Millorar el transport públic

Tenim molts reptes a assumir. És com si comencéssim de nou, i això es fa estrany. Què hem fet fins ara? Tens la impressió que ens hem estat dedicant a discutir qui tenia competències sobre què, i poc en millorar els serveis públics. Tots els esforços d'inversió han anat més de cara a la galeria, promovent fets espectaculars, que no pas intentant resoldre les necessitats bàsiques de la ciutadania.

En el cas del transport, a Espanya, és més que evident que s'ha prioritzat posar-se medalles de cara a fora, que no pas millorar els desplaçaments diaris de mercaderies i persones pel territori. Grans inversions en AVE, però les mercaderies s'han de transportar per carretera i les Rodalies, que serveixen per anar a treballar o estudiar, tenen greus deficiències que trigarem anys a resoldre.

Aquests dies sentim com el govern català ens parla del traspàs de la gestió de Rodalies, començant per la línia R1, que és la que circula per la nostra comarca. Van tard, però ens diuen que d'aquí a pocs dies ens presentaran el pla de treball i els terminis perquè sigui efectiu aquest traspàs. Tot i que m'agrada la música, voldria llegir bé la lletra. Podrem aconseguir les competències de la gestió ferroviària, però qui ens garanteix que millorarem el funcionament? Cal inversió, per tot el que no s'ha fet durant anys, però també entendre bé quines són les necessitats.

Crec en l'eficàcia de la proximitat. Quan les coses es veuen en la distància i des d'un despatx, compliquen l'efectivitat de les decisions que es prenen. Trepitjar el terreny ajuda a entendre què passa realment i quines necessitats hi ha, però no n'hi ha prou. Cal abocar-hi diners i haurem de veure si el nostre govern tindrà capacitat i recursos.

Si ens hi fixem bé, estem anant en direcció contrària a la tendència mundial actual dels conservadors anomenats llibertaris. Aquests volen buidar de continguts i poder l'administració pública, per afavorir la llibertat individual, malauradament, però, només d'uns quants. És el discurs de l'extrema dreta que aflora arreu del món. Ja cal, doncs, que aprofitem la inèrcia actual, abans no caiguem en el parany d'assimilar la fortalesa de l'Estat amb la corrupció, encara que tinguem motius per malfiar-nos de segons qui, pels exemples que tots coneixem i que han desprestigiat la política, en benefici de discursos populistes que no ens salvaran.

No sé veure-hi el progressisme per enlloc!

Aquest govern espanyol socialista, que és tan progressista, i que té el suport d'un partit més a l'esquerra, que s'ha d'entendre que encara és més progressista, avancen amb extrema lentitud a l'hora de recuperar drets democràtics, usurpats pels partits conservadors que, tot i estar a l'oposició, aconsegueixen mantenir els seus principis gairebé intactes.

Avui llegia la crònica de la reunió del Consell de Ministres i intentava entendre què havien acordat realment, i fins on pensaven o volien arribar. Aquesta por d'avançar en drets ciutadans només s'entén per la poca predisposició a escoltar la ciutadania, quan intenta expressar-se lliurement. Si aquest govern l'hem de titllar de progressista, ho tenim clar!

Sumar, que ha de fer veure que són més oberts als canvis democràtics, però sobretot que tenen incidència en el govern, vol explicar les coses amb més claredat, però al final tot queda en suspens i amb el dubte de si realment faran alguna cosa o ens quedarem igual.

En el tema de les injúries a la Corona, resulta vergonyós. Després de tot el que ha fet, i s'ha sabut, el rei emèrit, i que continua fent, no hauríem de perdre ni un segon discutint-nos si li podem cantar les veritats o ho hem de callar, només perquè ha estat rei.

Perquè tenim unes persones a la garjola i d'altres pendents de condemna per haver dit veritats com un temple del senyor rei, i aquest continua estafant el país i lliure de culpa, simplement perquè ha estat rei. És clar que hi ha altres persones, que no són reis, que han defraudat hisenda i no els ha passat res. Una cosa molt diferent poden dir aquells desgraciats que han estafat quatre duros, però com que són pobres, els han empresonat.

Aquesta és la justícia que s'imparteix al nostre país. I tenen la barra de dir que tots som iguals davant la llei. És per tot això que no entenc el progressisme de què fa ostentació el president socialista. Ja fa molt temps que hauria d'haver abolit lleis que els conservadors, en benefici propi, varen imposar-nos. A què espera?

A propòsit de la separació de poders

Ens omplim la boca afirmant que la democràcia es basa en la separació de poders, però a l'hora de la veritat és força dubtós que aquesta separació sigui real, o si més no, que no hi hagi una barreja ideològica que tingui més presència que no pas la formació jurídica i, el que encara és pitjor, la manca d'imparcialitat i objectivitat a l'hora de repartir justícia pel món.

