Què puc fer jo per...

Es tracta de canviar el discurs. En lloc d'estar massa pendent de què poden fer per a mi els altres, intentar preguntar-te què puc fer jo pels altres. Segur que pensant-hi una mica i intentant fer aquest exercici es transforma el teu posicionament i la manera de veure l'entorn. Quan convius no només has de mirar de treure profit de les coses, sinó que també has de procurar entendre i analitzar de quina manera pots contribuir a millorar la societat.

Això pot semblar molt solemne o, per alguns, una cursileria, però jo no ho veig d'aquesta manera. Estic convençut que tothom que ha viscut l'experiència d'ajudar a una altra persona, encara que sigui momentàniament i per un fet molt simple, ha rebut la recompensa en forma de satisfacció i d'estimació. No costa tant!

Som quinze mil persones a la vila, totes molt diverses i amb sentiments, objectius i ideologies diferents, però tenim en comú la voluntat, o si més no, la necessitat de conviure i fer-ho fàcil. No sempre ho aconseguim, i la majoria de vegades és per manca de voluntat. Perquè som poc autocrítics i, en canvi, ens costa molt poc veure què fan malament els altres. 

Els altres s'equivoquen moltes vegades, però nosaltres no quedem enrere. I si no en som conscients ens amargarem pensant-nos que som les víctimes, les persones que ho fem tot bé i que no ens entenen. 

Només has de fer una passejada pels nostres carrers i adonar-te de com està la vila. Què hi manca, què caldria modificar, què s'està fent malament o se'n té poca cura. Abans d'etiquetar els culpables hem de mirar què fem nosaltres perquè la vila sigui millor. Fumem i llencem les burilles a terra? Passegem el gos i li permetem que es pixi a qualsevol lloc, mai a casa nostra? Utilitzem les papereres? Quantes vegades no hem vist alguna persona obrint un paquet de tabac i llençant els papers a terra? 

Conviure no és fàcil, però sobretot perquè no tenim la voluntat de contribuir, respectant els drets dels altres i fer-los la vida més fàcil.

Atenció amb el foc!

Em preocupa llegir notícies d'incendis dels nostres boscos, després d'un estiu càlid, però tranquil. Resulta curiós veure com després d'un estiu calorós, com acostumen a ser els nostres estius des de fa uns anys, sense que s'hagin produït greus incendis, ara, que la calor sembla que ha marxat, tinguem notícia d'incendis que, encara que no siguin molt grans, comporten problemes i risc.

L'incendi de l'Alt Empordà, amb força vent i humitat molt baixa, m'imagino que té els elements necessaris perquè una petita distracció pugui causar-lo. Si realment es tracta de badades humanes, és quan hem de donar un toc d'atenció i demanar que les persones no juguin amb foc, sobretot quan es troben prop d'un bosc. 

Durant els mesos de juliol i agost hem passat de puntetes, gairebé sense respirar i mirant de reüll, per no haver de trobar-nos amb la notícia d'un greu incendi en una part o altra del país. Tots recordem els grans incendis que vam patir fa uns quants estius, i sembla que darrerament estem de sort. Aquesta angúnia de l'estiu, i que ara havíem ja pràcticament oblidat, ens ha sorprès quan menys ens ho pensàvem.

Desitjo que tot quedi amb un ensurt i que no tingui greus conseqüències. Perquè, al marge dels problemes que poden ocasionar a famílies afectades, és un perjudici per al conjunt del país. Quan estimes la terra, et dol que un descuit, per no parlar dels focs intencionats, pugui desgraciar una part del país. El mal apareix en un instant, mentre que el bé s'ha de conrear sempre, amb esforç i sacrificis.

Patriotes

Us haig de confessar que la paraula patriotisme o patriota em fa una mica d’angúnia. Em sembla molt bé que la gent s’estimi el seu país, o fins i tot diria que ho trobo necessari per a la nostra salut. És bo sentir-te arrelat a un territori, formar part d’una cultura, amb unes tradicions, un passat que recordes amb orgull. Sempre he pensat que la gent desarrelada té moltes dificultats per socialitzar i trobar-se còmode i contenta on li ha tocat viure i això no és bo per a la societat en general. És quan necessiten de nosaltres per aprendre a estimar el país d’acollida sense renegar de les seves arrels. 

    Però una cosa és estimar la terra i la seva gent, i l’altra pensar que som els millors i que els altres no hi tenen cabuda. Ja sé que ser patriota i acollidor és totalment compatible, però estem massa acostumats a veure un patriotisme excloent, i aquí hi ha el problema.

    Els catalans, que hem rebut de totes bandes pel fet de defensar una llengua i una cultura en un país sense estat, dependents d’un estat centralista i excloent, sense necessitat d’estar pensant en el període dictatorial, hem caigut en la trampa d’exagerar el sentit de pàtria, a vegades posant-nos al nivell dels que no ens volen. No ens volen diferents, però ens volen a dins, encara que només sigui pel sistema de finançament implantat, amb una aportació important i un retorn ridícul.

