dijous, 30 d’abril de 2009

La cultura prescindible

Avui he llegit que la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, la senyora Esperanza Aguirre, havia decidit suprimir la conselleria de Cultura com a mesura d'estalvi per a la crisi que patim. A partir d'aquí em poso a analitzar què hi ha que no acabo d'entendre, o què és el que no encaixa amb els meus esquemes.
Si una cosa semblava que havia quedat clara era que l'Estat espanyol havia transferit totes les competències en cultura, a les comunitats autònomes, i que per tant el següent pas era suprimir el ministeri de cultura. Això no ha passat, sinó que més aviat semblava que el ministeri anava assumint més competències i entrant a formar part de més fundacions i patronats.
El que no trobaríem massa lògic és que fos una comunitat autònoma la que eliminés la conselleria, la qual cosa semblaria voler dir que es deixa de fer política cultural, a no ser... a no ser que l'estat fos suficientment actiu com per substituir el govern autònom, i això, evidentment, només pot passar a la comunitat autònoma de Madrid, on l'estat ja se n'encarrega prou que no hi falti res.
M'agradarà veure com continua, encara que d'entrada no crec que estiguem parlant de grans estalvis, si només es tracta de reduir el sou d'un conseller, o com a molt dels seus tres o quatre càrrecs de confiança.

dimecres, 29 d’abril de 2009

Amb la cara ben alta

He pensat que podia dedicar aquest post a un fidel seguidor... és cert que he dubtat, perquè no crec que s'ho mereixi, però em dóna argument per poder parlar de les persones que com ell, s'amaguen en l'anonimat per insultar a tort i a dret, i es queden tan contents... o potser no; potser es consideren uns fracassats i per això han d'actuar d'aquesta manera.
Avui el meu protagonista, que no us puc presentar perquè no s'identifica, no es ficava tant en la meva persona, sinó que s'ha dedicat a insultar a persones que considera menors, de categoria inferior a la seva. S'ha identificat com a persona afí a CIU, però jo no me l'he cregut, perquè ningú amb cinc dits de front faria aquestes declaracions en defensa d'un partit, a no ser que es tractés d'un partit feixista.
He pensat que si les persones com el meu anònim, són les que han de salvar el meu país, prefereixo no ser salvat.
És una llàstima que els avantatges de les noves tecnologies, per comunicar-nos i expressar els nostres pensaments, idees i reflexions, es malgastin d'una manera tan barroera, que de fet ens ensenya de quin tipus de persona ens estem referint.
Sempre he cregut i continuaré creient en la necessitat que tothom s'impliqui i tingui un sentit crític de les coses, perquè és la manera d'avançar, però cal que siguem responsables i, sobretot, que no ens avergonyim dels nostres actes i opinions. Si una persona ha de recórrer a l'anonimat per expressar la seva opinió, no mereix massa confiança, però si l'anonimat l'utilitza per a l'insult, el que es mereix és el menyspreu.

dimarts, 28 d’abril de 2009

Sobre la llengua

De la mateixa manera que em preocupen els polítics que defensen posicions dràstiques i són incapaços d'entendre que cal negociar i això no és senzill, tampoc m'agraden aquells que vénen de sobrats, com si els problemes dels seus antecessors fossin molt simples i solucionables fàcilment.
Si ahir ens anunciaven la sortida d'ERC de l'ex conseller Carretero, avui llegíem les manifestacions del ministre Chaves sobre la normalització lingüística. El senyor Chaves no pot presumir ni de plurilingüisme ni de salut de les llengües cooficials, i per tant ha de ser molt prudent a l'hora de parlar-ne. Nosaltres, s'ha de dir tot, som molt sensibles, encara que té la seva explicació, sobretot per als que ja tenim uns quants anys i que recordem les dificultats per parlar la nostra llengua. Sigui com sigui, s'ha de viure, s'ha de conèixer i llavors es pot opinar.
I entretant el Barça ha empatat i això podria ser la confirmació de que la salut del club no és tan bona i que ens trobem en la segona sèrie a la baixa, iniciada el diumenge passat a València, la primera de la qual va començar amb la derrota amb l'Espanyol. Potser és bo que perquè el fums no pugin massa, hi hagi resultats com el d'avui, que no és impossible de superar, però que cal preparar bé la tornada.
Però el pitjor de tot és que mentre tot això passava, a Mèxic DF es troben amb moltes dificultats per seguir una vida normal. La grip porcina ha provocat morts i molta psicosi, amb unes mesures dràstiques per evitar concentracions de persones, amb el risc de que es propagui la grip.
I un afegitó: a TV3 parlen de la llengua amb uns protagonistes molt joves, i la majoria d'ells són molt crítics vers el català i tot el que el fomenti. No sé si és significatiu, però és bo que ho segueixin aquelles persones que viuen en un país d'espardenya i barretina.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Educació, cinema i capacitat lingüística

M'ha cridat l'atenció el títol de l'article periodístic de La Vanguardia: "Espanya és a la cua d'Europa en capacitat lingüística". Una frase dita pel comissari de multilingüisme de la Unitat Europea, el senyor Leonard Orban, i atribuint la culpa no només al sistema educatiu, sinó també al doblatge de les pel·lícules estrangeres.
Sempre he considerat important el coneixement de diferents llengües, i quan he llegit crítiques al català basant-se en els problemes que ocasionava als petits pel fet d'haver d'aprendre castellà i català, m'he indignat per la ignorància o mala fe de qui ho proclamava.
És ben cert, i així ho crec, que si no ens haguessin acostumat a doblar les pel·lícules, el nivell d'anglès, sobretot, seria un altre, i la nostra ment també més clara. Recordo les meves estades a Bèlgica on les pel·lícules de la televisió, a la regió de Brussel·les, anaven subtitulades en flamenc i francès. Amb el fill de la família, que no parlava francès, ens enteníem en anglès, tot i que ell no l'havia estudiat mai; l'anglès que coneixia era de mirar la televisió.
Quan es treu el tema de les pel·lícules doblades o subtitulades es crea conflicte entre els defensors d'un o altre sistema. A casa, sempre que això és possible, acostumem els fills a mirar els programes en versió original. No els agrada i cal insistir un dia sí i un altre també, però creiem que a la llarga és positiu per a ells. L'experiència de l'estiu passat, va fer que s'afeccionessin a l'anglès i que enguany vulguin repetir.
No sé si som a la cua, o els britànics ens guanyen (de fet ells només necessiten l'anglès), però aconsellaria a tothom que ampliés el coneixement de llengües i a qui correspongui, que es potenciï les versions originals subtitulades.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Solidaris, preocupats i conscients

