Hi ha ganes de resoldre les coses?

La primera pregunta que ens hem de fer és si hi ha ganes de resoldre les coses o prioritzem l'ego, i l'ambició personal o de grup. Dirigir un país no és fàcil. Encara que tinguis molta capacitat de lideratge i suport no tens tots els elements a la mà per aconseguir fer-ho del tot bé. Cal esforç, voluntat, dedicació i recursos. Aquests acostumen a ser escassos i cal prioritzar. Què és el més urgent? Què és el que arribarà a més gent? Què podem fer per aconseguir els objectius que ens hem proposat?

I per què ho dic tot això? Doncs resulta que a vegades sents segons quins comentaris que et sorprenen. Que un dirigent proposi anar tots d'acord per resoldre els greus problemes que ens afecten no hauria de ser un acudit espontani, sinó la norma. Resoldre les dificultats de trobar un habitatge digne per a moltes persones, no és un tema senzill a resoldre en una sola legislatura. Aconseguir posar ordre en el Departament d'Ensenyament, tampoc és cosa de quatre anys. I per això és tan important el consens de totes les forces polítiques.

No es tracta de saber si tens majoria absoluta o un pacte de govern per a quatre anys. Quan es tracta de temes de llarg recorregut, cal el màxim consens, perquè la vida dona moltes voltes i les dificultats per resoldre segons quins temes necessiten el treball conjunt de tothom, des de totes les perspectives, ideològiques i pragmàtiques. Perquè no tenim tots els coneixements ni tampoc tota la raó. 

El sistema polític que regeix el món occidental es basa en els partits polítics, els quals s'esforcen per agradar i obtenir el màxim nombre de vots per poder governar. És totalment lícit, però no podem oblidar que els grans temes de país, de poble, de barri, els hem de resoldre entre tots. Pensem el que pensem, perquè el món és divers i tots ens hi hem de sentir representats.

A veure si som capaços d'asseure'ns a una cadira, parlar i, sobretot, escoltar. Després les majories obraran, però que sigui sempre després d'un extens debat, sincer, sense protagonismes estèrils i amb ganes de millorar la vida de com més gent millor.

Qui no té un pis ocupat a prop?

Parlar de l'ocupació de pisos és un tema delicat que genera moltes controvèrsies i, a la meva manera de veure-ho, es deu al fet que es confonen els termes. Barregem l'ocupació de pisos amb el dret a l'habitatge i aquí ens fem mal. Crec que tots estarem d'acord a afirmar que disposar d'un habitatge digne és un dret i que al nostre país, tot i que està reconegut a la Constitució, no està garantit per a tothom.

El preu del lloguer dels habitatges s'ha disparat i, per més lleis que es vagin aprovant, de moment no es troba la manera d'abaratir-los i més aviat el que està passant és la disminució del parc d'habitatges de lloguer. Si n'hi ha pocs és més fàcil que el preu s'enfili. És qüestió del mercat de l'oferta i la demanda.

També crec que tots estarem d'acord que falten pisos perquè les diferents institucions públiques, cadascuna dins de les seves competències, no s'han preocupat de construir habitatges, la població ha crescut i la necessitat de nous habitatges també. Si ho preguntem als diferents governs ens donaran la raó. En són conscients, però s'està fent prou per minorar el problema? Jo crec que no.

Si parlem de les ocupacions d'habitatges ja no ens posarem d'acord i penso que la legislació espanyola no ho té ben regulat. Moltes persones, de bona fe, creuen que davant de les dificultats de trobar un habitatge i l'existència de pisos buits, no és cap disbarat pensar en l'ocupació d'aquests. Les casuístiques són molt diferents, tant pel que fa a la tipologia d'ocupants i el seu comportament, com de la propietat. No és el mateix un okupa violent, sorollós i incívic, que una família pacífica, respectuosa i silenciosa. Tampoc no és el mateix una família propietària d'un segon habitatge que li han ocupat, que el banc o el gran tenidor que té pisos buits arreu.

Saber distingir les diferències ajudaria a posar-nos una mica més d'acord a l'hora de parlar del problema de l'habitatge i del problema de les ocupacions. Regular els drets i deures dels ocupants i els drets i deures dels propietaris, també posaria fi a moltes situacions injustes que no podem permetre que es resolguin per la via de la violència i de la por. 

Foc a l’Empordà

Ahir va ser un dia tràgic per una part del nostre país, però de rebot per a tots nosaltres. Quan es produeixen incendis com el d’aquest divendres tots ho lamentem encara que hi ha els afectats directes que ho pateixen, per la intensitat que viuen durant tot el procés per apagar les flames o ja per la pèrdua de l’habitatge i propietats.

Hi ha, bàsicament, tres causes que originen els incendis i al nostre país les hem patit de totes maneres. Hi ha les causes naturals, com podria ser un llamp; per distracció o inconsciència, quan es realitza una activitat de risc, i les accions volgudament incendiàries, que només poden ser causades per una persona malalta, per un desgraciat.

