Mantenir les formes, també en la Justícia

Aquests dies s'ha criticat el pacte entre el PSOE i el PP a l'hora de nomenar els jutges que hauran de formar part del Consell General del Poder Judicial, però sobre tot a l'hora de decidir qui el presidirà i també el Tribunal Suprem. El president del CGPJ el nomenen els vocals, però en aquesta ocasió ni això faran, o si més no ja els han dit a qui han de votar.

Si els nostres polítics fossin escrupolosos no haurien pactat en obert el nomenament del president del tribunal, sinó que haurien donat les consignes als vocals a qui haurien de votar, i d'aquesta manera tots pensaríem que el resultat ha estat fruit de la deliberació i decisió dels vocals. Tots ho pensaríem i ningú creuria que el poder polític s'ha posat pel mig.

Ho dic perquè fa vergonya i ràbia al mateix temps, el discurs de molts polítics remarcant la independència dels tres poders, quan no hi ha dia que no es presenti alguna evidència que tira per terra el seu discurs. Haurien de pensar com demostrar, per exemple, que amb aquesta intervenció política millora la composició del poder judicial, i deixar de mentir descaradament com si tothom fos ignorant i no se n'adonés.

Hem tingut un canvi de cromos en el govern de Madrid i, tot i que jo prefereixo que hi siguin els d'ara, poca cosa ha canviat, en aquest cas, ni les formes.

Memòries no autoritzades de Josep Borrell

El ministre socialista més proper al PP, el senyor Borrell, continua com sempre menystenint els catalans i llurs institucions. Des de sempre, tot i haver nascut a Catalunya, ha odiat qualsevol actuació i expressió que d'alguna manera subratllés el caràcter, el costum o la llengua catalana, i ha procedit a fer-nos la punyeta de la millor manera que ha sabut.

Quan Pedro Sánchez el va nomenar ministre ja vaig comentar que era la pitjor notícia que ens podia proporcionar. La seva actitud vers Catalunya no ha canviat mai, i qui vulgui confeccionar les seves memòries com a personatge públic, comprovarà que sempre ha destacat per desacreditar-nos. Si és més espanyol és perquè quedi clar que la seva catalanitat és purament accidental.

Des del seu darrer nomenament, com a ministre d'exteriors, s'ha dedicat a malparlar de Catalunya, les seves institucions i els seus polítics. S'ha esforçat per donar una imatge falsa i grollera de com som i què pretenem. Si a Espanya existís Justícia de veritat, se l'hauria d'acusar de malversació de fons públic, per haver-lo dedicat a criticar Catalunya.

Borrell fa tancar les delegacions exteriors de la Generalitat; obliga que dimiteixin cònsols honoraris a Catalunya; s'enfronta als països que denuncien què està passant a Catalunya per culpa de l'Estat espanyol, i retira l'estatus diplomàtic del delegat del govern flamenc.

El senyor Josep Borrell és l'Alfonso Guerra català. Aquella persona que va gaudir comentant que ens havien triturat l'Estatut. No són conscients que són ells qui provoquen situacions com les que estem vivint a Catalunya, perquè han volgut enfrontar-nos als espanyols, contribuint a marcar diferències de tracte. No saben estimar, sinó sotmetre. L'ànsia de poder del senyor Borrell ha quedat demostrada des del primer dia, malgrat els fracassos obtinguts i les acusacions de beneficiar-se personalment dels seus càrrecs. Ara també hem sabut que és el ministre amb el patrimoni personal més elevat. Les seves memòries poden resultar interessants, però hauran de ser les memòries no autoritzades, perquè les que ell pugui escriure no descriuran el polític que nosaltres hem conegut. 

El perill que es trenqui o ens arrossegui per terra

Tot i que avui volia parlar de l'estratègia per no parlar de feixisme, segons les referències i plantejament que fa del populisme el fundador i president del Nexus Institut, Rob Riemen, la notícia d'aquest migdia sobre la decisió pactada de no aixecar el 155, fa qui m'hi refereixi.

Avui és el tercer dia consecutiu que opino sobre la decisió del president de la Generalitat de nomenar consellers a polítics presos i a l'exili. Continuo pensant que és un error, i m'imagino que la decisió consensuada per Rajoy, Sánchez i Rivera, es deu principalment al nomenament del nou govern.

Si juguem a veure qui té més resistència, sento dir que el govern de l'estat té la paella pel mànec, perquè té els poders judicial, executiu i policial al seu bàndol, i nosaltres, el nostre govern, pot presumir de músculs, però tenim les de perdre.

Continuo pensant que està molt bé la idea de recuperar allò que il·legítimament ens han pres, però ara és hora d'avançar, i amb aquesta actitud no veig que puguem arribar molt lluny. Estem donant massa facilitats perquè els partits estatals vagin units, en part gràcies a la claudicació del PSOE a ser alternativa de govern. És així, ells ho han volgut, però els fem forts contra nosaltres.

