Cinc anys caducat

Aquests dies he parlat un parell de vegades sobre la independència dels poders legislatiu i judicial, arran de totes les protestes que els jutges han protagonitzat, amb el PP al costat, en contra de la llei d'amnistia que el PSOE i els partits independentistes catalans han pactat com a penyora per votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Avui es compleixen cinc anys de la data de caducitat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i torna a ser motiu per parlar del tema.

Per què no s'ha renovat el Consell? Per manca d'acord dels dos partits polítics majoritaris. O sigui que, per entendre'ns, un tribunal del Poder Judicial no es renova perquè no ho volen els partits polítics que formen part del Poder legislatiu. És això separació de poders? No hauria d'anar cadascú pel seu compte i no voler interferir en els afers dels altres? Oi que els membres del Congrés de Diputats, els que legislen, no els nomenen els jutges? Per què els diputats han de nomenar els membres del CGPJ?

Formulades així les preguntes, es podria dir que em posiciono amb el PP que, ara que no té majoria absoluta a les dues cambres legislatives, s'avindria a renunciar a l'elecció dels magistrats, que sí veia bé quan podia decidir a qui hi col·locava. Jo ja m'entenc.

Ara el PP demana al PSOE de canviar les regles de joc i que siguin els jutges els que decideixin a qui col·loquen als seus tribunals. Uns tribunals que podran tombar allò que puguin decidir els altres dos poders, l'executiu i el legislatiu. Ah!, això ja els va bé als populars, però què hi veuen els socialistes? El tarannà dels jutges espanyols és totalment conservador, en la línia més extrema de la dreta. Per tant, si ells poden decidir qui hi col·loquen, està clar de quin color quedarà el Poder judicial. I ja som al cap del carrer!

Si la sobirania resideix en el poble, vol dir que els ciutadans d'un país són els que decideixen qui volen que els governin, per tant, qui ha de legislar i executar les lleis, però esclar, si resulta que el Poder judicial pot tirar per terra qualsevol decisió presa pels altres dos poders, on està la sobirania? Potser, i ho dic jo que soc totalment neòfit, la solució passaria perquè els ciutadans poguéssim votar els jutges. No seria més democràtic? I arribem on érem: si la solució passa perquè el poble voti els jutges, i nosaltres hem votat els nostres representants polítics, què té de dolent que siguin aquests els que decideixin quins han de ser els jutges escollits?

Tenim o no tenim taula de diàleg?

Pedro Sánchez ja ha trobat l'excusa per no començar a dialogar amb Catalunya. El gran pacte d'ERC per a la investidura del president espanyol es basava en aquesta taula de diàleg que s'havia d'iniciar quinze dies després de la presa de posició. De moment la resposta que dóna Sánchez és que no hi haurà taula fins que no hi hagi nou govern català. I això quan serà? Se'n va al mes de maig o juny, en el cas que es pugui formar govern amb facilitat, en funció dels resultats electorals.

Què diu ERC? Sembla ser que insisteixen que la taula de diàleg s'ha de constituir encara que a Catalunya s'anunciïn eleccions, i és lògic que insisteixin perquè queden amb el cul enlaire. Aquestes darreres setmanes han parlat de l'èxit de l'acord amb el PSOE i ara se l'hauran de menjar... 

La decisió de Pedro Sánchez no és tan inversemblant. Puc entendre que no vulgui iniciar un diàleg seriós entre governs, amb un govern que té data de caducitat, i la té amb un trencament manifest entre els dos partits del govern. Es pot entendre la decisió, però ERC queda en una posició estranya. Com haurà de reaccionar ERC? Haurà de donar suport als pressupostos de PSOE-Podemos? Decidirà no donar-hi suport fins que no es constitueixi la taula de diàleg?

Ahir ja parlava que entràvem en campanya electoral cinc mesos abans de les eleccions. Serà un període molt cansat i interminable. Haurem de buscar anècdotes i sortides de guió que ens distreguin perquè no se'ns faci tan feixuc. Els dubtes sobre com actuarà ara ERC poden ser motiu de distracció i que tots plegats especulem sobre la seva col·laboració o no en la governabilitat d'Espanya. És ben bé que no hi ha manera de sortir d'aquest atzucac general. Ara que semblava que ja podíem funcionar a nivell d'Espanya, tornem a estar encallats a nivell català. Fa massa temps que hi estem!

Encara espanyols malgrat el cor ens situï molt lluny

Escriure avui per ser llegit demà és una pràctica que en aquests moments pateix el síndrome de la caducitat portada a l'extrem. El que digui ara, d'aquí a un quart pot ser totalment obsolet i sense interès. L'única cosa que se salva són els pensaments, les reflexions i les opinions situades en el seu propi context.

Som o no som independents? On som en aquests moments? Mentre escric continuem dins d'Espanya, però quan es llegirà l'escrit hi continuarem sent?

El que tinc molt clar és que al llarg dels meus seixanta i escaig anys de vida, mai m'he sentit estimat per Espanya, i no em refereixo als espanyols, perquè no tothom pensa i actua de la mateixa manera, sinó estimat pels seus governs i institucions judicials i legislatives. Ni en temps del dictador, on se'm prohibia parlar i expressar-me en català, ni ara que cada vegada tenim més problemes per defensar la nostra llengua, després d'un miratge fruit de l'aprovació de la Constitució i l'Estatut d'Autonomia.

No m'he sentit estimat, sinó forçat a acatar les seves ordres fossin legítimes o no, encara que siguin legals. En cap moment m'han ajudat a estimar-los ni a sentir-me agraït. Sempre m'ha semblat que com a molt em feien concessions amb la llengua i la cultura, sempre però, amb un seguiment i l'amenaça de la censura en tot moment.

Per sentit comú i formació, m'han explicat que les amistats i les correspondències s'obtenen gràcies al bon tracte i respecte als que potser no pensen com tu, però mai amenaçant-los i molt menys empresonant-los i a cops de garrot. Aquesta ha estat, sobretot, la política del PP, tant del PP espanyol com del PP català, i des de la seva constitució, encara amb més radicalitat de C's.

És per tot això que no em sento ni em podré sentir mai espanyol, per més que estimi molts espanyols que són víctimes també de la mala praxi dels nostres governants. Creia en la possibilitat d'una Espanya federal, però amb aquests polítics és impossible. Podré continuar essent espanyol, però el meu cor mai se'n sentirà.