Premiar la fidelitat

Hi ha una pràctica que no em sembla justa, però que és molt habitual entre les empreses. Em refereixo a les promocions amb regals per aconseguir més clients, sense que en treguin cap benefici els vells, aquells clients de sempre. No hi ha gaire interès a premiar la fidelitat i tots els esforços es concentren a eixample el nombre de clients.

A mi em sembla molt bé que les empreses s’inventin estratègies per engrescar nous clients. Subscripcions anuals a cap preu, en els diaris; aportacions econòmiques a qui domicilia la nòmina, en els bancs; obsequis als nous clients… però trobaria molt correcte que els que ja són subscriptors, o tenen la nòmina domiciliada, també rebessin el seu premi. Això no acostuma a passar.

De la meva experiència amb premsa, caixes, telefòniques, elèctriques… hi ha una excepció que tinc molt present i comento als meus amics, es tracta de l’empresa telefònica Pepephone. D’ells només rebo correus electrònics per donar-me bones notícies en forma de descomptes o més gigues.

La força dels clients o usuaris és més gran de la que ens pensem, i això ho hauríem d’utilitzar per fer-los obrir els ulls i animar-los a premiar la fidelitat dels seus clients.

Atenció amb les rebaixes!

Aquests dies et trobes anuncis del Black Friday arreu. Aparadors de botigues, correus electrònics, als diaris i a la televisió... Avui, però, quan he anat a pagar la visita del dentista m'ha dit que ells no ho celebraven i m'ha fet pagar el preu de sempre, actualitat, evidentment.

També hem llegit que han sancionat unes quantes empreses per haver enganyat els seus clients l'any 2023. La trampa és apujar els preus abans de la campanya de rebaixes i llavors fer veure que et fan un descompte. I la gent, vinga a comprar... És tan fàcil! Ho pots fer des de la butaca de casa.

No acostumem a comparar preus. Confiem en els botiguers que ens venen la moto i tots contents i il·lusionats ens deixem ensarronar. No ho fan tots, però... Es controla prou? Diuen que sí que ho fan, però després, quan els enganxen, els sancionen amb uns imports que passa allò de sempre: els surt més a compte enganyar els clients i pagar la multa que no pas rebaixar el marge de benefici.

Ens hauríem d'acostumar d'elaborar una taula comparativa de preus al llarg del temps, si més no d'aquells productes que comprem sovint. Segur que ens sorprendria la variació dels preus. Al mateix temps caldria anotar els grams. S'ha dit prou vegades que hi ha empreses que redueixen el pes per mantenir el preu, o apujar-lo lleugerament. Una altra manera d'enredar-nos.

Hem de tenir en compte que en aquestes campanyes de rebaixa de preus, els establiments fan el seu agost. La venda dels seus productes representa un percentatge molt elevat de tota la venda anual. És per això que s'aboquen en la publicitat i, com que tothom s'hi apunta, ja no els cal invertir-hi gaire.

Cal, doncs, tenir en compte dues coses importants. La primera és analitzar bé si allò que comprarem ho necessitem realment o bé podríem passar sense. I després, comparem preus i fixem-nos si aquests estan rebaixats o ens ho fan creure i piquem com a babaus. 

La manipulació de la premsa

Ens queixem de les xarxes socials perquè estan plenes de falsedats i es manipula la gent. Es menteix i s'actua sota l'anonimat, provocant opinió enganyosa. És cert que s'ha d'estar molt alerta per no empassar-te tot allò que veus i llegeixes, i és lògic que més d'un s'ho cregui. Contrastar les informacions no és fàcil i molta gent ni s'ho planteja.

Però més greu és la manipulació de la premsa formada per professionals de la informació i la notícia. Potser abans hi havia el perill de la intencionalitat o les dificultats d'accedir al fons de tot allò que passa més enllà. Avui, però podem titllar de manipuladors, mentiders i corruptes moltes de les persones que escriuen als diaris. Uns diaris que només tenen raó de ser per desacreditar els que no agraden i amagar les vergonyes dels que aporten diners i prebendes.

Es fa difícil catalogar les diferents empreses periodístiques. No sempre la manera d'obrar és del tot descarada. N'hi ha que no se n'amaguen i els podem titllar de falsos i manipuladors sense por d'equivocar-nos. D'altres ho dissimulen millor i ens poden arribar a enganyar sense que en siguem conscients.

