Com més serem, més riurem!

Aquest refrany català que ve a dir-nos que com més gent hi assisteixi millor anirà, em serveix per parlar de la participació i de la necessitat que l'entenguem, la posem en pràctica i no ens cansem de reivindicar-la. Permeteu-me que em repeteixi dient que les persones, més que participatives, som reactives. Perquè reaccionar davant d'un fet, sobretot si és per criticar-ho, és molt més fàcil que no pas arremangar-se i participar en una actuació. I així anem.

No parlaré de la votació que aquests dies, a la nostra vila, ha tingut lloc en un vial, on es demanava l'opinió dels seus residents sobre la mobilitat provisional fins que no es facin les obres definitives. La participació no ha estat gaire exitosa, però ja hi haurà qui en farà la valoració, coneixent-ne tots els detalls.

Quan avui parlo de participar penso en la notícia que apareixia al diari de la convocatòria de diferents estaments, professionals i polítics, per aconseguir redefinir l'educació del nostre país, que arrossega molts problemes des de fa molt temps. Com és sabut, cada vegada que hi ha un nou govern es plantegen canvis en l'ensenyament, amb la dissort que no acabem de fer-ho prou bé. De qui és la culpa?

Sempre he pensat que aquests temes tan globals i de futur necessiten el màxim consens polític, ideològic i professional. Definir com volem que funcioni l'ensenyament al nostre país no pot ser cosa només del govern de torn, amb els funcionaris del departament. Cal consens de totes les parts, perquè davant d'un canvi polític no es torni a començar de nou. També cal l'opinió professional i d'expertesa, per analitzar el passat, el present i les possibilitats de futur.

No sé com anirà aquest nou Consell d'Educació que s'ha creat, però d'entrada és positiu si contempla tots els agents implicats, des de professionals, polítics, teòrics i famílies. Tots hi han de dir la seva, per poder arribar al màxim consens. L'èxit no està mai assegurat, però s'ha d'aconseguir la participació de tothom, i les ganes d'arribar a conclusions clares i consensuades. Hi ha molta feina a fer i no la podem deixar més a l'estacada. Anem tard!

Balanç positiu de la festa

El balanç que en faig de la festa de Sant Roc, amb la gran quantitat d'actes programats durant cinc dies, no pot ser més que positiu. Destaco l'encert dels actes i la seva diversitat abastant totes les edats. També la gran participació no només d'espectadors sinó també d'actuants. Els geganters, els macips, els dansaires i els actors de la pesta han estat els veritables protagonistes d'aquests dies.

No tinc dades, però no he vist que s'hagin produït incidents remarcables. No sempre surt tot rodó i és d'agrair la col·laboració de tots per fer més gran la festa, però també per fer-la distreta, agradable i fàcil. Tenim els espais que tenim i amb ells cal jugar. Alguns veïns i veïnes s'han queixat de l'excés de decibels, quan les actuacions es produïen massa a prop de les seves cases.

Segurament que hi ha coses a millorar. Si ho féssim tot perfecte seria avorrit, oi? Al meu entendre, però, hem assolit un gran nivell i ara es tracta més de buscar el perfeccionisme que no pas de resoldre grans temes. Probablement, el que ens queda pendent és la ubicació de segons quins actes i l'horari que es programen. Congeniar la festa amb el descans no és gens fàcil. No és un problema d'Arenys, i ho podem comprovar si us bellugueu per Internet i mireu tot el que passa més enllà.

Repartir els actes en més espais, per no "castigar" sempre les mateixes persones seria una bona solució. I escric el verb castigar entre cometes, perquè hi hauria molta cosa a dir. Probablement hi ha alguns indrets que es podrien explotar més. Penso en la tercera platja o en la plaça de la sardana. És cert que no hi ha res com el centre de vila, al bell mig del brogit, però pensant en la conciliació potser hauríem d'estudiar nous emplaçaments per alguns dels actes.

Insisteixo que la meva valoració de la festa és molt positiva i aprofito aquest espai per felicitar i agrair a totes les persones que ho han fet possible, que no són pas pocs. Gràcies per fer-nos viure plenament la festa de Sant Roc.

Un nou ROM per millorar la participació

Aquesta setmana s'ha celebrat el primer Ple municipal regit amb el nou reglament orgànic municipal (ROM), aprovat recentment després de vint-i-cinc anys de vigència de l'anterior. Durant la celebració del Ple es varen poder observar dos canvis significatius. Per una banda, l'ordre de les intervencions dels grups municipals, invertint-lo i començant pels grups amb més vots, i per l'altra, la durada màxima de dues hores de l'apartat de precs i preguntes.

La primera mesura té lògica i es fa coincidir amb el que passa a les altres institucions supramunicipals. El tradicional ordre d'intervencions d'Arenys de Mar no estava escrit, però era un costum. Pel que fa a la durada màxima de dues hores, que té la intenció de no allargar excessivament la sessió plenària va provocar que quedessin unes quantes preguntes al calaix, que es varen llegir i que el govern local respondrà per escrit. La durada de les intervencions no es va respectar, segons el que està estipulat, i això va fer que no hi cabessin totes. Segurament que, amb l'experiència d'aquesta vegada, caldrà ser més meticulosos en les pròximes sessions, i fer possible que es pugui parlar de tot.

