Intocable

Ahir celebràvem el dia de la Constitució, la llei fonamental que estableix quins són els drets i deures de tots els espanyols i regula la manera de governar-nos. Com a tal, no és una llei que es presti a modificar-se cada dos per tres, ja que requereix assentar les bases i no modificar els principis reguladors a cada toc de campanes, o en funció de qui té la presidència del govern o la majoria al Congrés de Diputats. Dit això, però, no vol dir que sigui inamovible i intocable. Un fet que sembla que predomina en la mentalitat dels nostres dirigents, no només els actuals, sinó també de tots els que els han precedit.

Cada vegada som menys els que la vàrem poder votar, i amb el pas que va tot, a veure si no quedarà ningú, abans no la veiem reformada. Els temps han canviat i totes les lleis, també aquesta, s'han d'anar adaptant a les circumstàncies. La qual cosa no vol dir que sigui fàcil ni que es pugui fer de qualsevol manera, però potser seria hora que algú hi comencés a treballar. Esclar que, si a Catalunya no hem estat capaços d'elaborar una llei electoral pròpia, adaptada a la nostra realitat, no és estrany que a Espanya no es vegin amb cor de modificar la Constitució.

Observant tot el que està passant i la sensació que tenim que hi ha una tendència a restringir els drets de la ciutadania, potser ara no seria el millor moment de modificar-la, no fos cas que se li encomanés aquesta moda i hi sortíssim perdent. 

El nostre país està massa acostumat a ser regit per lleis que no hem pogut votar. La Constitució n'és un exemple per a una gran part de la població, o l'Estatut de Catalunya vigent, que ens el varen retallar, perquè nosaltres n'havíem votat un altre. La sensació que tens, doncs, és que sempre hi ha algú que decideix per tu i, per tant, la qualitat democràtica del nostre país té molt a desitjar.

Ahir vàrem fer festa, però la gran majoria no va pensar ni en un moment en la celebració en ella mateixa, perquè interessa ben poc. Al final tant és el que diu la lletra escrita perquè el que importa és la interpretació que se'n fa, i ja tenim massa exemples d'interpretacions interessades, totes elles esbiaixades cap a la dreta, i cada vegada més a l'extrem dret. Tal dia farà un any, i demà la Mare de Déu fumadora, si més no per als arenyencs!

Per què no a la Constitució?

No és un no perquè sí, sinó un no a la pràctica impossibilitat de modificar-la. Costa tant d'entendre que la vida canvia i que no estem igual que ara fa quaranta anys? Si les lleis no s'adapten a la societat resultant obsoletes i poden provocar més problemes que solucions. 

Vivim un temps en què algunes forces voldrien retrocedir als temps del franquisme i d'altres avançar més d'acord amb el segle XXI. Si no som capaços de fer l'exercici de modificar la Constitució en allò que s'ha convertit obsolet, mai podrem avançar lliurement i pacífica com a societat. Sempre anirem a remolc d'una llosa que ens impedeix caminar i créixer com a persones lliures.

Entenc que la Constitució no es pugui estar canviant cada any i que cal ser molt curós en les coses que es volen modificar, però no estic d'acord amb aquesta resistència a tocar una ratlla, a no ser que interessi la gent que en aquell moment ostenta el poder. Si volem ser justos hem d'actuar justament. Si volem ser demòcrates, hem de reflexionar sobre les lleis que tenim vigents, i modificar aquelles que s'han desfasat.

A Espanya, aquesta obsessió per no tocar ni una coma a la Constitució, esdevé un problema greu, perquè no permet adaptar-nos a la realitat del nostre segle. El futur és totalment incert, perquè no es veu la manera de fer els canvis pertinents. No només pensant en les reivindicacions independentistes, sinó de tota la societat espanyola que necessita fer un pas important per no continuar quedant despenjada del conjunt europeu.

Constitució, res a celebrar!

Els pocs que podem dir que vàrem votar la Constitució i que ho férem favorablement constatem que ens va moure la necessitat i desig de sortir d'un règim dictatorial per anar a un model de democràcia com el que funcionava a la resta d'Europa. Per a molts de nosaltres la Constitució marcava l'inici d'aquesta transició, la bondat de la qual ara posem en quarantena.

La meva adolescència i joventut la vaig viure en un règim autoritari que no em permetia parlar la meva llengua, expressar les meves opinions i en definitiva parlar clar contra la manca de drets i llibertat. El canvi de sistema polític s'orientava cap a la meta desitjada i qualsevol millora era benvinguda.

Després de quaranta anys el text ha quedat obsolet, per a uns, els nostàlgics, voldrien tornar enrere, limitar les competències dels territoris autònoms i prohibir la llibertat d'expressió. Per a uns altres desitjaríem que el text s'adeqüés a la realitat actual del món, millorant el respecte als drets de totes les persones i permetent un sistema de govern federal. Potser és cert, com diu un dels pares de la Constitució, en Miquel Roca, que una modificació de la Constitució, observant el panorama polític que tenim, probablement seria a pitjor.

