dimarts, 18 de setembre de 2018

Preocupat per la imatge d'Espanya a l'exterior

Borrell afirma que la imatge de l’Estat a l’exterior és molt dolenta per culpa dels independentistes. Caldria matisar les seves paraules i més aviat dir que la imatge d’Espanya, arran del procés és pèssima, però no per culpa dels independentistes, sinó de l’actuació de l’Estat a través de la policia, el govern corrupte del PP i el revengisme del Poder Judicial.
Si avui llegiu l’article de Miquel Sàmper a l’ARA, veureu què està passant en veu d’un advocat de prestigi, ex-president del Consell de l’Advocacia de Catalunya.
El senyor Borrell, que és intel·ligent, no hauria d’actuar tant amb la sang calenta i adonar-se que la situació que ens va deixar el PP, amb el seu suport, no pot continuar i, sense fer miracles, hauria de procurar millorar per a bé, no només dels catalans independentistes, sinó de tot l’Estat. Hauria d’aprofitar els regals dels senyors Casado i Rivera i els seus partits, per millorar en prestigi i demostrar que la política a Espanya encara no està del tot perduda.
Algú pensarà que sóc massa càndid, i probablement tindrà raó i jo mateix me’n puc adonar, però són tantes les ganes que tot plegat faci un tomb que fins i tot somio despert.

dilluns, 17 de setembre de 2018

Competència ferroviària Arenys-Barcelona

L'any 2020 ha de quedar alliberat el sector ferroviari i RENFE ja no en tindrà el monopoli. A la possibilitat que l'AVE Madrid-Barcelona tingui una competència d'una companyia privada, tothom mira de buscar-hi traves per, com a mínim, allargar-ho fins al 2020.
Si em permeteu, i per interès personal, o millor dit, familiar, m'agradaria més que la competència arribés per al tram Arenys de Mar - Barcelona Sants. Aquí, per poc bé que tot anés seria molta la gent que en sortiria beneficiada. Esclar que m'han d'aclarir com s'ho poden fer amb la situació de les vies actuals.
Miracles a Lourdes! Tal com està tot el panorama ferroviari es fa difícil pensar que hi poden haver millores a curt termini. M'imagino que tot passa per unes bones inversions i deixar Rodalies en condicions d'anar més ràpid, sense tants entrebancs i amb més comoditat.
No és estrany que aquesta voluntat de mantenir totes les competències des del centre de l'Estat, amb un resultat funest, doni ales a més gent en voler sortir d'Espanya. Per lògica, l'aproximació al punt de gestió ha de millorar l'eficàcia, i a més si hi afegim les ganes de que funcioni bé, l'èxit ha d'estar assegurat.
Malauradament fa massa anys que estem esperant transferències o inversions, en temes de transport públic, i no arriba ni una cosa ni l'altra. Seguirem demanant, convençuts que només gràcies a Europa podem aconseguir treure'ns de sobre aquesta cotilla que ens ofega.

diumenge, 16 de setembre de 2018

Arenys obre el retaule als visitants

Les visites guiades del retaule barroc de l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar són un bon motiu per desplaçar-se fins a la nostra vila i gaudir de la bellesa del nostre retaule i aprofitar l'avinentesa per passejar pels nostres carrers i rials, visitar el cementiri i degustar un bon plat de peix en algun dels nostres restaurants.
És bo que es doni a conèixer el nostre patrimoni i acostumem la gent a sortir de casa per gaudir de l'art, i més ara que tots estem tan polititzats i vivim moments estressants, és bo compaginar-ho amb la contemplació de l'obra d'un artista que ha deixat petjada.
Arenys té racons prou interessants com per sentir-nos-en orgullosos i poder-los ensenyar a amics i forasters. Ens cal, això sí, tenir més cura i procurar que la brutícia que darrerament ha anat en augment desaparegui dels nostres carrers. No podem esperar només a què el nostre govern municipal ho netegi, sinó que hem de començar per ser més curosos i denunciar qui no té cap recança en embrutar l'espai públic.
La col·laboració de tots els vilatans en fer més atractiva la nostra vila, és també una manera de millorar la riquesa i economia de tots els vilatans. Les sensacions que siguem capaços de generar seran les que facilitaran o no la tornada dels nostres visitants i ajudaran o no el boca orella per engrescar més persones a visitar-nos. Nosaltres també som responsables del futur de la nostra vila.

