Reconeixements i anonimat

A tots ens agrada el reconeixement, els premis i les medalles, però no hi ha millor satisfacció que l'orgull d'haver contribuït en un fet encara que sigui des de l'anonimat. 

Hi ha moltes ocasions en què tenim l'oportunitat d'agrair la feina desinteressada d'alguns per aconseguir guanys socials, però no podem oblidar que el dia a dia està ple d'actes que ignorem i que es porten a terme gràcies a la tasca d'uns quants que mai o rarament se'ls reconeixerà. Això, quan es fa amb la il·lusió d'ajudar els altres, no genera frustració, sinó satisfacció i el premi el reps a l'instant, sense que ningú t'hagi penjat la medalla.

Alguna vegada he plantejat que l'Ajuntament atorgués més títols d'arenyenc il·lustre a persones que han destacat per la seva col·laboració a millorar la nostra vila, sigui per la seva tasca cultural, econòmica o social. És cert, però que els reconeixements guanyen força i credibilitat si són escassos, davant el perill d'estar regalant títols a tort i dret, encara que caure en l'altre extrem tampoc és bo. Trobar l'equilibri no és fàcil.

La moda dels reconeixements ciutadans a través de votacions populars omple, en certa manera, aquest buit que podem trobar en l'escassetat de reconeixements institucionals. És bo que els vilatans valorin la feina dels seus convilatans, perquè ajuda a tenir en compte les persones que no només lluiten per viure, sinó que aprofiten el seu temps per ajudar els altres o que actuen de mirall per la seva tasca diària.

Al nostre país, anualment es concedeixen premis a persones que han destacat en la seva activitat professional, del lleure o social, i cal ser molt escrupolosos per no banalitzar els premis. És bo que tot reconeixement vingui avalat per una bona causa i no caure en el perill d'atorgar reconeixements per simpatia o compensacions. En un món tan castigat pel soroll, menyspreu i insults, trobar la manera de ser positius i buscar els mèrits de les persones, és el millor antídot contra la mediocritat imperant.

Treballadors amb permís, però sense habitatge!

M'ha interessat llegir l'article de la Mònica Bernabé, al diari ARA, i el primer que he pensat ha estat que d'una altra manera anirien les coses si la gent intentés assabentar-se del que passa arreu, abans de començar a criticar i opinar a la lleugera. Estem molt farts de sentir segons quins comentaris, normalment crítiques i insults, sense que els seus autors tinguin arguments per defensar-se.

Us recomano que ho llegiu perquè hi ha tota una informació que per alguns és coneguda, però per a la gran majoria, no. I són persones d'aquest grup les que acostumen a obrir la boca i pontificar. A elles de manera especial els demanaria que s'aturessin un moment i procuressin saber què passa realment. Potser llavors callarien una estona.

De l'article, que ens parla del treball a la indústria càrnia de la comarca d'Osona, voldria destacar alguns detalls. En primer lloc, la majoria de treballadors, sis de cada deu, són immigrants. Tenen permís de residència i treball i fan una feina que cada vegada agrada menys als autòctons. Una feina que permet que aquesta indústria i, per tant, el conjunt de la comarca progressi econòmicament.

En un altre moment destaca el paral·lelisme invers entre el creixement de la contractació de mà d'obra estrangera i la reducció de la construcció d'habitatge. Un fet que provoca un dèficit de pisos i un problema afegit als treballadors contractats. La Mònica es pregunta de qui és la responsabilitat. Són les empreses contractants que haurien de procurar disposar de prou habitatges, o bé és l'Administració? Em venen al cap casos com Eivissa, on els mestres desplaçats tenen veritables problemes per trobar pis.

En el reportatge, la Mònica ens parla d'uns joves senegalesos que tenen permís de treball, però no han trobat un pis on viure. Ho fan en una tenda de campanya, als afores de Vic, amb unes temperatures extremes. 

I més coses. Llegiu-vos el reportatge. Veureu que tothom es treu les puces de sobre, alcaldes, empreses, sindicats..., però els que reben són els treballadors immigrants, que a sobre els hi carreguem totes les culpes. Tots els nostres mals són per culpa d'ells! Potser que ens ho fem mirar, oi?

Aprovat el nou text del ROM

El Ple municipal d'aquesta tarda ha aprovat inicialment el nou text del Reglament Orgànic Municipal (ROM). Un document que substituirà l'actual que data de l'any 1999, és a dir, del segle passat. El ROM, per aquelles persones que no estan bregades en assumptes municipals, és el document que regula l'organització i el funcionament intern de cada ajuntament, però també les fórmules de participació ciutadana. 

Una vegada aprovat el document, s'obre un període per poder-hi presentar al·legacions i suggeriments. Una altra manera de participar activament en el funcionament de les nostres institucions. Aquesta és la manera que m'agrada de fer les coses. Ser crític, suggerint alternatives. Crítica constructiva amb arguments i no només derrotisme i fins i tot insults.

Durant un any i mig, representants dels grups municipals que conformen el Consistori arenyenc, hem estat treballant un nou document que s'adeqüés a la realitat actual i millorés diferents aspectes, entre ells la participació dels vilatans, per fer-ho més àgil i dinàmic.

Haig de dir que ha estat un plaer treballar amb tots els membres de la Comissió, pel seu interès, treball i dedicació, i les ganes de consensuar un text. La pràctica del consens hauria de ser la primera regla o lliçó a aprendre per a totes aquelles persones que volen dedicar-se a la cosa pública. Tots tenim les nostres idees i és bo contrastar-les i intentar arribar a acords. Avui hi som i demà no. Projectes o documents, com és el cas, que han de tenir una llarga durada, és bo que tothom hi digui la seva, i no pas imposar la llei del més fort.

El treball en equip sempre és gratificant. Em costa molt d'entendre aquells personatges de la vida pública que imposen la seva llei sense tenir en compte els altres. Però això seria tema per a un altre debat.