    L’altre dia, al programa de Catalunya Música Tots els matins del món, demanaven música que els suggerís la paraula pàtria, i vaig pensar en tot això. Es podia interpretar en el bon sentit, però alguna cosa em feia sentir incòmode. Jo em quedo amb estimació al país i la seva gent i passo una mica de puntetes amb això del patriotisme.

Conèixer el nostre patrimoni

Aquesta tarda he assistit a la presentació del Mapa del Patrimoni Cultural d'Arenys de Mar, un treball realitzat per la Diputació de Barcelona, amb l'objectiu de recollir elements del patrimoni cultural i natural del municipi, valorar-los, protegir-los i fer-ne difusió. Conèixer el nostre patrimoni i estimar-lo és la millor manera de sentir-te arrelat al territori, hi hagis viscut tota la vida o siguis un nouvingut. 

    La ignorància és la principal causa del desastre, de la violència, de l'incivisme. Si ens fixem en els posicionaments populistes d'alguns partits polítics ens adonarem que el seu principal objectiu és combatre la cultura i el coneixement. Si aconsegueixen pobresa cultural i intel·lectual es poden perpetuar en el poder. Tot el que sigui promoure la cultura va en benefici del benestar social.

    L'acte, que ha començat tard com és tradicional a la nostra vila, avui "per problemes tècnics" i sovint per aquella rucada dels cinc minuts de cortesia, que alguns en diem de falta de respecte als assistents, ha estat presentat per la directora del Museu, ha comptat amb representants de la Diputació de Barcelona i del responsable del treball, en Jordi Montlló, que ens ha fet cinc cèntims de com ha anat tot el procés d'elaboració del mapa, i dels aspectes conceptuals.

    Ara es tracta de fer-hi una ullada, comprovar tot allò que tenim a la vila i, tal com ens han insistit, fer-hi les nostres aportacions, perquè el catàleg és viu i es pot anar ampliant a mesura que anem descobrint nous elements dignes de constar-hi, com el tram alçat del rial de sa Clavella, que figura al PEPPA, però no s'ha considerat en aquest catàleg, no sé si per la destrossa que l'antic govern municipal va fer de la banqueta, en pro de salvar uns arbres que varen considerar que s'havien de protegir, en lloc de substituir-los com s'havia fet tota la vida.

    A vegades falta sensibilitat en els polítics de torn, i per això és bo que els tècnics i experts en patrimoni hi puguin dir la seva i ens obsequiïn amb uns treballs com el que aquesta tarda ens han presentat, i que de ben segur en podrem gaudir i donar a conèixer.

I si no embrutéssim tant?

Acabo de veure, a les xarxes, una fotografia de la Riera d'Arenys, en el punt on hi ha el monument a la puntaire. Per cert, aquest cap de setmana hi ha la trobada anual on es preveu la participació d'unes 400 puntaires. Us animo a sortir i a saludar-les, i agrair que aquesta tradició continuï vigent, ja que forma part del nostre patrimoni cultural.

Deia, doncs, que he vist una fotografia ben bonica i m'ha portat a parlar de la necessitat, cada vegada més urgent, de trobar entre tots la manera que l'incivisme desaparegui dels nostres carrers i places, i aconseguir un Arenys més endreçat, que ens en puguem sentir orgullosos quan ens visiten amics i coneguts d'altres pobles.

Tots ens lamentem, si no tots, una gran majoria, que els nostres carrers presentin un estat lamentable de deixadesa, brutícia i destrosses gratuïtes, i tots en som una mica responsables. Acostumem a culpar els nostres governants de no netejar prou, ni fer-ho prou bé, i probablement es podria millorar, però si no ho embrutéssim tant tampoc caldria dedicar tants esforços per mantenir-ho net i polit.

Cada dia veiem algun racó o altre on s'acumulen bosses, mobles o trastos vells, quan tenim la manera de treure'ns-ho de sobre de manera civilitzada. I, com ja he dit moltes vegades, no respectar aquest ordre és una manera de demostrar que no ens estimem prou la vila, ni tampoc els nostres veïns, que no tenen cap culpa d'haver d'aguantar segons quines bretolades.

I això s'ensenya a casa. Tinc molt clar que les famílies que ho han treballat amb els seus fills no han hagut de patir la vergonya de veure com es comporten incívicament. 

Ara s'acosten els dies que Arenys s'omple de flors i és una bona excusa per arreglar els nostres carrers i fer-los atractius. Ja sé que s'abusa del paper i els plàstics i cada vegada hi ha menys flors naturals. Tampoc el temps hi acompanya gaire. Però si a sobre trobem que l'ornamentació ha de compartir espai amb la brutícia, les deixalles i les restes no reciclades que s'abandonen alegrament, no trobeu que tot plegat és una mica contradictori? Seríem capaços d'arreglar les nostres façanes tot l'any, sabent que ningú no ens ho farà malbé?

