Ha mort el fundador de la cooperativa La Fageda

La Fageda és un projecte inclusiu d'èxit que va fundar el senyor Cristóbal Colón, l'any 1982, a la Garrotxa. Si ho hagués de dir, que algú em corregeixi, el producte a fabricar tant era, l'objectiu era crear un empresa que donés feina a persones amb diversitat funcional.

De fet, a casa els coneixem pel seu iogurt, que és el que mengem diàriament, però al començament l'activitat que desenvolupaven era per encàrrecs d'altres empreses. Després varen crear la secció de jardineria i van muntar un viver forestal. I, segons he pogut veure en el seu historial, no és fins a l'any 1993 que comencen a fabricar els primers iogurts.

Si mirem tot el procés que ha seguit l'empresa ens adonem que no només ens hem de fixar en els productes alimentaris que produeixen, com són els iogurts, les melmelades, gelats i postres, sinó que cal observar tot el que han fet en l'àmbit social, residencial i terapèutic, treballant per a la inserció laboral i la formació de les persones més vulnerables.

Conec poc el projecte per entrar-hi a fons, però en tot cas voldria ressaltar un fet: L'Administració Pública té l'obligació d'estar molt present en el dia a dia, procurant que tothom tingui les mateixes oportunitats i, per tant, atenent aquelles persones que poden quedar despenjades de la societat. La societat civil també té, si més no moralment, l'obligació d'ajudar aquelles persones que la vida els ho ha posat més difícil. Cadascú de nosaltres podem col·laborar i intervenir, segons les nostres possibilitats i capacitats, però no ens en podem desentendre.

Quan veus projectes inclusius com La Fageda, amb persones al capdavant esforçant-se com el senyor Cristóbal Colón, només pots treure't el barret i dir: Sí senyor! Amb més persones com vós, el món funcionaria molt millor. I des d'aquí li agraeixo l'exemple de vida, que ens hauria de fer canviar moltes coses i actituds. Gràcies!

Compromís

Fa uns dies vaig llegir la notícia que l'Associació de Famílies dels Alumnes (AFA) de l'Escola Sinera d'Arenys de Mar necessitava rellevar els seus membres. Els seus fills acabaven el cicle escolar i calia trobar nous pares i mares que volguessin rellevar-los. La bona notícia ha estat que amb pocs dies han aparegut una sèrie de pares i mares disposades a agafar el testimoni.

És important que a la vida assumim compromisos desinteressats en bé de la societat on vivim. Poden ser compromisos polítics, culturals, educatius, esportius o socials. Les coses no es fan soles sinó que sempre hi ha d'haver algú al davant per dur-les a terme.

Segurament que si ens animéssim més en participar de les entitats, tindríem menys temps per a nosaltres, però ben segur que ens enriquiríem. És en l'associacionisme que, a més de ser participatius, aprenem a conviure i a treballar plegats per uns objectius positius per a tots.

Ara que és tan corrent llegir, a les xarxes socials, crítiques sense donar la cara i amb pocs arguments, penso que si tots plegats ens arremanguéssim i ens comprometéssim amb els altres, potser no tindríem tant temps per criticar, i valoraríem millor la feina que es pot fer en equip.

Arenys compta amb un nombre important d'entitats i associacions de tota mena, i això vol dir que a la vila hi ha moltes persones que volen dedicar una part del seu temps lliure per ajudar els altres o per motivar-los en qualsevol disciplina.

No entendria la meva vida sense aquest compromís, amb el perill d'equivocar-me i no fer-ho prou bé, però sempre honestament i amb esperit de servei.

Per triar i remenar

Arriba un nou cap de setmana i, com és habitual, es troba farcit d'actes culturals de tota mena, que et permet escollir sabent que no ho podràs abastar tot. Si ets programador et costa prou saber quan és el millor moment per fixar la teva proposta perquè no s'entrebanqui amb una altra. Al final arribes a la conclusió que, si és interessant, sempre tindràs algú o altre que triarà venir.

Darrerament, he observat que ja no només es programen les activitats el cap de setmana, sinó que ja pots veure actes altres dies de la setmana. L'Ateneu, per exemple, que té una agenda prou completa, s'està eixamplant pels dijous. Ahir vàrem poder assistir a la projecció d'una pel·lícula de cinema, de la mà de la coordinadora de la tertúlia literària d'enguany, la Roser Díaz, que ha escollit la novel·la negra com a guió del curs.

