Com ens protegim?

Cada vegada són més les notícies falses que corren per les xarxes socials i, per tant, més la necessitat de contrastar tot allò que veiem escrit per no resultar enganyats i el que és pitjor, ajudar a escampar les mentides retuitant allò que no hem tingut l'encert d'investigar.

Aquesta pluja de notícies falses, encara que tinguem molt clar que no les podem validar sense tenir-ne la seguretat total, no deixa de molestar i fer-nos estar anguniosos. És un constant llegir afirmacions que criden l'atenció i que no són certes. Com ens podem protegir d'aquest bombardeig?

Estic molt cansat de rebre correus electrònics que van directes a la bústia de la brossa, però que tens la feina d'haver d'eliminar-los si no vols saturar la bústia. El mateix ens passa amb trucades no desitjades que només busquen enredar el personal, fent veure que ens estan oferint una ganga.

Si sumem totes les entrades que ens arriben pels diferents canals que tenim oberts, ens adonem que és un no parar mai. És per això que convé estar molt atents i eliminar tot allò que és nociu i fals.

Avui, per exemple, amb un interval molt breu de temps he llegit l'assassinat del primer ministre israelià i també de l'aiatol·là Abdollah Javadi Amoli, que fa pocs dies animava a venjar la mort de tants iranians. És evident que no n'he fet cas, però encara que no ho vulguis, et posa en estat d'alerta i ajuda a emprenyar-te encara més. Procuro bloquejar les fonts d'aquestes falsedats, però com a molt aconsegueixes aturar-ho uns dies, encara que contínuament en surten de noves.

És, doncs, molt difícil protegir-nos dels enganys que apareixen a les xarxes socials. Seria desitjable que existissin uns filtres que impossibilitessin la seva difusió. Com que això és una quimera, el millor que podem fer és mirar cap a un altre costat, i no creure'ns res que no vingui avalat per una font d'informació de confiança i contrastant-ho a diferents llocs. 

Prou!

La Natza Farré, a l'ARA, m'ha inspirat el títol d'aquest post, i en certa manera el contingut del mateix. Prou! és l'expressió que tots hauríem d'utilitzar contra les injustícies d'aquest món. No tots, però, tenim les mateixes facilitats per expressar-ho. Al nostre país, on ens queixem tant pel tracte que rebem de l'estat espanyol, no patim la repressió que trobem en països com l'Iran, Rússia, Afganistan... i molts més. Allà dir Prou! no representa el mateix que dir-ho a casa nostra.

Hi ha persones que s'enfronten amb la mort directament. La seva vida corre perill si s'encaren als seus governs repressors. No és el mateix dir-li Prou! al president Putin, a l'aiatol·là Alí Khamenei o als talibans que dominen l'Afganistan, que no pas dir-li al president del govern espanyol o les institucions judicials espanyoles que tenen controlada la política del país. Uns i altres en fan cas omís, però els primers no tenen manies a l'hora de tancar-te a la presó, on la teva vida corre perill, com s'ha demostrat recentment a l'Iran.

Durant el franquisme teníem molt clar que calia dir Prou!, i d'alguna manera ens hi vàrem enfrontar, i uns quants s'ho varen passar malament de veritat. També hi va haver víctimes mortals. Ara ens queixem molt des de la butaca de casa, i com a molt sortim cada onze de setembre a reivindicar els nostres drets. El resultat és negatiu: no passa res!

Cal dir Prou! als assassinats de dones víctimes del masclisme imperant; a la pobresa desatesa mentre les grans companyies i bancs obtenen grans beneficis; a la repressió contra les persones migrades per culpa de la fam o de la guerra... I ha moltes causes pendents de resoldre que nosaltres hauríem de manifestar-nos-hi en contra per la desídia dels nostres polítics. Ens queixem quan ens toquen la butxaca, quan en rebem les conseqüències directes, però ens quedem a casa quan tot és molt lluny, quan les víctimes no tenen res a veure amb nosaltres.

Aquests dies he estat llegint l'obra "el mag" de Colm Tóibín, i realment m'adonava que els humans, i en aquest cas els europeus, som realment estúpids i repetim els mateixos errors de sempre. No escarmentem. L'experiència del nazisme, a la meitat del segle XX, no ha servit per evitar l'escalada de la ultradreta, com estem veient a Suècia, Itàlia, i també a Espanya.

És per això que hauríem de ser capaços de dir Prou! per molts motius, tots ells significatius de la mala manera que tenim d'organitzar-nos, i del mal ús de la política. Hem estat molts anys vivint ben cofois, pensant que érem una democràcia, ja no dic consolidada, i ens adonem que al nostre costat hi ha persones que pateixen injustament. Cal obrir els ulls i lluitar per canviar aquesta tendència al caos, a l'agreujament dels problemes que són fruit de les desigualtats. Prou!

Amb la por al cos

Ahir intentava imaginar com pot ser la teva vida sabent que et busquen per matar-te. Quan saps que hi ha una recompensa per a qui aconsegueixi eliminar-te. Hem vist pel·lícules que ens han pogut posar en situació, però sovint el context és tan irreal que es fa difícil pensar que això et pugui passar a tu.

Imagineu-vos per un moment que tots els teus moviments des que et lleves i fins que te'n vas a dormir, i on ho fas, estan controlats i revisats perquè no hi hagi cap possibilitat que l'enemic, a qui no coneixes i a qui li pots posar qualsevol cara, et pugui trobar i aconseguir el seu objectiu.

La vida de l'escriptor Salman Rushide va fer un tomb en el moment que va publicar la seva obra dels versos satànics i que l'aiatol·là Khomeini va dictar la fàtua contra ell. Mai més viuria tranquil i, sobretot al principi, qualsevol cosa que volgués fer havia de ser estudiada i amagada completament.

Ja no és simplement el respecte a la llibertat d'expressió el que està en joc, sinó que hi ha la pròpia vida que està en perill. No és la llei o les institucions que estan en contra teu, sinó que qualsevol persona, fanàtic, pot atemptar la teva vida, només perquè algú ha decidit que la teva actuació mereix la teva mort.

No ens hem parat a pensar que qui va decidir el futur de Rushide ja fa temps que és mort però que va deixar una herència que, persones que encara no havien nascut, han arreplegat i són agressors en potència que poden fer efectiva l'acció.

No és estrany que, tal com ja va passar amb l'atemptat contra Charlie Hebdo, on molts dels seus membres ho varen pagar amb la seva vida, hi hagi qui pensi que potser no val la pena arriscar la vida per defensar la llibertat d'expressió. Però això és un pensament molt personal i que mai podem qüestionar, sinó en tot cas pensar que nosaltres no en seríem capaços. Actuacions valentes han estat les que sovint han aconseguit combatre el fanatisme, la ignorància i la criminalitat, i que gràcies a ells hem aconseguit assentar unes bases de democràcia que potser ara no tindríem. Tot i això, però, hi ha persones com l'escriptor Salman Rushdie que un dia la vida els va canviar, i que viuran sempre més amb la por al cos.