La cultura de l'esforç

Arran de les proves de la Selectivitat que han tingut lloc aquests dies ha sorgit el tema de la cultura de l'esforç. Se'ns diu, des de fa temps, que cada vegada costa més que els alumnes i les persones en general entenguin que les coses no surten soles, que cal esforçar-se per aconseguir els objectius i que lluny de defallir, s'ha de lluitar per obtenir allò que t'has proposat.

Les generalitzacions no són mai bones, però podria molt ben ser que la manera actual de formar les persones hagi deixat de banda aquest pensament i que amb les ganes de facilitar la vida a la gent, cada vegada sigui més estrany veure com un se sacrifica i lluita per aconseguir sortir-se'n. Volem evitar el fracàs i la desil·lusió. No volem que els alumnes visquin amargats i els ho posem fàcil, però això no necessàriament els ajuda a la vida.

El dia a dia et presenta moltes dificultats que has de combatre. Si no estàs preparat per afrontar les adversitats, de primer moment pots quedar superat i encallat. Només la pràctica constant i l'esforç per aconseguir superar totes les proves et permetrà tirar endavant. No serà fàcil, i això ho has d'entendre. Ningú no et regalarà res, però amb el treball podràs vèncer i deixar enrere els entrebancs.

Els exàmens que t'obren o tanquen les portes al futur no són gaire aconsellables. Probablement, encara no hem trobat la manera de valorar la capacitat de les persones per afrontar els reptes de la vida. Penso en dificultats intel·lectuals, però no només. La formació ha de ser global i ha de tenir en compte la memòria i la teòrica, però també saber-ho aplicar en casos pràctics perquè, al capdavall, la vida està plena de situacions pràctiques que has de torejar. Si allò que has après no et serveix per resoldre els dubtes, hauràs perdut el temps.

Educar no és fàcil, però fer la vida massa fàcil als alumnes o els fills, tampoc els ajuda gaire davant de reptes, com poden ser unes proves d'accés a la Universitat.

El Regne Unit rectifica

Arran de l'acord adoptat perquè el Regne Unit torni al programa europeu Erasmus, avui la premsa parlava de la decisió de sortir d'Europa, el Brexit, després d'una votació que va generar molts dubtes. En primer lloc, perquè la campanya per defensar la sortida no era ni clara ni sincera, i probablement també perquè els seus defensors no ho havien analitzat prou bé, sobretot les conseqüències que se'n derivarien. Crec que poc després de la sortida ja se'n penedien.

La Unió Europea no viu els millors moments de la seva història, des de fa ja uns quants anys. Hi ha altres estats que potser també es plantejarien la sortida, llevat que en treguin algun benefici econòmic, i probablement frenats pel fracàs britànic. La solució demana reformar la Unió, des de dins, corregint aquells errors que són evidents. 

El creixement de la Unió no ha anat acompanyat de les reformes necessàries per fer-la més governable. No és el mateix ajuntar-te uns pocs estats més o menys semblants, que obrir les portes a una gran quantitat d'estats, amb característiques molt diverses i també interessos diferenciats. 

Podem posar molts exemples, però potser els més evidents, i no voldria equivocar-me, serien l'eliminació de la unanimitat dels principals acords a adoptar, i incorporar-hi el sistema de majoria qualificada, i la política fiscal unitària, que no es pot adoptar fàcilment i encara menys de manera sobtada.

L'auge de l'extrema dreta, d'un fals patriotisme que exaspera, no afavoreix l'avenç cap a una Unió més forta, sinó que més aviat potencia el distanciament dels estats membres, amb l'únic interès per aprofitar-se dels beneficis. Acceptar tots els drets, però negar o dificultar el compliment dels deures.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna tampoc hi ajuda, i les amenaces de Putin, que culpa Europa de tots els mals, no facilitaran aquest caminar plegats que tant necessitem. Seria bo que ens aturéssim a reflexionar-hi i assumir el repte de desencallar una situació de paràlisi que fa massa temps que dura.

Ni amb aigua calenta!

Oriol Junqueras ha declarat que es pensa presentar per a presidir la Generalitat. És curiós l'emblema que fa servir per justificar la seva decisió: Una nova ambició nacional. M'imagino que es tracta d'una ambició personal. Un ego que no se l'acaba!

Hi ha gent que no té vergonya. Es pot ser tan cec? Ahir, en el meu post, em preguntava si tot depenia d'un sol home. Em referia a Putin, Netanyahu i Trump, tres líders que fan anar el seu país i el món en general, segons més els convé. Junqueras no pot pretendre arribar tan enllà, però sí que es creu com l'única persona que ens pot salvar. I després de tants fracassos, no se n'ha adonat? 

Hi ha persones que provoquen vergonya, i Junqueras n'és un bon exemple. Desitjo sincerament que la Justícia d'aquest estat espanyol tan maldestre acabi aprovant i aplicant l'amnistia i que Junqueras en surti beneficiat. No es mereix, al meu entendre, trobar-se en la situació que està. Una altra cosa és que me'l trobi de candidat a la presidència de la Generalitat.

Hi ha persones que amb més o menys encert han protagonitzat la vida d'un país, però ja està! No cal continuar. Els ho agraïm. Els perdonem els errors que hagin pogut cometre. Els reconeixem la dedicació i esforços per fer avançar el nostre país, però no cal que continuïn. Poden fer costat als nous líders. Que aquests aprofitin la seva experiència i coneixements, però no cal que siguin protagonistes més temps.

