Els crítics fan nosa!

Com que la crítica ens molesta i no ens deixa el camí planer per fer tot allò que ens dona la gana, fora els crítics! Prohibit criticar! Canviem la Constitució, els estatuts, les regles de joc. Canviem-ho tot i que els crítics no ens impedeixin estar a dalt fent i desfent a la nostra manera!

Aquest esperit està lluny del que hauria de presidir una autèntica democràcia. El problema rau que el grau de democràcia d'avui dia arreu és molt baix. No ens ha d'estranyar que l'extrema dreta, el populisme i l'autocràcia guanyin simpatitzants i eleccions. Si els que han de defensar el sistema democràtic fan mans i mànigues per deixar fora els crítics, què podem esperar?

Ens queixem dels partits polítics i els seus dirigents, però avui, llegint tot el que està passant dins de l'ANC, t'adones que no són tan lluny d'ells. La capacitat de negociació, d'acceptar les altres opinions i respectar la majoria, s'ha posat en qüestió. Ara es vota i qui guanya pot fer el que li doni la gana!

Avui llegia els resultats de les eleccions a Romania i em sorprenia negativament que un estat europeu més es decantés cap al grup on l'extrema dreta governa o bé hi té un pes important. Ens hem d'estranyar? Si ni les entitats cíviques i socials són capaces de respectar la voluntat de la majoria i negociar amb qui discrepa, què podem esperar dels governs?

La famosa frase que diu que tenim els governants que ens mereixem, i que intentem demostrar que no és certa, sembla que quedarà ben justificada. Ens queixem de la corrupció dels nostres polítics, i és cert que n'hi ha, encara que només ho siguin uns quants, però ens costa d'acceptar que entre nosaltres et trobes amb molts comportaments poc nets i denunciables. 

Recordo que un dia, parlant de l'ANC, vaig dir que els seus problemes els havien de resoldre els seus socis. També és cert, però, que no és una entitat qualsevol i que va jugar un paper important durant uns anys de reivindicació democràtica dels nostres drets com a catalans. Potser és per això que ara ens sap tan greu que es barallin sense possibilitat d'asseure's a dialogar, i respectar els principis democràtics que sempre han defensat.

L'ANC en hores baixes

Aquests dies l'ANC està vivint uns moments complicats, amb moltes tibantors, i un rebuig a la direcció per part d'una bona part dels seus secretaris nacionals. Segons he pogut llegir a la premsa, l'actitud de la seva presidenta no es considera l'adequada, amb un tarannà poc democràtic i sense tenir en compte la majoria, volent marcar perfil propi, com si es tractés d'una autocràcia.

Coincidint en el temps amb una crisi important dels partits polítics independentistes, si més no dels dos que configuraven el govern català, la societat civil organitzada també trontolla, i aquells que semblava que havien de donar lliçons als partits polítics, exigint unitat, també tenen problemes de consistència i les picabaralles són a l'ordre del dia.

Des de fora es fa difícil entendre què està passant realment, i fins a quin punt és l'actitud de la seva presidenta, o bé un entorn polític i social crispat que no facilita les coses, sobretot si es volen prendre mesures contundents i massa improvisades. Semblaria que les ganes de la presidenta Dolors Feliu per confeccionar llistes electorals per a les municipals del 28 de maig, haurien trobar el rebuig de la majoria de secretaris nacionals de l'entitat, i això no li ha agradat. 

Em venen a la memòria les candidatures d'ara fa quatre anys, anomenades Primàries, que també tenien el component alliçonador per a la resta dels partits polítics i que varen fracassar a la majoria de poblacions. També a casa nostra. No sé si les podem comparar, però sí que tenen en comú el voler ser més papistes que els papa, i això ho diu una persona que canviaria el sistema electoral de llistes tancades, per donar pas a les llistes obertes, amb els matisos que calgués.

No sé, però, si el rebuig a la confecció de llistes municipals és l'únic motiu que ha provocat  l'enfrontament intern a l'ANC, o bé hi ha altres temes que desconeixem. En tot cas seria bo que tots plegats ens aturéssim a reflexionar què estem fent, i com podem aconseguir canviar la dinàmica i intentar anar més junts per aconseguir aquells objectius importants que en el fons perseguim. Ens perden les formes i això no ens beneficia, sinó que dona més força als nostres adversaris i enemics, que es fan un tip de riure veient com ens quedem al clot, sense iniciativa ni esperances de futur. 