Un element introduït al nou ROM i que encara no va aparèixer és la participació ciutadana en una sessió prèvia de mitja hora abans del Ple. Les normes superiors a què s'ha d'adaptar el ROM no permeten que aquest espai formi part pròpiament del Ple, però sí que aprofita l'avinentesa de la presència de tots els grups municipals per permetre que els vilatans puguin expressar-se lliurement i rebre resposta directa a les seves reivindicacions i suggeriments.

Estic convençut que aquesta porta oberta serà aprofitada i ajudarà a fer que l'Ajuntament i el seu govern es facin més propers a la ciutadania, més transparents i ajudin que la política municipal sigui més participativa. Recordem que el nostre sistema polític és de democràcia representativa, però totes les fórmules que puguem aplicar per millorar la participació seran benvingudes.

Ser realment transparents

L'esforç per millorar l'administració pública dins d'un model de democràcia representativa ha comptat amb dos elements que han centralitzat els objectius a assolir. Per una banda, la participació de la ciutadania en els afers públics i per l'altra la transparència. Ambdós constitueixen, al meu entendre, la base de la confiança necessària entre l'administració i els administrats. Saber que pots dir-hi la teva, a través dels marcs establerts, i conèixer què es cou a dins, gràcies a les finestres que avui tenim obertes amb l'ajut de les noves tecnologies, que ja no són un tan noves, i Internet.

Ahir parlava del nou ROM, aprovat definitivament en sessió plenària i que incorpora les audiències prèvies al Ple, que és una manera més d'acostar la ciutadania a la tasca que realitzen els nostres representants polítics. Els webs municipals i de totes les administracions públiques també ens obren a descobrir la feina de l'administració. Les millores en les facilitats per accedir-hi són bàsiques perquè la tal transparència sigui real.

Encara que la majoria de la població actual hagi nascut dins de l'època digital, encara hi ha moltes persones que en viuen al marge i necessiten que algú els ajudi per bellugar-se en aquest món i fer les tramitacions necessàries que cada vegada en són més. L'administració pública té l'obligació de facilitar les eines d'accés a les dades públiques i això es pot fer de moltes maneres, sigui de qui sigui la competència.

Les oficines d'atenció ciutadana (OAC) han estat claus a l'hora de fer fàcil tota mena de tramitacions i, ajuntaments com el d'Arenys de Mar, fa molts anys que actua com a finestreta única per a tràmits adreçats a altres administracions. Però com que no podem fer recaure tota la responsabilitat i tasca a aquestes oficines, cal crear els espais idonis perquè la ciutadania, que no se'n surt, hi pugui acudir i ser atès. Tots i totes tenim el dret d'accedir a les dades públiques i si no tenim la capacitat de fer-ho per nosaltres mateixos, ens hi han d'ajudar.

Podrem parlar realment de participació i transparència quan tots els obstacles que encara queden desapareguin i ningú pugui dir que no hi ha tingut accés.

Mural participatiu

He vist la convocatòria per aquest dissabte del mural participatiu al pas subterrani del final de la Riera d'Arenys. És interessant que s'organitzin actes com aquest, sobretot tenint en compte el que acostuma a passar amb els murals improvisats, o més aviat els grafitis barroers sobre mobiliari urbà i, especialment, als trens de Rodalies.

Probablement, tots portem a dins una via creativa que necessitem fer sortir a fora, però és bo saber-se contenir, o si més no encarar-la de manera que no sigui ofensiva ni provoqui desperfectes o costos econòmics innecessaris. Hi haurà qui veurà bé observar com els trens circulen amb aquells grafitis, però a mi no em fa gens de gràcia.

Sempre he deplorat aquesta mania d'alguns d'anar guixant les parets, encara que sigui amb escrits reivindicatius defensables. Embrutar parets i mobiliari no té cap sentit i és una manera de comportar-se incívicament. 

Passejar per un subterrani amb il·lustracions més o menys interessants pot suposar alegrar la vista i si al mateix temps ajudem a desenvolupar la creativitat dels joves i no tan joves, que tenen la bena artística, tot això que hi guanyarem. Potser el dia de demà es dedicaran al dibuix artístic i seran els pintors del futur. 

A Arenys ja tenim alguns racons il·lustrats per vilatans actius, i formen part del nostre patrimoni. Defensar-ho i potenciar-ho és una bona cosa, i fer-ho de manera participativa no deixa de ser una pràctica positiva, perquè no es tracta d'actuar amb nocturnitat i traïdoria, sinó de manera festiva i pedagògica.

Jo no hi participaré, perquè soc un negat de la pintura, però animo a totes aquelles persones que els agradi dibuixar i pintar, que hi assisteixin i experimentin què és fer públic aquell art que portem mig amagat.

En defensa de la participació

Darrerament, Arenys de Mar ha estat notícia no pas per fets luctuosos, sortosament, sinó per la iniciativa d’una vilatana, l’Ana León, que ha comptat amb la participació i mobilització de molts vilatans i ciutadans d’altres poblacions veïnes. El motiu, reclamar a la Generalitat la creació d’una línia de transport públic per arribar a l’hospital de referència de la mostra comarca a can Ruti, a Badalona.

Vivim en una democràcia representativa i algú no entén que la ciutadania pugui actuar més enllà d’escollir els seus representants polítics cada quatre anys, i es mobilitzi per unes causes justes, en aquest cas, per aconseguir un servei essencial.

Estem més acostumats a sentir criticar l’administració pública per les seves mancances que no pas arremangar-nos per fer veure les nostres necessitats, la nostra voluntat. Accions com la de l’Ana León, n’hem vist alguna altra, però escassegen. Existeix la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) però a casa nostra no ha tingut gaire èxit. Em ve al cap la iniciativa per aconseguir una llei electoral pròpia que els nostres representants polítics han estat incapaços de consensuar, i que va acabar en no res.

