divendres, 31 de juliol del 2009

Sir Bobby Robson

En el món del futbol resulta difícil trobar persones elegants, o si més no podríem dir que quan et trobes una persona que parla amb educació i respecte, crida l'atenció i fins i tot la premsa en parla.
En Pep Guardiola, l'actual entrenador del Barça, acostuma a parlar bé de tothom i durant tota la temporada els comentaristes dels partits del Barça que acostumen a parlar més d'anècdotes que no pas de les jugades que es produeixen al camp, s'han fet un tip de destacar-ho amb sorpresa.
El Barça va tenir un entrenador que era tot un cavaller; una persona que tothom respectava perquè ell era el primer en fer-ho. Un entrenador que a més va donar victòries al Barça i que va deixar un molt bon record a l'afició barcelonina, però també als aficionats al futbol.
Avui ha aparegut la notícia de la mort de Sir Bobby Robson, i les mostres d'afecte i condol han aparegut arreu, sobretot als clubs de futbol per on va passar i on va deixar bons amics i bons records. Des del meu blog també li vull expressar els meus sentiments i la gratitud per haver-nos donat l'oportunitat de conèixer-lo, encara que fos a través de la televisió en les declaracions abans i després dels partits. Tan de bo hi hagués més persones com ell en el món del futbol, per canviar aquesta idea que sembla que l'educació i l'elegància són incompatibles amb els èxits esportius.

dijous, 30 de juliol del 2009

Dolor i covardia

M'he assabentat aquest migdia, pel diari, de l'atemptat d'ahir a Burgos, i quan anava a ampliar el coneixement sobre la noticia, m'he adonat que hi ha hagut un altre atemptat, aquest cas amb morts i per tant de conseqüència funesta, perquè la vida de les persones ho és tot i tota acció que l'atempta no té cap justificació possible.
Una vegada més hem de rebutjar l'acció d'ETA que no beneficia a ningú i en tot cas encén l'odi entre les persones, per unes accions condemnables i que els condemna. És molt fàcil atemptar i matar, però és un acte de traïdoria i covardia. És molt difícil construir, i en això mai els hi trobarem, perquè exigeix esforç i sacrifici i una cosa que no tenen: estimació i respecte per a les persones, encara que no pensin com ells.
Avui m'hauria agradat parlar de la satisfacció que experimentes quan se'n van de casa els paletes, com és el nostre cas, i això no és una crítica, perquè la feina ha estat ben feta, però si un descans després de dies de moviment intens per casa. Però la notícia l'he hagut de canviar per culpa d'una colla que, vulguem o no, marquen el nostre calendari i l'agenda de notícies. Davant de fets com aquests, els que estimem la vida, la terra i la llibertat, hem d'estar units per ser més forts que ells.

dimecres, 29 de juliol del 2009

El Ple de juliol

Ha estat un Ple llarg i a vegades feixuc i difícil de pair per part del públic assistent (ha acabat marxant tothom abans d'hora) i de ben segur per als oients de Ràdio Arenys, que m'imagino han anat apagant els aparells de ràdio i m'agradaria saber quants fidels s'han quedat fins al final.
Hi havia una dotzena de temes, onze dels quals han passat força ràpids, no ha estat el mateix amb el punt que tractava les Clarisses. El que ha allargat la sessió, però, ha estat el punt de precs i preguntes, un total de 32, la primera de les quals ha durat uns tres quarts d'hora,
Serveix de res? No ho sé prou bé. Podria servir per explicar allò que a vegades queda sense conèixer, i sobretot per aclarir aquells dubtes que han provocat afirmacions errònies en declaracions i entrevistes als mitjans de ràdio i premsa. Avui a la Junta de Portaveus ja s'ha explicat al representant del VIA que la partida que el va escandalitzar a la Ràdio, diumenge passat, tenia uns conceptes diferents als que ell creia. No ha quedat explicada la realitat sobre el procés de selecció de la figura de cap de recursos humans, en què es va fer una afirmació equivocada, suposo que per desconeixement i no pas per mala intenció. M'hauria agradat poder-ho haver explicat, però no hi ha hagut ocasió.
És important vigilar les declaracions que fem, perquè no només fem comprometre els adversaris, sense raó, sinó que també hi queda malparada tota la classe política, i de gent ficada en política també n'hi ha de bons.
El dia s'ha acabat i ha quedat poc temps per escriure el post. Demà la festa continua.

dimarts, 28 de juliol del 2009

Voluntariat

Avui ho comentàvem a la feina i no sabia si creure'm el que deia o més aviat dubtar-ne, perquè ho estava dient pensant que era un somni o potser un desig, però sense estar gaire segur de les seves possibilitats. Parlàvem de voluntaris; de persones que voluntàriament estiguessin disposades a col·laborar amb l'administració en benefici de les persones menys afavorides socialment i econòmica.
L'administració pública, i sobretot la local, necessita ciutadans actius, ja sigui participant en les consultes, en l'organització dels actes cívics, o a les festes locals, i ara voldríem anar més lluny i regular una actuació que n'hi ha que ja practiquen, i no és res més que l'atenció a les persones que tenim a prop i que sabem que s'ho passen malament.
No tots som iguals i n'hi ha que s'ho pensen dues vegades abans d'anar a demanar ajuda, per més necessitat que en tinguin. D'altres no tenen manies i a la primera es presenten a demanar serveis. És als primers que cal animar a moure's i si no ho fan, ser nosaltres els que anem a ells. I en això ens hi ha d'ajudar tothom que tingui coneixement d'aquests casos de necessitat.
Ens hem d'organitzar, i en això comptem amb la col·laboració de tots els vilatans i vilatanes, que davant les dificultats dels coneguts i veïns, no dubten a posar el seu gra de sorra per ajudar a trobar-hi remeis. Passat l'estiu ho haurem de posar en pràctica, però aquí queda apuntat.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Partits per sumar o per restar