Ningú s'ha de quedar a casa i no implicar-se en la ciutat, el país, l'estat. Això no treu, però, que el lideratge és bo que l'assumeixi gent amb noves idees i menys orgull i ànsia de poder. Tots som servidors dels altres i ho fem de la millor manera, però hem de ser humils i no creure'ns que només nosaltres tenim la veritat. Que només nosaltres ho farem bé. Junqueras va fracassar. No cal furgar més ni exigir gaires més responsabilitats. De fet, ja ho ha pagat amb els anys de presó. Però ja en tenim prou. 

No és fàcil trobar bons líders. Els partits polítics tenen dificultats per aconseguir-los. ERC tampoc ho té fàcil i Junqueras s'hi brinda fervorosament. Els seus militants i votants tindran la darrera paraula. Espero que tinguin seny i sàpiguen el que fan.

Qüestió de lideratges?

Avui, fent una llegida a la premsa, m'he aturat a pensar sobre els líders dels partits polítics i el paper que juguen, o millor dit, la importància que representen per al conjunt del seu partit polític. Repassant els diferents partits polítics catalans m'he anat fixant en els seus líders i el grau de coneixença, i he intentat lligar-ho amb els resultats electorals.

Encara que puguis defensar la importància del treball d'equip i el concurs del més gran nombre de persones possible, t'adones que la significació del màxim dirigent condiciona molt el seguiment i, per què no, el nombre de vots que pot arribar a recollir un partit polític. 

Probablement no és la situació i desgast del president Puigdemont el que provoqui que Junts es trobi en moments complicats i amb una tendència a la baixa de seguidors i votants, però en tot cas es troba a faltar una direcció potent per recompondre el partit després del fracàs del Procés. 

ERC va córrer a salvar els mobles amb la recuperació de Junqueras, per manca d'una alternativa forta que evités més desastres al partit. Junqueras també està desgastat i qüestionat, però qui el pot substituir amb cara i ulls?

El PSC també necessitava un canvi de lideratge, amb uns personatges força caducats. El president Illa, tot i el seu caràcter avorrit, sembla que ha aconseguit aglutinar un partit que havia tingut temps gloriosos, però que havia quedat superat durant l'auge de Ciutadans. 

La CUP i els Comuns resisteixen com poden, possiblement mancats d'un lideratge que els permeti viure amb l'esperança de continuar vius a la política. Pot ser que sigui volgut, pel seu caràcter assembleari, però jugant al costat dels altres, que treballen i poleixen el líder ideal, ho tenen magre.

He arribat a la conclusió que les grans masses veneren els líders i que els partits polítics, per aconseguir governar, s'esforcen a trobar aquests personatges que els han de catapultar a la victòria.

El poder de la crítica

Feia temps que no llegia una crítica musical de Jaume Radigales, en part perquè darrerament no assisteixo a gaires concerts, però tampoc n'he sabut trobar. Pot ben ser que, si no ho busques, et passi per alt. El cas és que llegint els seus comentaris he recordat aquells temps que l'acostumava a llegir o sentir i veig que no ha perdut la seva manera punyent de dir les coses, quan considera que els músics no han estat a l'altura que s'esperava d'ells.

En un món on tothom critica, normalment sense gaires arguments, es fa estrany llegir una crítica, en aquest cas musical, plena de detalls, opinables, sobre tot allò que no ha funcionat, fins al punt de recomanar què s'ha de programar i de quina manera s'ha de fer.

Em pregunto sovint si els músics es llegeixen les crítiques. Si se les llegeixen també els assistents al concert. I quin cas en fan, tant uns com els altres. Puc entendre que si has actuat, convençut que ho has fet bé, no et pot venir massa de gust llegir una crítica contrària, on es relacionen tots els errors. Probablement, si no n'has quedat del tot satisfet, pots estar-hi d'acord, i en tot cas sentir-te molest perquè t'ho han descobert.

El cas del públic és tota una altra cosa. Et pots trobar assistint en un concert on els músics desafinin com uns condemnats, i estar voltat de persones que aplaudeixen bojament. També n'hi pot haver d'altres que arrufen al nas, quan tu ho trobes tot tan correcte! Tot plegat és molt subjectiu, però si es cometen errors, això no ho pot negar ningú, llevat que no se n'assabentin.

Arribo a la conclusió que la crítica musical, com podria ser també la literària o teatral, podria tenir una importància relativa, encara que en algun moment pot condemnar a un fracàs estrepitós, si el crític és massa punyent i la gent s'ho llegeix abans d'assistir a una nova representació. Si no han comprat les entrades, potser decidiran no anar-hi. Per tant, s'ha de ser molt curós quan es fa una crítica. No vull dir que no es pugui dir que la cosa no ha funcionat, però en tot cas s'ha de ser honest i sincer amb tot allò que s'escriu. Fer mal per fer mal no és bona cosa. 

L'alternativa a l'extrema dreta

Generar confiança, promoure la prosperitat econòmica i el benestar de les comunitats, donar als joves, esperances de futur, i frenar la deriva cap al populisme de l'extrema dreta. Ho llegia en un article del diari ARA, referit a Alemanya, pensant en les eleccions del pròxim 23 de febrer.

També Salvador Cardús es preguntava si el Partit Demòcrata dels EUA seria capaç d'aprofitar-se de la probable desfeta i fracàs en l'incompliment de les expectatives generades per Donald Trump. Perquè cal tenir clar que l'auge de l'extrema dreta és una conseqüència del fracàs de l'alternativa de govern, dels partits polítics que s'han anat alternant en el poder als estats d'Occident.

Quan una societat ha perdut l'esperança que els seus governants els resolguin els seus problemes, que no són capricis, sinó necessitats de subsistència i dignitat, la gent s'agafa a ferro roent. És quan surten els discursos populistes, totalment fraudulents, que prometen allò que la gent reclama, sense cap garantia que ho portin a terme. Després, quan obren els ulls, ja és massa tard. La història ens ho ha demostrat, però nosaltres no n'hem fet cas i ensopeguem en la mateixa pedra.

