Les continuades amenaces de la dreta

Llegint els diaris no et pots sentir gaire optimista. Tinc molt clar que l'alternança política a Espanya ens portarà un govern de dretes d'aquí a dos anys o amb una mica de sort sis. Està vist i comprovat que les esquerres tenen els dies comptats i no acostumen a durar gaires legislatures seguides. Sortosament la dreta tampoc.

Dic que no et pots sentir optimista per les amenaces que llegeixes un dia rere l'altre per quan el PP torni a governar a Espanya. De fet han aconseguit paralitzar els nomenaments dels nous membres de les institucions dominades per la dreta més propera a Vox, com és el cas del Tribunal Constitucional, i està molt clar que aconseguiran mantenir-los fins que tornin a tenir majoria al Congrés de Diputats i al Senat.

Davant les amenaces de fer marxa enrere en les poques lleis progressistes que s'han pogut aprovar, viure a Espanya no és cap cosa divertida, i així els ho explico als meus fills. És una llàstima perquè renunciar a Espanya és també fer-ho a la nostra Catalunya, ja que la independència ha esdevingut una quimera.

M'agradaria pensar que els dirigents de les esquerres espanyoles són conscients de la seva responsabilitat, sobretot quan tenen majoria a les cambres legislatives, normalment gràcies a partits minoritaris i independentistes. Si quan poden no són capaços de canviar les coses, què pensen fer quan tornin a l'oposició?

L'experiència ens ha demostrat que estem sempre parlant d'individualitats i herències que no són cap garantia de res per a la col·lectivitat. Els discursos actuals de Felipe González o Zapatero són tristos i sense cap tipus de valor. El primer perquè et fa oblidar que va liderar l'esquerra, i el segon perquè quan ho va fer, no va brillar i es va mantenir massa caut. Ara el que ens puguin dir no ens soluciona res. No és estrany, doncs, que puguem pensar el mateix de l'actual president. 

Arribes a la conclusió que només busquen salvar la papereta mentre governen, sortir el mínim d'esquitxats i mantenir-se al poder mentre poden. Poca aportació a l'avenç del nostre poble en drets i justícia social. El pitjor de tot és que és el poble qui els escull i qui els fa fora. El mateix poble que en paga les conseqüències i que només se n'adona quan ja és massa tard.

L'odi que encega

Ho hem vist aquests dies arran dels indults aprovats pel Consell de Ministres. L'odi que posseeix els líders de la dreta espanyola els encega i els faria fer qualsevol cosa per venjar-se del que ells consideren una traïció a Espanya. Com es pot estar tan malalt?

Entenc que una persona no ho pugui entendre i que hi batalli per aconseguir fer marxa enrere, però aquest odi tan exagerat no té cap tipus de justificació, ni fa bé al país. Resulta molt difícil poder conviure pacíficament en un país on una part de la població visqui presa per aquest odi que transmeten des dels partits de la dreta espanyola. Arrimadas i Casado, i molts altres dirigents, són la descendència i deixebles del deplorable Aznar, que al meu entendre ha fet més mal a la democràcia espanyola.

No podem oblidar que el país és governat alternativament per l'esquerra i la dreta i que arribarà el dia en què el PP tornarà al poder. No és fàcil d'imaginar que aquell dia intentaran retornar al passat, perquè mai acceptaran la situació actual. Això és el que ens ha de preocupar i fer esforços per aprofitar la situació actual.

Sabem que els socialistes espanyols tampoc signen favors de manera gratuïta. L'equilibri de forces ho ha permès i per això és bo que s'intenti dialogar amb ells per aconseguir el màxim de passos endavant que dificultin en un futur recular gaire. També és bo que des d'Europa se sentin les veus acusadores a una democràcia feble i amb moltes taques que cal netejar. Tot el que avancem ara servirà d'obstacles per retornar a una situació massa crítica per a les llibertats del nostre poble.

La Justícia no és igual per a tothom

Ens veiem obligats a repetir-nos, però és el que passa en aquest país on la Justícia no actua de la mateixa manera per a tothom. Acabem de conèixer que la JEC permet que dues persones amb condemna en ferm de presó puguin presentar-se en unes llistes electorals. Es tracta d'una decisió que no es correspon al que li ha passat a més d'un dels condemnats independentistes, o al mateix president Torra.

