Crida al voluntariat arenyenc

Ahir vaig llegir a les xarxes socials una petició de col·laboració voluntària per amenitzar el dia els residents d'un centre de persones grans de la vila, i el primer que vaig pensar és que no sempre tot el que surt a les xarxes socials és negatiu, encara que hi predomini, sinó que també pots trobar-hi comentaris i propostes positives.

La peticionària, treballadora d'una de les moltes residències que tenim a la nostra vila d'Arenys de Mar, proposava que, de manera voluntària, totes aquelles persones que poguessin organitzar alguna activitat a la residència serien benvingudes i ajudarien a dinamitzar les activitats que ja s'hi estan fent.

Segurament, la majoria de la gent tenim la imatge d'un col·lectiu de persones d'una certa edat, amb moltes dificultats de mobilitat, però també de comunicació, mig abandonades en un centre, amb bones prestacions i atenció, això sí, sense gaire activitat. Ens equivocaríem si pensem així. Aquests centres organitzen diferents activitats que no només serveixen per entretenir, sinó que també fan la seva aportació pedagògica i cultural. Tot i això, estic segur que necessiten més col·laboradors per farcir tots els dies de la setmana.

Tant de bo que la crida que es penjava a la xarxa tingui prou ressò i resposta, i d'aquesta manera, no només a la residència d'on sortia la iniciativa, sinó a totes les residències locals, puguin augmentar el nombre i la varietat d'activitats culturals i de lleure, perquè les persones que viuen probablement el darrer tram de la seva vida, ho puguin fer de la millor manera, com a premi a tot el que han fet durant la seva vida. S'ho mereixen.

Més enllà de les ballarugues i el tiberi

Arenys de Mar ha organitzat el mes de la gent gran amb molt d'èxit de participació. Han estat molts els actes que s'han celebrat, amb predomini de balls i tiberis. Sembla que l'etiqueta que portem a sobre els que ja tenim una edat, és que ens agrada ballar i menjar. Si vols fer feliç a un avi, posa-li un plat a taula i música perquè pugui ballar. 

L'edat et va dirigint per les diferents etapes de la vida. Des de l'escola bressol fins a la jubilació són molts els ambients que has viscut i compartit. Tot i que no tots som iguals, ni pensem el mateix, ni tenim els mateixos gustos, d'alguna manera et van assimilant cap a un model determinat, fins al punt que t'obliguen a decidir si t'hi apuntes o te'n decantes. El terme mitjà, com sempre, és molt complicat.

Tot allò que hem conreat durant anys ens permet tenir més opcions a la teva vellesa, i per això és important no deixar-te arrossegar sense criteri, perquè demà ho necessitaràs per ser feliç.

Arenys de Mar té una població molt envellida. Segueix la tònica del nostre país, però probablement una mica més exagerat i tot. Potser per això els nostres governs locals es prenen tan seriosament la necessitat d'entretenir-nos, encara que sigui ballant i menjant. És una manera de sortir de la solitud, que alguns poden patir, i trobar-se amb aquelles persones de la seva generació que han anat cremant etapes.

Sortosament, la nostra vila té molta activitat cultural, també pensant en la gent gran. És molt important comptar amb una xarxa d'entitats que dinamitzin el municipi, amb actes ben diversos, amb una especial atenció a la divulgació cultural i intel·lectual. El paper que juguen l'Ateneu Arenyenc o l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran són dos molt bons exemples del que estic comentant.

L'administració pública, en aquest cas la municipal, té l'obligació de procurar per a tothom, tinguin l'edat que tinguin, actes ben diversos. Sense la xarxa d'entitats, però, amb uns dinamitzadors que desinteressadament dediquen el seu temps a programar tota mena d'actes, la vila coixejaria. A ells els ho hem d'agrair, i nosaltres participar-hi.

Compromís

Fa uns dies vaig llegir la notícia que l'Associació de Famílies dels Alumnes (AFA) de l'Escola Sinera d'Arenys de Mar necessitava rellevar els seus membres. Els seus fills acabaven el cicle escolar i calia trobar nous pares i mares que volguessin rellevar-los. La bona notícia ha estat que amb pocs dies han aparegut una sèrie de pares i mares disposades a agafar el testimoni.