Davant d'aquesta situació no és estrany que l'opinió pública sigui cada vegada més dirigida per unes forces que no tenen necessitat de presentar-se a les eleccions fent promeses i engrescant a la gent. Ells són sempre al darrere i tenen prou força i mitjans per fer arribar el missatge que els interessa, fent-lo passar per verídic quan és una mentida flagrant.

I el problema concloent és que no passa res. Havíem sentit a parlar del codi deontològic, però això ara és aigua passada. Ningú el té en compte i el fet de saltar-s'ho no comporta ni penes ni escarment. És per això que hem hagut a aprendre a desconfiar de tothom. Escoltar, reflexionar i actuar segons el nostre sentit comú. 

No és estrany, doncs, que a Espanya arribi la informació totalment desvirtuada i interessada i que l'opinió que es crea sigui totalment errònia. Ho tenim magra si volem que la gent tingui a mà tota la informació neta i lliure d'enganys. Sempre havia dit que els periodistes no tenien l'obligació de ser objectius, però sí de ser honestos, i això cada vegada ho hem de posar més en dubte.

Buscant la inspiració?

Us haig de confessar que després de vint anys d'escriure un post diari, darrerament em resulta més complicat trobar una notícia que m'agradi plasmar en el meu blog. No es tracta que no passin coses per comentar, sinó que ens movem en un bucle que ens fa repetir els mateixos temes dia rere dia, i això cansa, tant a mi, a l'hora d'escriure-ho, com als possibles lectors.

És el que ens passa als que estem acostumats a llegir els diaris, siguin en paper o digitals. Hi ha notícies que no semblen del moment, perquè difereixen ben poc del dia anterior, o de la setmana passada. Si ens fixem en la política internacional, ara només podríem parlar de Trump. En l'àmbit estatal continuen les trobades entre el PSOE i Junts o ERC, per assegurar la governabilitat de l'Estat, i les queixes del PP, que encara no ha paït que no hagi pogut governar.

Els catalans, que gairebé no ens recordem del Procés, estem immersos en les negociacions per aconseguir més competències, i per defensar el català davant dels atacs dels tribunals de justícia que supleixen el fet que els polítics de torn o estan a l'oposició o governen necessitant els nostres vots.

No renuncio a llegir tot el que es diu, perquè sempre n'aprens alguna cosa, encara que intento posar-hi distància per no estar tot el dia amargat. Haig de reconèixer que la situació política i social no és bona, i que pot ser que sigui això el que fa que tota la resta passi una mica desapercebut.

Estic també decebut a escala local, perquè tots plegats podríem fer més i millors coses, i estem apagats, amb falta d'idees i una mica superats pels entrebancs que ens trobem pel camí. Hi trobo a faltar més interès a treballar per la cosa comuna, i no hi ha manera que tots, des del nostre àmbit i possibilitats de col·laboració, hi posem el nostre gra de sorra. 

M'agradaria pensar que els esdeveniments internacionals ens han deixat una mica en estat de xoc, però que ens en sortirem. Que les paraules se les emportarà el vent, vindran millors temps, també la primavera i l'estiu ens hi ajudaran, i serem capaços de tornar a emprendre el camí que havíem iniciat per millorar la nostra societat.

Al darrere hi ha més de 220 víctimes mortals

De la DANA que va inundar el País Valencià a finals del mes d'octubre passat només hauríem de parlar i estar preocupats per totes les víctimes, més de 220, els seus familiars, i també els efectes al seu patrimoni. Malauradament, sembla que els mitjans de comunicació parlen més del president valencià que no pas dels damnificats, i la culpa no és només dels periodistes, sinó que bona part d'ella se l'ha d'atribuir al mateix president, i al seu partit polític que el defensa.

Es parla molt del president perquè des del primer dia no ha deixat de mentir. La seva incapacitat per afrontar el problema sobrevingut, i m'imagino que la seva mala consciència per no haver estat al lloc ni en el moment oportú per intentar minorar els efectes de la catàstrofe, fan que el seu nom i les seves declaracions apareguin a les primeres pàgines dels diaris, quan ja han passat quatre mesos.

Voldria posar-me a la pell dels familiars dels morts i d'aquelles persones que han perdut la casa i pràcticament tot el seu patrimoni, i observar de què s'està parlant i de com reacciona el senyor Mazón i el Partit Popular, amb Feijóo al capdavant. Voldria imaginar què se sent, però és massa gros i dolorós per comprendre-ho en tota la seva magnitud. 

Es dona el cas que la jutgessa que investiga els fets, reconeix que la majoria de les morts es podien haver evitat si el govern valencià hagués donat l'avís a temps i no quan la majoria de les víctimes ja havien mort. I malgrat això, el president valencià no reconeix la seva responsabilitat i no fa el que seria més just i lògic en aquestes circumstàncies que és dimitir del seu càrrec. 

