Grollers fent de polítics

Trobem a faltar entre els polítics uns bons oradors. També a persones amb arguments, convincents, honestes i educades. Més aviat el que tenim són xarlatans, que sabem que ens enganyen, que no ens convencen i a sobre n'hi ha de grollers i maleducats. Això podria ser una mica la causa del desencís i el cansament de la majoria de la població a l'hora d'implicar-se políticament, encara que només sigui per exercir el dret a vot.

    Suposo que tots heu llegit o, encara pitjor, escoltat les paraules d'un militant del PSC i al mateix temps sindicalista. No sé què us ha semblat. Voldria pensar que, al marge de la vostra ideologia i simpatia cap a un partit polític, les seves paraules us han ofès i avergonyit. Si no és així vol dir que alguna cosa us està passant i que convindria reflexionar-hi.

    Si als nostres adversaris polítics els podem insultar i ridiculitzar per sentir-nos més forts, vol dir que no hem entès res i, el que encara és pitjor, no sabem viure en societat d'una manera democràtica, respectant els altres, encara que no ens agradi com pensin. Si aquesta persona pot anar a una llista electoral, també vol dir que els recursos són escassos i que en política tot s'hi val, també la ignorància, la mediocritat i l'arrogància.

    Aplaudir segons quins discursos ens deixa en evidència. Som culpables, com l'orador, de contribuir a una grolleria innecessària i inútil. A haver d'aguantar unes paraules d'un maleducat que la història ignorarà, per sort d'ell, perquè si algú se'n recorda, serà per la vergonya provocada i el seu mal gust.

    No cal simpatitzar amb la víctima de la grolleria. Se'n pot estar molt decantat i trobar-li molts defectes, sense necessitat d'acceptar el maleducat. Ja sé que hi estic donant moltes voltes, però el seu discurs, que només n'he retingut una frase, em provoca fàstic i enuig, i espero que la seva consciència, si és que en té, li provoqui malestar.

    Quin panorama tan trist! No només hi ha promeses que no s'acaben complint, i enganys per aconseguir el vot dels pobres innocents, sinó que a més hem de veure com la ignorància va prenent terreny entre els aprenents de polític. Amb aquesta gent no anirem gaire lluny!

Més fàstic

Fa pocs dies que parlàvem del fàstic que ens produïa l'actuació d'Alicia Sánchez-Camacho a la política catalana i espanyola, i avui podríem afegir-hi qui va ser ministre d'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, que també ens produeix fàstic, però creiem que hauria d'anar més enllà i exigir-ne responsabilitats polítiques. Les morals ja els hi demanarà el Déu a qui fa referències tot sovint.

Resulta indignant, i per a les persones creients, immoral, per escampar en tot moment la seva religiositat i devoció divina, quan el que queda demostrat és que no és digne de formar part de la comunitat catòlica. El senyor Jorge Fernández Díaz va actuar de manera il·legal i corrupta, però al mateix temps ho va amagar, mentint en sessió parlamentària.

En un país democràtic normal i corrent, ambdós protagonistes haurien de ser condemnats i pagar-ne les conseqüències, però no vivim en un estat democràtic, encara que s'entestin en dir que és una democràcia plena. Malauradament, els corruptes sempre se n'han sortit i ho continuaran fent. No hi ha manera que la Justícia d'aquest país actuï contra el poder corrupte, i prefereix fer-los costat, amb l'excusa de la sagrada unitat de la pàtria.

No hi ha paraules per descriure tota la ràbia que moltes persones sentim en veure com s'ha actuat durant aquests anys de transició democràtica. El PP és el gran partit polític corrupte, però no hi ha alternativa que sigui capaç de fer-hi front i condemnar-ho. El PSOE, l'altre gran partit polític espanyol, també té la seva història i la part fosca que sempre ha volgut amagar. No entraré a valorar qui és més corrupte, però sí que vull manifestar el meu desengany davant d'uns polítics que se serveixen de la política per fer-se rics, defensar els seus interessos i deixar la ciutadania desemparada, totalment enganyats.