És important que a la vida assumim compromisos desinteressats en bé de la societat on vivim. Poden ser compromisos polítics, culturals, educatius, esportius o socials. Les coses no es fan soles sinó que sempre hi ha d'haver algú al davant per dur-les a terme.

Segurament que si ens animéssim més en participar de les entitats, tindríem menys temps per a nosaltres, però ben segur que ens enriquiríem. És en l'associacionisme que, a més de ser participatius, aprenem a conviure i a treballar plegats per uns objectius positius per a tots.

Ara que és tan corrent llegir, a les xarxes socials, crítiques sense donar la cara i amb pocs arguments, penso que si tots plegats ens arremanguéssim i ens comprometéssim amb els altres, potser no tindríem tant temps per criticar, i valoraríem millor la feina que es pot fer en equip.

Arenys compta amb un nombre important d'entitats i associacions de tota mena, i això vol dir que a la vila hi ha moltes persones que volen dedicar una part del seu temps lliure per ajudar els altres o per motivar-los en qualsevol disciplina.

No entendria la meva vida sense aquest compromís, amb el perill d'equivocar-me i no fer-ho prou bé, però sempre honestament i amb esperit de servei.

Un nou espai cultural

Aquests dies hem tingut notícia de l'obertura d'un nou espai cultural a la nostra vila, promogut per l'entitat La Intercultural, un projecte de l'Associació Intercultural Llatins per Catalunya, arrelada a altres poblacions del nostre país i que ara ha obert l'espai al carrer Bonaire d'Arenys de Mar, amb un seguit de propostes culturals que animen a participar-hi i associar-t'hi. Xerrades, conferències i tallers són les primeres activitats que han col·locat a la seva agenda.

La vida cultural del nostre municipi no defalleix malgrat que estiguem passant uns moments en què tot sembla convidar a anar a la baixa. Històricament, Arenys ha destacat per la quantitat d'entitats i propostes culturals i tot fa pensar que no vivim només dels records del passat, sinó que aquesta empenta cultural continua donant els seus fruits.

Voldria destacar d'aquesta entitat, fins ara desconeguda per a mi, el fet que es tracta d'una iniciativa a càrrec de persones que han vingut de fora, no només de la vila, sinó també del país, i que no s'estableixen per alimentar culturalment una part de la població, sinó que s'integren i desitgen captivar l'interès i participació de l'autòcton, aquell que té una llarga tradició cultural del país, però que no es vol tancar a altres cultures i coneixements.

Aquest fet garanteix que no es tracti d'una entitat arribada per competir amb ningú, sinó per engrandir el món cultural de la nostra vila, obrint nous mons i enriquint-nos culturalment gràcies al treball i propostes que ben segur ens brindaran a partir d'ara.

Des d'aquí vull desitjar-los èxit i llarga vida, perquè això tindrà repercussió en la vida cultural de la nostra vila. La Cultura, en majúscula, és la saba que ens manté vius en un món cada vegada més castigat i ple de dubtes.

La dansa d'Arenys a la capital

Dins dels actes de la Mare de Déu de la Mercè, la festa major de Barcelona, avui ha tingut lloc la ballada de la dansa d'Arenys. El matí davant de la catedral i a la tarda a la plaça de Sant Jaume, dos punts emblemàtics de la capital i que dona més relleu a l'efemèride. 

No cal dir que els arenyencs, que ens estimem la vila, les seves tradicions i la cultura en general, ens sentim molt orgullosos, perquè no deixa de ser un reconeixement explícit de tot el que representa per a nosaltres aquesta dansa. I per als dansaires, un premi al seu treball i constància per donar a conèixer un tret cultural de la vila d'Arenys.

No hi hem assistit, però hem tingut informació puntual i exhaustiva de com s'han anat desenvolupant els dos actes, les dues ballades, amb imatges que deixen constància d'un fet que no és habitual. Hem d'agrair als responsables de cultura de la ciutat de Barcelona haver tingut la pensada, i a totes les persones que ho han fet possible. Segur que aquesta data quedarà a la memòria de molts arenyencs, i sobretot de tots els dansaires que hi han participat.