Tot té un límit, o no?

Em pregunto si tot té uns límits que no es poden traspassar o potser no (?). La realitat supera la ficció en molts moments i en segons quins casos em resulta repugnant. No il·lustraré el meu post amb la imatge que el president dels EUA ha escampat burlant-se de l'expresident Obama i senyora. Fins i tot parlar-ne em resulta fastigós i he dubtat si treure el tema, però crec que hem de fer un esforç per denunciar que un desgraciat i malalt mental pugui continuar essent president d'un país com els EUA.

No acostumo a insultar i encara menys fer-ho públic, però en el cas de Donald Trump crec que queda prou justificat, i em sap greu. Com és possible que un personatge com aquest tingui un entorn que li doni suport i li permeti totes les bestieses i insults? 

Hauria de dir que no culpo directament al president per tot el que fa, perquè el considero incapaç de raonar i actuar com una persona humana amb cervell. Culpo a totes les persones que són al seu costat i s'aprofiten de la seva bogeria per viure bé. Culpo al partit republicà per permetre que un personatge com aquest lideri el seu partit i es mantingui com a primera autoritat dels EUA. Haurien d'estar avergonyits i fer-lo fora o dimitir.

No sé què més ha de fer perquè la gent que li fa costat es rebel·li i el faci plegar. El tanquin a la residència on hauria d'estar i no pas a la Casa Blanca, amb tot el poder per fer i desfer, maltractant els que li posen traves i aquells que no li agraden. S'ha de poder declarar la seva incapacitat per governar un país i fer-lo dimitir o retirar-lo. Quanta més gent haurà de patir per culpa de la seva bogeria?

Disculpeu-me el to d'aquest post, però em desespera llegir dia si i dia també tot el reguitzell de bogeries que diu i fa, i veure que ningú li para els peus. Si us plau, posem seny, i acabem amb tanta maldat i histèria. No pot ser que això que passa sigui real. Si fóssim al cinema diríem que el film és irreal i inimaginable. Tot plegat és molt trist. 

Estimulem la nostra sensibilitat

Avui he tingut ganes d'escoltar, després de molt temps, l'obra Vespro della Beata Vergine, de Claudio Monteverdi. És una meravella! Segur que la coneixeu, i si no és així, us recomano que hi dediqueu l'hora i mitja que pot durar. Estic segur que us encantarà.

Quan m'emociono escoltant segons quina peça musical penso que si hi dediquéssim més temps, el món potser aniria d'una altra manera. Desenvolupar la sensibilitat ajuda a veure diferent les coses, també les altres persones, i potser això és el que més falta ens fa.

Una bona part del temps que dediquem a llegir els comentaris de les xarxes, i ja no dic a escriure-hi segons què, el podríem destinar a escoltar música. Jo escolliria música clàssica, que és la que em motiva més, però hi ha molts estils musicals capaços d'engrescar a uns o als altres. N'hi ha per a tothom. Per què no ens ho proposem?

Ara que més aviat el que s'estila és la crítica fàcil, però sobretot l'insult, seria el millor moment per posar-ho en pràctica. Hi ha moltes persones que es dediquen professionalment a la música. Hi dediquen moltes hores, d'aprenentatge i assaig. El resultat el podem constatar si assistim a un concert, o el baixem per Internet.

I insisteixo en el tema de la sensibilitat. Probablement, la manca de sensibilitat és l'esca del pecat de molts mals que podem presenciar al voltant nostre. Des de l'actitud a l'hora de celebrar una tradició, que se'ns escapa de les mans, fins a l'extrem de provocar una guerra, per no parlar de genocidi.

En els petits detalls es demostra com és una persona i endevines com actuarà davant de qualsevol circumstància. Hem de confiar més en els altres, però sobretot respectar-los. I ho deixo aquí, animant-vos a posar el disc, o a comprar les entrades per al pròxim concert!

L'insult és massa present

Aquesta tarda he fet un recorregut per les xarxes socials i us haig de dir que he quedat decebut. No us diré que vingués de nou el to amb el qual la gent s'expressa, més aviat diria que m'ha entristit.

Si no m'ha vingut de nou no és perquè trobi correctes o lògics els comentaris, sinó perquè no és la primera vegada que llegeixo tot allò que la gent expressa, la majoria sota els paraigües de l'anonimat. Un fet que jo sempre he denunciat, sobretot si emparant-se amb ell s'insulta qui opina i pensa diferent.

Pretendre que tothom parli amb correcció davant d'opinions contràries, i fins i tot ofensives, és una utopia. Vivim uns moments amb molta crispació arreu, i això s'encomana. A part, tenim el costum de creure que només nosaltres tenim la raó i que són els altres els que s'equivoquen.

Moltes vegades, quan llegeixo un article, dubto si a continuació em poso a llegir els comentaris que en fan els altres lectors o bé m'ho estalvio. D'entrada penso que és bo recollir totes les opinions, i no només de l'articulista o de qui ha fet la primera aportació, encara que sigui expert en la matèria. També és bo saber què en pensen persones com jo, que no en som experts, però que tenim la nostra opinió al respecte. Massa sovint, però, em penedeixo d'haver optat per llegir-ho tot, bàsicament per la manca de respecte i els insults que hi trobo, no pas de tothom, però sí d'alguns, la majoria dels quals tenen el costum de reincidir.

Trobo a faltar-hi el moderador, que no censurador, per eliminar de manera preventiva aquelles aportacions que només fereixen, sense elements positius a tenir en compte. Recordo la meva època de regidor, que vaig mantenir el meu blog i que vaig haver d'eliminar l'entrada directa d'opinions pel to que tenien. Sempre vaig acceptar la crítica i les opinions contràries, però no em donava la gana que en el meu blog hi figuressin insults sense cap més justificació que les ganes d'ofendre.