Si no som capaços de canviar la dinàmica actual i afrontar els problemes reals de la gent, el populisme anirà prenent territori fins que esclatarà, però s'endurà moltes víctimes innocents. No es tracta d'atacar els estafadors, sinó deixar-los en evidència. Es tracta de treballar perquè el llistó de la pobresa no vaig pujant, deixant cada vegada més famílies en situació de crisi econòmica persistent.

Desaprensius com Donald Trump n'hi haurà molts, i faran molt mal, però aquests marxaran i la feina de formigueta no es pot ignorar. En el fons és el treball constant, sovint silenciós, el que acaba resolent els problemes. Amb ferides greus i el risc que tot se'n vagi a l'aire, però amb constància i fermesa es pot arribar a aconseguir capgirar una tendència que avui resulta preocupant i perillosa, i ens deixa amb el cor enlaire, sense saber massa què hi podem fer.

Junqueras recupera la presidència

Aquest cap de setmana la militància d'ERC ha decidit que Oriol Junqueras recuperi la presidència del partit. Ho ha aconseguit! És la militància qui decideix i la resta de mortals no hi tenen cap dret. Es pot opinar, dir que t'agrada més aquest o l'altre, però si no pagues la quota no és cosa teva el que passi dins del partit. Tampoc s'està parlant de candidat a la presidència de la Generalitat, que això ja seria una altra cosa i ens podria afectar com a catalans.

Suposo que la seva victòria no ha sorprès a ningú. Crec que estava cantat. L'alternativa a Junqueras no era aigua clara i semblava que l'únic objectiu era aconseguir que Junqueras no guanyés i seguís el camí de Marta Rovira o Pere Aragonès. Després d'un fracàs tan clar semblava, però que calia canviar els dirigents per intentar salvar els mobles, refer el partit i presentar un nou partit amb possibilitats d'assumir novament el govern del país.

Junqueras és molt hàbil i sap el que ha de dir i el que ha d'amagar, com per exemple si va votar a favor o en contra d'investir Salvador Illa i d'aquesta manera estalviar-se alguns enemics, que potser ara l'han votat. I per aquest motiu som moltes les persones que no hi confiem gaire. El seu pas per la política no és clar, i això genera desconfiança i no és bo, sobretot si hi ha ganes d'arribar lluny i tenir un paper destacat en la governabilitat del país.

Ara, després d'una campanya crítica, amb crispació entre les dues candidatures, caldrà veure si el partit es tranquil·litza i aconsegueix fer les paus internament, i arribar al punt de sortida units, amb les idees clares, pensant en el país que volen servir, i rectificar tots els errors comesos fins ara. No seria gaire intel·ligent continuar les batalles internes. S'han d'acceptar els resultats, reconèixer el vencedor i, en tot cas, fiscalitzar de manera positiva la feina que haurà de fer per reconduir el partit.

A veure si arriba la calma i dediquen tots els esforços a pensar en Catalunya i en tots els problemes que tenim, de llengua, habitatge, finançament... No és moment d'aturar-se. Ja portem massa temps encallats.

Cal tocar de peus a terra

Podem estar d'acord que després de tant d'enrenou i fracassos continuats en la direcció del nostre país, convenia una pausa tranquil·la perquè ens ajudés a veure com havíem de continuar. Els fets del 2017 varen engrescar la gent que no ha trigat gaires anys a desenganyar-se. Els febles intents de mantenir la flama també han fracassat, i fruit d'això el pes dels partits independentistes va afluixar i el PSC se'n va beneficiar.

L'enfrontament sostingut entre ERC i Junts també ha estat clau a l'hora de cedir la presidència de la Generalitat al PSC, amb el dirigent més espanyolista de la història del partit català. ERC no es volia exposar a un fracàs electoral encara pitjor, si no s'arribava a l'acord d'investidura de Salvador Illa, però ara ho estem pagant.

En molts temes segur que amb l'actitud de l'actual president es podrà avançar, perquè estava clar que havíem caigut en el clot de la ingovernabilitat. Hi ha propostes que són prou interessants i que aniria bé que es tiressin endavant, però és evident que en temes de sobirania, i ja no diguem d'independència, aquí sí que tenim un mur ben alt. El nostre president no moure ni un dit per posar pegues al seu amic i president del govern espanyol. I d'això es queixen des de Junts, i amb la boca petita, també des d'ERC, encara que no poden dir gran cosa. Ells varen prendre la decisió que en aquests moments s'està valorant si va ser encertada o no.

ERC tindrà un nou president, molt probablement Oriol Junqueras. Una persona que no ha volgut desvelar què va votar quan el seu partit va posar en votació donar o no suport al PSC. No ho diu per intentar quedar bé amb tot. Una vegada més genera desconfiança, perquè no és aigua clara. No ho ha estat en el passat ni ho serà en el futur.

Els pactes de govern amb els socialistes, tant a Madrid com a Catalunya s'aguanten perquè no hi ha una alternativa que generi cap mena de confiança. Això, però no pot durar gaire i tard o d'hora ens haurem d'afrontar amb la realitat i fer el pas decidit per defensar els nostres drets. 

Què ha canviat?

Avui fa deu anys que la majoria dels catalans vàrem anar a les urnes per declarar que volíem ser independents. Què ha passat fins ara i com ha canviat la situació? Aquesta pregunta ens la fem molta gent i segur que hi ha persones bragades en aquest tipus d'anàlisis que ens poden orientar i donar la seva opinió. Seria bo, però, que tots féssim aquest exercici, amb més o menys traça, però que segur que ens ha de servir per entendre tot el que està passant, valorar què hem fet malament, i intentar veure quin pot ser el futur més immediat.