Ara que s'acosten les eleccions, les formacions polítiques prometen millorar la neteja de la vila. Jo diria que està bé, però que hauríem de dedicar esforços per fer pedagogia i aconseguir un comportament més cívic de tots aquells que s'ho han tirat una mica a l'esquena i ens ho fan pagar a tots.

En el comiat de la M. Àngels Tàpias

Avui hem acomiadat a la M. Àngels, acompanyats dels seus amics i amigues del Cor l'Aixa. No podia ser d'una altra manera, ja que la seva passió era el cant coral, i han estat molts anys els que n'ha pogut gaudir, els mateixos que els companys han gaudit de la seva amistat. 

La M. Àngels era una persona discreta. No volia protagonisme. Aquesta senzillesa de cor, feia que te l'estimessis, que t'hi trobessis bé al seu costat. Em sap greu no haver compartit més hores amb ella i en Jordi, a qui estimava i li oferia tot el suport que necessitava.

El record que tinc de la M. Àngels és el d'una persona disposada sempre a estimar, amb senzillesa i amb un gran cor. Hi ha persones que s'han de fer notar per sentir-se realitzades. La M. Àngels, no. Podia passar desapercebuda, però en el fons ella era present, i els seus amics, familiars i estimats n'eren plenament conscients. Gaudia veient com els altres eren feliços, en gran part gràcies al seu suport i saber estar. 

De la mateixa manera que ha viscut, la seva partida ha estat de manera discreta, sense fer soroll, deixant però un buit important a la vida dels que l'han estimat i viscut amb ella, rebent tota la seva gratitud i entrega. 

Tots sabem que tindrem un final, i estem disposats a acceptar-ho, però sempre esperem que arribi el més tard possible. Pensem que aquesta encara no era l'hora de la M. Àngels. Era massa jove i per això el dolor és més gran.

Desconeixia la malaltia de la M. Àngels, probablement perquè en Jordi també és una persona molt discreta, o perquè no coincidíem en les activitats que en aquests moments portem a terme uns i altres, i per això la mort de la M. Àngels m'ha sobtat i colpit al mateix temps.

L'església parroquial estava a vessar per acomiadar la M. Àngels, una mostra més de l'estima que la seva persona produïa entre tots els amics i familiars d'aquesta vila, però també coneguts i saludats. Si estimes seràs correspost, i en això la M. Àngels era un exemple. T'estimarem sempre, i procurarem cuidar el teu estimat Jordi, ara que no podrà gaudir de la teva presència, estima i protecció.

.

Cop d'estat dels magistrats

El dibuixant Miquel Ferreres, que ens ofereix una il·lustració diària a l'ARA, a la secció 'A la contra', és un provocador nat, però a la meva manera de veure-ho, molt oportú i encertat. Avui podíem veure el dibuix que acompanyo en aquest text, i que d'alguna manera explica el què està passant a l'estat espanyol, i que aquests darrers dies també he comentat en aquest blog.

També el periodista Antoni Bassas en parla a la seva columna i és ben cert tot el que hi diu. Realment el govern socialista i el seu partit polític en general, està experimentant allò que estava reservat per a nosaltres els catalans. El desprestigi cap al nostra Parlament, per part de la judicatura espanyola, ara també s'ha traslladat al Congrés de Diputats.

És una vergonya tot el que està passant, on la dreta espanyola, a través dels seus partits polítics, els seus mitjans de comunicació i els seus tribunals de justícia, no té cap mena d'escrúpol a l'hora de demostrar que és parcial, interessada i decididament bel·licosa, per evitar que la democràcia del nostre país tingui un respir.

No ho desitjo a ningú, i per tant tampoc m'agrada el que està passant al Congrés de Diputats, però d'alguna manera serveix per demostrar que la democràcia al nostre país està en perill, i que els catalans, amb més o menys raó, ens queixem amb arguments que se sustenten.

Probablement ens hem equivocat en moltes coses, però el que està clar és que des de sempre hem tingut una pressió molt forta perquè no aixequem el cap. Ens han buidat la caixa, no ens estimen, però no ens deixen marxar perquè necessiten els nostres diners.

A diferència d'altres països, on s'ha intentat facilitar les coses, ser amables i fer concessions per fer perdre les ganes d'independitzar-se una part del país, aquí a Espanya han intensificat encara més els greuges, els insults i la repressió, amb l'excusa de la sagrada unitat de la nació. Realment no som res més que uns súbdits sotmesos a la voluntat d'una majoria que ens menysprea, però que farà l'impossible perquè ens mantinguem sota el seu domini pels segles dels segles.

El govern socialista ha de prendre nota de quina és la realitat del país. Ells governen, però ho fan en tant i en quant els permet la dreta, que mai ha deixat de dirigir, directament o indirecta, el destí de la nació.