Un cap com un bombo! seria el que diria de manera espontània i cansat de repassar el text que havien traduït. Espero que al final hagi quedat bé, però arriba un moment que ja no saps com dir les coses ni si estàs fent servir el mateix criteri des de l'inici fins al final.
Avui la notícia que saltava als mitjans de comunicació era la grip porcina, que la veritat no he entès per què en diuen porcina, ja que quan ho explicaven, tenia gent a casa i no he estat al cas.
No sé si els joves catalans que han estat recentment a Mèxic i que se'ls ha analitzat per si estaven afectats per aquest grip, finalment tindran causa o no, però el cert és que l'alarma ja s'ha produït, i tothom parla del mateix. Això ens fa veure que som molt dèbils i que fàcilment ens poden fer trontollar.
Les notícies de La Vanguardia a Internet ja parlen de vuit persones a tot Espanya, però també és bo dir que sembla ser que el tema està controlat i que no cal disparar més alarmes. En tot cas no més de les necessàries, ja que tampoc serveix de res.
Recordeu el virus de les gallines? no es podien importar gallines, però també altres aus, fins i tot les que volen lliures... recordo que una companya de la feina estava preocupada perquè el seu fill feia de pagès i tenia bestiar, tenia unes quantes gallines i ja patia per si li podia passar res.
Sembla que els humans necessitem de tant en tant, avisos com aquests per no sé si distreure'ns o bé preocupar-nos. Seria bo que servissin per reflexionar i adonar-nos que al món hi ha més problemes que els que ens afecten a nosaltres.
A Argentina, fa pocs dies, es parlava d'un mosquit, crec, que ja havia matat a no sé quanta gent. Curiosament (per dir-ho d'alguna manera) les autoritats es varen començar a preocupar quan va arribar a la capital del país. Mentre afectava a províncies, el tema no era preocupant.
L'arquebisbe de Mèxic diu que no donarà la comunió a la boca, i que en el moment de donar-se la pau, aconsellarà que no es donin les mans.
No hi fem broma, deixem que els científics i els polítics facin la seva feina, i en tot cas siguem conscients del món on vivim i dels problemes importants que hi ha, al marge dels que ens afecten. Siguem solidaris, no només un dia a l'any, sinó cada dia des de que ens llevem fins que anem a dormir. Bona nit.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Esportivitat i responsabilitat

Tornàvem de Mataró, del partit que el meu fill havia jugat contra el Rocafonda; un partit que s'hauria pogut guanyar, però l'equip no estava fi i hem perdut per 3 a 0. A la ràdio del cotxe estaven donant els esports i parlaven de la sanció al jugador del Madrid, Pepe, que va tenir una actuació desafortunada en el partit contra el Getafe.
L'Ignasi s'ha escandalitzat quan ha escoltat les declaracions del president del Madrid, considerant un escàndol la sanció rebuda. Tampoc ha quedat millor el seu entrenador quan ha afirmat que el jugador no volia fer mal, que s'havia tornat una mica boig, però que no volia fer mal.
No vaig veure les imatges del partit, però posteriorment les han ensenyat prou i s'ha de dir que són indignants, i qui digui que la sanció és excessiva, s'equivoca del tot o no és objectiu ni just. Desconec com pensa el jugador, però estic convençut que en els seus cabals no hauria fet mai una acció com aquesta, però això no és excusa per no sancionar-lo, ja que les persones som responsables dels nostres actes, i hem de respondre d'ells amb totes les conseqüències.
Us haig de confessar que el cap de setmana anterior vaig veure jugar el Madrid, ara no recordo contra quin equip, i li vaig fer el comentari al meu fill, referint-me al jugador Pepe, que no m'agradava la seva actitud ni la imatge, que el trobava desagradable, tot i que probablement era una bona persona. Avui el meu fill m'ho ha recordat.
No sé si us passa a vosaltres, però hi ha persones que amb la cara paguen, i potser a algú no els fa justícia. En aquest cas, la mala impressió es va fer real al cap d'un parell o tres de dies. Això no vol dir que aquest jugador no pugui seguir la seva carrera professional, amb total correcció, deixant com a un fet aïllat els esdeveniments esmentats.
Dit això, però, el jugador es mereix el càstig, que ha de servir també de lliçó per a qualsevol altre jugador que tingués la intenció de passar-se de llest o deixar-se portar pels nervis. És per això que encara amb més raó, ningú el pot disculpar, tampoc condemnar, i el mateix club l'hauria de sancionar econòmicament, perquè quedi ben clar que no acceptarà mai conductes com les del jugador Pepe a la seva institució.

divendres, 24 d’abril de 2009

Presentació d’una guia arenyenca

He assistit a la presentació de la Guia d'escriptores i il·lustradores d'Arenys de Mar, a càrrec de l'alcalde, Ramon Vinyes, la regidora de la dona, Lorena Estrada, i de tres representants de les protagonistes: la Carme Buixalleu, la Teresa d'Arenys i la Nathalie Pons.
Un acte lligat al dia del llibre, amb un component reivindicatiu, però al mateix temps de reconeixement a unes arenyenques de naixement o d'adopció - això ha dit l'alcalde que, com jo, som arenyencs adoptats - per apropar-nos una mica més a unes persones que potser coneixem, però no pas per la seva faceta d'escriptores, si més no alguna d'elles.
Hi ha hagut debat i han sortit temes interessants, que podien originar fàcilment tertúlies engrescadores. Per què una guia de dones arenyenques i no d'homes i dones? continuant per aquest camí podríem arribar a parlar del per què d'una regidoria de la dona. No hi havia postura unitària, sinó que la Magda, per exemple, ha insistit que encara hi ha molt masclisme per la qual cosa quedava justificada una guia com la que es presentava. També s'ha apuntat la diferència entre professionals de la literatura i professionals que es servien de la llengua.
S'ha parlat de la importància de conèixer la llengua, la gramàtica, vocabulari... jo entretant pensava que era molt atrevit d'escriure diàriament i en obert, sense tenir una base prou sòlida per expressar-me amb cert gust i nivell, però, per contra, creia que tothom té dret a expressar els seus pensaments, i en tot cas són els lectors els que faran la selecció.
I una pregunta interessant: Per què?
Ens la fem mai aquesta pregunta? hi trobem sempre resposta?
Ha estat un acte senzill, però amable, i el treball presentat, interessant i lloable. Demà més.

dijous, 23 d’abril de 2009

A somriure que hem de quedar bé

Avui era el dia de la "foto"; el dia que els polítics s'han de deixar veure entre mig de les parades de llibres i de roses, regalant punts de llibre, caramels o tomaqueres; el dia de les cares somrients, encara que els carrers estiguin per asfaltar o les baranes trencades de fa mesos... i això és el que no s'entén.
Es pot assistir tranquil·lament a la recepció del president del govern autonòmic, encara que s'hagi presentat un recurs al Constitucional per aconseguir limitar les seves competències. I tothom amb la rialla a la cara, una cara més dura que la pedra.
Aquesta hipocresia tan típica en el món de la política (ja sé que no és l'únic lloc), fa que a vegades tinguis ganes d'engegar-ho tot a rodar, o una cosa millor, penjar els drapets al sol, d'aquelles persones tan acostumades a mentir o si més no a falsejar la situació. Si volem que la gent cregui en els polítics, aquests han de ser creïbles i sincers, i no ser si la millor manera és anar a repartir punts de llibre, glòbuls o mongeteres.o compartir la tassa de xocolata amb el president.
Quan entres al joc es fa difícil ser coherent i no caure en els mateixos vicis. És per això que convé parar un moment i adonar-te de la comèdia que representes. I amb això no vull treure llum ni color a la festa de Sant Jordi, ni negar la possibilitat de sortir a badar i passejar, però és bo fer-ho quan tens la feina llesta, perquè sinó hi ha el perill que s'acumuli i no es doni l'abast. Hi ha qui és curt de feina i no pot perdre pistonades.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Feina de formigueta

Parlar de crisi no és cap novetat, i encara recordo en Pep Quintana, viatjant pel Marroc, que ens deia, que com a mínim havíem passat uns dies sense sentir parlar de la crisi. En parlem o no, però, la crisi existeix i moltes persones la pateixen, malauradament les més dèbils i desprotegides. Una crisi que afecta l’economia global i que paralitza l’economia davant la falta de diners, que impedeix que s’inverteixi, es tanquin empreses i es perdin llocs de treball, i més persones vagin a l’atur.

