El costum de mentir

Avui estava fent una llegida en diagonal a les xarxes socials i m'he adonat que estava farcit de mentides. Es tracta de mentides detectables a les quals caldria sumar totes aquelles que no has tingut manera de contrastar, o bé que per manca d'interès no t'hi pares a mirar.

Aquesta allau de mentides fa que desconfiïs de tot el que llegeixes. Ho poses en dubte i probablement la majoria de les coses són certes, però... És allò del gat escaldat. Perquè hi ha fonts de qui no te'n fies, però et trobes amb persones i entitats que reprodueixen informacions sense contrastar. D'elles te'n podries refiar, però com que no són curoses a l'hora de penjar una notícia, al final també en desconfies.

No obstant això, no podem pensar que només a les xarxes socials es menteix. Tots hem pogut comprovar mentides arreu. N'hi ha en seu plenària d'ajuntaments i parlaments. També en trobes davant dels tribunals de justícia, i a la boca de dirigents i magistrats que, en principi, haurien de ser molt escrupolosos, ja que la seva imatge embruta les institucions.

I és per això que trobo força inútil que es convoquin aquestes comissions d'investigació parlamentàries, perquè tots sabem que els compareixents no diran la veritat. Penso en l'operació Catalunya, però no només en aquesta. Podeu fer una repassada a l'hemeroteca i ja em direu a quina conclusió arribeu.

Si el nostre alcalde, o el nostre president, o el jutge suprem menteix descaradament, què en podem esperar? No parlo de mentides pietoses, sinó d'engany manifest, per exculpar-se de qualsevol responsabilitat, o per justificar un posicionament que, d'entrada, podria comportar polèmica.

Potser tots tenim la tendència a mentir, però si no vigilem aconseguirem crear un món fals, sense valors ni interès. No sé si vivim un moment gris de la història o aquesta és la tendència a seguir. A veure si sabem rectificar a temps, abans no sigui massa tard. 

Pausa democràtica

Aquest cap de setmana el món polític europeu girava al voltant de les eleccions de tres països on l'extrema dreta podia fer molt mal. La tendència a créixer no ha desaparegut, però és cert que els resultats no són els que s'esperaven i d'alguna manera totes les persones que creiem en la democràcia i el respecte als drets bàsics de convivència hem respirat alleujats.

Romania probablement ha estat la que ens ha sorprès més, després d'una tendència que feia pensar que l'extrema dreta arrasaria. La decisió del seu tribunal constitucional de fer repetir les eleccions, després de la victòria del seu líder ultradretà semblava que feia presagiar una gran victòria del seu partit polític, però no ha estat així. La Unió Europea respira tranquil·la, i també Ucraïna, atès que el líder de la força extremista és antieuropeu i contrari a l'ajuda al país atacat per Rússia.

A Portugal, on els socialistes van perdent pistonada, els conservadors han aconseguit quedar en primera posició a l'espera que els hi encarreguin la constitució del govern. Un govern que no tindrà el suport majoritari del seu Parlament, i caldrà veure com s'ho fan per tirar endavant i evitar noves eleccions. Em porten moltes de seguides!

I a Polònia sembla que també els pitjors temps de l'extrema dreta han donat pas a una situació més tranquil·la i que, si més no de moment, no hi ha un perill imminent de fer oposició dins del grup dels vint-i-set. Hongria continuarà essent l'ovella negra d'aquesta Unió Europea que necessita definir clarament què vol ser en un futur, sobretot ara que els EUA, amb el president Trump, l'han deixat a l'estacada i tirat per terra totes les consideracions de col·laboració que des de la final de la Segona Guerra Mundial havien tingut.

No crec que la tendència a l'alça s'hagi aturat. Potser es tracta d'una pausa que hauríem d'aprofitar per reflexionar què hem de fer per recuperar la normalitat democràtica que molts pensàvem que era irrebatible.

