Qüestió de gustos

Diuen que contra gustos no hi ha res escrit. Doncs, no ens discutirem sobre gust o mal gust, però sí que el tema dona per a molts comentaris. La celebració del Cap d'Any arreu del món té com a protagonista els focs d'artifici, amb la incorporació, els darrers anys, dels drons. Te n'adones tot fent una repassada a tot el que celebren els diferents països a mesura que van arribant a les dotze de la nit. L'endemà també són notícia els accidents provocats pel foc. Unes tragèdies, com la de Suïssa, que es podrien evitar si la gent es comportés correctament i les autoritats governamentals fessin la seva feina.

Desconec què passa a altres països, però pel que fa a Espanya, a través dels diferents canals televisius, la celebració resulta molt llastimosa. M'imagino que no tothom pensa com jo i que hi ha una gran majoria de persones que gaudeixen dels espectacles i comentaris, per no parlar de les indumentàries, dels presentadors i conductors de les campanades. Estic molt d'acord amb qui, en cas de trobar-se entre amics, improvisen un toc de campanes amb la televisió apagada, o aprofiten per sortir a la plaça, si el seu ajuntament organitza la festa.

M'agradaria que algú m'expliqués què ha canviat en els darrers vint anys, per posar una xifra, la celebració televisiva de les campanades de Cap d'Any. O encara millor, si no creieu que cada vegada és més deplorable i de mal gust. Deixant de banda aquells canals privats que mai han tingut present el concepte de qualitat, tampoc els canals públics han millorat el panorama. 

Tot plegat, doncs, t'anima a mantenir tancada la televisió i organitzar-te la vida al teu aire. Pot ser que sigui qüestió de gust, o directament de manca de respecte a un mateix. Contemplar segons què i facilitar que any rere any es repeteixi l'espectacle és una demostració clara del nivell de qualitat de la nostra societat. Llavors ens queixem de tot, però som els primers d'acontentar-nos amb qualsevol cosa i riure les gracietes de gent sense un mínim de decòrum. 

Espero i desitjo que a partir de demà sapiguem fer millor les coses i gaudim d'un any nou més interessant i beneficiós per a tothom. Si hi parem a pensar, segur que sabrem rectificar. I a veure si treballem una mica més la inventiva i la creativitat.

Una marató solidària

Un any més, tot fa penar que la Marató de TV3 ha estat novament un èxit. Dic això perquè la televisió, a casa, no es va engegar en tot el dia, però la trucada solidària no hi va faltar. D'alguna manera et sents compromès amb la tasca anual de recollida de diners per a la investigació, que salva vides.

És cert que el seguiment del programa solidari és interessant, perquè t'assabentes de realitats que desconeixes. Unes vivències que et posen la pell de gallina, i que t'ajuden a adonar-te de la sort que tens, quan pots afirmar que tens salut. Els diners són molt importants, sobretot els mínims indispensables per a una vida digna, però la salut és bàsica, i acostuma a passar que només ho veus, quan et falta.

Avui, però, obrir la televisió resulta frustrant. Tot i que hi deu haver programes molt interessants, predominen aquells que només busquen fer-te passar l'estona sense aportar-te gaires continguts ni coneixements. Hem avançat en tecnologia, però hem perdut qualitat, i això fa que prefereixis asseure't amb un bon llibre i deixar estar el soroll de l'aparell.

M'imagino que es programa allò que la gent demana, però segur que cauen en l'error de donar peixet, no fer pensar gaire a la gent, distreure'ls i fer-los riure, que la vida ja és prou trista. Recordo que quan jo era jovenet i va arribar la televisió, es va crear un segon canal pensat per aquells que buscaven alguna cosa més que entreteniment.

Sé que no soc just posant tota la programació al mateix sac. Que hi deu haver programes que aporten coneixement, que no tot és riure absurditats, però m'he cansat de buscar i he optat per tenir la televisió apagada. Tenim el recurs, i en podem fer ús quan volem o creiem que hi ha alguna cosa que ens pot interessar. No es tracta de vetar-la, però sí de regular-ne l'ús i no tenir-la com a música de fons sense cap profit.

Desitjo que s'hagin recollit molts diners i que es destinin a la investigació per aconseguir noves fites per combatre el mal lleig, que ens comentaven els nostres pares. La paraula càncer feia feredat.

No m'agrada, però...

No sé si a vosaltres us passa el mateix, però cada dia trobo més coses que faig, segueixo o em subscric, que no m'agraden, però no sé trobar una alternativa que em faci canviar. És una mica el mateix que li passa a l'Estat espanyol: un govern socialista que decep, però que l'alternativa fa por. 

Avui llegia un escrit sobre TV3 que sembla ser darrerament no acaba de rodar fina. Haig de reconèixer que gairebé no la miro, però com que no veig que hi hagi una alternativa saludable, l'opció que em queda és mantenir la televisió apagada.

Una cosa semblant ho trobo amb la premsa. Des de sempre he llegit diàriament les notícies. Abans en paper, que m'agrada més, i ara digitalment. Fa molts anys que soc subscriptor de la premsa diària, durant uns anys de més d'un diari. Actualment, des del seu naixement, estic subscrit al diari ARA, però... 

No puc dir que no hi hagi bons articulistes, crec que menys que abans, i soc molt crític amb l'editorial. Més d'una vegada m'he plantejat la possibilitat de desapuntar-me, però m'agradaria trobar una alternativa per continuar llegint la premsa, sobretot tenint en compte que cada vegada estem més bombardejats de notícies falses. 

És una llàstima viure en un món mediocre, amb professionals que no es poden comparar amb èpoques passades. També passa un mica el mateix al món de la política. És allò d'haver perdut el gust per excel·lir. Ens acontentem a anar fent, evitant grans disbarats, però no voler ser els millors, els més productius, els més honestos i transparents, els millors.

