Torna el rei

L'anunciada visita, ara sí, del rei d'Espanya el proper divendres a Barcelona ha posat en safata la preparació dels CDR per fer-li una gran rebuda. Sembla que ho hagin fet a mida perquè es pugui sortir al carrer a saludar el rei i crear aldarulls. De ben segur que hi sortiran els CDR, però no seria d'estranyar que també ho fessin els contraris, els favorables al rei, i a aquests segur que els deixaran acostar-se més a prop.

Les visites que pugui fer el rei a partir d'ara no seran una pura anècdota, sinó que aniran acompanyades de tots els preparatius. Per a uns seran una demostració que el rei també governa Catalunya, i per als altres l'ocasió de demostrar el rebuig per la seva actitud respecte a una part de Catalunya.

La llàstima de tot plegat és que a part d'aquestes visites i preparatius corresponents, no hi ha res més. Estem en temps de descompte esperant unes eleccions que ja triguen massa. Amb uns discursos preelectorals que ens sonen molt. Tornen a parlar del plebiscit, de superar el 50%, però es descuiden de detalls tan o més importants. Qui es presentarà? Qui serà l'adversari dels diferents partits polítics?

Avui llegia que el PDECat està disposat a presentar-se pel seu cantó, tot i l'esforç que semblava que feia el president Mas, perquè no anessin sols. ERC anirà tranquil veient com el seu principal adversari, encara que faci riure, està descompost i es baralla ell sol. Ara ERC tindrà l'oportunitat d'esdevenir la primera força catalana i liderar l'independentisme.

En aquesta ocasió el crit popular d'unitat ja no té sentit, perquè en seran moltes les forces polítiques que es barallaren per una posició al bàndol de l'independentisme i/o sobiranisme. Cada vegada es veu més complicat el tall del 50%, i més embolicada la possibilitat de formar govern, amb les idees clares i amb capacitat de lideratge. Ens anem disparant trets al peu.

Desgavell entre PDECat i JxCat

Sembla que la nau del PDECat va a la deriva i està a punt de naufragar. La seva picabaralla amb JxCat, portada ara als jutjats, preveu un desenllaç de ruptura, que tant han intentat d'evitar. Amb la decisió de presentar la denúncia als jutjats, han començat a desfilar un seguit de militants, començant pels senadors a Madrid.

No sé quan tindran lloc les eleccions, però de moment el panorama dels simpatitzants i militants al voltant del PDECat, JxCat i les altres escissions que hi ha hagut, no son gaire afalagadores i dona ales a ERC a esdevenir la primera força catalana, encara que no passi pel millor moment.

Tot plegat és molt trist perquè jo no hi sé veure res més que ganes de protagonisme a tots plegats. Com volen fer arribar un missatge únic al país, amb aquest desgavell i aquests atacs entre les formacions? Ja no estem parlant de les baralles amb ERC, sinó dins del propi sector, que ja no sé si anomenar partit o no.

Avui, si algú ens pregunta què se n'ha fet de l'antiga CDC, només podem dir que s'ha desintegrat en mil bocins. Alguns es mantenen a l'entorn de l'autonomisme i d'altres s'han passat al sobiranisme. Uns prediquen el diàleg, d'altres defensen la unilateralitat. De tots plegats no en fan un, i això es notarà a les eleccions que estem esperant des de fa tant temps.

Segurament els fets d'aquests dies provocaran que la convocatòria s'ajorni, pel propi interès partidista, i no pas per l'interès de la nació. Convocar-les ara seria un desastre per aquestes formacions i m'imagino que confien en redreçar el camí, que podria passar per la pràctica desaparició del PDECat, que de fet ja va néixer de manera estranya.

Una vegada més prevalen els interessos de partit a les necessitats del país, i això és el que fa més necessari que mai canviar la llei electoral i prioritzar el pes de les persones, les que estan disposades a treballar per la nació catalana.

De què tenen por el Suprem i la Fiscal?

Podríem considerar-la una pregunta retòrica. És molt evident que hi ha sentiment de culpabilitat entre els magistrats que hauran de jutjar els polítics independentistes, però no poden fer marxa enrere, i l'únic camí és arribar fins al final, amb la confiança que el temps una cura tot. Juguen realment amb el temps.

Veurem què acaba passant i sí deixen que els observadors internacionals puguin entrar a seguir en directe, des de la sala, el judici als polítics catalans. El comportament de jutges i fiscals es basa en no afluixar, encara que es col·loquin fora de la llei, perquè d'aquesta manera no deixen que aquesta sigui ben aplicada. Si tens la paella pel mànec, no permetis que es posi en dubte cap de les teves accions i decisions. Evita que l'adversari, la víctima en aquest cas, pugui arrambar-se a cap branca que li pugui donar esperances.

