Nou anys després

Arran del retorn aquest dimecres de qui fou conseller de cultura, l'honorable Lluís Puig, et preguntes si som capaços de valorar què significa nou anys d'exili, de manera objectiva, sense deixar-nos portar pels sentiments, els principis ideològics o els interessos polítics. Analitzar què representa per a una persona haver viscut nou anys fora del país, sense tenir clar quan podria tornar.

Fets com els del conseller Puig, o del també conseller Comín i el president Puigdemont, t'ajuden a veure què pot representar entrar en política, significar-te per uns ideals i mantenir-te ferm fins a les darreres conseqüències. Quan hi penses una mica no t'estranya que costi tant trobar persones de pedra picada en el món de la política, sobretot quan es defensen interessos i drets dels més febles, en tots els aspectes, no només econòmics, també culturals.

La història ens brinda molts casos d'exili. El nostre país, amb el cop d'estat del 1936 i els quaranta anys de dictadura és un bon exemple. Passa que quan et refereixes al passat la impressió no és la mateixa que estar-ho vivint dia rere dia. Els dies ens passen molt de pressa, i els anys també, però si vius en la incertesa de l'exili, no sé si el temps transcorre tan ràpidament. Només els que ho han experimentat ens ho poden explicar.

Puc imaginar-me l'emoció dels retornats, pensant que ha arribat el dia. Que recuperen la llibertat que un dia els varen prendre. I ho penso sense entrar a valorar l'encert o no de la seva actuació. Ells varen obrar d'una manera, que molts pensaven que haurien fet el mateix, però ells són els que en varen rebre les conseqüències. 

Feta la reflexió, voldria animar tothom a significar-se. No és bo viure en l'anonimat sense defensar els teus principis. N'hi ha que ho tenen molt fàcil, perquè juguen a casa. N'hi ha d'altres a qui se'ls complica l'existència, perquè juguen al camp contrari.

Manuel Marchena, amor de pare!

No em digueu que no és bonic i tendre l'amor de Manuel Marchena vers la seva filla Sofía. Què no faria un pare per acontentar la filla, per posar-la a dalt de tot, per treure-li tots els entrebancs que la vida t'ofereix?

Marchena, com a bon pare, ha aconseguit allò que tu i jo no aconseguiríem mai. Potser perquè no som tan bons pares? Potser perquè els nostres amics i col·legues no ens estimen prou? Manuel Marchena, president del tribunal que haurà de jutjar els acusats de l'1-O ha demostrat que sap estimar fins al límit, i que té uns molt bons amics.

Algú pot pensar en el tema dels favoritismes, però això seria mal pensar d'unes persones, uns jutges, que decideixen qui és bo i qui és dolent. Unes persones que imparteixen la Justícia de manera imparcial i objectiva. Unes persones que només procuren pel bé dels altres i empresonen els dolents, els que no estimen la Pàtria, els que volen trencar la sagrada unitat d'Espanya.

I això es fa de manera transparent. No se n'amaguen perquè tenen la consciència adormida i no els molesta, perquè qui li pot prendre els privilegis viu també gràcies a ells. Aquesta és la història real de l'Espanya del segle XXI. La corrupció és a tot arreu, però sobretot on hi ha el poder, sigui polític o judicial.