Ens queixem dels serveis, de l'educació, la sanitat... no estàvem tan malament, però estem perdent qualitat. Ahir parlava d'Europa i del to positiu de la conferència que vaig seguir en línia. Potser sí que tot canviarà, però avui també hem reculat força i ens cal arremangar-nos i aspirar a més. Buscar l'excel·lència, treballar i no viure només dels records.

Què gestionarem?

Oriol Junqueras anunciava avui que demà el Consell de Ministres aprovarà la nova empresa de Rodalies de Catalunya, l'empresa mixta que ha de gestionar el servei, i avui mateix el caos a tota la xarxa és descomunal. De fet, no ens ve de nou. El que ens estranya és quan funciona bé, que no és amb normalitat. 

La pregunta que em faig és què gestionarem? Si tota la infraestructura està tan malament, què s'hi pot fer? No hi ha dubte que des de la proximitat i, sobretot, l'interès que hi pot dipositar el govern propi, hem d'aconseguir un millor servei, però si tot està tan malparat, serà difícil que es pugui oferir aquest servei de qualitat, que és el que ens mereixem i que no tenim.

Ahir llegia que s'està invertint molt en línies de metro de Barcelona, i cada vegada hi ha menys persones que hi viuen, i més que van a viure als municipis del voltant, per la qual cosa el que cal és invertir en Rodalies, que és el que més es necessita. Al nostre país tot funciona al revés.

Després d'una pausa, per anar a repescar la meva filla que el servei de Rodalies l'havia deixat a l'estacada, continuo parlant del malament que funciona el servei. No és el primer dia que hem de recórrer al vehicle privat per anar o tornar de la feina. Diria que ja hi estem acostumats, però en el caos no t'hi acostumes mai. Sempre et sorprèn, encara que no et vingui de nou.

Hem de confiar en els nostres dirigents i pensar que s'arremangaran per estalviar-nos maldecaps, però no som innocents i sabem que la cosa va per llarg. Els problemes del transport públic els patíem fa més de cinquanta anys, quan baixàvem a estudiar a Barcelona, i els continuem patint ara, si t'has de desplaçar per la feina. País!

Casal d'estiu per a tothom

Amb motiu de l'aprovació dels nous preus del casal municipal d'estiu d'Arenys de Mar, que encara s'ha de licitar, caldria analitzar la coherència en la presa de decisions i esbrinar si realment hi ha criteris preestablerts o bé s'improvisa constantment. La sensació és aquesta, la improvisació, però potser no és així, sinó que el govern municipal té una intencionalitat política que no sabem apreciar.

És evident que tot servei genera uns costos que s'han de cobrir, sigui a través dels usuaris o bonificat per l'administració pública i, per tant, assumint-ho tots a través dels nostres impostos. En el Ple d'aquesta setmana els grups municipals de l'oposició varen manifestar el seu desacord, sense conseqüències atesa la majoria absoluta del govern, per l'excessiu augment de preus. Si bé és cert que els preus estaven congelats des de fa anys, quan s'incrementen és bo tenir en compte què pot originar un augment exagerat.

Estem d'acord que els arenyencs ens mereixem un casal d'estiu de qualitat i no una simple guarderia, entesa com un contenidor de criatures. També és cert que a més serveis i activitats el cost per dur-ho a terme s'incrementa. En això no hi ha cap dubte ni discrepància. La qüestió està en si el cost d'aquest servei l'ha d'assumir totalment les famílies o bé pot entrar en el paquet de serveis sufragats en part per l'Ajuntament. 

Un altre element, que no s'ha tingut en compte, és la tarifació social, és a dir, pagar en funció dels ingressos familiars, facilitant que les famílies més vulnerables puguin accedir al servei, i no quedin al marge per problemes econòmics. L'aplicació de la tarifació social no és fàcil, i el control del bon ús, evitant picaresques, tampoc, però és un pas cap a la justícia social, que hauria de ser un primer objectiu de l'administració pública. 

I la comparativa amb altres serveis que presta l'administració també és un punt important a tenir en compte. I aquí és on podríem analitzar si la diferència en l'aplicació de la subvenció municipal en uns serveis i no en uns altres és premeditada o fruit de la casualitat, la improvisació o la manca de planificació. Molt temem que les coses s'estiguin fent a la babalà, sense ordre ni concert.

Turisme de qualitat i turismofòbia

Sempre s'ha dit que tothom entén d'economia, o si més no s'atreveix a parlar-ne a la barra del bar, o en qualsevol tertúlia improvisada. I si d'economia tothom en parla, què us haig de dir del turisme, amb grans defensors i també detractors, fins al punt de poder parlar de turismofòbia.

Avui llegia la notícia referida a les jornades de turisme que tenen lloc aquests dies a Barcelona, i el paper que han de jugar els polítics de torn, de parlar d'una cosa que... hi entenen?, es repeteixen?, ajuden a millorar la seva indústria?

Com que s'han trobat amb manifestacions amb alguns que hi tenen una veritable fòbia, ara tothom parla de turisme de qualitat. Utilitzen una terminologia inconcreta, que queda molt bé, però que no es veu per on ha d'anar. Com comencem? Quina és l'oferta laboral? De quins salaris estem parlant? De quina formació? Quins serveis estem oferint?

Han passat molts anys des de l'època franquista on el turisme de sol i platja, i para de comptar, ens procurava divises per fer pujar el país. Oferíem simplement un tros de platja i el sol, que no ens costava res, i esperàvem que vingués molta gent i omplir la caixa. En què hem millorat?