Trenta anys de la mort de l'escriptor Lluís Ferran de Pol, o cinquanta anys de la Penya del Barça, són dos dels actes que aplegarà gent diversa. Però, a més, Arenys serà protagonista de la primera trobada comarcal de la gent gran, amb dues-centes cinquanta persones inscrites a l'àpat del dissabte.

Tota aquesta vida social i cultural de la vila ens enriqueix, perquè no només hem de pensar en la feina, sinó que necessitem gaudir del lleure i fer-ho d'una manera col·lectiva, sumant esforços perquè com més gent hi participi més bona harmonia aconseguirem.

Un cap de setmana en què tindrà lloc també la darrera trobada informativa per a la implantació del sistema de porta a porta, de la recollida selectiva de la brossa a tot el municipi. Unes sessions que han intentat explicar la importància del bon ús del sistema per a reduir costos i protegir el medi ambient, prou malmès.

Hi ha molta feina encara per fer, i si ens hem d'alegrar del bon ambient del cap de setmana tan actiu, hauríem de procurar engrescar tothom a esforçar-nos perquè tot allò que enviem a la brossa, ho fem de la millor manera possible. Tots hi sortirem guanyant.

Europa s'ensorra?

Segueixo molt de lluny la política europea i no pas perquè no m'interessi o no la consideri important per a tots nosaltres. Simplement, estic una mica cansat, per no dir fart, veient com van totes les coses. Malgrat això, no puc dir que hi visqui d'esquena i, encara que sigui d'esquitllada, llegeixo les notícies que arriben de Brussel·les. 

Haig de dir que, potser per desconeixement, estic força desanimat amb els dirigents actuals. Començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i continuant amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, estem veient una baixada dels pantalons davant la pressió del president dels EUA, que tots consideren mig boig, però que ningú no s'atreveix a contradir-lo. Té massa poder, i nosaltres som massa febles.

És una llàstima que durant tants anys de construcció de la Unió Europea, no hàgim sigut capaços d'enfortir els lligams entre nosaltres i definit una política exterior forta, tant des del punt de vista econòmic, com social i militar, per què no? Ara, que van mal dades, tot són plors i cruixits de dents!

M'imagino que la mediocritat dels polítics actuals no és una cosa només nostra, sinó que afecta arreu. La prova és si mirem qui ens està governant i liderant les institucions internacionals. No és estrany, doncs, que el populisme, de la mà de l'extrema dreta, vagi pujant graons. Fins on arribaran?

Sap greu que per solucionar les coses hàgim d'esperar a espatllar-les del tot. No som prou intel·ligents per veure-les venir, sense acabar arrossegant-nos com ara estem fent? M'agradaria ser més optimista, però avui, si més no des del punt de vista econòmic i social, no ho soc gens. Tant de bo recapitulem aviat i ens adonem que així no podem anar enlloc. 

Del passat al futur, visquem el present

No sé si també us passa a vosaltres, però a mesura que em vaig fent gran tinc la sensació que m'agrada més el passat que no pas el futur. No és tan que enyori el temps passat com que m'interessa conèixer coses que no sabia i que ens han portat on som avui.

Em passa en temes transcendents i que han marcat el camí per on ha transitat el món, però també en detalls, experiències i coneixements que, sense pretendre deixar petjada, han format part de la nostra història, a vegades oblidada, i que en un moment determinat ens crida l'atenció.

Ho he notat quan sintonitzo la ràdio, normalment Catalunya Música, a part de gaudir de la música que emeten, m'interessa molt més conèixer el treball que han fet els lutiers o els mateixos compositors, que no pas què pugui passar la setmana vinent. M'agrada saber que tal instrument ha esdevingut únic al món, o que tal constructor va crear escola i d'allà n'han sorgit tan bons deixebles.

De fet, probablement hi ha alguna cosa innata en mi, perquè sempre he preferit veure pel·lícules que ens expliquen una part de la història, que es basen en fets que han succeït aquí o més enllà, que no pas les pel·lícules de ciència ficció i que ens transporten al futur desconegut. Potser aquest és el motiu perquè m'interessa més el passat que no pas el futur, més que no pas la vellesa on cada vegada hi soc més a prop.

El racó d'enyorança també existeix, sobretot quan parlem de convivència, respecte... i una sèrie de valors que crec que avui han desaparegut, o si més no costa més de trobar. Seria injust pensar que la joventut d'ara es troba mancada d'aquests valors. Probablement els té interioritzats, però l'entorn on l'ha tocat viure no els ho posa fàcil. Penso que nosaltres hem tingut més facilitats per viure i viure bé. Avui tot és més complicat. Però aquest no és el tema d'avui.