Sortosament, ara que no tinc responsabilitats polítiques el to de les opinions que rebo és molt diferent, i és d'agrair. Vaig titular el blog com a tertúlia, per intentar que fos el caire d'aquest espai i no pas un sac on emmagatzemar insults sense cap sentit ni profit.

Racisme

He llegit a la premsa que l'aficionat de l'Espanyol que va insultar al jugador de l'Athlètic de Bilbao, Iñaki Williams, l'any 2020, ha acceptat la condemna d'un any de presó, que entenc que no haurà de complir, més enllà que no hi reincidís.

Em sembla molt bé que els insults racistes que pateixen els jugadors de futbol per raó del color de la pell, siguin penalitzats. Només d'aquesta manera algunes persones entenen que no es pot anar pel món insultant. Em preocupa, però, que no sempre acaba de la mateixa manera i encara menys en persones que tenen una responsabilitat més gran davant la societat.

Els nostres polítics, per exemple, pel fet de ser on són tenen més responsabilitat a l'hora d'actuar i parlar que qualsevol altre de nosaltres que passem més desapercebuts. El delicte és el mateix, però la repercussió és totalment diferent. Hi ha persones, que pel lloc que ocupen, són un mirall per a moltes altres i això s'ha de tenir en compte a l'hora de jutjar els seus actes.

En discursos al Parlament o el Congrés de Diputats, o en rodes de premsa escoltes afirmacions que són greus i totalment racistes i no passa res. Ens hi hem acostumat i és com si sentíssim ploure. I això és el que no es pot acceptar. Qui ostenta un càrrec representatiu ha de ser molt curós en les seves manifestacions i la Justícia ha d'actuar d'ofici, sense necessitat que les persones injuriades hagin de fer cap denúncia. 

Vivim un temps que es permeten massa coses. Sembla que si no hi ha un desastre no cal dir res i d'aquesta manera ens anem habituant a sentir frases injurioses. Cada vegada hi ha més xenòfobs a casa nostra i això caldria solucionar-ho de soca arrel. El problema és que el món de la Justícia està prou embolicat, amb uns jutges que estan més per fer política i interpretar subjectivament les lleis que no pas en fer-les complir, agradin o no.

És bo que als camps de futbol els aficionats es comportin i estiguin més pendents del seu propi equip, perquè millori, que no pas en molestar l'adversari. Cal, però que el bon comportament i l'educació i el respecte imperi a tot arreu, i encara més a les institucions que ens hem creat per governar-nos.

És el jutge l'autor dels missatges?

He llegit al diari ARA que el Poder Judicial investiga un jutge de Madrid per uns comentaris a la xarxa social X contra el president del govern espanyol i la seva esposa. Segons diu la notícia el perfil de la xarxa porta el nom d'aquest jutge, però no queda clar que sigui ell realment l'autor dels escrits. És evident que cal una investigació per saber si és el jutge qui difama el president Pedro Sánchez i senyora, o bé algú es fa passar per ell per comprometre'l. 

Avui tot és possible. Pot ser que un jutge insulti el president del govern, sabent que tenen tot el poder del món i que es creuen els amos d'aquest món tan polaritzat. També és possible que hi hagi una suplantació de l'autoria, en un món de xarxes socials plenes d'anònims i de hackers. La conclusió a què arribes és que no et pots creure res i, en tot cas, seguir els esdeveniments per veure si es troben proves que puguin assegurar que les coses són com diuen.

Al marge d'aquest cas concret, però aprofitant l'avinentesa, és necessari canviar la manera d'actuar i no permetre que els jutges actuïn segons la seva ideologia i preferències polítiques. La famosa separació de poders, sembla que només s'exigeixi al Poder executiu i al legislatiu, però en quedi al marge el Poder judicial. Tenim prou proves per assegurar que hi ha molts jutges, perquè no podem dir que ho siguin tots, que aprofiten el seu poder per revertir la voluntat de la ciutadania.

Els catalans ho tenim clar des de fa molts anys. Un exemple clar és l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar i ens el varen retallar. L'actual, el que ens regeix, no l'hem aprovat i no passa res. Aquest no és l'únic exemple. El més recent és la no aplicació de la llei d'amnistia, perquè no agrada als jutges. I podríem anar continuant. Però ara ja no només som nosaltres els perjudicats. L'esquerra espanyola, que cada vegada està més desemparada, amb una Europa abocada a l'extrema dreta, se sent maltractada i la dreta i l'extrema dreta espanyoles es freguen les mans. No només tenen a favor la premsa, sinó que els jutges els proporcionen el que no obtenen a les urnes. 

Veurem si el cas que comentava al començament es confirma i resulta que és el jutge qui es dedicava a malparlar del president del govern. Per la nostra salut seria bo pensar que no és així, però ja no ens podem refiar de res ni de ningú.

Amagar el cap sota les ales

Confesso que aquesta setmana m'he comportat com un flamenc, o com popularment es diu de l'estruç, encara que no sigui cert. He amagat el cap sota les ales. No he obert la televisió, ni he escoltat les notícies. No volia saber res del que ha passat als EUA. Només vaig conèixer la victòria de Trump i ja no he volgut saber res més. 

Reconec que és una estupidesa, i segur que recuperaré tot el que m'he perdut, però aquests dies tenia la necessitat de rebre notícies positives, que m'alegressin una mica més la vida, i sabia que si m'entretenia observant i escoltant tot el que pot arribar dels EUA, em deprimiria. No em venia bé.

Em comprometo a posar-me al dia i intentar entendre-ho i acceptar la realitat. A més, procuraré buscar la part positiva perquè ben segur n'hi deu haver, encara que aparentment no ho sembli. Les eleccions dels EUA no ens deixen indiferents, perquè la repercussió és mundial, i és trist adonar-te que els humans som incapaços d'avançar d'una manera raonada, i d'excloure els exabruptes i els que els practiquen.