És un morir amb orgull, encara que no sigui ni ètic ni moral. Això explica totes les excuses presentades des del primer dia fins avui. Qüestionen la jurisprudència del TDHE, però temen una possible sentència contrària. Es refien certament del temps.

No parlem d'independència, ni de sobiranisme, ni d'obediència. Aparquem-ho per un moment, i fixem-nos simplement en coherència, honorabilitat, sinceritat. Aquests valors trontollen davant el posicionament dels tribunals judicials espanyols, perquè només pensen en la defensa de la unitat d'Espanya, com si això estigués per sobre de tot, i aquí hi ha el greu i gran error de la conxorxa dels poders espanyols.

Què passa a l'ANC?

En aquest darrer any només hem sentit a parlar de moviments que neixen, segons els seus impulsors, per aconseguir la unitat, quan el que està passant és tot el contrari: cada vegada estem més desunits i, el que és més greu, sense un full de ruta clar ni uns dirigents que generin confiança.

Aquest cap de setmana es funda la Crida. Què és i per a què servirà? Potser ho han explicat prou i sóc jo que no ho acabo d'entendre. Potser calia aquest moviment, però em fa tot l'efecte que anem creant estructures i ni s'avança ni es té idea de cap on es vol anar. 

Fa un parell de dies que es varen conèixer desavinences dins de l'ANC, on es criticava la direcció perquè no feia res, que es trobava aturada. Avui és la direcció qui critica el govern català titllant-lo d'autonomista i de no complir les promeses.

La posició on es troba l'ANC no és la mateixa en què es troba el govern. És important saber posar-se a la pell de l'altre abans de criticar, però això no treu que el govern no sigui culpable, potser més el propi president, d'anar creant expectatives sense base suficient, i decebre aquells que han pogut imaginar que tot era bufar i fer ampolles. És l'actitud del president i molts dels seus discursos el que, al meu entendre, fa mal al sobiranisme. Et ve a dir que la República és un fet, però després t'adones que no s'avança en res.

Tenim un problema de lideratge, de credibilitat i d'humilitat. El frec a frec entre ERC i PDECat, o com s'anomenin, no és bo i hi ha massa orgull propi i ganes de protagonisme. En aquests moments, estar al capdavant no és fàcil, però sí que se'ls pot exigir coherència, seny i estratègia, i de tot això el govern català n'és deficitari.

El virrei destronat

S'havia anat fent fort. Cada vegada se sentia més valent i esperonat. S'havia arribat a creure el poder que tenia i això se li reflectia a la cara. Havia canviat la manera de ser, la seva actitud ratllava la supèrbia i començava a mirar-se els altres per sobre les espatlles.

Ell no era així. En un principi havia assumit el seu càrrec amb il·lusió i amb ganes de fer-ho bé. La seva antecessora havia mal utilitzat les seves responsabilitats i ell ho volia fer millor. Parlava del diàleg i no es volia ficar en tonteries en contra dels ajuntaments. Pensava que ho podia fer molt millor.

Les circumstàncies en què l'ha tocat viure, l'han transformat. El to pervers i prepotent dels seus superiors de Madrid, l'ha canviat. Potser fins i tot en contra de la seva voluntat, però l'ha fet impopular, no només per pertànyer al partit en el govern d'Espanya, sinó perquè li ha canviat el caràcter.

La imposició del 155 l'ha assumit com la gran victòria personal. Ara era ell qui tallava el bacallà. Un somni erroni que l'ha acabat de malmetre i de fer-se odiar per aquells que com a molt l'ignoraven. 

El seu regne s'ha acabat. S'haurà de veure on el portarà aquest reset de la seva trajectòria. No ho tindrà fàcil, malgrat que en política hi ha regals, alguns d'ells enverinats, però d'altres que immerescudament es reben. Ha desenvolupat el paper de dolent davant del sobiranisme, davant dels catalans que han lluitat contra les prevaricacions del PP i la injustícia dels tribunals judicials que no han actuat amb parcialitat, sinó en ànim de venjança contra els catalans independentistes.

Millo deixa el seu despatx a les ordres del govern del PP, i haurà de buscar un lloc on poder continuar lluitant per no quedar a la cuneta de la història. La mateixa cuneta que la guerra civil va deixar-hi molts republicans, i que feren plorar Pablo Iglesias, donant lloc a la imatge real d'un fanàtic del feixisme que aspira un dia governar Espanya.