La incendiària Ayuso

Ara feia dies que no parlava de la presidenta de la Comunitat de Madrid, la senyora Isabel Díaz Ayuso. De fet em fa una mica de mandra perquè poca cosa en positiu es pot dir d'ella i això no és bo per a la nostra salut. La senyora Ayuso no para de fer declaracions on, digui el que digui, sempre ho fa tot bé, els altres són els dolents, i només ella pot salvar-nos del mal. 

Darrerament no para d'insistir que el president del govern espanyol és il·legítim, que no hauria d'estar al capdavant del govern, i que se l'ha de fer fora en benefici de tots. Per això s'inventa qualsevol cosa, el més dramàtic i contundent possible, per convèncer els indecisos que votar PSOE és votar contra la sagrada unitat d'Espanya.

I tot això ho fa no només per perpetuar-se en el poder i potser aconseguir arribar més lluny, sinó per amagar tot allò que fa malament, però que mai reconeixerà. Per dissimular els molts problemes que té, entre els quals destaca la gestió de la sanitat pública a la seva comunitat, però no només.

El comportament polític de la presidenta madrilenya està en línia amb la d'alts mandataris de règims autocràtics, però també democràtics com poden ser els EUA o el Brasil, per posar dos exemples on la democràcia està en perill, i tot per culpa d'uns polítics que han posat per davant el seu anar bé, i ho han fet mentint descaradament, però amb la suficient intel·ligència com per enganyar a persones que en el fons són les més perjudicades per la seva manera de governar.

El PP no pot aguantar més temps a l'oposició, i encara menys si perd pistonades dins del món judicial. Sort en té del món mediàtic, on la majoria de diaris i televisions són de la seva colla i treballen no pas per donar-nos informació de què passa al món, sinó per intentar convèncer-nos que tenim un govern corrupte, il·legal i perillós.

La senyora Ayuso és una columna important dins del PP, amb un tarannà d'extrema dreta que utilitza per mantenir-se a dalt, i que manipula i condiciona altres polítics del seu partit que estaven cridats a representar una dreta moderada i civilitzada, com podria ser el cas del mateix president del partit, el senyor Feijóo.

Vivim uns moments complicats per a la democràcia al món occidental i Espanya no és una excepció. La lluita pel poder ja no es busca només a les urnes, sinó que s'intenta revertir els resultats a partir de proclames incendiàries i falses, posant en dubte el valor de l'opinió del poble. La senyora Arrimadas aniria pel mateix camí, però el seu entorn, el seu partit polític, no l'acompanya.

I l'exministre... tan panxo!

Cada dia que passa ens adonem més de quins polítics han governat el nostre país, de quin nivell de democràcia hem gaudit, i que la transició des de la dictadura franquista a la situació actual no ha estat la millor ni la més desitjable. Avui les declaracions de qui fou ministre d'Interior amb Felipe González demostren quina mena de personatges han conduït el país i també expliquen per què hem arribat a la situació actual, amb una ultradreta a punt d'entrar a governar-nos.

Les paraules de l'exministre socialista José Barrionuevo han molestat als actuals governants socialistes perquè els deixa en entredit. L'exministre ho ha dit molt tranquil·lament, perquè és el que pensa i ha pensat tota la vida, i estic convençut que és el mateix que pensa l'expresident Felipe González. Aquest país nostre ha protegit la corrupció i també els atemptats a l'estat de dret, com seria el cas dels GAL. És per això que no hi tinc cap mena de confiança, tampoc ara quan podria ser el moment de posar fil a l'agulla i castigar qui ha aprofitat el poder per actuar il·legalment. Això no passarà.

Com sempre, tindrem uns dies de reaccions i condemnes, que acabaran al calaix, i els indignes continuaran vivint de la rifeta. Aquest és el panorama polític d'un país que va viure quaranta anys de franquisme i que malgrat tot el que es digui, encara viu sotmès per la corrupció, la prevaricació i l'autocràcia dissimulada amb una pinzellada de democràcia representativa.

No és estrany que passi el que passa al Poder judicial. Tothom procura per mantenir-se al poder i no permetre que ningú els pugui tirar en cara tot el mal que han fet. Són ells mateixos que ho reconeixen sabent que no els passarà mai res. Els poders fàctics continuen governant i decidint el futur del país, i morirem sense haver aconseguit netejar tota la porqueria que ens va portar el franquisme, i que ha servit per aprofitar-se'n tota una colla de polítics, jutges, militars i classes altes de la societat, vivint a costa de la majoria, que tontament els ha donat suport.