Algú podrà pensar que soc molt innocent pensant que tot el que estic dient pot provocar una revolta que exigeixi un canvi d'actitud dels nostres polítics. Sé molt bé que la vida continua i que tot això que ha passat, continua passant i passarà en el futur. Les estructures de l'estat espanyol estan tan podrides que és impossible fer net i aconseguir transparència, honestedat i servei públic. Ens continuarem enfrontant a un mur opac, que només serveix per defensar els de sempre, i això en té culpa tothom, però sobretot aquesta esquerra que es diu progressista, però que no fa res per canviar-ho. És per això que l'esquerra no té futur. El seu paper ha quedat diluït, i no hi ha esperança per a les persones que en algun moment hi varen confiar.

Fàstic

Moltes persones hem coincidit a dir que sentíem fàstic tot escoltant les actuacions de la senadora del PP, la senyora Alicia Sánchez-Camacho, en relació a l'espionatge contra catalans, segons ella independentistes detestables. Una cosa és la ideologia política que pot tenir una persona i que et pot agradar més o menys, i l'altra és la utilització de la política per agredir l'adversari o aquell que pensa diferent a tu.

No hi ha paraules que puguin justificar actituds com la de la senyora Camacho, sabent que no és l'única que actua o ho ha fet d'aquesta manera, i és per això que tenim l'obligació de denunciar-ho i escopir-li a la cara (simbòlicament) pel que representa. Si tingués un mínim de consciència i moral, dimitiria de senadora, s'avergonyiria del què ha fet i demanaria perdó pel seu comportament. És clar que si tingués dignitat tampoc hauria actuat de la manera que ho ha fet.

Quina confiança pot merèixer una persona com l'esmentada senadora, després de conèixer tot el que ha fet mentre ha exercit el poder el seu partit polític? No soc innocent i sé que no és l'única ni la pitjor de tots els polítics que hem tingut i tenim al nostre país, però quan se saben les coses cal dir-ho ben alt i deixar en evidència la poca categoria i la immoralitat de la persona que s'ha aprofitat d'un càrrec polític, d'un sou amb diners públics, per denigrar la democràcia que tant ens està costant de consolidar al nostre país.

Mai m'ha agradat la senyora Camacho i sempre he desconfiat d'ella, però podies creure que eren prejudicis i el fet de no combregar amb les seves idees. No em sento representat ni simpatitzo amb totes les persones a qui ha traït i fet mal, però en la línia del respecte a la discrepància, em solidaritzo amb els afectats per denunciar una pràctica immoral i corrupte que no hauria de quedar impune.

La senyora Camacho és una vergonya més del món polític del nostre país, i no hauria de tenir l'atreviment de passejar pel carrer sense que tothom la mal mirés i la rebutgés com a membre de la nostra societat. La llàstima de tot plegat és que malgrat l'evidència del seu mal obrar, no deixarà de tenir qui li donarà suport i permetrà que una persona tan fastigosa com ella pugui continuar vivint de la política i cobrant el sou que tots plegats li paguem. Fàstic i ràbia perquè situacions com aquesta siguin tan usuals i que no en paguin les conseqüències. Aquest país no té futur, i anem cada vegada a pitjor!

Al PSC, qui l'ha vist i qui el veu!

Ja ho he comentat més d'una vegada en aquest blog: el PSC d'ara no és el mateix de l'època de Maragall o Montilla. El seu tarannà va començar a canviar amb Iceta i s'ha radicalitzat amb Salvador Illa, en el sentit de no donar suport a la singularitat catalana, i ser esclau del PSOE.

Ara ho estem veient amb tota la polèmica lingüística, en què el PSC s'ha alineat amb la dreta, fins i tot ara que és tan radicalment d'extrema dreta. Un PSC que va impulsar la immersió lingüística i que ara s'hi posa d'esquena.

Quan vaig veure que el PSC impulsava Salvador Illa per liderar el partit, ja vaig saber com evolucionaria. El seu currículum no tenia res a veure amb el que havia estat el PSC anys enrere. El lideratge d'Iceta no seria un tràngol temporal, sinó que iniciaria una nova ruta, gens propícia per a Catalunya.

És una llàstima que el PSC no tingui memòria i es decanti per sumar-se a les mentides de la dreta més extrema de tots els temps. El que hem sentit aquests dies al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya sobre el català ha estat infame, només producte de l'odi vers Catalunya i el català. Quan s'ha necessitat el PSC per donar la cara i defensar el que sempre havia defensat, s'han fet enrere i s'han col·locat al costat de la dreta espanyolista.