Uns partits polítics que necessiten redefinir-se

Sembla que a poc a poc la situació política catalana es va centrant en la idea de constituir el més aviat possible un nou govern, recuperar les competències usurpades per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i refer tot allò que sigui possible, aprofitant que a Espanya tampoc estan tan forts com voldrien.

Amb el desenllaç actual hem pogut observar comportaments de dirigents de diferents partits polítics, i dels mateixos partits, que ens donen la idea de quins polítics tenim i les possibilitats de tirar el país endavant, pensant o no en el sobiranisme, el procés o la idea de la independència futura. És allò que diríem que ens han ensenyat les vergonyes.

Una vegada més ERC ha fet figa, encara que es mantingui més forta que mai, però l'etiqueta de frívola, dèbil i canviant no l'ha perdut. El PSC ha quedat totalment retratat, sucumbint sota l'autoritarisme d'un PSOE, el menys socialista de la història del país, agafats de la mà de la dreta casposa espanyola. L'esperit històric del PSC ha desaparegut i ha convertit els seus dirigents en uns polítics que podrien passar a formar part de C's sense cap problema. Veurem els pactes PSC-C's que sortiran de les eleccions municipals de 2019!

Dels hereus del PSUC, ja no se'ls veu per enlloc. Sobreviuen dins un massa política poc definida i encara en fase de consolidació, que passa per Podemos, En Comú i altres noms que no acabem de veure-hi la diferència, més enllà de pensar que estan en una segona o tercera divisió.

La CUP ha tingut el seu moment de glòria a la història de Catalunya, però queda en evidència que on millor treballa és fora de les institucions.

I l'ombra de CIU, després PDECat i ara no sé fins quan JxCat, està mig descomposta i en obres, no sé si de manteniment o de recreació. Els seus polítics es troben desorientats i sense tenir clar quina és la seva ideologia, ni cap on han d'anar. El partit que, durant moltes dècades, va ser pal de paller a Catalunya, ja fa temps que trontolla i encara no ha aconseguit refer-se dels seus trasbalsos interns.

Premsa mentidera i política corrupta

Se m'ha acumulat la feina i encara no m'he pogut posar al dia sobre la situació de Catalunya després dels atacs terroristes de Barcelona i Cambrils, i amb prou feines sé com va anar la manifestació d'aquest dissabte a Barcelona, amb la presència del Rei i del president del govern espanyol. Sí que m'han xiulat les orelles que la premsa espanyola és la més mentidera del planeta i que en lloc d'informar el que fa és desinformar.

És molt trist que al segle XXI tinguem una televisió pública espanyola que manipula imatges i so, i una premsa escrita que diu allò que vol que la gent es cregui i no la realitat que passa. És molt trist que això no sigui denunciat per tots els partits polítics catalans, al marge de la seva defensa o no del sobiranisme, perquè si els polítics són corruptes i la premsa menteix, la societat no podrà avançar en cap sentit.

Qui vegi bé que la premsa amagui la realitat catalana per aigualir la febre independentista està molt equivocat i valora molt poc les persones. Aquí rau el problema de molts dels nostres polítics, que ens consideren uns éssers sense opinió ni capacitat de decisió, i per això temen que puguem votar el dia 1 d'octubre.

Em sap greu el posicionament del PSC, perquè no li fa cap bé, ni al partit ni a la societat catalana que creu en la bondat de l'esquerra per fer més justa la nostra societat. Sap greu, però és el que tenim.

El perill de mirar-se massa el melic

He llegit l'article de Marc Murtra "TV3 i Maquiavel", al diari ARA, i l'he trobat interessant i al mateix temps he compartit el seu contingut, que va més enllà d'una crítica constructiva a TV3, sinó que ens critica com a societat que sovint oblidem que els altres potser també tenen raó, que també hi són i potser en són més i tot.

En relació a TV3, que és el canal més seguit a casa, amb un percentatge proper al 100, estic d'acord amb els comentaris totalment esbiaixats, sobretot en espais de tertúlia en què els moderadors o moderadores actuen d'una manera totalment parcial. Ja sé que sumant totes les tertúlies que es poden seguir a Catalunya el sobiranisme perd per golejada, però no és menys cert que cal lluitar per una televisió seriosa, que no amagui res ni tanqui la porta a ningú.