dissabte, 15 de setembre de 2018

Buscant complicitats a l'exterior

Ahir ja ho deia que les picabaralles sobre els màsters, tesis i doctorands acaben tapant moltes notícies i fets més rellevants. No vull pas dir que no sigui important descobrir les mentides i enganys dels nostres polítics, ja que queden en evidència i arribes a la conclusió que no et pots refiar de cap d'ells. Mentir, encara que sigui en coses poc significants proporciona arguments per pensar que en coses més transcendents també t'enredaran.
Ahir vaig comentar els tripijocs per nomenar Llarena instructor dels imputats pel procés català, i avui podria mencionar l'escrit de l'Albert Om a la contraportada de l'ARA, parlant del ministre d'Exteriors, el senyor Borrell. L'entrevista a la BBC va passar força desapercebuda i el fet que reconegués que Catalunya és una nació, encara que després ens hagi afegit "cultural", no és una cosa menor, sobretot per l'impacte internacional de la notícia.
Està vist que si Catalunya vol sortir-se amb la seva ha de buscar complicitats a l'exterior. Des d'Espanya mai trobarà col·laboradors per erigir-se com a nació independent, ni tan sols perquè se li reconegui molts dels drets que estan en suspensió. És a Europa on es podrà conrear el terreny fèrtil per aconseguir la independència. Una independència que s'ha d'entendre simplement com el final de la tirania a què està sotmesa per l'Estat espanyol. Els països cada vegada són més interdependents, i això té els seus inconvenients, però també avantatges. El que no es pot permetre és que un país ofegui un altre, i aquí rau bona part dels motius pels quals els defensors de la independència han anat creixent els darrers temps.

divendres, 14 de setembre de 2018

Al senyor Llarena no li tocava

Mentre ens entretenim amb els màsters, doctorats i tesis dels nostres polítics no ens fixem tant en notícies relacionades amb els tripijocs dins del Poder Judicial. Avui llegia una notícia reproduïda pel diari ARA on s'afirma que la designació del jutge Llarena com a instructor del procés es va fer de manera irregular, saltant-se les normes. És a dir, s'hi va col·locar aquest senyor quan no li corresponia.
M'imagino que no es tracta d'una acusació falsa, sinó que al darrere hi ha marro, i això ho podem pensar després de conèixer molts altres detalls de jutges, magistrats i fiscals. Per cert, l'actual fiscal de l'Estat, designada pel govern del PSOE no sé quin peu calça, però no la veig massa per la labor de suavitzar la situació, sinó que va molt embalada.
Crec que ja no ens calen més exemples per afirmar que la Justícia al nostre país no funciona i que, com molt bé deia el nostre recordat alcalde de Jerez, el senyor Pacheco, "la Justicia es un cachondeo".
Tot plegat faria gràcia, sinó fos que tenim persones empresonades injustament, i d'altres exiliades. Cada dia que passa és un grau més d'injustícia provocada per molts, però que en última instància ve donada per la posició del jutge Llarena, un jutge que segons diuen ara seria com un impostor, una persona que ocupa un lloc que no li correspondria. Ja arribarà el dia que es dirà que tot això ha estat una actuació venjativa amb prevaricació per totes bandes. La llàstima és que de moment qui ho està patint és aquell que es troba entre reixes o lluny de casa seva. Vergonya de país!