Puc entendre la desesperació de les persones que han de compartir espai públic amb masses de turistes passejant i fotografiant monuments. És comprensible el rebuig a la desaparició d'habitatge de residents per oferir-lo als forasters, amb un increment exagerat del preu del lloguer, però d'aquí a criminalitzar el turista hi ha un bon tros. Sense tenir present que moltes persones que ho critiquen, aprofiten les vacances per posar-se el barret de turista.

El conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, deia que tenim un gran país i això sol ja és un incentiu perquè ens vinguin a visitar. Té tota la raó. Tenim un gran país, però amb això no n'hi ha prou. Cal millorar el servei, amb instal·lacions adequades i un personal amb formació, educació i ben retribuït. O ens ho agafem seriosament, o continuarem tota la vida anhelant un turisme de qualitat, no massificat. Les coses no surten soles.

Criminalitzar el turisme

No sé què passa, però darrerament està de moda carregar contra el turisme, culpant-lo de tots els mals. Hem arribat a l’extrem de malmirar els turistes, pensant que ens fan nosa i fer-nos antipàtics fins al punt de dir-los-ho a la cara.

S’ha de reconèixer que tot això del turisme no ho hem treballat de la millor manera possible. Ens ho hem trobat, sense fer pràcticament res. No ho hem explotat a fons. Hem engrescat a què molts forasters ens visitessin, sense millorar la qualitat dels nostres serveis, a preus rebentats, provocant que el nivell econòmic dels nostres visitants fos baix, i ara ens fan nosa.

Hem de reconèixer que la indústria turística no té un nivell qualitatiu adequat, però per què culpem els nostres visitants? No ens hauríem d’estar autoculpant i procurar millorar-ho?

El govern de la Generalitat, en mans del PSC, ha pactat amb els Comuns un increment important de la taxa turística que s’aplica en pernoctar en un establiment hoteler. Una taxa que no només paguen els turistes estrangers, sinó que també paguem els nacionals quan viatgem pel nostre país. Espero que de la recaptació se’n faci un bon ús. Seria bo, precisament, que servís per millorar les instal·lacions turístiques, donar millor servei, i potser aconseguiríem pujar un esglaó l’oferta turística, amb millors hotels i millor retribució salarial que bona falta fa, i que al final segur que agradarà als impulsors d’aquesta modificació de la taxa.

Per coherència, si nosaltres gaudim dels nostres viatges, també hauríem d’acceptar els dels altres i en lloc de culpar-los de tots els mals entendre que probablement hauríem de fer-ho millor nosaltres i aprofitar el que puguem per augmentar la productivitat, millorar el nostre patrimoni cultural i natural, oferir millors  salaris i fer créixer la nostra economia.

Hi ha saturacions, i problemes amb els pisos turístics que s'han de regular, però no podem culpar els que ens venen a visitar, sinó que hem de fer-hi front de manera intel·ligent, optimitzar recursos, diversificar-los, i demostrar que som capaços d'oferir bons serveis de qualitat.

L’obra pública a Arenys, s’encalla

No és fàcil avançar en l’obra pública en general, però sembla que a Arenys ho tenim més negre que ningú. Es faria llarg relacionar totes les obres i actuacions municipals que s'han fet malament, que han experimentat increments de preu exagerats, per no dir aquelles actuacions que s’han hagut de refer o començar de nou. Trobaríem casos d’obres menors, com els bucs d’assaig, i d’altres de més envergadura, com la canalització del rial del Bareu o la construcció de la nova biblioteca a l’edifici de les Clarisses.

Quin és el problema? Per què és tan difícil començar i acabar una obra sense complicacions? Es tracta d’un problema contractual? Hi ha poca formació per poder seguir bé les obres? És només un problema del nostre Ajuntament o es pot fer extensiu a altres administracions? Penso en el Bareu on el projecte de l’ACA sembla que ha fet aigües.

Aquest desmanec ens afecta econòmicament, perquè el cost es va inflant a costa de tots els contribuents, però també socialment, perquè perdem pistonades i retard en la posada en servei dels equipaments, o augmentant el risc a la població, pel perill d’inundacions i riuades.

Caldria analitzar cas per cas per poder veure’n l’entrellat i intentar posar-hi remei. Les empreses constructores, per assegurar-se els projectes, van a la baixa i això posa en perill la qualitat i durabilitat de les obres. S’acostuma a subcontractar a empreses que probablement no compleixen amb la mínima garantia de fer bé la feina, amb materials de baixa qualitat o treballadors mal pagats, i probablement des de l’administració contractant no es fa un seguiment prou exhaustiu, constant i eficaç, per assegurar que les obres es facin correctament.

Davant d’aquest panorama caldria demanar als nostres representants polítics i tècnics més eficàcia. Posar ordre a tot a la contractació pública procurant que el resultat sigui més efectiu, amb l’aprofitament de recursos, evitant malbaratar-los i donar un millor servei i imatge. I, si és necessari, exigir responsabilitats a qui no hagi actuat com calia esperar i es va comprometre.

La culpa és dels altres

Llegint els articles de l'ARA sobre l'augment de robatoris a l'aeroport del Prat he pensat que probablement  ja no ens fa angúnia el que poden pensar els turistes que ens venen a visitar, o que acudeixen a certàmens i convencions al nostre país. Segurament que tot està molt interrelacionat i aquella educació que vàrem rebre de petits a la nostra família queda, avui, com una anècdota. De fet, mirant segons quins comentaris en contra dels visitants, com si ells fossin els veritables causants dels nostres problemes, ja et dona la idea d'on hem anat a parar i de la simplicitat i estupidesa de molts a l'hora de fer segons quines deduccions.

Hem passat d'uns anys en què col·locàvem estores vermelles als turistes que ens portaven divises, a voler fer-los el buit, culpant-los de tots els mals. És cert que durant molts anys les dues fonts de finançament del nostre país eren els diners que ens enviaven els nostres familiars emigrants i els ingressos dels turistes que venien a prendre el sol a les nostres platges, i avui això ha canviat, però que ningú cregui que el turisme hagi deixat de ser una font d'ingressos. 