També estic d'acord que la llengua catalana ha estat la gran beneficiada de l'existència de TV3, i que continua essent una llengua que necessita ser protegida. Convé, però saber quina és la realitat del nostre país i en això ens hi ha d'ajudar la nostra televisió en lloc de mostrar-nos una societat irreal, que no s'adequa amb el que realment passa.

També és interessant l'article de Jaume López "Dues paperetes per a Catalunya", al mateix diari, que ens fa avergonyir en pensar que durant tots aquest anys hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral catalana, i tot per interessos de partit.

La simbologia que ens pot perdre

Hi ha qui necessita màrtirs per envalentir-se i tot fa pensar que el sobiranisme català es troba en aquesta situació. Cada vegada que un independentista és arrestat i conduit davant del jutge es mobilitza un bon grapat de sobiranistes i fins i tot et despertes amb cartells exigint el seu alliberament. 

De la mateixa manera que menteix qui no admet la parcialitat de la justícia a Espanya, també caldria analitzar quin aprofitament se'n fa des del cantó sobiranista. No té cap lògica que la Justícia espanyola deixi sense causa actuacions delictives de polítics del Partit Popular, i s'abraoni sobre fets menors dels independentistes. No cal aquesta manera d'actuar per donar-nos a conèixer que no accepten la independència de Catalunya ni res que hi faci pensar.

Avui Joan Coma ha respost les preguntes del jutge, que jo ahir escrivia que probablement no faria, i ho ha fet en castellà, la qual cosa no ha agradat a més d'un. Per què en castellà? Caldria posar-nos en la seva pell i pensar què hauríem fet nosaltres, però un pot creure que de la mateixa manera que forces que t'arrestin per presentar-te davant del jutge, per què li respons en castellà? Per no endarrerir l'encontre a la cerca d'intèrprets? No juguem amb la simbologia? Per què no arribem al fons?

Accepto el paper que juguen els símbols i que a vegades s'hi hagi de recórrer, però no podem oblidar-nos que són això, són símbols, i ens convé tocar de peus a terra. A vegades tinc la impressió que ens perdem en el conte de la lletera.

Tota la culpa la té el referèndum!!!

Arran del referèndum britànic amb victòria, a contracor del govern, del 'Brexit', hi ha qui et vol convèncer de les maldats del referèndum i, sobretot, fer-te veure els perills d'una convocatòria a Catalunya d'un referèndum sobre la independència.

No és un tema banal, sinó que té molta transcendència i és una excusa molt utilitzada per totes les persones que no creuen en la democràcia, sinó que són uns feixistes en potència, el gran perill del futur europeu i, segons sembla, també dels Estats Units.

Cada vegada hi ha més persones amb poder que arriben a la conclusió que cedir sobiranisme i drets és un perill per a l'establishment, i posen tots els impediments perquè les persones normals, del carrer, puguem opinar i exercir aquells drets. I el més perillós de tot és que aquestes persones no estan soles, sinó que reben el suport de les masses, sovint desinformades o manipulades.

No vull caure en l'error de dir o fer pensar que els electors s'equivoquen quan voten. Fins i tot tenint en compte les reaccions a la Gran Bretanya després del desencís de molts per la victòria del 'Brexit'. Les persones no ens equivoquem, però sí que és cert que no sempre coneixem tota la veritat. Dit això, però, que ningú en tregui la conclusió que convocar un referèndum és portar gent enganyada a votar una cosa que en desconeixen les conseqüències. La conclusió a què hem d'arribar és que cal ser honestos, explicar tota la veritat, fer pedagogia sincera i no mal intencionada, i després deixar que la ciutadania s'expressi. 

Espanya no és un model de democràcia i, sense que amb els adversaris la cosa fos més clara, amb la victòria del PP trigarem molts anys a veure la llum que molts desitgem, no només els independentistes, sinó també aquelles persones que creiem en les persones i defensem els més humils i vulnerables.

Ja tenim dos presidents, anem pel tercer

Després de tants dies de tensió pel seguiment de les negociacions entre les CUP i Junts pel sí, ara ens hem relaxat de cop. No tothom, però està callat a veure-les venir, sinó que hi ha uns quants defensors de l'statu quo que han començat a llançar avisos des de la plataforma de La Vanguardia, per frenar qualsevol intent de recuperar els mesos perduts.

Hi ha qui té por i també hi ha molts inconscients. Hi ha qui tem que el nou president i el seu govern, de la mà de la majoria parlamentaria, facin algun pas que se n'hagin de penedir. D'altres temen les represàlies de Madrid, però hi ha qui encara no s'ha adonat que no estem en situació de frivolitzar amb les decisions polítiques.

