Vox i PP, qui és més espanyol?

Sense menystenir el fet, resulta ridícula la competició entre Vox i el PP per veure qui és més espanyol i qui defensa millor els interessos de la gran nació. Avui, segons he llegit, Madrid i Màlaga han estat seu de dues manifestacions en contra de l'amnistia i, per tant, en contra de Pedro Sánchez, a qui consideren un traïdor que vol destruir Espanya.

D'una manera o altra els catalans sempre estem al focus de totes les discussions protagonitzades per la dreta espanyola. Som els grans enemics a qui cal eliminar, que no deixar marxar, perquè no estimem la pàtria i aconseguim fer trontollar la política espanyola. La voluntat de la dreta i també de bona part dels socialistes espanyols, seria canviar el sistema electoral per evitar que uns partits minoritaris condicionin la voluntat de la majoria. Perquè està vist i comprovat que sense Catalunya ni la dreta ni l'esquerra tenen assegurada la victòria. No ens estranyi, doncs, que no arribi el dia en que els grans partits espanyols es posin d'acord per canviar el sistema per repartir-se el govern entre ells, sense haver de donar comptes a ningú més, i encara menys als catalans.

Deia al començament que no ho podem menystenir. Cada moviment, cada proclama, encara que ens sembli fora de lloc, visceral i sense cap lògica democràtica, tot això va calant, i és així com el populisme, l'extrema dreta i l'autoritarisme guanyen terreny als països democràtics, posant en dubte la idoneïtat del sistema democràtic, molt castigat pels exemples de corrupció i la manca de resposta generalitzada a les dificultats econòmiques i socials.

És ridícul veure com el PP té por de Vox, perquè se'ls mengen. No s'adonen que a mesura que es vagin radicalitzant s'aniran acostant a ells, i mai aconseguiran superar-los. Espanya necessita una dreta democràtica, que es tregui de sobre aquests tics autoritaris i excloents, però de moment el PP no està fent els passos per esdevenir aquesta dreta que pugui enfrontar-se, amb possibilitat de victòria, a un PSOE, que a mans de Pedro Sánchez, condicionat per la necessitat d'aconseguir ser investit, escolta el cant de la sirena independentista. Caldrà, però seguir els esdeveniments, i el pacte, si s'arriba a signar, per veure quan temps dura aquesta voluntat negociadora, i quin respecte hi haurà pels compromisos que es puguin assumir.

Gaudint de la natura

 M’he proposat desconnectar del món i avui ho he aconseguit. Ahir em vaig assabentar de la mort de l’exministre Josep Piqué i em va semblar que havia d’escriure un petit comentari. És important reconèixer els mèrits de la gent que ha treballat d’una manera eficient i efectiva, encara que no combreguis amb les seves idees, i que t’hauria agradat que s’hagués fet d’una altra manera.

Avui sí que he desconnectat i no sé pas què ha passat arreu del món. Tot i que soc una persona a qui li agrada saber què està passant i que d’alguna manera ho necessito, també és bo ser capaç de fer aquesta desconnexió, encara que només siguin unes hores, un parell de dies.

I m’he dedicat a gaudir de la natura, massa vegades oblidada i menystinguda per tots, per les nostres autoritats que no fan prou per salvaguardar-la i per tothom en general, que tampoc som prou curosos, amb honroses excepcions. Una natura que a vegades resulta abrupta i això ens impressiona.

Probablement és fer una mica de trampa, perquè resulta més fàcil parlar i admirar aquells fenòmens que ens sorprenen, ja sigui per l’espectacularitat, o per la novetat, que no pas allò habitual que ens resulta gairebé inapreciable.

Quan admiro la naturalesa penso en la gent que és incapaç d’estimar-la, que n’hi ha. Si aquests són majoria és quan perilla l’ecosistema, i si els nostres governants no s’hi esmercen suficientment és quan tot comença a trontollar i no ens hi trobem a gust. Avui sí que he disfrutat del paisatge, també de l’urbà, perquè estava net i endreçat. Segur que se l’estimen!

Per responsabilitat

És curiós sentir el candidat a president del govern espanyol demanar als grups de l'oposició que votin "per responsabilitat" allò que el beneficia a ell: aconseguir la presidència. Ho deia l'altre dia i és evident que aquest país no acaba d'entendre el sistema parlamentari i només sap jugar a una carta: la majoria absoluta.

En el moment que calen coalicions per formar govern, tot trontolla. No en saben, no tenen arguments per aconseguir-ho i han de passar al punt de les declaracions, exigir els altres que prenguin una resolució quan ells no són capaços d'atraure altres formacions polítiques.