El problema rau en el fet que nosaltres no ens hem encarregat de millorar la nostra economia, oferir uns serveis de qualitat i seleccionant els nostres visitants, no pas posant barreres a l'entrada del país, sinó apujant el llistó de la nostra oferta. L'especulació mal regulada, amb l'explotació de personal, sense suficient formació i tacte, fa que els clients potencials siguin els que són, que es massifiqui tot, i que es provoquin tants problemes de convivència. Però, sobretot, no són ells els culpables!

Quan viatges a un altre país tens molt clar la indefensió en què et trobes sovint. Hi ha països més perillosos, on et sents més insegur. Avui hem aconseguit que el nostre país sigui un d'aquests on el visitant ha de mirar bé on deixa la cartera i malfiar-se de tots aquells que se li acosten gaire.

Els articles a què em referia deixen en evidència el problema actual de l'aeroport de Barcelona. Els avisos de megafonia sobre la precaució de guardar ben lligades les pertinences no són una anècdota. És una alarma que queda totalment justificada amb el que passa dia rere dia a l'aeroport del Prat. 

A mi em fa mal llegir tot això que passa. Adonar-me que al meu país la delinqüència va en augment, i encara més pensar que la sensibilitat ha deixat de conrear-se. Ens hem convertit en una colla d'insensibles que donem la culpa de tots als altres. Potser que ens ho fem mirar!

Tràmits impossibles amb l'Administració

Reconec que no tinc experiència en el funcionament d'altres administracions autonòmiques, però en tot cas la que a mi m'interessa, perquè és amb qui m'haig de relacionar, funciona cada vegada pitjor. Com més va, més difícil ho tenim per poder parlar amb una persona i es van creant xatbots que no et solucionen res. De fet, només serveixen per aclarir allò que acostumes a saber, però per al cas concret que t'interessa una solució, no tenen resposta i acostumes a entrar en un bucle de mai acabar.

    El principi que hauria de presidir tota administració pública és que el ciutadà no està obligat a saber a quina finestreta ha d'acudir. És per això que es varen crear les finestretes úniques, però sembla ser que la Generalitat de Catalunya no en fa ús, i el fet de dir-ho en plural, vol dir que d'úniques en tenen poc. Quan insisteixes en tenir una resposta, el més probable és que se't treguin de sobre i et dirigeixin a un número de telèfon de pagament. Això és una bona atenció al ciutadà?

    No em considero una persona incapaç de bellugar-me per Internet i fer consultes i tràmits online. Tampoc en soc un expert, i per això sempre començo dubtant de si soc jo qui no està al cas i que per això no aconsegueixo resoldre els problemes que em sorgeixen. A la llarga t'adones que la qualitat del servei i eficàcia de les respostes té molt que desitjar.

    Vaig formar part d'un projecte de millora de les gestions online i vaig participar en una consulta per millorar els tràmits de l'Agència Tributària Catalana. No sé si les meves aportacions hauran servit de res, però en tot cas vaig insistir en millorar les explicacions i, sobretot, deixar molt clar on s'iniciava un tràmit, evitar els bucles i utilitzar un llenguatge entenedor, sense pressuposar que tothom entén de tot.

    Resulta curiós que els avenços tecnològics no es tradueixin en la millora de la resposta de l'administració pública a les sol·licituds de la ciutadania. Al començament de la implantació de tràmits online es parlava de la bretxa digital pensant en la gent gran, però ara ens adonem que no només les persones d'una certa edat tenen dificultats per relacionar-se amb l'administració, sinó que està molt més generalitzat, perquè les instruccions no són clares, hi ha un excés d'informació que confon, i et veus obligat d'anar d'Herodes a Pilat sense treure'n l'entrellat. Als ciutadans només ens queda el recurs de la queixa. Malauradament no deixa de ser una crida al desert. 

La nostra botiga de capçalera

Feia dies que hi donava voltes, perquè no ho acabava d'entendre. Varen obrir l'establiment fa pocs mesos, potser setmanes, i cridava l'atenció el personal que hi despatxava, sobretot perquè el nom de l'establiment era d'una coneguda marca, amb un gran supermercat als afores de la vila. Avui, quan he llegit la notícia al diari ARA, se m'han encès totes les llums. Estaran parlant d'Arenys de Mar? Espero que no sigui així.

    Amb el tema immigració hem de ser molt cauts i no fer suposicions sense conèixer la realitat. Els prejudicis són un gran perill que ens confonen i poden arribar a provocar actuacions desmesurades de la policia, dels nostres governants, però també de nosaltres mateixos. És bo fixar-se en les coses, però no tant per fer-ne una crítica, sinó per intentar conèixer què hi ha al darrere i, sobretot, si hi ha possibles víctimes d'un negoci fraudulent.

    L'obertura de multitud de supermercats al mig de la ciutat està revolucionant el comerç de moltes poblacions. Primer varen ser les grans superfícies que s'instal·laven als afores, amb zones d'aparcament gratuït, facilitant l'accés i provocant una gran competència al comerç tradicional. Calia un cotxe per anar-hi, però qui no té cotxe avui? Ara han arribat els petits supermercats instal·lats al carrers més cèntrics, on s'hi pot anar a peu i estan oberts a totes les hores del dia i fins ben entrada la nit. S'ha agreujat la competència dels comerços.

    I la pregunta que em faig i trasllado en aquest racó virtual és si coneixem el tipus de botiga on anem a comprar. Ens importa només el cost dels productes o exigim qualitat i bon servei? Sabem com estan contractats el personal que ens atén? És potser perquè cobren una misèria que els preus poden estar tan rebaixats, i tenen les portes obertes permanentment?