Em quedo amb les paraules del president Puigdemont quan va dir que no ho faria malament, ni permetria que es fes malament, sinó que ho faria bé. Penso que el president i el seu govern han de fer-ho bé, per la responsabilitat que va assumir en la presa de possessió del càrrec, i per amor al país que diu estimar i voler deixar-s'hi la pell.

Ara tota l'atenció, o si més no bona part d'ella, es centrarà en què passa a Madrid. De moment ja tenim president del Congrés de Diputats, el socialista Patxi López, lligat de mans i peus pel PP i C's, amb majoria a la mesa parlamentària.

Crec que Patxi López és una bona opció i que pot desenvolupar una bona tasca. Sabem com pensa i concretament què pensa del sobiranisme català, però això no impedeix que puguem creure que és un bon candidat i que defensarà amb dignitat el càrrec que representa. El tema clau seran els pactes parlamentaris, el primer dels quals, una vegada decidit el president del Congrés, passa per decidir el nom del president del govern.

Ens trobem, doncs, immersos en dues legislatures, la catalana i l'espanyola, plenes d'incògnites, i amb la necessitat de saber estirar de la capacitat negociadora dels nostres polítics. Cal demostrar que sense majories absolutes es pot fer molt bona feina, fins i tot millor.

Avui comença la campanya electoral. Tot està a les nostres mans

Si llegiu el web de Ràdio Arenys veureu que el discurs dels diferents representats polítics locals segueix el mateix patró que els seus líders nacionals. El discurs el tenen ben après, i no volen dir res que llavors se n'hagin de penedir. Tothom és molt moderat, però sense oblidar-se cap coma del que els toca dir.

Qui ho hauria de dir ara fa uns mesos, quan es varen presentar les diferents candidatures a les eleccions locals, que ICV i Podemos anirien junts en unes eleccions. Els resultats obtinguts per ambdues formacions a nivell local varen ser demolidors. Podemos no va entrar a l'ajuntament i ICV va perdre dos dels tres regidors de l'anterior mandat. A nivell català la cosa va ser un xic diferent. Mentre Podemos va entrar amb força en alguns ajuntaments, ICV només va fer bon paper on es presentava en coalició amb Podemos. 

En aquesta ocasió, ICV ha renunciat al seu sobiranisme per poder pactar amb el partit de Pablo Iglesias i d'aquesta manera salvar els mobles. Els sobiranistes d'ICV han callat en benefici dels unionistes, i també a Arenys de Mar ja no parlen d'independència.

Insisteixo sempre, que a les persones ens agrada apuntar-nos al guanyador, i és per això que les enquestes, siguin reals o intencionadament manipulades, tenen efectes a l'hora d'anar a votar. Ningú encarrega unes enquestes només per conèixer què pensa la ciutadania, sinó que li serveixen per animar els indecisos.

En el cas dels partits polítics no és el mateix, o bé no ho hauria de ser. Els polítics no poden jugar amb l'ambigüitat per no quedar en evidència. És molt trist veure com canvien el discurs en funció de l'ambient, el temps i les circumstàncies. Diguin el que diguin, avui tothom té molt clar que, davant del repte de la independència, hi ha dos grups diferenciats, els que diuen sí, Junts pel sí i la CUP, i els que diuen no, la resta de forces polítiques.

La sort que tenim els electors és que en cadascun dels grups hi ha opcions conservadores i progressistes. Avui comença la campanya electoral. Tot està a les nostres mans.

El vot a Catalunya sí que es pot és un vot incògnita

Tot i que a mesura que van avançant els dies i les declaracions de Rabell, queda més clar que la candidatura Catalunya sí que es pot s'allunya cada vegada més del sobiranisme i fins i tot del dret a decidir, juguen en l'ambigüitat que els caracteritza, sobretot els representants d'ICV, des que Joan Herrera està al capdavant.

És per això que en les properes eleccions autonòmiques el vot a la candidatura liderada per Rabell pot resultar un vot llençat, desaprofitat, que no aporti cap valor afegit a la composició parlamentària, perquè la seva participació serà minoritària, sense capacitat de sumar a cap altra força. Per contra, altres candidatures tenen un paper important a jugar. No penso en Unió Democràtica que tindrà dificultats per poder entrar al Parlament.