Per què és això possible? Simplement perquè no es practica la mateixa justícia en funció de les víctimes. En aquest cas no són independentistes, sinó que els afortunats són persones d'ultra dreta que es presenten a la llista de Falange a les eleccions de la comunitat de Madrid.

Fa mandra haver-ne de parlar, sobretot perquè no és la primera vegada que ho podem denunciar, però per altra banda crec que és necessari repetir-ho una i mil vegades perquè com a mínim en quedi constància a les xarxes socials. A ningú no li cau la cara de vergonya?

M'agradaria que els partits constitucionalistes es pronunciessin, per saber quina excusa posen per defensar o dissimular aquesta irregularitat de la sentència. Aquesta incoherència que demostra que la repressió que pateix l'independentisme no és judicial, sinó política, practicada pel Poder Judicial, amb la connivència del Polític.

ERC aconsegueix els seus objectius

En la línia d'aquests darrers dies de valorar els resultats de les eleccions catalanes, parlar d'ERC és parlar d'objectius assolits. Feia anys que aspirava superar el seu gran adversari, ara sota les sigles de JxCat, i ho ha aconseguit, encara que sigui només per un escó i poc més de trenta-cinc mil vots. L'altre objectiu era superar el 50% dels vots independentistes i també ha estat així, en aquesta ocasió gràcies als vots del PDeCAT.

ERC podrà assolir la presidència del govern de la Generalitat si és capaç de formar un govern amb el suport dels partits independentistes. Un pacte d'esquerres el portaria a donar suport a qui va ser guanyador absolut de les eleccions, el PSC.

De fet JxCat ha jugat força malament i el seu trencament amb el PDeCAT l'ha portar a cedir el primer lloc dels partits independentistes en favor d'ERC. Un trencament que no ha anat bé al PDeCAT, que no ha aconseguit el mínim de vots per poder entrar al Parlament i que ara haurà d'analitzar quin futur l'espera.

ERC podrà governar, però caldrà veure amb quines condicions. Penso que seria bo que assumís el lideratge del govern i no haguessin de repartir-se el pastís amb JxCat, per evitar els problemes que hi ha hagut durant aquesta darrera legislatura. Aragonés hauria de poder nomenar el seu govern, de la seva confiança i disposar de prou capacitat de maniobra per conduir el govern a recuperar tots aquests anys perduts.

No sé què li exigiran la CUP i JxCat, si finalment arriben a algun pacte, però seria de lloar que tots assumissin un plus de responsabilitat i deixessin les mans lliures a qui ha de ser el nou president de la Generalitat, per confeccionar el govern de la seva confiança. Necessitem també uns consellers i conselleres solvents i capacitats per reconduir tots els disbarats comesos darrerament. Els catalans estem molt cansats de com han anat les coses i volem veure governar, i fer-ho bé. Podem donar-los un marge de confiança, però s'han de posar les piles i no tornar-nos a fallar.

La llei de l'eutanàsia

Gairebé d'incògnita avui s'ha aprovat al Congrés de Diputats la llei de l'eutanàsia. En altres temps se n'hauria estat parlant molt més, per la importància que té i sobretot pel que significa per a molts legalitzar un dret com aquest, que afecta les creences i els sentiments.

No se n'ha parlat més perquè la pandèmia del coronavirus ocupa les portades dels diaris, sobretot aquests dies que sembla ser que estem anant enrere, però de ben segur que se'n parlarà i serà molt present quan es presentin casos per aplicar-la. 

Considero que anar-hi a favor o en contra és una cosa molt personal i que no s'hauria de deixar a la simple discussió entre partits de dreta i esquerra. D'entrada no se'n pot fer una valoració justa sense conèixer-ne la lletra i per això jo no entraré a jutjar-la, només ho comento amb ganes que es discuteixi el fons, el contingut de la llei, les limitacions i les directrius que incorpori la llei, i no es quedi en una simple discussió sobre matar o no matar les persones.