Seria desitjable que tots féssim l'esforç d'estudiar una mica més el passat, d'allà on venim. No tant per no moure'ns-en, sinó per tenir en compte el trajecte recorregut, valorar l'esforç de la humanitat per salvar obstacles i procurar millorar l'ambient i la convivència. Fer-ho més fàcil, i sobretot disminuir les diferències que malauradament cada vegada són més grans entre la gent, tant econòmicament com social i cultural. De totes maneres, siguem positius!

L'epidèmia continua

El rebrot important en els contagis del coronavirus entre la població jove ha fet que tothom s'esvalotés i comencem a dubtar de si les mesures preses han estat encertades o no. La veritat és que estàvem acostumats a la lenta desaparició dels efectes de la pandèmia i això que ha passat entre el jovent ens ha vingut de nou.

El dubte que ha sorgit ara és de si cal fer passes enrere o bé accelerar la vacunació dels més joves. El cert és que si volen fer vida normal o molt propera, cal tenir en compte que encara no s'ha extingit l'epidèmia i si no tota la població està vacunada, voldrà dir que hi ha una part de la gent que continua en perill de contagiar-se. Si hi afegim que aquests són els joves, els que tenen més vida social, no és estrany que l'evolució dels contagis hagi anat a l'alça.

Desconec si hi ha manera o no d'accelerar el ritme de vacunació, però seria important intentar-ho, ja que fer marxa enrere ara és molt difícil. Portem massa temps arrossegant l'epidèmia i totes les seves conseqüències, i ara prendre decisions al respecte no és el mateix que mesos enrere.

Nou confinament comarcal

Diuen que queden dos mesos, però que entretant ens hem de tancar a la comarca i reduir la mobilitat que darrerament havíem tingut. S'ha pogut sortir per Setmana Santa, però aquest divendres ens tornen a tancar les portes comarcals. 

Entenc que no és fàcil donar la notícia que es torna al confinament comarcal, però amb l'observació que en dos mesos es preveu que tindrem la pandèmia controlada sembla que es fa més lleuger, si més no això els sembla als que ens han de donar la notícia.

Cada vegada resulta més difícil controlar el seguiment correcte de les mesures preses, i això també ho saben les nostres autoritats. Han de continuar amenaçant amb sancions que no sé fins a quin punt es paguen, o només ho fan els meus innocents.

Nosaltres continuem treballant pensant que anirem a millors condicions i que de cara a l'estiu les restriccions seran les mínimes. Si més no això ens ajuda a tirar endavant i no atabalar-nos més del compte. També tenim molt present que s'ha deixat que els dies de Setmana Santa la gent es pogués bellugar, tot i que ja es veia que caldria fer marxa enrere. Ho tenim present perquè considerem que es tindrà en compte el descans en temps de vacances, i es mirarà que hi hagi la màxima llibertat de moviments per no fer més difícil la continuïtat social i econòmica del país.

No només són efectes econòmics

La desescalada en l'eliminació de les restriccions pel coronavirus està resultant molt lenta, fins al punt que la gent no ho acaba d'entendre. Avui se'ns ha notificat que a partir de dilluns, uns dels més afectats per les mesures preventives del contagi massiu del virus, els restaurants i bars, podran obrir de manera ininterrompuda fins a primera hora de la tarda. S'estalviaran, doncs, fer tot el parament un parell de cops al dia.

Són molts els sectors perjudicats per les mesures contra la COVID-19, la majoria de l'àmbit econòmic, però també ens podríem fixar en l'àmbit social i relacional. Les persones necessitem relacionar-nos i després de tants mesos confinats, la nostra situació personal també s'ha vist afectada.

Les entitats culturals i socials, formades per una gran quantitat de voluntaris, que dediquen el seu temps lliure als altres i a les afeccions, han vist com durant més d'un any han hagut de tancar les portes i restringir sinó totalment, sí en bona part la seva activitat. Aquesta paralització no té efectes només en la pròpia activitat, sinó també en l'ànim i sentiments de la persona, fins al punt que pot haver provocat un canvi en la manera de ser de cadascú de nosaltres.

M'imagino que de tot plegat n'haurem après moltes lliçons, però una d'elles hauria de ser la consciència de la nostra vulnerabilitat. Ens creiem amos del món i després resulta que un virus ho pot remoure tot, i deixar-nos pràcticament indefensos. Afortunats els que ho podrem explicar, perquè molts s'hauran quedat en el camí. Tot té remei menys la mort, i l'epidèmia n'ha ocasionat força.