dijous, 13 de setembre de 2018

Han perdut la por a fer el ridícul

De tot el que ha estat passant els darrers mesos a Espanya i Catalunya, un fet a tenir en compte és la pèrdua de la por a fer el ridícul de molts càrrecs públics espanyols i militants polítics. Semblaria que ostentant un càrrec caldria anar més en compte en no espifiar-la i no sortir-ne esquitxat. Els fets dels darrers temps demostren que això no ha passat, sinó tot el contrari. Són moltes les situacions ridícules que hem vist protagonitzar per diferents càrrecs públics.
El darrer, probablement és el de l'ambaixador espanyol a França, titllant Torra de president inconstitucional i recriminant l'alcalde de Perpinyà per haver-lo rebut. La carta de resposta de l'alcalde de Perpinyà ha estat contundent i vergonyant per a l'ambaixador. Si aquest cotitzés en borsa hauria baixat estrepitosament.
No saps si es tracta d'ignorància o bé d'un excés d'odi i ràbia que els fa actuar de manera ridícula i desproporcionada. Diuen que la ignorància és atrevida, però tractant-se d'un ambaixador jo abans pensaria que es tracta d'un odi que els enlluerna i no els deixa veure la realitat. Els treu de polleguera.
Aquesta no ha estat l'única ridiculesa de representants espanyols. Jutges i ministres espanyols s'han lluït amb les seves pressions a Brussel·les, i amb líders polítics com Casado i Rivera t'hi trobes cada vegada que obren la boca. Al final arribes a la conclusió que estem governats per una colla d'impresentables que només es mouen per rancúnia i venjança fins al punt de quedar en evidència.

dimecres, 12 de setembre de 2018

Potser no són els polítics que ens mereixem

Ahir la societat civil demanava un compromís que els polítics no sembla que vulguin entendre. La Mònica Terribas va insistir en la pregunta, però cap d'ells la va respondre. Varen sortir per petaneres, com acostumen a fer i cansa a tanta gent.
L'ANC i Òmnium parteixen del referèndum ja celebrat i guanyat i no volen sentir a parlar d'un referèndum pactat. Jo els entenc, perquè tots sabem que un referèndum pactat és impossible, si més no a curt i mitjà termini. Haurien de canviar molt les coses perquè en un futur a llarg termini s'arribés a pactar un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya. Llavors què estem fent?
Aquesta és la pregunta del milió i no trobem la resposta. Per a molts independentistes els polítics s'han encallat i només saben dir frases inintel·ligibles. No saben com continuar. La ciutadania ha respost cada vegada que se l'ha convocat, però ja és hora que es posin les piles. Què cal fer?
Estem reproduint el discurs de la CUP, però ells tampoc no ens expliquen com ho farien. Ells esperen que els partits majoritaris portin la iniciativa i aquests no es mouen.
Ara parlen de la marxa per la llibertat, i en què consisteix aquesta marxa?
Aquest onze de setembre es va poder veure les dues velocitats, la de la ciutadania, i la dels polítics independentistes. Aquest marge de distanciament sembla engrandir-se i això posa nerviosa a molta gent. Què més ha de passar? Algú coneix el guió?
Moltes vegades hem sentit a parlar de si ens mereixem o no uns polítics. Ens mereixem els que tenim?

dimarts, 11 de setembre de 2018

A Catalunya no hi ha un problema de convivència

Un any més hem celebrat la Diada en els dos actes que han esdevingut tradicionals. A les 11h des de la balconada del Xifré i, a les 17.14 h al punt de trobada de l'acte organitzat per l'ANC i Òmnium Cultural, enguany a la Diagonal de Barcelona.
Un acte formal, el del Xifré, i un acte reivindicatiu, el de la Diagonal. Enguany, però, amb el nostre pensament dirigit als presos polítics i exiliats sense judici i només per l'arbitrarietat d'un jutge que ha quedat retratat pels tribunals europeus. Aquesta és la vergonyosa realitat.
En política també són importants els gestos i enguany, a diferència de l'any passat, els polítics participants a l'acte institucional de l'ofrena floral a la senyera han deixat aparcats els temes personals i de partit, i han obrat com es mereixen els seus electors. Només el PP ha està absent de l'acte, que podríem arribar a entendre, però que no acceptem com a excusa. Els càrrecs electes es deuen al poble i han de ser presents en tots els actes institucionals, agradin més o menys.
És per això que agraïm el PSC local, en moments difícils per al país, la seva participació, i reprovem al PP la seva absència. Un acte que ha acabat amb la intervenció de l'alcaldessa de la vila, i que ha estat aplaudida per tots els portaveus municipals i el públic assistent.
A la tarda, a Barcelona, hem pogut constatar l'èxit de la convocatòria de tanta gent, per un acte que aparentment és insignificant, però
que té una càrrega emotiva que el justifica i explica perquè hi participem tants catalans. Catalans de naixement i vinguts de fora, que parlem català o bé el castellà o altres llengües.
M'agradaria que Iceta fes veure al president espanyol que a Catalunya no hi ha un problema de convivència, sinó un problema de menyspreu i repressió des de l'Estat des de fa molts anys, i que un partit polític, com el C's intenta provocar perquè aquesta convivència es trenqui, però no ho aconseguirà. Catalunya, la seva història i la seva gent és massa potent com perquè un partit polític, nascut per provocar, aconsegueixi fer-la trontollar.