Sempre s'ha vist i sempre es veurà que quan una cosa es trenca ho fa per la part més feble, la que flaqueja, on hi ha esquerdes. Això passa a la física, però també és extrapolable a les relacions humanes, ja sigui de parella, d'amistat, de lleure, o en societats professionals, associacions i en política.
Hi ha partits polítics que s'han especialitzat en el conflicte i difícilment pots parlar d'ells durant una temporada llarga sense que no hagis de fer referència a comentaris de trencament, de divisió, de ruptura amb els seus socis, i encara que intentis buscar la culpa a l'altre costat, resulta complicat per allò que sempre hi són al mig.
Parlant de persones i les seves relacions, les coses gaire estàtiques no són necessàriament positives, i encara menys quan la solidesa és imposada per una part i no hi ha possibilitat d'objectar, però no cal arribar a l'extrem oposat, perquè com tot, es necessita certa estabilitat per consolidar les bases, i si això no passa mai, sempre serà un focus de desestabilització i conflicte.
Tothom és lliure de pensar com vulgui i associar-se amb qui vulgui, però seria bo que tothom també tingués una voluntat de sumar i no pas dividir, i d'aquests darrers n'hi ha una colla, i en veurem més a les properes eleccions.

diumenge, 26 de juliol del 2009

Avui la Mare de Déu de Núria

D'un santuari a un altre, ahir era el torn del Far i avui hem anat fins a Núria, en un dia solejat, però amb un ventijol que el feia suportable, a diferència, suposo, del que devia passar al costat del mar: la xafogor.
L'objectiu no era fer una caminada, cosa estranya anant a la vall de Núria en aquesta temporada, sinó fer una sortida de grup i ha estat realment això: una sortida en grup amb tot el que suposa. De tornada no s'han fet pregar els cants acompanyats a la guitarra, amb uns solistes convidats, italians.
El fet que no puguin accedir cotxes a la vall, la fa diferent i excepcional: se li perdona com a fet extravagant. Us imagineu Montserrat sense cotxes?
El transport és públic i l'horari limitat. Tothom sap que s'ha d'adaptar a les circumstàncies, però cal tenir present que quan hi anem, ho fem de manera festiva, i per tant no se'ns acudeix que ho podem aplicar a la nostra vila, en un dia normal de treball.
Aquest cap de setmana, doncs, ha estat un cap de setmana muntanyenc, l'ideal per desconnectar abans d'entrar a una darrera setmana de juliol, força carregada d'actes i reunions. Una setmana que a Mataró la comencen amb festa, la seva festa major.

dissabte, 25 de juliol del 2009

Un parèntesi verd

Quan aconsegueixes enfilar-te per sobre el terreny t'adones que estem envoltats de cases, edificacions i ciment. De tant en tant hi ha un forat verd, però no suficient com compensar tot el que hem arribat a construir. Això passa aquí al Maresme, una comarca que podria haver estat molt més castigada, i d'això n'hi ha exemples a altres contrades, però que déu n'hi do el que hem estat capaços de fer.
Jo estava acostumat de veure més espais verges, més espais verds sense construccions humanes o amb la mínima expressió. La sensació de veure verd al teu voltant i divisar molt de terreny sense concentració humana, l'he perdut i quan la puc experimentar, la valoro molt més.
Avui ha estat un d'aquests dies en què t'adones que al nostre país hi ha extensions de terreny sense persones. Avui hem estat al Santuari del Far, a mig camí de Vic a Olot, per la carretera de Cantonigròs i fins ara la carretera més utilitzada per anar d'una a l'altra ciutat. Al Far, malgrat tingui molts visitants, pots estar una bona estona sense sentir parlar a ningú, sense escoltar el motor d'un cotxe, ni cap emissora de ràdio o televisió. I malgrat això no deixes d'estar al mig de la civilització.
La visibilitat d'aquesta tarda no era excel·lent. La calor que hi feia produïa una calitxa que no et retallava bé les muntanyes del fons. El Montseny, el Collsacabra, amb els cingles de Tavertet, l'agulla de Rupit, i davant Vallclara.
És una tirada de cotxe, des d'Arenys, però et permet un contacte amb la natura i retrobar-te amb els roures, les alzines, els avellaners, algun faig, i el boix, la ginebra i el bruc, unes espècies molt comuns per aquelles contrades i al nostre país en general.
Avui celebràvem sant Jaume, el sant de l'avi a qui felicito també des d'aquest post, i a tots els jaumes que es passegin per aquest bloc.

divendres, 24 de juliol del 2009

Un conseller ridícul

Ja no me'n recordava, però avui la notícia sobre la decisió del Tribunal Suprem de Justícia valencià de declarar nul·la l'ordre de la Conselleria d'Educació de la Generalitat valenciana d'ensenyar l'assignatura "ciutadania" en anglès, m'hi ha fet pensar i una vegada més m'ha caigut la cara de vergonya per la ridiculesa del conseller valencià i de tot el govern del País Valencià.
Hi ha coses que tenen la seva explicació i opinions contrastades, i que un cop analitzades s'han de considerar d'una o altra manera, però hi ha decisions que avergonyeixen i que deixen en evidència els mals de la democràcia, quan un govern ridícul pren decisions ridícules, només per fer la petaleta, sense cap sentit ni objectiu positiu.
De València ja fa massa temps que se'n parla per tot allò que no caldria, quan temps enrere podia ser l'enveja de moltes comunitats polítiques, també per nosaltres que a vegades ens pensem que estem per sobre del bé i del mal. Però si els socialistes valencians varen fer força mal a la seva comunitat, els populars no ho han dissimulat gaire i el senyor Camps porta una marxa que no li cal envejar a ningú.
Podrem discutir si és culpable o no d'acceptar regals a canvi de favors, però el que no hauria d'haver estat motiu de dubte és la idoneïtat o no de fer ensenyar l'assignatura de ciutadania en anglès, quan tothom tenia clar que només buscava ridiculitzar l'ensenyament d'una assignatura que el PP no ha acceptat mai, i que ha tingut de company de viatge a la Conferència Episcopal espanyola, amb un Rouco al capdavant, que estic segur que la història recordarà com l'època vergonyant de la jerarquia eclesiàstica a Espanya.