No es pot argumentar el no en contra de la llei dient que és una manera d'empènyer la gent al suïcidi, si la llei és prou precisa en quins casos es pot aplicar, i crec que això es contempla correctament. De la mateixa manera que avui podem salvar molta més gent que abans moria per manca de recursos sanitaris, també crec just que quan no hi hagi remei es pugui acabar amb la vida d'una persona que pateix sense futur.

Ja dic que és molt personal i no m'atreviria a criticar qui pensi diferent, sinó només a qui es deixi portar per una falsa bandera, sense entrar en el fons de la lletra ni en les raons per les quals es pot acabar decidint en no continuar en vida.

Malbaratant els diners dels altres

El que ha fet Ayuso a Madrid no és prevaricació i malversació de fons públics? Es pot invertir d'aquesta manera sense un projecte al darrere que ho pugui justificar? Què vol dir instal·lar un hospital, amb el cost que això suposa, sense tenir un estudi fet sobre la necessitat i la utilitat del mateix?

El drama de tot plegat és que el tema no es tractarà de manera imparcial, sinó que es vendrà com una lluita entre dues forces polítiques i no s'entrarà a fons al fet en si. Aquest és el problema del nostre país, on els polítics actuen de manera irresponsable i no se'ls exigeix res a canvi. 

Avui ensenyaven les imatges de la inauguració del nou hospital de la comunitat de Madrid, sense metges ni malalts, només amb els representants del partit polític del govern, el PP. És un fet que es pot posar al costat de la construcció de molts aeroports i línies d'AVE.

No es pot invertir en infraestructures quan no hi ha cap estudi que n'asseguri la viabilitat i el cost del seu manteniment. Encara que sobrin els diners per invertir, no es pot llençar uns diners que no es podran rendibilitzar. Això fa mal, i posa en dubte tot el treball dels polítics. 

No pot ser que les baralles entre partits acabin amb aquests cops de força, per demostrar qui la té més llarga, jugant amb els diners dels altres i esperar que t'ho agraeixin. Fets com aquest són molt tristos i decebedors, i demostren que el nivell polític del nostre país és molt baix.

Laura Borràs satisfà els militants de JxCat

La victòria de Laura Borràs a les primàries de JxCat no sé com catalogar-la. Estava cantat que aquesta seria l'opció de la majoria dels militants amb dret a vot, però no està tan clar que sigui la millor opció per la majoria de l'electorat. Una cosa és agradar a tres mil persones, els que l'han votat, i una altra aconseguir el vot d'un milió de persones a les eleccions al Parlament.

El posicionament de Laura Borràs és molt clar. Tot el seu discurs gira al voltant de la independència, però no ens explica com hi vol arribar, i els catalans estem escarmentats. A part de la trencadissa al partit, i l'aparició d'una colla de partits força semblants i competitius, fa massa temps que ens trobem encallats, i no sembla que la independència sigui el camí més fàcil en aquests moments.

Presentar-se una vegada més amb l'únic objectiu de ser independents, no sembla la millor manera d'augurar bons resultats, sobretot si es pretén una gran majoria. És cert que l'alternativa a Borràs estava abocada al fracàs, però el seu discurs, no tan radical, podia engrescar més votants el dia 14 de febrer.

Penso que aquestes primàries no comportaven cap novetat, i que a Puigdemont, qui continua liderant el partit, era el resultat que volia. Però la força del president a l'exili crec que ha anat a la baixa. Potser m'equivoco, però el cansament de la majoria d'electors, a mesura que passa el temps, l'ha començat a deixar una mica de banda. Un cansament que ha estat provocat també per la mala gestió del president Torra i dels que l'han acompanyat i que ara el substitueixen.

Encara falten dies per a les eleccions i poden passar moltes coses, entre elles que tinguem problemes per celebrar-les per culpa del COVID-19. De totes maneres si no hi ha canvis en el discurs, em fa l'efecte que JxCat ho té molt complicat per revalidar la victòria i encara més difícil aconseguir un govern fort després de les eleccions.

