diumenge, 15 de juliol de 2018

Reclamant un referèndum per a la República

Podria parlar de les darreres declaracions del ministre Borrell, però penso que tindré prou oportunitats de fer-ho mentre sigui ministre. No és una persona que pugui passar desapercebuda. Li agrada molt la polèmica, sobretot si la pot iniciar ell. 
La família reial també donarà motius per parlar-ne, però penso que les darreres notícies sobre les proves de la corrupció del rei emèrit no poden quedar silenciades, i cadascú de nosaltres hem d'aprofitar els mitjans que tenim, que són pocs, per escampar-ho.
Perquè el que més mal fa, i ràbia al mateix temps, és que tant el pare com el fill tinguin la barra de donar lliçons de com ens hem de comportar, mentre ells fan tot el contrari. Ja sé que podem dir el mateix dels polítics, però en tot cas aquests se'ls pot acabar fent fora, encara que sigui tard, que els reis no te'ls treus de sobre.
Tenim un país que fa fàstic, amb una casa reial corrupta, uns tribunals judicials corruptes i uns polítics corruptes. Què més podem esperar? Crec que seria el moment per exigir canvis dràstics al país, i si la república catalana ho té complicat a curt termini, comencem per la república espanyola. Exigim un referèndum per decidir si volem continuar aguantant els Borbons, que han ensenyat com actuen, o bé ens decidim per una república. 
No està clar que el resultat fos favorable a la república. A Espanya hi ha molta adoració per a la casa reial, i se'ls perdona tot. És el mateix poder que tenen les revistes del cor, que engalipen molta gent, i no necessàriament ignorant, sinó enlluernades per la fastuositat.

dissabte, 14 de juliol de 2018

No serem a Barcelona, però exigim la llibertat dels presos polítics

Avui els de casa no serem a Barcelona a la manifestació convocada, però no per això deixem d'exigir la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Que ho tingui clar aquesta mala persona que ha demostrat ser Inés Arrimadas, i no cregui que només les persones que avui es concentraran als carrers de Barcelona són les que demanen justícia. Som molts més, que avui, per diferents motius, no ens trobarem a la capital per evidenciar la injustícia que sobreviu a Espanya.
Arrimadas i els seus fan tot el possible per ridiculitzar la situació que estem patint a Catalunya, banalitzant amb ironies i insults, passatges de la història d'Europa que ni nosaltres desitjaríem per a ells. Arrimades i els seus pensen que amb la seva actitud aconseguiran canviar el país, però estan completament equivocats. Tot i comptar amb els favors de la justícia espanyola, en hores baixes, i del poder polític espanyol que encara està pitjor, arribarà el dia en què es farà justícia, i Arrimades i els seus seran un forat negre de la història, indesitjat per a tota la població que ens succeirà.
Desitjo que siguin moltes les persones que avui acudeixin a Barcelona a defensar i exigir els drets dels polítics presos, a gaudir de la llibertat que mai els havia d'haver estat arravatada. Desitjo igualment que polítics com Iceta i el PSC sencer, s'adonin dels errors comesos i no ens vulguin donar lliçons, sinó que defensin també la llibertat dels nostres polítics, i s'uneixin en el camí a una política més justa a Catalunya i a Espanya, aprofitant l'oportunitat que molts han donat al PSOE per fer fora l'impresentable i corrupte M. Rajoy.

divendres, 13 de juliol de 2018

D'injustícia n'hi ha a Catalunya, però no només

Entre ahir i avui hem parlat molt de la reacció dels polítics espanyols a la decisió del tribunal alemany (de províncies, segons ells) de no extradir el president català per rebel·lió. No hem rigut més perquè la cosa és massa seriosa. Com volen que no desitgem sortir d'aquest Estat tan estrafolari que encara no ha entès què vol dir democràcia!

Entretant, però el món continua i hi continuen havent morts injustes sense que ningú faci res per evitar-ho. Morts que probablement poden responsabilitzar el món occidental, que només obrim els ulls quan ens toquen de prop. 