Millorar el transport públic

Tenim molts reptes a assumir. És com si comencéssim de nou, i això es fa estrany. Què hem fet fins ara? Tens la impressió que ens hem estat dedicant a discutir qui tenia competències sobre què, i poc en millorar els serveis públics. Tots els esforços d'inversió han anat més de cara a la galeria, promovent fets espectaculars, que no pas intentant resoldre les necessitats bàsiques de la ciutadania.

En el cas del transport, a Espanya, és més que evident que s'ha prioritzat posar-se medalles de cara a fora, que no pas millorar els desplaçaments diaris de mercaderies i persones pel territori. Grans inversions en AVE, però les mercaderies s'han de transportar per carretera i les Rodalies, que serveixen per anar a treballar o estudiar, tenen greus deficiències que trigarem anys a resoldre.

Aquests dies sentim com el govern català ens parla del traspàs de la gestió de Rodalies, començant per la línia R1, que és la que circula per la nostra comarca. Van tard, però ens diuen que d'aquí a pocs dies ens presentaran el pla de treball i els terminis perquè sigui efectiu aquest traspàs. Tot i que m'agrada la música, voldria llegir bé la lletra. Podrem aconseguir les competències de la gestió ferroviària, però qui ens garanteix que millorarem el funcionament? Cal inversió, per tot el que no s'ha fet durant anys, però també entendre bé quines són les necessitats.

Crec en l'eficàcia de la proximitat. Quan les coses es veuen en la distància i des d'un despatx, compliquen l'efectivitat de les decisions que es prenen. Trepitjar el terreny ajuda a entendre què passa realment i quines necessitats hi ha, però no n'hi ha prou. Cal abocar-hi diners i haurem de veure si el nostre govern tindrà capacitat i recursos.

Si ens hi fixem bé, estem anant en direcció contrària a la tendència mundial actual dels conservadors anomenats llibertaris. Aquests volen buidar de continguts i poder l'administració pública, per afavorir la llibertat individual, malauradament, però, només d'uns quants. És el discurs de l'extrema dreta que aflora arreu del món. Ja cal, doncs, que aprofitem la inèrcia actual, abans no caiguem en el parany d'assimilar la fortalesa de l'Estat amb la corrupció, encara que tinguem motius per malfiar-nos de segons qui, pels exemples que tots coneixem i que han desprestigiat la política, en benefici de discursos populistes que no ens salvaran.

El rei, la figura i la persona

Arran de la mort de la reina d'Anglaterra, Elisabet II, i la proclamació del nou rei, el seu fill Carles, hi ha hagut alguns comentaris sobre la manera de ser del nou rei i de quina manera afectarà als diferents estats que el tindran o deixaran de tenir com a rei.

Quan parlem de reialesa hem de diferenciar la figura del rei de la persona que ostenta la corona. No podem posar en el mateix sac tots els reis i reines, com tampoc ho hem de fer amb els polítics, però acostuma a passar que no apreciem les diferències, a no ser que ens hi detinguem a analitzar-ho.

Setanta anys de regnat són molts anys i això, vulgues o no, marca tendència i consolida una persona a la corona. Es fa difícil distingir la figura de la persona, perquè d'alguna manera és com si ho hagués estat tota la vida, i per tant és molt difícil dissociar-ho. 

El canvi que experimentarà Anglaterra i tots els països súbdits del nou rei segur que serà gran i probablement no tothom ho pairà de la mateixa manera. Passar de la reina Elisabet II al rei Carles III no ha de ser fàcil, sobretot perquè al nou rei l'hem vist com el príncep a qui se li passaria l'arròs. Molts creien que ja no hi seria a temps a regnar. Veurem el que dura i, sobretot, si hi ha països, com per exemple Austràlia, que continuïn com a súbdits o decideixen independitzar-se d'aquest lligam.