    S'ha desencallat l'òrgan suprem del Poder judicial, però com s'ha fet? Repartint cromos entre els dos grans partits polítics. Cada partit ha escollit aquells deu magistrats que li són afins, progressistes o conservadors, amb el detall que el PP hi ha col·locat els més bel·licistes. És així com s'ha de fer?

    Entenc que no és fàcil. Quan sento a dir al PP que els jutges s'haurien d'escollir entre ells, només hi sé veure la ideologia conservadora, per no anar a fons, de la majoria dels jutges espanyols. És evident que si es nomenen entre ells, el color es perpetuarà. I si ho fan els polítics? No és una ingerència a un altre Poder, que s'entén que és independent?

    Accepto que aconseguir la fórmula perfecta és una utopia i que s'ha de buscar la millor manera de sortir de l'atzucac. El que no hauria de tornar a passar és que el tribunal visqués cinc anys caducat per manca d'acord. Sigui el sistema que sigui, aquest hauria de ser automàtic i no a conveniència dels polítics.

    Tinc molt clar que el poble escull els polítics i no pas els jutges. Si no elegim els jutges hem de suposar que aquests actuen de manera imparcial i gens interessada. Si no fos el cas, els hauríem de poder escollir nosaltres, sigui directament o bé a través de les persones que sí que hem pogut votar. La qüestió està que la suposició d'imparcialitat és d'una innocència que fa tremolar. No només ha quedat clar amb tot el que ha passat arran del Procés d'independència catalana, sinó que ho hem vist en molts altres casos en què els conservadors ho han tingut tot a favor. Si arribem a la conclusió que no hi ha imparcialitat, i que la ideologia que persisteix és l'hereva del franquisme, podem afirmar que la separació de poders al nostre país és un engany. 

Qui es carrega la divisió de poders?

No sé si encara hi ha algú que es pregunti qui està atacant el principi de la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, o bé ja ho hem vist clar i tenim prou exemples per opinar al respecte, sense deixar-nos portar per ideologies, simpaties o fins i tot interessos. Diuen que el paper ho aguanta tot i potser per això és tan important la teoria de la divisió i independència dels tres poders, però tan irreal a la pràctica.

De fet, no estem parlant de cap novetat. Fa molts anys que la separació de poders es posa en dubte, i han estat moltes les agressions que uns i altres han provocat, deixant en evidència que els polítics intenten manipular la justícia i els jutges juguen a fer política. Darrerament, però, s'ha intensificat i ja ningú no es sorprèn ni li ve de nou. Els jutges surten al carrer en contra de les decisions polítiques. Critiquen unes lleis abans que estiguin escrites, només per interès d'una ideologia, l'extrema dreta, que és la que regna en el món judicial.

Fins fa uns anys els professionals de la Justícia ho dissimulaven, però se n'han cansat, probablement en el moment que han vist que la dreta no aconseguia recuperar el poder de l'Estat, i han decidit treure's de sobre les màscares i actuar obertament, utilitzant totes les eines a les seves mans per canviar la dinàmica que no els afavoreix, amb el suport de poders fàctics i els mitjans de comunicació, que són realment el quart poder.

L'acusació del Poder Judicial al Poder Polític d'estar obrant de manera fraudulenta per anul·lar la seva tasca, posant en dubte la seva imparcialitat a l'hora d'administrar la Justícia, pot tenir el seu fonament, però no és menys cert que els diferents tribunals de justícia han demostrat d'anada i tornada la manca d'objectivitat i la seva descarada imparcialitat a favor de la dreta i l'extrema dreta espanyoles.

Als neòfits no ens ha agradat mai, ni hem entès aquesta classificació de jutges progressistes i conservadors en els diferents tribunals, perquè ens ha semblat que era una manera de polititzar la justícia, i crec que és precisament aquí on rau tota la qüestió, que ens ha portat a un extrem perillós i de difícil solució.

Al final el que han aconseguit és que no confiem en els polítics, però tampoc en els jutges, i que tinguem por de caure a les seves mans i ser jutjats injustament, i condemnats només per pensar diferent. Hi ha moltes coses a resoldre, però hem d'aconseguir fer fora els corruptes, no només pensant en els diners que s'embutxaquen, sinó també en el mal ús de la justícia per beneficiar només a uns quants, sempre els mateixos.

Que ve el llop (?)

Ahir en el meu post "A qui interessen els debats polítics", en referència als debats electorals que s'organitzen en campanya, posava en dubte la significança d'aquests a l'hora de decantar el vot. Estic segur que sempre hi ha algú que a darrera hora es decideix, i que potser li va bé escoltar què diuen els candidats mentre s'interpel·len entre ells, però no crec que siguin gaires persones. Avui, sense deixar de banda el tema electoral, vull referir-me al debat obert a les xarxes socials sobre el suposat perill d'un triomf de l'extrema dreta.