Els polítics, quan fan el pas de presentar-se a les eleccions i assumeixen responsabilitats, han de donar la cara i si la seva actuació no ha estat la correcta i ha provocat tantes desgràcies i morts, no poden excusar-se en res i han de retirar-se. La justícia seguirà el seu curs i decidirà si hi ha responsabilitat penal per tot el que va passar, però d'entrada el primer pas l'hauria de fer el president i el seu partit polític li hauria de fer veure i no estar aguantant-lo per interès partidista. 

Com podeu veure, el meu article parla més de l'incompetent que no va actuar com calia, que no pas de les morts i els seus familiars. Cal revertir la situació i el PP ens hi ha d'ajudar, si no pren la iniciativa el senyor Mazón.

Periodisme i xarxes socials

L'article del senyor Burgaya a l'ARA m'ha servit per escriure aquest post sobre les xarxes socials i el periodisme. En més d'una ocasió he parlat de les xarxes socials. Tothom en parla perquè són molt presents a la nostra vida. La majoria hi anem a parar per assabentar-nos de coses que potser ens passarien de llarg, però és cert, i no em canso de dir-ho, que hem de ser molt cauts a l'hora d'agafar-nos seriosament tot el que allí hi trobem. 

Rebutjo d'entrada els escrits anònims. No em generen confiança. Defenso la llibertat d'expressió, sempre que sigui respectuosa, però vull que les persones que ho escriuen donin la cara i signin amb el seu nom. Amagar-se sota l'anonimat convida a insultar i això no és bo per a ningú. Opinar és lícit, i és important saber qui ho diu i per què ho diu.

Certament, les xarxes socials esdevenen fàcilment tòxiques. No tot el que hi ha escrit és fals i enganyós, però necessitem posar-ho en quarantena. Ja sigui perquè els seus autors van amb mala fe, o per ignorància i desconeixement real dels fets que es relaten. Dit això, però, em guardaria prou de pensar i afirmar que tot el que escriuen els periodistes és cert i benintencionat. Com a tot arreu, hi ha interessos amagats, o no tan amagats que fan dir coses per enredar i confondre la gent.

És per això que no estic gaire d'acord amb qui creu que les xarxes socials són el mal de la nostra societat i que els periodistes i mitjans de comunicació són la virtut personificada. En tenim prou exemples. Només ens cal llegir els titulars de la majoria dels diaris espanyols, tots ells en l'òrbita dretana i extrema, quan parlen de Catalunya i els catalans. Nosaltres en som testimonis directes i també honestos quan pensem que no tot ho fem o ho hem fet bé. 

La desconfiança en el periodisme també ha ajudat a acostar la gent a les xarxes socials i el desengany que ens ha ocasionat segons quin article periodístic, també ha fet que no trobéssim tan greu el que es diu per les xarxes. 

La conclusió final és que tot el que llegim necessita ser contrastat abans de creure'ns-ho cegament. No sempre tenim la possibilitat de comparar les notícies per poder valorar-ne la veracitat, però en tot cas hem de vigilar què ens diuen i, sobretot, no difondre-ho sense estar segurs que allò que hem llegit és realment cert. No podem contribuir a la desinformació.

Perdent bous i esquelles

La premsa es feia ressò avui del canvi de portaveu socialista al Senat, en detriment de la militant del PSC, Eva Granados, i en concret el diari ARA ho titulava com un altre càrrec perdut a l'Estat. Els socialistes catalans continuen dient que no és qüestió de càrrecs i que la seva representativitat i pes dins del partit es manté intacte. Desconec si realment hi ha una voluntat manifesta de reduir el nombre de representants del PSC dins de les altes estructures de l'Estat, per part del PSOE, però en tot cas haig de dir que Catalunya, amb el canvi d'Eva Granados no hi perd res, sobretot tenint el compte el poc que ens ha defensat la senadora des de tots els llocs que ha ocupat.

No podem confondre el lloc de residència o procedència amb defensar els interessos del país. Tenim prou exemples de càrrecs electes catalans que han fet ben poc per a nosaltres, sobretot a les llistes de la dreta, on més aviat han posat pals a les rodes a l'hora de defensar Catalunya, però també en el cas dels socialistes en què hem constatat que el fet de tenir ministres catalans no ens ha beneficiat pas en res. És per això que, en tot cas, hem d'estar parlant de pes del partit català dins del conjunt del partit socialista, i no pas del territori, que sempre és l'última cosa que es té en compte.