Fa poc dies varen enxampar un incendiari al Maresme, que va ser detingut. En aquestes circumstàncies, ja em perdonareu, jo seria molt contundent. Ahir, tot fa pensar que va ser culpa d’una negligència d’un treballador d’una empresa concessionària del manteniment de carreteres. Això no és el mateix, però realitzar una activitat prohibida precisament pel risc de causar un incendi és una temeritat. No estem parlant d’un incendiari, però sí d’un inconscient.

Mentre escric aquest post la informació que tinc és que els bombers han estabilitzat el foc, però els veïns segueixen confinats. S’han cremat més de 2.300 hectàrees i han cremat habitatges. Espero i desitjo que ben aviat les persones que ho han viscut de prop vagin recuperant la normalitat, encara que no puc pensar que aquells que han perdut l’habitatge es recuperin fàcilment. No és qüestió només de diners, que té molta importància, sinó també de sentiments, de records, de moments viscuts que de cop i volta s’alteren tràgicament.

De tot n’hem d’aprendre la lliçó i en aquest cas hauríem de ser més conscients de les conseqüències d’una acció desafortunada en el pitjor moment.

Trobar pis de lloguer

Tenim molt clar que el tema de l'habitatge és avui un dels més comentats i al mateix una de les principals preocupacions de la societat. Tot el que es faci per aconseguir facilitar l'accés a l'habitatge serà benvingut, però cal fer-ho bé i analitzar a fons les conseqüències de segons quines decisions o lleis proposades.

Fa por parlar d'aquests temes tan impactants perquè no sempre s'entén allò que vols explicar, o bé no ho saps fer de manera prou entenedora per no crear malentesos. En una societat capitalista com la nostra funcionem a través del mercat de l'oferta i la demanda. Qui no ho vulgui entendre té un problema. En tot cas en què ens podem discutir i opinar és en la llibertat o control d'aquest mercat. Hi haurà qui defensarà que el mercat ha de ser regulat perquè considera que el moviment no és prou just, i també hi haurà qui dirà que és el mercat qui ha de decidir els preus dels productes.

Si tenim escassetat d'habitatges i un excés de demanda, el mercat farà que els preus s'encareixin. Si no hi volem intervenir, les persones amb poc poder adquisitiu ho tindran magre per poder accedir a l'habitatge. Si creiem en la intervenció de l'Estat, caldrà analitzar quines són les millors mesures a tenir en compte per aconseguir que hi hagi més gent que pugui accedir al seu habitatge, un dret reconegut per la Constitució.

Hem vist fracassar moltes lleis aprovades o proposades al Congrés de Diputats, i ens hauríem de preguntar per què. L'article de Fernando Trias de Bes, avui a l'ARA, és interessant perquè manifesta clarament l'error d'incidir en el preu de l'habitatge. El darrer paràgraf del seu article és clau per entendre el problema, i per això el reprodueixo: "La política d'habitatge necessita augmentar l'oferta, donar seguretat jurídica i mobilitzar sòl. Posar un topall als preus ensorra l'oferta. Era de manual. El problema persisteix.".

I és aquí on em qüestiono la capacitat dels nostres representants polítics, siguin a govern o a l'oposició per prendre segons quines decisions o opinar al respecte. Considero que o bé van mal assessorats i no es refien dels professionals que hi entenen, o és que només juguen a fer política ideològica, sense un fonament lògic i intel·ligent.

Cinquanta famílies afortunades

Demà dilluns tindrà lloc el sorteig per assignar els nous pisos de lloguer assequible que s'han construït al Bareu. Finalment, s'ha acabat tot un procés que ha durat molts anys, massa anys. En temes d'habitatge podem parlar del got mig ple o mig buit. Per més que es facin passes per augmentar el parc d'habitatges i que siguin assequibles per una bona part de la població, mai es farà prou. Podem ser crítics i exigir als nostres representants polítics que treballin més per augmentar l'oferta, però no cal ser derrotistes. Cal valorar positivament allò que s'ha aconseguit i en tot cas, si és possible, millorar-ho.

Arenys necessita ampliar l'oferta de pisos, siguin de nova construcció o rehabilitant aquells que estan tancats i buits. El territori és el que és i tampoc disposem de grans superfícies per construir-hi. Cal preservar el medi natural i no quedar-nos sense. També és important equilibrar l'augment de la població amb l'oferta i possibilitats de serveis i recursos públics. Avui, a Catalunya, hi ha àrees superpoblades. Hem crescut en població, però els recursos de l'administració pública estan estancats.

La planificació, en tots els àmbits, serveix precisament per evitar sorpreses i saturacions. Si només ens fixem en el dia a dia i no alcem la mirada cap al futur, ens trobarem amb situacions difícils d'afrontar. Ho veiem en l'atenció sanitària i l'escolar. Cada vegada hi ha més dificultats per oferir un bon servei, i no es tracta tant de la capacitat i preparació dels professionals com de les eines i recursos de què disposen per atendre els seus usuaris.

Demà, doncs, hi haurà unes quantes famílies que obtindran el pis enyorat, i ens n'hem d'alegrar, però l'endemà mateix ens hem d'arremangar per continuar treballant per aconseguir nous habitatges per a les moltes persones que encara estaran pendents d'assignació.