dijous, 23 de juliol del 2009

Siguem seriosos

Avui cridava l'atenció el registre realitzat a la Fundació del Palau de la Música Catalana, ordenat pel Jutjat d'instrucció número 30 de Barcelona, davant d'unes suposades irregularitats econòmiques detectades per l'Agència Tributària. De moment no tinc més notícia i per tant no conec l'abast ni les reaccions de la gent, els interessats i els xafarders.
Situacions com aquesta poden servir per valorar si som ja un país normalitzat o bé encara no. Em refereixo a com es comenta la notícia i si encara es poden trobar persones que ho puguin considerar com un atac al patrimoni català.
Si recordeu casos anteriors veureu que fets com aquest eren motiu d'una defensa aferrissada i patriòtica d'espardenya i barretina, quan convé que es posi cada cosa al seu lloc i no es vulgui trobar allò que no hi ha.
La notícia afegia que l'Ajuntament de Barcelona estava a punt de concedir la medalla d'or al Mèrit Cultural, al seu president, un fet que no sabem si es congelarà o es deixa al marge de la pròpia polèmica. És clar que si s'arriba a concloure que hi ha hagut irregularitats econòmiques en la gestió de la Fundació, no quedaria massa bé que l'administració local els obsequiés amb un reconeixement públic. Veurem en què acaba tot plegat, però abans que res hi ha d'haver transparència, i si hi ha delicte, s'ha de sancionar els responsables. Entretant, però, fem prevaldre la presumpció d'innocència fins que no es demostri el contrari.

dimecres, 22 de juliol del 2009

A la mort d’uns professionals

La notícia trista d'avui era el fatal desenllaç de l'incendi que encara crema a l'Horta de Sant Joan, amb la mort de quatre bombers i l'estat crític de dos més, víctimes d'una revifalla del foc a causa d'un canvi sobtat de la força i direcció del vent.
Els que tenim amics i coneguts exercint de bombers se'ns ha fet un nus a la gola quan hem conegut la notícia: podien haver estat ells. Uns nois joves i preparats amb la millor formació per combatre els incendis dels nostres boscos. Unes persones en la seva plenitud, que estimen l'ofici i que viuen per salvar vides i territoris, a vegades amb unes condicions de treball molt difícils i arriscades.
Discutíem si es tractava d'herois, o pel fet de ser la seva professió, havíem de parlar de grans professionals. Sigui quin sigui el qualificatiu que s'hagi d'emprar, el cert és que viuen i treballen amb el risc de protagonista, sense que se'ls pugui titllar de temeraris, perquè coneixen el seu ofici i estan formats per afrontar les dificultats amb les millors condicions.
Avui el meu record està en les famílies dels quatre bombers morts, també dels ferits i de tota la gran família que representen els bombers en actiu, que estan passant per uns moments tristos i delicats, i necessiten tot el nostre suport i admiració.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Posar l’Arxiu al dia

Avui hem formalitzat l'inici dels treballs d'organització de l'Arxiu Administratiu d'Arenys de Mar, amb la participació de Pere Pastallé, de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.
Es tracta d'una operació de llarg recorregut, un treball de formigueta per anar endreçant un arxiu que fins ara mai ningú s'havia pres seriosament.
El representant de la Diputació ens comentava que dels 64 arxius de la Xarxa, el nostre, que s'hi va adherir tot just l'any passat, no és el que es trobava en pitjors condicions, però que la feina que ara s'inicia era necessària per evitar que a curt termini resultés pràcticament impossible localitzar els expedients. L'Hug Palou, arxiver municipal, ens recordava que els expedients a organitzar van des de 1953.
Li ho comentava a un bon amic de l'Agenda, amb to irònic, com no podia ser, convidant-lo a assistir a l'acte i a treure'n informació a la publicació, per allò de col·locar una cosa positiva, encara que fos per l'excepció que confirma la regla. Amb el mateix to amical em comentava que si no era notícia, era una bona notícia, o sigui que tot allò que no surt a la revista és perquè és positiu. Dedueixo que l'arxiu no hi serà tractat, i per això caldrà que siguem nosaltres que ho donem a conèixer.
Però com que ja tenim clar que la política no és agraïda, continuem treballant i que mai ningú pugui dir que hem passat sense pena ni glòria. Ja en van uns quants. Fem inventari?

dilluns, 20 de juliol del 2009

Mentir per confondre

Tothom és lliure d'opinar el que vulgui, i només cal demanar sinceritat, perquè l'engany no es justifica per res. Ho dic perquè arran de l'acord de finançament hi ha dues posicions enfrontades que els ciutadans de peu, aquells que no ho hem estudiat a fons i potser no tenim prou coneixements per entendre en què es traduirà en el futur, observem i no acabem d'entendre qui té la raó.
El que no entendré mai ni podré acceptar ni perdonar és que ens enganyin, que es facin afirmacions contràries a la veritat, només en benefici propi i per desprestigiar els altres.
Malauradament succeeix sovint, i en la política municipal també, que els polítics d'un cantó fan tot el possible per confondre els de l'altre, i després volem ser respectats i considerats...
No trobeu que seria més lògic que davant d'una informació s'intentés contrastar-la abans de donar-la per bona? Això ho demano als periodistes, perquè fallen sovint en aquest aspecte, però resulta que unes de les principals víctimes, els polítics, també cauen en el mateix error. Són d'un color? no! (encara que als polítics no els agrada sentir, tots fan el mateix). Si de manera individual ens esforcem per actuar diferent, potser ajudarem a canviar la inèrcia. En tot cas no m'apunto al grup, i continuaré detestant la mentida com a arma política per triomfar.

diumenge, 19 de juliol del 2009

Ara, el finançament per als ajuntaments

Avui l'alcalde de Barcelona reclamava la millora del finançament dels ajuntaments, i comentava que si bé fins ara l'Estat ha procurat unes ajudes per a inversions (les conegudes FEIL - Fons Estatal d'Inversió Local), ara toca l'ajuda per a la despesa corrent, allò que fa funcionar el dia a dia l'administració. Perquè ja podem invertir en equipaments, per exemple, si després no tenim els diners per fer-los funcionar.
Els ajuntaments no reclamem ajudes, sinó un finançament just d'acord amb els serveis que estem prestant a la ciutadania. Fa massa temps que ho reclamem, i tot i que em consta que la Federació de Municipis i també l'Associació Catalana de Municipis hi estan treballant, reclamaria més compromís per part de tots els municipis, a partir de mocions presentades als respectius plens municipals, per aconseguir els diners que ens fan falta per poder donar el millor servei, sense la necessitat d'haver d'incrementar els impostos i taxes contributives.
Imagineu què passaria si en un moment determinat tots els ajuntaments decidíssim deixar de donar el servei que no ens correspon per llei? El problema seria d'aconseguir que la ciutadania ho entengués, ja que seria la directament perjudicada. Imagineu per uns moments tot allò que caldria fer a Arenys i que no es pot fer per manca de recursos. Si allò que és competència d'altres institucions, no s'està fent (desviament de l'antiga B-511, passeig marítim fins a Canet, i fins a la Musclera, pas subterrani a les vies de RENFE...), què podem esperar de temes que estan en l'àmbit local, però que no és de la nostra competència?
Crec que les declaracions d'Hereu són interessants, però el perill és que ens quedem en això, en una simple declaració, i que l'administració de l'Estat, i de la Generalitat, no facin els deures. Estem contents (o no) de les gestions del conseller Castells per al finançament de Catalunya, però què farà per al finançament dels ajuntaments?
No ens adormim, perquè l'any 2010 pot ser dramàtic. Si ara hi ha ajuntaments veïns que ja estan en números vermells, si no canvien les coses, caldrà treballar de valent per no caure en la mateixa situació. Ara han caigut els més desmanegats i que treballaven més de cara a la galeria, però pot arribar el dia que els ajuntaments que han fet un treball seriós, també tinguin problemes de tresoreria. Cal fer un pas més, tots els ajuntaments!