També m'ha cridat l'atenció la defensa a la unió dels partits catalans, que ha fet la portaveu d'ERC Raquel Sans, com a base per aconseguir més fàcilment els objectius pretesos. No sé si a algú li ve de nou, després de tants mesos, per no dir anys, reclamant als nostres polítics que no es tirin els plats pel cap, ni busquin el seu protagonisme, sinó que treballin per al bé del país, per als interessos de tots els catalans. A vegades no saps si et prenen el pèl o és que no saben què dir ni què fer per tal de sortir als diaris.

Els nostres diaris

Al llarg dels anys he estat lector i subscriptor de diferents diaris. Si bé és cert que no és la mateixa situació la d’ara si ho comparem amb quaranta anys enrere, en tot moment he volgut valorar el contingut dels diaris que llegia, la seva intencionalitat, la transparència i la riquesa de les aportacions dels seus professionals i col·laboradors. La pressió que reben avui els diaris amb l’existència de les xarxes socials i la facilitat que tens de rebre informació immediata des de l’altra punta del món, fa que els actuals periodistes no ho visquin de la mateixa manera que els seus antecessors.

Com totes les coses de la vida, els diaris passen èpoques i no sempre assimilen els canvis ni s’hi saben adaptar amb la mateixa facilitat i professionalitat. Sempre hem dit que la premsa espanyola està molt esbiaixada a la dreta, i una dreta molt extrema amb serrells poc democràtics, amb una tendència a l’engany interessat ja sigui políticament o econòmicament. Catalunya ens semblava una excepcionalitat i que teníem un ventall més ric de periòdics. 

Actualment soc subscriptor del diari ARA, després de deixar-ne alguna altra i també de deixar de llegir de manera sistemàtica altres periòdics. M’hi vaig subscriure en el moment que va néixer, amb l’esperança que la dinàmica i tarannà del seu director ens oferiria un diari proper i voltat de bons professionals i col·laboradors. 

Darrerament, i això no és de fa quatre dies, sinó d’uns quants mesos, he tingut molts dubtes a l’hora de mantenir la meva subscripció, també per la inexistència d’una alternativa que m’il·lusionés. Cada dia que passa tinc més dubtes, per la línia que ha pres últimament i els articles de periodistes de plantilla i amb càrrec al diari. Només la qualitat d’escrits d’alguns dels seus col·laboradors ha frenat la meva intenció de deixar la meva subscripció. 

Potser el que demano a un diari avui no es pot exigir a cap editorial, i m’hagi de conformar en una lectura amb moltes suspicàcies, marcant distància i sense esperar grans treballs periodístics. Potser és això, però en tot cas no sé si hi estic prou disposat. Permeteu-me, per acabar, que us recomani la lectura dels articles d’avui de Ferran Sáez i Josep Ramoneda, i en canvi ometre el d’Ignasi Aragay, una vegada més prescindible.

Ataquem els feixistes tot ignorant-los

No sé si la millor manera de combatre el feixisme i els seus impulsors és provocant les baralles a totes les poblacions que els partidaris, simpatitzants i candidats de Vox s'hi desplacen. D'alguna manera crec que és donar-los més protagonisme del que es mereixen.

Certament és molt trist pensar que escons del Parlament català puguin estar ocupats per indesitjables, però no podem oblidar que són representants escollits per la ciutadania a través d'unes eleccions, i si surten elegits és perquè hi ha persones que els han votat.

És per això que no estimo oportuna l'actitud dels antifeixistes, encara que la pugui comprendre. La millor manera és anant a votar i reduir al màxim l'abstenció, perquè és aquesta la que afavoreix més a partits polítics com Vox. Sempre s'ha dit que una gran participació beneficia els grans partits i posa més difícil entrar al Parlament els partits petits, perquè els escons resulten més cars.

D'alguna manera a Vox li interessa anar de víctima i poder demostrar que els seus adversaris actuen de manera violent, poc democràticament perquè no els deixen expressar lliurement. És utilitzar les seves maneres per combatre'ls i no penso que sigui la millor manera.

El millor menyspreu que es pot fer a una persona i a les seves idees és la ignorància. No fer-ne cas, com si no existissin i treure publicitat. Si us fixeu les notícies a diaris i televisions els fan protagonistes i provoquen que persones innocents els compadeixin. Siguem més intel·ligents que ells hi ignorem-los. Fem-los petits i anem massivament a votar.