    La notícia que m'ha fet escriure aquesta reflexió és ben clara. Unes franquícies de marques conegudes, amb personal contractat de manera salvatge que pot fer tancar les botigues de tota la vida. Aquelles botigues familiars, o que contracten correctament els seus empleats, amb tots els drets i deures. 

    Sisplau, que tothom faci la seva feina per esbrinar què està passant, però nosaltres siguem curosos a l'hora d'escollir les botigues on anem a comprar. De la mateixa manera que els nostres pagesos reclamen un control als productes importats, que no reuneixen la qualitat ni les exigències que se'ls demana a ells, també hem d'exigir que els establiments oberts al públic compleixin totes les normatives i, sobretot, es denunciïn aquells que practiquen abusos i explotació del personal. No estem en contra dels venedors explotats, sinó al seu costat per lluitar contra l'explotació que pateixen.

Una televisió de baix nivell

Llegint l'article de la Mònica Planas al diari ARA entenc perquè cada vegada miro menys la televisió. Cada vegada la qualitat és més absent al món de la televisió, també a "la nostra", que molts ja no ens sentim com a pròpia. Aquests dies TV3 es felicitava per continuar liderant el rànquing televisiu al nostre país, però no vaig saber veure els valors absoluts, sinó només els percentatges. Ho dic perquè probablement el nombre d'espectadors haurà baixat o si més no, veient què es programa, seria desitjable per a la bona salut dels nostres compatriotes.

    L'article esmentat es referia a l'espectacle de les dotze campanades als diferents canals televisius, i no en salva cap. Des del més pur masclisme i ús de la dona com a reclam sexual, a l'insuls i vergonyant diàleg que no porta enlloc ni t'ensenya res de profit. Com és que hem arribat tan avall?

    La televisió, ben dirigida i orientada, ens podria aportar moltes coses positives, i no limitar-se a l'entreteniment vulgar i fins i tot groller a què ens té acostumats. Vaig deixar de mirar els deu minuts de programa de la tarda de TV3, quan feia una pausa a la meva activitat diària, per la vergonya que em feien passar els comentaris i els temes que tractaven. Era ben bé allò de parlar de qualsevol ximpleria per poder omplir les hores d'emissió. No els fa vergonya?

    Sempre he defensat que la televisió catalana ha tingut un paper molt important per a la defensa de la nostra llengua, tan maltractada pels governs espanyols de torn, i també la nostra cultura i la manera de ser. No crec que en aquests moments poguem dir el mateix. El simple fet que he deixat pràcticament de mirar-la, més enllà del canal 3/24, no em permet opinar a fons, però és cert que me n'he anat fastiguejat per veure el baix nivell dels seus programes.

    Segurament hi ha alguna cosa que podem salvar, però no es tracta de defensar una política de mínims, sinó que caldria treballar a fons per aconseguir els màxims. La millor qualitat, el bon treball d'investigació, però també de difusió i de suport pedagògic, formatiu i informatiu. L'entreteniment és interessant, però no ha de ser a base de burrades i poca-soltades. Ens podem entretenir tot aprenent i adquirint noves experiències. 

    M'imagino que no tot és culpa dels directors de les cadenes televisives. Hi ha molts interessos al darrere que segur que tenen el seu pes i forcen la producció tan miserable de la majoria de programes. I que no em diguin que això és el que vol la gent. La gent s'empassa allò que li donen, però és prou intel·ligent com per parar atenció a programes de més qualitat. A què esperem? 

La televisió arraconada

Per què deixar de mirar la televisió? La pregunta no és fàcil de respondre, ja que hi hauria molts motius per oblidar-te que la televisió existeix, no sempre per culpa de la pròpia televisió ja que, a vegades, és simplement qüestió de prioritzar què vols fer en el teu temps lliure. De totes maneres sí que podríem trobar algun motiu que expliqués per què hem deixat de mirar la televisió, o bé ho fem en escasses ocasions. 

L'inici de la televisió, quan nosaltres érem adolescents, va ser tota una novetat. La televisió resultava gairebé irresistible, i això que durant molts anys només podíem accedir a un sol canal, i per tant tots miràvem el mateix, el que ens volien transmetre. Amb els anys, i potser amb la competència entre canals, la televisió va anar oferint uns programes de qualitat, que formaven a més d'entretenir. Tot això fins que, sense saber dir quan va ser, tot d'una es va girar la truita, i va primar més l'entreteniment, deixant els programes culturals i formatius a hores intempestives o segons canals.

Segurament no soc just en les meves apreciacions, ja que fa temps que no miro la televisió i probablement hi ha coses interessants, però va arribar un punt que em va resultar totalment prescindible. No m'interessava tot allò que feien, encara que entremig hi pogués haver algun programa que mereixés ser vist. Sempre tens el recurs de mirar-ho en diferit, encara que mai he trobat el moment d'asseure'm davant la televisió per seguir-ho.

Al meu entendre, no només s'ha prioritzat l'entreteniment, sinó que a més s'ha basat en un nivell molt baix, de molt poca qualitat, sense aportar gairebé res de positiu. Molta xafarderia i riure de la incultura predominant al país. Res que puguis agafar d'exemple. 

Sempre he pensat que no tot és sempre negatiu. De les coses cal destriar allò que és interessant del conjunt que pot ser més sobrer i inútil. Creia que les famílies que no disposaven d'aparell de televisió a casa seva eren uns exagerats. Que alguna cosa de bo podien aprofitar, i regular la seva visió en funció de la programació. En aquests moments, però, tenint en compte que gairebé no engego la televisió, més enllà de seguir algun canal de notícies, he arribat a la conclusió que probablement no és cap exageració deixar la teva llar sense un aparell televisiu. Tenim alternatives, que ens acosten a la realitat del món, i potser sortir al carrer, anar al teatre o l'auditori, pot ser una millor opció.