La relliscada d'Arrimadas

De moment a Arrimadas li ha sortit el tret per la culata. El seu acostament a Pedro Sánchez, en contra de l'opinió de molts dels seus militants, no li ha servit perquè li fes lloc al costat en l'aprovació dels pressupostos, i ERC li ha passat la mà per la cara. Aquesta mala jugada li pot sortir cara pensant en les properes eleccions.

Ja comentava fa uns dies que C's han anat canviant de bàndol trampejant com ha pogut la situació, després del desastre que va comportar la retirada de Rivera i el canvi de lideratge. El seu enfrontament visceral amb ERC semblava que li anava bé, però al final Podemos ha aconseguit convèncer Sánchez que ERC era millor parella de ball.

La disputa interna de C's sobre qui han de ser els seus companys de batalla col·loca Arrimadas en una situació molt difícil. El seu lideratge i el futur de C's dependrà d'encertar o no el posicionament, en definitiva si els votants li donen o no la confiança. L'ambigüitat sobre la seva postura no li va a favor.

Avui, quan sentia els arguments d'Arrimadas per no donar suport als pressupostos em preguntava si l'única raó era el fet d'haver-los pactat amb ERC o bé hi havia alguna cosa de contingut que no li agradava. Resulta estúpid segons quin argument i sembla com si ens considerés babaus. Puc entendre que uns pressupostos no agradin per les polítiques que es persegueixen, però em resulta inversemblant que es discuteixi qui hi ha al darrere del sí o el no. Aquesta manera de fer política no condueix a res positiu, és una política de partits que només persegueix ocupar seients i rebre un bon sou. 

El Govern desconnectat de la realitat empresarial

Avui m'he entretingut en l'article o anàlisi d'Àlex Font a l'ARA, perquè de manera molt breu explica un problema real amb què ens trobem a Catalunya. De la seva lectura pots arribar a la conclusió que al nostre país tenim un govern de fireta. Un govern que no se n'asabenta de les coses que condicionen el futur econòmic de Catalunya.

Ens queixem molt que tenim un govern aturat, que no està per la feina i que s'ha encallat amb el Procés des de fa tres anys, però el problema va més enllà, i és que fins i tot quan està actiu, viu a la lluna. No té prou contacte amb el mon empresarial que decideix per tots, i no li permet condicionar o controlar l'evolució econòmica del país.

Les notícies apareixen als diaris i sembla ser que és llavors quan també se n'assabenta el govern. Sempre es va a misses dites, i llavors és molt difícil resoldre els problemes i canviar res. L'article esmentat no diu res que no sabéssim, però ho contextualitza i et fa reflexionar. 

Tot plegat enllaça amb els comentaris que jo sempre faig d'estar fora de joc, o de jugar a camp contrari. És trist que els nostres polítics no tinguin la competència per liderar un projecte de país, de futur. I és encara més trist que ens estiguem entretenint mentre hi ha qui fa la feina que l'interessa. Ara ens crida l'atenció la fusió de CaxiaBank i Bankia, però ara ja és tard.

No és només que les seus socials de les principals empreses marxessin de Catalunya arran del Procés, sinó que les decisions que es prenen, el govern no les coneix fins que no es fan públiques. No intervé per procurar beneficar tots els catalans, i ens convertim en una província a mercè de la capital.

Això em fa pensat també en l'article d'avui de Mas-Colell, també al voltant de la poca influència que es té des de Catalunya, en aquest cas a l'hora de decidir on aniran destinats els diners europeus, que arribaran arran del COVID-19.

La responsabilitat del Secretari General del Parlament

Continua la controvèrsia sobre la no publicació estricta del que es va aprovar al Parlament de Catalunya, per decisió del Secretari General del Parlament, en Xavier Muro. Segons el Secretari General la decisió era seva perquè n'era seva la responsabilitat, tenint en compte la sentència del Tribunal Constitucional. Només JxCat ha exigit la publicació completa del que va decidir el Parlament. La resta de partits de la mesa del Parlament han acceptat la decisió de Muro.

Ara ha sorgit un grup d'experts que asseguren que Muro no podia decidir no publicar totalment la resolució del Parlament i caldrà veure si el seu raonament és lògic i legal. Des del meu punt de vista, considero que el Secretari General del Parlament havia de publicar la totalitat de les resolucions del Parlament, i en tot cas els responsables, si això contravenia alguna sentència prèvia del Tribunal Constitucional, serien els polítics i no el funcionari. Entenc que el Butlletí Oficial del Parlament ha de reflectir tot el que s'aprova al Parlament, sense que ningú no pugui variar-ho.