Més enllà del COVID

Avui, mentre estava escoltant el telenotícies, em preguntava de què estaríem parlant si no hi hagués el COVID. Que ningú es pensi que li faig la pilota al president Trump, sinó que em prenc molt seriosament la seva existència, i crec que hem de lluitar-hi per evitar més víctimes. Però sí que em feia la pregunta, perquè és cert que l'epidèmia ocupa bona part de les notícies, però també de totes les tertúlies i avisos que es produeixen al llarg del dia.

Probablement repescaríem alguna notícia que ara queda aparcada, i no pas perquè no sigui important, sinó perquè no ens toca de prop. Hem dit moltes vegades que les informacions passen molt de pressa, i que tens la sensació que només succeeix allò que et comenten, quan t'ho fan saber, però que després desapareix el problema, amb la mateixa rapidesa que la notícia.

Quantes guerres no hi ha que nosaltres només ens n'assabentem de tant en tant, però el dolor i la mort hi perduren. Fa uns dies parlàvem de l'enfrontament entre armenis i azerbaidjanesos, i n'hem deixat de parlar. És que la guerra no continua? No és això, sinó que hem passat pàgina i anem per un altre tema.

Les redaccions dels diaris i les televisions, segur que tenen molts temes a tractar, però la prioritat ara és el coronavirus i totes les conseqüències. S'entén, però el que no s'entén és el nostre poc interès per les injustícies que s'estan produint en aquests moments al món, més enllà de casa nostra.

Malauradament la previsió és que durant molt més temps haurem d'estar parlant del coronavirus, però seria bo que els mitjans d'informació no s'oblidessin dels desastres que passen pel món, i que massa sovint ens n'oblidem. També de les bones notícies, que segur que n'hi ha!

Una situació sense normalitzar

El fet que tots els diaris i telenotícies no facin altra cosa que parlar del coronavirus ens demostra que no ho vivim en normalitat i que encara ens està sorprenent tots els efectes que produeix, aquesta progressió tan gran i el nombre de víctimes que provoca.

Estem vivint al dia tot el que està passant, fent hipòtesis del que podrà succeir, sense cap tipus de certeses. Confiem que a nosaltres no ens afectarà directament, però n'estem patint les conseqüències. Tenim tres setmanes de confinament per endavant, però molt ens temem que es prorrogarà. Avui llegia que Itàlia es planteja el confinament fins a finals de juliol. Si nosaltres l'estem seguint a unes setmanes de diferència, ens pot passar ben bé el mateix, i això serien molts mesos de confinament, i una paralització de l'economia molt important.

Potser la mateixa incertesa, que ens fa viure despistats i, com deia al començament, sense normalitzar-ho, és el que a la llarga permetrà que superem la dura prova que ens ha tocat viure. Si ara ja coneguéssim el període de confinament que ens tocarà viure, potser no seríem capaços de mantenir-nos atents a les instruccions rebudes i ens revoltaríem a la situació creada.

Aprofitem les iniciatives per fer més fàcil la nostra vida a casa, exercitem la nostra ment i adonem-nos que som capaços de superar l'adversitat, sense caure en depressions inútils. Els que podem, gaudim de les hores que compartim amb la família, i planifiquem la nostra vida per a després de l'etapa que ens ha tocat viure. Segur que alguna cosa positiva en podrem treure.

Hem perdut la vergonya!

Han imputat Aguirre i Cifuentes. Molt bé! Que no ho estaven ja? Fa anys que les dues senyores surten a la premsa relacionades amb actes de corrupció, però elles viuen tan amples. El fet que ara un jutge les hagi imputat, no els treu el son. Han perdut la vergonya i viuen entremig de la merda.

Al nostre país s'ha perdut la vergonya, i ja no ens amaguem de res. Els corruptes són nomenats per a càrrecs polítics, sense que a ningú li pugin els colors a la cara. No passa res! Abans entraven nets i s'embrutaven dins de la política, però ara ja hi entren bruts, corruptes.

Com que els processos judicials s'allarguen tant en el temps, arriba un moment que ja et perds, i aquell que ja li havien penjat una causa, essent un presumpte corrupte, ara li cauen altres casos, sense haver aclarit els anteriors.

A Espanya la corrupció no és motiu de càstig, o de passar vergonya. Aquí els honrats passen per imbècils, ja que no han sabut com enriquir-se amb el càrrec. Aquesta és l'Espanya que Borrell defensa a Europa. Una Espanya demòcrata i transparent. I ho és! Perquè la transparència ens permet observar la corrupció. El problema és que al corrupte no li passa res, encara que sigui motiu de primeres pàgines dels diaris, i això és perquè han perdut la vergonya, l'ètica i la moral.