dissabte, 18 de juliol del 2009

Tothom a casa

No podem dir que arriba la normalitat perquè es fa difícil definir què és la normalitat. Com que estem en temporada d'estiu i de vacances, deixem-ho per "tothom a casa". Perquè si ahir arribàvem nosaltres, avui ho han fet els nostres fills; tots procedents de les illes britàniques encara que de diferent indret.
Avui, mig engripat i amb el cap als núvols he recordat la setmana i tot el que havíem visitat i viscut. No hi ha dubte que de tot n'aprens, només cal voluntat i interès. Si enyorava el silenci i civisme contemplat (estic segur que no tot ni a tot arreu és el mateix), també la pau de quan estàs de vacances, encara que et costi desconnectar.
M'ha cridat l'atenció, no sé ben bé per què, que m'he trobat amb les mateixes notícies de quan vàrem marxar, i també amb la mateixa situació: Hondures, per exemple, encara estan pendents de qui acabarà governant; Iran continua contemplant les manifestacions contra el resultat electoral, que el partit opositor no accepta com a bo; Catalunya continua separada per interessos partidístics, més que no pas motius objectius. Com volen que no ens decantem de la política si ens ho posen en safata?
El més important ara, és reprendre la feina, amb la mateixa il·lusió que abans, o potser més. Haig de solucionar el meu mal de cap, per poder tenir els ulls ben oberts i les idees clares. De moment... hem arribat tots, i això és important, i a més ens ho hem passat bé i ho podem explicar als nostres amics.

divendres, 17 de juliol del 2009

Un exemple de vida

Iniciava el meu escrit amb la notícia recent de la mort de Vicenç Ferrer, i m’ha semblat oportú fer-ne referència, perquè són precisament persones com ell les que donen sentit a la vida; personatges de gran talla amb qui emmirallar-se i de qui aprendre. L’exemple de la seva vida ens alliçona i ens fa veure que sovint ens preocupem per coses sense importància perquè els veritables problemes els viuen persones que ben just tenen per viure.

La història, de tant en tant, ens presenta personatges com Vicenç Ferrer que ho donen tot pels altres, que només troben sentit en la seva vida en tant i en quant poden servir els més febles, els que tenen més necessitat. Són persones altruistes que beuen d’una formació basada en valors que avui costa de trobar i que mantenen l’esperança que la societat no està del tot perduda.

Quan era petit i m’explicaven la vida dels sants, m’imaginava una pel·lícula màgica, d’un món distant i uns personatges especials que havien nascut per a ser sants. A mesura que et fas gran t’adones que aquests personatges, pocs, te’ls pots trobar a la teva vida, i són de carn i ossos com tu mateix; són persones que han escollit una manera de viure determinada, conscient a tot hora, reflexiva i engrescadora; una vida de servei que els aporta totes les satisfaccions que nosaltres intentem trobar en la vida material.

Vicenç Ferrer, com la mateixa mare Teresa de Calcuta, són dos sants contemporanis a qui rendim honors, al marge que la cúria vaticana els ho reconegui o no. Joan XXIII, que va sacsejar una església conformista i allunyada del missatge de Jesús, encara espera, però ningú dels que vàrem creure en ell, ens ha fet desistir en el reconeixement de la seva vàlua.

La mort de Vicenç Ferrer, després d’una vida entregada als altres ha vingut acompanyada d’una altra mort, en aquest cas absurda i injusta al mateix temps, fruit d’un atemptat terrorista perpetrat per ETA al país basc. Un inspector de policia que es dirigia a la seva feina, i que ha vist estroncada la seva vida, i deixa parella i dos fills.

Imagineu què ha de suposar viure en un entorn desconfiant dels teus veïns per por a no ser víctima d’uns assassins amb qui potser has estat compartint escala, i quina diferència amb les sensacions que es despertaven al voltant de la figura de Vicenç Ferrer, per aquelles persones que la vida els ha fet pobres.

Ahir, mentre tornàvem d’inscriure els nostres fills a una activitat d’estiu, el company de viatge em preguntava sobre les sensacions dels que ens dediquem a la política, i jo li responia que la política no és agraïda, que això no vol dir que no et doni satisfaccions, i que qui hi va a buscar prestigi i reconeixement, ha equivocat el camí. Dedicar-se a la política ha de ser per esperit de servei, de fer alguna cosa per als altres, sense esperar res a canvi. La teva honestedat i sacrifici ja s’encarreguen de gratificar-te.

La vida de Vicenç Ferrer ha estat molt més complicada, perquè aquest esperit de servei l’ha mantingut des de baix, comptant només amb les seves mans i el poder de convicció i engrescament. Si bé no haurà tingut la premsa ni els adversaris polítics en contra, li haurà estat molt més difícil cada pas endavant, perquè la nostra societat no hi ajuda gens.

A la nostra vida no fa gaires setmanes es va premiar l’esforç i entrega d’un vilatà desprès, en Joan Arenas, que en un temps de crisi s’ha mantingut al davant d’una campanya constant d’ajuda als menys afavorits. A Arenys hi ha un grup silenciós, però ferm de voluntaris disposats a ajudar qui ho necessita, i a vegades penso que seria bo que fossin més públics per aprofitar el seu exemple com a referent a tenir en compte la resta de ciutadans. És amb l’exemple de gent honesta i disposada a fer el bé, que s’aconsegueix motivar la gent a responsabilitzar-se i a ser més generosos cap als que més ho necessiten.