L'esquerra catalana fa molts anys que viu un procés de renovació interna, barrejada en un mar de dubtes, que ha convertit Catalunya, tradicionalment d'esquerres, en una nació conservadora, amb un creixement preocupant de les desigualtats socials. L'arribada de Podemos ha estat gairebé un miratge i ICV ha estat incapaç d'aprofitar-ho per recuperar la seva posició al marc polític català, passant a formar part d'un conglomerat de forces i persones, que han estat incapaces de brindar-nos un missatge clar i un posicionament de futur. Una hipotètica victòria de la candidatura de Rabell no ens mereix cap tipus de confiança ni resol els problemes econòmics i socials de Catalunya, perquè no ofereix cap solució al mal tracte immoral que rebem d'Espanya.

Avui, la posició d'esquerres amb més transparència sobre l'estratègia a seguir, està en mans de la CUP, que està cridada a ser la col·laboradora de Junts pel Sí, per aconseguir la independència, però al mateix temps la pedra a la seva sabata, per obtenir unes polítiques socials més justes i a favor de les persones menys afavorides. 

Cal animar els catalans a votar aquelles forces polítiques que donen un missatge més clar i transparent de quina és la seva voluntat de futur per al nostre país, i deixar de banda aquelles forces que continuen navegant en l'ambigüitat. Cal ser valents!

Una vegada més UDC fa el ridícul

Queda molt clar que Duran i Lleida imposa el seu criteri i no permet que la pregunta interna del dia 14 de juny sobre el sobiranisme sigui clara i definitòria. En el seu lloc confecciona una pregunta, que diuen concreta, però que simplement pretén confondre els seus militants. Qui voti sí, votarà en contra del dret a decidir.

Duran i Lleida fa por dins del partit i aconsegueix uns titelles polítics que li protegeixen la cadira. Espadaler és un malaguanyat polític que a l'ombra de Duran no podrà ser mai un 'number one'. El veritable líder d'UDC és Joan Rigol, un polític coherent des del primer dia i respectat per tothom, també pels polítics d'ideologia contrària.

Joan Rigol segueix l'essència dels principis d'Unió Democràtica de Catalunya. Si els seus fundadors tornessin es posarien al seu costat i deixarien Duran i Lleida al racó. La por a la ruptura fa que s'actuï de manera ambigua, tant dins del propi partit polític com dins de la Federació de CIU.

Els principals afectats de la situació són els sobiranistes d'UDC, com també ho són els sobiranistes d'ICV. En aquest sentit, Joan Herrera actua imitant Duran i Lleida, en la seva ambigüitat, posant entre espasa i paret uns bons polítics que té o tenia dins del partit: Romeva, Urtasun, Camats i els meus amics d'Arenys de Mar.

Calen quinze dies de campanya electoral?

Ahir preguntava si ens llegíem els programes electorals. Suposo que algú ho fa, però majoritàriament no. També s'ha de dir que hi ha partits polítics que ja no els editen, probablement perquè ja saben que la majoria dels electors no s'ho llegirà i els que sí ho fan tampoc s'ho acaben de creure.

Si repasseu l'Agenda d'aquest mes, on entrevisten els sis candidats i quatre candidates, veureu que hi ha algú que, entre altres coses, promet una construcció que també figurava a la campanya de l'any 2007. Llavors no es va poder fer, però ara...

Què passa amb les promeses incomplertes? Passen factura? No, a l'hora d'anar a votar, com tampoc passa factura la corrupció. En tot cas és a base de temps i de deteriorament dels partits que aquests cauen en el desprestigi.

Llavors com s'entén la gran davallada del PSC a Catalunya? Si no són els incompliments ni la corrupció, què és? És el sobiranisme a qui la direcció del partit li ha donat l'esquena? O potser són les picabaralles internes que l'han fet inestable i poc engrescador?

A Barcelona no ho havia fet bé el PSC? o a Girona? o a Mataró?

Es tracta potser del relleu de polítics que no s'ha fet prou bé? Que no ha arribat gent nova prou interessant? Els polítics d'avui no engresquen tant com ho havien fet Maragall, Nadal...? La gent està cansada dels polítics? 

Ara tothom parla de participació, però... de veritat que la gent vol participar? No és més aviat que la gent vol que li solucionin els seus problemes visqui a Arenys o a Barcelona? Qui ha estat el culpable que siguem cada vegada més individualistes i per tant menys interessats en el comú?

Els polítics s'han equivocat molt, però no només ells són els culpables d'on hem arribat. És cert que personatges com Wert o Jorge Fernández Díaz provoquen rebuig i fàstics, però nosaltres hi posem alguna cosa de la nostra part?