Tota la premsa que no destaca per donar suport als conservadors, ja siguin d'extrema dreta (Vox) o de dreta extrema (PP), va plena de comentaris editorials o de col·laboradors dels diaris, parlant del perill que pot suposar el triomf del més que probable pacte PP-Vox, que ja hem pogut veure a diferents comunitats autònomes gràcies als resultats electorals del 28 de maig passat. A Catalunya aquests comentaris van de la mà d'un altre tema que interessa al món independentista: és una bona estratègia l'abstenció, o els vots nul o en blanc, per castigar els partits independentistes, per la seva mala gestió i incapacitat de sumar forces per fer-nos valdre a Madrid?

En aquest punt també em pregunto si aquesta estratègia de posar la por al cos, d'avisar a tothom que ve el llop, pot ser eficaç i mobilitzar els votants per evitar el triomf conservador, o si ja està tot dat i beneït, i el canvi és un fet, per més alertes que es puguin escriure a pocs dies de la campanya electoral.

Aquí entra la famosa frase sobre les similituds entre la dreta i l'esquerra espanyoles, en referència a Catalunya i els catalans. Està vist i comprovat que la nostra lluita és permanent i que no podem badar. Sigui el PSOE o el PP qui governi, els catalans sempre tenim les de perdre, no només per culpa d'ells, sinó també d'alguns partits catalans que ja els va bé. Sucursals de partits espanyols que han perdut la iniciativa i la singularitat, si és que mai l'han arribat a tenir.

Dit això, però, avui ens trobem en una situació probablement molt diferent de quan es va escriure la frase, i el fet que el PP, desacomplexat, necessiti el pacte de Vox, que no té escrúpols de cap mena, potser trobaríem diferències, i malgrat no sortiré a defensar els socialistes espanyols, ni els actuals del PSC, perquè no ens ajuden gens, m'agradaria que fóssim capaços de valorar si no hi ha algunes diferències remarcables que ens haurien de fer pensar. 

Per tot això, defenso qualsevol iniciativa que desanimi els conservadors a donar el suport a la dreta més extrema de tots els temps postfranquistes, i animo a tothom a donar el vot a les forces que s'hi enfrontaran, sense oblidar que una majoria socialista tampoc no ens resoldria els nostres problemes. Ja s'ha vist com ha anat, fins i tot havent de necessitar el suport d'ERC. Però com molt bé diu Toni Rodon, a l'entrevista de Vilaweb, cal que els partits siguin propositius, i probablement això és el que ha fallat i ha provocat la desafecció de la gent, i ha augmentat l'abstenció. Tinguem-ho present!

L'alternança política a Espanya

La història política del nostre país des que ens vàrem alliberar del dictador, però no dels seus hereus i beneficiats, ens mostra una alternaça política entre el PP i PSOE, amb majories absolutes o pactes de conveniència, que ha representat un avançar i retrocedir constant en drets i llibertats democràtiques. La impossibilitat d'arribar a acords d'estat que quedessin al marge dels resultats electorals ha fet que cada canvi de color polític signifiqués la derogació de lleis substituïdes per unes altres de curta durada.

Ara que tothom dona per fer que el PSOE, amb els seus aliats, tenen els dies comptats i que la dreta, ja sigui amb el PP sol o amb l'ajuda de Vox, tornarà a governar, els diaris s'omplen de pàgines preveient els canvis legislatius que vindran, la majoria dels quals, per no dir tots, representaran una pèrdua de drets democràtics que amb moltes reserves i cautela havíem anat assolint.

Repassant els anys de la transició ens adonem que els diferents governs socialistes han avançant molt lentament, i que amb l'entrada del partit conservador els canvis han estat sobtats i dràstics. Ara també sembla que les coses aniran pel mateix camí, i novament les classes treballadores i els catalans, acabarem pagant els plats trencats.

Davant d'aquest panorama molts ens preguntem quina hauria de ser la nostra actitud, o concretament, el nostre vot per evitar un retrocés democràtic. La resposta no és clara, sobretot des del punt de vista dels catalans, els que defensem els nostres drets singulars i creiem en la diversitat de l'estat espanyol. Perquè... tampoc podem estar massa contents de les reformes introduïdes pels socialistes. Jo diria que, per estratègia o necessitat, aquests ens han fet més cas, però just per aprovar allò que volien. En el fons ni uns ni els altres ens estimen gaire, però, això sí, no ens volen fora. Els hem de pagar l'estada.

L'estratègia d'ERC ha resultat inútil i fa pena sentir la ministra de transports, l'exalcaldessa de Gavà, defensant les competències estatals en transport, dient que la Generalitat ja pot decidir les horaris dels trens de Rodalies, perquè això és el que en definitiva pot fer el nostre govern. Se'ns pixen a sobre i ERC diu que plou.