Segur que a tots ens vindrà a la memòria, un veí, un familiar o conegut, que dedica molt temps a ajudar els altres i que en més d’una ocasió ens ha fet reflexiona si nosaltres ens hi fem prou. No cal arribar al límit, però és bo dedicar part del nostre temps a activitats altruistes. Difícilment creixerem com a persones si només pensem en nosaltres mateixos. Els altres ens hi ajuden, i només cal proposar-s’ho.

Article publicat a l'edició de juliol-agost de l'Ametlla d'Arenys

dijous, 16 de juliol del 2009

Dijous d'art

Si ahir el dedicàvem al "shopping" avui hem posat una nota més cultural, convençuts que haurem de tornar per completar-ho.
Hem començat el dia al British Museum, amb la intenció de només fer una passada, concentrada a l'època d'esplendor egípcia. Ens ha passat el matí volant. A destacar, la cúpula del Museu, que evidentment no hi era quan hi vaig estar ara fa... molts anys.
Hem dinat a la Tate moderna, a l'altra banda del Thames, i després l'hem visitat; comentaris per a tots els gustos. Després ens hem acostat a Downing Street, molt més protegit del que jo recordava. Abans hem fet una segona visita a St. Paul's cathedral, per escoltar les vespres (jo n'hi dic així).
Hem passejat i reposat al St. James's Park, per anar a acabar sopant al Covent Garden. Estem cansats, però contents d'haver aprofitat el viatge.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Shopping

Més que "shopping" jo diria "badant" perquè s'ha tractat d'això, de badar.
Ens ha anat plovent de manera intermitent, encara que no ens ha molestat massa, ni fet canviar gaire els plans. Es tractava de passejar pels carrers comercials: Oxford Street, Regent Street, Bond Street, i deixar-nos caure al Harrods, això després de dinar.
A la tarda hem passat una bona estona al Covent Garden, i hem passejat per aquells vorals, hem travessat el Thames, d'anada i tornada, per anar a parar a Trafalgar Square, on retransmetien una òpera a l'aire lliure (no sé si també es veia des d'Arenys).
Demà acabarem de veure tot allò que s'ha de visitar quan fas una escapadeta a aquesta ciutat.

dimarts, 14 de juliol del 2009

La City i un nou musical

Si ahir acabàvem el dia amb un musical "Les Miserables", avui ho fèiem amb "We Will Rock You". Tal com us podeu imaginar, dos musicals totlment diferents.
El matí hem visitat la catedral de Westminster, l'abadia, i la Torre de Londres, i el Tower bridge. després de dinar, hem fet un recorregut per la City, fins a l'hora del musical. I després cap a dormir que demà tornarem a passejar-nos.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Passejant pel Hyde Park

Han passat uns vint-i-cinc anys ben bons, però crec que els pensaments no han variat massa: per què a casa nostra hi ha tant pocs parcs a les ciutats?
Reposem per agafar forces i no dormir-nos al musical.

diumenge, 12 de juliol del 2009

Ja tenim el finançament, oi?

Ahir ho avançava i avui és realitat. Sembla ser que ja s'ha pactat el finançament i que el govern tripartit hi està d'acord. Com sempre, però, no som capaços d'anar junts i des de l'oposició es fa el desmenjat i culpa el govern de no saber pactar. Una vegada més es demostra que no hi ha memòria històrica i ara, CIU va de llest quan molts li recordaran que va ser una xerrada Mas - Zapatero, el que va desencadenar les desavinences i probablement tots els mals que hem patit fins ara.
Algú per Internet es queixava que no sumem, i té tota la raó. Els catalans no sumem, sinó que sembla que gaudim fent-nos caure uns als altres. I ara surten els més llestos, aquells que no ens portaran mai enlloc, perquè tot és fantasia i hipocresia, ara surten queixant-se, i què es pensen? que no sabem queixar-nos els altres? que no estem escarmentats? que no ens agradaria anar més enllà? doncs si, però fent-ho bé, construint i no només surtin al carrer a fer quatre crits i escapar manifestos per Internet.
Em fa ràbia, perquè són uns inconscients que van per la vida de salvadors del món, i el que fan és enfonsar-nos més. Estic d'acord que no podem ser conformistes, i que en això pequem sovint, però entre una cosa i una altra hi ha tot un camí i un treball a fer que s'obliden. Sabeu què els passarà? doncs que passaran per aquesta vida sense pena ni glòria, amb un currículum brillant reivindicatiu, però sense resultats.
Penso que el paper dels dirigents actual d'ERC és valent i la crítica que se'ls fa des de dins mateix, és injusta i inoportuna. Probablement els aniria bé deslliurar-se de tots aquells il·luminats que encara els segueixen, i d'aquesta manera fer un partit més seriós i combatiu, amb possibilitats d'aconseguir resultats, encara que no siguin tan bonics com aquells que proclamen d'altres, però que mai aconseguiran.
A veure si ens posem a treballar i sortim d'aquesta crisi, que no és només econòmica, sinó que també ho és ideològica. Diposito la meva confiança al govern català, i espero que no me n'hagi de penedir.

dissabte, 11 de juliol del 2009

Esperant el finançament

No volem desafecció, però els partits polítics ho posen massa fàcil. Recordeu la data del 9 d'agost? era el 9 d'agost de 2008 quan ens havien de donar resposta sobre el finançament; resposta d'acord al que diu l'Estatut, que no és qualsevol cosa, i a més es tracta d'un Estatut retallat, mutilat. Doncs només falta un mes per complir-se l'aniversari i estem igual. Bé, ens diuen que la cosa ja està feta i només cal esperar el moment que considerin oportú, abans del dia 15 de juliol, que és la fixada pel darrer ultimàtum.
El dilema està en saber què convé més al govern espanyol: quedar bé amb la majoria d'autonomies espanyoles o bé intentar quedar bé amb la catalana? De fet, si són una mica intel·ligents, sabran que a nosaltres no ens faran contents, perquè ja ens han fastiguejat prou; perquè donin el que donin no estarem contents; perquè n'hi ha uns quants que no estarien mai contents, ni que els donessin la independència... però si acontenten els altres, voldrà dir que el discurs del PSC s'haurà acabat, i caldrà valorar què es vol fer.
Estem parlant d'hipòtesi no pas perquè ens agradi, sinó perquè fa massa temps que ens hi fan parlar. Si l'acord no és mínimament acceptable (torno a dir que sigui quin sigui no agradarà a algú, sobretot a CIU, que necessita predicar que ell ho faria millor), caldrà estripar les cartes i començar una nova partida. Ho podem fer sempre i quan siguem prou espavilats i no ens deixem portar per quatre eixelebrats que penjant una senyera i fent proclames independentistes ja es pensen que són els nous timbalers del bruc.
És un moment clau per al futur del PSC, com a força progressista i catalanista. Si no juga bé, la relliscada pot ser sonada, encara que el problema no l'hagi causat ell mateix, sinó els socis espanyols, que des de fa temps són mals companys de viatge.
Però que els quatre il·luminats no en vulguin fer estelles, perquè amb el PSC s'hi arrossegarà tot el país, perquè encara és hora que ens demostrin que poden fer un partit seriós, d'esquerra i progressista. Tot el demés són entremesos teatrals.