Si potenciéssim la mobilització tranquil·la i la participació col·lectiva per millorar la societat, potser deixaríem una mica de banda la pràctica massa habitual i fàcil d’utilitzar les xarxes socials per increpar i insultar, que no serveix per a res més que per crear un ambient desagradable i fins i tot violent.

Cal felicitar l’Ana León i totes les persones que li han fet costat i esperar que la Generalitat doni una resposta positiva a aquesta demanda tan reclamada i necessària. En uns moments que la xarxa ferroviària està tan deteriorada, encara pren més força la necessitat de comptar amb un transport públic alternatiu, i en el cas de l'hospital de can Ruti, per la seva situació geogràfica, queda molt més justificat.

Més enllà de les ballarugues i el tiberi

Arenys de Mar ha organitzat el mes de la gent gran amb molt d'èxit de participació. Han estat molts els actes que s'han celebrat, amb predomini de balls i tiberis. Sembla que l'etiqueta que portem a sobre els que ja tenim una edat, és que ens agrada ballar i menjar. Si vols fer feliç a un avi, posa-li un plat a taula i música perquè pugui ballar. 

L'edat et va dirigint per les diferents etapes de la vida. Des de l'escola bressol fins a la jubilació són molts els ambients que has viscut i compartit. Tot i que no tots som iguals, ni pensem el mateix, ni tenim els mateixos gustos, d'alguna manera et van assimilant cap a un model determinat, fins al punt que t'obliguen a decidir si t'hi apuntes o te'n decantes. El terme mitjà, com sempre, és molt complicat.

Tot allò que hem conreat durant anys ens permet tenir més opcions a la teva vellesa, i per això és important no deixar-te arrossegar sense criteri, perquè demà ho necessitaràs per ser feliç.

Arenys de Mar té una població molt envellida. Segueix la tònica del nostre país, però probablement una mica més exagerat i tot. Potser per això els nostres governs locals es prenen tan seriosament la necessitat d'entretenir-nos, encara que sigui ballant i menjant. És una manera de sortir de la solitud, que alguns poden patir, i trobar-se amb aquelles persones de la seva generació que han anat cremant etapes.

Sortosament, la nostra vila té molta activitat cultural, també pensant en la gent gran. És molt important comptar amb una xarxa d'entitats que dinamitzin el municipi, amb actes ben diversos, amb una especial atenció a la divulgació cultural i intel·lectual. El paper que juguen l'Ateneu Arenyenc o l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran són dos molt bons exemples del que estic comentant.

L'administració pública, en aquest cas la municipal, té l'obligació de procurar per a tothom, tinguin l'edat que tinguin, actes ben diversos. Sense la xarxa d'entitats, però, amb uns dinamitzadors que desinteressadament dediquen el seu temps a programar tota mena d'actes, la vila coixejaria. A ells els ho hem d'agrair, i nosaltres participar-hi.

Les presses mai no són bones

Aquests dies estem convocats a participar en el procés de pressupostos participatius i se'ns demana que aportem idees de projectes o actuacions, per sota dels tres-cents mil euros, que voldríem que el govern municipal incorporés en el pressupost de l'any vinent. Un procés que, a Arenys, vàrem incorporar l'any 2008 i que no ha experimentat gaires canvis, amb uns resultats poc significatius, quant a resposta ciutadana.

En ple estiu no és el millor moment per tenir els vilatans engrescats a participar-hi, però d'alguna manera es vol cobrir l'expedient, peti qui peti. No ens hi podem negar ni tancar-nos en banda. Quan se'ns demana opinar i aportar idees hem de respondre. No sempre en tenim l'oportunitat. Tot i això, seria desitjable organitzar les coses a temps, sense presses i escollint el millor moment per tirar-ho endavant.

Els pressupostos participatius es porten a terme en diferents municipis del país, amb més o menys èxit. Més aviat el percentatge de participació acostuma a ser baix, com també ho és la participació en les convocatòries electorals, i no per això deixen de ser importants.

Des de fa molts anys, que ho vaig llegir, no m'he cansat de repetir que la ciutadania més que participativa és reactiva. Quan passa alguna cosa que ens sacseja, acostumem a reaccionar i moure'ns, però, en canvi, quan ens conviden a participar i a dir-hi la nostra, som més reticents. Ens fa mandra i ens quedem a casa. I això que ens ho posen fàcil, per poder-ho fer sense moure el cul de la cadira.

Aquest divendres acaba el termini per presentar propostes i n'hi ha una cinquantena. Algunes de les quals no són consistents o no s'ajusten a les característiques que han de complir per ser acceptades. A vegades proposem coses sense haver llegit la lletra menuda, i això fa que es perdin pistonades.

L'equip de govern es va replantejar el model, per intentar ser més atractiu i rebre més propostes. Si no s'anima a darrera hora, l'objectiu no s'haurà complert, i caldrà reflexionar sobre què s'ha fet malament i què no es pot repetir. Entretant proposo una pluja d'idees per substituir el procés. Pot molt ben ser que el model estigui esgotat i calguin nous projectes, noves idees, nous sistemes per incentivar la participació.

La participació i la xocolata del lloro

Qui es creu la participació? Tothom en parla, però ningú la vol. Per quedar bé, algú s’inventa la xocolata del lloro, però per a coses importants tenen molt clar que el nostre sistema és de democràcia representativa. La participació ho maquilla i fa patxoca!