La vida continua, i espero que no anem gaire enrere en drets i llibertats. Hi ha el perill de destrossar encara més tot allò que ha costat tant de construir. El fanatisme, els insults, i la venjança són tres elements que estan a la vista, i voldria pensar que no es posaran en pràctica, però la meva intuïció és que el nou president estirarà aquests i les conseqüències poden ser molt negatives.

Els petits es tapen la cara o tanquen els ulls i es pensen que no els veiem. Són reaccions infantils, espontànies que ens fan gràcia. Quan som grans això no tindria sentit, però emprem altres tècniques per despistar, però en el fons el que estem fent és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La realitat és la que és, tant si la mirem com si hi passem de puntetes. Hem d'afrontar-la i en la mesura que puguem, millorar-la. 

Confiem que les coses caiguin pel seu propi pes i que no ens trobem en una situació tan dramàtica com aparentment ens fa pensar. Segur que s'han viscut èpoques pitjors, i el temps passa i ho cura tot. Malauradament, hi haurà persones que no s'ho passaran bé, i això és trist i preocupant. Confiem que tot no estigui perdut, i que la bona gent prevalgui per sobre dels que poden fer mal.

Posar-nos a la pell de l'altre

Hem pogut veure l'escridassada de la gent de Paiporta i no ens ha vingut de nou. S'entén que després de tot el que han viscut, i que encara pateixen, les persones reaccionin d'aquesta manera contra les autoritats, per la responsabilitat que assumeixen, uns a través d'unes eleccions i un altre per herència, ja que ningú no l'ha votat ni li ha donat confiança.

Rei i president valencià havien d'anar-hi, encara que pugui semblar una pura formalitat. No sé què pensaven per dins mentre veien la gent cridant i demanant dimissions. Haig de creure que tenen prou sensibilitat per entendre'ls, encara que no els agradi i sigui passar una mala estona. Algú, però ha d'assumir responsabilitats per la feina mal feta, i s'ha de trobar la millor manera de minorar el patiment de la gent, i proporcionar-los tots els ajuts que calgui.

Fets com els d'aquests dies a València no són freqüents, però tampoc no és la primera vegada que s'inunda el territori, i tampoc s'ha fet prou per evitar que els mals fossin tan greus. Ara, quan els responsables polítics donen la cara, té tota la lògica veure com la gent s'hi enfada. El pitjor de tot, però, és que la nostra memòria és efímera, i només guardaran un record amarg i dolorós les persones que ho han perdut tot. Els altres necessitarem que els noticiaris ens recordin els aniversaris dels fets.

És una llàstima que ens costi tant posar-nos a la pell dels altres, quan es presenten desgràcies com aquesta. És molt lloable la reacció dels molts voluntaris que s'han acostat a València per ajudar a rescatar les víctimes i netejar el territori. També aquelles persones que han ofert aigua, aliments i roba a qui ho ha perdut gairebé tot, i té dificultats per trobar aliments i refugi. Aquesta solidaritat no s'hauria de limitar en casos com l'actual, sinó que hauríem de ser capaços de conrear-la sempre, perquè en tot moment hi ha persones que pateixen i necessiten el nostre ajut. 

Sempre he dit que les persones no som uns fans de la participació, sinó que reaccionem davant dels fets. A vegades ho fem d'una manera desorganitzada i insultant, d'altres, com ara, donant la nostra mà i oferint tot allò que puguin necessitar. La societat aniria molt millor si tinguéssim present que no tothom té la sort de viure amb les condicions que ho podem fer nosaltres. No cal esperar grans catàstrofes, però ara posem-nos-hi de valent. Els fets són molt greus.

Una mirada de reüll als Jocs Olímpics

Tot i que m'ho miro de lluny, ja que no soc aficionat a l'esport, tinc la impressió que els jocs olímpics de París estan voltats de polèmica. Segurament això és el que la premsa comenta, per fer una mica de safareig, i probablement no és representatiu del que està passant realment. Llegeixo notícies crítiques amb l'organització, càstigs a atletes, pel seu mal comportament, el Sena més brut del compte, actes xenòfobs, i molt patriotisme.

M'imagino que el context històric ajuda a radicalitzar el patriotisme malentès. Perquè una cosa és defensar un país, els seus representants, el seu treball i esforç per assolir les medalles, sempre amb esperit esportiu i net, i una altra les picabaralles i enfrontaments en defensa d'uns colors, menyspreant els altres, insultant-los i considerant-los enemics en lloc d'adversaris.

Vull pensar que tots els països estan més o menys en la mateixa situació, però els espanyols, que els tinc més a prop, tenen una gran necessitat de poder demostrar als altres que són els millors. És un orgull malaltís, perquè prioritza els resultats al treball de tota una vida, a les condicions en què es mouen els nostres atletes, a la formació i dignitat d'aquests.

Potser no ho estic mirant bé i em deixo portar per prejudicis, però la meva impressió és aquesta, i al final no sé si riure o plorar. Podríem pensar el mateix dels esportistes catalans. La nostra premsa, la pròpia, té molt interès a recalcar si els competidors, i encara més els guanyadors, són catalans o no ho són. Es pot entendre, però es porta a uns extrems que no són saludables.

No hi he perdut ni cinc minuts mirant cap competició, però trobo molt bé que una gran majoria hi dediqui hores. Res en contra de l'esport, i tot el que facin per potenciar-lo ho trobaré ben fet. Només faltaria que a tothom ens agradessin les mateixes coses i en la mateixa intensitat. Sí, però, que m'agradaria que es contemplessin els jocs sense tanta passió, valorant les actuacions dels esportistes al marge de la seva nacionalitat. I en tot cas que ens serveixi per analitzar què ens fa falta perquè al nostre país els atletes ho tinguin més fàcil per preparar-se i assolir millors marques. L'esport és sinònim de salut, però la passió desenfrenada pot comportar problemes greus.

