Aprendre a mesurar les paraules i opinions

Permeteu-me que insisteixi amb un tema que em preocupa i que ja n'he parlat més d'una vegada en aquest blog. Em refereixo a la precipitació a l'hora d'escriure opinions, idees i acudits a les xarxes socials, sense pensar-hi una mica abans i, si convé, contrastar informacions.

Hi ha moltes persones que tenen el costum d'intervenir lleugerament en debats oberts a les xarxes socials, i moltes vegades es denota un desconeixement absolut d'allò que afirmen amb contundència. Són capaces de dir que tal cosa està prohibida, quan no s'han entretingut a comprovar quina norma, llei o reglament ho dictamina. És perquè ho han sentit a dir, o potser perquè els sona que podria ser d'aquella manera?

Hi ha actuacions i fets que ens desagraden i que voldríem que estiguessin regulats i fins i tot prohibits, però no per això podem afirmar tranquil·lament que allò estigui prohibit o sancionat per unes normes que ens estem inventant o tergiversant.

Podem pensar que les paraules se les emporta el vent, i que la profusió de comentaris, banals la majoria, no ens han d'afectar, però no és així. A còpia d'anar llegint segons què, et pots acabar creient que allò que diuen és cert. Existeix l'estratègia d'insistir en un tema per aconseguir que la gent s'ho cregui, però hem de ser més intel·ligents i cauts, i quan ens fixem en el que corre per les xarxes, tenir la capacitat de contrastar-ho buscant fonts de confiança que ens puguin treure del dubte.

Mireu que en cap cas he parlat d'insults o manipulació de la gent, que també ho trobarem. Em limito avui a parlar d'aquells reenviaments que es fan sense pensar ni reflexionar, potser de bona fe, però en tot cas de manera errònia. Seria bo que abans de dir segons què, ens paréssim a buscar què hi ha de cert i si no som capaços de trobar-ho, estalviar-nos la feina de desacreditar-nos. Perquè al final, el que estem fent és deixar en evidència la nostra ignorància o mediocritat.

Millor callat!

Hi ha persones que agrairies que tinguessin la boca tancada, tant per l'ofensa que produeixen com pel concepte que en treus d'elles. L'expresident M. Rajoy ens va il·lustrar amb moltes intervencions dignes de tenir en compte. Et preguntaves com una persona com ell havia pogut arribar a ser president d'un país. És cert que n'hi ha molts més que el guanyen per golejada, i si no que ho preguntin als nord-americans.

Aquests dies, que he llegit les notícies molt en diagonal i se m'han escapat moltes coses, he vist que l'expresident espanyol ha fet enfadar els francesos amb unes afirmacions totalment racistes. Rajoy, que sembla estar al cas del món del futbol ha tingut la indecència de considerar la majoria dels jugadors de la selecció francesa de futbol, de no francesos. Potser pel color de la pell?

Si ets curós i parles només quan és necessari pots evitar situacions compromeses, encara que n'hi ha que no tenen cap mena d'escrúpols a què se'ls consideri racistes o xenòfobs, perquè els valors són absents del seu món i entorn. Si tens la llengua llarga fàcilment quedaràs retratat i, si tens vergonya, t'adonaràs que és millor estar calladet.

La fama no t'ho permet tot!

No tinc el gust de conèixer el senyor Timothée Chalamet, actor de cinema que està a punt de rebre l'Òscar a millor actor protagonista. Reconec que en qüestió de cinema estic molt al marge i això tampoc no és bo. Després de les seves declaracions sobre el ballet i l'òpera haig de dir que no tinc gens d'interès de conèixer-lo. Potser va ser un mal moment, però en tot cas quan dius segons què quedes en evidència i a mi, persones amb aquesta manera de pensar tan irreflexiva no m'interessen.

L'esmentat actor va afirmar que no volia actuar en el món de l'òpera o el ballet, dues arts moribundes, segons ell, amb l'afegitó: "Ei!, mantingueu-ho viu, encara que a ningú li importi, ja". No cal dir que la reacció de les persones d'aquests sectors han reaccionat criticant l'actor i manifestant el seu desacord.

Haig de dir que no soc gaire aficionat a l'òpera i al ballet, però mai se m'acudiria criticar-les i afirmar que ja no tenen vida. Valoro molt totes les persones que treballen i creen dins del món de l'òpera i el ballet, amb aportacions fantàstiques, i penso que s'ha de ser molt vulgar o no rodar fi, per fer aquestes afirmacions, sobretot una persona que es deu al públic i el necessita per al seu èxit personal i professional.

M'imagino que si és un candidat a un Òscar serà perquè ha fet prou mèrits per merèixer-ho, i no em disgustarà gens que l'obtingui. Cadascú lluita per allò en què creu, però seria desitjable que no es caigués en l'error de pensar que només allò nostre té sentit i vida, i que la resta s'aguanta pels pèls.