A casa nostra també hem viscut no fa gaire el relleu del rei Juan Carlos I pel seu fill Felip VI, i de ben segur que hem notat la diferència. És evident que tots els tripijocs i corrupteles del rei emèrit han afectat la manera de veure un i altre rei, però de ben segur que el tarannà és diferent. L'actual rei també ha de patir el desencís dels monàrquics que es mantenien fidels a la institució sobretot per la persona del seu pare. Després de tot el que ha passat no sé si encara queden seguidors del rei emèrit o finalment han obert els ulls.

De tot plegat s'arriba a la conclusió que la reialesa actualment està molt condicionada en les persones que l'ostenten i, com ja deia l'altre dia, s'ha de tenir en compte que és més una rèmora del passat que no pas un model del present. Carles III haurà de convèncer que pot ser el rei de tots els britànics i potser haurà d'amagar aquesta gesticulació que l'ha retratat en els primers passos de l'accés al tron. Han estat molt comentades les ganyotes i exigències durant la seva primera signatura pública, i algú creu que el seu mal caràcter li pot passar factura.

L'extrema dreta és frenada a França

Després d'una tendència al creixement de l'extrema dreta a Europa sembla que França ha aconseguit aturar-ho i els resultats de les eleccions regionals d'aquest cap de setmana no els ha estat tan favorables com es pensàvem i molts temíem. No sé si s'haurà aconseguit frenar aquesta tendència i a partir d'aquí revertir-la.

Seria bo pensar que la cosa va per aquí ja que les expectatives de futur a Europa, amb Espanya inclosa, no eren gaire bones. El populisme de l'extrema dreta estava fent molt mal i arrossegant la dreta més autoritària com en el cas espanyol.

El que en tot cas és preocupant és l'alt índex d'abstenció, que supera el 60%, encara que es tracti d'eleccions regionals. No és bo que la ciutadania deixi de votar i per tant d'interessar-se per qui ha de governar les institucions públiques. És una renúncia a la responsabilitat de la cosa comuna, la vida en societat que tan ens condiciona. No votar equival a no interessar-te per allò que passa més enllà de casa teva i t'impedeix, si més no moralment, criticar res del que els polítics puguin acabar fent.

No pretenc fer una anàlisi de la repercussió política en un país que desconec i no en faig un seguiment com per treure'n conclusions, sinó tan sols esmentar el que és de sentit comú. Sovint reclamem la nostra participació en les decisions polítiques, i si no votem ens contradiem. Entenc que a vegades es fa difícil elegir entre les opcions que es presenten, i no sempre hi trobem les diferències que ens determinin per una o altra opció, però aquesta és la nostra obligació com a membres d'una societat, i ara més que mai quan veus segons quins discursos que caldria eradicar per sempre.

Ahir deu morts a Munic i avui 61 a Kabul

Mentre a Europa ens lamentem per la mort de nou persones a Munic a càrrec d'un noi que finalment es va suïcidar, llegim que a Kabul hi ha hagut un atemptat contra una manifestació pacífica i que ha provocat la mort d'almenys 61 persones i més de dues-centes ferides.

Resulta tan habitual escoltar notícies com aquestes que arribarà un dia en què ja ni en farem cas. Ara, gairebé ja no hi parem atenció quan ens parlen de països musulmans, la qual cosa té alguna lectura preocupant, però és que em temo que això ens passarà fins i tot quan els afectats siguin més propers.

Tots veiem i patim les conseqüències, però ens cal treballar més sobre les causes, i no només per lamentar-nos-en, sinó per intentar evitar que el mal es vagi repetint.

Ens diuen que el cas de Munic no té relació amb el terrorisme d'Estat Islàmic, sinó que es tractaria d'un jove amb problemes psicològics i amb un passat amb bullying escolar. Avui, quan hi ha un acte terrorista, el primer en qui penses és en Estat Islàmic, perquè som conscients que els seus atacs no s'han acabat. Siguin més o menys ben preparats, tots tenim clar que viurem altres episodis terroristes i que es fa molt difícil evitar-ho.