Desitjo que el nostre president rectifiqui, ja sigui obligat per la impossibilitat de nomenar-los, o a voluntat pròpia, després d'haver ensenyat les dents, i no voler anar més lluny en el conflicte. També m'agradaria que es confirmés la trobada amb el president del govern espanyol, i que en aquesta ocasió s'actués de manera més brillant, sense improvisar i calculant totes les conseqüències.

La tasca del nostre president i del govern que en resulti nomenat no serà fàcil. Caldrà afrontar molts entrebancs, la majoria dels quals no hi podem renunciar, però és bo que coneguin què és essencial, i què es prioritari, i es deixi una mica de banda els simbolismes que no necessitem, o bé no són vitals, en un moment com l'actual.

És la millor opció nomenar els consellers empresonats?

Entenc que els símbols són importants i fins i tot necessaris, però en aquests moments Catalunya necessita fer un pas endavant i recuperar tot allò que ens varen usurpar il·legítimament, emparats per unes lleis aplicades erròniament i amb esperit de venjança. En aquest paquet de responsables de tanta injustícia no hi ha només el PP, sinó que hi figuren, amb responsabilitats i interès polític, C's i PSOE.

Com hem de fer aquest pas endavant? En cap cas hem d'oblidar-nos de tot el que ha passat els darrers mesos, i encara menys dels polítics i líders socials empresonats o a l'exili. Els hem de tenir molt presents i continuar denunciant el seu empresonament que és totalment injust. Ningú no ens perdonaria l'oblit perquè de la seva situació en compartim la responsabilitat, que no la culpabilitat, ja que aquesta està molt clar on es troba.

Sense l'oblit, però amb ganes de recuperar la dinàmica que teníem, legislant malgrat els impediments que ens posa l'Estat espanyol, aprovant lleis justes i socials, defensant el català, l'escola, la cultura i el país, i treballant per la República catalana.

Nomenar consellers i conselleres de la Generalitat els nostres polítics empresonats, probablement no és la millor manera d'avançar, que no vol dir que no s'ho mereixin, però ja tindran l'oportunitat més endavant, quan tota la injustícia del món, caigui pel seu propi pes, i el nostre país, també Espanya, recuperi l'estat democràtic que se li suposava. Aquest camí l'hem de fer tots, pensant en tothom, i especialment en els nostres presos polítics.

I aquest treball l'hem de fer junts. Si recuperés escrits de fa anys. Probablement de l'inici de l'embranzida independentista, quan encara no somiàvem arribar on som ara, trobaria els meus consells d'anar de la mà de qui mai s'ha sentit independentista, ni ha tingut necessitat de defensar la seva llengua, però sí que considera injust el tracte que rebem des de Madrid. Això no s'ha aconseguit, i caldria tornar-ho a intentar. 

De ben segur que els escrits del nostre president, que ara han aparegut a les xarxes socials, no són el millor exemple per avançar en concòrdia tots plegats, però tampoc ho és l'odi que es desprèn de molts polítics de C's, sobretot del seu dirigent, ni l'actitud del PP català, o certes declaracions d'un PSC més moderat que els altres, però no pas lliure de culpa. Tots necessitem reflexionar i, sobretot, actuar de manera honesta i amb esperit de servei.

No és un adéu per sempre, senyor Aznar, oi?

Aznar diu adéu al PP com a president d'honor, però no com a militant. Quin serà el següent pas? Diríeu que ha perdut el litigi amb Rajoy? Es tracta potser d'alliberar-se de qualsevol lligam per crear un nou moviment? Pensa en Vox?

Tenim clar que des d'un lloc o altre continuarà burxant i pontificant. Com deia un tertulià de la televisió catalana, Espanya té un problema amb els ex-presidents. Per què no callen i continuen cobrant pels favors rebuts?

No crec que en la situació actual l'ex-president Aznar vulgui tornar al primer pla de la política, però no seria tan estrany que promogués, des de l'ombra, un nou moviment polític, més a la dreta del PP, més centralista, i amb la voluntat d'emportar-se l'extrema dreta del Partit Popular.

L'intent de Vidal-Quadras no va quallar, però els perfils són diferents. Aznar segur que aconseguiria fer forat, sobretot si és capaç de trobar la cara afable que vengui, el titella que pugui manipular sense gaire esforç. Probablement Rivera hauria estat un bon candidat.

Desconec si Rajoy intuïa la carta d'Aznar, i si respira alliberat o més aviat el preocupa. No és el mateix criticar des de dins que fer-ho des de fora. No és el mateix ser militant que figurar com a president honorífic. Rajoy ha demostrat que no s'ha sentit en deute amb qui el va nomenar, sinó que ha seguit la trajectòria que s'ha fixat i ha aconseguit fer fora tots els seus crítics. La llàstima de tot plegat és que parlem d'estratègia de partit i no de servei a la població. 

En un moment en què Iglesias i Errejón es barallen per fer valer la seva opinió dins de Podemos, i que Pedro Sánchez pretén recuperar el lideratge del PSOE, José Maria Aznar decideix sortir i deixar via lliure a Rajoy perquè continuï amb la seva política tan diluïda i dèbil als ulls de l'ex-president. Caldrà seguir de prop els moviments d'Aznar en el futur.