Unes declaracions desafortunades que suposo voldrà rectificar, tret que sigui prou superb i pretensiós per anar pel món amb aquest discurs i menyspreu pels altres. 

Parlant, la gent s'entén

Aquesta frase és habitual, o potser hauria de dir que ho era. Avui ens hem oblidat de moltes expressions i llurs significats. Potser ho veig així perquè em faig gran. 

La millor manera d'entendre's amb les persones és parlant, però al mateix temps escoltant. Quantes vegades no hem observat a persones que xerren molt, però no s'aturen a escoltar els seus interlocutors. Potser perquè no ho consideren necessari. Probablement perquè es creuen posseïdors de la veritat absoluta i tota la resta sobra.

Bellugant-te per les xarxes socials, on moltes persones intervenen de manera anònima, t'adones que més que explicacions o declaracions el que es fa o s'escriu són sentències. La major part de les vegades no accepten la crítica i es responen de manera grollera i insultant. És el que hi ha, encara que no sempre és així, sortosament.

Avui em fixava en un seguit de comentaris sobre un tema que ha comportat polèmica, des de fa un temps, i m'adonava que, a part de desconeixement de com funcionen segons quines coses, les afirmacions es crispaven en el moment que un interlocutor ho criticava, arribant a l'insult. 

Com que no vull provocar més polèmica no entro a parlar de quin era el tema, ni els seus protagonistes. El que m'interessa reflectir aquí és que el diàleg és important. També el que es pugui crear a les xarxes socials. S'ha de tenir en compte, però, que les opinions són diverses i totes poden tenir una part de veritat o raó. Es tracta de contrarestar i quedar-te amb allò que et sembli més interessant.

Quan dialogues t'has de treure del cap les ganes de convèncer els altres. Es tracta d'opinar i argumentar-ho, però deixar la llibertat que els altres t'ho comprin o ho descartin. La riquesa del diàleg es troba en el contrast d'opinions i en saber descobrir per on van els trets. Si hi ha una base important de coneixement del tema que es discuteix, hi haurà molt de guanyat, i el diàleg serà realment constructiu.

Drets i deures a les xarxes socials?

El fiscal de delictes d’odi, Miguel Ángel Aguilar, proposa, entre altres coses, que els comptes a les xarxes socials no siguin anònims i, d’aquesta manera, intentar que desapareguin o disminueixin els missatges plens d’odi que acostumem a trobar-hi.

M’he fet un tip d’escriure sobre el meu desacord en la facilitat que s’enviïn a les xarxes socials comentaris, insults i mentides sota el paraigua de l’anonimat. Tots tenim el dret d’expressar la nostra opinió, que no sempre agradarà, però hem de tenir la valentia i honestedat de donar la cara, tot identificant-nos.

Penso que la participació en les xarxes socials no hauria de ser possible anònimament, encara que diguis la veritat i no insultis ni agredeixis a ningú. Tots tenim el dret de saber qui ens està parlant i encara més si ens insulta. Hem de poder conèixer en què es basa aquell interlocutor a l’hora de fer segons quines afirmacions.

El dret a l’expressió és irrenunciable, però això no vol dir que puguis dir tot allò que et passa pel cap sense donar la cara, sense donar-te a conèixer. Estic convençut que el funcionament de les xarxes socials milloraria i potser hi entraríem més sovint. Ara, hi ha moments que resulta molt desagradable accedir-hi. 

I posats a dir-hi la meva, també considero interessant que es regulin els retuits per evitar escampar notícies que en desconeixem la veracitat. Si un comentari t’ha agradat i creus que escampant-lo no intoxicaràs la xarxa, és lícit que el transmetis, sempre amb l’afegitó d’haver-lo llegit a la xarxa, explicant-ne el grau de coneixement que en tens.

En definitiva, no estic parlant de res més que de sentit comú, responsabilitat i honestedat. Defenso la crítica, que no l’insult, per fer obrir els ulls i evitar que ens prenguin el pèl, però sempre donant la cara. Que tothom que et llegeixi et pugui identificar. Siguem seriosos i deixem d’escampar brutícia amagant la mà!

100 dies de govern en minoria

Em disposava a escriure el post d'avui i m'he adonat que ahir el vaig escriure, però no el vaig publicar. Així que l'he publicat i m'he posat a escriure el d'avui. Un post sobre la notícia dels primers 100 dies del govern en minoria d'Arenys de Mar.

Dues afirmacions clarividents i que molt em temo que anirem sentint repetir al llarg del mandat. Tant de bo m'equivoqui. Junts per Arenys i el PP manifesten que governar en minoria és difícil i han de treballar més, perquè han de parlar amb l'oposició. Els partits de l'oposició continuen dient que el govern no els informa i que fa molt poca feina.