Avui Pedro Sánchez no ha estat escollit president del govern, perquè no ha aconseguit la majoria absoluta dels vots, però amb els resultats d'avui tampoc ho aconseguiria en segona instància, perquè el nombre de paperetes contràries ha estat superior a les favorables.

Les negociacions no crec que estiguin acabades, i en tot cas hi ha un bri d'esperança que el sentit del vot de l'oposició canviï. Podemos podria sortir de l'abstenció per donar el sí, i ERC s'abstindria, no així JxCat. Caldrà doncs esperar què passa a la propera sessió parlamentària, però el que tenim molt clar els catalans, és que no som moneda de canvi i que no hi ha cap possibilitat que el govern entri a dialogar amb els partits independentistes. És evident, que el pas l'hem de fer des de Catalunya, i per això necessitem uns millors polítics.

A Catalunya no hi ha un problema de convivència

Un any més hem celebrat la Diada en els dos actes que han esdevingut tradicionals. A les 11h des de la balconada del Xifré i, a les 17.14 h al punt de trobada de l'acte organitzat per l'ANC i Òmnium Cultural, enguany a la Diagonal de Barcelona.

Un acte formal, el del Xifré, i un acte reivindicatiu, el de la Diagonal. Enguany, però, amb el nostre pensament dirigit als presos polítics i exiliats sense judici i només per l'arbitrarietat d'un jutge que ha quedat retratat pels tribunals europeus. Aquesta és la vergonyosa realitat.

En política també són importants els gestos i enguany, a diferència de l'any passat, els polítics participants a l'acte institucional de l'ofrena floral a la senyera han deixat aparcats els temes personals i de partit, i han obrat com es mereixen els seus electors. Només el PP ha està absent de l'acte, que podríem arribar a entendre, però que no acceptem com a excusa. Els càrrecs electes es deuen al poble i han de ser presents en tots els actes institucionals, agradin més o menys.

És per això que agraïm el PSC local, en moments difícils per al país, la seva participació, i reprovem al PP la seva absència. Un acte que ha acabat amb la intervenció de l'alcaldessa de la vila, i que ha estat aplaudida per tots els portaveus municipals i el públic assistent.

A la tarda, a Barcelona, hem pogut constatar l'èxit de la convocatòria de tanta gent, per un acte que aparentment és insignificant, però

que té una càrrega emotiva que el justifica i explica perquè hi participem tants catalans. Catalans de naixement i vinguts de fora, que parlem català o bé el castellà o altres llengües.

M'agradaria que Iceta fes veure al president espanyol que a Catalunya no hi ha un problema de convivència, sinó un problema de menyspreu i repressió des de l'Estat des de fa molts anys, i que un partit polític, com el C's intenta provocar perquè aquesta convivència es trenqui, però no ho aconseguirà. Catalunya, la seva història i la seva gent és massa potent com perquè un partit polític, nascut per provocar, aconsegueixi fer-la trontollar.

On és la centralitat política?

Duran i Lleida parla d'aglutinar les forces polítiques de centre, de la mateixa manera que hi ha moviments a l'esquerra i a la dreta. M'imagino que quan parla de moviments a l'esquerra es refereix a Podemos, Guanyem..., però quan parla de la dreta, a quins moviments es refereix? Suposo que entén que la dreta és el PP, però es refereix a Ciutadans i UPyD? On són els moviments?

El que se'm fa més difícil és tenir clar què s'entén per centralitat. Segons qui sents et parla de la centralitat del PSC. Duran i Lleida parla de la centralitat de CIU... estem parlant del mateix? Ja sé que avui els límits entre una ideologia i l'altra no són clars, i a més a molts els agrada considerar-se de centre. Això ja ve de l'època de Suárez.

Mentre uns parlen de moviments dels centristes d'altres es mouen a contra-rellotge per evitar ser desbancats. Em refereixo a IU que veu com el moviment Podemos els pot fer ombra i restar-los possibilitats de créixer, aprofitant que el PSOE encara està buscant qui ha de liderar la nova etapa socialista després del desastre final amb Zapatero que Rubalcaba no ha estat capaç de redreçar.

Probablement el més significatiu avui són els moviments que fan trontollar els partits tradicionals que es trobaven molt còmodes alternant èpoques millors i pitjors. Hi ha moltes persones que la política és el seu modus vivendi, i potser no recorden que la finalitat és servir la població que els escull. Això és el que pretenen combatre els nous moviments. El que no està tan clar és que ho aconsegueixin, perquè en política, com en totes les coses, qui vol canvis lluita contra tot i tots, i no és fàcil canviar inèrcies i no caure en el parany on han caigut els precedents. Però digueu-me: on és la centralitat política? És a UDC? o a CIU? o potser a C's? o a UPyD? o bé aquests són de dretes i el PP d'extrema dreta? 

