Un servei necessari a la nostra vila

Arran de la notícia que apareix avui al web de Ràdio Arenys m'ha semblat interessat comentar la importància de disposar, a la nostra vila, dels serveis del centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP). Acostumem a ser molt crítics i reivindicatius, demanant més serveis pròxims, però, en canvi, no apreciem bé allò que tenim, i és bo aturar-nos-hi i parlar-ne.

Les famílies que tenen necessitat d'aquest servei tenen la sort de no haver de desplaçar-se fora de la vila per dur-hi els seus fills. Si ja és un esforç tenir cura d'un fill amb aquestes necessitats, i a més li afegeixes la necessitat de sortir a fora, la cosa es complica. És per això que, en primer lloc, s'ha d'agrair que a casa nostra tinguem la sort de gaudir d'aquesta atenció.

Per altra banda, i per les referències que en tinc, no només hem de parlar de disposar d'aquest servei a prop nostre, sinó que l'atenció que reben els nostres infants és excel·lent. Les professionals que en tenen cura són expertes i molt empàtiques, tant amb les criatures com amb els seus familiars.

Encara que a la notícia de Ràdio Arenys no s'esmenta, des de fa un temps els responsables del servei demanen millores en l'equipament cedit per l'Ajuntament. Tenen la promesa d'una nova ubicació, ja que sabem que aquestes instal·lacions han d'anar a fora, i entretant els han resolt alguns temes que eren urgents.

En un principi la nova ubicació estava pensada al Casal Sant Vicenç, que l'Ajuntament tenia previst adquirir. De moment tot s'ha encallat, i la situació en què ens trobem del pla econòmic financer, fa pensar que pot anar per llarg si, finalment, es manté la voluntat d'adquirir aquesta instal·lació. Com en moltes altres coses, la manca de planificació del govern municipal ens deixa sempre en el dubte. Tot depèn de les circumstàncies que es van presentant, vivint de la sorpresa constant. 

Desitgem que aquest impàs en el possible trasllat del servei no sigui en detriment de la seva continuïtat a la nostra vila, i esperem poder-ne gaudir molts anys.

Trump no acceptarà la derrota

Avui se celebren les eleccions als EUA, però la diferència horària farà que no coneguem els primers resultats fins demà dimecres. Dic els primers resultats, perquè no sé quan sabrem els definitius, ja que la cosa es presenta conflictiva. És increïble l'actitud del president Donald Trump, que amenaça en no reconèixer una possible derrota. No és estar convençut de guanyar, sinó de no acceptar la possibilitat de poder perdre.

Ja fa temps que coneixem el president i el seu tarannà tan possessiu i poc democràtic. La situació actual, però supera tots els límits, i el pitjor de tot és que sabem que és capaç de tot. El president Trump es refia del seu poder i dels seus incondicionals, i és capaç de provocar una catàstrofe només per mantenir el poder. 

De fet Trump avança les amenaces quatre anys. Són conegudes les seves intencions d'allargar més de dos mandats la seva presidència, la qual cosa preparava el conflicte per aquí a quatre anys. Ara, però, amb la possibilitat de perdre les eleccions, si es compleixen les prediccions de les enquestes, avança el problema quatre anys i està disposat a fer el que calgui perquè no es pugui produir la seva derrota.

Demà, potser podrem parlar de reaccions inimaginables als resultats electorals. Avui només són especulacions, sobretot havent-lo sentit parlar. No sé si l'augment de la venda d'armes d'aquests darrers mesos pot tenir res a veure amb les expectatives electorals i la reacció de Trump, però seria molt trist que una actitud prepotent i antidemocràtica pogués arribar a provocar víctimes innocents. Ho seguirem de prop!

Un ple del Congrés de pur tràmit

Pràcticament no he seguit el debat del Congrés de Diputats, perquè el guió estava escrit i es tractava de pur formalisme. En vaig asseure davant del televisor just en el moment que parlava el portaveu d'ERC, el senyor Gabriel Rufian, i m'hi vaig quedar fins a la rèplica del president en funcions, el senyor Pedro Sánchez, després ja vaig desconnectar. Haig de reconèixer que varen ser dues intervencions assenyades, però previsibles. Si hagués enganxat un altre moment del debat, per exemple la intervenció de la senyora Arrimadas, segur que hauria tancat el televisor.

Diuen que la senyora Arrimadas va fer riure els diputats quan va parlar de la gran pèrdua d'escons del PSOE i Podemons... És ben bé allò de la palla a l'ull de l'altre.

Com que ja està tot escrit, ara només cal esperar la votació de dimarts i la proclamació de Pedro Sánchez com a president del govern, després de molts mesos interí. L'altra cosa a veure serà els canvis d'actitud del PSOE respecte al pacte amb ERC, i els moviments que faran des de l'extrema dreta, que sembla que se la discuteixen els tres partits de dreta. Qui és més extremista?

Cadascú farà el que voldrà, però crec que faria bé el senyor Casado d'escoltar unes paraules que li va adreçar el president en funcions, en relació a buscar la línia del centre-dreta per aconseguir recuperar els vots que ha perdut durant el seu trànsit a l'extremisme. Jo també penso que en trauria més bon profit. De fet, seria tornar al bipartidisme, ara desempallegats de l'extrema dreta del senyor Abascal.

A Espanya li agafa la por, però hi són a temps

Dóna la impressió que a darrera hora a Rajoy i altres dirigents polítics espanyols els ha agafat la por. La por a pensar que potser sí que hi ha una bona part de catalans que volen la independència de veritat i que faran mans i mànigues per aconseguir-la. Aquell discurs amenaçador en forma de posar por al cos dels que demanaven ser independents s'està convertint en por en el propi cos de que pugui arribar a passar. 

El president del govern espanyol, el PP i PSOE com els dos grans partits polítics d'Espanya, han tingut molt temps per asseure's a valorar què s'estava demanant des de Catalunya, i estudiar què es podia fer per no arribar a la situació on ara som. Ningú no ens podrà negar que els catalans fa molts anys que negociem i que som conscients que sempre tenim les de perdre, però malgrat això no ens tanquem en banda. Per què ara no ha estat possible?

Sempre defensaré la meva opinió que l'orgull quixotesc dels dirigents espanyols, menystenint la possibilitat que els catalans diguéssim prou!, ha fet que estiguem on som. Si quan hi havia unanimitat en l'elaboració del nou Estatut, excepte els senyors del PP i posteriorment amb l'ajuda del PSOE, s'hagués atès com calia les reivindicacions catalanes, aprovades en el Parlament català i referendades, malgrat les retallades, no hauríem arribat a la situació actual, i només quatre nostàlgics estarien pensant en la independència.

El mal obrar dels governs espanyols successius ha provocat que molts catalans hagin dit prou, i el que defensaven uns quants, s'hagi convertit en la reivindicació de molts, a comprovar el dia 27 de setembre.

Que ningú, doncs, ens vingui a donar lliçons, ni jugui brut amb nosaltres. El que s'ha de fer primer és reconèixer la mala praxis política dels governants espanyols i rectificar. El que ha de fer el president espanyol Mariano Rajoy és reconèixer que es va equivocar amb la recollida de signatures en contra de l'Estatut català, i que s'ha continuat equivocant fins ara, i afrontar una reforma constitucional que tingui en compte la realitat territorial. Però que no vulgui enganyar ningú, perquè encara que ara pogués frenar la reivindicació d'independència, aquesta tornaria amb tanta o més força.