Un dia gris, esperant la neu

Aquests darrers dies hem vist a les xarxes socials, referides a Arenys de Mar, fotografies de la nevada del 1962 que va deixar imatges de postal. Posteriorment, hi ha hagut alguna altra nevada, si no recordo malament a primers d'any del 1984, però no de l'espectacularitat del 1962.

Els serveis meteorològics anuncien nevades per aquesta matinada de dilluns i demà, dia de la cavalcada dels reis. Encara recordo l'arribada dels reis, a Vic, l'any 1985, retransmès per TV3, tot nevant. Va ser emocionant, i era la primera retransmissió del canal català. Enguany, doncs, algunes poblacions poden reviure una situació semblant.

A Arenys de Mar és molt difícil que hi nevi, i quan això passa queda anotat a la memòria de tots els vilatans. Sembla que demà tampoc hi nevarà, sinó a cotes una mica més altes i més al centre del país. Tot i això, hi ha gent que no perd l'esperança, sobretot perquè no es tractaria d'una gran nevada, amb tot el que això pot significar, sinó d'una emblanquinada.

El dia d'avui, però, ha estat gris. No hem vist el sol i la temperatura s'ha mantingut força baixa, encara que ens avisen que arribarà el fred. I el primer que penses és en la gent que no té llar o, si en té, no reuneix les condicions mínimes de confort. Penso en Badalona, i com que han sortit altres notícies, ja no sabem si els desallotjats per l'alcalde Albiol continuen sota el pont o bé el govern català ha trobat una solució.

És sorprenent que en el món passin coses com aquestes i ningú assumeixi responsabilitats ni rebi cap mena de sanció. És cert que la jutgessa va avalar el desnonament, però deixava clar que l'alcalde havia de donar una alternativa. Què ha passat? L'alcalde no ha complert la sentència i tots pensem que aquí no haurà passat res. A Veneçuela un exèrcit estranger ha segrestat el seu president i se l'ha endut. Algú assumirà alguna responsabilitat contra aquest atac al dret internacional? 

No és estrany que davant d'aquestes actuacions la gent perdi la sensibilitat i la confiança, i que cadascú vagi a la seva sense preocupar-se pels altres. Així la convivència no és sostenible i tots en rebrem les conseqüències.

Un mòbil al faristol

Com cada any vàrem anar davant del Xifré per poder seguir la dansa d'Arenys. És una bonica tradició que forma part dels actes de Sant Roc, la segona festa de la vila d'Arenys. Una festa molt participada i que cada vegada va agafant més empenta, consolidant-se tots els actes que l'han anat configurant. Probablement, els macips i la dansa d'Arenys són els més destacats, o si més no els més antics.

Ens vàrem col·locar darrere la cobla que interpretava, en directe, la dansa. L'indret estava molt concorregut, despertant la lògica expectació. Cada any s'hi incorporen nous dansaires i se'n jubilen d'altres. És bo que la tradició no es perdi i que les noves generacions també participin i gaudeixin de les tradicions populars i culturals. No podem oblidar que la cultura és la llavor que permet que la societat superi tots els maldecaps i ens alegri la vida, que ben prou ho necessitem.

El músic del davant tenia el contrabaix ben afinat i al seu davant la partitura de la dansa. La curiositat era que al faristol, davant de la partitura, hi havia un mòbil en posició horitzontal. Em preguntava què carai hi feia. Després ho vaig entendre tot.

Estava a punt de començar un partit de futbol on el protagonista era el Barça. No em feu dir amb qui s'enfrontava. Va sintonitzar amb la retransmissió del partit i l'anava seguint mentre tocava l'instrument. Qui ho diu que els homes no podem fer dues coses a l'hora?

Segurament que el director de la cobla no se'n va assabentar i ho devia fer prou bé per no cridar l'atenció, però la veritat és que la imatge que donava, si més no a les persones que ho podíem veure, no era gaire elegant. No és la primera vegada que això passa. M'han comentat de persones que assisteixen a la representació de teatre amb els auriculars seguint retransmissions de futbol. També músics, mentre interpreten el seu concert. Però això ja passa de taca d'oli. 

La passió pel futbol, i en aquest cas pel Barça, sembla no tenir límits. També passar durant els plens municipals, que si cauen en dijous poden coincidir amb els partits internacionals. Hi ha qui no pot desconnectar, ni en els moments més transcendents del seu ofici.

Els Jocs del Mediterrani, uns jocs de pissarrí?

Casualment he estat veient la retransmissió de la competició de natació dels Jocs del Mediterrani, pensant que es tractava d'una realització televisiva en directe. Després he sabut que es tractava d'una retransmissió de les finals de natació d'ahir dilluns. He vist com la Mireia Belmonte lliurava la medalla de bronze a la nadadora portuguesa, crec, després d'esperar inútilment que alguna patum esportiva ho fes.

Sembla ser que aquesta no és la primera pífia dels Jocs de Tarragona, que ja varen començar malament quan es varen ajornar un any. Això ha fet que coincidissin amb el Mundial de Rússia i que el ressò se n'hagi ressentit força. Sigui el que sigui, però, no hi ha excusa per les fallades que sembla ser que hi estan havent.

La inauguració, amb la presència del rei espanyol i el president del govern de l'estat, també va resultar polèmica. Sembla ser que, amb l'excusa que s'havien exhaurit les entrades, se'n varen denegar al govern català, i a federacions i entitats esportives. Per les imatges que es varen poder veure, l'estadi es trobava força buit, però, això sí, amb moltes banderes espanyoles. Per què serà?

Desconec els diners que haurà costat la celebració d'aquests Jocs de Tarragona a l'erari públic, i tampoc sé els beneficis que se n'hauran tret. Ja sé que no tot s'ha de jutjar pels beneficis econòmics, però sí que és bo tenir-ho en compte i que no ho haguem de sumar a tot el reguitzell d'obra pública ineficient i absurda, que només serveix per posar-se medalles els polítics de torn. Em ve a la memòria l'informe del Tribunal de Comptes Europeu sobre l'AVE: car, ineficient i sense passatgers.