Incivisme latent

Dins del sac on acumulem elements que ens fan sentir impotents davant la realitat diària n'hi ha un que té moltes facetes i que, com a mínim a mi, em deixa sense saber com reaccionar. Em refereixo a l'incivisme.

Els catalans rebem bastonades per totes bandes, sobretot si t'estimes la llengua pròpia, la cultura, el país. Si valores la participació a la vida pública, el respecte a les persones i a l'entorn. Políticament no hi ha dia que no tinguis un motiu o altre per enfadar-te i sentir-te impotent per reaccionar. La injustícia és cada vegada més flagrant, i malgrat la evidència dels fets t'adones que no hi ha res a fer per canviar les coses.

L'incivisme, però, no deixa d'afectar-nos el dia a dia, i sigui perquè m'he anat fent gran, el cas és que cada vegada veig que l'incivisme va a més. Ja no es respecte res ni a ningú, i tens la impressió que els incívics ho tenen tot de cara. Els nostres representants polítics no fan prou per combatre-ho, i qui hi surt guanyant és el cara-dura de torn, cada vegada més abundant.

Aquests dies ha sortit a la premsa la notícia dels grafitis a façanes de comerços, i en concret de la botiga barcelonina Queviures Múrria, amb façana modernista. No cal que sigui un espai històric o reconegut, qualsevol façana es mereix tot el respecte, però t'adones que en l'incivisme no hi ha cap tipus de sensibilitat. Després ens queixem que la nostra via pública fa fàstic.

Penso que la deixadesa de tots plegats ha fet que els incívics hagin trobat la manera d'esplaiar-se sense perill, embrutant la ciutat pel simple plaer de fer-ho. Sempre he pensat que hi ha delictes que tenen una explicació, com pot ser el robatori, la qual cosa no justifico, però n'hi ha d'altres que no s'expliquen per l'absurditat i perquè no se'n treu cap tipus de benefici.

Entenc les dificultats per acabar amb aquesta pràctica incívica, però entre tots hauríem de fer l'esforç per trobar la manera de sensibilitzar la nostra societat i fer més difícil aquestes actuacions que ara observem amb tanta freqüència. L'estimació al país és un element que de ben segur frena actes vandàlics sense sentit, i és per això que penso que ens falta aquesta estimació per aconseguir un país millor, amb més respecte per a les persones i les coses. I això ho hem d'ensenyar des de casa, des de les institucions públiques, des de l'escola, des de les nostres organitzacions. No podem llançar la tovallola ni deixar que siguin els altres que se n'encarreguin.

Més sobre Pere Casaldàliga

Les reaccions a la mort de Pere Casaldàliga demostren la importància de la seva persona i la seva vida, i és significatiu perquè no estem parlant d'un home poderós, sinó d'un home de bé que amb l'exemple de vida ha fet feliç a moltes persones, desnonades i sense recursos, i ens ha fet reflexionar a molts d'altres.

És significatiu que tanta gent s'hagi parat a pensar i escriure sobre la persona que es va afrontar a tanta injustícia, fent el bé. Exposant la seva vida per als altres, els més humils i desvalguts, en un racó del món ple d'injustícia.

És bo que no només persones creients hagin vist en ell la persona de Jesús, fidel al seu missatge i a la raó de l'existència. Uns pocs han tingut la sort de viure al seu costat durant la seva vida, però a molts ens ha arribat el seu missatge. La importància de la coherència, de l'estimació sense més recompensa que veure els altres sobreviure i desempallagar-se de tantes servituds.

En uns temps difícils i amb inconvenients notoris, ens adonem de la sort que tenim en comparació a moltes altres persones, i reconeixem el mèrit de Pere Casaldàliga d'haver escollit el seu camí només pensant en els altres.

El seu recorregut per aquest món ens ha de servir per millorar la nostra actitud davant les dificultats, i l'agraïment a tots els béns rebuts. La sort d'haver nascut en un país on, malgrat totes les dificultats, ens podem considerar uns privilegiats. 

L'Església jeràrquia ha de reflexionar sobre el seu paper en aquest món i adonar-se que ha errat massa vegades el camí a seguir a l'hora de predicar la paraula de Déu. Nosaltres, però, hem d'assumir la nostra part de culpa a l'hora de col·laborar amb la pau al món, amb els nostres veïns, els nostres familiars i amics.

La coherència en política, un bé preuat

La coherència de les persones fa que puguis confiar-hi més o menys. En el cas de les persones públiques és important analitzar què diuen i què fan. Malauradament en política hi ha massa discursos per quedar bé, al marge de què practiquen els seus autors. Valors com la bona fe, el servei als altres o l'estimació i respecte a la diversitat, són cada vegada més absents en la política que es practica al nostre país.

