Un diàleg amb limitacions no és un veritable diàleg

Segons el govern espanyol, la impugnació de la moció sobre el 9-N aprovada pel Parlament català no ha de suposar cap obstacle perquè la reunió dels dos presidents, prevista per a dilluns, no hagi d'anar bé. Jo també crec que la reunió s'ha de fer, al marge de la impugnació i la conseqüent suspensió per part del Tribunal Constitucional, una altra cosa és si, coneixedors de les dues realitats, encara tenim confiança en aquesta reunió.

No ens hem cansat de repetir que el diàleg és imprescindible i ningú no l'hauria de negar, tot i la presumpció que serà el que en castellà consideren "un diálogo para besugos". Com a mínim s'ha d'intentar, i amb ganes d'arribar a acords, encara que no sigui el primer dia, però no es pot anar a fer la comèdia.

Si el govern de Madrid considera que allò que hagi d'anar per la via judicial seguirà el seu camí, però en paral·lel hi ha voluntat de dialogar políticament, no s'ha de desaprofitar l'ocasió, encara que només sigui per confirmar que el diàleg no existeix o bé no és possible. Si Madrid no entén que molts catalans es volen expressar sobre el seu futur, estigui o no previst en la Constitució, i no vol fer res per solucionar-ho, quedarà palès que el concepte de diàleg que tenen no és el mateix que el nostre, i a partir d'aquí podrem continuar el nostre camí.

L'anècdota feixista del PP català

A les portes de veure com el Tribunal Constitucional admet a tràmit la nova impugnació del govern de l'Estat i paralitza cautelarment el procés participatiu del 9N, llegim com disculpa Alícia Sánchez-Camacho els feixistes que el seu partit polític, el PP, va convidar al Parlament català. 

A hores d'ara ja no ens pot escandalitzar res. En qüestió de censura, autoritarisme i atacs a la democràcia crec que ja ho hem vist gairebé tot, o si més no se'ns fa difícil pensar que encara ho puguin empitjorar més.

Podem entendre que per a la líder catalana del PP el gest feixista del seu convidat ho consideri com una anècdota. Sociològicament i políticament el seu partit és l'herència directa del dictador, i per això no hi troba cap mal en que això s'escenifiqui al Parlament català. El poble espanyol ho pateix prou, i llavors s'estranya i es queixa de les escridassades que rep el seu partit i els seus membres. Quin altre recurs ens deixen?

El Consell d'Estat deia avui que l'alternativa a la consulta al 9N tenia encara menys garanties constitucionals. Però qui es pensa que ho provoca això? els partits sobiranistes? no pensen que és el mateix Tribunal Constitucional, a instàncies del govern de l'Estat, qui redueix aquestes garanties?

Els catalans tenim un repte aquest 9 de novembre, al marge de què sigui el que desitgem per a la Catalunya del futur. Entenc que el PSC s'hauria de mobilitzar, de la manera que cregui més adient, per protestar contra un govern estatal que limita la sobirania, que incompleix tots els compromisos amb Catalunya, en inversions i respecte a la legislació catalana. No es pot convertir en còmplice de la ràbia del PP contra tot allò que fa olor de català, ni esdevenir insensible als anhels dels catalans, vulguin o no continuar al costat dels espanyols. A veure si els partits polítics catalans ens demostren que podem continuar confiant en ells, o ja ho deixem córrer.

Els corruptes surten de sota les pedres

He arribat a casa tard i de seguida que he pogut he mirat les notícies a Internet. Volia veure els titulars de portada esperant trobar-hi el recurs o impugnació o no se què de Rajoy en contra del nou 9N. És de calaix que el PP i evidentment el govern de l'Estat no pot permetre que el dia 9 de novembre Catalunya faci cap moviment que els deixi en evidència.

Us diré que no he tingut cap sorpresa, doncs, encara que no era la notícia més destacada, he vist que Rajoy ja ha sol·licitat un dictamen al Consell d'Estat, com a pas previ a la impugnació del procés participatiu. De totes maneres hi havia una altra notícia que sense venir de nou sorprenia, per la reiteració dels fets: hi ha més persones acusades i detingudes per casos de corrupció, i al mateix temps el PP ha donat de baixa els militants imputats, entre ells el senyor Rodrigo Rato.

Fa un temps que ens esforçàvem a dir que no estava bé generalitzar quan parlàvem dels polítics corruptes. Dèiem que els corruptes es fan notar més que no pas la gran majoria de polítics legals. Aquesta observació la podem continuar defensant, encara que sigui amb la boca petita. Aquella minoria de polítics corruptes cada vegada és més gran, i arribes a pensar que no n'hi ha més d'identificats, perquè o bé no ho hem buscat bé o no n'han tingut l'ocasió.

Tot això engresca les persones que s'han apuntat al discurs de Podem. Posa en evidència l'estat de salut del sistema de partits polítics actuals i en la cerca d'una alternativa hi ha el perill de caure en l'error fàcil de valorar positivament tot el contrari. 

Pablo Iglesias ha esdevingut un líder de masses, per astúcia i oportunitat, sense que li vulgui negar arguments, idees, qualitats..., però caldrà seguir molt de prop com confecciona el projecte i amb qui compta. Em fa por pensar que totes les veus que traurà Podem estiguin en condicions de liderar cap projecte seriós i amb possibilitats de futur. No voldria que d'aquí uns mesos ens estiguem lamentant d'haver sortit del foc per caure en les brases. És important que valorem totes les idees, però també les persones i que no ens deixem convèncer per discursos fàcils. És això el populisme que deia ahir Duran i Lleida?