Feina pendent

Aquesta setmana hem conegut que les obres de les Clarisses per a la construcció de la nova biblioteca municipal continuen encallades, sense que hi hagi una previsió de quan es podran reiniciar les obres, i també que l'estudi encarregat juntament amb l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), sobre el projecte de canalització del rial del Bareu, no estarà acabat fins a finals de l'any vinent.

Ambdós temes em preocupen i em sorprenen a la vegada. El fet que no es desencallin les obres de la nova biblioteca és un problema greu pensant en les subvencions atorgades i que tenen data de caducitat. El projecte és molt ambiciós i té un pressupost molt important. Les subvencions atorgades permetien assumir la seva realització. Si aquests ajuts no arriben, perquè l'obra no s'acaba a temps, tindrem un problema. 

Entretant tenim una biblioteca en un local que justeja, però que li permet donar molts serveis. Esdevé un centre cultural molt important per a la nostra vila, i no tenim la sensació d'ofec. La qüestió no està en si disposem del servei o no, ni del seu futur, però sí del pa amb tomàquet amb què ens podem trobar si el cost de la nova biblioteca l'ha d'assumir totalment el nostre ajuntament.

En el cas de la canalització del Rial del Bareu el problema resideix en la situació crítica amb què es troba des de fa massa anys. Amb greus conseqüències per a la gent que hi habita i els que hi han de transitar. Cal recordar que a la part alta hi ha una escola bressol i una escola de primària, amb una concentració de nous habitatges i un cul-de-sac.

Entenc que les coses s'han d'estudiar bé i que això requereix el seu temps. Després de tants anys pendents de la canalització del rial, se'm fa estrany el termini que ens donen per conèixer si el projecte és bo i factible. No podem eternitzar els problemes, i el nostre govern local ha de fer mans i mànigues per aconseguir avançar resultats d'aquest estudi que no es pot demorar més.

La importància de les entitats per a la cohesió social

Avui, com acostumo a fer cada dia, llegia el web de Ràdio Arenys i he trobat dues notícies que he volgut recollir per escriure el meu post. Es tracta de la informació sobre la vida de dues entitats: l'AFA i l'Apa Anem-hi. En el primer cas es donava a conèixer l'elecció del nou president de l'entitat, després de l'assemblea que varen celebrar la setmana passada, i en el cas de l'entitat esportiva es referia a la celebració del quarantè aniversari de la seva fundació.

Sempre he dit que crear alguna cosa no és molt difícil, però mantenir-la viva és tota una altra cosa. És d'agrair l'esforç de les persones per tirar endavant iniciatives culturals, socials i esportives, que al marge dels objectius concrets esdevenen una font de cohesió social que té molt de valor, sobretot en els temps actuals que sembla que tot és molt efímer.

Les dues entitats no són endogàmiques, com en alguns casos ens podríem trobar, sinó que realitzen una tasca de divulgació i pedagògica importants i aquí rau la seva raó de ser i el mèrit i agraïment que hem de tenir vers elles. L'Associació Fotogràfica d'Arenys de Mar (AFA) no es dedica només a la formació dels seus socis, sinó que periòdicament programa activitats formatives per a tothom qui ho desitgi. 

En el cas de l'entitat Apa Anem-hi ha desenvolupat una tasca de formació d'atletes, alguns dels quals han arribat a obtenir grans reconeixements i premis a nivell estatal, i no pas per casualitat, sinó per l'esforç i treball que hi ha dedicat un conjunt de persones al llarg d'aquests quaranta anys.

La vida d'una població com la nostra necessita de la concurrència d'entitats de tots tipus, que a part de l'entreteniment dels seus socis incorporen formació i diversió per al conjunt de la població. El lleure és molt important per ajudar a viure i fer oblidar, encara que sigui per uns moments, el dia a dia més feixuc, ja sigui a la feina, o per dificultats familiars, siguin econòmiques o de salut. I és per això que cal potenciar l'existència d'aquestes entitats perquè ens ajudin a ser més feliços i aprendre tot allò que desconeixem i ens enriqueix.