Em faria vergonya anar de la mà de personatges com el senyor Carrizosa, que ha comparat els fets de Canet amb Ermua, en temps del terrorisme d'ETA. És ben cert que Ciutadans només pot existir si hi ha un clima bèl·lic, i això és el que estan creant per evitar desaparèixer. Fàstic em provoquen les declaracions de polítics de Ciutadans i PP, i veiem com el PSC no dona la cara per defensar-nos. 

M Rajoy demostrant quin personatge és

Les imatges de M. Rajoy fent exercicis a la via pública desafiant el confinament total demostren la categoria d'aquest personatge. No és l'únic que s'haurà saltat el confinament, però es tracta d'una persona que va dirigir el país i que com a mínim hauria de donar exemple als que no tenen la seva formació, ni recursos ni poder com ell.

També un altre expresident del govern espanyol va fer cas omís del confinament i se'n va anar a la segona residència, amb la seva dona, que va ser alcaldessa de Madrid. Aznar i Botella també haurien de donar exemple d'obediència, però en aquest cas, Aznar ja no és la primera vegada que se salta les normes.

Tot plegat demostra en quin país vivim i amb quines persones compartim la vida en societat. No és estrany que la imatge d'Espanya sigui tan fosca als ulls dels països occidentals. No ens ha de venir de nou que no es fiïn de nosaltres i ens tinguin per gent amb qui no es pot confiar.

Tot aquell orgull que ens predica la ultradreta i els militars, de sentir-nos espanyols, no és sinó una manera de dissimular i ignorar cridant més fort, el baix concepte que ens tenen els nostres veïns europeus. No cauré en la trampa de dir que nosaltres els catalans som millors. Jo només puc respondre de mi mateix i esforçar-me per donar exemple, encara que la meva influència és ben escassa, però mai m'he sentit orgullós de ser espanyol, perquè això vol dir acceptar moltes actituds que em provoquen fàstic i vergonya aliena.

Indignat per la venjança de l'Estat espanyol

Ha estat a través del Tribunal Suprem i la seva sentència com s'ha consolidat la venjança de l'Estat espanyol a l'organització d'un referèndum d'autodeterminació. Fàstic m'han provocat les paraules de Pedro Sánchez, el president en funcions del govern espanyol. Les seves paraules i la sentència del Tribunal Suprem em reafirmen com a independentista i amb moltes ganes de marxar d'aquesta Espanya que ens maltracta i només s'aprofita de la nostra obligada generositat. Un Estat corrupte que no castiga la corrupció, però sí l’exercici dels drets d’expressió i d’autodeterminació.

No és democràtic obligar la ciutadania a viure contràriament a la seva voluntat, i és per això que no podem considerar l’Estat espanyol com a democràtic.

Ni la dura sentència ni les paraules buides de contingut democràtic del president del govern en funcions ens faran desistir dels nostres anhels que no passen sinó pel dret a decidir democràticament quin ha d’estar el nostre futur com a país.

Reclamant un referèndum per a la República

Podria parlar de les darreres declaracions del ministre Borrell, però penso que tindré prou oportunitats de fer-ho mentre sigui ministre. No és una persona que pugui passar desapercebuda. Li agrada molt la polèmica, sobretot si la pot iniciar ell. 

La família reial també donarà motius per parlar-ne, però penso que les darreres notícies sobre les proves de la corrupció del rei emèrit no poden quedar silenciades, i cadascú de nosaltres hem d'aprofitar els mitjans que tenim, que són pocs, per escampar-ho.

Perquè el que més mal fa, i ràbia al mateix temps, és que tant el pare com el fill tinguin la barra de donar lliçons de com ens hem de comportar, mentre ells fan tot el contrari. Ja sé que podem dir el mateix dels polítics, però en tot cas aquests se'ls pot acabar fent fora, encara que sigui tard, que els reis no te'ls treus de sobre.

Tenim un país que fa fàstic, amb una casa reial corrupta, uns tribunals judicials corruptes i uns polítics corruptes. Què més podem esperar? Crec que seria el moment per exigir canvis dràstics al país, i si la república catalana ho té complicat a curt termini, comencem per la república espanyola. Exigim un referèndum per decidir si volem continuar aguantant els Borbons, que han ensenyat com actuen, o bé ens decidim per una república. 

No està clar que el resultat fos favorable a la república. A Espanya hi ha molta adoració per a la casa reial, i se'ls perdona tot. És el mateix poder que tenen les revistes del cor, que engalipen molta gent, i no necessàriament ignorant, sinó enlluernades per la fastuositat.