I ara tot s'atura?

Demà comença el Mundial de futbol i tot fa pensar que passarem un mes tranquil, amb moltes persones concentrades en el futbol i descuidant les picabaralles diàries sobre política. La immigració, l'habitatge o l'ensenyament deixaran d'ocupar les primeres pàgines dels diaris, o no?

Em pregunto si a ple segle XXI el futbol encara serveix per despistar a la gent i deixar de tenir interès en temes que preocupen la resta de dies. Segur que hi ha persones molt aficionades al futbol i a la seva selecció que ho viuran amb passió, i que deixaran en un segon terme altres preocupacions, però voldria pensar que no seran la majoria. Que avui, encara que pugui agradar més o menys el futbol, la gent és conscient que hi ha temes que no es poden deixar de banda.

Però l'experiència ens demostra que acostumem a aparcar temes quan sorgeix algun esdeveniment, o al darrere hi ha algun poder interessat a despistar-nos. La visita del papa, per exemple, ha ocupat les primeres pàgines dels diaris i, sense llevar-li importància, ha posat en un segon pla temes que semblava que eren únics i prioritaris. 

Potser necessitem distreure'ns de tant en tant, per no viure excessivament angoixats, però hauríem de tenir present que les pauses no ens poden fer oblidar el que realment cal treballar i lluitar per aconseguir. Podem intentar passar estones més divertides i distretes, però sent conscients que demà hi haurem de tornar a ser.

Sí que m'agradaria pensar que la manipulació de la gent i el populisme enganyós que aquests dies s'han frenat, no tornaran, o bé ho faran amb menys força, una vegada el papa torni al Vaticà. Que el seu missatge hagi servit per a alguna cosa, si més no per adonar-nos que les persones són el més important a tenir en compte i que els servidors públics estan per això: per servir els altres, no per aprofitar-se'n.

Podrem invertir?

La web de Ràdio Arenys es fa ressò de l'acord del Consell de Ministres d'ahir dimarts que permetrà que les entitats municipals puguin utilitzar el superàvit de 2025 per a inversions sostenibles i polítiques d'habitatge, que no ho limita a l'exercici passat, sinó que ho fa extensiu als exercicis fins al 2029. Unes inversions que podran ser plurianuals, és a dir, que el superàvit de 2025 no s'haurà d'executar necessàriament aquest any, sinó que es podrà fer durant els quatre anys següents.

Tot i que l'acord l'haurà de ratificar el Congrés de Diputats i que cal mirar bé la lletra petita per tenir clar quina mena d'inversions es poden incloure, la notícia és positiva i rectifica o allibera unes restriccions absurdes que impedien que ajuntaments sanejats poguessin invertir i haver de retenir milions al banc sense poder-los invertir en temes tan importants com el clavegueram o l'enllumenat públic, dos elements problemàtics a la nostra vila.

Si es confirma la notícia caldrà demanar al govern municipal que planifiqui les inversions a realitzar i d'aquesta manera desencallar uns temes que sense sentit comú estaven aparcats per la normativa vigent.

És bo explicar-ho a la gent perquè el desconeixement afavoreix comentaris i crítiques que no hi serien si tots tinguéssim la informació al moment. Per la nostra part hem de ser proactius i cercar sempre les fonts correctes que ens ajudin a entendre el funcionament de les institucions públiques i de la societat en general.

Comencem a fer els nostres càlculs i previsions, esperant que tot això es confirmi i puguem disposar del romanent que any rere any s'ha anat ampliant.

Preparats per al que faci falta

Avui és d'aquells dies que arriba el capaltard i t'adones que no t'has assabentat de res. Què ha passat pel món? A més, et sents una mica frustrat perquè allò que volies aconseguir no ha estat possible. T'has estat barallant amb l'ordinador per poder confeccionar aquell document que t'ha de servir per a la teva feina, i... com és possible que sigui tan complicat? 

Potser no és complicat, i el problema és que a mi em costa de trobar la manera de resoldre-ho. Qui m'hi pot ajudar? A qui puc trucar perquè em digui si allò que vull fer és possible i de quina manera hi puc arribar?

Llavors és quan penso que hi ha moltes persones que tenen dificultats en coses bàsiques. El meu cas sempre pots dir que no és urgent i, fins i tot, en pots prescindir, encara que t'agradaria aconseguir-ho per tenir les coses més ben plantejades. Aquelles persones, però, que els problemes són de salut, d'habitatge, o d'arribar a finals de mes i haver pogut alimentar tota la família, segur que no poden aclucar els ulls, o pensar que demà o un altre dia potser estaran més inspirats. El problema el tenen a sobre i l'han de resoldre o trobar qui els ajudi.

Aquest cap de setmana Arenys de Mar bullirà d'activitats i, com ja va sent habitual, hi ha duplicitat d'actes que t'obliguen a triar i, per tant, deixar d'assistir a algun lloc que promet ser molt interessant. Aquest cap de setmana a Arenys se celebra la primera edició de "Les Set*Ciències", hereva de l'"Arenys vila del llibre" dels dos darrers anys.