Tot això m'ha vingut al cap arran d'una notícia que he llegit on es comparava els entrevistats de fa anys amb els entrevistats d'avui. El nivell dels personatges no es podia comparar.

Titulars que enganxen

Reconec que necessitaria seguir un curs d'elaboració de titulars per als meus escrits. Sempre he pensat que, al marge de l'encert o no dels meus articles, a l'hora de posar-hi un títol tinc molts problemes, i mai l'encerto. La premsa ho té molt estudiat i sap com titular els seus articles per enganxar la gent. A vegades t'emportes una desil·lusió, perquè el titular no té res a veure amb el contingut del text, o bé no desperta l'interès que pressuposaves amb el titular.

Avui he llegit l'article da l'ARA que deia: "Un treballador català ha de treballar 20 mesos per guanyar el mateix que un d'alemany en un any". L'article no era gaire fàcil de seguir, però intentava reflectir la diferència entre europeus, en sous, índex de preus i volum de despesa. 

Parlem molt de la Unió Europea i de les dificultats per aconseguir polítiques comunes. El principal problema que tenim és una política fiscal diferent, la qual cosa fa difícil la integració dels estats membres, i provoca enfrontaments i ganes de sortir-ne, com va passar amb la Gran Bretanya. La realitat, però, és la que és, i no podem comparar la situació d'un alemany amb la d'un búlgar, per posar un exemple.

Analitzar les casuístiques al voltant dels salaris és interessant perquè t'explica molt bé què passa a cada lloc. Els nostres sous són molt més baixos que a Alemanya, i el cost de la vida no és proporcional. Això vol dir que el sacrifici nostre és més gran, i el nivell de pobresa també és més elevat. Si intentem viatjar entre els dos països, ho acabem de constatar.

El turisme, que ha estat i continua essent una font important d'ingressos per al nostre país, no ha evolucionat com hauria calgut, i això ha comportat una baixa qualitat dels serveis, però també del tipus de turistes que ens visiten. Sempre hem tingut por de no espantar els visitants, i això ha fet que no ens haguem mogut de la part baixa, tant dels serveis com dels turistes que ens visiten.

Tornant al tema de l'article, segurament hauríem de concloure que si realment hi ha voluntat d'enfortir la Unió Europea, caldria tenir en compte les diferències existents, i procurar desenvolupar millor la política de compensació. Les reticències dels països del nord s'entenen, però també han de veure que el mercat que els proporcionem els beneficia. Es tracta de ser solidaris, fins i tot per al seu propi interès. Uns països europeus del sud o de l'est precaris no els ajuda a créixer econòmicament. Catalunya, que no està a sota de tot, hauria de treballar per millorar la situació laboral de la seva gent, i treballar perquè el llistó de la pobresa no ens estigui escanyant tant. Com deia fa uns dies, les dades macroeconòmiques ens enlluernen, però la realitat de les nostres butxaques és tota una altra història. Hi ha molta feina a fer!

El turisme de qualitat

Aquests dies es parla molt de turisme i de les molèsties que ocasiona la seva massificació. De fet se’n parla ara, en època de vacances, però fa temps que el tema està a l’ordre del dia en multitud de converses, en articles d’opinió, i també entre veïns de zones amb una gran concentració de visitants. 

De jovenets ens deixaven molt clar que els ingressos del país procedien bàsicament del turisme i de la remesa d’emigrants, els diners que els treballadors a l’estranger enviaven als familiars que vivien al país. Ara sembla que ho hem oblidat, i sents afirmacions i crítiques que considero fora de lloc.

És cert que tota massificació és dolenta, i en el cas del turisme també. El problema està en fixar-se només en el nombre de visitants i no tant en el valor afegit. És evident que el govern, del color que sigui, ha treballat molt poc com millorar el turisme, perquè provoqui els menys perjudicis possibles, i a l’hora creï riquesa. 

No diré res de nou si poso com a punt negatiu la precarietat en què viuen i treballen les persones que es mouen en el món del turisme. Demanem un turisme de qualitat, però fem molt poc per oferir uns serveis de qualitat.

Voltant pel món et trobes de tot, però si et fixes en aquells països que són una mica exemple del turisme de qualitat, t’adones que la feina comença primer per casa. Si no millorem serveis i tracte. Si no millorem la formació dels treballadors i el seu salari, difícilment millorarem la qualitat del turisme que tenim a casa.

Quant a la remesa d’emigrants, l’altra font d’ingressos del passat, també ho hauríem de tenir molt present, sobretot quan parlem dels immigrants que ens arriben i la manera com els tractem. Tenim un tema pendent de fa massa anys: una llei d’estrangeria coherent, que no forci a mal viure les persones que arriben a casa nostra. Això dona per un debat específic que no hi cap en aquest post.

Molt a millorar, encara

Avui llegia la notícia del reconeixement a la qualitat i la transparència de la comunicació pública local a través dels canals digitals municipals de l'Ajuntament de la nostra vila, i he pensat que és bo que l'administració pública treballi perquè la informació sigui transparent i arribi a tota la ciutadania, o si més no a les persones que saben moure's per Internet. 

Si mirem uns quants anys enrere ens adonarem que ara tenim moltes més facilitats per poder conèixer el dia a dia del nostre Ajuntament, i d'alguna manera poder fiscalitzar la feina dels nostres representants polítics, que per la seva banda han de procurar no quedar enrere i tenir la informació al corrent. Les dades a mitges o endarrerides no ajuden gaire, i això obliga a actualitzar-les constantment, la qual cosa no sempre és fàcil ni automàtic.

Tot i que celebro el reconeixement al nostre Ajuntament, també haig de dir que hi ha moltes coses a millorar i que m'agradaria que el nostre govern municipal s'hi esmercés una mica més i no s'arrepengés amb aquest premi, pensant que tot funciona correctament.