Quan una cosa la trobes la més natural del món no tens cap necessitat d'amagar-la ni dissimular-la. Això és el que ha fet l'exministre José Barrionuevo. Hi ha qui s'ha esquinçat les vestidures, però a la majoria de socialistes el que els ha molestat no és el que va passar, sinó que ara es digui amb total impunitat, per les repercussions que poden tenir electoralment. Ni un bri de culpabilitat ni de penediment. L'ètica ni se l'espera ni se la suposa.

Crispació i mobilització ciutadana contra la crisi i la corrupció política

La classe política, en general, només defensa la mobilització ciutadana en les jornades electorals. Per a molts polítics la seva vida, el seu futur, depèn de la capacitat de mobilitzar ciutadans favorables a votar-los per a quatre anys. Alguns polítics, una vegada assolit l'escó, es limiten a obeir les ordres de la direcció del partit, al marge de les seves creences i valors. El següent objectiu serà aconseguir suficients vots per gaudir de quatre anys més de la vida pública retribuïda.

Ja sé que dibuixo un panorama molt negatiu i generalitzo massa, però, malauradament, el panorama polític actual segueix força aquesta dinàmica. Deixem de banda l'anàlisi de la disciplina de vot dins dels partits polítics i fixem-nos en què està passant als carrers dels nostres pobles i ciutats.

La crisi econòmica és un factor clau per a la desesperació de moltes persones, que provoca situacions extremes en les capes més desafavorides. A tot això, però, cal afegir el mal exemple de molts polítics amb qui hem dipositat la nostra confiança per dirigir el país. A part de la corrupció, que és un fenomen massa corrent darrerament, observem una incapacitat extrema de molts polítics per governar, amb coherència i eficàcia. Un mal ús de la majoria absoluta condemna la democràcia a una autocràcia. En democràcia no es pot fer tot el que un vol, encara que tingui majoria absoluta al Parlament o al Ple municipal.

Darrerament estem observant mobilitzacions crispades, amb enfrontaments violents, que no ajuden gens a la convivència. Quan les persones tenen poc a perdre, fàcilment surten al carrer a defensar els drets constitucionals al treball i a l'habitatge. No sempre les reivindicacions són encertades, també n'hi ha d'errònies, però en un clima de crispació i empobriment general de la població, la pedagogia és molt complicada. Es tracta d'aplicar-la abans que es desfermi la tempesta, i en això la classe política hi té molt a aprendre.

No ens faci por definir Espanya com una autocràcia

Avui us recomanaria que llegíssiu l'article del periodista Thomas L. Friedmann, de The New York Times, traduït per Lídia Fernàndez al diari ARA, "La revolta surt als carrers del món". L'autor es basa en un article de Paul R. Pillar, a The National Interest, on es preguntava com era que vèiem tantes revoltes populars en països democràtics.

Crec que, sense parlar en cap moment d'Espanya, és difícil que llegint l'article no fem la comparació i hi observem uns trets que l'identifiquen amb una autocràcia, que sona tan malament, però que ens hauríem de començar a acostumar de pronunciar-la amb naturalitat.

Ho he dit mil vegades, i ningú se n'amaga, però al nostre país les majories absolutes no serveixen per governar amb més tranquil·litat, a l'hora de portar a terme aquells projectes i promeses electorals, sinó que es converteixen en un paisatge en què la majoria absoluta els dóna dret a tot, sense necessitat de complir les promeses, i carregant-se tot allò que els fa nosa per erigir-se com a força única, encara que sigui a costa dels drets més elementals de les persones.

Qui digui que això no està passant a Espanya, estarà negant l'evidència, i tindrà un interès especial a que no es difongui. Un interès ideològic i/o econòmic.

És per això que a Espanya les majories absolutes són tan perverses, siguin quins siguin els partits que les aconsegueixin, encara que la història ens ha demostrat que és la dreta qui se n'aprofita millor.

Si encara no hi esteu d'acord, poseu els exemples que vulgueu de les diferents polítiques i decisions que s'estan prenent, i us adonareu que s'estan promulgant lleis restrictives, impositives que ens porten a una involució de la societat del benestar en què ens trobàvem, amb tots els seus defectes i millores a treballar.

El panorama espanyol és molt negre, per la situació econòmica, fruit d'una mala praxis dels governs actual i anterior, però també per un mal ús de la majoria absoluta que el poble espanyol va obsequiar al Partit Popular, que ha convertit l'Estat en una autocràcia.