Després de llegir la notícia de l’alcalde que mossega un mosso, he vist que a Moià l’alcalde té problemes amb un grup de persones que li demana una consulta, li demana poder opinar, i té por de perdre-la. Molt democràtic! Ja ha avisat que si l’acaba convocant, aquesta no serà vinculant, i ells, el govern, decidiran quin cas en fan. Democràcia representativa!

El tema és conceptual. Hi ha qui creu que una vegada guanyades les eleccions pot fer el que vulgui, sense escoltar a ningú. Oi que l’han votat? Doncs ara a callar i ja en parlarem d’aquí a quatre anys. I si no fixeu-vos en Trump. És un bon exemple d’aquesta interpretació de la democràcia.

És per això que donar la veu a la ciutadania perquè opini es fa tan poc. Què en saben ells per poder opinar? Llavors el que es fa és donar les engrunes i enganyar el personal fent-los creure que els tenen en compte. És cert que hi ha temes complexos que no tots tenim opinió, però per això hi ha la comunicació, la informació i la pedagogia.

Un procés participatiu no es pot limitar a demanar el vot a favor o en contra. Cal una explicació prèvia que permeti conèixer els pros i contres d’una presa de decisió. Cal que la gent pugui opinar amb coneixement de causa, i això requereix temps i esforç amb el perill que el resultat sigui desfavorable per a qui convoca la consulta. I és aquí on el govern de torn treu la pinzellada participativa i es queda per a ell el gros del pastís.

Creure en la participació

La primera pregunta que ens hauríem de fer és què entenem per participació. Si us hi fixeu, sempre que es parla d'un acte públic es comenta el grau de participació entès com a nombre de persones que hi han assistit, al marge de si la seva actitud ha estat més o menys passiva. En un espectacle, cultural o esportiu, hi ha participants que formen part del públic i d'altres que actuen, els jugadors o els artistes. Sovint el concepte de participació no va més enllà. 

Quan parlem de democràcia participativa hem d'entendre que volem una mica més que l'assistència passiva a un esdeveniment. Ens hi referim quan tenim la voluntat que els assistents o les persones que puguin quedar afectades per unes decisions polítiques, hi puguin dir la seva i s'estableixi un mecanisme per tenir-ho en compte. Acostuma a passar que tot acaba en unes votacions i no és ben bé això.

Tot i que ha passat una mica de moda, hi va haver un temps que les nostres institucions varen treballar sistemes de participació en la política que no han acabat de quallar, sigui perquè participar porta la seva feina, o perquè no acaba d'interessar els polítics que han estat escollits en unes eleccions dins del marc de la democràcia representativa, amb el protagonisme clau dels partits polítics.

Es va fer popular l'organització dels pressupostos participatius, sota la base que el Pressupost és la llei més important que s'aprova anualment en una institució, sigui un Parlament o un Ple municipal, i d'aquesta manera es pretenia donar valor a l'opinió de la ciutadania en un tema transcendent. 

Aquí no puc desenvolupar gaire el tema, que donaria per un llarg debat. Les persones que ho han seguit sabran quines són les dificultats per portar-ho a terme, els resultats obtinguts i una mica la decepció de molts participants. La conclusió podria ser la xocolata del lloro.

Hi ha altres maneres de participar en la política local i no se'n fa ús. Bàsicament perquè no interessa. Perquè molts pensen que ja hi ha un procés participatiu cada quatre anys per decidir qui ha de governar, i qui ha de prendre totes les decisions. És una llàstima que no s'avanci en la metodologia participativa, encara que es respectin els principis de la nostra democràcia, que és, com he comentat abans, de caràcter representatiu. 

El que més em dol és que es falsegi la realitat i que s'aprovin reglaments amb un paràgraf inicial on s'especifica que s'ha realitzat un procés de participació i transparència, com marca la llei vigent, però és totalment un tràmit gairebé ocult, sense possibilitat de dir-hi la seva. Al nostre municipi, per donar un detall final, ni tan sols es convoca l'Audiència Pública, encara que el Reglament Orgànic Municipal la fixi com d'obligat compliment.

L'Ateneu arenyenc celebra la seva assemblea

Avui hem celebrat l'assemblea anual de l'Ateneu arenyenc, amb la presentació de l'execució pressupostària de l'any passat, i la memòria d'activitats, i l'aprovació del nou pressupost i la proposta dels actes més significatius. El president, en Lluís Montmany, ho ha aprofitat per acomiadar-se del càrrec atès que enguany hi ha eleccions i ha decidit no presentar-s'hi.

S'ha de dir que els objectius que es va fixar aquesta junta han estat complerts, tant pel que fa a eixugar els deutes, com incrementar el nombre de socis i les activitats que es duen a terme durant l'any. Probablement hi ha coses que es podien haver fet millor, i aquest és el gran repte i la virtut de comprometre't davant la societat, però ben segur que el balanç ha estat totalment positiu, i els ho hem d'agrair. La resposta dels socis i sòcies assistents a l'assemblea ha estat rotunda.

Arenys pot enorgullir-se de moltes coses i una d'elles és l'existència d'un conjunt d'entitats molt actives que donen vida a la vila, ens permeten entretenir-nos mentre ens formen, aprenem i gaudim del temps lliure. L'esforç d'uns quants per tirar endavant un projecte col·lectiu, sense ànim de lucre, només amb la voluntat de servir i fer més agradable i útil la vida dels altres, és un fet que cal agrair profundament. 