Qualsevol excusa és bona per insultar-nos

Alguna cosa haurem fet malament que anem on anem ens sentim insultats. Probablement, el fet de demanar la independència ha provocat aquesta ira que en un principi estava més o menys dissimulada, però que ara tothom s'atreveix a expressar-la. Ja no és només a l'àmbit polític on ens insulten, sinó que t'ho pots trobar arreu, fins i tot als camps de futbol. 

    La informació que arriba a la societat espanyola és esbiaixada i enganyosa. Si es digués la veritat, tindríem algunes persones que ens defensarien, o si més no ens entendrien i no ens xiularien. La palma se l'emporta el sistema de finançament, que nosaltres considerem que és injust i des de fora de Catalunya pensen que ens paguen els capricis innecessaris. 

    Els partits catalans exigeixen un canvi del sistema financer. Alguns es queden amb l'ordinalitat, que té delicte el que està passant, i d'altres van més enllà amb la voluntat de tenir la clau de la caixa. És evident que amb l'ambient que es respira, qualsevol canvi que es pugui produir es considerarà un regal immerescut que haurem de sumar al conjunt d'excuses per odiar-nos més. El tema del finançament no és només, doncs, un escull econòmic i polític, sinó que s'utilitza per deixar-nos com a insolidaris i afavorits. 

    Una majoria de catalans es varen manifestar partidaris d'independitzar-se d'Espanya, molts s'hi varen afegir precisament pel greuge que representa el sistema financer actual. Ara sembla que tots plegats ens hem refredat una mica, i que la repressió exercida des d'Espanya, no només per part del PP, sinó també amb el suport del PSOE, ha aconseguit passar pàgina, que no solucionar el problema, i deixar-ho per a més endavant. 

    I precisament el sistema de finançament s'agafa per comprometre el nomenament del nou president de la Generalitat. ERC, que té a les seves mans resoldre el dilema, s'hi aferra fort, però la història ens ha ensenyat que el que avui és blanc, demà pot ser gris, per acabar convertint-se en negre. Si mirem les exigències d'ERC al llarg dels darrers anys veurem que han oscil·lat de dalt a baix, mogudes més per l'interès de fer-se sentir que per raons de pes i capacitat de maniobra. Què vull dir amb això? Doncs, que avui sembla que la clau de la caixa és la condició sine qua non, però demà... Demà què sap que s'exigirà o a què es renunciarà. Però els insults no ens els estalviarà ningú.

Sortir escollit per aconseguir la immunitat

Aquesta setmana està previst que s'aprovi, al Congrés de Diputats, la llei d'amnistia que ha estat segrestada durant uns mesos al Senat, amb majoria del PP, després que canviessin les normes per endarrerir la seva aprovació. Tot plegat és un conjunt de despropòsits que no fan res més que accentuar l'allunyament de la ciutadania de la gestió pública i dels partits polítics que monopolitzen i embruten la política. I la cosa no acaba aquí. Ja ens han avançat que una vegada aprovada pel Poder legislatiu, serà el Poder judicial qui continuarà jugant a la política per intentar desautoritzar els legisladors, que són els que hem escollit en votació, no pas els jutges. No és estrany, doncs, que la gent passi de la política i només es mogui quan li toquen la butxaca, i que sempre toca als mateixos.

    Vivim en campanya electoral contínua, amb una lluita pel poder, que no té res a veure amb l'esperit de servei al poble. Presenciem en tot moment els insults i els enganys que no tenen altre objectiu que aconseguir ser a dalt i dominar-ho tot. Avui ni tan sols s'intenta amagar-ho i t'adones que persones corruptes, estafadores i menyspreables es presenten a les eleccions amb l'únic objectiu d'aconseguir la immunitat parlamentària. Aquest seria l'exemple d'un, per a mi, desconegut influencer ultradretà, perseguit per la Justícia, i això que no provoca fàstics als jutges, en una formació anomenada "Se acabó la fiesta". Més aviat jo l'anomenaria "La fiesta continua".

    Davant d'aquest panorama hi ha dies que et venen ganes de tancar la porta i engegar-los tots a pastar fang. Tot aquell esforç, amb més o menys encert, per ajudar a millorar l'entorn, solucionant els petits problemes, i col·locant-te al costat dels més necessitats, se'n va a l'aire per culpa d'uns desaprensius que només busquen el seu anar bé, sempre a costa dels altres.

    A l'obra de teatre que ahir es va representar al Teatre Principal de la meva vila, et recordaven uns fets que creies que no tornarien a passar i que s'acabarien aviat, amb la victòria de la Justícia, la Pau i la Llibertat. Després veus que els humans som tan impresentables, que caiem una vegada rere l'altra en les mateixes trampes, potser guiats per un egoisme que no ens deixa respirar, ni pensar, i encara menys estimar.  

Ara veurien bé l’indult?

En una campanya electoral els partits polítics estan plens de consignes. Els seus líders i candidats han de vigilar molt el que diuen perquè no els vagi en contra i han d'accentuar els insults i la crítica als seus adversaris per decantar el vot dels indecisos i portar-los cap a ells. És per això que llegint el que la premsa escriu que ha dit Feijóo en un míting de la campanya de les eleccions gallegues sobre l'indult, m'he aturat a pensar quina és la consigna i en què els beneficia aquest aparent canvi de posició.

    Fins ara tot han estat crítiques i manifestacions en contra del govern espanyol perquè entenen que ha venut la presidència a canvi d'una amnistia que consideren il·legal. Als catalans independentistes ni aigua! Ara, però diria que es pot estudiar l'indult sempre i quan els independentistes demanin perdó i prometin no tornar-hi. El PSOE, perquè li interessa, s'ha afanyat a dir que el PP hauria aprovat una amnistia sense la dependència de Vox. Veurem, a la llarga, si realment hi va haver converses amb Junts en aquest sentit.