Trobo a faltar, a la nostra vila, més esforç per part de l'administració local per aglutinar les entitats. No n'hi ha prou en facilitar el desenvolupament de les activitats, que és necessari, sinó també crear aquesta consciència de pertinença a un conjunt divers, ple d'activitats de tot tipus i que ens formen com a persones per viure en comunitat. Tant de bo cada dia hi hagi més vilatans compromesos i participants de les entitats locals, perquè de ben segur s'adonaran de la importància i els beneficis de ser uns més de la colla.

Del passat al futur, visquem el present

No sé si també us passa a vosaltres, però a mesura que em vaig fent gran tinc la sensació que m'agrada més el passat que no pas el futur. No és tan que enyori el temps passat com que m'interessa conèixer coses que no sabia i que ens han portat on som avui.

Em passa en temes transcendents i que han marcat el camí per on ha transitat el món, però també en detalls, experiències i coneixements que, sense pretendre deixar petjada, han format part de la nostra història, a vegades oblidada, i que en un moment determinat ens crida l'atenció.

Ho he notat quan sintonitzo la ràdio, normalment Catalunya Música, a part de gaudir de la música que emeten, m'interessa molt més conèixer el treball que han fet els lutiers o els mateixos compositors, que no pas què pugui passar la setmana vinent. M'agrada saber que tal instrument ha esdevingut únic al món, o que tal constructor va crear escola i d'allà n'han sorgit tan bons deixebles.

De fet, probablement hi ha alguna cosa innata en mi, perquè sempre he preferit veure pel·lícules que ens expliquen una part de la història, que es basen en fets que han succeït aquí o més enllà, que no pas les pel·lícules de ciència ficció i que ens transporten al futur desconegut. Potser aquest és el motiu perquè m'interessa més el passat que no pas el futur, més que no pas la vellesa on cada vegada hi soc més a prop.

El racó d'enyorança també existeix, sobretot quan parlem de convivència, respecte... i una sèrie de valors que crec que avui han desaparegut, o si més no costa més de trobar. Seria injust pensar que la joventut d'ara es troba mancada d'aquests valors. Probablement els té interioritzats, però l'entorn on l'ha tocat viure no els ho posa fàcil. Penso que nosaltres hem tingut més facilitats per viure i viure bé. Avui tot és més complicat. Però aquest no és el tema d'avui.

Seria desitjable que tots féssim l'esforç d'estudiar una mica més el passat, d'allà on venim. No tant per no moure'ns-en, sinó per tenir en compte el trajecte recorregut, valorar l'esforç de la humanitat per salvar obstacles i procurar millorar l'ambient i la convivència. Fer-ho més fàcil, i sobretot disminuir les diferències que malauradament cada vegada són més grans entre la gent, tant econòmicament com social i cultural. De totes maneres, siguem positius!

Pendents d'Istanbul

Avui se celebren les eleccions municipals a la capital cultural i econòmica de Turquia, Istanbul. Unes eleccions que s'han hagut de repetir després que Erdogan, president turc, n'impugnés el resultat on va sortir-ne perdedor. Avui es repeteixen i tots tenim la mirada posada per veure si torna a perdre el partit del president, o bé aquest aconsegueix capgirar els resultats.

No hi ha dubte que la pèrdua de les eleccions per part del partit d'Erdogan seria una patacada seriosa per al president, que ja va perdre altres grans ciutats, com Ankara, la capital. La pèrdua del partit d'un president sempre és un fet notable, sobretot en un país com Turquia on no està gaire clar el sistema polític, i es dubta de la seva qualitat democràtica.

Amb els esdeveniments polítics espanyols arran del procés, han estat moltes les situacions que ens han fet pensar en Turquia. No és bo ni just comparar els països perquè hi ha prou elements diferenciats, però sí que és lògic que ens hi recordi. Espanya ha demostrat que té una democràcia molt feble, que es trenca en segons quins moments i aspectes, amb una barreja clara dels poders judicial i legislatiu, amb unes influències d'una casta jurídica arrelada en el franquisme i no del tot desafectada. Un estat on el poder judicial substitueix el parlamentari i l'executiu en funcions clarament polítiques, tot per salvar la unitat espanyola.