Hem de ser capaços de capgirar aquesta tendència al caos, a l'assassinat, per una o altra causa, i la facilitat en posseir una arma no ens ho posa fàcil, però no és això sol. Ens hem anat rodejant de violència, ja sigui física o verbal; hem posat a l'abast de tothom pel·lícules on la matança és a l'ordre del dia, i fins i tot podem viure debats gens edificants en el Congrés de Diputats o al Parlament i ajuntaments. Tot això, encara que no ho sembli, provoca una disminució dels valors, entre ells el respecte a la mateixa vida, com si acabar amb la vida de l'altre sigui la cosa més normal.

Ahir varen morir nou innocents a Munic i avui 61 a Kabul, però aquests són els que coneixem, perquè els mitjans de comunicació ens ho han fet arribar. De segur, però que n'hi ha molts més de qui no en tenim constància. Cal no oblidar que no només passa allò que ens expliquen ni malauradament tampoc necessàriament tal com succeeix.

Aguantarem el pols del govern espanyol?

Si el fred pot causar estralls en la nostra pell, les batzegades del govern espanyol poden ser un bon remei a la disbauxa política que estem vivint aquests dies al nostre país. Certament no ho acabo d'entendre. Llegeixo escrits que trobo encertats, que no veuen tampoc clares les darreres decisions dels protagonistes del full de ruta independentista. 

El més important, però, no és tant si jo ho comprenc o no, sinó què en pensen els que tenen el poder de decisió, i si estan segurs del camí que segueixen, un camí que ens fan recórrer tant si volem com no, i que pot no portar-nos enlloc. 

La gran incògnita és saber quantes persones continuen interessades en el full de ruta, i encara més, quantes persones estan disposades a donar la cara per continuar el full de ruta, amb totes les traves jurídiques, econòmiques i socials que el govern espanyol anirà col·locant davant del camí. 

Ara ja es tard per analitzar de quina força es disposa. Això es calcula abans de començar, i a vegades em temo que l'anàlisi no s'ha fet suficientment. Donar pals de cec no és la millor manera d'avançar, i sovint aquesta és la impressió que tenim dels nostres governants.

Les decisions, els comentaris, els articles periodístics, les declaracions polítiques... poden ser totalment interessades i per això no cal fer-ne gaire cas, sobretot individualment, però sí que és important d'analitzar quina és la tendència, quin és el resum final, i com ho vivim nosaltres, per adonar-nos si estem gaire equivocats. 

La unió fa la força i és per això que la millor victòria passa per aconseguir que els altres es barallin entre ells. Aquesta tàctica la té molt clara el govern espanyol, i l'ha començat a emprar. Veurem quina és la capacitat de resistència, i si el frec i frec entre la CUP i CDC els ha deixat massa tocats.

La precampanya avança i la por agafa força

Poca cosa a afegir de les intervencions dels diferents partits polítics pel procés català, que cada dia van sent més contundents per una i altra part, però continuem sense escoltar arguments civilitzats per asseure's a dialogar i pactar. Dos verbs que els anomenem molt, però no saber utilitzar.

Albiol va fort, probablement perquè és l'única manera de contrarestar la competència de C's i aconseguir canviar el sentit de la tendència de vot del PP a Catalunya. Va fort i continua demostrant la poca talla política, com a mínim d'estil i principis. Això no vol dir que la seva actitud no pugui agradar a certes persones. Hi ha de tot a la vinya del Senyor!

Gens d'acord amb la resposta d'Iceta a tot plegat, i sobretot a les paraules o carta de Felipe González al diari El País. Considero que una vegada més el PSC perd l'oportunitat de marcar línia pròpia en el context català i es deixa trepitjar pel discurs del PSOE. Penso que s'equivoquen i que, una vegada han sortit els membres del sector sobiranista, haurien de presentar un programa propi, en defensa de Catalunya, i en defensa del model federal, sense renunciar al dret a decidir.