La primera cosa que ha canviat, perquè en definitiva ha desaparegut, és la il·lusió. L'any 2014, amb més o menys consciència de país, una gran part de la població estava il·lusionada pensant que podien expressar la seva opinió i voluntat de futur de Catalunya. Aquesta il·lusió, després de tot el que s'ha anat succeint, ja no hi és. Més aviat hi ha un sentiment de fracàs i desil·lusió que s'ha impregnat a tots nosaltres que ens ha deixat una mica fora de joc. 

És cert que teníem tothom en contra. Els poders polítics, els judicials i els militars. Ningú ens ho posaria fàcil, però d'una manera innocent vàrem gosar manifestar allò que volíem, allò en què creiem, amb l'ajut dels polítics de torn. Després aquests no han sabut continuar la tasca, o no han pogut, i tot se n'ha anat en orris. 

En aquests moments estem enfeinats per aconseguir recuperar allò que ja teníem, però difícilment aconseguirem fer-nos entendre més enllà de les nostres fronteres mentals. Mai no ens han entès, ni ho han pretès. Els convé tenir-nos a dins i que aportem tot allò que ells en treuen profit.

Però nosaltres no hem de pensar tant en què diuen i pretenen ells, sinó què volem exactament i fins on volem arribar. La por de perdre el que tenim ens frena, i tot queda en intencions i somnis, que probablement no seran mai una realitat.

Ens falten bons polítics, que tinguin les idees clares i uns objectius definits i transparents. No els podem deixar sols, però no ens poden tornar a decebre. En deu anys han passat moltes coses i necessitem pair-ho i tornar a construir l'estratègia per aconseguir els nostres objectius.

Lliçó apresa

He repescat l'article d'opinió de Borja de Riquer, "Aprendre del passat" i em reafirmo en la idea que és bo reflexionar sobre l'actualitat, recordant fets del passat que ja coneixíem, però que sovint oblidem i no els donem la importància que tenen. Seria bo que els nostres líders polítics hi pensessin una mica i nosaltres, que a vegades pressionem més del compte i fem naufragar, també ho tinguéssim present.

En aquest article ens recorda fets transcendents que han condicionat el futur del nostre país, amb errors que segurament només som capaços de valorar un cop han passat, però que ens aniria bé memoritzar-los per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vist en perspectiva tot sembla molt més ràpid, però quan t'hi trobes al mig t'adones que les relliscades provoquen una paràlisi de llarga durada. Ara som molt conscients que el fracàs del Procés l'arrossegarem durant molts anys i, molt probablement, la nostra generació ja no tindrà cap possibilitat de tornar a ser al començament d'un nou intent de recuperar el dret a l'autodeterminació.

Seria bo, doncs, que els polítics independentistes que estan preparant els congressos de la tardor, hi meditessin un xic, sense oblidar-se de quina és la situació actual, tant a Catalunya com a Espanya, amb un equilibri de forces molt feble, amb la qual cosa ho poden engegar tot a rodar molt fàcilment.

Les negociacions polítiques, quan qui governa no compta amb la majoria absoluta, són importants i s'han de planificar bé. La necessitat de pactar facilita el diàleg i obliga a qui té el poder a cedir en fets que mai hauria desitjat, però també toca cedir a l'altra part. Pensar que la suma ho permet tot és un error, i ens pot portar a camins sense sortida com hem viscut en el passat.

ERC ha cedit, més per necessitat que per convicció, i això ha reforçat l'adversari, Junts, que es considera immaculat. Que ningú s'oblidi que estirar més del compte la corda, aquesta es pot trencar, però tampoc s'ha de deixar d'estirar. Pensar que tot cau pel seu propi pes seria un altre error. És per això que necessitem pensar, reflexionar, debatre, exigir i decidir, sempre tocant de peus terra, però sense abaixar les mans.

Els partits independentistes a capítol

Després del fracàs dels partits independentistes en les darreres eleccions al Parlament i amb la constitució d'un nou govern unionista, amb alguna pinzellada autonomista, ha arribat l'hora de recapitular i mirar de saber què volen ser de grans. És per això que els tres partits tenen previst celebrar el respectiu congrés per definir com han de continuar. Ho va anunciar ERC fa setmanes, amb Junqueras esperant que el proclamin com el gran defensor i avalador d'un partit renovat (?), i ara ho comunica Junts, com no podia ser d'una altra manera. La CUP, que els varen enganxar amb els pixats al ventre, suposo que reprendrà el camí iniciat i estroncat. 

L'objectiu dels tres partits no és fàcil de definir. Fins fa pocs mesos parlàvem de sumar majoria al Parlament, però després de les baralles entre ells, la suma té molt poca importància. De tots és sabut que no té cap sentit sumar peres i pomes. Davant d'això, els tres partits han de valorar quina ha de ser la seva estratègia per tornar a ser alguna cosa més o menys decisiva, però el més important és descobrir quins són els seus objectius. Hem enterrat el Procés? Es pot tornar a parlar del dret a l'autodeterminació? Ens quedem amb la millora del finançament i aconseguir el principi d'ordinalitat, per posar un exemple?

Junts, que no podia sumar amb ningú més, però no tenia prou força per erigir-se en partit de govern, recordant les millors èpoques de CIU, va optar per aferrar-se a la idea de la independència. Amb això aconseguia els aliats per sumar majoria al Parlament. Ara no hi pot comptar. Les ferides en la relació amb ERC són massa profundes i recents i, en tot cas, han de passar moltes persones i temps per aconseguir recuperar certa sintonia. 