divendres, 10 de juliol del 2009

Dia de treball untat amb festa

Podia haver sigut un pont, però més aviat ha estat una rierada. Em refereixo a que podíem haver continuat la festa d'ahir, però no ha estat així, sinó que més aviat s'ha tractat d'un dia de feina continuada i gens de calma, però content pels resultats obtinguts. Això no sempre es pot dir.
Reunió densa de negociació, amb molt bona sintonia, endreçada de feines pendents, preparació de les tasques de la setmana vinent, dinar de treball amb molt bones perspectives i missa de difunts. Tot seguit, sense pausa, però ordenadament.
I demà recollida de signatures per demanar que el Parlament elabori una llei electoral catalana, presentant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP).
I dilluns... bé, dilluns ja us ho explicaré.
La Festa Major, però, continua i els actes es succeeixen sense pausa, amb la il·lusió de decantar, encara que sigui per uns dies, els moments més crítics de la crisi que, encara que faci dies que no en parlem, existeix. M'agradaria estar convençut que tothom és capaç de poder fer aquest parèntesi, però em preocupa que això no sigui possible. Voldria que amb la dedicació que faré amb la nova regidoria, faci possible millorar la situació dels que més malament s'ho passen. De moment els desitjo pau i alegria, estem de festa i cal celebrar-ho.

dijous, 9 de juliol del 2009

Castell de focs i punt i seguit

És el post 1.400 d'aquest blog i el dedico a la Festa Major d'Arenys de Mar, al nostre patró Sant Zenon, i al castell de focs que acabem de contemplar.
No sé si és l'esperit comercial o la tradició de molts anys el que fa que a la nostra vila les festes es celebrin en horari de vespre-nit, la qual cosa permet que els arenyencs que treballem fora de la vila puguem treballar el mateix dia de la Festa Major, sense perdre'ns la festa.
El dia 9 de juliol és el dia del Sant patró i el dia del castell de focs que aplega veïns i veïnes dels pobles del costat amb la voluntat de gaudir de l'esclat de petards i colors, i també posar-hi nota; valorar si són millors que l'any anterior, si han durat més o menys estona.
Si ho vols, hi ha molts actes que pots prescindir-ne, però deixar d'anar al castell de focs, és com perdre't l'essència de la Festa Major. Les Completes, per als més identificats a la vila, i el Castell de focs, amb més abast, són dos actes puntals i identificatius de la festa.
I l'ofici, amb la presència en un lloc reservat de les autoritats municipals i els membres del Consell Parroquial, dispara un seguit de preguntes que costa de respondre, per por a trobar una resposta que no et convenç o no t'agrada...
L'ofici d'aquest any l'ha presidit el senyor bisbe, en la seva primera visita oficial a la vila, la darrera del bisbat del Girona, i ha mencionat més d'un cop la presència del Consistori... m'ha passat pel cap la Cúria romana, la Conferència Episcopal, la representació dels bisbes catalans al muntatge organitzat per monsenyor Rouco, ara fa pocs dies... Tot plegat difícil de separar, d'entendre...
El bisbe ha signat el llibre de visites de l'Ajuntament; un llibre que va estrenar el president Pujol, i compta entre els autors dels escrits, amb Salvador Espriu, a qui l'alcalde acostuma a referir-s'hi.
A diferència de Vic en què el castell de focs tanca els actes de la Festa Major, aquí a Arenys representa un punt i seguit, que enguany arribarà fins a diumenge, la vigília de les meves vacances.

dimecres, 8 de juliol del 2009

Cada dia aprens una cosa nova

Avui tocaria parlar de Sant Zenon, patró de la nostra vila, a qui li hem cantat les completes, però deixem-ho per demà, la seva diada, i us comento una pàgina web que m'han fet arribar, que pot resultar interessant.
No sé si us passa a vosaltres, però cada vegada em perdo amb tot el conjunt d'ofertes i serveis de les companyies telefòniques, i allò que era tan fàcil de comprovar si es tractava d'una promoció o una oferta avantatjosa, ara ja no em queda tan clar.
Sé que els números que comencen amb 901 o bé amb 902 són de pagament; n'hi que encara són més cars. Avui també et trobes moltes ofertes que tens de franc les trucades a telèfons fixes, pagant una quantitat fixa cada mes, independentment de les trucades que facis. Paral·lelament a aquestes ofertes et trobes que les empreses per donar informació i servei es posen telèfons que comencen amb 902, per la qual cosa no et serveix l'oferta de telefonia fixa, sinó que a més et toca pagar més diners.
Aquí és on entra la pàgina web que us comentava al començament de l'escrit, ja que segons sembla, cada telèfon que comença amb 902 té el seu equivalent amb numeració fixa, de manera que pots telefonar amb els dos números i vas a parar al mateix lloc, amb la diferència que amb un pagues i amb l'altre no, o si no tens cap oferta, com a mínim el cost és més baix.
La pàgina que us presento és www.nomasnumeros900.com i si hi accedeixes i escrius el número de telèfon que comença amb 901 o bé 902, et dóna el telèfon equivalent, que t'interessa trucar.
Jo ho he intentat amb dos números que m'interessava parlar, de dues companyies que em donen servei per a dos productes que se m'han espatllat en dos dies de diferència. En un cas he trobat el número equivalent, i en l'altre no. Suposo que això pot passar, però no costar res intentar-ho.
Si us interessa, ja ho sabeu. Que tingueu sort!