És bo que el govern sigui curós a l'hora de prendre les mesures per afrontar la situació epidemiològica, però ha de tenir molt present que portem molt temps amb restriccions, i que la nostra salut també se'n ressent, a part de la nostra economia, dels ingressos de totes aquelles persones que han hagut de tenir aturats els seus negocis.

El poder de les xarxes socials

Avui hem pogut constatar el poder que tenen les xarxes socials a l'hora de fer pressió sobre actuacions o decisions desafortunades. Em refereixo a la retirada de l'anunci de la loteria catalana La Grossa, on animava la gent a jugar per aconseguir l'ascens social.

Realment ha estat molt desafortunat i digne de ser estudiat a qui se li ha acudit, però sobretot qui ha permès que fos el motiu de la campanya. Haig de dir que quan he vist el primer tuit l'he retuitejat de seguida, perquè m'ha semblat indignant. Després he vist que hi havia tot un seguit de retuits amb comentaris molt encertats en contra de la campanya.

No pot ser que des de les institucions públiques es frivolitzi d'aquesta manera. És una manca de respecte davant d'un problema que no hauria d'existir i que hi ha molta gent que hi està lluitant per solucionar-ho. L'atzar no pot ser mai la solució a la injustícia social d'un país. Anunciar-ho d'aquesta manera és una decisió indignant que cal denunciar.

Finalment s'ha aconseguit la retirada de la campanya, però ara el dubte és si n'hi ha prou amb excusar-se, o bé si cal demanar responsabilitats. Ja sé que no podem estar tot el dia portant a l'extrem les nostres crítiques, però d'alguna manera o altra cal que errors com aquests serveixin d'experiència per no repetir-los. Cal doncs avaluar si amb la retirada de la campanya ja és suficient, o algú ha de donar la cara i presentar explicacions.

En aquest cas les xarxes socials crec que han contribuït en una bona causa i demostrat que no sempre son mal utilitzades.

Que la crisi econòmica no es converteixi en crisi social

S'insisteix en la despesa. Quan vàrem caure en la crisi de 2008 varen ser moltes les veus que eren contràries a les retallades. La pressió europea va fer que l'economia s'estanqués i les conseqüències varen ser prou greus, trigant força anys a recuperar-nos. Ara, hem tornat a ensopegar, amb una pedra diferent, però que té conseqüències econòmiques greus. En aquesta ocasió, però, i a diferència d'ara fa deu anys s'aconsella no preocupar-se excessivament pel dèficit i fer despesa, no aturar l'economia del país, fer circular el diner i mirar d'evitar fer créixer l'atur.

Es fa difícil de preveure les conseqüències finals, sobretot ara que encara no sabem el temps que l'epidèmia ens tindrà semi confinats, però els càlculs que es fan no són molt esperançadors, però molt millors que en la darrera crisi. Si aconseguim que es perdin pocs llocs de treball, i que per tant els ingressos familiars no resultin molt afectats en el temps, serà possible que la maquinària econòmica es reprengui i en un temps més o menys llarg torni certa normalitat. Què haurem après?

Confio que alguna lliçó o altra n'aprenguem. Crec que l'anterior crisi ens ha servit per afrontar aquesta, que és diferent, d'una altra manera i que siguem capaços de sortir-nos-en més fàcilment i sense tanta gravetat.

Cal que les famílies que de moment han perdut la feina, tinguin suport públic per afrontar-ho i que a mesura que es recuperi l'economia puguin també recuperar els llocs de treball. S'ha parlat molt d'assegurar uns ingressos per a tothom, però sembla ser que costa que es materialitzi. Cal evitar com sigui que perdem més persones, situant-les fora dels mínims de la subsistència. La nostra societat no es pot permetre el luxe de perdre més famílies i eixamplar les diferències socials.

El meu 5.000 en plena campanya municipal!!!

Aquest és l'article número 5.000 que publico en el meu blog des del començament l'any 2005, i de manera diària ininterrompuda des de l'any 2007. Són molts apunts sobre la vida social i política d'Arenys, de Catalunya i d'Espanya, com a destacats, junt amb altres de més íntims de la família i dels amics. 

Cada dia he intentat deixar escrit aquells pensaments i idees a partir de les notícies i comentaris que he llegit a les xarxes socials, opinions personals que no sempre han estat ben rebudes, però que han estat escrites de manera respectuosa, criticant les persones i les seves actuacions amb ple exercici de la llibertat d'expressió, i assumint la crítica d'aquelles altres que no ha agradat el que jo he deixat escrit.