Davant de la situació actual, amb la recuperació del tripartit, gràcies a la renúncia d'ERC a la independència del país, caldrà treballar molt bé les bases per aconseguir un canvi d'objectius i estratègia per d'aquí a quatre anys. Entretant hauran d'anar refent ponts de diàleg, rectificar dels errors comesos, i aconseguir noves cares, que no portin la motxilla dels dirigents actuals. I la pregunta que ens fem és si els líders actuals tindran el valor, l'honestedat, generositat i intel·ligència de fer un pas al costat i amb aquest gest, si voleu amb una part important de sacrifici, prioritzar els interessos del país als propis. Si tots ells s'encaparren, com ho fa Junqueras, en no baixar del burro, tenim debat i paràlisi per temps. Estarem a l'aguait.

Adeu, Ciudadanos

Aquests dies he prioritzat altres temes i aquest m'ha quedat al calaix. Si una cosa positiva podem trobar d'aquestes eleccions europees, i d'aquesta manera aixecar una mica els ànims, és la desaparició de Ciudadanos a la darrera institució on encara es movien, sempre en negatiu i amb la mateixa obsessió: atac frontal a Catalunya.

    Molts comentaristes ho diuen, i els dono la raó, que el mal ja està fet i la seva manera d'actuar i parlar ha quedat entre els polítics i, a més, molts militants han abandonat el vaixell, com les rates quan s'enfonsa al mar, i han anat a parar a altres partits polítics que els han acollit amb els braços oberts. El partit ha fracassat, però els seus dirigents s'han buscat la vida per continuar vivint del rotllo.

    Seria desitjable que els partits polítics que continuen presents a les institucions canviessin la manera de fer. Sense renunciar a la seva ideologia ni principis, poden defensar-se educadament, sense insultar. Ciudadanos no era un projecte polític constructiu, sinó només un grup de persones amb ganes d'atacar la llengua catalana i els drets i singularitats dels catalans. Una colla de fanàtics espanyolistes, que vivint a Catalunya se sentien forans i gens integrats al territori que els havia acollit o vist néixer. Quan no tens res a construir, i només et dediques a destruir, tard o d'hora arriba el final. Lentament, massa lentament pel meu gust, el partit polític ha anat desapareixent i només en guardem un trist i nefast record.

    Diuen que tornaran, i tot és possible, ja que, si una formació com la de l'influencer Alvise aconsegueix tres diputats al Parlament Europeu, ens podem esperar qualsevol cosa. De totes maneres, com ja he dit més amunt, els líders de Ciudadanos ja s'han buscat la vida i en algun lloc o altre es ficaran per continuar amb les seves dèries. Avui, partits polítics com Vox o PP no amaguen les vergonyes.

    Algú podrà dir que podem trobar altres partits polítics molt pitjors que Ciudadanos. Tot és opinable, però jo valoro la transparència i claredat dels missatges. Quan parla Vox, per exemple, tothom entén què vol i pretén. Quan parlava Ciudadanos, t'amagaven els seus objectius i els disfressaven amb una aparença de partit polític liberal i democràtic. Al meu entendre, els pitjors són els que t'enganyen a l'hora de definir-se què són i què pretenen. Després la majoria de partits no acaben de complir les promeses, però això ja és un altre tema.

On és el relleu?

Després d’una legislatura fracassada, hereva d’un desengany important, ens hauria agradat una desfilada massiva dels seus protagonistes i un relleu al capdavant dels partits polítics cridats a reconduir un país que es troba encallat i sense gaires esperances. Malauradament això no passarà i ens trobarem amb les mateixes cares i els mateixos cagadubtes. Què faran diferent que ens puguin convèncer per anar-los a votar?

    El govern en minoria d’ERC ha demostrat abastament la seva incapacitat per governar amb cara i ulls. El fracàs que l’ha portat a convocar les eleccions abans d’hora és un petit exemple de tot el que passat durant el seu mandat. Pensar que a partir de maig ho faran millor és una bestiesa. No hi ha res millor que els actuals dirigents?

    Ens han enganyat. Han estat més pendents de marcar cintura que no de resoldre els veritables problemes del país. Han negociat de la pitjor manera possible amb el govern de Madrid tot i tenir-ho de cara per obtenir-ne algun rèdit, i s’han molestat quan el seu antic soci i principal rival de l’òrbita independentista els hi ha passat la mà per la cara.

    Junts, per la seva banda, explora el recurs de la nostàlgia perquè tampoc té res millor a oferir. Una proposta que ens pot portar a hipotecar el país quatre anys més. Un continuar vivint dels records, d’allò que no vàrem saber fer prou bé, fins i tot quan tenien al seu costat una gran part de la població, molt engrescada i que després ha patit un gran desengany.

    I un PSC amb un cap de llista que no té un currículum que l’avali per ser n bon governant, més enllà de ser una garantia per al PSOE de submissió total als seus criteris i voluntats.

    A Catalunya no li espera un gran futur amb tots aquesta candidats, els tres més ben posicionats per liderar el nou govern. La resta de partits polítics s’hauran de repartir les engrunes amb l’únic interès d’aconseguir ser decisius en el pacte postelectoral. Uns partits que portaran la motxilla de tot el que han fet o deixat de fer durant aquesta legislatura tan desafortunada.

    I nosaltres ens tocarà decidir a qui li donem el vot, sense tenir res clar, ni qui ens mereixi un mínim de confiança. Ens esperen dos mesos de soroll electoral, més pèrdua de temps i cap esperança que amb el nou govern que s’acabi constituint millorin les circumstàncies. És per tot això que demanem un relleu que ens desperti la il·lusió, encara que no ens puguin assegurar l’èxit, però que com a mínim visquem d’esperances. Avui ho veiem tot en blanc i negre.