    Què els ha fet canviar d'opinió? En què els afavoreix de cara a obtenir la majoria absoluta a Galícia? Si fins ara han insultat i menystingut els catalans independentistes, i això els donava vots a Espanya, què ha canviat perquè en el seu discurs s'obri la possibilitat de l'indult?

    Està clar que a Galícia, on Vox és extraparlamentari i, segons diuen les estadístiques, ho continuarà sent, el PP només pot aspirar a la majoria absoluta per evitar una coalició de les altres forces polítiques que el deixin fora, com ha passat a escala nacional. Potser pensen que hi ha un vot indecís que poden sumar amb un posicionament més dialogant, no tan extremista. Segurament creuen, al mateix temps, que el canvi de discurs no farà guanyar vots a Vox. Però tot això són especulacions.

    Aquests dies, que hem de lamentar la mort de dos guàrdies civils a Barbate, les xarxes socials van plenes de discursos contundents i insultants cap al govern socialista, a qui acusen de no fer prou per protegir la seva policia. Unes intervencions a la xarxa que els malpensats creiem que venen provocats i dirigits pel PP i Vox, però també ens fan adonar que la realitat espanyola difereix molt segons el territori. Catalunya és totalment diferent de bona part d'Espanya, i això es pot comprovar en la composició del Parlament. I Galícia? Segurament també és diferent de molts territoris espanyols, encara que el PP hi tingui una presència històrica de majoria absoluta, que ara podria perdre. És la nova consigna que ha fet canviar el discurs, motivada per uns càlculs electorals que els podrien fer perdre? Ho anirem seguint.

Comença l'estiu, però...

Hi ha dies que, repassant les notícies abans de començar a escriure la meva reflexió al blog, em venen ganes de tancar l'ordinador i deixar-ho per a un altre dia que em pugui inspirar millor, o si més no que tingui més humor, i evitar ser massa pessimista. Avui em trobo en aquesta situació de no saber com començar per no ser gaire derrotista, i procurar aportar alguna cosa positiva a les persones que tenen la paciència de llegir-me. 

En alguna altra ocasió ja he comentat que no sé si es tracta que em vaig fent gran i que no acabo d'entendre les coses que passen ara, i que enyoro el passat, amb la idea que abans tot funcionava molt millor, sabent que tot plegat pot acabar sent, precisament això, que em faig gran.

Políticament considero que estem passant per uns moments molt crítics, amb un perill greu de perdre molts dels pocs drets aconseguits després de la dictadura, amb un creixement important d'idees feixistes i autoritàries, que arriben a través de les urnes, és a dir, a través del vot del poble. Aquesta negror que veig al final del tunel em preocupa, i ja he dit en més d'una ocasió que si arriba l'extrema dreta és perquè els altres no ho estem fent bé.

El respecte a les persones també es troba cada vegada més qüestionat. Observem manifestacions recriminables d'insults plens d'odi, homofòbia, racisme, menyspreu. Uns insults que surten de dins i que de ben segur tenen una explicació. Probablement és la reacció irracional a un estat de desengany, de desconfiança, d'inseguretat, que caldria estudiar per recuperar la calma.

He llegit la notícia dels insults als jugadors del Barça, però també les declaracions de polítics de Vox, negant evidències, només per sortir a la premsa i crear més angoixa entre la població. I el problema de tot plegat és que els hi està sortint força bé.

D'aquí la gran importància i responsabilitat dels nostres polítics en la seva actuació. Si no donen exemple, ajuden a agreujar la situació. És cert que no els podem exigir més del que ens hem d'exigir a nosaltres mateixos, però ells són persones públiques, que marquen pautes i condicionen la resta, i per això és tan important que s'hi esforcin una mica més.

Avui detenien l'alcaldessa de Sitges. No sé què hi ha de cert, ni quina és la seva responsabilitat o culpa de les acusacions que se li fan, però en tot cas el simple fet de la seva detenció ja no ens ajuda, i agreuja la desconfiança cap als nostres polítics. Seria bo que s'aclarís ràpidament tot plegat, però acostuma a passar que tot s'allarga en el temps, i ho fa més difícil. 

M'esforçaré perquè l'escrit de demà sigui més positiu. Hi ha coses i fets agradables, i és bo parlar-ne. No pot ser que ens quedem sempre amb els temes del mateix color, encara que és comprensible que passi, perquè ens dolen i ens fan patir.

Resultats electorals i reaccions

L'anunci de la convocatòria d'eleccions generals ha eclipsat una mica l'apartat de reaccions als resultats electorals que acostumen a sortir als diaris i emissores de ràdio. Tot i així sí que hem tingut l'oportunitat d'escoltar-ne algunes quantes i, com sempre dic, les pròpies paraules defineixen el tipus de persona que un és. I en calent, dissimular és més difícil.

Posar en dubte l'encert dels vilatans a l'hora d'emetre el seu vot, sobretot quan el resultat és tan evident i contundent, no deixa de ser un error personal que s'acompanya de l'ego i l'obsessió que només jo tinc raó i els altres s'equivoquen, i jo ho faig tot bé.

A mi no m'han agradat els resultats obtinguts per la formació política on em presentava. Hauria volgut més representació i poder ser present al Consistori per treballar durant quatre anys per la vila d'Arenys. Però els vilatans han decidit concentrar els seus vots a Junts, castigar el govern sortint, i mantenir en la mínima expressió la resta de partits polítics. I si això ha estat la voluntat clara dels arenyencs, aquesta s'ha d'acceptar, i sobretot respectar.

Seria bo fer una reflexió i anàlisi en profunditat sobre l'actuació d'aquests quatre anys. Hi ha persones que no han acceptat que el partit guanyador l'any 2019 quedés a l'oposició. Un fet totalment lícit, que se sustenta en el sistema electoral vigent, però que sabem que no agrada a tothom, com tampoc va agradar als ciutadans de Barcelona que havien fet guanyador a Maragall, per ERC. A altres persones els ha molestat la manera de gestionar el municipi per part de l'encara alcaldessa i el seu equip. Ningú li podrà negar la dedicació i esforços esmerçats, però no els ha agradat les formes, les maneres.