Aquest vespre coneixerem els resultats de les eleccions a Istanbul i, amb més o menys coneixement dels fets, agrairem que Erdogan no triomfi a l'espera que la seva política autoritària es debiliti en bé de la qualitat democràtica de Turquia.

Els dos Arenys, també en les llistes electorals

Quan vaig arribar a Arenys de Mar, aviat farà quaranta anys, em varen parlar de la divisió en dues parts que trobaves fàcilment en molts aspectes de la vida arenyenca, sense haver d'anar a buscar les comparacions entre els dos Arenys. Entre parèntesi, jo venia de la ciutat dels sants, de les capelletes, però vaig arribar a una vila amb moltes congregacions i papes històrics, i també capelletes. Tanco el parèntesi.

Em parlaven de fets actuals i d'altres històrics. Com que no sóc arenyenc de pura raça, no els recordaré tots, i potser tindré alguna confusió a l'hora de comentar-los, però espero que m'ho sabran perdonar. Em parlaven del Casino i l'Ateneu, dels Seràfics i del Coro, dels frares i la parròquia, també en temes esportius s'ha mantingut la tradició amb dos clubs de bàsquet, i més recentment de futbol... i me'n deixo d'altres que algun 'atv' (arenyenc de tota la vida) segur que hi podria afegir i enriquir l'escrit.

Si he tret aquesta anècdota, però és perquè m'ha semblat veure els dos Arenys també en política. Probablement sigui més aviat a l'hora de conformar les llistes electorals, més que no pas a l'hora de votar-les, ja que aquí hi juga força la marca del partit i, per tant, no tant les persones que les configuren.

Si analitzo les llistes dels diferents partits que es presenten a les eleccions locals a la vila, identifico i diferencio els dos Arenys. Per una banda hi col·loco la CUP, ERC, ICV (o Arenys en Comú) i també JxArenys. Són uns partits que amb més o menys presència pots trobar els seus integrants en festes i activitats lúdiques i culturals de la vila, sobretot de caire tradicional. A l'altra banda hi tenim el PP, PSC, C's, que sense tractar-se de llistes fantasme, de cap manera!, sí que estan formades per persones amb menys presència en les activitats festives tradicionals. Obro un altre parèntesi. Recordo un exalcalde que en un pacte postelectoral que el va deixar a l'oposició, criticava el govern per ser una colla d'amics. Tanco el parèntesi.

Aquesta anàlisi, equivocada o no, no vol dir res. No prejutja cap tipus d'escala de valors, ni diferencia entre millors ni pitjors. A tot arreu hi ha de tot i més! És una curiositat que algú potser ens podria explicar, per què passa i quina repercussió té en la vida social i cultural de la vila, en funció dels resultats finals.

Quin paper jugarà Domènech al Parlament?

Podem preveure quin serà el paper de Ciutadans en el nou Parlament, sempre en la línia d'anar en contra de Catalunya des de dins. Una idea que estic convençut que molts votants seus en aquestes eleccions no veuen bé, però que forma part de l'ADN d'aquest partit polític que va néixer només amb la intenció d'anar en contra dels drets dels catalans, de la normalització lingüística, social i cultural dels que ens sentim catalans a casa nostra.

El paper de Ciutadans és clar i el del PP, totalment residual, serà intentar reproduir les proclames del seu partit a nivell espanyol. Tal com han quedat no es poden permetre gaires luxes, tampoc anar de remolc de C's si no volen també desaparèixer a nivell espanyol. Aznar estarà molt atent, i Rivera també.

Però quin paper jugaran els comuns? Xavier Domènech, que ha sacrificat la seva feina i protagonisme al Congrés de Diputats, què farà al Parlament català? La trista figura de Rabell i Cosculluela? Es dedicarà quatre anys a posar pals a les rodes? La seva derrota l'han de poder salvar amb una actitud propositiva, amb un esforç per encarrilar la situació política a Catalunya, desmarcant-se totalment del bloc unionista, i donant la mà als sobiranistes, per evitar un nou naufragi, sense arribar el punt de fer-los pujar els colors. 