Avui, en plena campanya política de les eleccions municipals del 26 de maig, no puc deixar de parlar-ne i fer obrir els ulls als que puguin estar desorientats. És important que el proper diumenge anem a votar, i votem qui volem que sigui el nostre alcalde o alcaldessa, i també qui volem que ens representi a Brussel·les.

Aquest diumenge, de manera presencial o a través de Ràdio Arenys, hem pogut escoltar els nostres alcaldables i podem tenir una vaga referència de què són capaces de fer si surten escollides. També tenim present la seva trajectòria, els que ens han governat en aquest mandat i en l'anterior. Dues forces que pretenen assolir novament l'alcaldia.

Tenim, però altres candidats molt vàlids, amb un bon equip al darrere. Candidats que em mereixen molta confiança i que us convido a estudiar a fons. No ens deixem enganyar per les aparences, i confiem en la força del canvi, la bondat de la feina senzilla, però constant. Sortim del protagonisme i quedem-nos amb la serietat. No tinguem por als canvis, que la nostra vila està molt adormida i els necessita. Diumenge vinent votem, però fem-ho de manera seriosa i contundent.

Un bon candidat a l'alcaldia d'Arenys de Mar

Continuant amb les declaracions a Ràdio Arenys dels alcaldables del proper 26 de maig, el torn d'avui era per a Josep Antoni López, de la llista Arenys en Comú. Fent una lectura en diagonal t'adones que les seves propostes i/o promeses són realitzables i tenen un component social que a mi m 'interessen. Més enllà del Consell del Poble, les seves propostes són creïbles. I ho dic perquè històricament el partit que representa a la nostra vila, el tema participatiu ha estat molt teòric, però no s'ha acabat de concretar mai en res. Tinc les meves raons per pensar que no hi creuen tant com prediquen i només cal repassar els fets dels darrers anys per veure que poca cosa s'ha fet, si alguna cosa hi ha, quant a participació. Això sí, a cada campanya electoral surt el tema.

Tot i així la persona de Josep Antoni López em mereix molta més confiança que d'altres candidats o candidates que poden xerrar molt, però que tots sabem que és pura façana, sobretot ara que toca guanyar vots. Josep Antoni López és una bona persona que de ben segur farà tot el que pugui per a la nostra vila, sense preocupar-se per a ell mateix. Ni ego ni prepotència, sinó treball d'acord amb els seus principis.

Quan aquests darrers dies he parlat d'alternatives a les dues forces que tot fa pensar que poden liderar la lluita per l'alcaldia, he pensat seriosament en la persona d'en Josep Antoni López, de la mateixa manera que crec en l'Ona Curto, alcaldable per la CUP. Ambdues candidatures podrien fer una bona feina si els vilatans i vilatanes els donéssim el nostre suport.

Em discuteixo sovint quan es parla que en una població com Arenys de Mar la gent vota les persones més que no pas els partits. Jo sempre dic que seria una sort que això fos totalment cert, però la història ens ha demostrat que no és així. Quan un partit ha estat a dalt, a nivell de país, els resultats municipals els han afavorit, però quan han estat sota mínims, han tingut una davallada important a les eleccions locals. Repeteixo que seria bo que majoritàriament votéssim les persones, perquè a Arenys tindríem uns nous candidats que probablement ens mereixeríem. (és cert que hi ha excepcions i, com probablement passarà a Badalona, hi ha alcaldables a qui el nom pesa més que les sigles del partit).

Lluitar per no repetir la història autoritària

Sempre m'he preguntat com és possible que es voti democràticament un dictador. L'origen de la pregunta l'he buscat a l'exemple de Hitler a l'Alemanya d'ara fa cent anys. Una Alemanya i una Europa que l'escriptor Stefan Zweig ens il·lustra molt bé i que tinc molt present quan analitzo la situació actual.

Avui, precisament, llegint una crònica del Brasil amb unes declaracions i una actitud del seu president, elegit democràticament, he recuperat la meva pregunta redundant. Ja no m'haig de referir al segle passat, sinó que malauradament estem vivint un procés molt semblant. Un poble, el brasiler, que ha escollit democràticament com a president un dictador que farà tot el possible per descafeïnar l'esperit democràtic del seu poble, de moment rememorant l'aixecada de 1964 que va portar 21 anys de dictadura.

Però no hem d'anar tan lluny perquè a Europa també tenim exemples d'aquesta contrarietat. Què ens passa als humans? Com podem ser tan desmemoriats? Per què som capaços d'escollir aquells que ens portaran el caos, la injustícia, el dolor? Tenim exemples a Polònia, Hongria, Romania i també a Itàlia, i ara serà el torn d'Espanya?

