Postals de Nadal

 —Mare, a quina hora anirem al mercat de Santa Llúcia? Recorda que l’any passat se’ns va trencar Sant Josep i demà no podrem muntar el pessebre!

—Avui venen els avis a sopar i hem de ser aviat a casa. Ja hi anirem demà al matí. 

—També hem de comprar la molsa, perquè l’avi ara no en pot portar de l’hort. Es veu que està protegida i no es pot arrancar!

El dia és tan curt que de seguida es fa fosc i no tens temps de res. Els nois volen muntar el pessebre, perquè diuen que ja anem tard.

—Mare, a l'escola ens varen dir que el pessebre es munta per la Puríssima, la Mare de Déu fumadora, i això era la setmana passada, oi?

—Tant se val! El més important és que quan arribi Nadal el tinguem a punt i puguem fer cagar el tió al davant del nen Jesús, el bou i la mula.

A casa no havíem fet cagar mai el tió. Els regals apareixien davant del pessebre, quan tornàvem de la Missa del Gall. Hi anàvem abrigats i ben calçats. Quina il·lusió que ens feia sortir de l’església amb la neu caient lentament, en un silenci gairebé absolut. 

I aquell tocadiscs, que era una maleta que s’obria, i en un cantó hi havia l’altaveu i a l’altre el plat per al disc. No era estereofònic, i havies de canviar sovint l’agulla per no sentir aquell freginat tan típic i molest.

El pare ens feia la instal·lació elèctrica, i ens portava paper d’embolicar per tapar el sota de la taula. Llavors la molsa l’anàvem a buscar al bosc de darrere a casa. N’hi havia tanta com volies, i ningú et deia res. Com volies amagar el paper de diari, si no?

Aquell any el rector no va venir sol a veure el pessebre. Havia format un jurat per dictaminar quin era el millor, el més ben fet, i d’aquesta manera s’estalviava els maldecaps de decidir a qui donava el premi. Els responsables serien aquelles persones que no havíem vist mai ni tornaríem a veure.

Avui no hem necessitat la molsa. La sequera persistent i les bombes constants no han deixat ni un bri d’herba. La cova està mig enfonsada i no sonen les nadales, sinó la sirena que ens avisa d’un atac imminent. Jesús plora amb tristesa. A quin indret ha nascut que hi ha tant de neguit i dolor?

Nadal als patis oberts del Joan Maragall

Tot i portar el segell Bach, les cantates de Nadal, a casa nostra, no han tingut el ressò que caldria esperar d'una obra de Bach, o això és el que a mi em sembla. Tampoc sóc cap especialista, ni en música clàssica ni en el gran compositor. El fet, però que avui en parli és perquè les he buscat a Internet per escoltar-les mentre escric el post d'avui.

Sí que recordo quan les havia escoltat, anys enrere. Era una casset que acostumava a tenir a la guantera del cotxe i que en un parell d'ocasions vaig posar en marxa la nit de Nadal, quan ens dirigíem amb els pares a la Missa del Gall en algun poble mig perdut del Lluçanès, una subcomarca que enguany no va aconseguir el reconeixement de comarca independent d'Osona i el Berguedà, cosa que sí que ho va fer el Moianès.

Són records de família que tens mig oblidats, però que de tant en tant apareixen i t'adones de la importància de les petites coses. Durant la meva infantesa la Missa del Gall la celebràvem a l'església de les Sagramentàries, per triplicat. Les persones de la meva generació recordaran que se celebraven tres misses seguides.

He buscat també a Internet, a la pàgina de l'ajuntament d'Arenys de Mar, per si trobava informació de l'activitat de patis oberts que té lloc aquests dies a l'escola Joan Maragall. No ho he vist. Sí que parla de l'activitat al Calisay "un Nadal Genial", i també he llegit al web de Ràdio Arenys que el Campus de Nadal no ha tingut la resposta esperada. 

Pot ser que no ho hagi buscat bé, però en tot cas sí que voldria fer-ne ressò en aquest meu racó per lloar la iniciativa municipal i la tasca dels voluntaris que durant dues hores coordinen els jocs -bàsicament futbol- dels nois que hi assisteixen -no hi van noies.

Em sento orgullós del meu fill, per la iniciativa que va prendre, no sé si encara sota la influència de l'experiència d'aquest estiu al Nepal. Segur que li anirà molt bé, perquè està forjant el seu camí i l'altruisme és un valor important a la vida personal i social. Segur que d'aquí uns anys també ho recordarà agradablement.