dilluns, 10 de setembre de 2018

Justícia en hores baixes

L'obertura de l'any judicial marcat pel procés contra Catalunya, segons diuen els diaris, jo hi afegeixo marcat per la vergonya d'un poder judicial venut al poder polític amb l'únic pretext de la defensa de la unitat d'Espanya, per sobre de qualsevol dret i moral. Aquesta vergonya que hem desemmascarat els catalans que hem protestat des del primer dia, i que ha rebut el suport dels tribunals europeus que han intervingut. És per això que quan veig la fotografia de l'acte d'inauguració, amb el rei al mig somrient, em produeix un fort rebuig i desitjo que al final es faci justícia de veritat.
Estic d'acord amb el president del Tribunal Suprem quant a la meva desafecció del poder judicial, però no culpo els mateixos poders polítics que ell té presents, sinó el mateix poder judicial i els partits polítics a qui s'ha venut des de sempre. Culpo el conjunt de magistrats que continuen la ideologia franquista en defensa del poder establert i en contra de la ciutadania, i en el cas de Catalunya, en contra dels drets universals dels catalans.
És una vergonya que haurem de patir encara molts més anys, però tinc la certesa que al final hi haurà justícia, no pas plantejada pels actuals jutges i magistrats, sinó pels jutges i magistrats que hem pogut veure que respecten els drets des de diferents estats europeus.
El judici que preveuen per aquesta tardor i començaments de desembre serà una farsa i entenc que el president Torra avanci que no hi creu, perquè som moltes les persones que no hi creiem, perquè la base en què se sustenta està podrida i amb la sentència preparada, passi el que passi. 

diumenge, 9 de setembre de 2018

Preparant l'onze de setembre

A les vigílies de l'onze de setembre es fa difícil no parlar dels preparatius, del nombre d'inscrits, dels autocars que s'han reservat pel desplaçament a Barcelona, de la consigna, avui molt evident tenint els nostres polítics presos. 
Fa ja uns anys que donàvem per fet que les massives manifestacions de l'onze de setembre acabarien aviat, no pas perquè tinguéssim clara la independència, sinó perquè crèiem que arribaríem un acord amb el govern de l'Estat per aconseguir una situació més justa per a Catalunya, i més respectuosa amb la nostra cultura, història i institucions.
Han passat uns anys i ens trobem encara pitjor respecte a l'Estat, però hem guanyat credibilitat a Europa, la qual cosa no vol dir que tinguem la vida assegurada, sinó només que Espanya cada vegada s'haurà d'esforçar més per defensar la seva credibilitat i reconeixement democràtic.
És clar que molts hem perdut la confiança en les institucions espanyoles. No només el govern, sinó també en el poder judicial i evidentment en la casa reial. Res del que ens puguin dir ens mereixerà confiança encara que no ho facin tot malament. És allò del gat escaldat.
Dimarts, onze de setembre, tornarem a sortir al carrer ha exigir justícia, i enguany ho centrem en l'alliberament dels presos polítics, una situació totalment injusta que farà mal, a la llarga, al propi estat espanyol.