Serem capaços els espanyols de donar el poder a l'extrema dreta? Ho podem fer votant-los directament o a les seves crosses. Que no ho deixen prou clar amb les seves declaracions? Què necessitem més perquè se'ns obrin els ulls?

En els propers dos mesos el futur d'Espanya i d'Europa pot afeblir perillosament la democràcia i tota lluita social dels darrers anys anar-se'n a la m... No podem repetir la història dels nostres avantpassats, el seu sofriment ens ha de servir per no caure en els mateixos errors. Com pot ser que uns personatges execrables puguin aconseguir els vots de la ciutadania? Hem de treballar perquè al nostre entorn no hi tinguin cabuda i que aquest sigui cada vegada més extens, per foragitar-los i negar-los qualsevol possibilitat de fer més mal a la nostra societat.

Tots contra Vox

A vegades simplifiquem els problemes posant-hi un nom, un culpable, un moviment on dirigir tota la nostra ràbia, però ens oblidem d'analitzar les causes, què ha originat l'aparició d'un col·lectiu, un partit polític que ens rebel·la i ens indigna. En el cas de Vox també passa, i hauríem de ser molt conscients que no només Vox és el problema, sinó que n'hi ha d'altres, com per exemple, saber entendre què ha provocat l'aparició pública de Vox.

La veu de Vox no és nova, el seu discurs fa molt de temps que existeix, en somort, mig adormit des del franquisme, i que la transició no ha depurat, sinó adormit. Si ara apareix Vox és, entre altres raons, perquè els partits en el govern, el sistema polític ha fracassat i la gent s'ha desencisat. No volem continuar de la mateixa manera. El mal és que, com passa sovint, sortim del foc per caure a les brases. 

El discurs de Vox és, a part de xenòfob, racista i masclista, un discurs populista que aconsegueix penetrar en la ment de les classes populars, enganyant-les com el llop que es disfressa d'ovella. És un partit autoritari que utilitza la democràcia per fer-se un lloc en el sistema polític, però amb la intenció d'abolir tots els drets adquirits amb esforç i lluita social.

Serà Vox el dolent de la pel·lícula, però convé tenir molt present que la bèstia l'hem creat tots plegats. El sistema corrupte, que ha mantingut el poder en mans d'unes classes dominants, que s'ha palanquejat sense treballar de veritat per aconseguir una justícia social, i que ha decebut els votants massa confiats en els dirigents polítics. La desconfiança final ha permès que amb l'engany com a primera premissa, l'extrema dreta hagi sorgit de la letargia de quaranta anys, i ens permet observar el procés d'incorporació d'adeptes que fins ara estaven esperant l'oportunitat per manifestar-se.

L'Athletic, més que un club

Acostumo a llegir molt per sobre els articles que parlen d'esports, em quedo més en els apartats de política, cultura... però avui m'ha cridat l'atenció el títol de l'article de Toni Padilla, cap d'esports del diari ARA, "Una carta d'amor a l'Athletic Club".

Des de molt jovenet sóc de l'Athletic Club. A l'escola, a l'hora del pati sortíem a jugar a futbol, i tots els que en sabien es feien nomenar amb el nom d'un jugador professional que destacava en aquells moments. Jo no n'he sabut mai de jugar a futbol, però també m'hi enganxava, fins que vaig descobrir el ping-pong.

Com que no en sabia prou, em col·locaven a la defensa per tal de destorbar els atacants de l'adversari i dificultar-los la jugada. També vaig escollir el nom d'un jugador de la lliga de futbol:  l'Aranguren, un defensa de l'Athletic que jugava en temps de l'Iribar, els germans Rojo, en Saez...

La política de l'Athletic sempre m'ha agradat i no és que ho conegui a fons, perquè a Catalunya se'n parla poc. Aquí sempre hem repetit que el Barça és més que un club. Després de llegir l'article d'en Toni Padilla, m'adono que la meva preferència per a l'Athletic va més enllà del futbol, i també que el Barça i tots els seus socis i simpatitzants haurien de reflexionar si la frase "més que un club" segueix vigent, o simplement es manté pel seu compromís polític, però, i el social? l'humà?

L'article esmentat reforça la meva estima al club, malgrat que els resultats esportius siguin poc lluïts. La darrera lliga guanyada és del 84 o 85, dos anys seguits, però el treball que fa el club amb els més joves, la pedagogia emprada, la importància dels valors que es treballen, no té preu. Els diàlegs, els temes debatuts, l'exemple viscut, la lectura... és el millor aprenentatge per a la vida per aquests joves, sobretot en aquests moments tèrbols que estem vivint en aquest país, amb un auge de l'extrema dreta i una pèrdua dels valors més importants per aconseguir una societat justa, diversa i plural.