Moments com l’actual són els més indicats perquè l’administració pública posi en marxa obra pública, construint, arranjant carrers... perquè d’alguna manera es compensi l’aturada de l’obra privada, que s’ha notat de manera clara en la construcció d’habitatges. Es tracta de frenar l’augment de l’atur perquè no baixi el consum.

Tot això és possible si l’administració és forta i té diners suficients per dinamitzar aquesta política d’inversió. En el cas dels ajuntaments, però, si bé és cert que fa anys que estem reclamant una millor distribució dels recursos entre les administracions, encara és hora que se’ns faci cas, i en la situació actual fa que resulti molt més dramàtic i sense gaires possibilitats d’ajudar la societat a sortir-nos d’aquesta crisi.

La iniciativa del govern de Madrid, de transferir diners als ajuntaments per dur a terme aquesta inversió que no podríem dur a terme, va en aquesta línia, encara que en un situació estable i de repartiment just, ja no caldria fer.

Arenys de Mar, com la resta de municipis de l’estat espanyol, en el transcurs dels nou mesos que resten d’aquest 2009, veurà aixecar carrers i canviar la fesomia de punts de la vila que fa temps que estaven reclamant. Per altra banda, persones que havien ingressat a l’atur, recuperaran, encara que sigui per uns mesos, un lloc de treball que la Constitució garanteix, però que no sempre és efectiu.

Però no tot s’acaba amb les obres incloses en aquest programa d’inversions estatals, sinó que n’hi ha d’altres que no poden aturar-se, i que cal potenciar encara més, tenint en compte la crisi que patim. Cal un esforç a tots nivells per augmentar la inversió, i també una millora en l’eficiència de l’administració pública, i en el nostre cas la local.

Els ajuntaments han pecat massa sovint d’ignorar l’eficiència en l’avaluació de la seva feina, i si fa falta en qualsevol situació, encara més en moments com l’actual. No tot són cents i milers, i la suma de petites quantitats en fa una de més gran.

Si bé és cert que les grans inversions són les que tenen grans efectes, no podem oblidar les petites obres que fan bullir l’olla. És com amb la feina de cada dia, que moltes vegades no es veu, però que sense aquesta, la maquinària no funciona. A ningú li fa nosa el reconeixement, però treballar només per aconseguir-lo és un error. No totes les feines són agraïdes, i acostumen a ser les més complexes, les més polèmiques, les que costen més d’entendre, les que són fàcils de manipular, aquelles que pocs volen fer, però que a la llarga asseguren el bon funcionament i els resultats, encara que la fama se l’emportin unes altres.

Aquesta feina de formigueta passa per potenciar l’eficiència i la qualitat, organitzar els processos, optimitzar els recursos, tant econòmics com humans, facilitar els tràmits, en definitiva, millorar la gestió diària perquè el resultat global sigui òptim. Aquesta feina, que no es veu massa, a la llarga diferencia una manera de gestionar d’una altra, i crea hàbits que poden ser útils per al futur.

Des del govern municipal som conscients de la importància del dia a dia i per això, des de cadascuna de les regidories i serveis, es tenen en compte aquells elements i actuacions que fan possible una millora en la gestió i el servei a la ciutadania. No és excusa per deixar de fer aquelles actuacions que són més visibles i que des de fa anys són reivindicades pels veïns, però no és bo que es desconegui el treball de moltes persones per aconseguir una administració més eficaç, àgil i transparent, perquè aquell tòpic d’administració lenta, feixuga i desconeguda, doni pas a una visió més positiva i de servei per a totes les persones que n’han de fer ús.

Hem de ser-hi tots, treballant de costat, perquè els resultats siguin més bons, i és per això que iniciatives com la de l’Associació d’Informadors d’Arenys (LAIA), que sota el lema popularitzat en el món del voluntariat “ajuda’ns a ajudar” proposa la recollida d’aliments de primera necessitat, per al cap de setmana del 18 i 19 d’abril, són molt positives i mereixen tot el reconeixement i suport. No és casualitat que l’arenyenc de l’any hagi recaigut en la persona de Joan Arenas, perquè les persones sabem reconèixer la feina desinteressada i constant de voluntaris, sovint anònims, que dediquen bona part del seu temps lliure a ajudar i servir les persones que més ho necessiten.

Permeteu-me que des del meu racó de l’Ametlla, feliciti la tasca d’en Joan Arenas i els seus col·laboradors, i de totes aquelles persones que fan feina de formigueta, sense sortir a les primeres pàgines dels diaris, però que aconsegueixen el seus objectius que no són altres que donar suport econòmic i satisfer les necessitats de les persones i famílies que, per diferents circumstàncies, més ho necessiten.

Aquest article es va publicar a la revista l'Ametlla d'Arenys de Mar del mes d'abril

dimarts, 21 d’abril de 2009

Ha vingut, però convencerà?

He arribat a casa i després de sopar lleugerament, com acostumo a fer darrerament, he corregut a veure les notícies del dia, per si deien alguna cosa de la visita del ministre, una visita que tothom s'ha posat a la boca i de la qual se n'ha creat moltes expectatives, si més no els optimistes, els crèduls, els que encara tenen fe.
El primer que he vist ha estat la notícia que el model Q3 de la marca Audi es fabricarà a Martorell. Amb el conjunt de notícies que corren, aconseguir que una fàbrica no tanqui, o no redueixi l'ocupació, és tot un èxit i val la pena celebrar-ho. Sembla ser que és una notícia informal, però que demà la companyia ho anunciarà.
Ha estat dur per totes les persones implicades i cal valorar l'esforç per aconseguir-ho. El nostre país necessita assegurar aquestes industries on hi treballa tanta gent, per aconseguir frenar el ritme de creixement de l'atur.
I el ministre? doncs sembla ser que ha vingut i que ha parlat amb el president, i li ha reconegut que no pot ser que Catalunya rebi recursos per sota la mitjana, com està passant ara, i d'alguna cosa més hauran parlat, però la pregunto que em faig i suposo que es fa tothom, és: es complirà el que diu l'Estatut? Si El Congrés de Madrid el va votar, per què no es compleix?
La premsa diu que si abans de l'estiu hi haurà l'acord del finançament... i tot allò que fa tants mesos escoltem i ja no ens ho acabem de creure. Confio, i espero no haver de penedir-me'n, que el govern català estarà a l'alçada de les circumstàncies i no ens defraudarà.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Sempre són els altres

Aquest l'Obama ho està revolucionant tot; hi ha gent que ja tremola perquè té por que mogui massa coses. No en té prou en tancar Guantánamo, fer-se amic de Chávez, acostar-se als germans Castro, que fins i tot ens pica l'ullet i col·loca la senyera al costat dels estats del món, al web del departament d'Estat dels Estats Units d'Amèrica.
Què diran els membres del Tribunal Constitucional? i el Defensor del Pueblo? o el senyor Rajoy i tot el Partit Popular, també el català? Pensaran que s'han tornat bojos, que no entenen res de res, i que se'ls ha d'explicar que som gent perillosa i que no poden confiar amb nosaltres.
De fet, ens diran que amb poca cosa som feliços, i per tant ens poden enredar fàcilment, i no estaran gens equivocats, i sinó repasseu la història... avancem poc a poc i els altres, amb menys història i aspiracions, ens passen al davant.
Aquesta necessitat que tenim perquè ens reconeguin com a estat, com a diferents d'Espanya, ens arriba a obsessionar, i oblidar-nos de treballar per ser més. Ara ens lamentem que hem perdut pes i ho culpem tot als altres. No dic que no sigui cert que ens han fet la vida impossible, però potser hem viscut a la lluna i cal que toquem de peus a terra i assumim la nostra part de culpa.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Primavera