dissabte, 8 de setembre de 2018

La Fundació Francisco Franco i la Sexta

N'hem parlat moltes vegades, però tot i així resulta insultant que en un país que es considera democràtic hi pugui existir una entitat, com la Fundació Francisco Franco, amb les prerrogatives i subvencions per part de les institucions de l'Estat i, per tant, subvencionada per tots els espanyols.
Una cosa és la llibertat d'expressió, tot i que no sé què passaria a Alemanya amb l'exaltació de la figura de Hitler, però una altra és que es subvencionin les seves activitats amb diner públic. Desconec quin serà el final de l'exhumació de les despulles del dictador. No tinc clar que el govern del PSOE aconsegueixi complir la seva promesa, però m'agradaria que així fos. En tot cas és injust acusar els socialistes de remoure el passat, perquè l'única cosa que estarien fent és resoldre temes pendents que no havien d'haver durat tants anys.
És una vergonya que Casado critiqui la llei de la memòria històrica. Es pot entendre perquè sabem quin és el passat dels fundadors del seu partit i la manera de pensar de molts dels seus militants, però a la vida s'ha de ser honest i acceptar les coses com són. No és de justícia mantenir el silenci sobre uns fets que varen suposar la mort i la tortura de centenars de milers espanyols. Els que varen perdre, els que defensaven la república espanyola, els contraris a l'alçament militar.

divendres, 7 de setembre de 2018

Un polític indigne sense arguments ni credibilitat

Sembla ser que les persones que aquest matí estàvem treballant ens hem estalviat un espectacle denigrant a càrrec del líder de C's, el senyor Albert Rivera. He pogut llegir la transcripció que s'ha fet de l'entrevista de Lídia Herrera i no he sabut veure que el senyor Rivera presentés arguments a les seves acusacions als professionals de TV3.
És curiós que mentre la televisió espanyola s'ha hagut de reformar de dalt a baix amb el canvi polític, per l'existència de responsables de TVE a mercè del PP, es dediqui a criticar la televisió pública catalana perquè no tergiversa les notícies i ensenya el que són capaços de fer els manifestants de C's.
Estic convençut que hi ha moltes coses a criticar de la televisió catalana, però un polític que pretén governar el país, ha de demostrar allò que afirma o sinó tot fa pensar que s'ho inventa.
Cada vegada queda més demostrat quin tipus de polítics conformen la direcció de C's, i només faltava que ara aixopluguessin a un dels polítics més detestats de França, el senyor Manuel Valls, que pretén ser l'alcalde de la nostra capital i donar lliçons de processos migratoris. És ben bé allò que diuen que Déu els crea i ells s'ajunten.
Desitjo fermament que cada vegada siguin menys els simpatitzants i votants de C's. Que obrin els ulls i s'adonin que hi ha altres partits que defensen l'unionisme, sense necessitat d'arrastrar-se per terra amb un comportament fastigós i indigne.
No es tracta d'una discussió entre independentistes i unionistes, sinó entre un partit indigne i la dignitat plural de la resta de partits polítics, a Espanya i a Catalunya.

dijous, 6 de setembre de 2018

Primàries per la República

Se'm fa difícil entendre els esforços per aconseguir formar candidatures unitàries per a les eleccions municipals del maig que ve. Penso que són esforços inútils que més aviat poden desorientar la parròquia. No li sé veure la gràcia. Probablement estigui equivocat, però jo sempre he cregut que l'esforç per anar junts és més comprensible en unes eleccions generals o europees, més que no pas en unes autonòmiques o municipals. El fet és que més aviat s'ha fet el contrari.
Tampoc diré que estigui en contra que els municipis busquin aquesta sortida, però la veig innecessària i fins i tot diria que, en el cas d'Arenys de Mar, em sabria greu. Prefereixo votar un partit, que si m'interessa la independència ja el trobaré, que no pas haver de votar una coalició d'interessos diversos.
A Arenys en aquests moments hi ha partits independentistes en el govern i en la oposició, i el mateix passa amb els partits unionistes. Aquesta barreja no fa cap mal ni priva cap tipus d'iniciativa en un sentit o l'altre. La correlació de forces entre els dos bàndols és clarament favorable als independentistes, i no passa res.
Per tant, al final de tot el que interessa no és si els partits s'alineen en funció de l'independentisme o no, sinó que la suma de partits tingui la majoria que a tu t'agrada. Si algú hi veu diferències que m'ho expliqui. Al final de tot al meu govern li demanaré resultats de la seva política i gestió municipal. Si estan barrejats potser no faran ni una cosa ni l'altra, i no sabré a qui exigir responsabilitats.