Desconnexió a mitges

Les vacances serveixen, entre altres coses, per desconnectar una mica de tot, canviar els hàbits i intentar fer alguna cosa fora del normal. Això no vol dir que t'aïllis totalment del dia a dia, de les notícies que circulen per les xarxes socials. Ho podries fer, però hauries d'endreçar el mòbil i anar viure com un anacoreta. Potser seria prou bo!

Per tant, encara que desconnectis t'arriben les notícies del dia, i encara que no les llegeixis a fons, t'assabentes més o menys d'allò que està passant. Haig de dir que faig l'exercici de no aprofundir-hi, i probablement això fa que se'm barregin les notícies i ja no sé qui denuncia a qui. Crec que tothom presenta denúncies i sempre són els mateixos els ignorats i els que veuen acceptades les seves. El món no canvia i els que el dirigeixen tampoc.

Malgrat demà comencem el mes d'agost hi ha polítics que continuen a les primeres pàgines dels diaris. Aquest mes d'agost i el setembre el PSOE i Podemos hauran de mirar de posar-se d'acord per evitar les eleccions generals del novembre. Puigdemont continua generant notícies entre proclames i denúncies, i tots desitgem que Torra no surti als diaris perquè per a bé no serà.

La premsa espanyola es felicita per l'èxit de Colon

Quan llegeixes les portades dels diaris espanyols t'adones que la premsa està molt malament i que cada vegada és més difícil rebre les notícies de més enllà del teu poble, amb plena garantia que no estan contaminades. Una cosa són les opinions, que ja sabem que sempre són interessades i només et cal saber qui les dóna. L'altra ben diferent és la notícia pura i dura. Aquesta ha desaparegut de molts diaris i televisions, i es ven prostituïda i mal intencionada.

Les portades de diaris com La Razón o ABC ja no enganyen, són massa evidents, però sí que fan forat entremig de la gent més innocent i també els més radicals. Veure com et planten un "Pinchazo de Sánchez" per haver convocat 45.000 persones de tot Espanya, amb viatges pagats, no sé si es fotre's del públic o viure encegat.

Et pares, però, a pensar sobre el director de La Razón i et costa imaginar quina mena de personatge és. Estem parlant d'un professional del periodisme? Si així fos, què entendríem per periodisme? Pots arribar a imaginar-te que aquest senyor es cregui que aglutinar 45.000 persones contra Sánchez és un gran èxit, o més aviat és el que voldria creure's?

Aquest mateix senyor, quan valora la resposta ciutadana en un onze de setembre, amb més d'un milió de catalans manifestant-se al carrer, any rere any, li treu tota mena d'importància. Això és el que delata que la premsa espanyola està prostituïda, no té reputació i és simplement una màquina propagandista de l'extrema dreta més casposa del nostre planeta.

Trist, molt trist també, quan penses que fa uns anys hi havia un moviment progressista en el món de la cultura espanyola, que en aquests moments està adormida i els pocs que es mouen estan imbuïts d'aquesta casposa realitat de l'extrema dreta nostàlgica del franquisme.

Sensació de desgovern

He pogut constatar que la sensació que tinc de desgovern, d'improvisació, de dubte permanent i manca d'autoritat i credibilitat, com bé comentava ahir en el meu post, està força generalitzada. Ho veus a les xarxes socials, als diaris, a les notícies de televisió. No fa falta fixar-nos ni escoltar els grups de l'oposició, bàsicament C's i PP, que encara tenen menys credibilitat, per adonar-te que no anem bé, que ens falta un lideratge potent, que tingui les coses clares i ens tregui d'aquest atzucac.

Els polítics que tenim a la presó i a l'exili no es mereixen aquest impàs tan llarg i sense que es vegi el final del túnel. Segur que hi ha gent més vàlida que l'actual equip de govern, més desperta i amb capacitat de redirigir tot allò que s'ha torçat, perquè se n'ha torçat unes quantes de coses.

Fa pena el desgavell que hi ha, amb discursos contradictoris, un darrere l'altre. No, president, no anem bé!

Hem dedicat molt temps a lamentar-nos per la baixa categoria moral, ètica i política de molts líders de l'oposició, quan teníem uns dirigents que podíem estar-hi d'acord o no, però semblava que tenien idea d'on volien anar a parar i com. Després és cert que s'ha desmuntat molts castells, que s'aguantaven de manera molt fràgil, però és que ara, continua una oposició ridícula que no es mereix el país, i se li ha afegit un govern que fa aigües.