Per un moment fem l'exercici de fixar-nos en polítics que probablement ens passarien desapercebuts, potser perquè no acostumen a sortir en les primeres pàgines dels diaris. Analitzem què diuen, com ho argumenten i fem-ne un seguiment. N'hi ha que fins i tot et fan dubtar dels teus principis i plantejaments, perquè hi veus una lògica, que potser no t'acaba d'agradar, però no només la saben vendre, sinó que t'adones que hi creuen i la practiquen.

Fixem-nos ara en aquells polítics que estan més o menys en la mateixa òrbita d'on ens movem nosaltres. Que pensem bastant el mateix i que no els considerem estranys. Mirem com actuen i assegurem-nos que no només són discursos amables, sinó que s'ho creuen i ho practiquen. No sempre és així, i això ens ha de fer pensar molt. 

Tots podríem fer un llistat de noms de polítics o persones públiques a qui elogiem la seva coherència. En algun cas ens podríem equivocar, potser perquè no som capaços de conèixer-los a fons, o perquè dissimulen molt bé el que fan, però l'exercici no és dolent, i probablement són les persones i no els partits els que ens han de fer decantar per donar-los la nostra confiança a l'hora d'exercir el nostre dret a vot.

Sóc conscient que els polítics amb poder de decisió ho tenen més difícil a l'hora de practicar la coherència a diferència d'aquells que pràcticament només poden opinar, però l'exercici d'estudiar les persones és igualment possible i pot esdevenir determinant.

Primera festa de Sant Jaume sense el pare

Avui és la primera diada de Sant Jaume sense el pare. Malgrat que a Catalunya ja fa molts anys que va deixar de celebrar la festa, el pare la tenia molt present i a casa es va convertir en un costum anar a passar uns dies a Andorra. Allà era jornada festiva. En les primeres ocasions també hi vàrem anar la Beth i jo. Encara recordo la vegada que esperant l'inici de la missa, en una església d'Andorra, ens vàrem adonar que també hi eren els meus oncles, la tieta Maria i el tiet Joan. El vespre abans ens havien vingut a desitjar una bona estada a Andorra i a felicitar el pare.

Recordar moments viscuts per la família t'adones de la importància que té cada cosa que fas. No hi ha res que no mereixi un record i és bo que aquests siguin positius, encara que puguin semblar insignificants.Bes

Tot i que el temps passa molt de pressa, noranta-cinc anys donen per a molt. Per haver viscut una guerra i la postguerra, haver format una família fent-la créixer del no-res, i oferint-li futur. Després de treballar molt, des de gairebé una criatura, i poder veure néixer i créixer les seves netes i néts, i fins i tot un besnét.

Sovint ens oblidem de viure, de ser conscients que som vius, que teixim una xarxa amb els amics, familiars i veïns, que tard o d'hora ens acull quan les forces flaquegen. En una data especial, recordar el pare és una manera d'agrair-li el que va fer per nosaltres, potser no sempre amb encert, però sí amb estimació i ganes de fer-ho el millor possible. Felicitats pare!

Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora

Aquesta tarda, en un tanatori desbordat, hem acomiadat en Jordi de la manera que ell hauria volgut i amb les persones que ha estimat i l'han estimat. Els companys de feina, que en molts casos són circumstancials, també li hem volgut dir adéu i explicar-li que ens ha deixat un buit molt difícil d'emplenar.

Durant l'acte de comiat, els amics i familiars l'han ben descrit, davant d'una multitud ben diversa. El que feia únic a en Jordi era la facilitat per travessar qualsevol barrera ideològica, cultural i social. No és estrany doncs que, tot i tenir els perfils polític i sindical ben definits, persones d'altres ideologies i pensaments també l'hagin plorat.

Qui no l'hagi conegut, després de l'acte d'aquesta tarda entendrà que aconsegueix una persona compromesa i dedicada als altres. A vegades et dol que no sigui fins que la persona ens deixa que no sobresurtin aquestes imatges tan evidents d'amistat i complicitat. Ho deia diumenge, el dia que va patir l'infart, que fins i tot els que s'hi havien barallat intensament i durant molt de temps, eren col·legues i amics, amb qui sabia compartir moments alegres. Aquests, ara, també el ploren i reconeixen que malgrat tot, en Jordi es feia estimar.

No diguem de les persones que l'han compartit en la festa, en la disbauxa, però també en el treball per construir una família, en un grup de treball, en una reivindicació i en la defensa dels drets més fonamentals.

Avui, una vegada més, hem alternat somriures i riallades. Amb anècdotes familiars i també dels amics del lleure. La frase repetida del capvespre ha estat: "Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora". El component independentista ha estat present com no podia ser amb en Jordi de protagonista. Segur que si Catalunya esdevé independent, Mataró recordarà en Jordi per la seva empenta, il·lusió i capacitat d'engrescar els altres. Vivia en la utopia, que és el que ens pot fer grans.

Qui és tan ingenu de demanar a Sánchez-Camacho que es disculpi?