Si seguim els esdeveniments i les proclames i declaracions dels líders polítics, hi trobem a faltar una formació social i humana que substitueixen amb l'insult, el menyspreu i, si ostenten poder, amb la repressió i la injustícia. Només podem aspirar a una societat justa i solidària si som capaços de formar-nos en els valors essencials per a la convivència humana. Els èxits esportius, polítics, culturals... no són res si no hem crescut internament com a persones civilitzades, coherents, justes i solidàries.

Quin paper jugarà Domènech al Parlament?

Podem preveure quin serà el paper de Ciutadans en el nou Parlament, sempre en la línia d'anar en contra de Catalunya des de dins. Una idea que estic convençut que molts votants seus en aquestes eleccions no veuen bé, però que forma part de l'ADN d'aquest partit polític que va néixer només amb la intenció d'anar en contra dels drets dels catalans, de la normalització lingüística, social i cultural dels que ens sentim catalans a casa nostra.

El paper de Ciutadans és clar i el del PP, totalment residual, serà intentar reproduir les proclames del seu partit a nivell espanyol. Tal com han quedat no es poden permetre gaires luxes, tampoc anar de remolc de C's si no volen també desaparèixer a nivell espanyol. Aznar estarà molt atent, i Rivera també.

Però quin paper jugaran els comuns? Xavier Domènech, que ha sacrificat la seva feina i protagonisme al Congrés de Diputats, què farà al Parlament català? La trista figura de Rabell i Cosculluela? Es dedicarà quatre anys a posar pals a les rodes? La seva derrota l'han de poder salvar amb una actitud propositiva, amb un esforç per encarrilar la situació política a Catalunya, desmarcant-se totalment del bloc unionista, i donant la mà als sobiranistes, per evitar un nou naufragi, sense arribar el punt de fer-los pujar els colors. 

Catalunya, en mans de C's o el PP, està clar que quedaria diluïda i convertida en una regió més de l'Estat espanyol, amb pèrdua de valors econòmics i socials, i no cal dir culturals. El PSC tampoc és cap garantia mentre estigui dirigida pels actuals líders, tan dependent del PSOE, tan poc originals, i tan venjatius contra qui els ha escombrat del país. És, doncs, una oportunitat per a Xavier Domènech de recuperar el protagonisme que semblava que la història li havia posat en safata. D'ell dependrà el seu futur, i també l'estabilitat del nostre país. Pot arribar, fins i tot, a fer de pont amb els socialistes més crítics amb la postura oficial del PSOE. Domènech pot fer molta feina, o quedar-se en una racó de la història fins que ens oblidem de la seva existència.

Usuaris o lectors a les Biblioteques

L'article de Xavier Antich, filòsof i professor de la UDG, Apologia de les llibreries al diari ARA, em fa reflexionar sobre un tema que darrerament donem per suposat, i és el paper que realitzen les biblioteques dins el món cultural, però també social de casa nostra.

De fet l'article té com a destinatari principal les llibreries i fer notar que no són només un magatzem de llibres, sinó que el paper dels llibreters és molt important, perquè no han de ser uns simples dependents, sinó uns transmissors del millor de la societat.

Recordo, com ja he fet altres vegades, la llibreria El Clam de Vic, de la poetessa Pilar Cabot, on el poc espai de què disposava estava ple de llibres prèviament seleccionats. Aquí hi residia la importància d'un nou model de llibreria, aquells anys, on el llibreter, en aquest cas la Pilar, t'aconsellava i orientava sobre uns llibres prèviament ben seleccionats.

L'article, però deixa anar que les biblioteques s'hauran de reinventar des del moment que han "preferit tenir usuaris abans que lectors".

Jo sempre he defensat que les biblioteques són la porta d'entrada a la cultura, i a casa nostra a la cultura catalana, i que hi passen coses, però potser hem d'analitzar realment què hi passa i estar alerta que no deixem en un segon terme el llibre i les seves propietats culturals, però també socials i humanes.

República de dret, democràtica i social

Els dos partits sobiranistes del Parlament català han anunciat l'acord assolit amb la llei de transitorietat jurídica que ha de permetre la convocatòria del referèndum i, en el cas que el resultat sigui afirmatiu, la proclamació de la república catalana.