Es nota que és primavera i que la gent té ganes de sortir, fer festa, passejar... encara que el temps no acompanyi massa. Diuen que a la primavera són normals els ruixats, però potser no era normal tenir primaveres normals, sinó que més aviat les teníem anormals...
Avui quan tronava pensava en les tardes d'agost a Cantonigròs. Allà era normal que després d'un dia amb més o menys sol, tot plegat comencessin a sortir núvols del darrera de Cabrera que ens portaven la pluja. Negror, pluja i... a les fosques.
Això volia dir tornar ràpid a casa i començar a jugar a la "canasta" o al "palé" amb les espelmes enceses, i una llesca de pa amb vi i sucre.
Avui, però ni se n'ha anat el llum, ni la pluja ha mullat massa els carrers, i tot ha quedat amb una regadeta just per espantar qui tenia ganes de sortir a passejar per la platja, o agafar la bicicleta que fa dies que espera a l'eixida.
És cert que no es pot deixar per a demà el que pots fer avui, ni deixar per a la tarda allò que podries fer el matí. Avui teníem ganes d'anar a caminar i se'ns ha complicat el matí, a la tarda, doncs, ens hem quedat amb les ganes. Ha servit, doncs, per avançar feina de la setmana, i no perdre el costum de dedicar unes hores de treball a tot allò que durant la setmana se't fa difícil d'acabar. Aquesta setmana acaba el termini de diverses convocatòries de subvencions, s'inicien els treballs preliminars d'un procés participatiu, es lliuren els primers tríptics d'acollida... hi ha convocat el Ple Municipal del mes d'abril, amb la intervenció del defensor del ciutadà que ens lliurarà l'informe anual de la seva gestió... i dijous Sant Jordi, el nostre patró i dia dels enamorats, dels llibres, de les roses, de les persones, del país, de Catalunya. Deixem per altres dies i moments les preocupacions per al finançament i l'Estatut, que ja ho remenem sempre.

dissabte, 18 d’abril de 2009

Partits de govern, partits d'oposició

Parlar d'ERC no és cosa només dels seus militants i simpatitzants, perquè ERC forma part del govern, i per tant és govern, tant a nivell nacional com local, encara que en aquest darrer cas penso més en les persones que no pas en el propi partit. Si ERC és govern importa molt què passa a dins el partit per les repercussions que poden desprendre's i per tant no estem ficant el nas a casa dels altres.
El senyor Carretero, que qui em segueix el bloc sabrà que no és sant de la meva devoció, torna a ser protagonista al manifestar la necessitat de crear un nou partit independentista, perquè no està d'acord amb la trajectòria de la cúpula del partit. Res a dir, doncs, només faltaria que no es pogués discrepar, sobretot en un partit assembleari, però precisament per ser assembleari, és més fàcil que els dirigents siguin clars representatius de la majoria del partit, i per tant menys discutibles les decisions que prenen.
Hi ha persones que no entenen què representa ser partit de govern ni quines diferències hi ha amb ser partit d'oposició, algú fins i tot creu que quan són al govern, renuncien als seus principis o els traeixen, però no és així, sinó que els partits de govern han de posar per sobre de tot el govern i si no ho volen, han de renunciar-hi. L'estabilitat de govern és necessària per poder governar amb idees clares, coherència i eficàcia, i tot el que ho posi en perill s'ha d'eliminar, ja sigui prescindint de persones o de partits sencers.
ERC és un partit que no ho té fàcil ser al govern, però penso que hi pot fer bona feina, i això ho hauria d'entendre tota la militància, i oblidar-se d'actituds estrafolàries i radicals. Probablement el senyor Carretero farà bé d'impulsar la creació del nou partit, però conscient que serà un partit d'oposició, fent feina d'oposició, comptant amb ERC dins el govern nacional.

divendres, 17 d’abril de 2009

Internet i la intimitat

En una improvisada conversa hem sortit a parlar d'Internet, i de com havíem perdut la intimitat, essent nosaltres els primers culpables, si ho podem definir d'aquesta manera, pels nostres escrits al blog, al Facebook... però també per registres que no controlem, des de qui és sancionat, premiat o calumniat.
Precisament ens hem aturat en aquest darrer exemple i lamentàvem la facilitat per penjar la llufa a una persona innocent, i de com era pràcticament impossible recuperar la honorabilitat. Penso en aquests moments en un exemple que avui escoltava a Catalunya Ràdio, en una tertúlia on participava el vigatà Ramon Espadaler, ex conseller de Medi Ambient, parlant del també ex conseller, el senyor Ignasi Farreres, que ha estat absolt de les acusacions que se li varen fer. Si entreu a Google veureu molts apunts que el vinculen a delicte, malversació... tot això l'acompanyarà sempre.
Suposo que tots heu fet la prova d'anar a Google i escriure el vostre nom per veure quantes entrades tenia, i segur que haureu tingut alguna sorpresa, alguna notícia que no esperàveu o que no recordàveu. Penseu per un moment què passaria si algú hagués escrit alguna cosa en contra vostra... allà ho veuríeu i també la vostra família, els vostres amics, els veïns, els companys de la feina i persones que només us coneixen de vista...
A la mateixa conversa de la ràdio hi havia un periodista, que no he pogut arribar a saber de qui es tractava, que culpava els de la seva professió de fer mullader a costa dels polítics, i es preguntava i preguntava als tertulians si no hi havia també periodistes corruptes, i periodistes que no feien bé la seva professió... també arquitectes, enginyers...
Oi que us imagineu el mal que poden fer uns mals periodistes propagant injúries i calúmnies? Oi que a tothom us vénen a la memòria exemples d'aquestes males arts? Oi que podeu entendre que no agradi a ningú veure's injuriat a Internet, i saber que qualsevol persona ho pot veure i creure-s'ho?
Espadaler deia que els polític hi eren perquè així ho havien triat, i que podien aguantar més o menys els insults reiterats, però afegia que els que s'ho passaven malament eren els familiars propers. Potser hauríem de ser més valents, i no permetre que els calumniadors visquin tranquils, sinó que hauríem d'enviar-los a pagar la seva culpa i sinó per què no s'ho pensen dues vegades abans d'actuar.

dijous, 16 d’abril de 2009

Més respecte i menys xuleria

Mentre Sarkozy titlla de poc intel·ligent el president Zapatero, perquè el copia, Obama vol copiar l'AVE de Zapatero, i jo demanaria una mica de respecte, perquè qui insulta no només deixa mal parat a l'altre, sinó que es retrata sense adonar-se'n.
No he seguit massa la trajectòria del president francès, però pel que es pot veure de tant en tant pels diaris, li agrada destacar, encara que sigui per excentricitats. Ara, segons acabo de veure, es va dedicar a criticar a tort i a dret a tots els caps de govern que li passaven pel cap. Això ven? Potser ens agradaria pensar que no, però si els programes porqueria triomfen a la televisió, amb unes quotes de pantalla que fan feredat, què ens pot fer pensar que no triomfi un polític que trenca tabús i comportaments?
És clar que si al costat hi posem un polític que no es cansa d'incomplir l'allau de promeses que fa, ja no saps què pensar ni a qui situar en pitjor lloc de l'escala de la desafecció, que fa dies que no se'n parla.
A mi no m'agrada el polític xulo, que vol passar per un superhome, que tot li funciona i que es pensa saber de tot, però em fa pena que em representi un polític avorrit a qui el discurs se li ha ratllat i no hi ha manera que avanci. Ho tenim fotut. Ja fa massa temps que els colors no brillen.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Dr. Jekyll and Mr. Hyde