Pactem el futur, però mai retornar al punt de partida

Disculpeu-me que torni a utilitzar el mot fàstic en els meus escrits, però no em surt res més veient el panorama judicial, polític i mediàtic a Espanya. Sembla estrany la rapidesa amb què s'escampa la porqueria i el mal ús de les normes més elementals de relacions humanes. I tot va a modes. Ara es tracta d'insistir en l'adoctrinament a les escoles, no ja només a Catalunya, sinó que també apareix a València. Què tenen en comú? Una segona llengua a protegir. Això, els fanàtics espanyolistes no ho accepten.

Aquests dies també veiem les febles reaccions d'institucions europees al funcionament jurídic espanyol. Ho diuen amb la boca petita, o això és el que ens volen fer creure des de Madrid, però no ho poden dir més clar. Trist.

És que hi ha coses que són tan evidents que resulta molt cansat, avorrit i preocupant haver-les d'explicar o tan sols esmentar. Que uns secretaris d'estat es presentin per parlar amb els guàrdia civils, pares dels alumnes presumptament assenyalats amb el dit, i que no vulguin conèixer la versió dels acusats. És normal això? Això només té una explicació i aquesta, forma part del comú denominador dels darrers mesos: tots i tot en contra de Catalunya.

Algú diu que a poc a poc les coses tornaran a la normalitat, però jo els dic que la normalitat no ha existit mai, perquè sempre hi ha hagut un tracte desfavorable cap a Catalunya. A no ser que aquesta sigui la normalitat, que jo em nego acceptar. Segons Espanya la normalitat passa perquè els catalans abaixem el cap, i això és el que no farem lliurement. Poc a poc anem desprenent-nos de lligams que fins ara ens han subjectat, a contracor. El retorn és gairebé impossible. Podem pactar el futur, però mai tornar al punt d'on partíem.

NO TINC POR!

No!, no tinc por, sinó ràbia i tristesa. Tot el que pugui fer l'estat espanyol, la seva policia i els tribunals judicials no em fa por, sinó que em produeix fàstic. La democràcia a Espanya està tocada de mort. Durant aquests anys de transició s'ha mantingut el caliu del feixisme, però ara ha sortit a fora. Ho veus en les decisions del govern, dels seus jutges, de la seva policia. Espanya no ha trencat mai amb el franquisme i ara deixa veure la cara més bruta de la seva essència.

No tenim por dels covards que aprofiten la força per oprimir les persones que volem ser lliures. No aconseguiran mai esborrar la meva idea de pàtria, de llibertat, de respecte. Podran fer molt amb la força, però mai tindran la raó ni la consciència tranquil·la. Vomitaran venjança perquè s'adonaran que la legitimitat no està amb ells, encara que sí la llei que imposen als seus subordinats.

No és el PP només, ni C's o el PSOE, és l'aparell de l'Estat que continua movent els fils de tot el que passa a Espanya des del primer dia de la transició, a mercè dels assassins del franquisme i els seus encobridors. Les seves armes no trobaran en mi resistència, perquè sóc persona de pau. Els meus arguments són la defensa dels drets de les persones que no es poden negar si no és amb violència. La violència de l'estat espanyol manifestada a través de la policia, a través dels jutges i tribunals, a través de lleis repressives. Tard o d'hora la veritat triomfarà i si no som nosaltres seran els nostres fills o els nostres nets. El camí que ha pres Catalunya és irreversible i sempre farem més passes endavant que no pas enrere.

Siguem valents, anem tots a la una, però sempre en pau, sense violència, perquè la raó ja forma part de la nostra vida. No és qüestió d'independència, sinó de llibertat.

Fatigosos en campanya

L'altre dia titulava el meu escrit "Fot fàstic", i ho escrivia amb ràbia pensant que aquesta era la sensació que em provocava llegir segons quines declaracions dels polítics en campanya. Era un temps en què els polítics tenien un cert respecte a les persones, a l'adversari i evitaven l'insult directe, normalment expressant-se amb segones intencions. Ara això ja ha passat a la història i del que es tracta és de veure qui insulta més i amb més mala llet.

La mediocritat dels polítics actuals va relacionada amb la seva facilitat per insultar, i la seva incapacitat per dialogar. L'estupidesa dels seus discursos és inversament proporcional a la necessitat que té el país de buscar solucions de veritat, més enllà dels eslògans de campanya.