dimecres, 5 de setembre de 2018

En democràcia s'acaten les sentències

Totalment d'acord. En un model de democràcia on aquesta es segueixi escrupolosament és evident que les sentències s'han d'acatar, perquè s'entén que els poders polític i judicial són independents i no existeix polítics ni jutges corruptes o que prevariquin. El problema rau quan aquesta puresa no existeix i es té constància de polítics corruptes i jutges que prevariquen i fan favors als amics.
Seria llarg de relatar els diferents exemples que demostren que a Espanya la democràcia està corrompuda i que hi ha jutges amb molt poder que han prevaricat i han enganyat la societat. Només fixem-nos en les darreres notícies sobre l'acta del Tribunal Suprem on entre altres acords s'aprovava la designació del jutge Llarena com a magistrat del Tribunal. Segons vaig poder llegir, es va fer trampa per afavorir el nomenament d'un jutge molt amic del president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial.
Què vull dir amb tot això? Doncs quan desconfies dels actors (polítics i jutges) és lògic que siguis reticent a acceptar totes les sentències. No n'hi ha un pam de net! És una llàstima arribar a aquesta situació, i preferiria poder afirmar que confio en les sentències encara que no m'agradin, però no és això. La meva fe amb els jutges d'aquest país ha desaparegut. Ja no hi confio i per tant tinc la tendència a no acceptar les seves sentències, perquè hi veig mala fe.

dimarts, 4 de setembre de 2018

Xavier Domènech, un fart de llop

Avui hem conegut la notícia de la retirada de Xavier Domènech de la política activa. Considero que es tracta d'una sorpresa, tot i que si s'analitza a fons resulta comprensible. No es tracta tant de conèixer o no la persona a fons, ni la seva família ni entorn social, sinó tan sols examinant tot el que ha ensenyat i demostrat Xavier Domènech durant aquests darrers anys.
Sempre he pensat que la política no és agraïda i que tard o d'hora crema les persones. Aquesta meva teoria, però, no sempre es compleix ja que hi ha persones que es passen tota la seva vida fent política, i la majoria d'aquests en surten prou bé. Tot i això, jo no me n'acabo de refiar d'aquests. O són uns masoquistes o tenen la filó d'or.
Fa quatre dies Xavier Domènech rebia queixes i va provocar dimissions pel que representava d'acaparament de poder, amb acumulació de càrrecs. A casa en dirien un fart de llop, i això potser li ha provocat aquest cansament i les ganes de baixar del tren.
Admiro les persones que són honestes i humanes. No em fio de les grans patums que a sobre alliçonen. No he escrit gaire sobre en Xavier Domènech, i reconec que el poc que he escrit tampoc ha estat gaire afalagador. De totes maneres se li ha d'agrair les hores dedicades, encara que hi poguessis estar en contra. Tenim prou polítics que ataquen la sobirania i el fet diferencial català, com per posar Xavier Domènech en el grup de persones que estima el país, el coneix i ha batallat per fer-lo millor.

dilluns, 3 de setembre de 2018

Ara ens volen regalar un referèndum d'autogovern

A Pedro Sánchez, president del govern espanyol, se li veuen ganes i també la necessitat de quedar bé amb tothom, i és per això que va trampejant la situació com pot. Mentre PP i C's es mantinguin radicals Pedro Sánchez ho tindrà més fàcil. De fet, en aquests moments, és una sort que a Espanya no hi hagi només dos partits, sinó que el PP s'hagi de preocupar de C's i deixi una mica més tranquil el PSOE.
Ara Pedro Sánchez diu que als catalans en convé un referèndum d'autogovern i no pas d'autodeterminació. La veritat és que no sé exactament què és un referèndum d'autogovern. M'imagino que vol que redactem un nou Estatut, perquè accepta que la retallada que ens varen fer, i que tant va agrada al seu amic Alfonso Guerra ("Nos cepillamos el Estatut de Catalunya"), i la posterior destrossa del Tribunal Constitucional, l'Estatut que nosaltres vàrem votar no té res a veure amb el que va quedar. Una majoria de la població n'està farta de jugar a la puta i la ramoneta. Sembla ser que al voltant d'un 80% dels catalans volia un referèndum d'autodeterminació. Si és així, per què s'inventen altres coses quan ja se sap que vol la majoria?
També diu que ens convé millorar la convivència, però a vegades sembla que només ho exigeixi a uns i no a tots els altres. Reclamar l'alliberament dels presos polítics que no han estat jutjats i que són acusats de delictes inversemblants no produeix ni violència ni discòrdia. Si algú provoca violència i la practica, és qui arrenca els símbols que ens hem donat per reclamar l'alliberament dels presos. Qui no vulgui entendre això, o bé és un ignorant, o va de mala fe.