dimarts, 7 de juliol del 2009

Faltar a la veritat

Després d'escoltar el temps, per veure si plouria i ens fastiguejaria les obres de la façana, la televisió ha quedat oberta i han començat el programa APM que sempre que el miro em sorprèn, encara que surtin més o menys els mateixos temes i, fins i tot, els mateixos gags.
Em sorprèn els talls de televisions privades espanyoles en què s'opina sobre Catalunya. Les paraules i el to deixen entreveure un odi visceral contra els catalans. Diuen unes mentides que no et fan riure perquè ets conscient que molts espanyols s'ho creuen i, per tant, agafen una opinió de nosaltres totalment equivocada.
Sabeu què penso? penso que no hauria de ser permès; és a dir, hauria d'existir un codi deontològic que no permetés que s'enganyés de manera descarada i intencionada els telespectadors que no tenen l'oportunitat de contrastar aquelles afirmacions que els fan.
Avui han tret uns talls en què s'afirmava que a Catalunya ja no s'ensenyava l'espanyol. El pitjor de tot és que ho afirmen amb un to de compassió (ràbia total mal amagada) compadint els pobres catalans que no poden aprendre el castellà i que per això arribaran a grans amb una educació mermada, i no seran capaços de comunicar-se.
No us dic res de nou perquè tots haureu vist més o menys aquest programa i de ben segur que també us crida l'atenció, o us indigna, o us mereix menyspreu... segur que no us deixa indiferents.
Per cert, aquest vespre he vist la Teresa i l'Enric i m'ha fet il·lusió. Són aquelles persones amigues que et sap greu no poder veure més sovint, perquè te'ls estimes encara que no hagis compartit molts moments, però quan ho has fet t'ho has passat molt bé, perquè són estones riques en contingut, moments profunds i que en guardes memòria. Benvinguts a Arenys, benvinguts a la festa major. Glòria a Sant Zenon!

dilluns, 6 de juliol del 2009

Volar drets

Aquests dies llegíem les pèssimes condicions en què alguns treballadors de raça xinesa treballaven en tallers il·legals de Mataró, arran del cop policial que els mossos d'esquadra varen donar a la capital del Maresme. A partir d'aquí hem pogut llegir de tot, amb opinions per a tots els gustos. Hem llegit escrits de polítics, sindicalistes, periodistes, ciutadans de totes les condicions i n'hem pogut treure les nostres conclusions. A ningú se li escapa que el fet no és nou i que no calia que arribessin treballadors de la Xina per desenvolupar l'economia submergida, una economia que no s'acostuma a combatre per por a incrementar el nombre de persones a l'atur.
Però de totes les notícies relacionades o no amb l'esmentada operació policial, n'hi ha una que no ha passat gens desapercebuda, ja sigui per la incredulitat dels que la llegíem o pels efectes que pot produir al món dels vols barats, cada vegada més sol·licitats. Em refereixo a la idea de viatjar drets per estalviar encara més diners en el preu dels vols.
Avui sortia la notícia que la companyia Ryanair ho estava estudiant per a vols d'una durada màxima de 90 minuts. Us imagineu volar de Girona a Londres drets, al final de l'avió? Haurem passat de viatjar amb àpats inclosos a fer-ho apuntalant el cul a una espècie de cadira de la barra de bar. No sé si en el món de l'empresa tot s'hi val, jo voldria pensar que no, perquè si no comencem a respectar-nos com a persones i amb dignitat, ens podem trobar tractats com a sacs de patates. Em direu que sempre hi haurà l'alternativa cara, però això no és excusa perquè es posi al mercat qualsevol cosa de qualsevol manera. Hi ha uns mínims que caldrà garantir.

diumenge, 5 de juliol del 2009

Ordenança de civisme

Aquest matí, aprofitant que els diumenges és oberta la deixalleria, m'hi he arribat per portar-hi bàsicament fusta, que vaig treure ahir la tarda-vespre en desmuntar quatre o cinc armaris d'aquells que ja els ha arribat l'hora.
Sempre que vaig a la deixalleria penso que hi ha prou material i per tant que hi ha força gent que va a deixar-hi objectes, però això no evita que et trobis racons amb trastos abandonats... precisament a uns cinquanta metres de la deixalleria hi ha uns contenidors per a la brossa que es trobaven plens de fustes i un matalàs de matrimoni que es recolzava en ells. Només cinquanta metres...
Un dels temes que preocupen quan et planteges campanyes cíviques és el de les deixalles i del manteniment dels carrers i places ben netes. És en el dia a dia i en els petits detalls que un pot fixar els seus objectius perquè és on els membres de la nostra societat falla més sovint, sense necessitat de fer gaires desastres.
Tant costa respectar l'espai públic? tan difícil és llençar les coses on toca? quan he vist el matalàs, he pensat que la causa només podia ser que quan el varen anar a portar, la deixalleria estava tancada. No ho he justificat, però he intentat trobar-hi una raó. Després, però, he pensat que qui és capaç de deixar un matalàs d'aquella manera, no li cal l'excusa de l'horari de la deixalleria, sinó que no té cap tipus d'escrúpols que l'impedeixin actuar d'una manera tan incívica.
Una vegada més arribo a la conclusió que ens cal més civisme i una manera de lluitar contra els actes incívics és actualitzar l'ordenança de civisme, que vàrem incorporar al PAM i que espero que la nova regidora de Civisme podrà posar en marxa ben aviat.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Treballant per a les persones

Avui he assistit a la festa del Geriàtric com a primer acte des que se m'ha delegat fer-me càrrec d'Acció Social, per aquests dos anys que resten de mandat. La veritat és que es tracta d'una gran responsabilitat perquè darrera no hi ha objectes, números o equipaments, sinó que hi ha persones, que en el cas del Geriàtric es tracta de persones que necessiten el nostre suport; que han arribat a una edat amb unes condicions de salut i moviment precaris i estan cuidades per unes magnífiques professionals que estimen el seu ofici, altrament no podrien exercir-lo.
L'acte d'avui ha començat amb un concert a càrrec d'un cor de Sant Iscle de Vallalta, a base d'havaneres i sardanes; després hem pujat a inaugurar la sala multisensorial i s'ha acabat amb una mica de xeflis.
La sala multisensorial és un espai destinat a oferir a les persones amb discapacitat cognitiva afectada, activitats i experiències sensorials en un ambient ric en estimulació. Així és com ens l'han definit. L'hem pogut visitar i rebre una explicació del responsable de la seva instal·lació. Sembla ser que hi ha molt pocs geriàtrics que en disposin, probablement aquest és el primer que s'instal·la a la Comarca, encara que hi ha experiències semblants dedicades a infants.
Aquest tipus de sales estan dissenyades per estimular els sentits primaris del gust, tacte, vista, oïda i olfacte. La seva instal·lació ha estat possible per l'esforç econòmic de l'Ajuntament i el conveni de col·laboració amb l'obra social de La Caixa, que ha fet un donatiu de 8.885 euros, i afegiria també, tal com ha dit l'alcalde aquest matí, gràcies a la tossuderia de la responsable del Geriàtric, la Núria Rossell i del psicòleg Toni Munich.
Després he fet una visita a les darreres obres que s'estan fent al Geriàtric, i amb l'alcalde ja se'ns ha acudit una actuació que pot ser significativa per al futur del Geriàtric. La feina de regidor i regidora no té un horari, sinó que dura les vint-i-quatre hores del dia, i això és important, sobretot quan treballes per i per a les persones.

