Com se sentirà l'Ahmed?

L'articulista de l'ARA, Ferran Sáez Mateu, filòsof, ens recorda avui la infàmia comesa per Espanya contra el poble sahrauí, i la recent decisió de l'ONU, avalant el pla d'autonomia del Marroc i negant-los el dret a l'autodeterminació.

Vivim uns moments en què tots són dubtes i hem perdut confiança amb les institucions, també les Nacions Unides. I això és greu! A Espanya l'administració de la justícia està en mans de jutges, alguns dels quals són corruptes, però sobretot guiats per la seva ideologia. Europa, amb qui hem confiat des de sempre i que d'alguna manera ens alliberava de la repressió franquista, també ens ha decebut, posant-se al costat dels seus socis, els estats. I ara l'ONU, incapaç de ser efectiva davant del genocidi de Gaza, també ens ha regalat una galleda d'aigua freda amb la seva decisió sobre el Sàhara.

Durant molts anys el posicionament de l'ONU era clar, encara que no fos capaç de fer-lo complir. Ara, amb la pressió dels actuals dirigents mundials, ha canviat de criteri i s'ha posat d'esquena del poble sahrauí, antiga colònia espanyola, abandonada pel franquisme i pels dirigents de la transició. Vergonya que hem de patir tots plegats, veient com pensen i actuen els nostres dirigents, i això que tenim el govern més progressista de la història!

A casa, un estiu, quan els nostres fills encara eren menuts, vàrem acollir l'Ahmed. Era una decisió que no tothom entenia. Potser posaves la mel als llavis a uns infants que després tornaven a la crua realitat. La intenció era, però, alegrar-los l'estada estiuenca, compensant tot el seu sofriment i neguits, i l'abandonament del món occidental.

L'Ahmed s'haurà fet gran i si tenia l'esperança d'aconseguir la llibertat per al seu poble, s'haurà vist frustrat. La pressió i els interessos dels estats dominants han deixat a l'estacada els refugiats a Algèria, negant-los el dret a l'autodeterminació, que a diferència del cas català, estava totalment garantit (això creia) per la legislació vigent. 

Un nou revés a la confiança amb les nostres institucions. Una nova xacra que afecta moltes persones i que de manera injusta es tolera i permet.

La traïció de Pedro Sánchez no ha servit per a res

Espanya és un perdedor, si més no des de finals del segle XIX. No és estrany que els diferents governs de l'estat espanyol dediquin tants esforços per assegurar-se la seva integritat, ja que de cara a fora sempre hi surt perdent. Ho han intentat amb Gibraltar, sense cap èxit, i ara tenen els problemes agreujats amb el Marroc, per la sobirania de Ceuta i Melilla.

Pedro Sánchez va trair descaradament els sahrauís, amb les seves declaracions sobre la sobirania del Marroc malgrat el compromís assumit d'un referèndum. Tot això ho va fer per tranquil·litzar les relacions amb el Marroc, després dels diferents enfrontaments a la frontera, amb algun desenllaç mortal, com tots recordem. 

El president espanyol va voler convèncer-nos que la seva decisió era en benefici d'Espanya, per tenir pau i tranquil·litat amb el país veí, però ara s'està veient que tot aquest muntatge s'està ensorrant. El Marroc, lluny de claudicar després del reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara, torna a reclamar les ciutats de Ceuta i Melilla, que considera seves de ple dret.

No, la traïció del president espanyol no ha servit per a res, perquè el Marroc vol quedar-se amb les dues places, i a més culpa la policia espanyola de les víctimes mortals. Una vegada més, doncs, Espanya queda en ridícul i veu perillar la seva sobirania més enllà de la península.

Aquesta feblesa del govern socialista no és exclusiva d'ells. La història recent d'Espanya ens ha ensenyat altres derrotes, i també ridiculeses com la reconquesta de l'illot del Perejil. I aquesta feblesa segur que la faran servir els seus adversaris polítics. Vox, que es considera com el salvador de la unitat d'Espanya de la qual se senten tan orgullosos, ho aprofitarà per desaccelerà la tendència a la baixa després de les seves disputes internes.

Els catalans no aconseguirem marxar d'aquesta trista Espanya, perquè tampoc hi ha una voluntat expressa amb un suport suficient com per aprofitar les esquerdes que els governs de Madrid han tingut al llarg dels anys. I no només ens mantindrem dins de l'Estat, sinó que continuarem pagant els plats trencats, aportant diners a les autonomies que rebaixen impostos, i lluitant perquè la nostra llengua i cultura no siguin esborrades del mapa. Som víctimes dels nostres dubtes, però probablement és a conseqüència de que ja estem bé on som, sobretot quan hem demostrat que no tenim ni tan sols uns polítics aptes per dirigir amb èxit el nostre petit país. 

Aprofitant Algèria per a la campanya andalusa

No és cap sorpresa que en campanya electoral s'aprofitin totes les relliscades dels adversaris en benefici propi, i qui acostuma a relliscar més, o si més no té més repercussió, és el partit que governa. Aquests dies, doncs, de campanya electoral a Andalusia, l'atac al PSOE és evident perquè el PP vol aconseguir una majoria suficient per no haver de dependre de Vox, i aquests o Cs volen evitar una davallada que els convertís en insignificants o no necessaris per formar govern.