Parlem de resultats electorals

Coneguts els resultats electorals és bo repassar-los i valorar-los, tenint molt clar que el poble sempre té raó, ens agradi o no el que ens digui. No s'hi val a pensar que es manipula la informació, que no es diuen les veritats, que s'oculten moltes coses que si ho sabéssim votaríem diferent... És cert que en el moment de dipositar el nostre vot no tenim tot el coneixement que seria bo poder-ne disposar, però no el tenim de ningú, ni dels que ens agraden ni dels que ens desagraden.

També és important recordar que els resultats electorals són fruit d'un moment i d'unes circumstàncies determinades, i que si es repeteixen, encara que passi poc temps, segur que no són els mateixos. Això vol dir que les persones, probablement no totes, valoren a qui donen la confiança en cada ocasió, i per això és important el treball dels nostres polítics per semblar honrats, treballadors i honestos.

Els partits independentistes han fracassat estrepitosament. Amb matisos, en funció del partit polític, la seva gent i la seva actuació dels darrers anys, però la conclusió és clara: fracàs. Esquerra ha perdut gairebé la meitat dels diputats de Madrid, la CUP ha desaparegut del Congrés de Diputats, i Junts, que no sap ben bé on es troba ni què vol ser de gran, ha salvat una mica els mobles, i ara ho haurà de decidir, amb totes les conseqüències.

Els socialistes catalans han aguantat Pedro Sánchez a canvi de res. Vull dir a canvi de res favorable a Catalunya. Perquè només cal veure les condicions que varen posar a ERC per aprovar els pressupostos catalans, per adonar-se que d'estima al país, ben poc.

Una vegada més el PSOE podrà governar, encara que no està del tot lligat, gràcies a Catalunya, però això no servirà perquè ens ho agraeixi de cap manera. Una vegada més, doncs, pagarem el nostre tribut a canvi de res. Perquè el missatge del PSC és molt clar i gens favorable a la nostra cultura i sobirania. El partit va perdre la seva autonomia ja fa anys, i continua essent una branca del PSOE, fidelíssima, i que posa per davant els interessos de partit a l'anar bé de Catalunya.

La dreta ha guanyat, però no amb la contundència que sembla que ho faria. I, sobretot, l'extrema dreta ha frenat el camí ascendent cap a les institucions espanyoles, en bé de tots els demòcrates. No sabem per quan temps, sinó que això dependrà dels passos que facin els diferents partits polítics per assentar un nou govern, però sobretot dependrà de la política que segueixi el nou govern. Si el PSOE aconsegueix mantenir el govern, haurà de canviar la seva política, perquè sinó el que ha passat aquest diumenge haurà estat un miratge, a l'espera d'uns resultats contundents a les properes eleccions. Continuarà.

El fracàs socialista

M'ho heu sentit dir moltes vegades perquè ja fa massa temps que en tenim evidències. Em refereixo al paper que juguen els socialistes en aquesta Espanya dominada per la dreta, sense aconseguir treure's del damunt aquell complex d'inferioritat. L'alternança política ens ha demostrat que la dreta, quan governa, aconsegueix allò que vol, tingui o no tingui majoria absoluta. L'esquerra, en canvi, fins i tot quan ha disposat de majoria absoluta, ha estat incapaç d'aplicar els seus principis. 

En aquests moments en què l'esquerra governa, amb el suport d'uns quants partits, no ha sabut aprofitar-ho per desempallegar-se de lleis totalment ofensives aprovades pel govern de Rajoy. Una mostra, la darrera, és el fracàs obtingut amb la reforma de l'anomenada llei mordassa. 

Pedro Sánchez, que es considera el líder del govern més progressista de la història d'Espanya, tot i haver-ho promès des del primer dia, ha estat incapaç de retirar la llei mordassa, al meu entendre, per la mateixa raó de sempre: la por a molestar els poderosos. Aquesta gent que no només està instal·lada a la dreta, sinó que també forma part del PSOE, digueu-li barons o com més us plagui.

El president del govern podrà culpar els seus socis d'investidura, però el cert és que es tracta d'un fracàs personal i de tots els socialistes. També dels partits polítics que li han anat salvant els mobles, però sobretot del PSOE.

És molt trist que una llei que considero poc democràtica i de limitació dels drets de les persones, no hagi pogut ser eliminada quan tenien tots els punts per poder-ho fer. La reforma que es pretenia aprovar, no aportava prou garanties de defensa dels drets de les persones, i penso que Bildu i ERC tenien raó.

Podemos, per la seva banda, també ha quedat ben galdosa. El seu posicionament no el deixa millor que els socialistes i ells sí que en tindran unes conseqüències negatives a les properes eleccions. Si governant són incapaços d'aconseguir els seus objectius, per què els han de votar?

A nivell local també podríem trobar exemples que ens farien veure que els partits majoritaris actuals no ens garanteixen gaires alegries, i això és el que em fa pensar i defensar posicions més dràstiques, més valentes, perquè és l'única manera de poder avançar. Si es té el poder, aplicant les mesures necessàries pel canvi, i si s'està a l'oposició, pressionant per evitar l'immobilisme dels grans partits polítics.

Més efectes del fracàs del Procés

El fracàs del Procés no només ha tingut efectes sobre els partits polítics, sinó que també la societat civil organitzada ha rebut les conseqüències, i al meu entendre encara no se n'ha pogut recuperar. No és res estrany i passa a les millors famílies. Quan s'aboquen moltes energies per aconseguir un objectiu, i aquest fracassa, el resultat no és gaire positiu i acostuma a comportar conseqüències, ja sigui d'ànims o de fortalesa per recuperar-se de la patacada.

L'Assemblea Nacional de Catalunya també està en hores baixes, encara que estigui fent la viu-viu. La seva presidenta acaba de rebre una sotragada en les seves intencions de promoure una llista electoral, per encarar-se als partits independentistes que considera que han deixat de lluitar per la independència del país. La direcció de l'ANC no l'hi ha fet costat i ha quedat en evidència.