A vegades m'aturo a pensar sobre com jugar a les dues bandes sense embolicar-te. No es tracta d'incompatibilitat, sinó de saber estar a un costat i l'altre i treure'n profit, no pas personal, sinó professional.
No és que hi pensi sempre, perquè potser acabaria malament, però d'alguna manera hi vas a parar, sobretot quan et trobes en moments de prendre decisions que tenen repercussió per a terceres persones, però que de fet t'hi podries trobar perfectament.
És diferent de qui porta més d'un barret a l'hora de tractar la mateixa gent, la qual cosa es fa molt difícil de compaginar, i n'hi ha força d'aquests, sovint sense cap voluntarietat, sinó que el barret canvia també quan canvia la gent. No és el mateix, però t'identifiques amb l'altre i al final et preguntes si és positiu i t'hi ajuda o tot el contrari.
Tinc força clara la resposta: tot el coneixement adquirit des d'una posició, t'ajuda enormement a l'hora de valorar situacions semblants des de l'altre costat. No és un desdoblament de la personalitat a l'estil Dr. Jekyll and Mr. Hyde, sinó més aviat es tracta de poder veure una realitat des dels dos vessants; poder veure el got mig ple i mig buit al mateix temps, i com a mínim t'ajuda a relativitzar les coses, i això a mi m'interessa.

dimarts, 14 d’abril de 2009

Que no ens enganyin

No volem que ens enredin més i confiem que els governs català i espanyol no estan escenificant res, sinó que diuen realment el que pensen, i faran el que diuen que volen fer. Em refereixo a les darreres declaracions dels presidents dels governs espanyol i català.
Si bé des de Madrid s'afirma que l'acord sobre el finançament està molt a prop i també el traspàs de rodalies, el president Montilla ha advertit que cal tancar les negociacions, però sense rebaixes; que la Generalitat negociarà el que faci falta, però no a qualsevol preu. Això és el que hem llegit i escoltat, i això és el que volem que passi, perquè volem confiar amb els nostres polítics.
Només essent coherents i complint les promeses podrem continuar confiant amb ells, i els detractors de torn, aquells que només es mouen per radicalismes sense adonar-se que les seves idees no els porta enlloc, quedaran en evidència.
Perquè... senyors, més o menys dissimulat, encara hi ha gent que se sent avergonyida per qui tenim de president a la Generalitat. N'hi ha que ho camuflen amb acudits i bromes, d'altres que directament se'ls escapa, i no s'adonen que amb la seva actitud i els seus comentaris fan molt mal al país que diuen estimar.
N'hi ha que es creuen que les coses s'aconsegueixen a base de repetir-les mil vegades, i la seva mirada no arriba més enllà de l'entorn que s'han creat, d'on són incapaços de sortir-ne, per por a descobrir que tot plegat és una mentida i una obsessió.
Només amb respecte podem defensar amb tota la nostra força les nostres conviccions, però mai a partir de l'engany i encara menys l'autoengany.
No he estat mai montillista, potser perquè no li coneixia el currículum, però ningú li pot negar la valentia amb què afronta la realitat política del moment. Una situació plena de dificultats que li vénen de totes bandes, des de Madrid, amb el reguitzell d'incompliments d'un president del govern que ha perdut tota la credibilitat i que no té cap futur polític, i des de casa en boca d'un grapat d'exaltadors que fan volar coloms incapaços de tocar de peus a terra i treballar de veritat per la nació catalana.
Seguirem de prop els nostres polítics en el treball que els vàrem encomanar, i desitgem que no ens fallin, que no ens enganyin, que puguem continuar confiant amb ells.

dilluns, 13 d’abril de 2009

Natura trista

Sense haver-ho planificat ens hem trobat al Parador de Sau, davant el pantà que presenta un absolut ple. No recordo el temps que feia que no l'havia vist tan ple, encara que tampoc és que hi vagi massa sovint.
La proximitat al pantà, sobretot quan vivia a Vic, ha fet que hi anés vàries vegades, més pel cantó de Vilanova que no pas de Roda, però al llarg de la meva vida l'he guaitat des de totes les bandes, la més espectacular, des del Castell de Tavertet.
L'entorn del pantà, però, no em dóna bones vibracions; penso en natura morta. El silenci que es viu, sobretot al peu de les comportes, em provoca malencolia, una tristesa estranya que m'empeny a marxar-ne el més aviat possible. No és que sigui persona a qui el silenci l'apunyala, sinó que m'agrada poder viure moments de silenci, però el silenci que he viscut al pantà, no m'abelleix.
No sé si ho fa que es tracta d'una obra artificial, com si d'un engany a la natura viva es tractés. No sé si és aquest trencament a l'obra natural el que em provoca la tristesa profunda. Perquè a mi m'agrada la natura i he passat llargues jornades pel Cabrerès i les Guilleries, però la vida que experimento passejant pels voltants de Cantonigròs o fins i tot de Rupit, no la visc quan em trobo a Sau o Susqueda.
Si heu estat a Sant Pere de Casserres, a tres quilòmetres del parador, segur que us haurà agradat el monestir, tal com l'han restaurat. És per a mi un testimoni ric d'una època del nostre poble, però a baix, el Ter, vorejant la península que es conforma, per arribar al pantà, em dóna la mateixa sensació...
No voldria fer desistir d'anar-hi a ningú que no hi hagi estat, perquè les sensacions no són les mateixes per a tothom, i la natura és esplèndida per aquells vorals, sobretot enguany amb tanta pluja. És una sensació que visc cada vegada que m'hi acosto, però us asseguro que no serà la darrera.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Diumenge de Pasqua