Vindran a Arenys escriptors i escriptores de renom, i això és tot un luxe, i també els autòctons tindran el seu protagonisme. Segur que tindrem visitants, que s'han assabentat dels actes programats. Tots ells seran benvinguts. A veure si tenim els carrers ben endreçats i poden marxar de la vila, convençuts que juguem a primera divisió.

Treballadors amb permís, però sense habitatge!

M'ha interessat llegir l'article de la Mònica Bernabé, al diari ARA, i el primer que he pensat ha estat que d'una altra manera anirien les coses si la gent intentés assabentar-se del que passa arreu, abans de començar a criticar i opinar a la lleugera. Estem molt farts de sentir segons quins comentaris, normalment crítiques i insults, sense que els seus autors tinguin arguments per defensar-se.

Us recomano que ho llegiu perquè hi ha tota una informació que per alguns és coneguda, però per a la gran majoria, no. I són persones d'aquest grup les que acostumen a obrir la boca i pontificar. A elles de manera especial els demanaria que s'aturessin un moment i procuressin saber què passa realment. Potser llavors callarien una estona.

De l'article, que ens parla del treball a la indústria càrnia de la comarca d'Osona, voldria destacar alguns detalls. En primer lloc, la majoria de treballadors, sis de cada deu, són immigrants. Tenen permís de residència i treball i fan una feina que cada vegada agrada menys als autòctons. Una feina que permet que aquesta indústria i, per tant, el conjunt de la comarca progressi econòmicament.

En un altre moment destaca el paral·lelisme invers entre el creixement de la contractació de mà d'obra estrangera i la reducció de la construcció d'habitatge. Un fet que provoca un dèficit de pisos i un problema afegit als treballadors contractats. La Mònica es pregunta de qui és la responsabilitat. Són les empreses contractants que haurien de procurar disposar de prou habitatges, o bé és l'Administració? Em venen al cap casos com Eivissa, on els mestres desplaçats tenen veritables problemes per trobar pis.

En el reportatge, la Mònica ens parla d'uns joves senegalesos que tenen permís de treball, però no han trobat un pis on viure. Ho fan en una tenda de campanya, als afores de Vic, amb unes temperatures extremes. 

I més coses. Llegiu-vos el reportatge. Veureu que tothom es treu les puces de sobre, alcaldes, empreses, sindicats..., però els que reben són els treballadors immigrants, que a sobre els hi carreguem totes les culpes. Tots els nostres mals són per culpa d'ells! Potser que ens ho fem mirar, oi?

Passen més coses

Aquest cap de setmana la notícia destacada és, evidentment, l'atac dels EUA i Israel a l'Iran. Molts pensarem que ningú en queda al marge. Tothom ho sap i ho comenta, però ens sorprendria observar que hi ha més persones de les que ens pensem que ni tan sols se n'han assabentat. Ens sembla que allò que surt a la premsa o a la televisió arriba a tothom, però no és cert.

Hi ha molta gent que té prou maldecaps per a estar al dia del que passa arreu del món. Que no té temps per preocupar-se si aquí o allí hi ha una guerra declarada i això ens hauria de fer pensar. No es tracta de persones desinteressades de la vida dels altres. Són persones que tenen problemes per viure el dia a dia. D'arribar a finals de mes, d'alimentar-se i aixoplugar-se dignament. 

Si passa això tenim una responsabilitat que caldria assumir, cadascú segons les seves possibilitats i el lloc que ocupa en aquesta societat. Si no som capaços que tothom tingui el mínim per viure dignament és que alguna cosa hem fet malament, i això s'arrossega i no es resol sol, sinó amb la intervenció dels nostres representants polítics i la col·laboració de tothom.

M'agradaria saber què està passant avui mateix a Badalona. Aquelles persones que varen ser foragitades de l'equipament que els servia de refugi, encara es troben sota l'autovia? Han aconseguit un lloc per descansar? No se'n parla, i ens sembla que allò que no sabem no està passant.

Hem deixat de parlar de Gaza. Els palestins que hi resideixen han resolt els seus problemes? Han aconseguit estabilitzar la seva vida, disposar d'habitatge i aliments? Tampoc se'n parla. I nosaltres, que estem atents a tot el que passa al món, perquè tenim la sort de tenir les nostres necessitats bàsiques cobertes, tampoc coneixem tot el que passa arreu, només allò de què ens informen. I vivim tranquils.

El Pakistan i l'Afganistan estan en guerra, però ara la notícia és el que passa a l'Iran. Una guerra declarada pel president dels EUA, per insistència del genocida israelià, sense l'autorització del Congrés. Els representants del poble nord-americà. Un president no pot fer tot allò que vol. No ho ha de poder fer!

Regularitzar una situació anòmala

El govern ha decidit regularitzar la situació d'unes persones que són entre nosaltres des de fa molt temps, anys fins i tot, però que no poden exercir els seus drets més bàsics per culpa d'una legislació errònia i encallada des de sempre. Persones que venen al nostre país per diferents motius, però bàsicament per poder viure dignament, i es troben amb tots els entrebancs inimaginables.