En el fons, sabem que la cançó no canvia ni la melodia ni la lletra. I el problema més greu és que els nostres polítics tenen un nivell molt baix. No són ni bons gestors ni bons estrategues, per no pensar en aquells prepotents que es creuen els reis del mambo, i que voldríem que desapareguessin aviat. Algú pensa en Educació?

Quina força tenen els nostres polítics?

L'ARA d'aquest divendres publica l'article de l'enginyer i exministre Joan Majó, a qui llegeixo sempre per l'interès que em desperten els seus escrits i opinió. Una vegada més estic d'acord amb tot el que diu, però em preocupa que les solucions no es corresponguin en res amb el que està passant ni amb el que els nostres governs, amb les limitacions que tenen, acaben decidint.

A la darrera classe del curs de filosofia que segueixo, el nostre professor ens va demanar que busquéssim similituds entre l'època hel·lenística i l'actual. Ell ho tenia més clar que no pas nosaltres, i per això vàrem sortir una mica d'estudi analitzant la situació actual comparant-la amb anys enrere, però sense anar a parar on en Joaquim volia. A mi em va donar peu a expressar la meva opinió sobre el poder actual dels nostres polítics que està totalment supeditat als poders fàctics que se serveixen d'ells per dirigir el món en benefici seu.

Tot això ho dic perquè llegint les set claus que exposa Joan Majó per aconseguir millorar el món, t'adones que per més interès que hi tinguin els polítics de torn, hi ha una pressió no governamental que els impedeix prendre moltes de les decisions que millorarien el món, sobretot si estem d'acord amb necessitats com reduir les desigualtats o integrar més persones en el desenvolupament sostenible de la societat. El gran capital continua dominant la situació i per això veiem que no hi ha tantes diferències entre governs conservadors i progressistes. Els primers ja els va bé, i els altres tenen greus obstacles per fer-hi front.

Puc entendre perfectament decisions com la d'aquesta setmana, de la primera ministra de Nova Zelanda, plegant perquè se li han acabat les piles. Demostra molta sinceritat i valentia. Malauradament hi ha massa polítics que esdevenen obsolets, però no tenen el valor ni l'honestedat de fer un pas al costat i donar el relleu a gent amb més il·lusió i no tan cremada.

I ho lligaria amb l'article del catedràtic d'economia de la Universitat Pompeu Fabra, el senyor Guillem López Casanovas, quan alerta sobre el projecte del Hard Rock, que el PSC posa com a condició per aprovar els pressupostos de la Generalitat per aquest any. Realment estan convençuts que és un bon projecte per a Catalunya? L'exemple de les Illes Balears no els serveix? Una de les set claus que exposa Joan Majó hi fa referència sense dir-ho.

Tant de bo els nostres polítics tinguessin l'encert d'escoltar veus de referència contrastada abans de prendre segons quines decisions, es traguessin de sobre la pressió que reben d'interessos privats que no beneficien la majoria de la població, i s'expliquessin millor davant de la gent que els ha escollit per dirigir la nació. Sovint ens hem de quedar amb la lectura d'uns bons consells, però amb el regust de veure que poca cosa es fa per seguir-los i aconseguir la millora del nostre món.

Podem respirar tranquils?

Aquest dilluns, vigília de Tots Sants, ens trobem amb la respiració continguda després de conèixer els resultats electorals a la presidència del Brasil. Un empat tècnic, amb avantatge per l'expresident Lula da Silva, però amb l'actual president Jair Bolsonaro sense que digui res, no ens acaba de deixar tranquils.

L'actitud de l'expresident nord-americà Donald Trump ara fa dos anys, ens va deixar amb l'ai al cor, i durant moltes setmanes vàrem témer el pitjor, en detriment de la democràcia de la primera potència mundial. L'exemple a seguir de l'expresident Donald Trump fa patir també a hores d'ara, ja que el president brasilè no té gens de ganes de plegar.

Durant el recompte d'ahir diumenge ningú veia clar què acabaria passant. El fet que les notícies fossin d'un frec a frec entre les dues candidatures feia témer el pitjor. Ens havien parlat de moltes trampes per evitar el vot a l'expresident, i coneixent l'actual president ens ho vàrem creure, i fins i tot pensàvem que aconseguiria capgirar els resultats. El seu silenci no és bo, i fins que no s'hagi acabat tot el procés, no crec que estiguem en condicions de cantar victòria.

Sap molt de greu que podent fer bé les coses estiguem sempre patint pensant que el pitjor encara ha d'arribar. Tots plegats hem posat massa fàcil les coses perquè la ultradreta aconsegueixi bons resultats electorals. Ho hem vist molt a prop de casa nostra, i l'any vinent ho tindrem a sobre. Què podem fer per evitar-ho?

És evident que la manca de confiança vers els nostres polítics no és la millor manera per fer fora el perill del populisme que practica la ultradreta. L'esquerra hauria de ser més intel·ligent i aprofitar el seu discurs per intentar resoldre aquells problemes reals que la població pateix i que no hi ha manera que els afronti.