Catalunya, en mans de C's o el PP, està clar que quedaria diluïda i convertida en una regió més de l'Estat espanyol, amb pèrdua de valors econòmics i socials, i no cal dir culturals. El PSC tampoc és cap garantia mentre estigui dirigida pels actuals líders, tan dependent del PSOE, tan poc originals, i tan venjatius contra qui els ha escombrat del país. És, doncs, una oportunitat per a Xavier Domènech de recuperar el protagonisme que semblava que la història li havia posat en safata. D'ell dependrà el seu futur, i també l'estabilitat del nostre país. Pot arribar, fins i tot, a fer de pont amb els socialistes més crítics amb la postura oficial del PSOE. Domènech pot fer molta feina, o quedar-se en una racó de la història fins que ens oblidem de la seva existència.

Una taxa per als barcelonins a les platges d'Arenys

Cada dia t'assabentes de coses noves, algunes d'elles força estúpides i d'altres molt discutibles i, en tot cas, necessiten ser estudiades a fons. Avui, doncs, parlo de les declaracions que s'han fet des de Barcelona en contra dels turistes de visita d'un dia i que són allotjats en altres poblacions catalanes. 

La raó que esgrimeixen és que a Barcelona hi ha excés de turisme, i que això és culpa dels turistes que no s'allotgen a la ciutat, sinó dels que vénen de visita. Com que aquests no fan despesa a la ciutat, els volen fora.

I jo em pregunto... els barcelonins i habitants de l'àrea metropolitana que vénen a passar el dia a les platges d'Arenys, es porten el menjar i no fan cap despesa, sinó que només n'obtenim les deixalles, què haurien de fer? Deixar de venir? Els fem pagar una taxa?

Penso que és important ser seriós a l'hora de fer denúncies i opinar sobre mesures a tenir en compte, sobretot si no es tenen en compte totes les variables. Ningú no pot negar la importància de la ciutat de Barcelona i el paper que juga com a capital del país i com a centre cultural i turística. S'ha d'estudiar la manera de solucionar els problemes que un excés de turisme ocasiona, però no es pot ser frívol, sobretot quan es tracta de persones amb càrrecs públics.

Per cert, de barcelonins i d'altres ciutats també en trobem a la Catalunya interior, i en cap cas se'ns ha acudit exigir-los una taxa per ocupar camins rurals i no fer despesa amb esmorzars o dinars. Siguem seriosos!

Per acabar-ho d'adobar ens demanen paciència!

Enric Millo, el delegat del govern espanyol a Catalunya, ha entrat a formar part de la llista de polítics impresentables, molts d'ells a les files del PP català. Les seves paraules i actitud davant dels problemes de col·lapse de l'aeroport de Barcelona no només són una demostració de cinisme, sinó que al mateix temps deixen veure l'atac constant a Catalunya. Volen ofegar la gallina dels ous d'or?

Aquest rancor cap a Catalunya es podria entendre per part del govern espanyol i els seus seguidors, però que això vingui per part de catalans, és increïble. No sé si tenen la ment bloquejada i actuen com a titelles, o bé com es pot ser tan cec anant en contra del país que t'ha vist néixer.

Ens bloquegen els ports marítims, posen totes les traves al corredor del Mediterrani i col·lapsen l'aeroport de Barcelona per frenar qualsevol intent de progrés econòmic. I ens demanen paciència! Que s'ha tornat boig? Com es pot ser tan cínic i malalt? No era el senyor que parlava de diàleg? Com és que no va convocar la part catalana? Com és que no es va presentar a la convocatòria de la Generalitat? Tàctica o gamberrisme?

Reconec que em vaig equivocar arran del seu nomenament. Em pensava que l'etapa gris de l'anterior delegada del govern hauria finit i que en començaria una altra de millor, però va ser un error. No es pot confiar en la gent del PP. Mai faran res per millorar Catalunya, ni l'economia, ni la cultura, ni el benestar social, mai!

I ens demana paciència? A mi se m'ha acabat i crec que tenim prou motius com per pensar d'aquesta manera. El PP català és la negació del nostre país, i em sap greu per molts regidors i regidores d'aquest partit que treballen de la mà de la ciutadania per treure'ns del cul de sac on vàrem acabar arribant, però els seus companys del govern i de la institucions supramunicipals els fan un flac favor.