Són moltes les hores que els membres de la junta d'una entitat dediquen a programar els actes que emplenen la seva agenda. Nosaltres, sovint, ens limitem a assistir als actes, i aplaudir-los. Si a més hi contribuïm aportant noves propostes, l'entitat hi surt guanyant. És aquí on rau la importància de la participació activa que, si es complementa amb una junta amb les idees clares i moltes ganes de treballar, asseguren l'èxit de l'entitat. En aquest cas del nostre Ateneu.

Lluís Montmany, com aquell qui res, ha deixat anar un dels reptes a assolir la nova junta: rejovenir l'entitat. Millorar resultats no és fàcil i requereix l'esforç de tothom. Aconseguir eixamplar l'àmbit d'edats dels socis i sòcies de l'entitat és prou ambiciós i ha de permetre la incorporació d'un ventall més ampli d'activitats i opinions, i això és bo. Ara és l'hora que nous arenyencs i arenyenques decideixin fer el pas de posar-se al davant de l'entitat, per continuar avançant en l'obra que es va iniciar ara fa cent quaranta anys. 

Nit de bretolades

On són els naps i les cols? Només ser veure bretolades, insults, bromes de mal gust i destrosses de mobiliari urbà. On és la creativitat i la imaginació que s'espera d'una tradició que estem deixant perdre? Qui està content de tota la gresca de la nit de Reis?

Hi ha qui es queixa que no se'l deixa participar, que es limita la llibertat d'expressió, que no se'l té en compte, però fa mal ús de la llibertat de moviments, de gresca i oci. Es pot gaudir destrossant la cosa pública, insultant sense cap sentit els altres?

M'entristeix veure com hi ha persones, siguin joves o no tan joves, que no han entès res de la vida. No tenen ni un mínim sentit de la decència, i el respecte als altres. No tot s'hi val en aquest món. Es pot ser molt crític, antisistema, i lluitar per canviar les coses, però el que no es pot fer és faltar el respecte a les persones i els seus béns. Ni fer malbé el patrimoni urbà, que és de tots i el paguem amb els nostres diners.

On és la tradició de penjar naps i cols amb poesies eròtiques o picants? On és la gràcia d'expressar allò que penses sense necessitat de ferir a ningú? Què es pretén amb aquest vandalisme desenfrenat i poca-solta? 

No sé, ni vull saber qui ha estat, ni quines intencions tenien quan varen decidir sortir al carrer a fer-ho malbé tot, i penjar escrits denigrants i absurds, sense cap mena de gràcia, però les entitats referides, tant si han estat les causants com no, queden molt malparades. És aquest l'esperit de la gent del Casal Norai?, i del CAU? Vull pensar que no, i que ha estat gent aliena que ha fet mal ús del seu nom, de la seva entitat i de la bona tasca que fan i poden continuar fent a la nostra vila.

No pretenc que reflexionin sobre tot el que han fet, perquè tampoc no em llegiran, ni tenen per què fer-ho. És la meva manera d'expressar la meva repulsa a l'incivisme i a l'error de confondre les coses, les tradicions i la gresca. Ens ho podem passar molt bé, sense necessitat de fer mal a ningú, ni destrossar tot allò que trobem pel davant. Si la nit de naps i cols s'ha de convertir en això, val més oblidar-nos de la tradició i posar seny. 

Posar-nos a la pell de l'altre

Hem pogut veure l'escridassada de la gent de Paiporta i no ens ha vingut de nou. S'entén que després de tot el que han viscut, i que encara pateixen, les persones reaccionin d'aquesta manera contra les autoritats, per la responsabilitat que assumeixen, uns a través d'unes eleccions i un altre per herència, ja que ningú no l'ha votat ni li ha donat confiança.

Rei i president valencià havien d'anar-hi, encara que pugui semblar una pura formalitat. No sé què pensaven per dins mentre veien la gent cridant i demanant dimissions. Haig de creure que tenen prou sensibilitat per entendre'ls, encara que no els agradi i sigui passar una mala estona. Algú, però ha d'assumir responsabilitats per la feina mal feta, i s'ha de trobar la millor manera de minorar el patiment de la gent, i proporcionar-los tots els ajuts que calgui.

Fets com els d'aquests dies a València no són freqüents, però tampoc no és la primera vegada que s'inunda el territori, i tampoc s'ha fet prou per evitar que els mals fossin tan greus. Ara, quan els responsables polítics donen la cara, té tota la lògica veure com la gent s'hi enfada. El pitjor de tot, però, és que la nostra memòria és efímera, i només guardaran un record amarg i dolorós les persones que ho han perdut tot. Els altres necessitarem que els noticiaris ens recordin els aniversaris dels fets.

És una llàstima que ens costi tant posar-nos a la pell dels altres, quan es presenten desgràcies com aquesta. És molt lloable la reacció dels molts voluntaris que s'han acostat a València per ajudar a rescatar les víctimes i netejar el territori. També aquelles persones que han ofert aigua, aliments i roba a qui ho ha perdut gairebé tot, i té dificultats per trobar aliments i refugi. Aquesta solidaritat no s'hauria de limitar en casos com l'actual, sinó que hauríem de ser capaços de conrear-la sempre, perquè en tot moment hi ha persones que pateixen i necessiten el nostre ajut. 