Viure en un país que no t'autoritza a treballar no té cap mena de sentit. De què han de viure? Si obres les portes a unes persones els has de donar totes les facilitats perquè es puguin integrar i no hi ha millor manera que poder accedir al treball, obtenir un salari que els permeti viure.

No és la primera vegada que un govern espanyol regularitza la situació d'immigrants. Ho han fet representants dels dos grans partits polítics que han governat el país en democràcia. És un fet que no pot sorprendre a ningú. No hauria de sorprendre a ningú! Si algú se n'estranya és perquè està mal informat, o encara pitjor, manipulat per interessos polítics.

Hi ha partits polítics que han fet un discurs xenòfob contra els immigrants, relacionant-los amb la delinqüència. I hi ha qui s'ho creu. Això és el pitjor de tot. Cal analitzar a fons la situació d'aquestes persones vingudes de fora. Les dificultats que tenen per fer una vida normal. Per trobar una feina, fins i tot quan ja han aconseguit el permís de treball. Les traves amb què es troben a l'hora de llogar un habitatge. Sovint pel color de la seva pell.

Hem de conèixer la realitat. Adonar-nos que necessitem els immigrants per tirar endavant la nostra economia. Hi ha moltes feines que els autòctons no volen fer i que són necessàries. I si no demaneu-ho a les famílies que tenen persones grans a cuidar, per posar un exemple que afecta a molts. 

Només tinc paraules de rebuig per aquelles formacions polítiques que manipulen la gent amb tics racistes i xenòfobs, i aconsello al ciutadà del carrer a no deixar-se influir per missatges que només provoquen problemes de convivència.

Bon any 2026!

Tanquem l'any amb un balanç força negatiu, sobretot pel que fa a la manca de solucions a un dels principals problemes de la nostra societat com és l'accés a un habitatge digne. N'hem parlat molt i els nostres polítics s'han trencat el cap per legislar de manera que es prioritzés l'habitatge de tot l'any per davant del turístic, però els resultats no són els esperats.

En l'àmbit mundial tampoc hem resolt els greus conflictes. Tenim molt present Ucraïna i Gaza, però no són els únics llocs del món on la guerra és present, amb víctimes civils diàries. Moltes reunions als diferents organismes internacionals però incapaços de posar fi a la guerra i el genocidi.

Les diferents conteses electorals han evidenciat l'auge de l'extrema dreta amb un discurs populista que ha enganyat els més vulnerables, els més perjudicats sota governs extremistes. Europa no aixeca el cap i s'agenolla davant dels EUA, amb un president que no només deixarà empremta dins del seu país, sinó que ens arrossega a tots cap a l'abisme.

Davant de tot aquest panorama el futur se'ns presenta força negre. No tenim dipositades grans esperances per aquest 2026 que inaugurarem aquesta mitjanit. Malgrat tot hem de fer el possible per capgirar la situació i podem començar per allà on nosaltres som protagonistes i podem prendre decisions. Aconseguir que al nostre entorn hi hagi pau i serenor. Contribuir en millorar la convivència.

Pel que fa a la vila tenim alguns reptes importants. Ho podem criticar tot, però també podem col·laborar que entre tots millorem el municipi. L'aplicació del porta a porta a tota la vila no funcionarà si ens hi girem d'esquena. Podem estar més o menys d'acord amb el sistema, però aquest és el que la majoria de forces polítiques del municipi, les que ens representen, han decidit. Només cal posar-hi voluntat i facilitar la feina. Hem de tenir clar que, sigui el sistema que sigui, els resultats estaran en funció de l'interès nostre de fer bé les coses. 

Tenim pendent les obres de la nova biblioteca, l'ampliació del CAP, la canalització del Bareu, la millora del clavegueram, l'eliminació de barreres arquitectòniques, la millora de la mobilitat i me'n deixo moltes al tinter. L'any 2026 se'ns presenta amb molta feina pendent que hem de mirar de tirar endavant i evitar que en el pròxim balanç tornin a aparèixer els mateixos deures. Us desitjo una bona entrada d'any, i un millor 2026 per a totes les vostres famílies. 

L'habitatge a l'ordre del dia

Tinc la sensació que tothom parla d'habitatge, però difícilment ens posarem d'acord a prendre les mesures necessàries per resoldre aquest tema, que és prou greu. Durant massa anys no s'ha fet la feina i ara no és gens fàcil posar-se al dia. L'administració pública no ha construït habitatges assequibles i ho ha deixat tot en mans de l'empresa privada. Ara tothom es posa les mans al cap.

S'ha de legislar correctament i a temps, sobretot en temes tan essencials com és el dret a l'habitatge, contemplat a la Constitució. No es pot especular amb l'habitatge, però si es deixa en mans de la privada, s'ha d'entendre que és un negoci.

Sempre som molt crítics amb l'esquerra, i encara més si ha tingut l'oportunitat de governar, perquè la dreta defensa els interessos de qui té recursos i l'esquerra ha de procurar equilibrar la balança. Si es deixa regir pel mercat de l'oferta i la demanda, queda clar quin és el resultat.

