Relleu a Bulgària

La Unió Europea se les prometia molt felices amb l'espectacular derrota electoral de Viktor Orbán a Hongria, i ahir diumenge va veure com un amic de Putin guanyava les eleccions a Bulgària. Plega un i n'entra un altre. No és clar que el substitut d'Orbán al capdavant del govern hongarès posi les coses fàcils a la Unió, però el que sí que es veu avui és que, si més no, hi haurà un relleu en la figura del president electe búlgar.

Ho he dit moltes vegades, i no em cansaré de repetir-ho, que Europa, si vol avançar econòmicament i socialment, ha de reformar-se. Ha de canviar la manera d'actuar. Ha de ser més transparent i que la ciutadania europea tingui una incidència més directa en les institucions. I ha de canviar el sistema de prendre les decisions. No pot ser que un país pugui bloquejar la Unió, com ha estat fent fins ara Hongria, i que pot tenir el relleu de Bulgària.

Rumen Radev, exmilitar i declarat admirador d'Orbán, ja ha manifestat que és contrari a l'euro, però sobretot que està en contra de l'ajuda militar a Ucraïna. És amic de Putin i suposo que farà el possible perquè aquest li pagui les gràcies. Amb la desaparició d'Orbán agafarà protagonisme i qui sap si serà capaç de reflotar el país més pobre de la Unió.

A la darrera conversa d'ahir, dins dels actes del festival literari Les Set*Ciències, a càrrec d'en Ferran Mascarell i l'Enric Sierra, i que tractava de les ciutats, es va parlar molt de política, mirant força el melic. Avui hem de mirar a Europa, si volem ser forts i anar units contra totes les disbauxes que passen pel món, i intentar tenir les idees clares i saber-les defensar. 

Un desprestigi buscat o no, però trobat

La Fiscalia demana vint mesos d'inhabilitació al president Torra, per haver desobeït l'ordre de la Junta Electoral Central, de retirar la pancarta amb el llaç groc, de la façana de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume. Si tot plegat no fos tan seriós hi podríem fer-hi broma, contents d'aparcar un temps el nostre president, i esperar més sort amb el substitut.

No sé si hi ha prou delicte com per inhabilitar el president, però en tot cas a mi no em va semblar bé tot el tripijoc amb les pancartes, i encara menys l'argument final per treure-les. Ho vaig trobar molt infantil. Potser és un fet més que se m'ajunta a l'hora de valorar tant negativament la gestió de Torra, i les ganes que es convoquin eleccions per treure'l de Palau.

Si a tot això hi afegim que avui la Guàrdia Civil ha tornat a entrar a la Generalitat buscant més proves del dia 1 d'octubre, podem afirmar que el prestigi de les nostres institucions, per culpa nostra i dels altres, està sota mínims. Tothom s'hi atreveix i si a més els nostres polítics tenen les institucions paralitzades, arribarà un moment que no tindran credibilitat per fer res. És molt trist.

Hi ha qui canta les absoltes al PDECat

Aprofitant que és Setmana Santa hi ha qui ja canta les absoltes al PDECat, fins i tot abans de conèixer els resultats electorals d'aquest abril i maig. És cert que el panorama és força dantesc i el seu problema no ve tant de fora com de dins mateix.

Si bé és cert que el PDECat no té substitut, i això frena una caiguda estrepitosa, sí que es fa difícil que puguin aturar la gran davallada que se'ls hi espera. Penso que no ho podien fer pitjor, i les lluites internes no les han sabut canalitzar. Viuen del record i de la mala consciència de molts, que veuen com els seus dirigents són a la presó o a l'exili. Els companys de partit que els han substituït no ho han sabut fer millor, però tampoc s'ha entès les instruccions rebudes des de Brussel·les.

Tot fa pensar que finalment ERC els passarà al davant, no sé si per mèrits propis o per demèrit del PDECat. Amb les baralles entre els dos partits independentistes, i l'obsessió dels partits de dreta per fer el discurs més dramàtic, el PSC haurà aconseguit recuperar tot allò que havia perdut durant els darrers anys electorals, i sense haver fet res més que torejar la situació, canviar el discurs a conveniència i presentar-se com el partit polític català de centre, el partit polític assenyat, tornarà a tenir el protagonisme que havia perdut amb la seva desfeta interna.

Estem, doncs a l'expectativa si de veritat toca cantar les absoltes al PDECat, i a l'espera de si són capaços de confeccionar una nova opció política que tingui cara i ulls, per afrontar la realitat i fer avançar el país.

Canvi de cromos entre Bosch i Maragall

S'han canviat els papers. La interpretació que podem fer els que no coneixem el fons de la situació és que Bosch no servia per fer créixer ERC al consistori barceloní, se'l canvia per Maragall, perquè té un cognom que encara hi ressona, i per no deixar amb el cul enlaire a Bosch, el nomenen conseller substitut del seu substitut.

Tot queda a casa i tots contents. No sé si Maragall és la millor opció per assolir l'alcaldia de Barcelona, ni tampoc si Bosch sabrà dirigir una de les conselleries més afectades pel 155 i la seva continuació a càrrec del ministre Borrell. Hem d'esperar que així sigui, però la meva pregunta és: no hi ha més persones per dirigir la conselleria d'Exteriors?

Sovint veiem que en política es paguen bé els favors. És per això que a dins dels partits polítics hi ha tantes baralles per arribar a dalt, on es veu com els aspirants a trepar com més amunt millor, es dediquen a afalagar els seus líders per obtenir-ne favors.

La classe política viu d'aquesta interrelació de favors i el que menys interessa és la capacitat i experiència dels càrrecs que se'ls assigna, sinó la fidelitat a la voluntat de qui està al poder. No preval la voluntat de servei a la ciutadania, sinó aconseguir quant més poder millor per fer i desfer al seu aire.

Potser l'intercanvi de cromos entre Bosch i Maragall no té més importància del que jo sembla que li dono, però mirat des de fora a mi no m'ha agradat.

La primera volta del PP

Avui el PP celebra la primera volta de les eleccions per escollir el substitut del seu president M. Rajoy. Els militants inscrits, poc més d'un 7%, hauran de decidir quins dos candidats obtenen millor nota per presentar-se a la segon volta, el dia 21 de juliol, al seu congrés estatal. Segons les notícies que apareixen als diaris, tres son els candidats amb opcions de passar a la segona volta. Cospedal, Santamaria i Casado, són els noms que més sonen.
El PP ha arribat a un punt delicat, gràcies a la no actuació del seu president M. Rajoy, en temes tan delicats com la corrupció i Catalunya. Deixar que els fets li donessin la raó, sense moure fitxa, no li ha funcionat, i l'encert de la moció de censura de Pedro Sánchez ha precipitat una sortida que estava anunciada.
Aquell galleguisme que tan el caracteritzava, a ulls de la premsa espanyola, també l'ha acabat d'enfonsar i ha deixat un partit amb problemes per avançar i, sobretot, trobar quins són els objectius més immediats i amb més suport intern. El PP té problemes interns, però també externs. Ja no passa com abans que era l'únic partit de dretes, amb un ampli espectre que anava de l'extrema dreta a una posició més centrista. Ara VOX ocupa el lloc de l'extrema dreta, però també C's li fa ombra, amb un radicalisme molt profund quant a centralitat política i rebuig al model autonòmic.
El PP, amb el president o presidenta que surti elegida, haurà de decidir quin camí vol seguir, i ho haurà de fer amb certa celeritat. No tindrà gaire temps per pensar-s'ho, si no vol evitar que uns altres li passin la mà per la cara.