Unes primàries poc nítides

Quan un partit polític organitza unes primàries i els candidats en campanya es dediquen a llançar merda als altres, alguna cosa no va bé. Malament si l'ànsia de poder és per desbancar les altres opcions, perquè les primàries no funcionen o no haurien de funcionar com unes eleccions en què els candidats són rivals. L'endemà de les votacions els votants d'un o altre candidat hauran de caminar junts per enfrontar-se amb els rivals de veritat. Creieu que després d'una campanya agressiva això es podrà fer normalment?

Una cosa és defensar un programa davant de l'altre candidat, i una altra és dir-ne pestes perquè la gent no el voti. El PSC va celebrar unes primàries i, al meu entendre, es va jugar amb fair play. Els contrincants tenien els seus adeptes, i com en el cas del PSOE l'aparell del partit tenia un clar candidat, però no hi vaig veure guerra bruta. No es pot dir el mateix entre Susana Díaz i Pedro Sánchez.

És important fixar-nos que el gran repte de la política espanyola és la reforma de la Constitució i la divisió territorial d'Espanya. Si les reivindicacions catalanes varen provocar un impàs en la constitució del darrer govern, només aconseguit per la baixada de pantalons del PSOE, ara, en les primàries socialistes, també hi treuen el nas, encara que algú vulgui amagar-ho.

Malgrat tot el que puguem pensar, surti qui surti com a nou líder del PSOE, els problemes de Catalunya no ens els resoldrà, perquè l'experiència ens té guardats molts exemples de compromisos incomplerts. Cap govern espanyol no ens permetrà no l'autogovern, sinó ni tan sols créixer econòmicament i cultural. Surti qui surti, el PSC continuarà predicant el federalisme, no pas per convicció, sinó com a excusa per esperar temps millors sense desaparèixer.

Sant Jordi candidat a patrimoni immaterial de la humanitat

Avui ha tingut lloc a Barcelona l'acte de suport a la candidatura de la diada de Sant Jordi a ser considerada patrimoni immaterial de la humanitat, per la UNESCO. Un acte precedit de polèmica per la presència de la vicepresidenta espanyola. Els governs català i espanyol li donen suport, però hi ha qui no li agrada el que es considera una contradicció del govern espanyol, que fins ara només ha posat obstacles i fre al català i la cultura catalana en general.

Es fa molt difícil separar política de cultura, en aquest cas, per ambdues bandes. Estem vivint des de fa molt temps una pressió molt forta sobre qualsevol tipus de moviment i el procés és present en l'aire que respirem. Que la vida continuï paral·lelament a tots els preparatius per a l'organització del referèndum no és fàcil, però seria un error que ho paralitzéssim tot. Sigui quina sigui la nostra posició respecte al procés, hem de ser conscients on som i qui ens governa. De la mateixa manera que hem de ser crítics amb el desaire que repetidament rebem del govern espanyol, també hem de comptar amb ell per aquells projectes que necessiten el suport de l'Estat. 

El paper dels governants no és còmode quan es prenen decisions tan arriscades, però els ciutadans valorem que qui pren decisions sigui coherent i doni la cara. És per això que ens atabalen aquells polítics que no aclareixen mai què defensen i que només actuen volen acontentar tothom, fent allò que tan coneixem: la puta i la ramoneta.

A petició del senyor Miquel Iceta

"Som conscients que els partits hem de ser instruments al servei de la ciutadania i, si un vol ser-ho, el primer que ha de fer és escoltar-la. Obrirem un procés per escoltar no només les bases, sinó tota la gent que vulgui col·laborar o només dir-nos què espera de nosaltres".

D'aquesta manera s'ha expressat Miquel Iceta i, evidentment, no hi tinc cap objecció, sinó tot el contrari. Aquesta és la manera de pensar que se suposa a tot polític d'un règim democràtic basat en que la sobirania resideix en el poble i en la representativitat democràtica en les seves institucions. El problema és que l'experiència ens ha demostrat que normalment no acostuma a passar d'aquesta manera.

Com que Miquel Iceta ens demana la nostra opinió jo li voldria demanar que posi en pràctica, dins del seu partit, l'exercici d'escoltar la gent, però no només el dia de les eleccions, sinó de manera continuada durant tota la legislatura o mandat municipal.