Un dels temes que s'utilitzen és la picabaralla amb Algèria, després del posicionament del govern socialista a favor del Marroc en el seu litigi amb el Sàhara. La possibilitat que Algèria es vengi del canvi d'actitud o declaració explícita a favor del Marroc, aturant el subministre de gas o bé incrementant preus, ha servit als partits polítics de l'oposició per atacar-lo i guanyar adeptes en el seu camí cap a la victòria en les eleccions andaluses de la setmana vinent.

La Unió Europea ha sortit a la defensa d'Espanya davant la possibilitat que Algèria posés entrebancs a la comercialització de productes entre ambdós països. Aquest fet, que demostra debilitat en el govern socialista, serveix als altres per posar la por al cos i manifestar que el PSOE no és una bona opció de govern, tampoc a Andalusia.

La importància dels resultats andalusos, més enllà de poder governar al territori, rau en el fet que no deixa de ser un avís de cara les eleccions generals de l'any vinent. A mesura que ens acostem a les generals, els resultats parcials són cada vegada més significatius i ajuden a fer estimacions del que pot acabar passant, amb la possibilitat que el cicle progressista arribi a la seva fi, i retorni el PP, ara amb el suport de l'extrema dreta de Vox.

Al darrere de tot això hi ha la situació dels saharians que han estat les víctimes d'una decisió, al meu entendre, injusta per part del govern socialista, que s'ha situat a la part còmode del litigi, ignorant la promesa de suport al seu dret a l'autodeterminació. Espanya torna a trair el poble sahrauí, sense cap garantia que els suport al Marroc li eviti els problemes fronterers que han estat l'excusa per fer el pas. Crec que l'actitud de Pedro Sánchez demostra la seva debilitat en un moment clau per al futur del seu govern i del canvi que es pot produir en els propers mesos.

La dependència en temps de guerra

L'article de Paul Krugman que publica avui l'ARA és dur contra Alemanya, a qui responsabilitza del comportament de Putin. El que diu l'autor fa pensar, sobretot quan parla de l'actitud del govern alemany ara fa una dècada respecte als països del sud d'Europa. Ve a dir que llavors va exigir grans sacrificis davant la crisi, forçant-los a incrementar perillosament el deute, i en canvi ara no vol acceptar sacrificar-se, tancant l'aixeta al gas rus.

És evident que la dependència europea del gas rus és un fre massa important a qualsevol mesura de bloqueig econòmic per castigar la invasió russa d'Ucraïna. Certament Putin es serveix d'això per fer-se fort en la seva invasió i tot el mal que està ocasionant als seus veïns ucraïnesos, a qui considera germans, però no té cap tipus d'escrúpol de torturar i matar.

Llegia igualment, al mateix diari, un article de Lurdes Vidal, de l'IEMED, parlant de la dependència dels països del nord d'Àfrica dels cereals de Rússia i Ucraïna, i dels problemes de subministrament que podrien patir, recordant les revoltes populars de no fa tants anys, pel malestar creat per aquesta dependència, que comportava problemes d'escassetat d'aliments.

La globalització entenc que comporta aquesta dependència, que pot provocar problemes greus als països dependents, ja sigui per una guerra, com és el cas actual, o qualsevol altre tipus de gir polític. Avui, amb la guerra d'Ucraïna molt present, sentim a parlar molt de la localització industrial i la dependència que comporta el fet d'haver d'importar productes essencials per al funcionament del propi país. Els equilibris polítics que s'han de fer estan a l'ordre del dia, i Espanya n'és un clar exemple, també en el cas de les relacions amb el Marroc, i la girada d'esquena als interessos del poble sahrauí. 

Cada vegada és més complicat poder decidir el teu futur sense tenir en compte la realitat del món que t'envolta. És per això que és tan important tot el que fas o deixes de fer, per la dependència que pots provocar d'altres països, que no sempre estaran disposats en col·laborar amb tu. Però el pitjor de tot és la pèrdua de valors i principis morals, i vendre't al millor postor. Davant de l'atac rus a la sobirania del poble ucraïnès no hi pot haver excuses que hi valguin, i ens cal una actitud solidària i honesta per defensar els drets d'una població sobirana.

Espanya abandona els sahrauís

M'ha entristit conèixer la notícia sobre el canvi de posicionament del govern espanyol respecte el Marroc i el seu conflicte amb el Sàhara. De fet, podíem pensar que tot acabaria d'aquesta manera, sobretot analitzant el paper que el PSOE ha tingut en tot aquest afer i en tot el que fa referència a la sobirania dels pobles.

Espanya va deixar a l'estacada el poble sahrauí i això ho va aprofitar el Marroc per fer-se amo de la situació. Tot i les diferents resolucions de les Nacions Unides, favorables al referèndum d'autodeterminació del Sàhara, mai s'ha trobat el moment de posar-ho en pràctica. El Marroc ha estat molt llest i finalment ha aconseguit que els EUA, amb Trump de president, o Espanya, amb el socialista Pedro Sánchez, claudiquessin a favor d'ells i en contra del poble sahrauí.