A la majoria de poblacions hi ha enguany més llistes que mai, i per tant més candidats i candidates que en cap altra convocatòria municipal. Això per què passa? Som més solidaris i tenim més ganes de treballar per a la nostra vila? És, doncs, engrescador? Podem esperar grans canvis i transformacions?

Cal que tots aquests candidats i candidates dediquin quinze dies de la seva vida a fer mítings prometent allò que difícilment podran realitzar? De moment podem agrair la reducció de despeses, sobretot si considerem que diguin el que diguin no ens faran canviar de vot.

La CUP acumula protagonisme

Diuen que el govern català denunciarà la baixa qualitat democràtica espanyola a Europa. I jo em pregunto de què servirà? Potser és el que s'ha de fer, però no caldria en primer lloc posar-se d'acord a casa per no anar cadascú per la seva banda?

Avui en Quim Arrufat avisava que els independentistes no guanyarien el 27S si el sobiranisme no era capaç de canviar l'orientació. Afegia que no era un bon símptoma el fet que les enquestes donessin uns resultats tan pobres als partits independentistes. Ell en sap molt més que jo, i ho viu molt directament, però fa temps que una colla de gent ens lamentem de la manca d'acord entre els partits polítics, fruit, al meu entendre, d'un excés d'orgull i prepotència, un defecte que ERC arrossega al llarg de la història.

Sembla estrany que no s'adonin que, agradi més o menys, sense el lideratge del president Mas i el suport de CDC i part d'UDC, no s'hauria arribat al punt on ens trobem. Sense treure mèrits a la gent d'ERC, ells sols no podrien arribar enlloc. 

La CUP continua fent bona feina i molts pensem que la seva actuació dóna ales al president, i potser fa reflexionar ERC sobre la manera d'actuar.

Entretinguts o desencisats políticament?

Ahir era Alfred Bosch qui havia de córrer a desmentir el que hores abans havia declarat sobre la llista única i avui, a La Vanguardia, Francesc Marc Álvaro insisteix en l'error de no ser capaços de constituir aquesta llista única. Álvaro ve a dir que la resistència d'ERC serà la causa del fracàs del sobiranisme.

El cert és que darrerament moltes persones diuen que amb l'auge de C's i l'entrada de Podemos, el moviment sobiranista s'ha desinflat, i que la possibilitat d'un front sobiranista fort s'ha esvaït. A tot això s'hi suma els moments complicats que està vivint l'ANC. 

Probablement aquest panorama incert ha provocat que CIU i ERC, de la mà de l'ANC i Òmnium Cultural hagin signat avui un acord del full de ruta, de manera que plantegen la declaració de la independència 18 mesos després del 27S, sempre i quan els catalans hi votin favorablement, la qual cosa està per veure. 

Si ens entretenen les converses dels polítics sobiranistes, també ho trobem en les sentències i imputacions per diferents casos de corrupció i tràfic d'influències. Tot plegat una pena molt grossa perquè veiem com uns quants impresentables s'han valgut de la política per aconseguir poder i enriquir-se.

Una de les mostres més evidents del mal ús de la política és la resistència a deixar-la i la freqüència en que aquests polítics confonen l'àmbit polític amb el particular, la institució com el seu patrimoni, la gestió pública com la seva empresa. 

El mal record dels orígens de C's

No acabo d'entendre algunes valoracions que fan certs polítics sobre els resultats electorals andalusos, però sobretot la projecció que en fan sobre les eleccions municipals i autonòmiques que han de venir. Tenim per exemple el mateix líder socialista, Pedro Sánchez, classificant C's de dreta civilitzada. 

En tot cas, sigui una dreta civilitzada o no tant, C's és un partit molt més perillós per a la salut sobiranista, i només cal veure tota la seva trajectòria, des de l'inici. Si fem memòria recordareu que C's va néixer per fer front a l'auge catalanista, que no tenia res a veure amb el sobiranisme actual. Uns quants intel·lectuals i professors universitaris espanyolistes varen crear un moviment que es dedicava a recórrer pobles i ciutats catalanes escampant merda contra tot allò que consideraven massa catalanista.

Els d'Arenys de Mar segur que recordareu l'acte que varen celebrar a la sala Josep M. Arnau del Calisay el desembre de 2006. Recordeu qui hi havia, a part dels tafaners? Recordeu que entre el públic no es posaven d'acord de si eren de dretes o d'esquerres? Només coincidien en anar en contra del fet diferencial català. Eren espanyolistes amb les urpes afilades.