Podemos, un partit polític trencador?

Ahir acabava el meu post parlant de C's, UPyD i Podemos. Hem de considerar-los com un nou model de partits polítics? Diem que els partits polítics tradicionals han fracassat i que la ciutadania vol una manera diferent de fer política. Seran aquests partits polítics el futur de la democràcia a Espanya? 

De moment a Catalunya continuen sense tenir massa paper, potser perquè el tema central era la consulta. Tot i així permeteu-me que us digui que tinc els meus dubtes, sobretot pel que fa a C's i UPyD, ja que desconec completament Podemos. Els dos primers no m'han demostrat fins ara que siguin tan diferents dels partits anomenats tradicionals. L'única diferència que hi veig és que no han governat mai i per tant poden criticar-ho tot dels altres. 

De Podemos només conec l'exfiscal anticorrupció, el senyor Jiménez Villarejo, qui em mereix confiança, però que jo encara situava en l'òrbita d'ICV. Diuen que l'ànima i impulsor del projecte, que els ha sortit molt bé, ha aprofitat que era molt mediàtic, jo no l'havia vist mai, i que per això va aconseguir tants vots. Segur que la televisió hi fa molt, però potser l'ha ajudat la seva crítica al conformisme dels partits polítics de sempre. 

El que no acabo de veure aquests partits polítics trencadors del sistema vigent, en l'àmbit local. El discurs polític que es pot fer en un parlament, sigui europeu, estatal o nacional, no és el mateix d'un Ple municipal. La gestió hi té massa protagonisme i no es poden perdre pistonades filosofant, que no vull dir que no hi juguin les ideologies, però s'ha de ser molt més pragmàtic.

Les repercussions dels darrers resultats electorals encara fan trontollar els partits, i de ben segur que caldrà estar pendents a les notícies perquè passaran més coses. Dimitirà algú més? Es crearà algun nou partit polític? Espanya sortirà del model bipartidista? S'hauran acabat les majories absolutes?

ICV i el Procés Constituent animen a envoltar La Caixa

No sé si heu llegit la columna de Pilar Rahola, avui a La Vanguardia. Segur que els meus amics d'ICV no els haurà agradat massa, i parlar-ne en aquest bloc em pot costar una altra amonestació. Intento ser crític amb tots els partits polítics, i evidentment totalment subjectiu. Crec que no ho hauria ni de dir, però per si de cas.

Rahola és molt contundent, però l'esperit del text el comparteixo bastant. De fet ja n'he parlat en alguna ocasió, sobretot arran de l'aproximació d'ICV al Procés Constituent de Forcades i Oliveres, però segur que no de manera tan explícita i ben escrita.

Penso que la iniciativa de Forcades i Oliveres no és la millor opció en uns moments que necessitem sumar. Algú podrà dir que no resten, sinó que complementen, que aprofundeixen en el tema social, protestant contra la deixadesa, per no dir mala intenció, que fa que la classe humil cada vegada es trobi en situació més precària. Però hi hauria moltes maneres de defensar els mateixos principis, sumant.

Rahola parla de la iniciativa d'envoltar La Caixa, el mateix dia que es demana participar a la Via Catalana. Probablement hi ha gent per a tot, però potser sí que no calia fer-ho coincidir, a no ser que tinguin la intenció de posar-se d'esquena a la cadena humana.

Coincideixo amb Pilar Rahola que posats a escollir edificis, potser n'hi havia de més encertats i que tindria més sentit amb la proposta sobiranista. És molt fàcil carregar totes les culpes a La Caixa, i decidir que són els més dolents del món. No creieu que no hi ha un component de crítica fàcil excessiu? Tot el que fa La Caixa és pervers i és culpable del sistema econòmic vigent? Segur?

ICV com el PSC té dubtes existencialistes. El que passa és que la repercussió és diferent. Que el PSC trontolli afecta molt més la política catalana que no pas que sigui ICV qui es trobi amb dificultats. Estic d'acord que ICV no sap quin missatge donar per acontentar tots els simpatitzants que els poden votar. És per això que un dia fa una passa endavant en el camp sobiranista, i l'endemà camina cap al camp social, i d'aquesta manera aprofita la imatge de Forcades i Oliveres per mantenir la seva. El problema podrà venir el dia que Forcades i Oliveres deixin de brillar i el seu projecte quedi en un no-res. No ho desitjo, però té molts números perquè així sigui.