Tot té un límit, o no?

Em pregunto si tot té uns límits que no es poden traspassar o potser no (?). La realitat supera la ficció en molts moments i en segons quins casos em resulta repugnant. No il·lustraré el meu post amb la imatge que el president dels EUA ha escampat burlant-se de l'expresident Obama i senyora. Fins i tot parlar-ne em resulta fastigós i he dubtat si treure el tema, però crec que hem de fer un esforç per denunciar que un desgraciat i malalt mental pugui continuar essent president d'un país com els EUA.

No acostumo a insultar i encara menys fer-ho públic, però en el cas de Donald Trump crec que queda prou justificat, i em sap greu. Com és possible que un personatge com aquest tingui un entorn que li doni suport i li permeti totes les bestieses i insults? 

Hauria de dir que no culpo directament al president per tot el que fa, perquè el considero incapaç de raonar i actuar com una persona humana amb cervell. Culpo a totes les persones que són al seu costat i s'aprofiten de la seva bogeria per viure bé. Culpo al partit republicà per permetre que un personatge com aquest lideri el seu partit i es mantingui com a primera autoritat dels EUA. Haurien d'estar avergonyits i fer-lo fora o dimitir.

No sé què més ha de fer perquè la gent que li fa costat es rebel·li i el faci plegar. El tanquin a la residència on hauria d'estar i no pas a la Casa Blanca, amb tot el poder per fer i desfer, maltractant els que li posen traves i aquells que no li agraden. S'ha de poder declarar la seva incapacitat per governar un país i fer-lo dimitir o retirar-lo. Quanta més gent haurà de patir per culpa de la seva bogeria?

Disculpeu-me el to d'aquest post, però em desespera llegir dia si i dia també tot el reguitzell de bogeries que diu i fa, i veure que ningú li para els peus. Si us plau, posem seny, i acabem amb tanta maldat i histèria. No pot ser que això que passa sigui real. Si fóssim al cinema diríem que el film és irreal i inimaginable. Tot plegat és molt trist. 

No es pot matar tot el que és gras

La demagògia, en política, no és una exclusiva de la dreta. L'esquerra, quan hi cau, ho fa de manera més descarada i, per tant, més visible per a tots. Ada Colau, arran del Mobile World Congress, ha caigut en la trampa del purisme i la simplicitat de les sentències, en un món tan global, complex i difícil de destriar entremig dels diversos comportaments socials, econòmics i culturals.

L'actitud d'Ada Colau em recorda una època de la meva joventut en què les ganes d'argumentar i justificar tots els nostres comportaments, ens portaven a un món idíl·lic, irreal i inassolible. Però això ho pensàvem de joves, en una època de dictadura, amb unes escletxes que deixaven entreveure altres sistemes polítics, que desitjàvem aconseguir.

L'Ada Colau ja té una edat i pretén assumir grans responsabilitats, i per això no li convé sé massa simplista i caure en postulats més adequats per a persones adolescents. Qualsevol cosa que fem i organitzem té els seus pros i contres, però no és de massa intel·ligent carregar-s'ho tot per sistema. El que cal és aprofitar totes les energies per aconseguir aquells objectius que ens semblen més ètics, més encertats i més igualitaris.

Pensar que l'organització del Mobile World Congress és un error i que Barcelona no l'hauria de celebrar més, no crec que sigui la millor manera de presentar-se a la seva alcaldia. La seva postura pot il·lusionar a una part de la ciutadania, però ha de tenir en compte que no es pot viure només d'il·lusions, sinó que cal crear els marcs idonis per fer gran la ciutat, i amb ella tota la seva població, entorn i país. 

La columna de l'Empar Moliner a l'ARA és, pel reduït espai, molt exagerat, però serveixi de reflexió. No pretenc donar lliçons a una persona que ha estat treballant durant anys per aconseguir uns drets ciutadans que la societat ha estat negant. La seva feina és admirable, t'hagi convençut més o menys, però no es pot caure en el parany d'anar contra corrent de tot, d'una manera massa simple, i sense valorar totes les dimensions i efectes d'una encertada política econòmica i social.

Un altre dia parlaré d'en Raül Romeva. La seva sortida d'ICV és un pèrdua significativa per al partit, però també per a la política del nostre país. Espero que després del temps que consideri pertinent, el puguem recuperar.