I això ho penso, al marge del contingut de les decisions. Si acceptem que el funcionari de torn és qui decideix què es publica i què no, estaríem traient legitimitat a tot el que passa al Parlament. Els diputats membres són representants del poble, que és sobirà, i entenc que poden decidir qualsevol cosa, sota la seva responsabilitat, i aquesta decisió ha de ser expressada totalment al BOPC. 

M'imagino que la polèmica continuarà, per l'interès del contingut, però a mi m'agradaria que es debatés per concloure, al marge del contingut, si el funcionari pot decidir què publica i què no, i n'assumeix la seva responsabilitat. No crec que el resultat hagi de ser l'expedientació del funcionari o no, sinó conèixer què és realment legal i què és una interpretació errònia del cas.

Pendents de la convocatòria electoral

Avui s'ha conegut que el dia 17 de setembre el Tribunal Suprem decidirà sobre el recurs presentat pel president Torra a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que l'inhabilita pel tema de la pancarta al balcó de la Generalitat. Aquesta notícia ha despertat tots els rumors sobre la possible convocatòria d'eleccions, que és competència del president, abans o després que la sentència sigui ferma, com s'espera que passi.

La incògnita de quan voldrà el president Torra convocar les eleccions, si és que les vol convocar, també té a veure amb les relacions que mantenen els dos socis de govern. L'opinió d'ambdós partits és diferent. ERC voldria que les eleccions es convoquessin abans que el Tribunal Suprem es manifesti, i JxCat preferiria que fos després del pronunciament.

Torra s'excusa pel moment delicat que vivim pel coronavirus que, segons ell, no és l'adequat per fer front a una campanya electoral, i fer perdre concentració al govern, però veient com van les coses, no sé si cal patir tant i potser ja és hora de canviar de cromos. Necessitem un govern fort i amb les idees clares, i aquest no ho és ni les té.

M'he llegit les alternatives de la convocatòria que explicava la notícia de l'ARA i penso que el millor que es podria fer seria convocar les eleccions perquè se celebrin aquesta tardor i a veure si podem acabar l'any amb un nou govern. El problema és que les perspectives de resultats no són gaire diferents de les actuals, la qual cosa pot fer que el resultat electoral tampoc no ajudi a la formació d'aquest govern fort que necessitem. Caldrà veure qui s'hi presenta i que tingui un perfil més adient dels actuals.

La ultradreta pren els carrers de la capital espanyola

La ultradreta ha sortit a Madrid a espantar el govern espanyol. També ho ha fet en altres capitals de província sense tan bona resposta. No són majoria, però el PSOE té por i de ben segur que frenarà propostes que en una altra situació i sense aquesta pressió de Vox potser es posarien en marxa. Això passa ara, però ha passat sempre. Abans amb la dreta i ara l'extrema dreta.

Els fets d'avui em recorden el que sempre he dit sobre l'esquerra a Espanya. No juga al seu camp, sempre ho fa al camp de la dreta i molt pressionada, i això comporta que no pugui desplegar tota la seva ideologia, perquè té por de perdre la cadira, que al final es queda sense. A diferència de la dreta, que quan governa tira endavant els seus projectes, aprovant les lleis a la seva conveniència, l'esquerra s'espanta i, per por de perdre, no ho fa. Aquí rau el greu error del PSOE que ha fet que fins i tot quan es troba a l'oposició hagi renunciat a molts dels seus principis. No se sent còmode i per això esdevé temporal i poc efectiu.

Veurem quines són les primeres conseqüències d'aquesta convocatòria de Vox. Veurem com reacciona el govern, però també els partits de la dreta espanyola que en algunes comunitats fan coalició amb l'extrema dreta. És també un toc d'alerta a la capacitat de convocatòria del seu rival. Això pot desfermar un nou impuls encara més dretà, per no quedar en evidència i perdre vots a favor de Vox.