No he cregut mai en els partits polítics, tot i acceptar que són les estructures on es basa el nostre sistema polític, però sempre he cregut que es tracta d'entitats molt poc democràtiques internament, encara que es facin votacions per escollir els seus diferents òrgans i consells. Els grans partits polítics pateixen a dins el mateix defecte que a fora, de tenir poc present els altres. Les bases dels partits es troben molt lluny dels seus líders, i els missatges inicials cada vegada s'allunyen més de la pràctica diària. Precisament el PSC va viure un episodi molt convuls quan els seus dirigents varen castigar càrrecs del seu partit per defensar, contra la seva voluntat, els principis que havien defensat i promès durant la campanya electoral.

Jo li demanaria a Miquel Iceta que no ens enganyi ni permeti que cap dirigent del PSC ho faci. Que es prenguin molt seriosament la necessitat de treure Catalunya de l'atzucac on ens trobem i que no s'inventi sopars de duro. Que no ens prometi allò que sap que Espanya no ens oferirà mai. Iceta sap que el model federalista no se'l creuen ni els dirigents del PSOE, i ja no diguem el PP o fins i tot el nou moviment Podemos. Som molts els que defensaríem un model federal si tinguéssim un interlocutor a l'altra banda, però el senyor Iceta sap molt bé que no és així. 

És per tot això que, amb tota humilitat, l'animo a fer un canvi real i profund dins del partit socialista, fent fora aquells que només aspiren a un càrrec per assolir poder, els corruptes i els ganduls, i encari el repte de conformar una alternativa d'esquerra de veritat, que defensi els drets més elementals per a tota la població, començant pels més necessitats, i treballi a fons per treure Catalunya d'aquesta situació de subjecció injusta a la voluntat del govern espanyol de torn, tant en l'aspecte financer, com cultural i social, agreujat darrerament amb el model recentralitzador del PP. 

Jo li demanaria a Miquel Iceta que s'allunyi dels plantejaments centralistes del PP, C's o UPyD, i que amb el seu nou plantejament faci innecessària l'aparició de moviments com Podemos, demostrant que des de casa també ens podem arreglar, però arreglar bé. Gràcies senyor Iceta pel seu oferiment, estem a la vostra disposició.

Arran de la mort d'en Peret

Ahir es va morir en Peret, no massa temps després que es conegués públicament que patia un càncer, i fins i tot va sorprendre perquè tot feia pensar que la malaltia no estava tan avançada. La mort de Peret és una d'aquelles que no passen desapercebudes en el món cultural i social de casa nostra, i de més enllà. A Mataró, on va néixer, era tot un orgull pensar que en Peret era un mataroní, però a casa meva, a Vic, també se'n parlava.

Com ja s'ha dit, el pare d'en Peret era un venedor de mercats a pobles i ciutats, i en Peret també li acompanyava. Una de les rutes que feia el seu pare era la plana de Vic, i era molt conegut. Quan en Peret va compondre la cançó del mig amic, tal com anomenaven al seu pare, jo em vaig assabentar de la seva història i a casa en parlàrem.

Avui, doncs, ha estat un dia de declaracions i manifestacions de dol, una cosa típica en aquests casos, però que en el cas d'en Peret m'atreviria a dir que hi ha molta més sinceritat en totes les paraules i gestos observats, que no pas en la majoria d'ocasions. En Peret era estimat per tothom, des del començament i sobretot quan va tornar al món de la cançó, després d'una època de religiositat que el va mantenir apartat.

Peret és al mateix temps una mostra de la persona que ha crescut gràcies al treball. Estem farts de tantes persones que o bé han nascut en l'abundància, o bé s'han enriquit de manera corrupta, explotant els altres. És de lloar quan veus que una persona ha triomfat perquè hi ha posat el coll, i ho ha sabut fer. Als nostres fills, que no els podem deixar riquesa, els hem ensenyat i insistim, que només l'esforç i el treball els podrà permetre una vida digna en un món difícil. Per sobre de tot, però, la honestedat i el respecte als altres. Avui en Peret ens serveix per reflexionar sobre la vida.