Una visita a Càritas

Dijous passat parlava de reconeixements i anonimat, i em centrava força en els reconeixements que un ajuntament fa a persones de la vila que han destacat per la seva tasca en pro de la societat, en qualsevol àmbit, i també en les votacions populars per premiar convilatans, però no em descuidava d'aquelles persones anònimes que probablement mai ningú no els ho tindrà en compte, però que són clau per al bon funcionament de la nostra societat.

Avui he visitat la gent de Càritas de la nostra vila, i he compartit amb ells una bona estona. He vist tot el que fan un dimarts qualsevol, per atendre els usuaris del seu servei, i m'han explicat tots els preparatius per poder-los atendre. Es tracta de persones voluntàries que dediquen unes hores del seu temps lliure per ajudar qui no té la vida gaire fàcil.

El nostre país funciona a base de voluntariat. Hi ha qui ho critica perquè entén que són les administracions públiques les que haurien de fer tota aquesta tasca i fins i tot procurar d'evitar que hi hagi persones que requereixin aquests serveis, per poder tenir un plat a taula. Probablement, si al món imperés la justícia i es reduïssin les diferències no tindríem tantes persones amb dificultats per sobreviure. Si les institucions públiques dediquessin més esforços i recursos per atendre les famílies més vulnerables, no ens trobaríem amb la situació actual, però això no passa i hem de fer alguna cosa.

El voluntariat és una figura que ha existit sempre i difícilment en podrem prescindir. Hem de treballar perquè els governs, siguin a escala local, autonòmica o estatal, vetllin per reduir les desigualtats, però al mateix temps animin a més persones, sobretot els més joves, a dedicar part del seu temps als altres. Quan una persona ha tingut la sort o el privilegi d'haver viscut sense gaires dificultats, una bona manera d'agrair-ho és ajudant a qui ho ha tingut tot en contra, o que en un moment de la seva vida ha vist que tot se li tirava a sobre. 

Des d'aquí tot el meu agraïment a aquelles persones que, de manera desinteressada, hi són per ajudar els altres.

Què és veritablement real?

Cada vegada rebem més informació i no obsta perquè visquem desinformats o bé dubtant de si allò que ens diuen és realment cert o ens estan enganyant. Aquesta aparent contradicció ve propiciada per una manca d'anàlisi i racionalització del nostre pensament, i de la capacitat o falta de costum de contrastar les notícies i informacions que ens arriben.

Què és real i què és imaginació? Som capaços de distingir allò que és d'allò que ens sembla que és? Hi ha qui té molt interès i poder com per fer-nos creure coses que no són. Ens poden convèncer fàcilment i ser incapaços d'adonar-nos que allò que ens diuen és fals, que no està passant, que és una adulteració de la realitat.

Si busquem el concepte de realitat ens diuen que la realitat és el conjunt de tot allò que efectivament existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o tot allò que sembli altra cosa que el que és. Per tant, quan analitzem uns fets, una situació, la nostra manera de ser, de concebre la vida, ens condiciona i podem estar imaginant coses que no són.

Avui, que és tan fàcil escampar notícies, opinions, declaracions, i arribar molt lluny, a persones que no ens coneixen ni tenen un criteri determinat de segons què, és un perill no aturar-se a analitzar allò que ens arriba, abans d'acceptar que és cert i que no es tracta d'una manipulació de la realitat pels interessos que sigui.

Comencem a estar cansats de les xarxes socials, on persones anònimes, o ni tan sols persones, sinó enginys tecnològics, sentencien, si no critiquen i insulten, simplement per embrutar i no aportar res de positiu. Sembla que aquest és el camí de no retorn, que no ens pot fer claudicar dels nostres principis, i ens ha de fer forts per ser capaços de discernir què és real i que és imaginari o interessadament manipulat.

Desafecció, avorriment, o ganes de marxar corrent?

Qui ho diu que la política no interessa? Si accediu a les notícies que treu La Vanguardia a la seva pàgina d'Internet, veureu la quantitat d'aportacions de tertulians anònims, la majoria són insults contra els catalans i els nostres polítics. Si la política no interessés les notícies moririen d'avorriment. Qui penjaria comentaris a la xarxa?

El president Montilla va avançar que la política del govern espanyol provocava desafecció. Tots pensàvem que tenia raó, però ens equivocàvem en matisos importants. La política del govern espanyol ha provocat una febre independentista que ha assolit graus insospitats ara fa pocs anys. I aquesta febre ha comportat una reacció a l'altra banda de l'Ebre, que ha despertat molts patriotes espanyols.

Els mitjans de comunicació espanyols, privats i públics, han col·laborat de manera excepcional al desvetllament general de la població, aconseguint unificar sentiments i determinar l'enemic únic, al qual s'ha de desterrar.

Aquest acaparament de les primers pàgines dels diaris i telenotícies ha deixat en segon terme notícies tan importants com l'ajornament de l'aplicació de la LRSAL (Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'Administració local), que ofegava els ajuntaments i posava en quarantena molts serveis que es donen als vilatans, des de l'administració pública que tenen més propera, i que detecta abans els problemes que pateixen els ciutadans.

Una de les conclusions a què arribes després de treballar o fer un seguiment acurat de l'administració pública, és que l'eficiència i eficàcia són encara una utopia, no pas per la capacitat de treball, sinó pels interessos polítics i econòmics dels que tenen la potestat de legislar. Es prenen massa decisions per interès de partit o classe, que no pas per principis economicistes o de cohesió social, o fins i tot de sentit comú. La llei que esmentava més amunt, es va aprovar sense haver valorat suficientment la capacitat de posar-la en pràctica amb un mínim d'èxit assegurat. Els legisladors haurien de tenir el conte d'El petit príncep a la tauleta de nit, per llegir de tant en tant els arguments del rei... "...A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir - va continuar el rei -. L'autoritat reposa, en primer lloc, sobre la raó. Si ordenes al teu poble que vagi a llançar-se a mar, farà la revolució. Jo tinc dret a exigir obediència perquè les meves ordres són raonables."