Pensar que C's és una dreta civilitzada, potser només ho poden fer des d'Espanya, però no des de Catalunya. És cert que el PP és ara molt més matusser i C's actua amb guants blancs, però les conseqüències per als catalans poden ser molt més perilloses.

Caldrà veure, però, si anant-li bé les coses, C's ens ensenya bé les cartes i els podem identificar. El que tenim clar és que amb el PP el nostre futur no és gens clar i tampoc podem refiar-nos del PSOE. Estem, doncs, en mans d'uns partits polítics espanyols que s'estan barallant per agafar més protagonisme i poder. No hi ha dubte que la sortida d'Espanya és una alternativa gairebé de supervivència.

La por del PSC i l'esperpèntic Duran i Lleida

El PSC té por. La tendència a la baixa de la seva representativitat a les institucions públiques no es frena, i ho saben bé. El PSC té por de fracassar en les properes eleccions municipals i ho culpa a la mala influència del sobiranisme, a la pressió de l'ANC, però s'equivoca. La culpa és seva i només ho superarà quan ho reconeguin i busquin solucions.

El PSC es va distanciar de la gent i es va dedicar només a construir un partit, blindant-lo decantat de la realitat. Va ser incapaç de consensuar posicions i va jugar al que ens té acostumats el PP, a buscar la majoria absoluta per fer passar tothom pel raser. El PSC va fer el que tot fa pensar està fent ICV, amb la primera gran baixa, la de Raül Romeva.

I Duran i Lleida continua amb el seu costum de fer crítiques i declaracions que no tenen cap més voluntat que sortir a la premsa. Ja ho he dit altres vegades. Es repeteix més que l'all. Ara surt en defensa del pobres infeliços que somien en la independència. Li demano al senyor Duran que no pateixi tant pels altres i que procuri per ell mateix i els seus militants i simpatitzants, que fa ja massa temps que li han d'aguantar les seves dèries i obsessions.

Aprofito per dir-li, al senyor Duran i Lleida, que reflexioni sobre la seva actitud i ens digui si no ha estat ell qui ha posat sempre en perill la independència. Hi té tot el dret, però llavors que sigui coherent i no culpi els altres d'allò que ell ha estat fent des del primer dia. És més, al senyor Duran li interessa potenciar les persones que posen traves a la independència, el que passa és que no té alternativa, ja que, de la mateixa manera que ICV, allò que veurien bé saben que ningú ho defensarà a Espanya. El PSC també s'hi va fer mal, fins que es va adonar que no ho aconseguiria, encara que el PSOE obtingués la majoria absoluta a Espanya.

Sisplau, demano més rigor i honestedat als nostres polítics.

Els equilibris d'ICV no eviten renunciar al Sí-sí

Avui he llegit a la premsa comentaris sobre ICV, evidentment molt més ben escrits que els meus, però sí que he pensat que no estic pas desencaminat a l'hora de valorar la seva actitud. Em sap greu haver de pensar que els dubtes els poden massa i que cauen en la trampa de voler acontentar tothom, quan això és impossible.

No fa pas tant que dèiem el mateix del PSC. La seva crisi interna i externa, però la interna en concret, feia impossible poder mantenir tothom unit, perquè les posicions eren massa distants. Amb ICV passa també que a dins hi ha una bona colla de sobiranistes que es resisteixen a cedir espai, però són minoria i, avui, sembla que han perdut davant els que no abracen el sobiranisme.

Tot això ens porta a dubtar a l'hora de donar-los suport. Encara que sigui a les municipals, i entenent que els amics d'Arenys de Mar segur que formen part dels sobiranistes. A ICV els està passant el mateix que al PSC, que ja fa temps que les sigles els fan més mal que bé.

No em vull contradir a l'hora de sospesar què pesa més si les persones o les sigles del partit. Vull continuar pensant que en unes municipals, en viles com la nostra, les persones han de pesar més, però sempre penses que en el global les xifres que es donen són per partits polítics, i si una cosa interessa ara és que els partits sobiranistes sumin més, i això els descarta a l'hora d'escollir opcions.

ICV no es vol despenjar del procés que ha endegat Podemos, però es pot trobar molt fàcilment que Barcelona sigui l'excepció d'un anar junts a les eleccions, potser per la figura de l'Ada Colau. Si fos així, ICV fracassaria en l'àmbit sobiranista, perquè s'ha desmarcat definitivament del Sí-sí, i també de l'esquerra trencadora, perquè Podemos prescindiria d'ells. No voldria trobar-me en la seva pell en uns moments claus per al seu futur existencial.