Ni sensibilitat, ni transparència, ni estimació, sinó interessos econòmics. Espanya no pot perdre la gallina dels ous d'or i ho combat mentint i enfrontant els catalans amb els espanyols. Nosaltres tampoc hem estat encertats. Més aviat hem caigut en el parany dels diferents governs espanyols, però aquests mai s'han comportat de manera honesta. Els ha interessat que la resta dels espanyols ens arribés a odiar.

En un país normal, ningú aprovaria que el ministre d'Hisenda es negués a presentar les balances fiscals, amb l'argument que pot donar ales als sobiranistes. Tothom ho ha entès, però Espanya no és un país normal, i accepta i aplaudeix que el ministre no informi. Fa quatre dies aprovaven la llei de la transparència i a la primera de canvi se la salten. Les lleis a Espanya estan al servei d'uns quants.

La reacció del president extremeny vanagloriant-se dels recursos que aporta a la Universitat mentre Catalunya deu cinc mesos a la Universitat, quan està subvencionat amb un 26% del PIB, no té vergonya. Aquest és el país que ens estima i que diu que tots som iguals. Nosaltres som uns desagraïts, prepotents i interessats. Només volem independitzar-nos per la butxaca. 

Tot això és el que s'ha venut a la resta d'Espanya, des dels governs successius i la premsa casposa. El més trist de tot és, però, que això mateix s'ha dit des de casa nostra, per boca d'Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera, per defensar unes cadires, però mai Catalunya. 

Una societat desigual i mal governada

A mi, els que m'estimen, m'ho demostren, no necessàriament amb regals, sinó amb simpatia, escoltant-me i intentant fer-me fàcil la vida. Jo em puc creure que els espanyols ens estimen als catalans, però el que puc assegurar és que el govern espanyol, al llarg dels temps, no ho ha demostrat en res, sinó més aviat ha fet tot el possible per fer-nos la punyeta. Com diu el ministre Montoro, Catalunya està salvant Espanya, però ni tan sols ens donen les gràcies.

Però avui no vull parlar més del PP i de totes les mesures anticatalanes amb el suport de la senyora Camacho i companyia. Ho deixo per a un altre dia. Avui voldria parlar de la sort que tenim les persones que treballem, que no ens trobem a les cues per trobar feina, no estem pendents del saldo bancari per comprar i satisfer les primeres necessitats.

L'altre dia llegia que el nivell econòmic de les famílies havia recuperat la situació de 2007, amb la gran diferència, que alhora és preocupant, que havia augmentat les diferències entre les famílies. És a dir, tenim més famílies més pobres i famílies que són més riques.

Entenc que la monja Forcades i l'Arcadi denunciïn les desigualtats existents, en un món occidental poc sensible a la pobresa, i entenc que es demani que el nou estat a constituir tingui en compte aquesta realitat i treballi a fons la manera de resoldre aquesta injustícia. Ho dic perquè sovint en aquest bloc he criticat la seva campanya, però no és tant pel contingut, com per anar per lliure dividint la molt fragmentada societat catalana.

Ahir parlava de la campanya "Mataró, ciutat de valors". Voldria creure que servirà perquè arribi a tothom. No només a les persones d'un cert nivell intel·lectual i econòmic, sinó a tots els ciutadans i ciutadanes de Mataró, ja que és des de la persona més insignificant i anònima on podem trobar-hi uns valors que ens facin més persones i més sociables.

El govern extremeny o el sentit del ridícul

És cert que al costat dels insults de nazis que els catalans rebem per part de molts polítics espanyols, les declaracions del senyor Monago o bé, en aquest cas, del seu conseller d'administració pública, el senyor Pedro Tomás Nevado-Batalla, queden molt descafeïnades. Dir que el govern català ha de retallar per culpa de l'independentisme només es pot considerar ignorància o mala fe ridícula.

Ens trobem en aquella situació en què no saps si fer cas omís de tot el que es diu de nosaltres, o bé anar-ho guardant a la llibreta dels apunts, per si un dia ho hem de menester. El que desconec és si algun dia tota aquesta colla d'insultadors del regne s'adonaran del que han estat fent i els caurà la cara de vergonya, o bé són tan desgraciats que mai despertaran d'aquesta ignorància suprema.

Perquè hem quedat que era ignorància, oi? O ho deixàvem en mala fe? Tenim un sociòleg, el senyor Amando de Miguel, que de ruc no en té res. En el seu cas es tracta de venjança per no haver aconseguit els seus propòsits espanyolistes quan l'esperit independentista era cosa d'uns pocs i a més indefensos. La seva hipocresia no va ser prou forta per enredar a més gent, i ara es dedica a predicar per les espanyes, conreant un sentit anticatalà a partir de tòpics falsos i injúries. Els perjudicats són aquests polítics mediocres que corren per les files del PSOE i PP, que amb ple desconeixement de tot, es creuen les bajanades que els expliquen els falsos profetes. (S'ha de dir que durant molts anys, nosaltres els catalans també hi hem ajudat força. L'estratègia no ha estat mai el nostre punt fort).