Personatges com Borrell i Albiol ja no són una excepció en el ventall de polítics en actiu, sinó que a ells s'hi ha sumat altres personatges com Iceta, que fins fa poc podies pensar que defensaven la seva posició amb arguments, sense necessitat d'insultar. Ara això és xauxa i a tothom li és permès insultar, encara que no a tothom se'l deixi parlar.

L'impresentable ministre Zoido anunciava uns expedients a Sánchez i Junqueras per haver parlat des de la presó. Si tan terrible és haver-ho fet, potser qui es mereixeria l'expedient serien els responsables de les presons. Esclar que són tantes les coses amb què ens els hem rifat (les urnes, el referèndum, les paperetes...) que ja no ve d'una.

Ahir el meu rector, llegint Borrell, escrivia que no podia dir què en pensava per por que no el fessin fora del bisbat. Jo, en canvi, sí que puc dir clarament que només observant la seva cara de somriure fals i burleta em fot fàstic abans que obri la seva ofensiva boca.

Fot fàstic

Aquesta seria la frase que em surt de dins del cor aquests dies, pensant en tot el que fa el govern espanyol, els seus jutges i polítics conxorxats, PSOE i C's. Em fa fàstic, però també molta ràbia, sobretot quan penso en polítics catalans que donen suport a l'article 155.

Puc entendre que Arrimadas vulgui presidir la Generalitat, perquè el seu interès se centra en el buidatge de competències, però que Iceta es presenti per governar a Catalunya, mentre està permetent que desmantellin la Generalitat, no ho puc entendre i em sap molt greu.

És molt fàcil donar la culpa als independentistes, sobretot quan els que els culpen se n'aprofiten. El seu fracàs ha estat l'excusa perquè el govern de l'estat ho aprofiti per buidar de contingut les lleis catalanes i intensificar la recentralització. És per això que s'ha de ser molt cec per no veure que un resultat favorable als partits anomenats constitucionalistes serviria per retrocedir en l'autogovern quaranta anys. 

Una vegada més haig d'insistir que l'única solució en positiu per a Catalunya i els que ens sentim catalans, ens agrada la terra, la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera de ser, només passa per votar les tres opcions sobiranistes. Tot el demés és un pas enrere, no només en les nostres aspiracions a l'autogovern, sinó també a la nostra pròpia existència amb un mínim de garanties per salvar la nostra cultura i el nostre país.

Què entén Rajoy per normalitat?

Si això que estem vivint des de fa un mes és normalitat, visqui l'anormalitat! Què entén el president del PP per normalitat? Prohibir portar llacets de color groc? Prohibir penjar en edificis públics cartells  que demanen democràcia? o llibertat? Això és normal? És normal que els feixistes puguin manifestar-se i nosaltres no puguem anar de groc? Això és la normalitat que ens garanteix Rajoy?

Jo no vull ser normal, tal com ens presenta Rajoy o bé García Albiol. Aquesta normalitat és d'acceptació de l'autoritarisme, de les prohibicions de la dreta ultranacionalista i de la manca de llibertats del poble. Aquesta és la normalitat que vàrem viure durant el franquisme i que aquests dies ens retorna a la memòria molts passatges i successos que ja teníem mig oblidats.

Fàstic és el que em produeix llegir declaracions de Millo, Rajoy, Albiol... Com pot ser que Iceta estigui al seu costat? No li pesa la història del socialisme català? És denigrant i denunciable tot el que està passant aquests dies. No es tracta de guerra bruta a les clavegueres de l'Estat, sinó d'una guerra oberta i visible, sense escrúpols d'uns autoritaris que hem permès que estiguin governant Espanya. No és que els catalans no ens els mereixem, sinó que tampoc els espanyols es mereixen ser governats per uns corruptes i dictadors com són la majoria de dirigents del PP. Em sap greu per la gent que aprecio i que són militants d'aquest partit. Les seves raons tindran, però no es pot permetre que les coses no canviïn. El dia 21 de desembre els catalans tenim l'oportunitat de referendar els nostres plans de futur, de treure'ns aquest mal son i recuperar les llibertats perdudes.

Cop d'efecte fastigós per dissimular les pròpies misèries

Em pregunto si el trencament de relacions diplomàtiques amb l'estat de Qatar és una decisió ben argumentada o un cop d'efecte de l'Aràbia Saudita per demostrar als EUA que volen continuar essent amics. Fins ara sempre se'ns ha presentat el regne saudí com el gran protector dels jihadistes i ara amb les acusacions a Qatar semblen voler rentar-se la cara i donar una imatge molt diferent.