He llegit que en un atac suïcida, al Pakistan, almenys han mort unes 85 persones. Aviat és dit! Parlem de persones, eh! De famílies destruïdes, de pares que han perdut els seus fills, i fills que hauran perdut els seus pares. És molt fort!
No es tracta de deixar de fer tot allò que correspon a casa nostra, però sí que hem de pensar-hi i exigir que les autoritats del nostre món siguin conscients del mal provocat en el passat, per culpa de decisions estúpides i criminals, amb els peus sobre la taula? Dividint els estats asiàtics des d'un despatx?
És molt important saber que les famílies de l'Alguer podran escolaritzar els seus fills en català, però no podem deixar de pensar què passa amb els nois i noies que no estan escolaritzats per culpa de la guerra. Hem de ser conscients que no massa lluny de casa nostra hi ha persones que viuen amb moltes dificultats. Que la ràbia contra la injustícia que pateixen els nostres presos polítics no ens faci oblidar les penes de la resta del món.

dijous, 12 de juliol de 2018

Els polítics espanyols provoquen vergonya aliena

No hi ha manera, i per més que diguem, s'escrigui i es ridiculitzi les reaccions de polítics espanyols, aquests continuen provocant vergonya aliena. Avui, amb la resolució del tribunal alemany, rebutjant l'extradició del president Puigdemont per rebel·lió, hem tornar a posar-nos vermells tot llegint les manifestacions dels polítics espanyols. No tenen vergonya i cap sensació del ridícul.
Quantes més coses hauran de passar perquè s'adonin que estan equivocats, que insistir en acusar d'allò que no ha estat no farà canviar qui actua de manera objectiva i amb justícia pura i dura. No veuen més enllà del nas, i encara es creuen que el món gira al voltant d'Espanya. Pensen el mateix que ens volien fer creure en temps del dictador. No són tots els altres els equivocats, sinó ells tots solets.
El jutge Llarena ha volgut triomfar en el món de la Justícia, i només ho ha aconseguit a casa, on els jutges són parcials, i marcats de prop pel poder polític. Tots fan conxorxa i per això aconsegueixen tirar les coses endavant, però a la que travessen els Pirineus s'adonen, o s'haurien d'adonar, que tot és mentida, que a Espanya la Justícia no funciona!
El més trist de tot és que per culpa d'aquesta colla de prevaricadors i que s'asseguren el cul entre ells, hi ha unes persones que estan injustament tancades a la presó i unes altres a l'exili, i amb ells totes les seves famílies i amics.
Segur que la història explicarà el món d'injustícia que hem estat vivint tot aquest temps, però la llàstima que llavors serà massa tard per retornar-los tot el dolor i sofriment causat injustament. 

dimecres, 11 de juliol de 2018

Pressionar Brussel·les per Llarena per a què?

El PSOE, que ha recollit el testimoni del govern espanyol, actua amb pressa per demostrar que no té res a veure amb l'anterior govern, el de M. Rajoy. Actua o bé diu que actuarà. Parla de la memòria històrica, de il·legalitzar organitzacions que facin apologia del franquisme, que ha complert amb la llei tot acostant els presos polítics, que vol retornar competències usurpades pel PP... D'entrada sembla que hi posa més ganes que no pas el govern Zapatero. Serà que no té majoria absoluta? O bé que li queda poc temps?
Sempre hi ha el punt o punts de discòrdia, que en aquest cas un seria el ministre Borrell. De fet és la manera de fer bo el president. Borrell hi té molt poc a perdre i en canvi a Pedro Sánchez no li interessa fer-se mal veure.
Algú, però, em pot explicar a què ve pressionar Brussel·les per salvar el cul de Llarena? Quina història és aquesta? Amb que s'aguanta? En la separació de poders no, oi? Per què li interessa tant al govern del PSOE salvar els mobles del jutge Llarena? A canvi de quin cromo?
El PSOE hauria de veure que el PP està a la corda fluixa i no sabem qui i com el reflotarà, i al mateix temps Rivera continua atacant Catalunya i es val dels seus diputats al Parlament català per anar sembrant odi per aquí i per allà. Això, lluny de beneficiar-los els deixa malament i, al meu entendre, dóna ales als socialistes. Un partit centrat exclusivament en l'insult, l'atac constant amb les mateixes eines no aconsegueix adquirir simpaties, més enllà de la gent amargada que també té els seus límits.
No sé quina és la jugada del ministre Borrell, si li han fet fer o bé li ha sortit de dins. Qualsevol de les dues és creïble. No sé si veu, però que la patacada que rebrà d'Europa, Llarena, també li pot rebotir a la seva cara. Si això és el que vol...