Des del primer dia he insistit en la importància d'escoltar la gent, donar resposta a les seves inquietuds i procurar treballar plegats. Aquesta no ha estat la pràctica del govern d'ERC, com tampoc ho és la que segueix el seu partit al capdavant de la Generalitat. I això s'acaba pagant.

Els polítics estan desprestigiats, i reben insults massa fàcilment, la majoria de vegades sense cap argument vàlid. Acostuma a ser una crítica acompanyada d'insults massa gratuïts, sovint sota el paraigües de l'anonimat. Això fa que cada vegada resulti més complicat trobar persones engrescades a formar part d'un projecte polític, i això és responsabilitat de tots. Si anem de la mà de la gent, som transparents, responem les demandes, i tenim en compte l'opinió i els suggeriments, segur que podem ser capaços de girar el mitjó. No evitarem l'actuació de maleducats i gent sense escrúpols, però tindrem més persones al nostre costat.

I ara a treballar! cadascú des del lloc on els vilatans ens han col·locat, i sempre amb la voluntat de contribuir en la millora de la nostra vila, els beneficis de tots els vilatans, amb especial atenció a aquelles persones que s'ho passen pitjor. Governar és cosa de tots. Els que formaran part de l'equip de govern i els que vetllaran, des de l'oposició, perquè tot funcioni correctament. I si hi ha mà estesa, millor que millor!

La veritat per davant

Arran del pacte entre Junts i el PSC per deixar sense efectes la prova pilot de la renda bàsica universal voldria insistir en la necessitat d'explicar bé les coses. Sovint ens queixem que els polítics reben crítiques desmesurades, i ja no parlo d'insults, però moltes vegades la culpa ve donada perquè no hi ha prou informació de les accions que s'estan fent i la gent es confon.

D'entrada, si no entres en detall a la informació, la sensació que tens és que l'acord dels dos partits esmentats es carrega un objectiu prou interessant i amb molta història al darrere. Si grates una mica t'adones que es tractava d'un projecte sense pressupost, i per tant inviable de moment, i que en tot cas pretenia seguir avançant per veure si en algun moment es podria aplicar a casa nostra. Tot això al marge de la capacitat econòmica i les competències que es puguin tenir al respecte.

Amb això no defenso la posició dels dos partits, perquè entenc que només té una intencionalitat política de desgast al govern en minoria d'ERC. I per més que pugui pensar que el govern no ho està fent bé, tampoc m'agrada que els partits polítics de l'oposició es dediquin només a fer la traveta en lloc de ser propositius per anar trobant solucions als molts problemes que tenim.

És precisament això el que provoca la tan nomenada desafecció política de la ciutadania. La gent es cansa de veure picabaralles que només busquen perjudicar l'altre en lloc de posar-se la medalla per fer propostes positives per al màxim nombre de gent possible.

Si tots plegats fóssim més sincers, diguéssim la veritat i ens esforcéssim per millorar el funcionament de les institucions i, de retruc, del país, les coses anirien d'una altra manera. Ens queixem de les traves que ens posen des de fora, però no ens adonem que nosaltres mateixos som els que més problemes ens creem. No cal pretendre anar tots de la mà, perquè la ideologia té el seu protagonisme, però sí que hauríem de procurar explicar bé les coses, rebatre allò que no veiem bé, amb arguments, i no enganyar a la gent.

Racisme i xenofòbia després del partit

A ningú no li ve de nou si parlant de futbol surt la paraula fanatisme. Podríem trobar molts adjectius lligats amb l'espectacle del futbol, més que no pas amb el simple esport. Els estats han utilitzat moltes vegades les seleccions per amagar molts problemes i despertar passions que fan oblidar-ho tot, fins i tot les dificultats que puguin estar passant les seves famílies.

Amb la celebració del mundial a Qatar han estat moltes les reaccions que han sorgit, descontentes la majoria d'elles per com es va arribar a decidir el lloc, i com s'ha preparat tot, amb les morts de molts obrers construint uns estadis que mai més s'ompliran.

Però hi ha hagut més coses que convé comentar i lamentar-nos-en. La confrontació entre el Marroc i Espanya va obrir uns canals d'exabruptes, insults i instints racistes i xenòfobs que no hauríem d'ignorar. No s'hi val a dir que és la passió per la selecció nacional el que fa manifestar coses que en situacions normals no es dirien. Més aviat podem pensar que surten a la llum pensaments i odis amagats que s'acostumen a evitar i que només emergeixen sota el paraigua de la massa i l'anonimat.

Hi ha molts espanyols que no han paït la derrota de la seva selecció pel fet que es creuen superiors als marroquins, amb un index important d'immigració al nostre país. Aquests espanyols no recorden o ignoren el passat del país quan molts espanyols es varen veure obligats a emigrar a Alemanya, Bèlgica i altres països europeus. Allà també eren tractats com a ciutadans de segona. Potser si féssim memòria pensarien diferent respecte a les persones que venen de fora a buscar-se la vida, la majoria dels quals són víctimes d'una llei d'estrangeria injusta i indigna.

No és estrany que l'extrema dreta avanci al nostre país, perquè té el camí llaurat i pla. Només cal encendre un llumí perquè exploti tot. La ràbia perquè la selecció pròpia perd en mans d'uns immigrants fa que l'odi reprimit surti a fora i escoltis frases i insults que ens avergonyeixen.