Si m'heu llegit abans, en més d'una ocasió criticava el PP català i el comparava amb el PP basc, que en tot moment ha defensat el País Basc des del seu vessant conservador. A Catalunya el Partit Popular sempre ha anat a remolc del PP espanyol i, per tant, en contra dels interessos de Catalunya. Això no havia passat amb el PSC, ni en l'època més catalanista ni quan el sector més espanyolista s'ha apoderat del timó del partit. Sempre ha defensat Catalunya, segons els propis principis. Ara, però, tot fa pensar que fins i tot aquesta singularitat s'està perdent i si això es confirma, el futur del PSC és molt negre i gens entusiasmador. Confiem en la dita que rectificar és de savis. 

A la recerca del punt d'inflexió

Si és cert que els humans ens apuntem a la llista guanyadora, aplicat a les eleccions tindríem que la llista formada per la societat civil, desbancant els polítics professionals, seria la guanyadora i per tant, la llista on apuntar-nos. Per altra banda, el PSOE i PSC farien un tomb i canviarien la tendència a la baixa amb una petita remuntada.

Si vols que la gent defensi una posició només falta que la donis per vencedora i tothom s'hi afanyarà. No ens agrada ser comptats entre els perdedors, i darrerament semblava que els independentistes s'havien convertit en els perdedors, a diferència d'ara fa dos anys en què els federalistes pidolaven per aquí i allà poder guanyar adeptes.

Es tracta d'un moviment cíclic que no està estàtic, sinó que es mou contínuament, pujant i baixant. Encertar el moment de convocar les eleccions és la clau de la victòria o la derrota. Molts varen pensar que Mas es va equivocar en convocar les plebiscitàries tan tard, perquè ha donat peu a què sorgís el projecte Podemos, o massa aviat, perquè no tindrà temps de contemplar el fracàs del projecte Podemos.

Ara qui calcula el temps és el PP, i sobretot el president Rajoy. Ha vist que no li convenia convocar les eleccions generals massa a prop de les municipals i autonòmiques, per evitar que el cicle depressiu i compromès per al PP, sigués encara vigent. Confia que es refredi i vinguin millors temps. Ara ens obsequia amb 10 euros l'any, perquè compensin els 400 o 500 que ens varen treure fa uns anys. Com que som com som, encara hi haurà que li agrairà i li farà confiança. Desitjo que la memòria no sigui tan efímera, i recordem el mal que el PP ha ocasionat a la nostra societat, en limitació de drets i atacs a la llibertat d'expressió.

Rajoy decidit a rellevar Sánchez-Camacho

Fan córrer que Alícia Sánchez-Camacho està sentenciada i que Rajoy se la treu del damunt culpant-la dels mals resultats del PP a Catalunya. La seva absoluta fidelitat al president espanyol la matat. Ningú podrà dir que Sánchez-Camacho no hagi estat obedient a Madrid, fins a l'extrem d'oblidar-se dels interessos de Catalunya, posant sempre per sobre els interessos de Madrid.

Resulta grotesc i alliçonador que la persona que més ha obeït al president espanyol pagui amb la seva jubilació anticipada per no haver aconseguit mantenir un nivell decent de vots i alcaldes i regidors, en les darreres eleccions municipals. Sens dubte hem d'estar d'acord que els resultats han estat desastrosos i no es perfila cap millora, sinó tot el contrari, en les properes eleccions autonòmiques, per la qual cosa Rajoy estaria decidit a rellevar-la per intentar frenar la tendència a desaparèixer del mapa polític català.

En més d'una ocasió havia escrit que envejava el PP basc, per la defensa que feia del País Basc, cosa que no podia trobar en el PP català. Sánchez-Camacho no ens ha defensat mai davant l'abús i pressió rebuda de Madrid. Una vegada ho va intentar i la varen fer callar. Mai més va fer el pas. Aquesta incapacitat de defensar Catalunya, sense necessitat de renunciar de la seva ideologia conservadora i voluntat unionista, l'ha matat. El seu discurs no té futur i ja ningú se la creu. El PP català estava abocat a passar a ser un record del passat i Rajoy ho ha vist.