dimarts, 10 de juliol de 2018

El jutge Llarena posa el Parlament entre espasa i paret

La decisió del jutge Llarena d'executar la suspensió dels diputats independentistes empresonats i del president Puigdemont comportarà un nou litigi amb el Parlament, que es trobarà entre l'espasa i la paret i amb el Tribunal Constitucional atent a veure què decideix.
Tot plegat dóna la impressió d'una comèdia que M. Rajoy va permetre que comencés i que ara no té aturador. Diuen que els dos presidents, ahir a la Moncloa, tenien molt clar que la situació de Catalunya s'havia de resoldre políticament. La llàstima és que el PSOE no ho tingués clar abans i no hagués donat suport a la dreta rància espanyola. Ara la maquinària està en marxa i ja li pots dir ara als jutges que s'aturin, que s'ho estan passant molt bé, encara que quedin desautoritzats per la justícia europea.
Potser sí que tindrà raó l'exdiputat Germà Bel quan parla dels casos que pot arribar a tractar d'aquí a uns anys el Tribunal de La Haia si els polítics del PP i C's es van envalentint, la llàstima és que serà massa tard, perquè seria ara que se'ls hauria de parar els peus. Les declaracions, però també l'actuació de l'Estat espanyol, en tot els seus estadis, formarà part de la història de tot allò que no s'hauria d'haver fet mai. I no es tracta de defensar la independència, sinó la legitimitat democràtica d'un poble. 
Com ja s'ha dit mil vegades, no hauríem arribat en aquest punt si no s'hagués actuat tan malament des de l'altra banda. Si s'hagués encarat de ple els problemes reals, de finançament, però també culturals i socials, en lloc de mirar cap a una altra banda i exercint la prevaricació i l'orgull mal entès.
Ara ens tocarà picar molta pedra, però fóra bo que els responsables polítics actuals reflexionessin sobre tot el que ha passat, i tinguessin una visió estratègica, si més no intel·ligent.

dilluns, 9 de juliol de 2018

Els presidents català i espanyol es troben a la Moncloa

Llegint les notícies del dia a vegades entres en el dilema de què prioritzes, sobretot quan es tracta de notícies completament diferents. Què mires primer? Avui, per exemple, podria ser entre l'entrevista del president català a la Moncloa i el rescat de quatre nens més de la cova tailandesa. És cert que ens afecta més el resultat de la reunió entre els dos presidents, però no podem oblidar que, per l'altra, estem parlant de la vida d'uns nois, que no fa gaires hores es temia si se'ls podria rescatar a temps.
Dels nois cal pensar que demà dimarts estaran tots a casa, o si més no fora de la cova. El balanç que se'n podrà fer serà la mort d'un rescatador i molta angoixa a les famílies i al país en general. Sortosament la col·laboració internacional ha existit i, a diferència d'altres temes, en podem estar orgullosos, no pas del que està passant al Mediterrani.
Quant a la reunió entre els dos presidents, la veritat és que no n'he llegit cap comentari. Espero i desitjo que hagi estat profitosa, si més no per la part que ens interessa. Pretendre que tots els mals es solucionin en dues hores seria d'una ingenuïtat en què pocs creurien, però després de tot el que ha succeït amb el PP, seria bo pensar que hi ha ganes d'arribar a certs acords i millorar la situació actual. El procés i el dret a l'autodeterminació són figues d'un altre paner, i caldrà treballar-ho molt bé, perquè cap dels dos hi surti perdent. Tots dos dirigeixen governs febles.
Hi ha la teoria de com pitjor millor, o bé la del pas enrere per agafar més empenta. Particularment em quedo amb aquesta, encara que alguns pensin que és llançar la tovallola o cedir. Un no necessàriament perd els seus principis, perquè en un moment determinat afluixi l'empenta que, en el cas que tractem, ja hem vist on ens ha portat.

diumenge, 8 de juliol de 2018

C's i la corrupció que deien voler combatre

Sembla ser que els que havien de ser garants de la puresa, honorabilitat i honestedat de la política, resulta quo no ho són tant. Des del primer dia es varen manifestar contraris a qualsevol tipus de corrupció exigint als altres partits que decantessin els seus càrrecs imputats en actes de corrupció.
Hem pogut veure que, tot i els pocs càrrecs que ostenten al llarg de la geografia espanyola, ja han estat denunciats i fins i tot imputats en actes corruptius. No només han estat defensant fins a la darrera hora el partit més corrupte de la democràcia europea, el PP, sinó que també té polítics suposadament corruptes.
Això passa per voler donar lliçons al altres pensant que la gent és estúpida i que ens ho creiem tot. És cert que la ciutadania és força innocent, i en un principi anem de bona fe escoltant aquell que promet netejar la porqueria, però de seguida ens adonem i distingim qui ens enganya de qui va de bona fe.
Des del primer dia sabem que Rivera és un titella posat per persones de mala fe que han trobat en ell i el seu partit la manera d'infiltrar la discòrdia a la societat. És cert que se n'han sortit, però encara no han guanyat. La força de la població ha estat per ara suficient per evitar que un discurs fals i traïdor pugui vèncer, malgrat la crisi de societat i els problemes que tenim davant nostra plantejats.
C's és tan o més corrupte que altres partits condemnats fins ara. La diferència està en què encara no governen en suficients llocs com perquè sigui notòria aquesta lacra que tenen intrínseca i que mostraran si la ciutadania no evita donar-los la seva confiança. Rivera i els seus són la lacra en potència d'un estat en hores baixes i amb un futur encara incert.