Sempre he dit que les persones no som uns fans de la participació, sinó que reaccionem davant dels fets. A vegades ho fem d'una manera desorganitzada i insultant, d'altres, com ara, donant la nostra mà i oferint tot allò que puguin necessitar. La societat aniria molt millor si tinguéssim present que no tothom té la sort de viure amb les condicions que ho podem fer nosaltres. No cal esperar grans catàstrofes, però ara posem-nos-hi de valent. Els fets són molt greus.

L'opacitat del govern local és preocupant!

Sabíem que passaria des del moment que vàrem conèixer els resultats electorals a la nostra vila. Majoria absoluta de la candidatura de Junts. A partir d'aquest moment el nou govern tindria les mans lliures per aprovar tot allò que volgués, sense que l'oposició pogués fer res, més enllà d'opinar i votar-hi en contra o a favor. Teníem la confiança en les promeses de transparència i mà estesa, però tot ha quedat en no res. Des del govern es fa i desfà, sense ordre ni concert. No es compleixen els terminis de presentació de la documentació per portar a aprovació al Ple, dificultant la tasca de fiscalització que té encomanada l'oposició.

Per no tenir, no tenim ni tan sols la tranquil·litat de la feina ben feta. El caos organitzatiu cada vegada és més gran. Les decisions es prenen precipitadament, sense una anàlisi a fons de les conseqüències d'una mala elecció. Els nyaps que han anat succeint en són una bona mostra, sense que ni tècnics ni polítics sàpiguen reaccionar, malbaratant recursos. 

La incapacitat de prendre decisions o asseure en una taula les parts en discòrdia, com és el cas de les obres de la nova biblioteca, és gairebé un escàndol. Després d'un any d'haver sorgit un problema, que va paralitzar l'obra durant uns mesos, ens trobem encara en la mateixa situació.

Els problemes de la neteja i la recollida selectiva de la brossa, no se saben abordar. No és un tema senzill, però cal trobar una solució més enllà de netejar durant més hores, sense que els resultats siguin satisfactoris.

I l'opacitat és el sistema de treballar del govern local. No només s'han negat a elaborar el Programa d'Actuació Municipal (PAM), que tot i no ser d'obligat compliment, permet observar quin és el recorregut que vol fer el govern municipal, i fer-ne un seguiment des de la ciutadania. Altres elements, que sí que estan contemplats en el Reglament d'Organització Municipal (ROM), com és l'Audiència Pública, no s'està convocant. L'excusa que fa anys que no es convoca, no és raó per no complir la norma establerta. 

La setmana vinent el ple municipal aprovarà les ordenances fiscals, sense que els vilatans n'hàgim estat informats, i ens tocarà les butxaques. Convocar o no l'Audiència Pública no és una deferència cap a l'administrat, sinó una responsabilitat de l'equip de govern que té l'obligació de convocar, com a mínim, una audiència cada any.

El Reglament de Participació Ciutadana, que regula, entre altres coses, la creació i organització dels consells de participació, i que s'havia d'actualitzar, està aturat, sense cap explicació. Però ni tan sols allò que hi figura ara, s'està complint, com és l'obligació dels presidents dels consells d'informar en sessió plenària de l'activitat dels consells, com a mínim un cop l'any.

La informació de la carpeta ciutadana, on figuren els expedients oberts entre els vilatans i l'ajuntament, va desaparèixer fa uns mesos, i encara no s'ha restablert, i no sabem quan estarà disponible. I podria continuar...

Malgrat això, els vilatans, a títol personal o implicats en entitats i col·lectius, no perdem l'esperança de ser escoltats ni renunciem a la voluntat de col·laborar en qualsevol tasca per millorar la vila.  

Ordenances fiscals, Pressupost i Audiència Pública

Aquests dies els ajuntaments del país estan preparant les ordenances fiscals i el pressupost per a l'any vinent. Les ordenances han d'estar aprovades de manera definitiva abans del dia 31 de desembre, i entre l'aprovació inicial i la final hi ha un període de 30 dies per poder-hi presentar al legacions. 

La curiositat del tema és que les ordenances fiscals i els pressupostos acostumen a presentar-se per separat, quan, al meu entendre, tindria tot el sentit del món que es fes una presentació conjunta. El fet que les ordenances s'hagin d'aprovar abans d'acabar l'any, i el pressupost es pugui aprovar més tard, fa que les presses siguin per les ordenances, i es deixi el pressupost per a més endavant.

Dic que tindria més sentit que ambdues coses anessin de bracet, perquè les ordenances regulen els ingressos propis dels ajuntaments. Uns ingressos que superen àmpliament la resta d'ingressos que provenen d'institucions supramunicipals. Si en el pressupost han de quadrar ingressos i despeses, seria lògic que es fes tot junt. 

Enguany, a Arenys serà important veure quina és la decisió del govern municipal, amb majoria absoluta, i amb les eleccions encara llunyanes. Apujar taxes i impostos permet disposar de més diners per poder tirar endavant serveis que els vilatans reclamen, però al mateix temps comporta un rascar-se les butxaques, que no acostuma a agradar massa. És per això que l'elaboració de les ordenances fiscals i la determinació dels increments de taxes i impostos, és prou delicat i convindria fer-ho amb molt deteniment, tenint en compte la repercussió a les famílies, sobretot pensant que no tothom pot afrontar els augments de la mateixa manera. I és important pel trencament de la regla de la despesa, que seria bo que algú ho expliqués de manera planera a tota la població, i que condicionarà la inversió dels dos pròxims anys.