Si finalment Lula da Silva aconsegueix la presidència, no ho tindrà fàcil. La cambra de diputats està dominada pels conservadors de Jair Bolsonaro, i faran tot el possible per entrebancar-lo. No permetran grans canvis, ni recuperar la situació anterior a la presidència dretana. Potser serà la manera de no adormir-se, ja que a vegades un es deixa portar per la victòria i s'oblida dels seus compromisos. Sigui com sigui, però, tenim ganes de tornar a respirar normalment, i és per això que volem sentir el president Jair Bolsonaro reconèixer la derrota. 

Toni Soler, supervivent

Darrerament se'm fa difícil trobar articles interessants al diari ARA. Soc subscriptor de l'ARA des del primer dia i ho continuo essent tot i considerar que no està passant pels millors moments. Quant als articulistes, no sé si hi ha hagut baixes voluntàries o forçades, però el cas és que he trobat una davallada del llistó qualitatiu o, si més no, d'interès personal. Hi ha articulistes que continuaré llegint, coincideixi o no totalment amb les seves opinions, però que sempre em mereixen credibilitat i base raonable. I avui em refereixo a l'article d'en Toni Soler, a qui llegeixo setmanalment.

"Robar no és la paraula" m'ha semblat un títol molt encertat i també tot el seu contingut. No ho sabria dir millor i hi estic totalment d'acord. Em molesta el victimisme, però penso que titllar aquest escrit de victimista seria un error, un insult a la intel·ligència, perquè el raonament d'en Toni Soler és molt clar. 

Des de sempre els conservadors espanyols han treballat per afeblir l'estat i jo afegiria que els progressistes, que tant se'n vanaglorien, no han estat prou contundents a l'hora de reforçar-lo i dotar-lo de suficients recursos per garantir una millor justícia redistributiva de la riquesa del país.

Podria pensar que l'impost sobre el patrimoni és redundant, tenint en compte la imposició sobre la renda, i també afegir que dissortadament les grans riqueses troben la manera d'estalviar-se l'impost i al final qui l'acaba pagant és la classe mitjana. Però el més important de tot això és la referència que l'articulista fa al sistema de compensació territorial a Espanya, que fa que autonomies com Andalusia siguin receptores de diners que provenen d'altres com Catalunya. Si hi ha aquesta compensació resulta més dubtosa la llibertat d'aquestes comunitats receptores d'eliminar l'impost. D'alguna manera ja els hi paguem nosaltres, tinguem o no patrimoni.

Com ja comenta en Toni Soler, el tema és el mateix de sempre i per més que opinem al respecte, mai ens acceptaran les raons. Al final el que es pretén és que els catalans paguem els plats trencats d'una mala distribució econòmica del país, fruit d'una dictadura que va durar quaranta anys, i altres elements que no convé parlar-ne gaire perquè no et comencin a insultar i titllar de supremacista.

Celebro que Toni Soler continuï escrivint el seu articule setmanal, i confio en l'arribada de nous articulistes que em resultin tant o més interessants.

El Poder Judicial es menja la resta

Ara ha estat per les zones de baixes emissions, i per tant no només es tracta de temes relacionats amb l'independentisme que els diferents tribunals de justícia espanyols són cada vegada més protagonistes, deixant la política en un segon terme, judicialitzant la vida al nostre país. Es veia a venir que això no tindria aturador. Cada vegada els polítics, però també la societat civil, s'ha acostumat més a portar temes als tribunals de justícia, conscients que els jutges han pres el protagonisme als polítics. Per què?

Està bé que el Poder judicial vetlli perquè les decisions preses pels poders legislatiu i executiu no es passin de la ratlla, protegint la ciutadania de qualsevol abús de poder, però no està tan clar que el que estigui passant en aquests moments sigui legítimament bo i just.

Davant de la situació actual, penso que s'ha creat una inseguretat jurídica que no és bona per a ningú, i fa témer que els grans beneficiats siguin els de sempre, els grups d'interès que en contra de l'interès general, defensen la seva posició i es troben ben acompanyats d'uns jutges que tots sabem de quin mal pequen. Són persones que han guanyat unes oposicions i que no tenen cap vincle amb la ciutadania, ni els ha de donar compte de res. Atès que la transició política no va fer neteja de pensaments autoritaris, resulta molt evident quines són les decisions que es prenen, però no només en temes polítics, sinó, com és el cas d'aquesta setmana, en temes de sostenibilitat.