dissabte, 7 de juliol de 2018

Solitud volguda o forçada

Durant el dinar, amb convidada, parlàvem de la solitud, diferenciant la volguda de la forçada. Ha de ser molt complicat viure sol sense voler-ho. La solitud buscada té avantatges i en alguns moments de la vida hi ha persones que la desitgen. Saber viure sol no és fàcil, i quan no és l'alternativa que desitges no és fàcil.
He pensat en els neorurals. El camp, a Catalunya, s'ha despoblat, sobretot de joves. El futur passa per tancar encara més cases i pobles d'arreu. Tot i que ens costa saber conviure, ens resulta més fàcil, encara que sigui deixant-te portar.
En base a aquest pensament em ve al cap el procés de nomenament del substitut de M. Rajoy a la presidència del PP. Aquell tots contra a... Serà així, oi? Tots contra Soraya de Santamaria. La rivalitat entre Santamaria i Cospedal haurà beneficiat Casado? Probablement, sí.
Em direu de què ve passar d'una cosa a l'altra, però la pregunta que em faig és: com se senten el candidat i la candidata? Se senten sols? De qui es poden refiar per aconseguir ser president o presidenta del PP?
Soraya, per exemple, que ha guanyat la primera batalla contra Cospedal, ja descartada, rebrà un atac de tota la resta contra ella? Es posicionaran tots amb Casado, només perquè no surti escollida Sáez de Santamaria? Si ho sent així, quin regust experimenta? Se sent sola?
La solitud no porta implícita l'absència de persones al teu voltant. Et pots sentir molt més sol vivint a Barcelona, que no pas en una raconada de Tavertet. Probablement la solitud urbana és menys digerible que la rural. No cal dir que la buscada és molt més còmode que la vinguda de nou.
La solitud de molts no és un tancament a la societat, no és un aïllament de tot el que es belluga per les xarxes socials o a carrers i places, sinó decantar-te de la primera fila, i retrocedir en el teu compromís vers la societat. És una posició probablement egoista, però que si més no temporalment et pot anar bé per oxigenar el teu cos i poder-hi veure clar. S'han sentit sols els nostres presos polítics?

divendres, 6 de juliol de 2018

Un diàleg amb limitacions no és un veritable diàleg

Segons el govern espanyol, la impugnació de la moció sobre el 9-N aprovada pel Parlament català no ha de suposar cap obstacle perquè la reunió dels dos presidents, prevista per a dilluns, no hagi d'anar bé. Jo també crec que la reunió s'ha de fer, al marge de la impugnació i la conseqüent suspensió per part del Tribunal Constitucional, una altra cosa és si, coneixedors de les dues realitats, encara tenim confiança en aquesta reunió.
No ens hem cansat de repetir que el diàleg és imprescindible i ningú no l'hauria de negar, tot i la presumpció que serà el que en castellà consideren "un diálogo para besugos". Com a mínim s'ha d'intentar, i amb ganes d'arribar a acords, encara que no sigui el primer dia, però no es pot anar a fer la comèdia.
Si el govern de Madrid considera que allò que hagi d'anar per la via judicial seguirà el seu camí, però en paral·lel hi ha voluntat de dialogar políticament, no s'ha de desaprofitar l'ocasió, encara que només sigui per confirmar que el diàleg no existeix o bé no és possible. Si Madrid no entén que molts catalans es volen expressar sobre el seu futur, estigui o no previst en la Constitució, i no vol fer res per solucionar-ho, quedarà palès que el concepte de diàleg que tenen no és el mateix que el nostre, i a partir d'aquí podrem continuar el nostre camí.