divendres, 3 de juliol del 2009

Immigració i delinqüència

No sé si acostumeu a participar en aquestes enquestes que s'han convertit en habituals en els diaris digitals, normalment sobre tòpics de notícies del dia. Jo us haig de confessar que alguna vegada he votat, però de manera molt esporàdica.
Avui n'he trobat una a La Vanguardia que m'ha cridat l'atenció, i no he sabut relacionar-la amb cap notícia d'actualitat: "Considera correcte equiparar un immigrant il·legal amb un delinqüent? Sobre un total de 3.574 respostes, un 30% deia que si. És evident que guanyava el no (un 69%), però les mil setanta persones que han contestat que era correcte, m'han fet pensar. Com és possible que més de mil lectors de La Vanguardia puguin pensar que són equiparables els il·legals amb els delinqüents?
Cada vegada hi ha més gent que és políticament correcte a l'hora de parlar d'immigració, però jo tinc els meus dubtes de si no es tracta més aviat de quedar bé, encara que en el fons es pensi el contrari. No rebutjo la idea que en el fons tots tenim un pòsit racista i hi ha qui ho dissimula millor, sense que això vulgui dir que tothom és racista, perquè tenim exemples de persones que són, això: exemple.
No he contestat l'enquesta, no pas perquè no ho tingui clar, sinó perquè no he volgut jugar en una pregunta que m'ofèn que hi hagi tanta gent que pensi que és equiparable. Queda molta feina a fer, i les persones públiques hi tenen una gran responsabilitat.

dijous, 2 de juliol del 2009

El rei destronat

Una vegada hi havia un rei que va aconseguir exercir el seu poder gràcies a la por que produïa als seus subordinats. Va ser coronat en un període de temps que els vilatans eren sotmesos a l'esclavatge cultural i social, i malgrat els canvis que se succeïren ningú havia estat capaç de desfer-se'n, ans el contrari, cada vegada anava adquirint més poder i l'exercia amb més despotisme.
Varen passar molts anys, i també foren uns quants homes els que pretengueren afrontar-s'hi, però ningú ho aconseguia, perquè la seva força residia en el propi despotisme i la ingenuïtat dels que intentaven arraconar-lo.
Al llarg del seu regnat va humiliar, ridiculitzar i expulsar del seu reialme tota persona que li podia fer ombra o posar en dubte la seva saviesa i, encara pitjor, posar en perill el seu poder maligne.
Però com acostuma a passar tard o d'hora en totes les històries, va arribar el dia en què un vailet amb cara d'innocent va entrar al seu reialme i li va començar a retreure mals oficis i vicis eterns, que els qui el servien havien arribat a confondre com a deures inexcusables. La feblesa dels servents era tan significant que al vailet li costava trobar col·laboradors per a la gran empresa de fer fora el rei d'aquest reialme maleït. Pràcticament tothom veia bé les pretensions del vailet, però eren incapaços de vèncer la por a qualsevol tipus d'enfrontament al rei.
El vailet va buscar col·laboradors externs per fer més fàcil l'empresa, i de mica en mica va anar deixant en evidència les decisions del rei, i posant més impediments perquè les seves ordres es donessin amb menyspreu i de manera insultant. Va construir la infraestructura necessària per poder treballar des de dins el reialme, amb la intenció de debilitar la força del rei i la capacitat de donar ordres que no corresponien.
Va arribar el principi de la decadència reial, el moment que es va fer evident que deixava de ser un rei totpoderós, perquè se li reduïa la seva capacitat de govern i es feia de manera evident per a tots els seus súbdits. Aquest dia vindria a ser el principi de la fi, d'un rei absolut que havia pogut governar gràcies a la seva capacitat d'atemorir la gent, però que un simple vailet sortit del no res, l'havia desposseït del tro.
El final del tot, us l'explicaré d'aquí a un temps. És bo esperar a conèixer el veritable final d'aquesta història. Una història que només pot tenir un final feliç.

dimecres, 1 de juliol del 2009

Punt i seguit

Avui ja en sumo 54 i sembla que no pugui ser. Quan veig persones de la meva edat les faig més grans i no m'adono que també pensen el mateix de mi quan ells em miren. És allò de no veure't a tu mateix allò que veus als altres.
No sé si us passa, però quan llegeixo alguna biografia, o tinc notícia de la mort d'alguna persona més jove que no pas jo, agraeixo haver pogut viure més anys i desitjo que sigui per a molt temps més. No és tant per un aferrament a la vida, sinó com a gratitud per deixar-me treballar per aquells objectius que m'he plantejat, sobretot quan aquests són de caràcter altruista.
Normalment l'aniversari passa desapercebut i es limita a l'àmbit familiar i d'amistats més íntimes. Ara, però amb aplicatius com el Facebook, si no te n'amagues, és molta la gent que ho arriba a veure. Mai m'ha importat donar a conèixer la meva edat, tot i que curiosament he compartit temps i feina amb persones d'edats diferents a la meva. Quan era jove em relacionava amb persones més grans. Recordo per exemple quan vaig entrar a cantar a la Coral Canigó de Vic. Jo era la persona més jove i la diferència d'edat, en aquell temps, era considerable. Dic en aquell temps perquè a mesura que et vas fent gran, la diferència d'edat amb les persones més grans que tu, sembla que s'escurci.
Actualment em relaciono amb persones més joves. A la feina, sóc el més gran dels que més o menys treballem en el mateix entorn, i al Consistori, m'imagino que si no sóc el més gran, poc se'n falta.
Sigui com sigui, ha estat un dia d'aniversari com qualsevol altre dimecres feiner, amb felicitacions, la més matinera la de la meva filla Clara, des de Poole.