El govern del PSOE i Podemos hauria de saber fer valer la majoria de govern que tenen, que penja d'un fil, però no deixar-se enfonsar pel primer atac que reben de l'oposició, amb uns motius molt poc defensables, però que saben com fer-los semblar creïbles. Veurem de què és capaç i quantes passes enrere provoca la manifestació d'aquest dissabte.

Som més a prop d'unes noves eleccions

Cada vegada són més les veus que apunten a un avançament de les eleccions catalanes, sobretot ara que el president, com deia jo mateix ahir, es troba a la corda fluixa. La resolució que se'n tregui de la situació del president de ben segur afectarà a la convocatòria o no de les eleccions.

Què en pensen els partits? A mi em fa l'efecte que a ERC li interessa unes noves eleccions perquè estan convençuts que en aquesta ocasió superaran a JxCat. Aquestes eleccions tindran aquest al·licient, de veure qui queda primer, però també es produirà un intercanvi de vots entre PSC i C's. Està per veure si la pujada del PSC serà significativa, però tot fa pensar, vistos els resultats de les generals passades, que C's ha de baixar i una bona part dels seus vots han d'anar a parar al PSC. Però això s'ha de veure.

El tercer repte i element a tenir en compte és l'equilibri entre els partits independentistes i els constitucionalistes. Ja portem unes quantes votacions observant-ho i les variacions no són gaire importants. Els vots passen d'una formació a l'altra, però respectant el bloc.

Una curiositat a tenir en compte és el fet que ara que es podria aconseguir aprovar els pressupostos, ara es convoquin noves eleccions.

Això s'acaba, però continuarà

Tanquem l'any amb dues incògnites a resoldre, si més no que són prou significatives. Per una banda ens falta saber què dirà el Tribunal Suprem sobre la immunitat d'Oriol Junqueras i la possibilitat que exerceixi d'eurodiputat, i per l'altra estem expectants què dirà el Consell Nacional d'ERC sobre l'acord en les negociacions dels seus dirigents amb el PSOE, per fer Pedro Sánchez president.

En el primer cas sembla que el senyor Marchena creurà el Tribunal de Justícia de Luxemburg i farà cas a l'Advocacia de l'Estat, perquè d'alguna manera s'acabi aquest trist sainet. Tot fa pensar que cedirà i Oriol Junqueras, potser acompanyat de policia, podrà assistir a les sessions d'Strasburg i Brussel·les, però com que en aquest nostre país tot és possible, haurem d'esperar uns dies per saber-ho.

Quant a ERC sembla ser que la reunió del dia 2 de gener és una pura formalitat, i que tot està ja decidit. És a dir, que mereix poca confiança el que pugui dir el seu Consell Nacional. A vegades és una excusa dir que són assemblearis, perquè al final qui decideix és la direcció del partit. 

També el president de la Generalitat rebrà informació de què ha pactat el seu vicepresident amb el PSOE. Un fet que podria ser també una mica insòlit. És que el president a hores d'ara encara no coneix la lletra de l'acord? És cert que parlen de diàleg entre governs, perquè de moment és estrictament entre partits, però... fa mal, no?

Que acabeu l'any molt bé i, si és possible, que comenceu el nou any encara millor!

Els partits independentistes es posen d'acord en reviure la marmota

Una vegada més, al meu entendre, els partits independentistes tornaran a fer el ridícul debatent temes importants, però de manera folklòrica, al Parlament. No n'hi va haver prou ara fa dos anys, que hi han de tornar? De què servirà?

Estic molt d'acord amb la reprovació del rei i que en un Parlament es pugui parlar de tot sense censura prèvia, però penso que tornar a debatre sobre resolucions que no van més enllà de les formes, ho trobo inútil, una pèrdua de temps o, potser, una manera de dissimular la manca de govern que pateix Catalunya.

Els feia més intel·ligents i em preocupen. Em preocupen perquè estan al capdavant d'un govern paralitzat, que no mou fitxa més enllà de les postures inservibles en un moment que la ciutadania ha sortit al carrer a denunciar la sentència injusta als condemnats pel Procés. Què ha fet el govern?