M'imagino que els experts en la regió asiàtica ens explicaran detalls de tot plegat i ho podrem entendre millor, però no deixa de sorprendre'm la decisió presa pels diferents estats que s'han sumat a la iniciativa saudí.

Mai he confiat en els EUA per aconseguir la pau al món, però en aquests moments, amb Trump a la presidència, encara és menys creïble. Hem criticat els polítics, i ho continuem fent encara, per la seva manera d'obrar, per exemples que ens han demostrat que buscaven massa els seus propis interessos, però en el cas de Trump no el podem posar en el mateix sac. Es tracta d'un personatge sense escrúpols i molt ignorant que no farà res de bo de cara els altres.

Estem carregats de prejudicis, però els fets hi ajuden. Ni Qatar ni l'Aràbia Saudita són estats que ens mereixin confiança per la seva manera de tractar els seus súbdits. Fa molta ràbia pensar que no som capaços de tallar les relacions amb els estats potents, per interès. Espanya fa quatre dies que va anar a vendre armament a un país on la dona està maltractada i també els immigrants que hi treballen. No és qüestió de religió, sinó d'autoritarisme i menyspreu. 

Si fóssim coherents i valents, no voldríem saber res d'aquests estats que no respecten els drets més elementals de les persones, però no ens ha de venir de nou. Tots recordem quina va ser la reacció de la majoria d'estats del món respecte la dictadura franquista al nostre país. Ni valors ni moral ni res més que interessos econòmics i hipocresia diplomàtica. Tot plegat un fàstic.

Un govern que ni fa ni deixa fer

Espanya té un govern que va amb el peu al fre, però el pitjor de tot és que no fa ni deixa fer, i d'això em queixo. Aquesta actitud és típica d'aquell que vol ostentar el poder, però no té cap intenció d'actuar i sap que si cedeix se li acabaran els arguments per continuar ostentant aquest poder.

El govern espanyol ha deixat molt clar que les competències per admetre refugiats a l'Estat són seves i no hi ha iniciatives d'altres governs ni institucions que hi valguin, però una vegada ens ho ha donat a entendre, no mou fitxa i els refugiats continuen esperant.

Segons la plataforma Sotp Mare Mortum i la Comissió de Defensa del Col·legi d'Advocats de Barcelona, el compromís assumit pel govern espanyol amb la Unió Europea va ser d'acollir 19.449 refugiats abans del setembre d'aquest any, i de moment només n'ha acollit 886, i és per això que les dues organitzacions han declarat que estant estudiant la possibilitat d'iniciar un procés legal contra el govern espanyol.

Aquesta pràctica i mentalitat centralista, ara del PP, però també del PSOE, és la causant de la desafecció de molts respecte l'Espanya imperativa. Sembla mentida que no s'adonin que amb la seva actitud no fan més que donar aire a l'independentisme. Quan vols fer alguna cosa i n'hi ha un altre que se t'avança i t'hi posa traves, t'empipa més o menys, però com a mínim veus que allò avança, però si l'única cosa que fa l'altre és privar-te d'actuar i es queda tan ample, només tens ganes d'alliberar-te d'aquesta força que basa la relació amb tu únicament en el domini.

Per cert, les declaracions de l'expresident Rodríguez Zapatero sobre els nostres prejudicis contra Susana Díaz, perquè és dona i andalusa, se les podia estalviar. Calladet és més maco. Tenim un reguitzell d'expresidents que fa fàstic!!!

El missatge del cardenal Cañizares no surt a l’Evangeli

Ja sé que avui tocaria parlar de la manifestació en suport al president del govern català en el moment de declarar com a imputat pel procés participatiu del 9N, i de la reacció de la Fiscalia General de l'Estat defensant la independència de la Justícia. Em fa tanta vergonya i al mateix temps fàstic, que prefereixo deixar-ho per a un altre dia.

No menys vergonya sento, com a catòlic, quan escolto del cardenal de València les seves declaracions contràries a l'Evangeli. Em refereixo quan parla de l'acollida de refugiats. Només se m'acut pensar que Déu ens ho posa difícil perquè realment creguem amb fe i convenciment. Les mateixes dificultats que procura al Papa davant d'una resistència retrògrada a la seva voluntat d'obrir al món la institució caduca que s'arrossega des de fa tants segles.

