De qui és la culpa?

Avui ens hem llevat amb la notícia dels actes vandàlics d'ahir a la vesprada a Barcelona i ens hem posat les mans al cap. De qui és la culpa? De les xarxes socials? Els pobres nois estan manipulats? Són víctimes innocents?

Hi ha comentaris que no agraden i intentem evitar-los perquè no sigui dit que fem llenya de l'arbre caigut, però ens hauríem d'acostumar a dir les coses pel seu nom. Els nois d'ahir, molts d'ells menors d'edat, són víctimes del sistema i els hem de compadir? Tenen dos dits de front per saber valorar què és lícit i què és delicte? Són tan febles que es deixen entabanar per les xarxes socials?

Em preocupa que ens limitem a culpar la manipulació de les xarxes socials, que reconec que hi ha coses detestables que s'haurien de regular i prohibir, però no ens adonem que les famílies tenen unes obligacions que neixen en el moment que comencen a procrear. No hi ha una responsabilitat dels pares i mares d'aquests menors? 

L'educació de les persones comença a la família. És cert que hi ha famílies desestructurades que resulta molt complicat esperar-ne una bona educació, però que ningú em vulgui fer creure que els joves delinqüents i vàndals d'ahir a Barcelona són tots fills de famílies desestructurades. Segur que hi ha una responsabilitat dels seus tutors que caldrà fer sortir i sancionar.

No podem ser permissius. Tothom té el dret de manifestar-se públicament, criticant allò que considera que no s'està fent bé. Ningú no té el dret ni el permís d'actuar vandàlicament saquejant comerços i destruint mobiliari urbà. Què resol això? 

És més fàcil callar i no fer comentaris pel que puguin dir els que pensen diferent de tu, però jo, davant d'actuacions delictives sense sentit, no callo, sinó que ho deploro i demano sancions que serveixin de lliçó pedagògica per aquells que no han estat oportuns a l'hora d'educar els fills.

L'exalcalde d'Arenys defensa la bona situació financera de l'ajuntament

Ahir la tarda el grup municipal Junts per Arenys va convocar els vilatans per explicar la seva visió de la situació financera de l'ajuntament i defensar la seva bona gestió durant els darrers cinc anys. La convocatòria era la rèplica a la trobada de la setmana passada en què l'actual equip de govern va presentar el PAM i va aprofitar per explicar com havien trobat l'ajuntament després de la moció de censura, i el perquè en aquest exercici 2016 no es podrien realitzar inversions.

La sala Josep M. Arnau del Calisay, estava més plena que la setmana anterior, demostrant la capacitat de convocatòria de l'exalcalde. Érem molt pocs els que repetíem, un parell o tres que jo identifiqués, i això no és bo perquè demostra que estem en una situació de dos bàndols antagònics amb el perill de dedicar més esforços a buscar els defectes de l'altre que no pas a treballar per a Arenys.

L'exposició de l'exalcalde va ser clara i ben gestionada i, tot i la llarga durada, no es va fer carregosa. Va ser molt pedagògic, tenint en compte l'audiència que tenia, i crec que molt entenedor per a la gran majoria dels presents. És cert que la predisposició dels convocats era clarament favorable al ponent i això li donava forces per brodar la seva intervenció.

Després de les dues xerrades és difícil poder arribar a alguna conclusió. Els fets denunciats per l'actual equip de govern no varen ser rebatuts, sinó explicats i raonats per l'exalcalde. En la sessió de la setmana passada es va posar èmfasi en el trencament de la regla de la despesa, i ahir es va treure importància a aquest fet i es va ressaltar l'increment de romanent i dels diners ingressats al banc, comparant la situació de 2011, quan l'exalcalde va arribar a l'alcaldia, i aquest 2016 quan n'ha estat expulsat per una moció de censura.

És per això que m'agradaria poder assistir a una tercera sessió, però aquesta vegada amb l'alcaldessa i l'exalcalde com a ponents i procurant respondre els dubtes que ens han creat les dues intervencions per separat. De moment dóna la impressió que cadascú s'ha cregut els seus i ningú n'ha tret l'entrellat. Ahir, una de les conclusions de l'exalcalde fou que sempre són els mateixos que s'ajunten per tombar la llista més votada i s'intercanvien els llocs de polítics a càrrecs de confiança, per anar vivint de la rifeta. I la segona conclusió fou que tot el que faria l'actual govern seria el que ja havia programat el seu equip. Només és qüestió de comparar els dos PAM. De ben segur que la cosa continuarà.

On va a parar el nostre vot europeu?

Segur que són molts els motius perquè en les eleccions al Parlament europeu hi hagi un percentatge tan alt d'abstenció. No ens acabem de creure les seves competències ni sabem veure-hi els beneficis, els resultats... Els candidats tampoc enamoren massa, que diguem, i potser perquè el vot al partit que nosaltres seleccionem té una aplicació no sempre prou clara en la pràctica.

Votar, per exemple, CIU és dividir el vot entre el Grup del Partit Popular Europeu, on s'hi adscriu Unió, de bracet del PP,  i el Grup Aliança Lliberal i Democràtica, que s'hi apunta CDC. Al mateix temps, compartim vots amb el PNB a qui l'ajudem a que hi entri el seu representant. Votar el PSC és aconseguir com a molt un parell de diputats d'entre una llista de molts socialistes espanyols. El mateix podem dir del PP. Les altres candidatures són més clares, encara que amb pocs efectius i desconeixent força on s'enquadraran en el moment de constituir el Parlament. 

Aquestes incògnites, que potser caldria que els partits ens clarifiquessin, no ajuden massa a que els catalans ens animem a anar a votar, encara que es presentessin plegats.

Si els partits catalans que estan per la consulta, haguessin decidit presentar-se junts, on s'haurien adscrit els diputats escollits? a quin grup parlamentari? si els diputats de CIU es divideixen en dos grups, no hauria passat el mateix amb els diputats d'aquesta llista unitària? Llavors on hi ha la gràcia?

Si resulta complicat entendre el posicionament dels diferents grups parlamentaris a Catalunya i Espanya, sobretot a Espanya, no és estrany que això es compliqui quan parlem del Parlament europeu. 

Si en la política més propera cal un esforç pedagògic i generador de confiança, en el cas de les europees l'esforç ha de ser més gran. Convertir-ho en un cementiri d'elefants, com ha passat massa sovint, com a moneda de canvi o gratificació pels anys dedicats a la política, no ajuda gens a que la ciutadania ens prenguem aquestes eleccions prou seriosament.