diumenge, 2 de setembre de 2018

Lluís Pasqual dimiteix

He llegit l'entrevista a La Vanguardia i notícies arran de la dimissió de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure. Evidentment que no prendré part de cap bàndol perquè desconec els motius de qui el va denunciar per mals tractes i també desconec la manera de treballar de Pasqual. Precisament l'acte que faig en aquest escrit és el de no parlar per parlar ni criticar sense prou base, per no dir cap.
El problema de les xarxes socials és la facilitat en què una persona pot resultar acusada sense motius, i no sé si aquest és el cas, i les dificultats per recuperar la reputació en el cas que es demostri que ha estat una crítica injusta. És molt fàcil criticar i no tant reconèixer l'error.
Potser la jove artista que es va queixar del mal tracte de Pasqual tenia l'espina clavada per uns fets desagradables, però la generalització sempre és perillosa i un ha de pensar-s'ho dues vegades abans de no escriure alguna cosa que se'n pugui arribar a penedir.
De tot plegat n'hem d'aprendre i sobretot preocupar-nos per la facilitat en què es creen grups de suport o crítica a uns fets que la majoria dels signants ignoren. Ens queixem dels jutges que sentencien no sempre de la manera més justa, al nostre entendre, però som els primers de sentenciar sense haver llegit tot l'historial. Hem de ser més cauts a l'hora de sentenciar i procurar ajuntar a la crítica els nostres arguments.
Jo només puc afegir que el Teatre Lliure és un referent arreu i que Lluís Pasqual té un currículum com a director teatral que molts voldrien. Què va passar no ho sé, però en tot cas qui tingui arguments per acusar-lo que ho digui, i si no els té que calli per sempre.

dissabte, 1 de setembre de 2018

Sobre el canvi d'horari i fus

A casa, de petit, recordo que es parlava de l'hora vella i mai en vaig fer gaire cas. Pensava que era cosa dels grans, de la seva joventut. Més tard vaig tenir coneixement del canvi horari del dictador, que ho va unificar amb l'Alemanya nazi.
Aquests dies ha explotat la notícia sobre el canvi horari que venim fent des de fa uns anys, impulsat per l'estalvi energètic que sempre ens han posat d'excusa. Una enquesta europea, que al nostre país ha passat gairebé desapercebuda, ha manifestat la voluntat majoritària de no canviar dues vegades l'any l'horari i mantenir-lo fixe. No ha quedat tan clar quin horari es vol mantenir.
En el cas d'Espanya el moviment horari té dos elements. Per una banda el canvi d'horari d'hivern i d'estiu, que coordina la Comunitat Europea, i per l'altra el fus on estem que, des del canvi realitzat pel dictador, estem enquadrats amb els països de l'Europa central.
A Catalunya a més, hi ha un moviment sobre el canvi d'hàbits horaris, en el sentit d'evitar d'anar tan tard i avançar el tancament de les botigues i l'inici dels espectacles nocturns. Tot plegat no es tracta d'unes modificacions senzilles, sinó que comporten canvis sensibles en el dia a dia de la nostra cultura.
L'opinió és dispar, però si em deixeu opinar jo canviaria de fus, i a partir d'aquí plantejaria dues propostes: mantenir tot l'any horari d'estiu, o bé continuar amb els canvis d'estiu i hivern. El més important per al nostre país seria, però, aconseguir avançar l'horari de totes les activitats per no acabar la jornada tan tard. Què passarà? Ho haurem de demanar als nostres polítics, però no que ho decideixin ells, sinó que ens deixin opinar al respecte. No parlen tant de participació? Doncs que la practiquin!