Un govern format per dos partits independentistes que es troben enfrontats, tots dos intentant mantenir el primer lloc i barallant-se en temes importants, però posant-se d'acord amb temes innocus.

Es tracta de demostrar que no ens rendim a les sentències judicials i els mandats del Tribunal Constitucional, i prou? Aquí ens quedem? Doncs, si no hi ha ganes d'avançar, val més estalviar-se discussions que no porten enlloc. Sé que per alguns la decisió dels partits independentistes els dóna marxa i entusiasme, però a mi més aviat em fa llàstima.

Necessitem un lideratge fort i assenyat que rellevi els polítics actuals, els parlamentaris i de govern, perquè puguem avançar i solucionar els problemes que se'ns acumulen. Ja n'hi ha prou de fer el ridícul i auto-enganyar-nos. Si no en saben més, que ho diguin i pleguin. La Història serà dura amb ells, pel què han fet i el que han deixat de fer.

A la busca i captura del vot

A qualsevol preu, la recerca del vot és primordial. No importa principis ni coherència. No serveix pensar en el passat i en tots aquells discursos polítics si no serveixen ara per acaparar més vots. L'exemple més evident és en mans del PP i, sobretot, del PSOE.

Les eleccions d'aquest novembre han de servir per recuperar vots que varen anar a VOX i C's. Aquests últims sembla que han tocat sostre o això és el que creuen els dos grans partits de sempre, i cadascun d'ells es baralla per esgarrapar vots. Gent desencantada amb Rivera i que poden tornar a estimar la dreta del PP o la dreta del PSOE.

Només això explica perquè en campanya electoral el PSOE juga amb la cara més dretana que pot, i acusa l'oposició d'esquerres, com Podemos, de ser una extrema esquerra. És cert que des de la posició del PSOE, en clau electoral, el discurs de Podemos està mooooolt a l'esquerra.

En tot això el principal enemic és Catalunya, que continua condicionant la política espanyola. La solució que pren el PSOE és la d'oblidar el diàleg i posar-se al nivell de C's i PP. No volen perdre vots d'enlloc. Després, si guanyen, ja matisaran, però ara és lluita ferotge per no ser considerats dèbils davant l'afronta de l'independentisme i el govern català.

Suso de Toro anima els catalans a manifestar-se

En el seu article, l'esperança, al diari ARA, Suso de Toro explica per què els catalans hem de manifestar-nos aquest onze de setembre. Ens anima a defensar les nostres vides i llibertats, que no tothom ho pot fer, i afegeix que ells, que no ho poden fer, es beneficiaran del nostre exemple de dignitat i valentia.

Aquests darrers dies he anat comentat els dubtes sobre la participació o no a la manifestació d'enguany. A diferència dels anys anteriors, ens trobem molt cansats, no pas de sortir al carrer, sinó d'observar que els polítics independentistes ens fan molt poc cas. S'omplen la boca de grans proclames, que espanten els unionistes a no participar de la festa, però al darrere només hi ha palla.

Per tapar la boca els detractors de la Diada, et sents cridat a participar-hi, per demostrar que no hi ha res tancat, però emprenya deixar massa contents els partits independentistes que ens ho paguen malament.

L'escrit de Suso de Toro, com és habitual en ell, desprèn un regalim d'enveja sana per la nostra situació política i econòmica, pensant que a Galícia són molt lluny de tot plegat. No podem pecar d'optimisme, perquè després ens arriba la patacada, però també va bé llegir, de tant en tant, escrits que t'alegrin una mica l'estona. 

Un pas endavant per a la dona saudita

Una notícia que no ho hauria de ser, és el fet que a l'Aràbia Saudita les dones ja poden tramitar el passaport sense necessitat que els hi autoritzi cap home, i poden divorciar-se, casar-se... Som al segle XXI i se'ns fa estrany que aquesta situació no hagi estat vigent fins ara. Ho sabíem perquè les notícies de qualsevol racó del món ens arriben en segons, però se'ns feia difícil d'entendre. Probablement culpàvem els homes de la situació, quan es tractava d'una norma que venia de l'autoritat i tradició.