Les persones que acostumen a consultar el web municipal s'hauran adonat que no hi ha tota la informació, ni aquesta arriba a temps. No hi consten totes les actes de les reunions dels consells de participació, hi ha enllaços que no funcionen des de fa temps, els convenis amb entitats i institucions no estan actualitzats, i hi ha ordenances vigents que no hi figuren o que no contemplen modificacions que s'han fet des de la seva aprovació inicial.

Sempre tot és millorable, i d'això se n'ha de ser conscient. M'agradaria que hi hagués més transparència en les actuacions que justifiquen els assoliments d'objectius referenciats en el Programa d'Actuació Municipal (PAM). I això és important per guanyar credibilitat en la informació que es fa constar al web municipal. Hi ha objectius que fàcilment es pot comprovar si s'han complert o no, però d'altres resulta més difícil, i és aquí on cal entrar més a fons per saber què s'ha fet i què no.

M'imagino que el reconeixement a la transparència no entra a valorar el grau de resposta a les instàncies i escrits que els vilatans adrecen al govern municipal, perquè en aquest cas suspendria. No puc entendre la desídia del nostre govern a l'hora de respondre. És tan difícil? No estem parlant que es trigui molt a respondre, sinó simplement que no es fa. Aquesta és una de les altres coses que caldrà canviar amb el nou govern.

Reinventar TV3

Vaig llegir l'entrevista al director de TV3, el senyor Sigfrid Gras, al diari ARA, i la veritat que em va decebre una mica. Avui la Mònica Planas, també al diari ARA, no el deixa gaire bé. M'imagino que no és fàcil dirigir en aquests moments una televisió pública, amb els nous reptes, bàsicament per sortir de la televisió tradicional, que ja no convenç. I ha de ser difícil per la pressió política que reben, a part del que puguin dir i expressar els teleespectadors.

Haig de dir que miro molt poc la televisió, però sí que he passat èpoques que era més fidel a la cadena. Suposo que la poca qualitat dels programes que s'emeten també hi ha influït, però no vull donar-los tota la culpa. M'ha deixat d'interessar la televisió i em dedico més a la lectura. Les notícies del dia les pots trobar a qualsevol racó d'Internet i no quedar despenjat.

Pel que es desprèn de l'entrevista esmentada no es genera gaire entusiasme ni es preveu cap gran millora del panorama televisiu català. Estic segur que hi ha bons professionals que hi estan treballant, i que buscaran la manera de mantenir un nivell adequat perquè la televisió no acabi desapareixent de les nostres vides, però segur que ho tenen difícil.

Em fa gràcia quan parlen de limitar la política als espais televisius, quan la política està a tot arreu. Una altra cosa és evitar propaganda gratuïta dels partits polítics, sobretot quan aquests són els que dirigeixen el país. La política en sentit ampli és present en totes les relacions humanes, i és bo reflexionar-hi i poder saber què hi ha de cert en totes les decisions que es prenen i que ens afecten directament.

També és cert que hem viscut uns anys amb un excés de tertúlies que han tingut en el Procés la base de tota la xerrameca. Estem una mica cansats, i s'ha de trobar l'equilibri per deixar de mirar-nos el melic, sense oblidar que no podem viure al marge del que passa al món, el més immediat, però també el més llunyà.

La tria dels tertulians també ha estat una llosa que ha afectat la credibilitat de la televisió. Segurament no s'ha escollit els millors, prioritzant els amics i els més accessibles. Entenc que no és fàcil trobar el posicionament idoni per no ser rebutjat pels més fidels seguidors, obrint les portes a aquelles veus que són més crítiques, però que poden aportar una visió des de fora que ens ha d'enriquir a tots plegats.

Estic convençut que difícilment tornaré a mirar la televisió amb la freqüència que ho havia fet anys enrere, però sí que m'agradaria poder descobrir una televisió que m'aportés més coneixements, més opinions diverses, sense oblidar la gran tasca que la televisió catalana ha fet per fomentar la nostra llengua i la nostra cultura. Ha estat el contrapès a la repressió que ens ha vingut de fora, i d'un sector intern de pensament anticatalà.

El conflicte sanitari de Madrid

Fa molt temps que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens vol fer creure que la seva manera de gestionar la cosa pública és la millor. De fet el seu plantejament es basa en aprimar la capacitat econòmica i d'actuació de l'administració pública reduint els ingressos via impostos i fent que sigui la inèrcia de l'àmbit privat qui marqui la pauta. 

S'ha vist, amb la manifestació d'aquest diumenge, que el sistema sanitari madrileny trontolla, i que hi ha molts problemes que la seva presidenta vol amagar perquè no li tirin en cara la seva manera de fer política. És un pensar en la classe rica que es pot pagar els serveis, en detriment de la classe treballadora que no rep els serveis mínims necessaris per tenir una qualitat de vida decent.

Al llarg de la història hem vist revoltes motivades per un malestar general de la població, que han superat els governs de torn provocant un canvi de persones o de sistema. També hem vist que la tendència és recuperar la situació incial, a base de retallar serveis i prestacions, a l'espera que es repeteixen noves protestes per aconseguir una vegada més recuperar uns drets que ens semblaria que no haurien d'haver desaparegut mai.

La tendència actual al món occidental està més a favor de postures com les de la presidenta madrilenya que no pas de les exigències d'una població que considera que no rep els serveis que caldria. Això fa que la presidenta Ayuso respiri més tranquil·la del que caldria suposar davant d'una manifestació massiva com la d'ahir a Madrid.