Ara, tothom critica el que no s'ha fet fins ara. La mateixa extrema dreta culpa els socialistes de no haver fet res per aconseguir habitatges per a tothom. Unes declaracions que sorprenen, però que només tenen l'ànim de desgastar el govern. Se'ls escapa el riure per sota el nas.

Moltes promeses de construir no sé pas quants nous habitatges. Tothom busca terrenys per edificar, però al meu entendre no es fa prou per detectar els pisos buits i adaptar-los per poder-hi entrar a viure. 

Des del Congrés de Diputats es discuteix sobre legislar per evitar l'especulació amb l'habitatge, però ho veig tot molt encallat. Uns critiquen els altres sigui perquè hi posen obstacles, o perquè ni redactar lleis efectives saben.

Passaran molts anys abans no quedarà mig resolt el tema de l'habitatge, però em preocupa no saber veure que s'està avançant per aconseguir-ho. Molt parlar, però poca feina efectiva.

El gran recapte

Que hàgim de recórrer al gran recapte vol dir que la cosa no va bé. D'aquí, però, a girar-nos d'esquena o criticar-ho n'hi ha un bon tros. És cert que l'Estat, a través de les diferents administracions, hauria de vetllar perquè tothom disposés del mínim per viure amb dignitat. Si no és així vol dir que algú no fa els deures, que el món no és just i que cal treballar a fons per revertir la situació.

Des de sempre, la societat civil se les ha empescat per trobar la manera de substituir la feina de l'administració pública. L'Església, amb diferents organitzacions, ha liderat projectes de beneficència que ha servit per donar aliments a aquelles persones que la societat ha arraconat. Algú, amb l'argument que aquesta tasca l'hauria d'assumir l'estat, ha menystingut la tasca i sacrifici de molts voluntaris. No ens equivoquem!

Les ajudes alimentàries hi són per ajustar el desequilibri existent a la societat. Si una família no té prou ingressos per subsistir, la societat ho ha de resoldre. La manera més lògica seria a través de l'administració pública, que és l'encarregada de vetllar pel bon funcionament del país. La realitat, però, ens ha fet veure que sense la iniciativa privada, moltes famílies no tirarien endavant. Tenim problemes d'habitatge, però també d'aliments.

Els estats europeus han ideat sistemes per arribar a les famílies més desvalgudes, amb la intenció de fer menys traumàtica la manera d'accedir als aliments. Potser la intenció és bona, però de moment és insuficient i el banc dels aliments no pot deixar d'existir d'un dia per l'altre. És per això que, iniciatives com la del gran recapte són encara necessàries i tot el que nosaltres puguem fer per col·laborar-hi serà benvingut.

Hi ha moltes coses a la vida que no caldria realitzar si tots plegats fóssim capaços d'organitzar-nos correctament, tenint en compte a tothom. Mentre això no sigui possible, qualsevol iniciativa encaminada a ajudar els menys afavorits, serà lloable i necessària.

S'acumula la feina

Hi ha setmanes que sembla que s’hagi d’acabar el món. Suposo que també us ha passat. I dies que tot et surt al revés. Com si haguessis trepitjat merda, que es diu vulgarment. M'imagino que també us hi heu trobat. Doncs avui és un d'aquests dies, en una setmana que no hi podia encabir res més. Tant allò que havia planificat com la suma dels imprevistos.

Diuen que ens ho hem de saber agafar bé, però és cert que passes una estona malament. No saps ben bé per què has concentrat totes les coses en uns mateixos dies, sabent que, per la llei de Murphy el pastís et caurà a terra pel costat de la nata.

Dies així penses en les persones que tot això no els passa només en uns dies o setmanes concretes, sinó que bona part de la seva vida està farcida de problemes i situacions injustes. No cal pensar en casos extrems, com els palestins de Gaza, sinó que en podem trobar de més propers. Famílies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. En part no s'ho hauran muntat bé, però segur que arrosseguen quelcom que no han pogut escollir.

I és en aquests moments que penses que els governs estatals es preocupen poc dels més vulnerables, encara que siguin governs progressistes. La vista se'ns en va cap a les coses amables i agraïdes, esquivant tot allò que no funciona. Les persones que tenen problemes per trobar un habitatge, una feina, un grup d'amics per viure plenament i dignament.

Continuen arribant persones immigrants, sigui per la guerra o la fam, i nosaltres encara no hem resolt com encaixar-los a la nostra societat. Volem que s'integrin, però els hi posem totes les traves del món per aconseguir el permís de residència, el permís de treball. Què esperem que els hi passi? Si els nostres tenen problemes per trobar un lloc on viure, què no hauran de patir aquelles persones que no poden demostrar uns ingressos fixos, i a més tenen la cara més fosca que la nostra? 

No ho estem fent bé, i pensant en tot això arribes a la conclusió que el cúmul de problemes que has patit no té gens d'importància al costat del que pateixen ells. No ens podem queixar!