Avui, diumenge de Pasqua, La Vanguardia parlava de dos temes relacionats amb l'Església Catòlica que m'ha interessat llegir. En primer lloc hi havia la notícia sobre la més que probable cessió del periodista Jiménez Losantos, si més no com a conductor del programa matinal de la Cope, i la segona notícia es feia ressò del manifest signat per més de 290 persones, sota el títol "ante la crisis social".
La notícia de la Cope venia il·lustrada amb l'enfrontament entre Rajoy i Rouco; el primer reforçat en el duel que manté amb la protegida de monsenyor Rouco, la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, gràcies als bons resultats de les eleccions gallegues, i el suport rebut des de València; el segon, monsenyor Rouco, per l'ordre del Vaticà perquè canviï el to i estil de l'emissora de la Conferència Episcopal Espanyola.
La segona notícia, titulada "Cristianos contra la curia", tractava l'escrit signat per teòlegs i laics preocupats per la pèrdua de credibilitat de l'Església.
Les dues notícies són un avís cap a posicionaments massa conservadors i allunyats de les bases, que pensen més en la supervivència d'una jerarquia que ostenta poder terrenal, que no pas en el missatge senzill i directe de la justícia i la pau a tots els homes de bona voluntat.
Fa massa temps que el senyor Jiménez Losantos té el micròfon obert per criticar, insultar i difamar tot i tots els que pensen diferent a ell, amb el beneplàcit de la jerarquia eclesiàstica i molt concretament del president de la Conferència Episcopal. Si bé en un principi rebíem els catalans i bascos, l'extensió cap a posicions ultra dretanes ha provocat que el nombre de víctimes s'ampliés i que les queixes ja no es veiessin com a simples rampells independentistes, sinó que una bona part de la Conferència Episcopal i sobretot el Vaticà, consideressin que la cosa passava de taca d'oli.
L'escrit referit és, tal com diu el seu preàmbul, una reflexió de cara els creients, més que no pas una excusa per als no creients per deixar de creure; no vol posar més llenya al foc, sinó fer obrir els ulls a qui amb el seu posicionament posa en dubte la credibilitat de l'Església.
Si llegiu l'escrit us adonareu que la culpa d'aquesta pèrdua de credibilitat de l'Església no l'atorguen a uns o altres papes, sinó al poder de l'entorn papal, al poder de la Cúria Romana, que ningú ha estat capaç de reformar i que continua dirigint l'església de tot arreu des de Roma, sense tenir en compte la realitat de cada lloc.
No podem responsabilitzar els altres de la poca assistència a la vetlla pasqual, i quedar tan amples, però és preocupant que el missatge de l'evangeli es perdi entremig de tanta preocupació per qui ostenta el poder terrenal. A monsenyor Rouco li recomanaria que no pretengui ser el cardenal Richelieu del segle XXI, com s'esmenta a la primer notícia a què em refereixo avui, sinó que treballi més perquè les persones que creuen en Déu vegin en la Conferència Episcopal que presideix, la paraula de l'evangeli i el suport a les persones més febles i més humils.

dissabte, 11 d’abril de 2009

De quina societat basca parlem?

Em fa gràcia llegir les declaracions del PNB afirmant que la societat basca castigarà el PSE. Per què? per què ha pactat amb el PP per quedar-se amb la presidència del govern? de quina societat basca parlen? de tota o de qui va votar el PSE?
Els que no varen votar al partit socialista basc com els castigaran? els que varen votar el PP, castigaran els socialistes per haver pactat amb el seu partit? Crec que les declaracions del PNB són fruit del disgust i emprenyamenta d'haver perdut el govern que tenien des de sempre. També va passar a Catalunya amb CIU, i també vàrem poder escoltar declaracions amenaçadores.
Si fos basc em centraria millor a especular què pensen els votants del PSE, sobre el pacte amb el PP. Aquí crec que hi ha més "morbo" i es pot especular millor. El votant socialista pot veure amb bons ulls que es pacti amb els populars? Potser des de fora no som capaços de veure que el PNB és l'adversari polític a combatre pels socialistes bascos, i que el pacte amb el PP és la manera de deixar fora del govern els que fins ara han governat. Malgrat això, però, tota especulació sobre l'acceptació del pacte per part de l'electorat socialista és possible, i aquí es podria demanar què passarà més endavant, encara que tenen quatre anys per demostrar que no s'han equivocat.
Una cosa ben diferent és el que passarà a la resta d'Espanya, i ja s'ha vist com afectava l'equilibri de forces al Congrés de Madrid. El fins ara garant de la majoria socialista, s'ha fet enrere i això ha permès que l'oposició guanyes alguna votació.
El problema de tot plegat el trobo en les persones i els corrents d'opinió que s'escandalitzen amb segons quins pactes entre partits, i no són capaços d'analitzar i valorar cada situació en particular. Entenc que els partits afectats s'exclamin i demostrin el seu disgust, però els mitjans de comunicació i opinadors han de ser capaços d'analitzar més el contingut i el camí que prenen els partits polítics a partir dels pactes, més que no pas pensar en el mal d'ulls que pugui fer un pacte concret.

divendres, 10 d’abril de 2009

Tarda embolicada

Avui m'he barallat amb l'ordinador i... com m'acostuma a passar, m'ha guanyat per k.o. Com a molt el que puc desitjar és que no quedi pitjor del que estava, però sempre tinc la impressió que encara hi he perdut.
És ben bé que tenim unes eines que tenen més poder del que nosaltres sabem o podem controlar i dirigir. Ja no em refereixo a treure'n rendiment, perquè aquí ja fa temps que hi vaig arribar, però el que preocupa és que no siguis capaç de solucionar els petits problemes que se't presenten de seguretat, protecció, salvaguarda...
Normalment s'organitzen cursos de formació en aplicacions, les més usuals són els tractaments de textos, els de càlcul i les bases de dades, però el que caldria també seria uns cursos de manteniment, encara que només servissin per aprendre les quatre regles essencials per sortir triomfant dels problemes més usuals i senzills.
L'ordinador avui és gairebé una necessitat i ha de servir d'eina de treball, però no potser que ens hi haguem de barallar com si ens toqués reparar la nevera o la màquina de rentar plats. Quan el problema és greu ja avisarem a la casa que en fa el manteniment. Doncs en qüestió d'ordinadors hauria de ser el mateix.
Sortosament no he perdut cap document important i la feina que m'havia preparat per fer aquests dies de vacances està intacta i ja he pogut donar-li una bona empenta. Una feina que és important poder-la fer amb força hores per endavant per no haver-la de començar i anar deixant per altres temes més urgents o que es presenten.
El cas és que no m'he assabentat de cap notícia del món, i he pensat que el millor era deixar la lectura a Internet per a després del post d'avui. La música de Vivaldi, Schubert, Wagner i també Verdi, m'ha acompanyat en aquest viatge pel món virtual, i creieu-me que és una manera de recuperar tranquil·litat i oblidar-te dels problemes de la feina, encara que sigui per una tarda.
Si que he recordat l'aniversari d'un trist comiat a una persona entranyable que no va poder superar el dolor intens que va patir i que entre tots no vam ser capaços de calmar. El cementeri de Sinera es va omplir d'amics i familiars que li dèiem el darrer adéu, però li fèiem saber que no l'oblidaríem. Avui ja fa un any i els que l'estimaren el recorden ben viu. Et recordem Marc!

dijous, 9 d’abril de 2009

Política per servir o servir-se’n

Ja sé que des de la distància és molt complicat jutjar les decisions que prenen els polítics, en un entorn ben diferent del nostre, amb una història que no té res a veure amb la nostra, amb una situació econòmica i social que amb prou feina podem imaginar. Malgrat tot, però, em costa d'entendre el que està passant a Amèrica del Sud, amb uns polítics populars o populistes, que pretenen perpetuar-se al poder, aprofitant l'avinentesa i no els mecanismes propis de la democràcia que diuen defensar.
Avui llegia l'anunci de la vaga de fam del president bolivià Evo Morales, perquè no li deixen canviar la llei que li permeti repetir al capdavant de la república. És una manera inusual de pressionar la societat i els polítics, ben diferent de la tàctica emprada per Hugo Chávez a Veneçuela.
Em costa discernir si es tracta d'un excés d'orgull, que el fa pensar que només ell pot salvar la pàtria, o bé que l'alternativa és prou dolenta com per evitar-la, encara que sigui iniciant una vaga de fam.
En un d'aquests fòrums d'Internet llegia la recomanació de fer el mateix el tripartit per aconseguir el finançament de Madrid. No sé si seria una tàctica a seguir, però em temo que no sortiria bé, sobretot després de la formació del nou govern on tot fa pensar que s'enrocaran encara més, si més no això es desprèn de les primeres declaracions dels nous i noves ministres.
Veurem en què acaba la vaga de fam del president Morales, però el que queda clar és que la seva república no passa per bons moments, on moltes de les persones que el varen votar, encara no han pogut veure'n resultats. No seré jo qui jutgi l'actitud d'Evo Morales, però jo veuria millor que es dediqués a solucionar els problemes dels seus ciutadans, que es voltés de persones que combreguin amb la seva manera de pensar i fer, i no es preocupés tant del seu futur polític. S'equivoca qui no busca la política per servir, sinó que ho fa per servir-se'n. La història ens dirà si Evo Morales ha escollit el camí encertat, perquè ell passarà, però la seva feina hauria de continuar.