El nom no fa la cosa, però hi ajuda

Estem entretinguts, per una banda amb el nom que tindrà el nou partit de la refundació de CDC, i per l'altra amb les trifulgues de Pedro Sánchez per discernir si ha de permetre el govern de Rajoy, tal com li demana Felipe González, o bé ha de provocar la sortida de Rajoy dels nostres caps.

He llegit que els de CDC han recuperat tres opcions per nomenar el nou partit, una de les quals jo la descartaria d'entrada, com és la de Junts per Catalunya. Crec que ja va essent hora que posem seny i no escollim noms kumbaya. 

Partit Demòcrata Català manté l'estil que s'acostumava al començament del sistema democràtic i que els partits en construcció s'afanyaven a buscar i remenar. Tres paraules, tres definicions que poden dir molt i poden no dir res, però si pot veure la intencionalitat. 

Partit Nacional Català és com l'anterior, però això de parlar de Nacional, Nacionalistes... no m'acaba de fer el pes. Esclar que a mi ningú no em vindrà a demanar l'opinió, però em passa que, a diferència del cas de la Ràdio Nacional de Catalunya, que tothom entén que es tracta d'una ràdio pública depenent de les institucions catalanes, en el cas d'un partit polític semblaria que retrocedim a sistemes predemocràtics.

Deixem que els fins ara convergents decideixin, i ja en prendrem nota. Veurem si el nom serà un reflex de la seva composició i manera de ser, si el nom farà la cosa o simplement es tractarà d'un cartell.

A Pedro Sánchez no li desitjo el que li pot passar si no fa cas dels barons, en aquest cas, dels barons més poderosos, ja que hi ha una certa divisió d'opinions. La Susana, mentrestant, espera el millor moment per sortir en escena, perquè es mulli l'altre i el pugui criticar sigui quina sigui la seva decisió. N'hi ha que viuen molt còmodament. Són com uns paràsits que esperen el moment oportú per fotre la queixalada.

Un president independent per aconseguir què?

No us confongueu! Rivera no proposa un independentista per a president del govern espanyol, sinó una persona independent, que no sigui un polític amb carnet. Això tindria sentit, o no, si el problema fos Rajoy, Sánchez o el propi Rivera, però al meu entendre no és tant el nom de les persones com el programa, i si som més agosarats, les conseqüències per al PSOE d'un pacte a tres.

Si els tres partits constitucionalistes decidissin nomenar un independent com a president del govern, quin programa seguiria? Quines lleis aprovarien els diputats del Congrés, que sí són polítics? En què canviaria si ningú volgués aprovar cap llei en contra dels seus principis? 

No penso que la proposta d'Albert Rivera tingui cap seguiment, perquè tampoc li veig sentit. A Catalunya quan es parlava d'una llista d'independents, hi havia un objectiu clar que els unia. Quin és l'objectiu comú dels tres partits? La unitat d'Espanya, sí, però amb això on anem? Simplement a desterrar qualsevol intent de Catalunya de trencar l'Estat, però què passa amb la llei d'Educació, la llei  'mordassa', la llei laboral...?

Rivera s'equivoca si creu que l'impàs actual és degut al nom del nou president. L'impàs té sentit si tenim en compte el programa de cada partit polític. El PSOE no pot defensar la política descarada del PP. De ben segur que no li fa cap gràcia tenir Rajoy al davant, però s'acontentaria amb una altra persona? Jo crec que no.

Magistrat del Tribunal Constitucional enxampat en moto begut

Avui han aturat un magistrat del Tribunal Constitucional que s'ha saltat un semàfor, anant en moto, sense casc i a més begut. Aquest fet no seria res de l'altre món, ja que dissortadament n'hi ha uns quants que tenen aquest comportament, si no fos que es tracta d'una persona que decideix per nosaltres. És un membre d'un Tribunal que es passa pel forro el que aprova un Parlament autonòmic, que ratifica el Congrés de Diputats i referenda el poble català. 

És trist que la justícia estigui en mans de dotze persones que poden ser uns ciutadans incívics com ha estat el cas del magistrat Enrique López. Un magistrat que feia temps que el PP volia nomenar, però que li vetava el PSOE. Finalment el PP va aconseguir nomenar-lo. Haurà durat un any, fins que hem pogut veure quina classe de persona era.

Aquest fet, doncs, deixa en entredit les decisions del Tribunal Constitucional. En primer lloc perquè no és un Tribunal independent del Poder Legislatiu, ni l'Executiu, sinó que és el partit amb majoria absoluta qui el configura. En segon lloc, perquè es dóna més valor al que pensen uns quants magistrats que no al que vol el poble sobirà. 

Només per això és lícit criticar el sistema judicial espanyol, i tot el sistema democràtic en general, perquè el poble no esdevé sobirà, sinó que està a les mans d'uns polítics desvergonyits, que fan les lleis a la seva conveniència i ens deixa impotents davant els esdeveniments. 

Si volem ser independents, i ho aconseguim, caldrà que l'organització política i judicial catalana estigui a l'alçada i no consisteixi en un 'cortar y pegar' del model espanyol. Per fer-ho malament no cal tant esforç.