Acostuma a passar que, per ideologia, interessos de classe, comoditat o desconeixement de la realitat, normalment es posa la directa sense una anàlisi profunda de la situació. Convindria, doncs, que, vista la situació actual, les decisions que prengui el govern local, amb la tranquil·litat de la majoria absoluta, s'hagin estudiat bé i reflexionat, en bé de tots els vilatans, sobretot d'aquells més vulnerables.

Aprofito l'avinentesa per afegir que, si els nostres governants volen presumir de transparència i participació, ara és un bon moment per posar-ho en pràctica i convocar sessions obertes als vilatans. L'Audiència Pública és una bona eina que acostuma a quedar en un calaix.

Què entenem per participació?

Parlem molt de participació, però què entenem per participació? Ho sentiràs a dir quan et parlen dels assistents a un acte: tants participants. També es parla de participació quan es refereixen al fet d’opinar sobre unes actuacions o decisions. Ja no es tracta només de ser present en un acte, sinó que et demanen l’opinió.

Descartant el primer cas i centrant-nos en el segon, poden passar moltes coses. Poden fer cas de l’opinió de la majoria de participants o bé quedar-se amb la pura anècdota i que tot segueixi com tenien previst. Això últim és força habitual en política. Hi ha polítics que no creuen en la participació i si plantegen alguna convocatòria és una simple pantomima.

Per poder opinar s’ha de tenir suficient coneixement del tema que es tracta. Qui et demana l’opinió t’ha d’informar bé. No tots sabem de tot, i per això cal que ens expliquin bé les opcions i les conseqüències. En el nostre sistema polític, a més, hem de tenir present que qui decideix són els electes, encara que els que creiem en la participació voldríem que l’opinió majoritària, si s’ha seguit un bon procés, sigui assumida per qui té el poder de decisió.

La participació no pot ser només un detall que fa bonic. Si realment creiem en la participació hem d’aplicar-la en temes transcendents, que tinguin una repercussió i que no només sigui testimonial, sinó que provoqui uns canvis importants a l’àmbit que estiguem treballant. Animo, doncs, a què es practiqui una participació seriosa i amb voluntat real d’obrir les portes a la ciutadania a fer propostes, amb la confiança que aquestes es tindran en compte, o si més no s’argumentarà perquè no es consideren.

Per què tanta abstenció?

La informació que ens arriba de la jornada electoral i el que he vist quan m’he acostat al meu col·legi electoral per exercir el meu dret, i probablement el meu deure cívic, la participació serà baixa, massa baixa, i molts es posaran les mans al cap. La pregunta que tots ens hem de fer és per què som incapaços de motivar la gent a anar a votar? Què fa que les persones es quedin a casa i no es moguin per escollir els seus representants polítics a les institucions?

    Segur que els motius són diversos, però n’hi ha alguns que caldria destacar per sobre dels altres. En el cas del Parlament Europeu, que s’emporta el rècord d’abstencionisme, seria la insuficient informació que es dona de la seva utilitat, funcions i competències. Per a què serveix el Parlament? Quines funcions té la Comissió Europea? I el Consell Europeu? No el confonguem amb el Consell d'Europa, eh!

    En general, l’abstenció no és patrimoni únic d’aquestes eleccions, sinó que en general cada vegada n’hi ha més i sobretot entre els joves, que són el futur. 

    Els defensors de la democràcia participativa coneixement les dificultats d’engrescar la gent a participar tret d’aquelles persones que jo anomeno professionals de la participació. I tot això arranca d’un pas previ: la informació, la transparència i la pedagogia. És molt important trobar sentit a les coses. Quan una cosa interessa la gent es mou. Per què no interessa la política? Qui és el responsable d’aquesta manca d’interès? Són els polítics? Només ells?

    Els resultats d’avui, que desconec en el moment d’escriure aquest post, poden condicionar negativament el futur d’Europa. Els euroescèptics cada vegada són més i la delegació de competències a Brussel·les troba més detractors. Molts estats voldrien recuperar-ne, i aquells candidats a entrar a la Unió Europea, no és que creguin en la bondat de caminar junts i enfortir la Unió, sinó que simplement esperen obtenir-ne uns beneficis extres. Amb aquestes intencionalitats el futur d’Europa és negre.

    Demà podreu valorar els resultats electorals, per ara em quedo amb la participació, que no és una bona notícia. D'aquí a unes hores probablement haurem de lamentar l'auge de l'extrema dreta, que tothom vaticina. Aquests hauran aconseguit aixecar de la cadira els seus votants, la resta no. 

Una llei electoral del segle XXI

Sabeu allò de la cançó de l'enfadós? Doncs parlar de llei electoral catalana va per aquí. Quants anys fa que vàrem entrar en el procés de democràcia? Quan fa que vàrem poder començar a votar després dels quaranta anys de dictadura franquista? Doncs encara no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral pròpia. Som l'única comunitat autònoma que n'ho en té. No ens fa vergonya?

    N'he parlat moltes vegades, però avui hi insisteixo arran de les informacions i queixes que han sorgit sobre el vot des de l'estranger. Sembla ser que s'han descartat molts vots, i s'han destruït abans que acabés el termini previst per a les impugnacions. Tot i que no hi entenc gaire, crec que no és gaire ortodox, i algú n'hauria d'assumir les responsabilitats.

    Al marge, però, de qui pot sortir-ne beneficiat o perjudicat d'una mala decisió, potser estaria bé que els nostres polítics es posessin d'acord per redactar una llei electoral, adequada a la nostra realitat i al segle que vivim. Són moltes les coses que s'haurien de tenir en compte, al marge de la representativitat territorial, que és on hi ha la mare dels ous, i entre aquestes coses hi hauria com posar al dia el vot dels catalans que viuen a l'estranger i, com a mínim, resoldre-ho pel que fa a les eleccions que en tindríem competència.