Desconec què passarà avui i els propers dies a Portugal, on la seva selecció també ha estat eliminada pel Marroc. No sé el pes de la immigració procedent del Marroc en aquell país veí, no sé si les coses poden anar pel mateix camí. De totes maneres Espanya té un greu problema i aquest no és el govern de torn només, sinó tota la societat que està malalta des de fa massa temps. Mentre no siguem capaços de valorar les persones pel que són i no per la seva procedència, raça, cultura o religió, no podrem anar bé. El futbol, en aquesta ocasió, ens ha mostrat una realitat maldestre de la nostra societat.

Política menyspreable

En aquest país ja fa temps que la dreta, que tots sabem que està molt ancorada a l'extrem, utilitza l'insult, la crispació i les escridassades per acollonir l'esquerra i evitar que el progressisme de què parla el president del govern espanyol, pugui fer avenços cap a una societat més justa i equilibrada. 

Quan parlo de la dreta no em refereixo només als partits polítics de dreta i els seus militants i dirigents, sinó també tot el conjunt d'institucions i mitjans de comunicació que treballen per mantenir una classe dirigent, majoritàriament hereus del franquisme, i impossibilitar que es millori el respecte als drets humans dels més febles.

Aquests insults i muntatges que presenta la dreta hispànica s'acompanyen d'un conjunt de mentides i falsedats que intoxiquen la societat i provoquen que ments innocents s'ho acabin creient, i s'apuntin amb aquells que en el fons mai els defensaran, encara que ho pugui semblar.

El que està passant darrerament al Congrés de Diputats és una vergonya que ens hauria de provocar a tots. No ho hauríem de permetre, però al final optem per callar, criticar i fins i tot fer algun comentari a les xarxes socials, però no arribar gaire més lluny. Tenim molt a perdre i això ens fa acovardir i fer possible que ments perverses continuïn dominant l'opinió pública.

No es tracta, però d'una baralla entre bons i dolents. Tots som responsables dels nostres actes i de les nostres declaracions. L'esquerra hauria de fer una autocrítica per analitzar fins a quin punt no és responsable de l'embranzida de l'extrema dreta. 

Fa quatre dies que confiàvem que la sortida de Casado del PP seria la manera de recuperar una dreta civilitzada, que es desenganxés de Vox i fos capaç de decidir pel seu compte. Temíem personatges com la presidenta madrilenya, i sabíem que no eren casos aïllats, ni tampoc cap tipus de novetat a la dreta espanyola. Abans d'ella hem conviscut amb altres líders esbiaixats a l'extrema dreta que han provocat que la dreta espanyola no fos homologable amb la dreta europea. Mesos després hem pogut comprovar que Feijóo no és capaç de liderar amb autoritat i sense ingerències una dreta moderada, democràtica i sense enganys. 

I d'això en som conscients tots, però sembla que ningú no faci prou per evitar que aquesta dreta més despòtica aconsegueixi el govern de l'Estat. Llavors tot seran llàgrimes i laments. Més clar no ens ho podem pas presentar.

Fàcilment tractem tothom de corrupte

Els casos de corrupció que han sovintejat al món de la política ha fet que la credibilitat i confiança vers tots els nostres polítics s'hagi desprestigiat fins al punt de posar tots els polítics al mateix sac, i això no és just. Els corruptes, que n'hi ha molts, són una minoria dins del món de la política i han fet molt mal a les persones que, de manera honesta i amb esperit de servei, han optat per presentar-se en alguna candidatura per governar, ja sigui un poble o ciutat, o la nostra comunitat autònoma, el nostre país.

Fa molta ràbia observar que davant de qualsevol notícia sempre hi trobem els comentaris de torn, de manera gratuïta i sense cap base que ho pugui justificar, acusant els polítics de lladres, d'embutxacar-se diners i afavorir els amics i familiars. És per això que la responsabilitat dels polítics és molt gran, per evitar precisament que la gent caigui en el parany i la facilitat d'acusar tothom de corrupte.

Per la meva experiència, també professional, he conegut molts polítics, i haig de dir que m'he trobat amb gent molt honrada que ha decidit dedicar part del seu lleure a la vida pública, a intentar millorar la vila o la ciutat, a vegades cometent errors, però també molts encerts, i no sempre se'ls hi ha reconegut. 

Crec en la crítica i el seguiment que la ciutadania fa de la gestió pública, pel fet que es gestionen els recursos de tots i per tant s'ha de fer de manera eficient i honrada, però rebutjo les acusacions infundades, només perquè sembla que criticar els polítics és molt fàcil i està de moda. Tant de bo hi hagués més gent que optés per presentar-se a les eleccions, i tant de bo que fossin persones preparades, amb iniciativa i empenta per liderar els projectes. Hi ha massa gent que es queda a casa, potser per evitar ser insultat sense cap motiu, només pel fet de convertir-se en una persona pública.

Fa pocs dies em manifestava sobre el cas de la presidenta del Parlament de Catalunya, la senyora Laura Borràs, i intentava explicar que una cosa era actuar segons les normes i l'altra ser acusada per la ideologia que una pugui tenir. Calia diferenciar una cosa de l'altra i comentava que probablement altres persones, que han fet coses pitjors que fraccionar contractes per evitar els concursos públics, no hauran patit l'assetjament i pressió que està patint Laura Borràs per ser qui és. Si es confirma que va fraccionar els contractes per poder-los atorgar directament a un amic seu, caldrà exigir-li responsabilitats per una actuació incorrecta. La qüestió de la presumpció d'innocència és un altre tema prou delicat, i que a casa nostra gairebé no existeix. Tenim prou casos de gent que se l'ha jutjat des dels mitjans de comunicació i des del carrer, i al final han estat declarats innocents, però el mal ja està fet.

M'agradaria, doncs, que tothom exigís als nostres polítics una conducta honesta i eficient, però no es deixés portar per la massa que crida i insulta sense cap tipus de base per poder-ho fer, sense tenir cap element que realment ho justifiqui. Embrutar costa molt poc, però després la neteja és molt difícil de fer perquè no quedi rastre d'allò que realment no ha existit mai.