Dubto força de l'èxit de la manifestació i de la pressió que el personal sanitari està exercint des de fa setmanes. En un altre moment creuria que tenen les de guanyar, però avui el vent no bufa a favor, i hi ha una força misteriosa que ajuda a tapar tota aquesta problemàtica, la titlla de revolucionària sense sentit, i ho excusa en la picabaralla política d'una món en situació preelectoral permanent.

És trist que calgui sortir al carrer per reclamar allò que per sentit comú semblaria que és just i necessari. En un sistema democràtic amb eleccions continuades faria l'efecte que accions com les d'aquest diumenge a Madrid haurien de tenir repercussions immediates i fer canviar d'estratègia al govern de torn. L'orgull en excés que ha demostrat la presidenta madrilenya em fa pensar que buscarà la manera per sortir triomfant de la baralla, menystenint els que se li enfronten, amb qualsevol excusa de mal pagador. Al darrere hi té el PP i Vox que li fan coixí. El PSOE haurà de demostrar que no està en hores baixes i que és capaç d'aguantar la pressió de la dreta, per aconseguir una continuïtat en el govern de la nació.

Toni Soler, supervivent

Darrerament se'm fa difícil trobar articles interessants al diari ARA. Soc subscriptor de l'ARA des del primer dia i ho continuo essent tot i considerar que no està passant pels millors moments. Quant als articulistes, no sé si hi ha hagut baixes voluntàries o forçades, però el cas és que he trobat una davallada del llistó qualitatiu o, si més no, d'interès personal. Hi ha articulistes que continuaré llegint, coincideixi o no totalment amb les seves opinions, però que sempre em mereixen credibilitat i base raonable. I avui em refereixo a l'article d'en Toni Soler, a qui llegeixo setmanalment.

"Robar no és la paraula" m'ha semblat un títol molt encertat i també tot el seu contingut. No ho sabria dir millor i hi estic totalment d'acord. Em molesta el victimisme, però penso que titllar aquest escrit de victimista seria un error, un insult a la intel·ligència, perquè el raonament d'en Toni Soler és molt clar. 

Des de sempre els conservadors espanyols han treballat per afeblir l'estat i jo afegiria que els progressistes, que tant se'n vanaglorien, no han estat prou contundents a l'hora de reforçar-lo i dotar-lo de suficients recursos per garantir una millor justícia redistributiva de la riquesa del país.

Podria pensar que l'impost sobre el patrimoni és redundant, tenint en compte la imposició sobre la renda, i també afegir que dissortadament les grans riqueses troben la manera d'estalviar-se l'impost i al final qui l'acaba pagant és la classe mitjana. Però el més important de tot això és la referència que l'articulista fa al sistema de compensació territorial a Espanya, que fa que autonomies com Andalusia siguin receptores de diners que provenen d'altres com Catalunya. Si hi ha aquesta compensació resulta més dubtosa la llibertat d'aquestes comunitats receptores d'eliminar l'impost. D'alguna manera ja els hi paguem nosaltres, tinguem o no patrimoni.

Com ja comenta en Toni Soler, el tema és el mateix de sempre i per més que opinem al respecte, mai ens acceptaran les raons. Al final el que es pretén és que els catalans paguem els plats trencats d'una mala distribució econòmica del país, fruit d'una dictadura que va durar quaranta anys, i altres elements que no convé parlar-ne gaire perquè no et comencin a insultar i titllar de supremacista.

Celebro que Toni Soler continuï escrivint el seu articule setmanal, i confio en l'arribada de nous articulistes que em resultin tant o més interessants.

La competència de TV3

Aquests dies s'ha parlat molt dels nous fitxatges de 8TV, sobretot pel que fa als exdirectors de TV3 i Catalunya Ràdio. La seva sortida va ser sonada i algú va criticar el fet que saltessin sense tenir els substituts preparats.

Ambdós mitjans varen ser molt criticats, sobretot TV3 i els darrers temps. Crec que tothom hi enviava crítiques, sense poder entreveure quin corrent hi estava a favor. Era evident que els partits polítics unionistes eren els primers d'estar en contra de la política dels dos mitjans, però tampoc els independentistes acabaven d'estar-hi massa d'acord. D'alguna manera, Vicent Sanchis va recollir l'antipatia de gairebé tothom. No és estrany, doncs, que en entrar al que hauria de ser la competència, provoqui molts comentaris.

No podré escriure gaire res al respecte, perquè no acostumo a mirar la televisió i per això se'm farà difícil opinar sobre la tendència, el contingut o el gust dels nous fitxatges de 8TV, però de ben segur que les xarxes n'aniran plenes. 

La competència sempre és bona, encara que no sé fins a quin punt 8TV és realment una competència de TV3, però probablement hi puguin haver programes que facin canviar de canal a més d'un espectador. La qüestió és fer una televisió de qualitat, i si aquesta és en català, encara millor.

Ningú pot negar el paper que TV3 ha tingut al llarg de la història a l'hora de promocionar la llengua, però també la cultura i el sentiment nacionalista català. Potser darrerament la qualitat de la seva programació ha baixat ja sigui per manca de recursos, o perquè hem avorrit les cares de sempre. En aquesta nova temporada de TV3, al marge d'una campanya publicitària que em provocava vergonya aliena, els canvis anunciats han estat purament de franges horàries, però amb gairebé les mateixes protagonistes. 

No he tingut temps de comprovar si la temàtica continua essent la mateixa i els col·laboradors i tertulians també, però m'imagino que pocs canvis hi ha hagut. Si el problema és econòmic, potser el govern de la Generalitat hauria d'apostar per incrementar la seva aportació, pensant que tot i el pas del temps, la televisió catalana encara té un paper important a fer en defensa d'una cultura i una llengua que continua essent minoritària, feble i molt pressionada. Més inversió, però també més imaginació per part dels nous directors, i una empenta als seus competidors de 8TV perquè entre tots aconseguim una televisió que no ens avergonyeixi.