Hem llançat l'alarma, des de molts punts i per part de moltes persones, però no sabem trobar els serveis de rescat que vinguin a salvar-nos del naufragi. No sóc pessimista. Tant de bo ho fos, però crec que en aquest cas sóc molt realista. No ho podem jugar tot a una carta, la carta de la sort, del messies, de la carambola. Les coses no surten per ells mateixes si no hi ha un bon treball al darrere, i aquest, ara, el trobem a faltar.

No ens equivoquem, el seu lloc és a casa!

Els diaris anuncien que entre avui i demà sis dels nou presos polítics viatjaran a Catalunya per ingressar en una presó del país. Sembla ser que la resta ho faran els propers dies. Tot i ser una bona notícia, no podem oblidar que aquest trasllat no resol el problema on ens va ficar el govern del PP i els seus jutges amics. El lloc dels nostres polítics presos és a casa seva i al capdavant dels càrrecs d'on se'ls va fer fora.

Hem d'estar contents per les famílies que durant tants mesos, massa mesos, han hagut de desplaçar-se a Madrid per poder veure els seus estimats, però cal dir ben alt que cap d'ells hauria d'haver estat empresonat, i ara, que seran a Catalunya, tampoc no haurien de continuar a la presó.

Tard o d'hora es reconeixerà que el jutge Llarena ha prevaricat. Que Espanya és l'únic estat que ha condemnat abans de judici uns polítics amb uns càrrecs que ningú més ha vist justificats. Aquesta injustícia no és més que la venjança d'un Estat corrupte que no va saber aturar democràticament el poble de Catalunya, i que es va veure ridiculitzat el dia 1 d'octubre.

La història d'aquest país recordarà l'arrogància i la injustícia d'uns homes que han actuat lluny dels paràmetres democràtics que s'espera d'un país europeu del segle XXI.

Ràbia i impotència en veure la incapacitat de dialogar i d'arribar a acords polítics, utilitzant l'arma de la força i d'una interpretació injusta de la llei i antidemocràtica.

Desitjo que arribi aviat el dia en què els presos polítics del nostre país deixin de ser-ho, i surtin lliures d'on no havien d'haver entrat mai.

Esperant si es confirma la coça al cul del president

Pensant-ho bé potser sí que val la pena votar favorablement la moció de censura i d'aquesta manera treure'ns de sobre tota aquesta colla de ministres impresentables, amb el seu president al capdavant. Crec que, ben mirat, també m'hi apuntaria. No és que em mereixi cap confiança el senyor Pedro Sánchez, i no parlo només pel tema Catalunya, sinó d'Espanya en general. Tampoc tinc gaires esperances amb els ministres que ens hi poden posar, i sobretot em preocupa per l'staff que hi ha a Madrid, que lliga molt de peus i mans els polítics.

És més aviat la idea de deixar d'escoltar personatges com Montoro, però sobretot, els pitjors, Zoido, Dastis i Méndez de Vigo, uns ministres que, no sé com a persones, han fet més mal que bé al país, no als seus interessos particulars, i han fet el ridícul més esperpèntic que ningú no s'hauria imaginat mai. 

Serà possible que deixin d'aparèixer a les primeres pàgines dels diaris? Que no tinguem dos anys més M. Rajoy donant lliçons d'allò que ell no ha practicat, com és la honradesa...

Continuo pensant que Catalunya no hi surt guanyant amb el canvi, o com a molt podem pensar que no hi perdrà el que faria amb C's, que espera la primera oportunitat que pugui per portar a l'extrem la seva doctrina autoritària i populista.

M'agradaria pensar que els nostres presos polítics en sortiran beneficiats, però molt em temo que tampoc. El PSOE no s'ha desmarcat de la imposició del 155, sinó que li ha donat suport i ha insultat els nostres representants polítics, i per tant a nosaltres. L'únic consol de tot plegat, si es confirma la victòria de la moció de censura, serà pensar que M. Rajoy deixarà de presidir el govern de l'Estat, amb una coça al cul. 

Una jutge al TEDH amb poques garanties

No hi ha dia que no llegeixis una notícia que t'indigna i et provoca mal de panxa. Cada vegada ens adonem més que el món està fotut i que n'hauríem d'estar més preocupats. Governants com Trump o Rajoy, que tenen més poder del que les seves capacitats personals podrien esperar, però tot el suport econòmic, judicial i polític per continuar endavant sense que els passi res.