Parlava de mala fe ridícula perquè ni en mala fe treuen un aprovat. Les seves declaracions no s'aguanten perquè no tenen arguments. Tot ho basen en les nostres aspiracions independentistes, i no veuen que quant més ens insultin i ens vulguin arraconar, més ganes tindrem de marxar-ne. A ningú no li agrada quedar-se en un lloc que no és estimat ni volgut. Aquesta és l'Espanya que ens detesta, però no ens deixa decidir què volem fer. Jo, així, no em quedo.

Un adéu a l'Ivan Llensa

Vull dedicar el post d'avui a la memòria de l'Ivan Llensa que ahir ens va deixar. Ha lluitat dins al darrer moment per superar una malaltia injusta que no ha pogut vèncer. L'Ivan, amb qui compartíem equipament aquests darrers anys, es feia estimar. La Mari, que treballa al centre cívic Pla d'en Boet, segur que l'ha trobat a faltar tot aquest temps de baixa per la malaltia. La Mari era una de les víctimes de les bromes de l'Ivan, una víctima agraïda i que s'estimava.

Només he coincidit amb l'Ivan dues vegades des que vaig saber que estava malalt, i se'l veia animat, o si més no ho aparentava, tot i que les possibilitats de sortir-se'n eren ben poques. Totes les persones que conec i sé que coneixien l'Ivan, l'estimaven, perquè això ho tenia l'Ivan, es feia estimar. Podies ser molt diferent i pensar d'una altra manera, però això no treia que et sentissis bé amb ell.

Demà a la una del migdia, a la Basílica de Santa Maria de Mataró, molts amics de l'Ivan aniran a acomiadar-se i agrair-li els anys d'amistat. Encara que pugui semblar un tòpic, de ben segur que l'enyorarem. Sobretot els companys i amics amb qui compartien moltes hores de treball. A Mataró Ràdio tots els seus oients i seguidors. I a Pla d'en Boet, la Mari, l'Anna, i tots els que coincidíem en els passadissos del centre cívic, i intercanviàvem salutacions i alguna broma. Adéu Ivan. Gràcies per haver-te conegut.

Buscant candidats i candidates a la ciutat de Vic

Avui he vist que el diari El Periódico organitzava un any més el premi al català o catalana de l'any, en aquest cas el 2012. No acostumo a participar en aquestes votacions, i encara menys quan es tracta de proposar noms, perquè o bé caus en els tòpics o en suggereixes un que ningú més hi ha pensat.

Per exemple, avui pensava en l'Enriqueta Anglada d'Abadal, que l'any 1963 va fundar la Coral Canigó de Vic. És a dir, ara fa cinquanta anys, però en tot cas ho hauríem de deixar per l'any vinent, quan busquem la catalana de 2013, a més, això va passar a Vic i nomenar-la catalana de l'any... probablement seria una exageració, encara que per a un part de la ciutat i uns quants cantaires ha representat prou.

Sense moure'ns de Vic hi ha una persona que ha tingut molt més ressò a nivell de país, i que en aquest cas sí que ha celebrat, durant l'any 2012, cinquanta anys del seu primer conte il·lustrat. Em refereixo a la Pilarín Bayés, que ja figura a la pàgina www.cataladelany.cat, com una possible candidata.

Podríem buscar catalans o catalanes amb projecció internacional, i en aquest cas els i les esportistes prenen un cert relleu. No sempre, però, hem de pensar en els noms que es coneixen a l'exterior, sinó que també és bo tenir en compte aquelles persones que al seu voltant ha provocat admiració, respecte,  estimació...

El col·legi de l'Escorial, de Vic, enguany celebren els 150 anys, però en aquest cas no sé a qui s'hauria de premiar. La fundadora ja no hi és, ni tampoc la meva primera mestra, la germana Rosa. Com en el cas de l'Enriqueta Anglada, però, ho hauríem de deixar per a l'any vinent. En canvi, qui els ha celebrat durant el 2012 ha esta el col·legi Sant Miquel dels Sants, on també hi vaig estudiar uns quants anys.

I en trobaríem més. És qüestió d'anar buscant, la qual cosa vol dir que no tot és corrupció, política, o futbol, sinó que també trobem la part positiva de la nostra existència. L'any vinent en farà 300 de la revolta dels borbons. 300 anys sense drets i subjectes a l'Espanya que sempre ens ha mal mirat. A veure si som capaços de fer el salt, en una data tan singular.

Els nostres candidats independentistes

Aquest cap de setmana s'han tancat les llistes i l'emissora de ràdio municipal ens informa dels arenyencs que hi figuren, amb opcions o sense. El partit majoritari i que té possibilitats d'obtenir majoria absoluta, CIU, incorpora per tercera vegada consecutiva un arenyenc d'alta volada, en Benet Maimí, que va renunciar a presentar-se per alcalde, per dedicar-se al partit, UDC, i al Parlament.