Se'm fa difícil preveure com es pot resoldre aquesta irregularitat que ha agafat tanta embranzida, i que no sembla que hagi de tenir un aturador, si més no a curt i mitjà termini. Els grans beneficiats, normalment de l'òrbita conservadora, no faran res per parar-ho, i l'esquerra, per més progressista que digui ser, tampoc es veu en cor, ni mostra gaire interès en solucionar-ho. És per això que haurem d'acostumar-nos a conviure amb aquesta prevalença del Poder judicial davant de tots els temes que es puguin presentar el dia a dia. L'esperança que molts teníem en Europa, potser a la llarga pot prendre-hi part, però de moment ens hem d'espavilar sols i acceptar, de mala gana, tot el que està passant.

Viure per sobre del bé i del mal

Boris Johnson i Novak Djokovic són dos exemples de persones que es creuen per sobre del bé i del mal, i que tothom s'ha d'agenollar davant d'ells. No són els únics, ni molt menys, però aquests dies són notícia a la premsa i em serveixen per fer la reflexió del dia.

Massa sovint veiem persones que es creuen diferents a les altres i que se'ls ha de tenir en compte aquesta singularitat, per sobre de les lleis. Un pot estar d'acord o no amb les lleis, i manifestar-ho, però el que no pot pretendre és ser tractat diferent d'un altre, només perquè té nom internacional, ja sigui per ser el primer ministre d'un país, o el tennista número 1 del món.

Avui no sabem encara en què acabarà tot plegat. Uns voldrien que el primer ministre britànic dimitís, i d'altres que el tennista serbi sortís d'Austràlia sense poder competir. Probablement aquesta seria la solució més lògica per a un i altre, atès quines han estat les circumstàncies que els han portat a sortir a la primera pàgina dels diaris. El fet, però, que ho consideri com el més lògic no té res a veure amb el que pugui acabar passant.

Si ambdós casos el país protagonista fos Espanya, sabríem sobradament quina seria la seva resolució. A Espanya no dimiteix ningú, faci el que faci, i les exempcions són a l'ordre del dia. Ahir mateix sentíem el president de la Federació de Futbol, el senyor Luís Manuel Rubiales, justificant un tracte diferenciat als futbolistes espanyols, pel sol fet de formar part de la selecció espanyola.

Boris Johnson ha demostrat sobradament la seva capacitat de fer el que li rota, i sortir-se'n amb la seva. Els conservadors britànics difícilment deixaran dimitir el seu primer ministre, a no ser que tinguin clara la seva substitució. Quant a Austràlia, segur que el seu govern és molt més coherent amb tot el que determina per a la seva població. Només una intervenció judicial pot aconseguir derrotar el govern, i permetre que el jugador serbi participi a la competició.

Qui celebra la festa de la Constitució?

Ja fa molts anys que la celebració de la Constitució el sis de desembre només serveix per fer pont, aquest any de cinc dies. Som molts que voldríem una reforma, tot i que ens juguem que sigui per anar a pitjor. Aquesta obsessió per considerar la Constitució inamovible, fa que estigui obsoleta. 

El món ha evolucionat, i la vida no té res a veure de quan es va aprovar la Constitució, que per cert els pares del PP, llavors AP, hi varen votar en contra. Si ara estan a favor de no tocar-la és perquè la veuen prou conservadora i que és millor així.

Una constitució no es pot anar modificant cada dos per tres, però d’aquí a no tocar-la en quaranta anys hi ha una gran diferència. Per qui no ho hagi viscut, la Constitució es va confeccionar sota la pressió dels nostàlgics del franquisme i els militars. Aquests varen intentar un cop d’estat perquè consideraven que ens havíem apartat massa del govern autoritari de Franco.

Davant d’aquest argument, semblaria justificada la seva revisió, però no interessa ni a la dreta, ancorada a l’extrem, ni als mateixos socialistes, que no han sabut aprofitar les majories del passat. Aquesta por ens va ser massa conservadors i deixar en entredit la qualitat democràtica del nostre sistema polític.

Avui, doncs, hem tingut un dia de festa i per a molts una continuïtat festiva amb la verge Puríssima. Molta gent haurà sortit de preludi de les vacances de Nadal, que arribaran ben aviat. No haurem pensat en la Constitució, sinó en planificar els nostres viatges. De fet, tal com estan les coses, potser és el millor que podíem fer.

Biden sorprèn als mateixos demòcrates

Analistes polítics dels EUA valoren molt positivament la feina d'aquests primers dies de govern del president Biden, amb uns resultats i una opinió molt més favorable del que es podien arribar a pensar. La seva elecció semblava la de mal menor, per fer fora Trump, però està resultant més interessant del previst.

Em fa pensar, salvant les distàncies, en Joan XXIII, el Papa que havia de ser de transició, per l'edat i currículum, i que va arribar a revolucionar el Vaticà. No sé què passarà amb Biden, però sí que semblava que per edat i per tradició conservadora, no provocaria gaires canvis, però s'està veient abans dels seus primers 100 dies, que ha pres iniciatives que han sorprès als mateixos dirigents demòcrates, el més progressistes i que veien en Biden un conservador.