Llegeixes la notícia i sembla molt clar, però jo tinc els meus dubtes. Em temo que les coses no són tan fàcils ni evidents. Tot i que no hi entenc un borrall, no veig com es pot burlar el Tribunal Constitucional amb aquesta llei, i amb això totes les mesures que el Tribunal prendrà si fa el cas.

En els diferents debats que es poden seguir sobre el procés, i que a TV3 n'hi ha molts, els juristes convidats no ho veuen de la mateixa manera. Hi posen més dubtes, sinó entrebancs perquè la voluntat de Junts pel Sí i la CUP avancin en la convocatòria del referèndum.

Tenim, doncs, una llei que defineix Catalunya com a república de dret, democràtica i social, però per l'altra un Estat amb un govern i un Tribunal Constitucional que no en volen ni sentir a parlar. No sé si amb tot això hi ha previst que la ciutadania clavi un cop de puny sobre la taula i trenqui amb la situació actual. No és tan fàcil ni evident, ja que tots ens estimem el nostre patrimoni, la nostra tranquil·litat i no ens agrada jugar-nos el futur sense perspectives prou clares.

En el suma i segueix de tot el procés tenim una nova etapa que veurem fins on ens porta. La reacció següent serà la d'Espanya, que de ben segur no trigarà en arribar.

Canviar l'horari i els hàbits

Arran de les notícies que han aparegut sobre el canvi d'horari a Catalunya, que s'està treballant des de fa temps, tenint en compte els principals pilars on se sustenta la vida social, m'he llegit els comentaris que es reprodueixen en les xarxes socials, i us haig de dir que n'he obtingut una decepció, bàsicament pel nivell intel·lectual que transpiren. Una cosa és estar-hi d'acord o en contra, i l'altra desbarrar com fan alguns, la majoria malauradament.

Jo sóc dels favorables a modificar l'horari, i crec que hi ha dos elements importants que ho poden avalar com són la conciliació familiar i la productivitat en el treball. Estic d'acord que no és una tasca fàcil de resoldre i que hi ha una tradició que és difícil de canviar, però és important valorar els pros i contres, sobretot si es tenen en compte aquests dos elements que he esmentat.

Al nostre país, qui té la sort de tenir feina, es treballa més que en molts països europeus, però la productivitat és molt inferior. Això és un problema i demostra que no per treballar més hores se'n treu més profit. Cal regular els horaris laborals i també els escolars per millorar la conciliació familiar. Si volem educar els nostres fills hem de conviure amb ells, i això no sempre és possible.

Opinar que nosaltres ho fem així, perquè som diferents, o bé que la temperatura solar fa que tinguem aquests horaris, és molt simplista. No nego que tot el nostre entorn influeix, però no per això no hem de treballar per trobar uns horaris més racionals, de descans i lleure, i, sobretot, de convivència familiar.

Les clàusules socials en la contractació pública

Arran de l'adjudicació del Servei d'Assistència Domiciliària de dues zones de Barcelona a dues empreses mercantilistes en detriment d'entitats del Tercer Sector, voldria fer un apunt sobre la contractació pública i les clàusules socials. El tema és complex i no es pot tractar en un post d'un blog. Es tracta només de llançar unes idees i permetre que cadascú hi reflexioni pel seu compte.

L'administració pública té la responsabilitat d'utilitzar el pressupost públic amb la màxima eficiència i això s'ha traduït durant molt temps simplement en l'eficiència econòmica, en el menor cost. Fins i tot han quedat fora productors que ofereixen el producte més car d'entrada, però que genera estalvi en el temps, i un cost final més favorable.

En el moment que valorem els principis i objectius de caràcter social és quan ens adonem que la contractació no només ha de pensar en l'aspecte econòmic, sinó que ha d'incloure criteris socials. No es pot basar tot en el cost del servei o producte, sinó tenir en compte els beneficis que pot suposar en qualitat de vida, de cohesió social. Fomentar la compra ètica afavoreix les empreses socialment responsables que pot ser un cop d'efecte per aquelles que no ho tenen en compte en la seva gestió.

Si no mirem d'incorporar les clàusules socials en les contractacions de serveis i productes, això sí amb la màxima transparència i no discriminació, ens trobarem que les entitats del Tercer Sector perdran qualsevol oportunitat de seguir treballant per aconseguir unes condicions de treball més humanes, amb respecte a col·lectius amb dificultats de desenvolupar una feina, i en defensa de la sostenibilitat i respecte al medi ambient.

Ah! i l'externalització de serveis no és necessàriament dolenta, sempre i quan es faci bé i es tinguin en compte tots els elements, no només els econòmics, sinó també els socials, mediambientals, i se'n faci un bon seguiment.