Les reivindicacions del front polisario durant tants anys, no han aconseguit que Espanya els donés el suport que sí que moltes famílies espanyoles han brindat, acollint els seus fills durant les vacances d'estiu. A casa nostra vàrem tenir l'Ahmed un estiu, moguts per la ràbia del que Espanya havia permès mentre Franco moria al llit.

He vist que Podemos hi està en contra, i és lògic si tenim en compte el paper que ha jugat l'esquerra espanyola en tot aquest afer. Cada vegada queda més clar quin és el paper dels socialistes espanyols, ben allunyats dels principis progressistes de la nostra societat democràtica. Són massa desenganys els que hem patit d'aquests entabanadors de serpents, que només procuren mantenir-se al poder, sense que les classes populars en treguin cap benefici. 

Governi qui governi a l'Estat espanyol, els perdedors sempre són els mateixos, i en aquest cas, les víctimes són els sahrauís. No sé quina serà la reacció d'Algèria, que sempre ha defensat, d'alguna manera, el front polisario, més per interessos polítics en la seva lluita contra el Marroc, que res més. Avui ja es parlava si això podria tenir efectes en la comercialització del gas que procedent d'Algèria podria acabar arribant a Europa. Malauradament, no crec que tot plegat vagi més enllà que unes declaracions de rebuig a la decisió presa pel govern espanyol. Trist, un dia molt trist!

En el fons del cor de les persones

En situacions límit i dramàtiques sempre hi ha la part positiva que t'anima a pensar que no tot és negatiu. La resposta ciutadana a les crides desesperades com poden ser en temps de guerra, diuen molt del fons de les persones. Ja sé que podem parlar de contradiccions, incoherències, i que no sempre s'actua de la mateixa manera. Trobar la part fosca i negativa de les coses sempre s'hi és a temps, però és bo parar-se un moment a valorar la bona fe de moltes persones, a l'hora de donar suport als que s'ho estan passant malament.

Aquests dies hem pogut observar com persones d'arreu han acudit a les fronteres amb Ucraïna per intentar ajudar, ja sigui oferint menjar i roba, o acollint els ucraïnesos que abandonen el seu país víctimes de la guerra embogida. A casa nostra també hi ha hagut recollida d'aliments i material per enviar a Ucraïna.

Hi ha qui ho critica, perquè és cert que no sempre s'ha actuat de la mateixa manera. Podem retreure al govern espanyol i en general els europeus, la diferent manera de valorar unes immigracions d'unes altres. Mentre acollim els ucraïnesos, tanquem les barreres del sud d'Espanya perquè no hi puguin entrar milers de subsaharians. Espanya té un deute pendent amb el Sàhara, que provoca vergonya des de fa molts anys.

És bo valorar la situació en què ens trobem i la necessitat de reaccionar de pressa abans no sigui tard. Les bombes estan caient, i ja són moltes les víctimes innocents per culpa d'una guerra que no han provocat. És per això que convé tenir el cap fred, i en tot cas tenir-ho en compte per parlar-ne més endavant. Ara el que prima és trobar solucions a les demandes urgents que arriben de manera continuada i massiva.

Tot el suport a les mesures preses pels nostres governants, a l'hora d'acollir els ucraïnesos, i en tot cas, quan arribi la calma, que esperem que sigui el més aviat possible, tindrem temps, i ho haurem de fer, de valorar què hem fet bé i què no, i quina ha de ser la nostra actitud davant la injustícia arreu del món. Podem assumir la nostra part de culpa, però hem d'agrair la voluntat de l'anonimat per alleugerir la pena a les actuals víctimes de la guerra.

La situació del Sàhara no canvia

Les informacions que han arribat aquests dies des del Sàhara són inquietants. Espanya va abandonar-los i l'ONU ha estat incapaç de forçar la convocatòria d'un referèndum. Una situació que es pot entendre amb un govern de dretes, però que resulta incomprensible amb el PSOE i Podemos al capdavant. 

Resulta molt complicat analitzar la situació actual des de la distància, perquè no saps com t'arriba la informació, quins interessos hi ha pel mig i què hi ha de cert. De totes maneres, és preocupant saber qui hi ha joves que s'hi estan desplaçant per enfrontar-se al Marroc.

Són massa anys de paràlisi, de domini del Marroc d'unes terres que havien de ser dels sahrauís, i que Espanya no va fer res per evitar-ho. Llegia l'altre dia un acudit on s'esperava que Felipe González fos nomenat president espanyol perquè se'ls solucionés el problema. No només ha passat Felipe González, sinó també Rodríguez Zapatero i ara Pedro Sánchez, i la situació continua igual.

Arran de les notícies d'aquests dies, he recordat l'Ahmed, que va estar amb nosaltres un estiu, que li va permetre ser fora del desert d'Algèria, i que m'agradaria saber en quina situació es troba. Han passat molts anys, i de ben segur que no haurà tingut un vida fàcil. Voldria pensar que està bé i que el seu futur pot millorar. Malauradament, som massa injustos i egoistes, i ens mirem massa el melic.