El govern diu que té més feina perquè ha de parlar amb l'oposició. La llàstima és que no hi tinguin pràctica. El problema és que amb majoria absoluta ignoren la resta de regidors i regidores. Aquesta és la mala praxis dels governs amb majoria absoluta. Crec que l'exemple del PP a l'Estat és prou evident.

Si els governs locals, autonòmics o estatals practiquessin més el diàleg i tinguessin en compte la resta de forces polítiques, no es trobarien amb els problemes que ara tenen en minoria. Algú creu que si el govern actual tingués dos regidors més, o sigui majoria absoluta, l'oposició tindria més informació? Elaborarien el Pla d'Actuació Municipal que tothom els reclama? No!

No sóc home de mar i per tant, construir metàfores amb la mar i les barques no és el meu punt fort, però ho puc intentar. Si naveguem sense rumb, ni motor, ni veles, estem a mercè del vent, els temporals, i avançarem poc. Puc entendre el que diu l'oposició sobre l'actual govern. Tinc por que passarem quatre anys més d'anar fent bullir l'olla, sense rumb ni motor, amb l'única esperança que bufi bon vent, però el risc que un temporal ens faci bolcar.

La pressió mediàtica i política a Podemos va en augment

No vull contribuir a desacreditar Podemos i la gent que ho impulsa, perquè és massa fàcil, però al mateix temps mesquí. La por a perdre el que tens a vegades et porta a criticar qui creus que t'ho pot prendre. El problema és el verb que utilitzem, a vegades només en el subconscient. Perdre una votació és correcte, però perdre el poder no, perquè en democràcia no hauríem d'estar parlant de poder, sinó de capacitat de servei, d'acord amb les teves creences i principis.

No hi ha dubte que els partits majoritaris de sempre, però també la premsa més casposa espanyola, que n'hi ha molta, no es prenen gens bé la força que dibuixa Podemos, perquè tenen por que es trenqui l'"acord" de fa més de 30 anys, de repartiment de poder, aquí sí, entre PP i PSOE.

Dit això, però, també cal fer baixar dels núvols aquells que només juguen amb dues posicions: la bona i la dolenta, el blanc i el negre. Si bé és cert que el Partit Popular ens ha estat oferint un menú de corrupcions continuades durant el seu mandat, tampoc hem de pensar que Podemos estiguin necessàriament nets com una patena. Dissortadament la corrupció no és una exclusiva de la classe política dirigent. Aixecant l'estora hem trobat molta brutícia.

Hi ha moltes persones dedicades en aquests moments, a trobar tota mena d'històries que puguin comprometre els nous líders polítics de Podemos. Segur que en són conscients i que només els que no hagin obrat correctament han de trobar-se inquiets. 

Avui han arribat noves notícies sobre detencions, imputacions i judicis de casos oberts des de fa mesos. Hi estem totalment vacunats, però a mi, llegint segons quines declaracions, em produeix fàstic. Entenc que són respostes i afirmacions estudiades pels advocats defensors, però continuo manifestant que he perdut la confiança en la Justícia, i em quedo amb la moral i l'ètica. Aquests dos valors estan absents en la majoria de llocs, i així ens va.

Que no ens preocupi el menyspreu ni els insults

El respecte no es pot perdre en cap dels casos, fins i tot quan llegeixes declaracions d'Arcadi Espada has de mantenir la calma i pensar que ell opina diferent encara que utilitzi insults i menyspreu en les seves afirmacions. La capacitat d'aguantar tots els retrets i insults, sense perdre el nord i deixar d'avançar d'acord amb els nostres objectius és la millor manera d'aconseguir l'èxit. Si caiem en la trampa del menyspreu i l'atac, encara que només sigui lingüístic, perdrem tota la força que encara tenim.

Els fets, però també les paraules desacrediten aquells que de manera barroera ataquen els que no pensen com ells. Defensar la independència és tan legítim com voler mantenir la unitat d'Espanya. La legitimitat la tenim tota, encara que les lleis ens vagin en contra. Les lleis, però es poden canviar, i el PP ho sap de molt bona font, per experiència. És per això que negar un dret enrocant-se en una llei, com si fos impossible de modificar, és la cosa més absurda i sense sentit que hi pugui haver en una societat que es té per demòcrata.

Avui tots parlem de la llei de consultes, que volen aprovar per poder-la utilitzar el dia 9 de novembre. Tots sabem que no serà possible si no hi ha acord polític i aquest no es preveu existeixi, però, malgrat tot, els passos s'han de donar i la llei s'ha de portar al nostre Parlament, per a la seva aprovació. Hem de deixar constància de tots els passos que donem i al mateix temps deixar retratats aquells que són incapaços de respectar els altres. No demanem la independència, sinó el dret a decidir. És evident que en una societat governada pel PP difícilment podrem decidir res important. Han preparat prou bé el terreny per governar en el més absolut despotisme.