Un CAP sense aparcament

Sempre he pensat que la normativa arenyenca, i no sé si d'altres llocs, que obliga que a l'hora de construir un habitatge li assignis una plaça d'aparcament és bona perquè en algun lloc a altre hem de situar els nostres cotxes. En poblacions com la nostra, amb carrers molt estrets, i on hi ha una manca de places d'aparcament a la via pública, amb l'excepció de la Riera, que ja veieu el goig que fa, és encara més interessant i necessària.

I això ho dic avui que he llegit la resposta de Salut, dient que al nou centre d'atenció primària (CAP) no li cal disposar de places d'aparcament perquè, diuen, es tracta d'un centre de proximitat, comparant-ho amb una biblioteca o una escola. Segurament tenen la seva part de raó, però entenc que seria una bona idea que, aprofitant la construcció d'un nou edifici, es gratés a sota per fer-hi unes quantes places d'aparcament.

És evident que no podem comparar un CAP amb un centre hospitalari, però que els preguntin als usuaris del nostre actual centre, sobretot si tenen familiars amb problemes de mobilitat, com s'ho han de fer, o com ens ho hem de fer, per acompanyar-los i poder aparcar el cotxe durant una estona. La realitat demostra que, si bé no és una necessitat de tothom, sí que hi ha una part dels usuaris que els aniria molt bé poder aparcar al soterrani.

La normativa de les places d'aparcament associades als habitatges també hauria d'existir per a les empreses i centres públics, i intentar reduir els cotxes que aparquen a la superfície, sigui per estètica o per l'enrenou que provoquen en la mobilitat.

Des d'aquí, doncs, sense pretendre ser més papista que el papa, pensant que el rebuig és bàsicament per qüestió econòmica, reivindico la necessitat de construir unes places d'aparcament associades al nou CAP. Que no sigui dit, que no ho hem avisat d'entrada. Llavors, quan tot estigui acabat i ens adonem dels problemes d'accessibilitat i aparcament, podrem recordar que, quan hi érem a temps, ja ho vàrem avisar.

Aldarulls al barri de Cerdanyola

Aquests dies hem seguit les notícies dels actes vandàlics del barri de Cerdanyola, a Mataró. És molt trist llegir tot el que està succeint i em costa de creure, com diuen alguns, que el motiu rau en els problemes d’habitatge, les ocupacions de pisos i els desnonaments. Em costa de creure perquè no hi ha d’haver una relació entre el problema de l’habitatge, que és molt greu i que s’han de buscar solucions urgents, al marge de la planificació a mitjà i llarg termini, que no ha existit, i el vandalisme. Cremar contenidors, amb afectació a altre mobiliari públic i cotxes privats no resol res, i només guanya força la xenofòbia i l’atac a la immigració.

És evident que si hem arribat al punt crític de manca d’habitatge accessible és perquè no s’ha governat bé. No s’ha planificat ni analitzat les necessitats d’habitatge, al marge de l’especulació, que ha existit i existeix. La solució d’aquest problema no serà causada per la violència, sabent que sempre hi ha algú que gaudeix de la disbauxa, perjudicant els més vulnerables.

Parlar de l’habitatge, de les ocupacions, els desnonaments, o la propietat no és fàcil. Sempre apareixen els tòpics, les radicalitzacions i els esveraments. Cal ser assenyat, no moure’t per la passió, encara que sí que s’ha d’actuar. No n’hi ha prou amb reconèixer el problema, sinó que s’han de trobar solucions.

Em sap greu per la gent que viu al barri de Cerdanyola. Estigmatitzats i jutjats erròniament per les aparences. Hi ha persones que no hi viuen i es creuen els salvadors dels problemes. I si, a sobre, es dediquen a incendiar contenidors i barallar-se amb la policia, no els estan fent cap favor. Tot el contrari.

Cal demanar a la gent que tinguin calma i no perjudiquin més del que ja està, i als governants, que legislin correctament, que no s’encantin, i que siguin conscients que ells poden jugar un paper important per reduir els problemes actuals.

Veïns

Saps qui tens de veïns? Sé que aquesta pregunta se l'han de fer més aviat les persones que viuen en grans ciutats. Quan vius en poblacions petites, que tothom es coneix, o això es diu, no et pares a pensar la resposta, perquè se suposa que la saps perfectament.

Els temps han canviat, i ara hi ha més mobilitat, encara que tinguem tants problemes d'habitatge. Això fa que els veïns de tota la vida ja no sigui una realitat. Si a tot això la teva manera de fer és prescindir força de qui hi ha al teu costat, et pots trobar que, malgrat viure en una vila petita, desconeguis qui és el teu veí. Potser l'hi has vist la cara, i fins i tot us heu dit adeu, però heu intercanviat més de quatre paraules?

Hi ha veïns que només hi parles quan un dels dos necessita alguna cosa. Si tot va sobre rodes, ni te'n recordes. Una mica trist, oi? Els veïns només serveixen perquè et donin una mica de sal, quan la botiga està tancada?

A Arenys, i a moltes altres ciutats, hi ha la tradició de celebrar, a l'estiu, els sopars del carrer. Una manera de trobar-se totes les persones que conviuen en aquell carrer, amb els amics i parents que conviden. La idea és bona, però caldria que el contacte entre veïns no es limités a aquesta trobada, sinó que durant l'any, s'aprofités l'avinentesa per fer-la petar, potser fins i tot ajudar-los o que t'ajudin per resoldre no sé quins problemes, i fer pinya davant de qualsevol circumstància que et pugui afectar.