dimecres, 8 d’abril de 2009

No m'agrada la ministra

No m'agrada la ministra ni el nou govern de Madrid. No m'agrada que Manuel Chaves sigui el nou ministre d'Administracions Públiques, ni que Elena Salgado sigui la nova ministra d'Economia. Una senyora que va canviant de cartera, perquè entén de tot, o bé Zapatero no té gaires recursos.
Avui s'escenificava la renovació de l'acord d'Entesa, un acord que hauria de servir per anar junts per defensar els interessos del nostre poble, i aprendre d'una vegada que només nosaltres podrem solucionar els nostres problemes.
Els canvis de ministres no tenen, al meu entendre, cap més lògica que reforçar-se amb persones del partit, sacrificant a aquells que eren més tècnics, o amb formació professional més afí al ministeri que presidien. Ja em rectificareu si m'equivoco.
Tampoc vull dir que les persones que han sortit del govern fossin del meu agrat, però quan hi ha canvis esperes millores, evidentment amb tota la subjectivitat del món, però crec que generalitzable al nostre país, que fa massa temps que viu pendent d'unes decisions que no arriben i que es preveuen totalment negatives per a nosaltres.
No sé si aquestes sotragades seguides ens arribaran a curtir i acabarem responent com caldria esperar d'aquell poble sistemàticament bufetejat
No m'agrada la ministra que pateix pel futur del castellà a casa nostra, ni la ministra que ens demana menys reivindicacions i més, encara més, solidaritat, ni el president que passarà a la història per ser el més fals a l'hora de fer promeses. No m'agrada el govern, però em preocupa el recanvi.

dimarts, 7 d’abril de 2009

La Llei Electoral Catalana (3)

La premsa s'ha fet ressò de l'inici de la campanya de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que promou Ciutadans pel Canvi (CpC), sobre la llei electoral catalana. El fet que en un mateix temps s'estigui parlant de tres ILP diferents, no sé si pot ser beneficiós o confondrà la gent. De totes maneres penso que és bo que la ciutadania s'acostumi a participar en els mecanismes que la nostra democràcia ens permet, i un d'ells és la possibilitat que per iniciativa popular, el Parlament s'hagi de pronunciar.
No he tingut temps de llegir gaires comentaris sobre la proposta de llei electoral que a través de la ILP presenta CpC, però n'hi ha uns que es refereixen a l'efecte acordió que voldria comentar. Precisament els comentaris al respecte han estat més aviat crítics i poc favorables, i ho entenc perquè és un canvi radical respecte al funcionament a què estem acostumats.
La intenció de condicionar el nombre final de diputats del Parlament, al percentatge de participació electoral, és la de sensibilitzar als candidats a diputats i partits sobre la necessitat de fer bé la feina i que s'adonin que es deuen a qui els elegeix, i per als votants una manera de fer-los veure la importància de les seves decisions. El nombre final de diputats condiciona els resultats proporcionals i això pot ser prou incentiu com perquè els partits polítics s'esmercin a convèncer els electors de la bondat i repercussió de l'exercici del seu dret a vot.
També hi ha qui no veu bé les llistes desblocades, que no vol dir obertes. Tot té els seus pros i contres, però donar la possibilitat als electors que d'una llista escollida puguin senyalar quines persones prefereixen sobre les altres, és una manera d'ampliar la capacitat d'incidir en la composició final del Parlament, per part de l'elector, i per a l'electe un motiu per guanyar-se el lloc, no només entre la gent del seu partit, sinó també des de fora.
Podríem parlar estona defensant posicions contràries, i això és bo, però el més important de tot és pensar que l'èxit de la ILP, comportarà que el Parlament es pronunciï si vol debatre i aprovar un model de llei electoral catalana, o prefereix rebutjar-ho, però que almenys la feina feta fins ara no continuï abandonada en un calaix.

dilluns, 6 d’abril de 2009

Dolor a Itàlia i incertesa a Espanya

Avui era un dia per parlar dels rumors sobre els canvis en el govern de Madrid, però no podem deixar de banda la notícia del dolor que està patint Itàlia amb la mort de tantes víctimes del terratrèmol. Davant d'aquests successos no hi ha comentaris que valguin i només pots mostrat-te solidari, sabent que no hi pots fer res.
Caldrà esperar uns dies per conèixer la magnitud dels desperfectes, i sobretot el nombre final de víctimes, morts i persones sense casa i recursos. Si bé és cert que davant de situacions com aquesta augmenten les mostres de solidaritat i aportacions econòmiques, no podem oblidar-nos que queden moltes famílies tocades, amb situacions a vegades irreversibles.
Zapatero, que avui esquivava les preguntes sobre la remodelació del govern, ha mostrat el seu suport al país veí; un Zapatero que, si s'encerten les quinieles, descol·loca una mica amb alguns dels noms que sonen. Penso en l'actual president de la Junta d'Andalusia com a ministre d'Administracions Públiques, o bé el nou ministre José Blanco... no veig que Catalunya en pugui sortir massa afavorida. Més aviat penso que són unes persones que no ens estimen massa i que encara reforçaran més el sector dur del PSOE en front de somnis federalistes.
I amb tot això els problemes de sempre continuen sense avançar ni resoldre's. El finançament va esperant temps millors i la sentència sobre la constitucionalitat de l'Estatut...

diumenge, 5 d’abril de 2009

No és fàcil

La posició dels diputats del PSC a Madrid no és fàcil, però entrar en política tampoc ho és, sobretot si es vol ser honrat, coherent i treballador. No és el cas de qui només busca prestigi, honors i diners. Tampoc és difícil per qui s'apunta al carro de la moda, del que queda bé, ho hagi pensat, defensat, volgut, o no. No és fàcil tampoc per qui ha de fer equilibris per poder fer i defensar allò que sempre l'ha mogut i que ha proclamat als quatre costats. La vida, en definitiva, no és fàcil, i la política no podria ser diferent.
Cada vegada resulta més difícil ser del PSC a Madrid. Difícil si es vol actuar amb coherència i no actuar amb un doble joc, tal com sovint s'ha acusat el partit. No crec que el dilema estigui entre ser-hi o no ser-hi, existir o deixar de fer-ho, sinó entre defensar els propis principis i valors o haver de respectar una disciplina de vot cada vegada més agressiu per als interessos catalans.
Aquests dies es parla de diferents moviments interns que fan el mateix efecte que si s'estigués buscant la pròpia identitat. Han passat anys i també moltes coses. No s'ha avançat al ritme que es podia suposar, tot i la desconfiança que teníem, i ara és massa tard per no donar respostes. La gent està expectant i tampoc queda gaire paciència ni ganes de que se'ls enredi una vegada més.
Ho seguirem de prop i amb atenció, però hi ha unes decisions que s'han de prendre i serà llavors quan ens ho podrem creure o oblidar-nos-en per sempre.