Si us haig de ser franc, pel poc que he pogut anar seguint i sabent de la presidenta actual, no m'estranya gens que sigui un moment gris també per a l'entitat. Al marge de les dificultats de recuperació del fracàs, hi ha la capacitat de lideratge i convenciment que s'estan fent les coses. Reconec que no és fàcil i que liderar un projecte quan tot ve de cara és molt millor que no pas ara, quan tot ho tens en contra.

Tot i així crec que la presidenta de l'ANC està en la línia dels actuals polítics catalans, d'una mediocritat remarcable i que es mouen segons bufa el vent, sense gaire criteri ni tampoc sentit. Ho tenim molt clar en el cas del president del govern, que està en mans dels socialistes i és incapaç de resoldre els problemes del país amb el seu govern, tot i el suport que rep d'un partit polític, ERC, que de ben segur també en rebrà les conseqüències a la primera ocasió que es convoquin eleccions.

Llegia, un dia d'aquests, la necessitat que la població torni a alçar-se per reclamar la independència del país, tenint clar que és més útil i efectiva aquesta iniciativa que qualsevol altra que puguin emprendre els partits polítics. És cert que sense el caliu de la població els partits polítics es troben atrapats, però no és menys cert que la població catalana està escaldada i ja no es fia dels polítics actuals, la qual cosa fa necessari un relleu amb líders més engrescadors, més efectius, i que generin aquesta confiança que hem perdut des de fa cinc anys.

Els candidats de Mario Vargas Llosa

Aquests dies a les xarxes socials i diaris digitals llegeixes comentaris satírics contra l'escriptor Vargas Llosa, qui s'ha destacat per defensar posicions properes a la ultradreta, també a Espanya, i en el cas de Catalunya, molt crític cap a tots nosaltres, sobretot els que defensem una cultura i una llengua diferent a la castellana, sense oblidar la importància d'aquesta.

Les sàtires es basen en el seu posicionament davant de diferents eleccions d'arreu del món, on els resultats han estat favorables als candidats que ell donava per perdedors. Els seus, els que defensava com la millor opció, han perdut les eleccions. És per això que moltes persones li demanen que es manifesti a favor de Feijóo, a les eleccions de l'any vinent, amb l'esperança que el seu ull clínic continuï funcionant de la mateixa manera.

Haig de reconèixer que he llegit els diferents comentaris amb una rialla. Vargas Llosa em cau malament des del primer dia que va defensar el seu posicionament polític, després del seu fracàs al seu Perú natal. El fet de guanyar el Premi Nobel de Literatura no el capacita per donar lliçons de política arreu del món. 

Passa sovint que personatges que destaquen en alguna disciplina es creuen que poden opinar de tot, però més que opinar, donar lliçons i menystenir els que pensen diferent a ell. El fet que defensi un candidat determinat és totalment legítim. Si resulta que el seu candidat perd les eleccions, s'ha d'entendre que la majoria dels votants d'aquell país no pensen el mateix que ell, però no per això s'equivoquen.

El que em rebenta és precisament el seu convenciment que qui vota diferent a com ho faria ell, s'està equivocant. Aquest posar-se per sobre del bé i del mal, i creure's el més encertat de tots, el que posseeix la veritat i sap el que convé a tothom, em fa rebutjar-lo i no tenir-lo en compte.

M'imagino que és per la seva manera de dir les coses i pensar-les que la gent reacciona de manera burlesca, més que pel fet de no haver encertat les seves prediccions. El que li hauríem de demanar al senyor Mario Vargas Llosa és que continuï escrivint, i que, amb humilitat, reflexioni sobre la vida de tots els pobles i respecti el que els seus habitants decideixen per governar-se. Tots plegats tenim prou problemes per conviure amb un mínim de dignitat, com per haver d'aguantar lliçons polítiques de qui no ha triomfat.

Borràs se n'ha sortit amb la seva!

Amb els resultats de la consulta als militants de JuntsXCat podem afirmar que Laura Borràs se n'ha sortit amb la seva. Des d'un primer moment, quan va veure que havia perdut les eleccions, ha intentat desestabilitzar el govern i ho ha aconseguit. No va voler formar-ne part per no estar per sota d'un líder d'ERC i per això va acceptar ser nomenada presidenta del Parlament, però no ha parat fins que no ha aconseguit trencar el govern.

No m'han agradat mai els personalismes i en política sempre he cregut que calia servidors públics i no figures a qui adorar. Laura Borràs és un personatge amb molt d'ego i això acaba malament, o bé personalment o fent mal als altres. Penso que això darrer és el que ha passat.

També ha estat un èxit del president a l'exili. Sense voler treure-li tots els mèrits ni reconèixer el dolor que ha patit per haver liderar una revolta fallida contra l'Estat, s'ha de dir que amb el temps tot s'ha anat deteriorant. Probablement ERC no li ha posat fàcil, però això no treu que un ha de saber entendre les circumstàncies i acceptar la realitat. Volent conduir el país a un fracàs no és res saludable.

Ara el president Aragonès, que tot sigui dit de passada, no em mereix cap confiança, haurà de treure les castanyes del foc i intentar passar la resta de la legislatura el millor possible. No té grans polítics al costat amb un pes important per generar aquesta confiança perduda, i tot fa pensar que continuarem vivint uns dies grisos i tristos de la història de Catalunya.