Si mirem la nostra història observarem que no fa tants anys que a països com Espanya la dona necessitava l'autorització del marit per fer moltes de les accions que l'home feia amb tota naturalitat. És per això que ens hem d'alegrar que Aràbia Saudita adopti aquesta llei alliberadora per a la dona, i desitjar-los que vagin avançant en la línia de la igualtat. Nosaltres encara no hem arribat al punt ideal i lògic. Tenim unes lleis que hi ha partits constitucionalistes que voldrien abolir, com és el cas de Vox, i que fan amics al PP i C's. És per això que encara hem d'estar alertes perquè ningú no ens marqui un gol, amb nocturnitat i traïdoria.

Encara sense president

Tal com es preveia, si més no a partir de les notícies d'ahir dimecres sobre l'evolució de la negociació entre el PSOE i Podemos, avui Pedro Sánchez no ha obtingut suficients vots favorables per aconseguir la presidència del govern. Tampoc fa l'efecte que ho intenti abans del 23 de setembre, que és la data límit abans no es convoquin les eleccions, de manera automàtica. Dóna la impressió que Pedro Sánchez tingui molt clar que unes noves eleccions l'afavoriran, mentre que els partits de la dreta s'estan fregant les mans. PP i Vox no hi tenen res a perdre, o almenys això és el que creuen.

Des de Catalunya hem observat el paper que han jugat els partits independentistes, un no de JxCat i abstenció per part d'ERC, i hem intentat entendre la jugada. Probablement comprensible el no de JxCat, i més sorprenent l'abstenció d'ERC, sabent que amb això no n'hi havia prou per donar-li la presidència a Pedro Sánchez. Per què ERC no hi ha votat en contra?

Els darrers dies s'ha vist ERC amb molt interès perquè Pedro Sánchez aconseguís la presidència. No vull entendre que hi vegin en ell la solució al conflicte entre Catalunya i Espanya. Així, com s'explica?

Una repetició de les eleccions espanyoles en què beneficia o perjudica a Catalunya? És aquesta la lectura d'ERC? Pedro Sánchez ha deixat molt clar què en pensa del procés i de les aspiracions catalanes de convocar un referèndum pactat. Llavors què se'n pot treure de la seva presidència? 

No tot està tancat, i ens queden gairebé dos mesos per constatar si les postures es mantenen o bé hi ha algun canvi que eviti la convocatòria de noves eleccions. Estarem amatents!

Reclamen que l'ANC lideri, que lideri què?

Comentava un dia d'aquests que l'ANC estava en contra del pacte de JxCat amb el PSC a la Diputació de Barcelona, i avui hem conegut que un sector crític a la direcció de l'entitat protesta pel seguidisme que fa als partits independentistes. Jo més aviat parlaria de paràlisi, perquè així estan els partits independentistes i només s'ha mogut per fer els pactes que tant s'han criticat.

Aquest sector crític demana a la direcció de l'ANC que prengui el lideratge de la mobilització, ja que els partits no fan res. Critica la seva actitud i hi veu massa militants infiltrats entre la direcció, que només posen pals a les rodes. 

El tema es fa interessant, i em pregunto com s'ha de mobilitzar l'ANC, com ha de prendre el lideratge per fer què? Si els partits independentistes estan perduts barallant-se per veure qui té més cadires a les institucions, què podrà fer l'ANC per avançar en el procés? Demanaran que la gent tornem a sortir al carrer? A reclamar què? 

La meva humil opinió és que mentre tinguem els polítics que tenim, difícilment aconseguirem avançar en gairebé res. Ara estan parats, potser amb l'excusa de conèixer la sentència judicial del procés, però els mesos van passant i només portem una llei aprovada al Parlament. I quan coneguem la sentència, què? Ja hi han pensat, o llavors s'hi posaran a pensar-la. Hem de tornar a ser els ciutadans els que movem fitxa? I els polítics continuaran sense reaccionar?

No sé què passarà demà dissabte a Girona, a la reunió del plenari del secretariat nacional de l'ANC, però el paper a jugar, en aquests moments, tampoc és clar, i la ciutadania que porta molts mesos recollint consignes, començar a estar cansada, no tant per sortir al carrer, com per comprovar que no serveix per a res.