Més robatoris de coure

El robatori de cable de coure és un fet que es repeteix de manera continuada al nostre país. La primera conseqüència és l'afectació als usuaris de Rodalies. Un entrebanc més per al bon funcionament del servei que fa temps que reivindiquem. Hem d'exigir responsabilitats a les empreses, i subsidiàriament al govern, quan la culpa és de mala gestió o manca d'inversió, però en aquest cas...

Els robatoris de cable o els atropellaments no els podem vincular amb la gestió, però ens hauríem de preguntar si realment tenim prou protegit el recorregut de Rodalies, sigui per evitar robatoris, o bé l'accés de persones fora dels passos autoritzats. Desconec si s'hi està treballant, si es té consciència de la necessitat d'aquesta protecció i si hi ha cap previsió de quan podrem tenir un sistema de protecció que com a mínim redueixi el nombre de robatoris, i encara amb més motiu els atropellaments.

Els lladres, una vegada s'han apropiat del coure el porten a vendre i la pregunta que ens fem és si els compradors de coure estan controlats. Hem de suposar que qui compra als lladres és plenament conscient de la procedència, per la qual cosa n'és també responsable. Es ven al país? Es ven a l'estranger? 

En general, tenim un problema no només d'incivisme, que també, sinó de vandalisme i delinqüència que no es resol fàcilment i que afecta la convivència del país. Robatoris, atracaments, apunyalaments i estrebades són constants, i encara que se'ns digui que el nombre de delictes ha disminuït, la sensació de la gent no és aquesta, i els diaris en van plens. 

L'Administració té l'obligació de posar ordre on no n'hi ha, i nosaltres de col·laborar-hi. Sabem que els delinqüents, els lladres, els criminals, són uns pocs, però fan molt de soroll i creen alarma social. No podem permetre que uns pocs alterin i condicionin la vida de la majoria, i en això cal insistir-hi i exigir mà dura contra qui perjudica la convivència.

Armes blanques i sensació d'inseguretat

Massa sovint llegim sobre apunyalaments a la via pública. Al nostre país, sortosament hi ha pocs trets en comparació amb altres, però l'arma blanca és molt present, i això vol dir que hi ha persones que es passegen pel carrer amb ganivets a la butxaca. Algunes vegades entenem que es tracta de baralles entre bandes antagòniques, però en altres ocasions són fruit de l'espontaneïtat. No sé què és pitjor.

El pitjor de tot plegat és la sensació d'inseguretat que es respira, que exagera la realitat, però que és comprensible. No saps mai què et pot passar, sobretot si et mous amb transport públic o freqüentes espais de lleure molt massificats, amb excés de begudes i substàncies diverses.

I això ho veiem a ciutats grans, però també ens hi trobem a casa, a poblacions relativament petites on semblaria que no hi ha de passar mai res. 

Davant dels fets hi ha qui demana més càmeres a la via pública o més policies passejant. Sabem que ambdues coses no resolen el problema de les agressions, però sí que ajuden a millorar la sensació de seguretat que no hauríem d'haver perdut mai.

La nostra vila té un problema, que s'arrossega des de fa molts anys, de relació entre la policia local i els vilatans. S'ha reclamat moltes vegades poder veure els nostres policies passejar pels carrers i places. Ser propers a la ciutadania, vetllant per la seva seguretat, però també interessant-se per tot allò que els pugui passar. També als establiments, on caldria fer una ullada i parlar amb els seus propietaris i dependents.

L'excusa sempre és la manca de personal, però al meu entendre hi ha una raó més important i és que no s'està per la feina. No es veu bé la policia de barri, la policia de proximitat, i només ens trobem els policies quan ens han de sancionar, o ni tan sols en aquests casos.

Demanaria al govern municipal un canvi en la manera de gestionar la seguretat viària. Fer sortir la policia al carrer per estar al costat de la gent i fer-nos entendre que podem comptar amb ells a tota hora. De moment estem molt lluny d'aquest objectiu.

Ball de ganivets

No sé si a mi m’ho sembla o és que no podem fer un pet que no se n’assabentin el veí, però el cas és que no hi ha dia que no llegeixi al diari una notícia relacionada amb ganivetades, algunes de les quals tenen conseqüències irreversibles. Què ens està passant? 

La conclusió a què arribo és que cada vegada tenim comportaments més violents, però no és una violència sobtada, sinó que les víctimes es troben davant d’individus preparats, que porten l’arma a sobre. No és una violència gratuïta. Premeditada?

Sense justificar-ho, puc entendre que alguna persona se li giri el cap, per una discussió, una baralla…, però anar armat pel carrer ja és tota una altra cosa. Anar-la a buscar després de la baralla, tampoc és una reacció instantània. Què els ve al cap? Tanta agressivitat corre per dins?

Avui el diari parlava de l’apunyalament a un noi d'11 anys. No sé l’edat de l’agressor. Ens hem tornat bojos?

La vida no és fàcil per a tothom. Hi ha problemes de convivència, amb famílies desestructurades, amb lligams familiars complexos, amb dificultats per viure. Hi ha moltes persones vivint en la indigència, amb problemes per accedir a un habitatge, a una feina, o per obtenir permís de residència i treball, però tot això no és excusa. És més, ens trobem amb agressors que no compleixen cap d’aquests estereotips. Són persones que consideraríem normals, com tu i jo. Llavors, on és el problema? Què ho provoca tot això?

No podem donar la culpa als nostres polítics, però sí que els hauríem de demanar que ho tinguin present. Que investiguin què ens està passant a tots plegats i intentin trobar solucions que alleugereixin la situació. No podem continuar amb aquesta escalada de violència. No em serveix que em diguin que la percepció no s’ajusta a la realitat perquè hi ha víctimes i, per tant, hi ha agressors. 

És una feina de tots. Intentem rebaixar la intensitat amb què vivim. No anem tan revolucionats i potser així aconseguirem rebaixar el suflé. Tant de bo es redueixin les notícies alarmants que han anat in crescendo. Si no ho aturem, ens aclapararà a tots.