L'any vinent hi ha eleccions i tal com ens tenen acostumats els polítics, no mouran gaires fitxes, sobretot si això els pot comportar fracassos electorals. ERC i Junts estan condemnats a entendre's o a desaparèixer. L'enemic, o l'obstacle per aconseguir una gran Catalunya, no és a fora, sinó que el tenim a dins, i es tracta d'aquesta lluita fratricida per aconseguir el poder. Abans d'ahir parlava de l'escrit de Joan Minguet Batllori sobre l'arrogància del poder. Realment Laura Borràs i també Carles Puigdemont han actuat amb arrogància i la principal víctima és el poble català.

Hem d'acceptar que el govern de coalició no ha funcionat ni tenia gaires possibilitats de funcionar, però no crec que el trencament culpant els altres sigui la millor solució. Crec més en la voluntat d'entesa i deixar de banda el protagonisme. És cert que ho ha decidit la militància, però la influència de Borràs i Puigdemont ha estat massa forta com per no creure que no acabarien decantant la balança. Crec que la majoria de polítics implicats en la vida local, regidors i alcaldesses, tenia clar que la ruptura no era el millor. Des d'un ajuntament la política es veu diferent, i la voluntat de servei públic és més present.

La vigília de la Diada

He llegit que l'ANC ha detectat una disminució important de les persones inscrites per assistir a la manifestació de l'onze de setembre a Barcelona. De fet, no crec que ningú se n'hagi sorprès ja que això estava cantat. Jo mateix en aquest blog ho comentava l'altre dia. 

La gent estem cansats, i m'hi incloc, de tot el que ha estat passant els darrers anys, i que d'alguna manera s'ha agreujat darrerament. Els nostres polítics probablement han estat a l'alçada de tots nosaltres i han demostrat una incapacitat per motivar-nos i engrescar-nos a construir un país on tots hi puguem viure bé, o si més no tenir la possibilitat d'afrontar amb certes garanties les penúries que se'ns anuncien.

Quant al Procés ja només ens queden records no gaire estimulants, i de mica en mica anem assimilant que aquesta oportunitat ha passat de llarg, i que en tot cas caldrà esperar-ne una altra més endavant, probablement amb protagonistes d'altres generacions, no pas de la nostra.

Aquest sentiment no hauria de ser necessàriament trist i descoratjador, sinó en tot cas ens hauria de fer veure que hi ha moltes coses a resoldre, i que seria hora que ens arremanguéssim i ens poséssim a treballar per millorar la situació del país. No podem abaixar la guàrdia i davant de problemes com el d'aquest divendres amb l'avaria caòtica de la xarxa de trens de Rodalies, hem d'exigir un millor servei, més inversions per un manteniment decent i, si fa el cas, traspàs de competències per gestionar-ho des d'aquí.

La manifestació de demà diumenge anirà com anirà, i serà una demostració del trencament entre els partits polítics independentistes, que han pres decisions diferents. Cap d'ells es pot escapar de la crítica, perquè en el fos hi ha un interès de partit que els fa perdre la confiança de la ciutadania. Sense aquesta confiança és impossible avançar amb èxit. 

Com ja he dit moltes vegades, estem vivint una etapa grisa de la política catalana i el que podem esperar i desitjar és que sigui la més breu possible, per entrar en una dinàmica diferent, amb nous polítics, més eficients i amb més esperit de servei. Tots plegats hem d'aprendre la lliçó i procurar no anar més enrere del que hem fet fins ara. A veure si el fracàs de demà ens estimula per canviar de ritme i traçar un altre camí.

Un nou fracàs del govern

Tot fa pensar que finalment no hi haurà candidatura per a l'organització dels jocs d'hivern del 2030 a Catalunya i l'Aragó. Si més no aquesta és la sensació que es té en aquests moments, en no haver-se posat d'acord en el repartiment de les seus entre els dos territoris. 

Suposo que hi ha moltes coses a dir i opinar al respecte, i hi ha gent que té molta informació i que ens ho pot explicar molt bé. De totes maneres hi ha una cosa que penso i és que, al final, s'haurà fet el ridícul més sonat. No tant perquè no es portin a terme els jocs a Catalunya, sinó per la manera com ha anat tot plegat.

Voldria pensar que hi ha serietat en els nostres polítics, i que s'ha tractat més aviat d'una estratègia del govern de l'Aragó per deixar en ridícul Catalunya. Sabem que l'Aragó havia intentat presentar-se sola temps enrere i que mai ho havia aconseguit, si més no això és el que vaig arribar a llegir. Seria, doncs, la manera de dir que si ells no han pogut, Catalunya tampoc.

Però hi ha moltes més coses al respecte. Una part dels catalans no volíem l'organització dels jocs, perquè no ens sembla el més adient. El govern català havia tirat endavant una proposta de consulta a una part del territori, quan d'alguna manera tots en quedàvem afectats. Encara no hi havia data fixada pel referèndum que el govern ja havia iniciat una campanya mediàtica a favor dels jocs. Un resultat en contra era un fracàs del nostre govern, i per això calia fer el que fos per evitar-ho.

Finalment els jocs no es faran, no perquè l'organisme internacional consideri que la proposta no és prou atractiva i hi ha altres candidatures millors. No perquè els catalans que haurien tingut el privilegi de votar-ho en referèndum hagin dit que no, sinó simplement perquè els dos governs, o tres, no s'han posat d'acord i han estat incapaços de consensuar una proposta unitària.

La no organització dels jocs, que personalment no em comporta cap disgust, és un detall més de la incapacitat dels nostres governants de fer política, de fer créixer el nostre país i aconseguir no deixar-nos a la cua del món occidental. Ahir ho parlava sobre les renovables, però és que estem quedant enrere en tot, i no tot és culpa de Madrid. Potser sí que amb la independència aniríem millor, però molt probablement necessitaríem uns altres polítics que demostressin la seva vàlua. Els actuals tenen molt que desitjar.