Vaig votar favorablement en el referèndum de la Constitució que ara no em representa i que voldria canviar. És per això que davant dels fets que s'estan produint i la lectura restrictiva del seu text, no tinc res a celebrar i molt a demanar i exigir. Espanya es troba molt lluny d'un model de democràcia real, per més que digui el nostre insigne ministre d'exteriors.

Canviar l'horari i els hàbits

Arran de les notícies que han aparegut sobre el canvi d'horari a Catalunya, que s'està treballant des de fa temps, tenint en compte els principals pilars on se sustenta la vida social, m'he llegit els comentaris que es reprodueixen en les xarxes socials, i us haig de dir que n'he obtingut una decepció, bàsicament pel nivell intel·lectual que transpiren. Una cosa és estar-hi d'acord o en contra, i l'altra desbarrar com fan alguns, la majoria malauradament.

Jo sóc dels favorables a modificar l'horari, i crec que hi ha dos elements importants que ho poden avalar com són la conciliació familiar i la productivitat en el treball. Estic d'acord que no és una tasca fàcil de resoldre i que hi ha una tradició que és difícil de canviar, però és important valorar els pros i contres, sobretot si es tenen en compte aquests dos elements que he esmentat.

Al nostre país, qui té la sort de tenir feina, es treballa més que en molts països europeus, però la productivitat és molt inferior. Això és un problema i demostra que no per treballar més hores se'n treu més profit. Cal regular els horaris laborals i també els escolars per millorar la conciliació familiar. Si volem educar els nostres fills hem de conviure amb ells, i això no sempre és possible.

Opinar que nosaltres ho fem així, perquè som diferents, o bé que la temperatura solar fa que tinguem aquests horaris, és molt simplista. No nego que tot el nostre entorn influeix, però no per això no hem de treballar per trobar uns horaris més racionals, de descans i lleure, i, sobretot, de convivència familiar.

La tramitació online hauria de ser més senzilla

No em considero una persona molt avesada en les gestions online, però estic segur que porto molt d'avantatge amb moltíssima gent. També és cert que hi ha molta gent que s'hi belluga amb més comoditat i encert que no pas jo. Malgrat tot em veig capaç d'afirmar que els tràmits per Internet continuen essent força complicats, i no m'estranya que hi hagi un percentatge tan baix d'usuaris.

Probablement trobaríem moltes diferències entre gestions comercials i gestions administratives. En aquest darrer cas penso tant en les relacions amb l'administració pública com també amb les companyies de subministres: llum, gas, telèfon...

Us haig de dir que sóc una persona molt persistent i no paro fins que no ho aconsegueixo, això fa, però, que moltes vegades dediqui molt temps, per no dir perdre, per aconseguir tràmits que no haurien de ser tan complexos.

Avui ha estat un d'aquells dies que he aconseguit modificar unes dades d'uns contractes de subministres, gràcies al xat que la companyia té incorporat en el web. Sense el xat hauria estat del tot impossible. Al final, però, no ha acabat de sortir del tot bé i m'ha quedat una qüestió per resoldre que no trobo al web.

No sé si us hi heu trobat, però sovint és més fàcil trobar allò que necessites, a través de Google que no pas al web de l'administració corresponent. A vegades es tracta de webs que han rebut premis. Realment és descoratjador.

El Senat a Catalunya

El PSC en campanya recupera la idea de Pasqual Maragall de portar el Senat a Catalunya. En aquests moments on estigui el Senat és el de menys, el que sí que importa són les funcions i la seva composició. Ja em perdonaran els socialistes, però si el gran canvi federal consisteix en portar el Senat a Catalunya, tal com és i funciona, ja es poden quedar el federalisme. Amb mi que no hi comptin!

És cert que també el PSC parla de renovar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial. Hi ha algun altre partit que també ho diu, però n'hi ha d'altres que el suprimirien. Perquè es produeixi el canvi, diuen, s'hauria de modificar la Constitució, i això fins ara ha estat un tabú, que només s'ha modificat lleugerament quan ha interessat al PP i al PSOE, però... Estem segurs que volem modifica-la?

No n'hi ha prou de voler modificar la Constitució, sinó que a més cal que tothom, o la gran majoria, es posi d'acord en quins temes la vol modificar, i de quina manera. Això és molt complicat, perquè els interessos no són de país, sinó de partit. Ho hem vist, a nivell de Catalunya, amb la pretesa llei electoral que no ha reeixit per culpa dels interessos dels partits polítics majoritaris.

Amb una visió tan cega i interessada, es fa molt difícil pensar que els polítics del futur siguin capaços de moure i canviar res. Al final tothom decideix que per no posar-se d'acord ja està bé com està, i així anem passant anys.

Estic d'acord amb qui diu que ara no és hora de modificar constitucions, sinó de trobar diners per pagar les despeses. Això, si no em demostren el contrari, ho solucionaríem gestionant nosaltres els diners. Convé no enganyar la gent i dir la veritat, l'altra cosa és que no interessa que se sàpiga.