dissabte, 4 d’abril de 2009

Conviure no és fàcil

Compartíem l'estada, però érem molt diferents. Ho sabíem, però ens hi vàrem atrevir i no semblava que hagués d'anar malament. De fet, calia esperar més temps per poder-ho conèixer, encara que l'esforç del dia a dia era superior al que hauríem desitjat, i el desgast es feia present.
Per a mi, qui ens feia patir més era en Just, a qui trobava que dubtava molt de tot i tenia molta por a l'hora de prendre decisions, i és evident que al llarg de la vida se n'ha de prendre moltes i quan convius amb altres, si no les prens, fas anar malament a tothom.
Aparentment en Jorba era un bon amic d'en Just, però pensava com jo que li faltava empenta, i més d'una vegada n'havíem parlat. A més, jo considerava que col·laborava poc en les tasques comuns i això, quan comparteixes temps i espai, és bàsic perquè vagi bé.
Vàrem tenir molta paciència i a vegades encara em pregunto si la nostra actitud havia estat l'encertada. No volies enfrontaments perquè en el fons l'apreciaves i era un bon company, però t'adonaves que no sempre és bo moure't pels sentiments. En Ricard sempre m'ho deia i ell era qui més malament s'ho passava perquè feien moltes coses junts. De fet, moltes coses que havia de fer en Just, les acabava fent en Ricard.
A casa sempre ens deien que havíem de vigilar amb qui ens ajuntàvem, perquè després és difícil distingir qui fa les coses i acostumen a pagar justos per pecadors. En aquest cas semblava que tots fóssim uns aturats i uns "cagadubtes", i això tenia incidència en els controls parcials.
No semblava just perquè no tothom tenia l'actitud d'en Just i algú, penso amb en Ricard, hi deixava la pell, i no et podies resignar a pensar que tothom se n'adonava. Tot plegat una bona lliçó a tenir en compte.
Aquesta podria ser la lectura que en trèiem al final de la temporada, i una cosa a tenir en compte de cara a agrupar-nos en un futur, tenint en compte que el més important són les persones, més que les famílies que, com és comprovable, hi ha de tot.

divendres, 3 d’abril de 2009

Tradicions festives

La trobada d'avui al Grup de Debat i Tertúlia ha estat interessant, i en Jordi Navarro ens ha fet una exposició clara de la situació de crisi que estem vivint, amb una descripció històrica del recorregut que s'ha fet fins arribar a la situació actual.
Sempre que torno d'un debat o conferència, m'agrada pair tot sol el que he escoltat, abans de parlar-ne expressament, encara que, com és el cas d'avui, n'hagi obtingut una bona impressió.
Aquest cap de setmana, hi ha dos esdeveniments que acostumen anar acompanyats de la pluja. Em refereixo al Mercat del Ram de Vic, i l'Aplec Sardanista d'Arenys de Mar. Això no vol dir que desitgi que continuï la tradició, però he vist la previsió meteorològica i no descarten algun ruixat.
Durant molts anys el Mercat del Ram de Vic era la veritable festa major de la ciutat, sobretot perquè la festa del patró de la ciutat, el cinc de juliol, servia més perquè els vigatans marxessin de vacances, sobretot a la platja, que no pas que es quedessin a celebrar la Festa Major. En els meus darrers anys per Vic, i sense que el Mercat del Ram hagués perdut protagonisme, la Festa de juliol va millorar en assistència i en la programació d'actes.
Avui, vigília del Mercat, s'inaugurava el túnel de Bracons, després de sis anys d'obres i molts més de polèmiques. Sens dubte, i ja en parlava un dia en aquest blog, el trajecte Vic-Olot s'ha reduït notablement, passant de 52 quilòmetres a uns 15 (si no estic equivocat), però sobretot perquè la carretera que fins ara s'utilitzava està plena de giragonses. Tinc ganes d'anar-hi aviat i poder gaudir del paisatge, amb la confiança que l'impacte ambiental hagi estat el mínim.

dijous, 2 d’abril de 2009

La crisi, tema de Debat i Tertúlia

Avui se m'ha fet més tard del compte, però havia de resoldre un tema de l'estiu i m'ha costat més del que em pensava. Demà ja és divendres i s'acaba una setmana molt farcida d'activitats i sobretot amb moltes decisions preses.
Demà al vespre tenim la trobada el Grup de Debat i Tertúlia, i aquesta vegada parlarem d'economia. Parlarem de la situació de crisi en què ens trobem, i ho farem amb la intervenció d'en Jordi Navarro, economista arenyenc que ha participat més d'una vegada a les tertúlies que organitzem i no és pas la primera vegada que en condueix una.
En Jordi Navarro té experiència i a més viu la realitat econòmica, i és per això que tindrem l'oportunitat d'escoltar i preguntar. Tot allò que no acabem d'entendre, en Jordi ens ho farà fàcil. El que no podrà fer en Jordi serà solucionar la crisi que amb més o menys repercussió patim una mica tots, però potser ens ajudarà a veure el final del túnel, que per alguns no és massa llunyà, però per a molts s'està fent etern.
Si voleu que li faci alguna pregunta concreta, m'ho podeu escriure al blog, i jo us passaré la resposta dissabte, l'endemà de la trobada. I si voleu participar del debat, també m'ho dieu i sereu benvinguts. Això és demà divendres 3 d'abril, a 2/4 de 10 del vespre.

dimecres, 1 d’abril de 2009

Sense cap ni peus

Estava fent la lectura de darrera hora i d'alguna manera buscant la notícia per comentar. Llegia sobre el dèficit dels ajuntaments, i com Madrid i València eren els primers, però d'esquitllada he vist una notícia i he tingut un lapsus que encara no he resolt. He vist que parlava del partit Espanya - Turquia, amb victòria espanyola a darrera hora. Però jo recordo haver llegit que Espanya havia guanyat els turcs gràcies a un gol d'en Piqué.
La primera deducció ha estat que es tractava de l'equip juvenil, els sub-21, però després he vist que hi jugaven els de sempre. Només se m'acut pensar que han fet dos partits molt seguits, i que els dos els ha guanyat Espanya. Veig que es tracta dels preparatoris per al proper mundial. Suposo, doncs, que Espanya deu estar ben classificat.
De tot plegat el que n'he tret ha estat una reflexió sobre la dependència del futbol, per molta gent, i el meu poc interès per a la selecció espanyola. De fet no m'ha interessat mai, encara que tampoc he fet bandera del meu desinterès.
L'altre dia escoltant la ràdio, de camí a la feina, vaig sentir que volien proposar el rugby com esport olímpic, i em va venir a la memòria que el hoquei sobre patins no figura a la llista d'esports olímpics. Ho lligava amb el show que es va muntar, en temps del primer tripartit, amb la selecció catalana de hoquei patins. Pensava en el que representava la selecció per a molts catalans... arribes a la conclusió que no som tan diferents. I això no sempre es té en compte. És allò de la biga a l'ull propi. És diferent sentir uns colors d'uns altres? tot plegat política, però sentiments i... els sentiments tampoc són insignificants. No caiguem en la simplicitat i engany de pensar que estem per sobre del bé i del mal. No controlem tot els nostres moviments, i encara menys els pensaments. El que té importància és ser coherent, i capaç d'aturar-te a pensar i reflexionar.