Que ningú menystingui les dificultats ni els problemes que suposa rebre els refugiats sirians i d'altres països en guerra. No és un conte de fades, ni les solucions vénen rodades. Això, però, no té res a veure amb el discurs de la màxima autoritat de l'Església a València, que actua com un Rouco Varela qualsevol.

No puc dir que el debat del sínode d'aquests dies no em deixi dormir, però sí que m'agradaria que servís per normalitzar una situació que molts vivim en total naturalitat, bàsicament perquè mirem més enllà d'unes normes fetes pels homes, encara que portin birret i solideu. Res del que ens puguin dir ens podrà distanciar del veritable camí, però sí que s'agrairia més estimació i no tant rancor.

Cada vegada em produeix més fàstic la política

Ho diu una persona que sempre he manifestat que m'agradava la política i no n'he estat al marge. No es tracta d'una persona que no li hagi interessat mai, però hem arribat a un nivell que resulta fastigosament repugnant.

Mireu com es reparteixen els càrrecs! Wert ja té feina, tant és la seva vàlua pels càrrecs. Mireu els comentaris dels diferents polítics, ja en precampanya electoral! Qui és l'Albiol per criticar a altres partits (els independentistes) de considerar persones de segona categoria? Si tota la seva política ha anat dirigida a degradar uns col·lectius de persones que ni de tercera categoria ha considerat!

Mireu les decisions dels diferents tribunals de justícia! estan totalment polititzats! O el cas Millet i Montull en què han trigat sis anys per decidir que s'ha d'anar a judici! Escolteu les declaracions i decisions preses pel president del govern espanyol a pocs mesos de les eleccions! Ens prenen per babaus i potser en som massa!!!

Ens hem acostumat a tot i ja ni ens estranya que el nostre ajuntament no ens respongui els escrits. No sé si és a tot arreu, però a Arenys de Mar és així. Només trobaves els regidors en campanya, ara s'amaguen davant dels problemes!

El més trist de tot, però, és que totes aquestes actituds de menyspreu a la ciutadania en general o als vilatans en particular no condiciona el nostre vot, i els continuem donant suport quan el que caldria seria girar-los l'esquena, tal com ells ens fan a nosaltres.

Feu l'exercici de seguir tot el que fa l'equip de govern en aquest mandat municipal i també què fa l'oposició, que en el cas d'Arenys de Mar és majoria. Tant de bo m'equivoqués, però poca cosa veurem, això sí amb moltes excuses. 

No llanço la tovallola, seguiré creient que alguna cosa bona encara es pot fer, que potser sortirà un partit polític que canviarà de veritat la manera de fer política. De moment ho veig complicat i molta hipocresia en segons quins partits que es diuen d'esquerres i participatius...

La Camarga a 30 Minuts, de TV3

Estava mirant el programa 30 Minuts sobre el restaurant de la Camarga i em vénen moltes sensacions al cap. En primer lloc fàstic i vergonya, tot junt. Reconec que sóc molt mesell, molt innocent. Encara penso que hi ha bona fe; que els polítics són persones que entren en política per estar al servei de la ciutadania; que defensen la seva ideologia i que procuren convèncer, amb bones arts, amb pedagogia i exemplaritat la seva manera de pensar...

I penso que no només em passa a mi. Estic convençut que la gent és massa bona i que s'ho creu tot. És per això que molts polítics ho tenen tan fàcil per viure a costa nostra, enganyant-nos i decidir per nosaltres allò que els va bé a ells. No tots són iguals, però tenim massa exemples, com aquest mateix de la Camarga.

El problema de casos com aquest fa que corrin rumors arreu i que al final ens ho creiem tot. Arribem a pensar que tots els polítics són corruptes i que això és la normalitat i que no hi ha possibilitat de canviar res. Només faltava que sortís Podemos i comencéssim a veure coses que no ens acaben d'agradar, i que ja hi ha qui l'interessa sembrar els rumors més enllà del que seria normal. En política passa allò de que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ha de semblar-ho. 

La conclusió, després de veure el programa de televisió, és que cap dels protagonistes sembla honrat. Potser ho són, però ho dissimulen molt bé.

