El Rial del Bareu, un tema pendent

Arrosseguem la canalització del rial del Bareu des de fa dècades. S'han elaborat diferents projectes, però encara el més calent és a l'aigüera. La seva canalització té una difícil solució, però això no ha de fer que les obres s'endarrereixin, amb tots els problemes que comporta a la gent que hi viu, i a les que s'hi desplacen, sobretot per anar a l'escola i a la bressol.

Des de fa temps que es demana que, esperant la solució final, s'executin les obres necessàries de manteniment del vial, que no posin en perill la vida de les persones ni del patrimoni. Una demanda que no té resposta, més enllà que hi ha un projecte en estudi. I això s'eternitza.

La pluja sobtada d'aquest divendres ha aixecat una part de l'asfalt, impossibilitant la circulació. No hi ha hagut desgràcies personals, i això és important, però ha deixat clar que cal actuar ràpidament per posar en condicions aquest rial, sense esperar a tenir el projecte de canalització, que desconeixem quan serà una realitat.

El creixement en nombre d'habitatges els darrers anys, la ubicació de l'escola de primària Sinera i l'escola bressol Els colors, i el fet que sigui gairebé un cul-de-sac, amb doble direcció de vehicles, havent-hi un tram on no passen alhora, obliga a prendre una decisió clara al respecte i, entretant, condicionar la superfície del rial, perquè vianants i vehicles puguin circular-hi sense perill.

Voldria pensar que els fets d'ahir divendres, i que s'hagi hagut de tallar provisionalment un tram del rial, seran la gota d'aigua que permetrà que s'arreglin els problemes actuals, i puguin accelerar l'elaboració del projecte final de canalització que està resultant una quimera. 

Ens movem per les novetats

Està vist i comprovat que només ens crida l'atenció la novetat, i aquesta és efímera i ràpidament ens n'oblidem. Les notícies dels diaris tenen l'impacte al començament i poc a poc passen a un segon pla, encara que hi hagi prou motius per estar-ne pendents. Necessitem passar pàgina i anar per un altre tema més recent. Si repassem els fets que han estat notícia els darrers mesos ens adonarem que es van succeint amb molta rapidesa, tot i la significança que puguin tenir. Potser només ens mou la curiositat i ens avorreix aprofundir en les problemàtiques que regnen al món. Per altra banda sembla com si només existís allò que ens donen a conèixer, i quan deixen de parlar-ne desapareix de la nostra ment.

    Llegia avui a la premsa la informació dels darrers atacs sanguinaris de l'exèrcit israelià i pensava que malgrat l'extrema violència ens passa més o menys desapercebut. És cert que la guerra a Gaza continua present als mitjans de comunicació, però ho hem normalitzat tant que hi ha el perill de no donar-hi la importància que té. No ens podem quedar només en la comptabilització del nombre de víctimes, estem parlant de persones que estan patint, amb poques esperances de sortir-ne vius, i que fa massa temps que ho pateixen. 

    És per això que resulta indignant observar que les institucions mundials que hem creat per posar ordre al món i defensar els drets essencials de les persones, es fan un tip de discutir sobre els fets, sense ser capaços d'aturar la guerra. Moltes reunions, moltes declaracions i promeses, però sense cap resultat.

    A casa nostra estem entretinguts amb les eleccions que s'acosten, tant a nivell català com europeu. Ens espanta el que pugui passar, amb l'auge de l'extrema dreta a Europa, i amb uns resultats inútils a Catalunya. Uns resultats que facin inviable cap canvi que ens permeti sortir del cul-de-sac on ens trobem des de fa uns anys. Aquí no hi ha novetats, i potser per això no hi ha manera que ens movem.

    No és estrany, doncs, que els partits polítics busquin els elements impactants per moure'ns de la cadira. Uns impactes que s'han de concentrar en un principi, perquè després ja és massa tard. Fitxar l'home del temps, per solucionar el canvi climàtic, o restituir el president exiliat, per tornar a intentar no se sap ben bé què. PP i PSC no presenten novetats i probablement seran els que més creixeran, potser per la disbauxa i el desengany que la resta de partits polítics ens han provocat.

Uns dies que no ens han d'enfonsar

Són uns dies que haurem d'analitzar amb perspectiva. Familiarment i també políticament, no estem passant per uns moments gaire tranquils i això fa que a l'hora d'opinar, a l'hora d'escriure hagis de ser més caut del compte. Tot t'influeix molt, les baixes defenses, el dolor d'un familiar proper...

Aquests dies he parlat força del cul-de-sac on ens ha portat la política catalana. Cadascú dóna les culpes a qui l'interessa. L'altre és el responsable que estiguem on som, però mai els nostres, els que creiem que ho fan tot bé. Penso que les actituds són importants, i no és estrany que membres de la CUP de Granollers hagin demanat la dimissió de la diputada Anna Gabriel. És que és ella la culpable? No, no és això, però sí que les maneres a vegades ofenen. S'ha de fer cas al militant de Granollers? No necessàriament, però sí que la diputada hauria de reflexionar-hi.

Arenys viu uns dies tristos per uns fets lamentables que no es poden descriure sense enuig i ràbia. Per què poden passar coses així? Tot s'ajunta? A vegades sí que penses que tots plegats hem trepitjat merda. Posem-hi distància i procurem valorar i estimar allò que realment val la pena, i restem dramatisme on no cal.

Siguem també humils i demanem ajuda. No ens avergonyim de les nostres misèries, sinó procurem treballar-les i créixer com a persones. Si no ens trobem bé i tot ho veiem negre, pensem en aquelles persones que fa molt temps que no viuen bé i no reben l'ajut que els cal ni la comprensió dels que es troben bé. I si cal tornar votar, votarem de nou, però que ningú ens expliqui històries per a no dormir, ni encara menys sopars de duro. Tots som culpables d'on som, i si no ho som, no cal buscar culpables en els altres. Demà potser ho farem millor.

Quaranta anys de la mort del dictador

Demà divendres farà exactament quaranta anys de la mort del dictador espanyol. Una mort esperada per moltes persones que varen patir la dictadura, plena d'assassinats i judicis sumaríssims. Una mort que aplanaria el camí a la transició democràtica, que ens faria sortir del cul-de-sac en què ens havia situat la llarga agonia del dictador.

Demà és el dia en què els nostàlgics de l'antic règim, la majoria d'ells nascuts després de la mort de Franco, surten al carrer per recordar la figura del dictador. Però el pitjor de tot, no és l'existència d'aquestes persones predemocràtiques, sinó el fet que polítics franquistes han gaudit dels privilegis del sistema democràtic, sense haver pagat per la seva responsabilitat històrica.

Hem venerat una transició que ha estat injusta per a les víctimes del franquisme, amb una successió de governs d'esquerra i dreta, sense que en cap moment s'hagi plantejat seriosament demanar disculpes per les morts injustes, ans al contrari, perquè han estat els botxins els que han gaudit del perdó sense penediment.

Quaranta anys també d'ignomínia, de la vergonyosa Marxa Verda. Quaranta anys vergonyosos, no només per Espanya, sinó també per la mateixa Nacions Unides, incapaces de donar una sortida justa als ciutadans sahrauís.