La CUP sembla ser que no ha escollit ningú d'Arenys de Mar, però sí que ho ha fet SI, en la persona de Maiol Sanaüja, encara que les opcions d'entrar el Parlament són pràcticament nul·les (mai se sap). D'ERC, PSC, PP o C's no crec que hi hagi cap arenyenc. Independentistes? En Maiol sí, però en Benet? pel càrrec dins d'UDC fa pensar que és de l'òrbita de Duran i no de Vila d'Abadal, però esclar, ahir en Duran i Lleida va acabar el seu parlament amb un "Visca Catalunya lliure!". De fet, però, recordava un dels seus fundadors.

Cada dia que passa se senten més disbarats, i quan hagin passat les eleccions gallega i basca, es concentraran totes les autoritats peperes i no ens deixaran viure. Avui mirava les notícies a TV3, que començaven amb l'acord entre David Cameron i Alex Salmond, en què el primer manifestava no estar d'acord amb la possibilitat que Escòcia s'independitzés, però que acceptava que els escocesos decidissin. A casa nostra, la postura del PP és d'amenaça i menyspreu. Tenen la barra de dir que som massa importants, però no ens tracten bé. Aquesta contradicció és el que ha fet augmentar el nombre d'independentistes. Quan en una casa no hi ets ben rebut, el que procures és marxar-ne el més aviat possible. Això és el que molts catalans volen fer, i s'han fixat en el president per aconseguir sortir-ne. El que passarà, ho veurem més endavant.

Mn. Martí Amagat, fill adoptiu d'Arenys de Mar

Avui, al Teatre Principal s'ha aprovat, en Ple municipal, nomenar Mn. Martí Amagat i Matamala, fill adoptiu de la vila. El teatre estava ple com un ou, amb moltes persones que no hi ha pogut participar. En Martí va exercir de rector d'Arenys de Mar durant 32 anys, fins que el bisbe de Girona el va desterrar a la seva població natal de Banyoles.

En Martí va ser un capellà temut per la jerarquia eclesiàstica perquè era savi. No són els fanàtics ni els cridaners els adversaris a témer, sinó les persones que et poden argumentar que estàs equivocat, que el teu missatge està prostituït.

La jerarquia eclesiàstica, personificada en la figura del bisbe de Girona, temia la paraula d'en Martí i per això el volia fora. Sabia que ningú li faria ombra i per això el va enviar a Banyoles. No va fer el mateix amb en Pepe, perquè necessitava una persona amb capacitat de treball per afrontar la tasca parroquial de la vila, i sabia que, malgrat que el pensament d'en Pepe era el mateix, sense en Martí al costat, la resistència seria pràcticament nul·la.

Avui hem pogut veure un reportatge d'una hora sobre fets i vivències d'en Martí, que ens recordat la nostra experiència compartida. S'han vessat llàgrimes mal dissimulades que ens han demostrat, una vegada més, que en Martí va ser molt important per a la vida d'Arenys, i que els arenyencs i arenyenques el continuem recordant, estimant i enyorant.

Fills

"Un país que va decidir no tenir fills, però col·lectivament va decidir tenir immigrants." No sé si ho ha dit ben bé així, però la idea és clara. Amb la taxa de naixement tan baixa, el país necessita importar mà d'obra. I el futur? El futur passa perquè vingui més immigració, i augmenti la taxa de naixements. 

L'altre dia ho comentàvem a l'hora d'esmorzar. I és que actualment hi ha més matrimonis amb tres fills. Durant uns anys, semblava que el límit es posava als dos fills, i una bona colla de matrimonis es quedava amb només un. Caldrà veure si, amb la crisi actual, tornem enrere amb el nombre de fills per família. En tot cas, la tendència que s'estableixi condicionarà el futur del país.

La meva generació ha vist el canvi en la composició de les famílies, de tenir molts fills (uns meus cosins, per exemple, són 12), a tenir-ne un o dos. I també famílies (tradicionals), és a dir amb pare i mare, a famílies de tot tipus. La varietat actual, no tothom la veu bé, però això és un altre tema. Considero que el més important del nucli familiar és l'estimació. No és cap cursileria. Un noi o noia que puja estimat, és completament diferent d'un altre que li hagi faltat afecte. I això no té res a veure amb el tipus de família, sinó en el concepte i en la voluntat.

Avui no he pogut parlar amb la meva filla, perquè tenia mal de cap i s'ha ficat al llit més aviat. Sembla ser que no és gaire res, però el mal de cap molesta, i quan ets fora de casa, encara més. Amb l'Ignasi hem pogut parlar i veure'ns per Internet. Skype és una gran eina. Nosaltres som de la generació de les parelles de fills.