La feina de Biden no és fàcil després de l'herència de Trump, però haurà d'intentar fer aportacions a la política dels EUA i aplanar el camí als demòcrates perquè en les eleccions del 2022 no hi hagi un retorn a postures conservadores i afins a Trump.

A nivell internacional hem vist com gosava posar en dubte la política del govern turc, i titllava de genocidi armeni uns fets que cap altre president americà havia gosat afirmar. També ha criticat la política del president rus, titllant-lo d'assassí, per l'enverinament del líder de l'oposició, i això que podia semblar una ficada de pota, el pot reforçar com a dirigent mundial, recuperant el paper que havia tingut la presidència dels EUA.

Caldrà seguir de prop com va evolucionant tot i com se'n surt de marrons que té instal·lats al seu país, com és ara l'entrada d'immigrants procedents de la frontera amb Mèxic, un fet prou important i complex com per anar-hi treballant i tenir l'encert per no posar en risc la seva reputació i l'acceptació de la seva gestió. 

Villarejo voldria veure Pujol a la presó

Va estar un temps en silenci, però va aparèixer amb una nova empenta de la mà de Pablo Iglésias. D'alguna manera servia de ganxo pel seu passat històric com a fiscal anticorrupció, i ocasionava una patacada a ICV. Un home d'esquerres en un món farcit de conservadors i ultraconservadors. Va agafar fama i molts l'admiràvem i el vèiem com la coherència dins d'un món obscur i poc transparent, i aparentment corrupte.

Sempre ha portat clavada l'espina de Jordi Pujol i no ha desestimat cap ocasió per comentar-ho i criticar-lo. Va ser amb la confessió de l'expresident que es varen obrir com unes taronges els ulls de l'exfiscal. La confessió li donava la raó i aquella obsessió per enfonsar Pujol i la seva família es veia recompensada.

Sempre vaig veure amb bons ulls l'exfiscal, però em va deixar d'agradar quan va aparèixer amb Podemos, i no pas perquè tingui res en contra d'aquest moviment, ans el contrari, crec que és bo que hagi aparegut i espero que pugui fer bona feina, a nivell d'Espanya, sobretot, però també a nivell de Catalunya i en alguns municipis.

La posició de l'exfiscal envers Catalunya és clarament unionista, però evidentment amb una visió des de l'esquerra solidària. Si fos per ell, el moviment Podemos no faria res per ajudar el moviment sobiranista, però això és tan defensable com el contrari. El seu odi o ànim de revenja contra Pujol, a qui no pretenc defensar, sinó que espero que es faci justícia i pagui per allò en que hagi obrat malament, l'ha portat a declarar que en el seu exercici professional va ser pressionat per no investigar ni acusar Pujol ni la seva família. Però jo li pregunto: Ho va denunciar? Si considerava que hi havia algú que el pressionava perquè aturés les investigacions, ho havia d'haver dit, perquè ara el podem acusar d'encobridor. Per què no ho va fer? Si considera que hi va haver un pacte entre partits per silenciar corrupció, ho havia d'haver denunciat. Tenia per costum amagar fet delictius? Un jutge, un fiscal ha d'obrar d'acord amb la llei i la seva consciència, i fer front a qualsevol pressió. 

Les darreres declaracions de l'exfiscal poden comportar la revelació que la seva professionalitat és qüestionable. Una persona que és pressionada i no ho denuncia, no ens mereix la nostra confiança, perquè alimenta una situació de corrupció que pot haver degenerat fins al dia d'avui.

La dreta espanyola indigna els conservadors europeus

La credibilitat d'Espanya també trontolla per culpa dels representants polítics que tenim a Brussel·les. Els nostres polítics europeus demostren als ulls de la resta de països el seu poc nivell polític i democràtic. La dreta espanyola està tan acostumada a governar a cop de decrets que no saben que aquest estil no s'usa arreu. En democràcia, encara que es disposi de majoria absoluta, la clau de l'èxit i de la qualitat democràtica és el diàleg i el consens.

A Espanya fa molts anys que estem acostumats als cops de bastó, però aquesta pràctica no funciona a altres països, sobretot si es vol anar amb el cap alt. Aquesta vegada ha estat la representant d'UPyD amb el suport de C's i el PP, però no és ni la primera vegada ni serà la darrera que faran el ridícul, però, i el que és encara pitjor, ni se n'adonen. 

Si algun polític europeu n'havia dubtat, ara es podran adonar de quin perfil de partits conservadors hi ha a Espanya, i potser entendran per què aquests són encara minoritaris a Catalunya. Dic encara perquè no sé el que pot passar a la llarga. Ja sabem que qui va amb un coix al cap d'un any és coix i mig.

No és estrany tampoc que periòdics internacionals demanin a Rajoy que canviï el guió i permeti que els catalans votin. Si a més té tan clar que els independentistes són minoria, de què té por? permetent la consulta ho resoldria i els independentistes s'haurien d'empassar les seves ànsies sobiranistes. Fàcil, oi?