Fa un parell de dies coneixíem la notícia que l'expresident del Tribunal Constitucional fracassava en el seu intent de formar part del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), tot i l'interès i la pressió exercida pel govern espanyol, però avui surt als diaris que la representant espanyola escollida, la jutge María Elósegui, té uns principis, quant al sexe, que no són cap garantia per a la defensa dels drets humans, si més no per a uns quants humans. 

Això no és culpa del govern espanyol, perquè no la volien a ella, sinó en to cas d'Europa que s'ho haurien de fer mirar. I és en aquestes coses, i no només, que cada vegada sóc més escèptic quant a europeu. Tant que ho havíem somiat, en temps del dictador, i ara t'adones que a tot arreu hi ha de tot, i que la Unió Europea i totes les seves institucions tenen molt que desitjar.

Tot plegat és un clar símptoma que els problemes dels catalans amb la justícia i la política espanyoles, que només podien resoldre's des d'Europa, o va molt per llarg o no ens hi ajudaran pas. La història tindrà molts elements a tenir en compte a l'hora d'escriure's. Seria bo que no es perdés cap detall, perquè si només l'escriuen els guanyadors, tenim molts números per encertar que la nostra versió es perdrà amb nosaltres.

Una setmana per recuperar la normalitat

A casa ens reincorporem al treball i l'estudi a partir de divendres i la setmana vinent. Les vacances, si tot et va bé, són esplèndides, però la tornada a la feina es fa feixuga, molt feixuga. La gran sort és que al cap d'unes hores d'estar treballant ja no te'n recordes que és tant bo desconnectar de tot allò que fas durant onze mesos l'any.

Enguany, a Catalunya, el mes de setembre serà especial, no dic ni bo ni dolent, sinó especial. Els independentistes, amb el govern català al capdavant, confiant poder organitzar el referèndum del dia 1 d'octubre. Els unionistes amb l'esperança que tot quedi en no-res i el dia 1 d'octubre sigui un diumenge normal i corrent, però no serà així. Tant si hi ha referèndum com si no n'hi ha, el diumenge 1 d'octubre no serà un dia normal.

Aquests dies de vacances si d'alguna cosa he desconnectat força ha estat de la política. Ara, amb la lectura dels diaris dels darrers deu dies d'agost suposo que em posaré al corrent, però us confesso que amb moltes ganes que el que hagi de passar, passi de pressa i retrobem l'estabilitat política i social, que fa falta.

Aquesta setmana és important perquè serà de transició de les vacances al treball, i una mala transició pot portar conseqüències molt desastroses, i sinó fixem-nos en la transició política espanyola. En un primer moment no es podia exigir gaire, però aquesta concessió ens ha portat on som, molt lluny del que calia esperar després de quaranta anys de dictadura, per acabar tenint els seus hereus als grups de poder econòmic i polític de l'Estat. Desfer-ho és pràcticament impossible.

Duran i Lleida hi vol tornar, qui es deixa enredar?

Encara que manifesti descartar la possibilitat de liderar el partit, tots sabem que no cal estar al davant per moure els fils d'un partit polític, sinó que des del darrere sovint encara va més bé. Duran i Lleida no n'ha tingut prou en arruïnar un partit històric que ara en vol crear un de nou, no sé per enredar a qui.

El seu afany de protagonisme no li permet estar amagat a la vida privada, i ha de buscar la manera de tornar a sortir als diaris, encara que sigui per bé.

M'agradarà veure, doncs, quants seguidors tindrà aquest nou partit, si s'acaba constituint, sobretot després de la dispersió dels antics militants d'UDC en nous i minúsculs partits: Demòcrates, Lliures... i els que s'han incorporat a altres partits, com el PDeCAT, i desconec si també a C's o el PP. 

No podem oblidar que, si una cosa té Duran i Lleida és un gran poder de seducció, fins al punt de portar l'històric partit català a fer fallida, això sí, saltant del vaixell abans del naufragi.

El discurs de Duran i Lleida és el mateix, recuperant el to tranquil i d'amiguisme amb el PP, demanant-li, però que escolti els catalans, quedant bé amb la vianda al plat!

Darrerament no havíem sentit a parlar gaire d'eleccions, tret de C's que no diuen altra cosa, però potser sí que els oportunistes estan preparant el seu minut de glòria a l'espera que la càrrega feixuga que suporten els sobiranistes del Parlament pugui amb ells i en rebin les conseqüències en unes hipotètiques eleccions autonòmiques avançades.