    La incapacitat per confeccionar una llei electoral catalana és una mostra més de la inoperància dels nostres polítics, i dels interessos que predominen per sobre de tot. Està vist i comprovat que els interessa més els beneficis del partit polític que no pas el benestar de la ciutadania. I això provoca el desencís, la desconfiança, l'apatia i l'abstenció. 

    Ara és Junts qui es queixa de com ha anat el vot exterior, perquè li interessa esgarrapar uns vots i acostar-se al PSC, però s'haurien d'adonar que la feina l'havien d'haver fet abans. O és que el vot dels catalans que viuen a l'estranger ha funcionat bé fins ara? No tenen constància dels problemes eterns per poder votar des del seu lloc de residència? Doncs que s'espavilin a redactar una llei electoral, que ho treballin bé, i potser d'aquesta manera a la propera les coses aniran millor.

    I no ens descuidem d'una cosa tant o més important que aquesta. Saben quants catalans que viuen al país des de fa molts anys, alguns dels quals hi han nascut, no poden votar els seus representants? No és greu això? No hi ha ganes de resoldre-ho per sempre? Parlem de democràcia i participació, però tenim moltes mancances, algunes de les quals són clarament injustes. Sisplau, treballem bé i amb justícia!

Engrescar a participar

Tenim la sort de viure en una vila amb molta activitat cultural, esportiva i lúdica, que et permet assistir a molts actes sense bellugar-te, i això no sempre s'aprecia ni es valora suficientment. Ja sigui la pròpia administració local, amb totes les seves àrees, o a través de les entitats presents al municipi, gairebé cada dia de la setmana, i de manera especial els caps de setmana, ens trobem amb una agenda farcida d'actes on poder participar, aprendre i gaudir de les explicacions i experiències.

    És bo potenciar-ho i que no decaigui, sobretot en un temps que creix el desànim, les pors i l'angoixa per tot un conjunt de circumstàncies que no s'han acabat de resoldre. Tots en tenim unes quantes al cap, i no cal anar-les repetint, més que tot per no convertir un escrit que pretén ser positiu, en tot el contrari.

    Tot i així tenim una assignatura pendent on cadascú de nosaltres hi pot contribuir per millorar-la. Em refereixo a la participació d'aquests actes d'una bona part de vilatans que encara no han fet el pas. Convindreu amb mi que als diferents actes que s'organitzen hi ha un conjunt de persones que es repeteixen, que ens hi trobem, i ens ho passem molt bé, però que hi podríem convidar i esperar veïns, amics i familiars que no es prodiguen tant.

    Segurament hi ha persones que no en tenen cap necessitat, però estic convençut que n'hi ha d'altres que els falta l'empenta inicial per sortir de casa i participar-hi. Passa una mica com amb la lectura, que si no hi ha hagut costum a la família, o no s'hi ha entrat de petits, pot arribar un dia que un s'hi aficioni i descobreixi la importància de llegir, i ja no ho deixi mai més.

    Seria bo que aquestes persones que no ho acostumen a fer, les animéssim a participar als actes que organitza l'Ateneu o l'Aula d'Extensió Universitària. Assistir als cursos que programen diferents entitats com l'AFA, el Casal de Joventut Seràfica, el Teatre Principal, la Biblioteca, el Museu d'Arenys, i més entitats que em deixo i que fan una feina interessant, que no es poden perdre.

Reconeixement a la tasca de les entitats

Avui, mentre participava a l’Assemblea anual de socis de l’Ateneu, pensava que és positiu que en un acte com aquest hi assistís més d’un 10% dels socis de l’entitat. Podria semblar que són pocs, però si ho comparem amb les xifres de la majoria d’entitats estic convençut que estaríem per sobre de la mitjana. El fet de participar-hi serveix per donar suport a unes persones que dia rere dia treballen per a l’entitat, desinteressadament i fent possible que s’organitzin molts actes, amb una gran participació de socis, però també vilatans desvinculats de l’Ateneu, i que es beneficien de la seva activitat i dinamisme.

    Arenys és una vila rica en associacions, i aquestes són la base d’una bona convivència. Sense elles els problemes que notem a l’espai públic serien encara més greus, i la vida social i cultural no seria tan rica. Les entitat estalvien esforços i recursos a l’administració local, i aquesta, d’una manera o altra, ho ha d’agrair i gratificar. 

    Em fixava en els actes que organitza l’Ateneu i observava que hi assisteixen persones de poblacions veïnes, la qual cosa fa que encara sigui més rica i interessant tota l’activitat que s’organitza a la vila. Aquest poder de reclam segur que també ens afavoreix a nivell comercial i econòmic i això és important que es tingui en compte més enllà de l’entorn associatiu i cultural.

    Massa sovint l’administració pública ha menystingut la cultura i la tasca del voluntariat que lidera les entitats, sense adonar-se de la significança d’aquest sector. És important que es valori i que es doni un cop de mà a les entitats per empoderar-les i facilitar-los la seva tasca, tenint en compte el que representa i l’estalvi que genera a l’administració.

    Cal donar les gràcies a totes les persones que fan possible que la vida associativa de la nostra vila sigui tan rica i viscuda. Donem-los tot el nostre suport i gaudim de les seves plataformes per enriquir-nos culturalment i social.