Fins i tot la Fiscalia té dificultats per fer el joc al PP i al seu president. Rajoy volia un càstig exemplar per fer callar els corrents més feixistes del seu partit i li costa més del que es pensava. Rajoy se'n farà el càrrec, però algú haurà de liderar aquests espanyols que ni han transitat ni en tenen ganes. Ja veieu que Martín Villa té molt clar que va obrar bé. Mai ningú l'ha qüestionat judicialment, i això ha passat perquè han continuat governant sempre els mateixos.

El papa Francesc s'enfronta als cardenals més conservadors

Aquest matí s'ha inaugurat la III Assemblea General Extraordinària del Sínode dels bisbes que parlarà de la família. Es tracta d'un esdeveniment que servirà per confirmar l'esperit reformista del papa Francesc o bé adonar-nos que tot plegat s'hagi tractat d'un miratge. La forta resistència dels cardenals més conservadors pot frustrar l'empenta del papa Francesc per posar al dia l'Església catòlica i evitar el progressiu abandonament dels fidels.

Sempre s'ha dit que les organitzacions van endarrerides respecte la realitat, i en el cas de l'Església és totalment cert. Amb l'excusa de dogmatitzar-ho tot ens hem trobat que el dia a dia no té res a veure amb el formalisme de l'Església, que confon el missatge de Jesús amb el discurs tradicional.

La família d'avui, amb molts problemes, no té res a veure amb la família dels nostres pares i avis. Aquest canvi que, en molts casos, és profund, no ha estat abordat pels màxims responsables de l'Església i ha provocat que les famílies anessin abandonant, sense aturador, l'assemblea de catòlics. Ha mancat l'esforç de l'Església per posar-se al dia i que en lloc de castigar i amenaçar, ajudés les famílies davant les noves circumstàncies.

La por a deixar sense efecte la indivisibilitat del matrimoni en benefici de les persones que han errat en el seu primer matrimoni espanta massa gent i esdevé un dels reptes importants d'aquest Sínode inaugurat avui, on el papa Francesc haurà de convèncer del conegut lema "renovar-se o morir".

La clau de l'èxit de tota institució és saber distingir l'essencial del farciment, i la jerarquia eclesiàstica en moltes ocasions s'equivoca. El repte està en prendre decisions importants amb el perill de no acabar-ho d'encertar. L'immobilisme, aparentment segur, mai és una bona solució.

Nosaltres no vàrem poder votar als 18 anys

Aquesta mitjanit comença la campanya de les eleccions europees del diumenge 25 de maig. Unes eleccions d'entrenament per a les dues de l'any vinent, sobretot per aquells partits que, convocatòria rere convocatòria, han experimentat una tendència progressiva cap al desastre o l'èxit.

Sempre diem que cada convocatòria és diferent i que no podem comparar les europees amb les autonòmiques ni aquestes amb les municipals o les generals, però després, quan coneixem els resultats, tots els partits polítics en fan la lectura que més els interessa.

D'entrada, la majoria de les mirades estaran fixades en què passa amb CIU. Si es manté o augmenta el percentatge de vots, hi haurà qui hi veurà un suport al posicionament sobiranista dels darrers temps, però si afluixa i perd vots, saltaran els unionistes per culpar Mas per la seva dèria en convocar la consulta.

Si ERC puja què diran? i si el PSC es recupera o continua baixant també ja hi ha els titulars a punt. Tot això perquè molts mitjans de comunicació en faran una valoració en clau local, encara que estiguem parlant de Brussel·les.

A casa revisc l'experiència de 1977 quan vaig poder votar per primera vegada, ara però en la pell del meu fill. Tres mesos després de complir els 18 anys, tindrà l'oportunitat d'emetre el seu vot. ¿Ho farà amb la il·lusió que nosaltres quan érem joves, però uns quants anys més grans que el meu fill?

Havien passat quaranta-un anys des de les últimes eleccions generals i persones de la generació del meu pare no havien pogut votar mai. El meu pare havia votat per primera vegada als 56 anys, en ocasió del referèndum per a la Reforma Política, jo als 21 i el meu fill ho farà als 18. 

La il·lusió i també satisfacció d'ara fa 37 anys ha desaparegut. Aquesta transició, lloada bàsicament pels conservadors, a molts ens ha provocat un cert desencís, vistos els resultats assolits. És per això que no és fàcil animar el fill a que voti, però penso que el fet que m'hagi vist sempre exercir el meu dret a vot, tot i els meus dubtes sobre a quin partit li havia de donar, l'engrescarà a participar-hi. D'alguna manera, però, l'hauré d'avisar que no es creï més expectatives del compte, perquè després no s'emporti un gran desengany, ara que ja pot votar.