És important, doncs, engrescar els veïns a organitzar actes conjunts, però també els contactes diaris, que poden no tenir cap transcendència, però que segur t'ajuden a omplir una mica més de sentit la teva vida. La família és important, i s'ha de cuidar, però el veïnatge també ho és. Ells són al teu costat, per a bé i per a mal, i tant ells com tu us esforceu dia rere dia per tirar endavant la família, la casa i també la vila. Encara que només sigui per passar bé una estoneta, cuidem els veïns!

Separar els pobres dels rics

L'Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE) s'ha desmarcat del que va dir la seva vicepresidenta primera, la senyora Elena Massot, parlant de la reserva del 30% per habitatges socials. Massot afirmava que el que s'hauria de fer, en els edificis que tinguessin aquesta reserva, seria dues porteries. Una per entrar-hi els veïns pobres i l'altra per a la resta de veïns de l'immoble.

La notícia em va semblar fora de lloc, però haig de confessar que no em va venir de nou, ja que em va recordar una experiència viscuda en el passat. L'empresa on treballava fa una pila d'anys, va traslladar les oficines a un immoble de l'avinguda Pau Casals de Barcelona, al pis de dalt de tot. Un edifici on habitaven dues celebritats, que no descobriré, perquè sempre se m'ha dit que es diu el pecat, però no el pecador.

Aquest edifici disposava de dos ascensors. L'ascensor de la porta principal, i l'ascensor de la porta de servei. Nosaltres, els treballadors de l'empresa recentment instal·lada, teníem l'avís que el nostre accés havia de ser sempre per la porta de servei. No fos cas que coincidíssim amb aquestes celebritats!

Es veu que algú de nosaltres, no ho complia escrupolosament i això va fer que la senyora d'una d'aquestes celebritats, es dignés a parlar amb el nostre CEO, per recordar-li que ens estava prohibit entrar per la porta principal i utilitzar el seu ascensor.

La manca d'habitatge social és evident i comporta moltes converses, crítiques i discussions. No és un fet d'ara, sinó que l'arrosseguem de fa molts anys i ara en patim les conseqüències. La mesura de reservar un 30% en habitatges socials, quan els promotors construïen de nou, o rehabilitaven edificis, semblava una bona mesura, no pas per resoldre el problema, però almenys intentar sumar-hi algun habitatge. L'alcalde de Barcelona, tot i que el seu partit hi va votar a favor, no ho ha vist bé i ho vol canviar, i a més, ha condonat les multes als promotors que varen incomplir la normativa. La cosa té delicte!

Necessitem solucions pràctiques, i m'atreviria a afegir, èticament acceptables. La proposta de la senyora Massot potser salvava la reserva d'habitatge social, però a costa de separar rics i pobres, no fos cas que aquests molestessin als primers.

La importància d'endreçar l'entorn

Una de les actuacions que el govern d'esquerres de la Generalitat va tirar endavant amb una gran repercussió va ser la llei de barris, amb importants inversions a barris força degradats o amb problemes de mobilitat i habitatge que s'arrossegaven de feia temps. De fet, la majoria dels barris beneficiats havien nascut de manera desorganitzada i això feia que viure-hi fos complicat amb greuges comparatius respecte a la resta del territori.

Segur que molts tenim presents barris inclosos en aquesta llei. Com a propers hi havia els barris de Rocafonda i Cerdanyola, a Mataró, i a la nostra vila, el barri de Sant Elm. En el cas d'Arenys de Mar, varen coincidir dues inversions importants que van permetre no només rentar la cara els edificis dels pescadors i el seu entorn, sinó que varen solucionar greus deficiències que no hi havia manera de resoldre. Malgrat tot, la crisi econòmica, no va permetre que es portessin a terme totes les actuacions previstes.

El nou govern de la Generalitat acaba d'activar el desplegament de la llei de barris, que havia promès en campanya electoral, i que té previst fer-ne una primera convocatòria a l'estiu. Desconeixem l'abast, condicionat per l'import de les inversions a realitzar, i també les característiques d'aquesta nova llei, sobretot les econòmiques. En les edicions anteriors els ajuntaments aportaven el 50 % del cost de les actuacions, i no sempre els ajuntaments tenen prou recursos per dedicar-hi.

Es fa difícil preveure quins seran els barris escollits, i la manera que se seguirà per triar-los. És important que els diferents governs locals estiguin atents a la convocatòria i tinguin molt clar quins són els barris que hi podrien optar, i començar a estudiar quines són les principals deficiències a resoldre. Mobilitat, accessibilitat i manteniment de vells edificis són possibles reclams a l'hora de poder rebre una subvenció.

Millorar l'entorn del nostre habitatge ha de ser un objectiu irrenunciable. Ho hem de fer fàcil i s'ha de prioritzar aquells espais més degradats i que comporten més problemes als veïns. No badem!