Sánchez-Camacho, doncs, si es confirmen els rumors, haurà pagat cara la seva absoluta fidelitat al president espanyol, i l'oblit menyspreable que ha fet del nostre país, deixant-lo sense cap força conservadora i unionista que el defensés. Camacho i el seu equip s'han equivocat i ara tindran feina a refer el partit a Catalunya, difícilment arribaran a temps per a les autonòmiques de setembre. El gran beneficiat serà C's que experimentarà un augment significatiu que li traurà l'ànima en pena que els ha quedat en aquestes darreres eleccions municipals.

Els únics petards són els polítics

Som a poques hores de la revetlla de Sant Joan i no sento petards. No sé si estem perdent la tradició o bé és que encara estalviem. Us haig de dir que no recordo haver comprat mai ni un sol petard. No m'han agradat mai, ni hi trobo la gràcia.

Pensava que en aquests moments en què des de casa no se senten petards, els únics petards són els polítics, que no es cansen de recitar-nos els mateixos discursos. Avui és l'Ernest Maragall qui pretén unir les esquerres per desbancar el PSC que no acaba d'encaixar en la societat real. Unir tendències i partits? Que no té memòria aquest senyor? Que no recorda la mala experiència de l'única vegada que es varen unir tres partits? Ell hi era i tot va acabar com el rosari de l'aurora.

Ahir vaig fer memòria a uns polítics propers d'un compromís assumit el disset de maig de 2012. Em parlaven de "en breu", i han passat dos anys. Comptant que els mandats electorals són de quatre anys, vol dir que hi estan dos breus moments i per això no tenen temps a complir les promeses electorals.

Nosaltres no vàrem poder votar als 18 anys

Aquesta mitjanit comença la campanya de les eleccions europees del diumenge 25 de maig. Unes eleccions d'entrenament per a les dues de l'any vinent, sobretot per aquells partits que, convocatòria rere convocatòria, han experimentat una tendència progressiva cap al desastre o l'èxit.

Sempre diem que cada convocatòria és diferent i que no podem comparar les europees amb les autonòmiques ni aquestes amb les municipals o les generals, però després, quan coneixem els resultats, tots els partits polítics en fan la lectura que més els interessa.

D'entrada, la majoria de les mirades estaran fixades en què passa amb CIU. Si es manté o augmenta el percentatge de vots, hi haurà qui hi veurà un suport al posicionament sobiranista dels darrers temps, però si afluixa i perd vots, saltaran els unionistes per culpar Mas per la seva dèria en convocar la consulta.

Si ERC puja què diran? i si el PSC es recupera o continua baixant també ja hi ha els titulars a punt. Tot això perquè molts mitjans de comunicació en faran una valoració en clau local, encara que estiguem parlant de Brussel·les.

A casa revisc l'experiència de 1977 quan vaig poder votar per primera vegada, ara però en la pell del meu fill. Tres mesos després de complir els 18 anys, tindrà l'oportunitat d'emetre el seu vot. ¿Ho farà amb la il·lusió que nosaltres quan érem joves, però uns quants anys més grans que el meu fill?

Havien passat quaranta-un anys des de les últimes eleccions generals i persones de la generació del meu pare no havien pogut votar mai. El meu pare havia votat per primera vegada als 56 anys, en ocasió del referèndum per a la Reforma Política, jo als 21 i el meu fill ho farà als 18. 

La il·lusió i també satisfacció d'ara fa 37 anys ha desaparegut. Aquesta transició, lloada bàsicament pels conservadors, a molts ens ha provocat un cert desencís, vistos els resultats assolits. És per això que no és fàcil animar el fill a que voti, però penso que el fet que m'hagi vist sempre exercir el meu dret a vot, tot i els meus dubtes sobre a quin partit li havia de donar, l'engrescarà a participar-hi. D'alguna manera, però, l'hauré d'avisar que no es creï més expectatives del compte, perquè després no s'emporti un gran desengany, ara que ja pot votar.