Polítics i periodistes posen en perill la convivència

Els darrers esdeveniments a París serviran d'excusa a alguns partits polítics i mitjans de comunicació per desenvolupar una campanya electoral demagògica i amb tics xenòfobs. Són partits polítics i mitjans de comunicació que jugaran amb la cohesió social i la pau als municipis, per aconseguir vots. Són partits polítics i mitjans de comunicació que prefereixen el desordre, la injustícia i les baralles veïnals, només pel propi interès, i no es tracta de partits residuals, sinó que algun té responsabilitats de govern. I no es tracta de mitjans de comunicació grocs, sinó diaris de ressò internacional, però que incorporen periodistes i cròniques que només busquen el conflicte, el sensacionalisme, i el guany econòmic, sense importar-los els danys que els seus comentaris, les seves paraules puguin ocasionar.

Em fan fàstic i els responsabilitzo de tots els mals, de sembrar l'odi entre comunitats, cultures i races, i voldria que ho paguessin amb el rebuig i menyspreu.

La nostra societat viu en un constant equilibri, molt afectat per la crisi econòmica, que posa en perill la convivència ciutadana. Aquesta situació tan fràgil, lluny de constituir l'objectiu a combatre, esdevé l'eina que utilitzen alguns partits polítics per captar vots de persones espantades i enganyades, i aconsegueixen provocar reaccions incíviques que encara agreugen més la cohesió social.

Tots som responsables dels nostres actes, però les conseqüències no són les mateixes quan es realitzen des de l'estructura política i mediàtica. Desitjaria assenyalar amb el dit aquells polítics i periodistes que fan mal a la societat, per benefici propi, i que tots féssim l'esforç de posar-los els colors a la cara, avergonyir-los i posar en evidència les seves males arts, que normalment amaguen la seva mediocritat i la seva incapacitat de conviure amb honradesa.

Berlusconi n'hauria d'aprendre de Rajoy

Arran de les declaracions de Berlusconi, m'aturo a comentar la barra que es necessita per ser polític avui dia. Cada vegada queda més demostrat que més que intel·ligència el que cal és cara dura, no tenir escrúpols i trepitjar qui se't posi al davant.

No sé si vàreu tenir ocasió de veure la portada de l'ARA d'ahir dijous. Els diputats del PP aplaudint fervorosament el seu president. La imatge, que vam comentar a casa, fa fàstic. Mirant-los t'adones de com està podrit el món de la política al nostre país. El diputat d'ICV va rebre insults perquè es va atrevir a parlar clar, i això a la gent del PP no els agrada.

Berlusconi es queixa del poder judicial italià. Com són les coses! a Itàlia Berlusconi els vol tapar la boca i a Espanya Rajoy s'ho munta perquè el president del Tribunal Constitucional sigui militant (ara en excedència) del Partit Popular. Berlusconi n'hauria d'aprendre de Rajoy. Tants any governant i manipulant-ho tot, i no va aconseguir el que ha fet el PP, fins i tot estant a l'oposició (en temps del PSOE, sí).

A l'expectativa de com reacciona el govern

Què voleu que us digui! M'agradaria parlar de temes alegres, notícies positives, però l'actualitat fa que tot siguin fets negatius i deplorables. Em fa ràbia donar tan protagonisme al senyor Wert, però quan veus que s'agafa amb el que sigui per ridiculitzar-nos i portar-nos al precipici, no puc més. Ara resulta que com que no pot dir que el nivell de fracàs escolar a Catalunya és pitjor que la mitjana espanyola, diu que hauria de ser inferior perquè el nostre desenvolupament econòmic és superior. Si ens deixessin probablement tindríem menys fracàs, però no ens deixen.

El que faltava pel duro. Al casament de la filla d'Aznar també hi va haver marro. A part, tenim tot el tema dels sobres que cobraven de més alguns dirigents del PP. Per què no ens ho expliquen tot de cop  que no haguem d'anar-ho descobrint de mica en mica? Tenim un govern ple de corruptes i immorals.

De veritat que és un país fastigós, i encara el president Rajoy diu que ens n'hem de sentir orgullosos. Jo no me'n sento i m'avergonyeix que em tractin d'espanyol (m'agradaria que no em passés el mateix com a català. Que no estem gaire més bé!).

M'imagino que en els propers dies es plantejaran i decidiran accions contundents contra tanta guerra bruta. Si no reacciona el govern i els partits polítics que se senten catalans, ho podem perdre tot. Jo no m'hi conformo i m'hi rebel·lo, però és qüestió d'anar plegats. No la tornem a espifiar!