dijous, 5 de juliol de 2018

La primera volta del PP

Avui el PP celebra la primera volta de les eleccions per escollir el substitut del seu president M. Rajoy. Els militants inscrits, poc més d'un 7%, hauran de decidir quins dos candidats obtenen millor nota per presentar-se a la segon volta, el dia 21 de juliol, al seu congrés estatal. Segons les notícies que apareixen als diaris, tres son els candidats amb opcions de passar a la segona volta. Cospedal, Santamaria i Casado, són els noms que més sonen.
El PP ha arribat a un punt delicat, gràcies a la no actuació del seu president M. Rajoy, en temes tan delicats com la corrupció i Catalunya. Deixar que els fets li donessin la raó, sense moure fitxa, no li ha funcionat, i l'encert de la moció de censura de Pedro Sánchez ha precipitat una sortida que estava anunciada.
Aquell galleguisme que tan el caracteritzava, a ulls de la premsa espanyola, també l'ha acabat d'enfonsar i ha deixat un partit amb problemes per avançar i, sobretot, trobar quins són els objectius més immediats i amb més suport intern. El PP té problemes interns, però també externs. Ja no passa com abans que era l'únic partit de dretes, amb un ampli espectre que anava de l'extrema dreta a una posició més centrista. Ara VOX ocupa el lloc de l'extrema dreta, però també C's li fa ombra, amb un radicalisme molt profund quant a centralitat política i rebuig al model autonòmic.
El PP, amb el president o presidenta que surti elegida, haurà de decidir quin camí vol seguir, i ho haurà de fer amb certa celeritat. No tindrà gaire temps per pensar-s'ho, si no vol evitar que uns altres li passin la mà per la cara.

dimecres, 4 de juliol de 2018

Ona Curto, futura alcaldessa d'Arenys de Mar?

Avui hem conegut que l'alcaldable per la CUP a la vila d'Arenys de Mar serà l'Ona Curto, i he pensat que era una molt bona decisió. Una persona jove, però que té un extens currículum, amb molta implicació en  la vila que la pot fer alcaldessa en les eleccions de 2019.
Ja fa dies que es parla de les eleccions del mes de maig de l'any vinent, i els partits polítics van descobrint qui serà el cap de llista que els representarà. També, aquest cap de setmana, Ciutadans varen fer acte de presència als nostres carrers, per tal que els arenyencs els anem coneixent i sapiguem que aquest partit també té seu a la nostra vila.
La decisió de presentar-se com a cap de llista en unes eleccions municipals és valenta, sobretot si es fa seriosament i amb ganes de treballar honestament per a la vila que t'estimes. El cas de l'Ona és molt clar i no li cal cap nomenament ni ocupar cap càrrec perquè fins ara ha demostrat sobradament la seva vàlua en tot allò que s'ha proposat de fer.
La CUP, que compleix escrupolosament el nombre màxim de mandats per presentar-se a les eleccions, substituirà un excel·lent cap de llista, en David Caldeira, per un gran candidata amb qui la resta de formacions hauran de batallar perquè no els prengui protagonisme.
L'Ona ha de saber que la política no és agraïda i que cada vegada és més difícil diferenciar-se uns dels altres, perquè molts cauen en el populisme, en quedar bé amb tothom perquè et votin. Les CUP treballen per ser l'excepció, i ho fan ensenyant les cartes i essent coherents, tot i que sempre hi ha un dia que és molt difícil prendre una decisió. Molts encara es pregunten si la posició de la CUP en el moment de la moció de censura a l'alcaldia va ser encertada i coherent, sobretot pel fet de quedar-se a l'oposició. Potser aquesta qüestió pot frenar possibles votants, però estic convençut que l'Ona compensarà a l'alça les expectatives de vot.

dimarts, 3 de juliol de 2018

L'obsessió d'Arrimadas contra l'acostament dels presos

Parlar d'Arrimadas i de C's és perdre el temps. No es mereixen que els dediquem gaires pàgines perquè no tenen remei, però per altra part és bo que tinguem clar qui són i com pensen i, sobretot, ser conscients del perill d'una victòria seva. Només per tal d'evitar que gent sense mala voluntat els acabi votant, val la pena comentar tot allò que diuen i també allò que fan.
La seva obsessió provoca que no s'adonin de l'ús que fan de les lleis segons siguin les seves conveniències i interessos. Quan els convé deixen molt clar que la llei està per sobre de tot, però quan no els agrada, llavors se n'obliden i la marginen.
Al marge de les consideracions personals, que els nostres presos polítics haurien d'estar lliures i no haver entrat mai a la presó, l'acostament dels presos és un compliment de la llei. Ja sé que no els agrada que Catalunya tingui traspassada la competència sobre el règim penitenciari, però aquest també està regulat.
Malparlar de Pedro Sánchez perquè permet el trasllat dels presos polítics a presons catalanes és la millor imatge de l'ús particular i interessat que fa C's de la llei.
Un partit que neix per anar en contra de, no pot ser mai una bona opció. Et pot agradar més o menys un partit polític per les idees que defensa i predica. Tothom té dret a defensar allò que creu, sobretot si és per a bé de la ciutadania a qui es dirigeix i demana el vot. Emergir per atacar el treball de molts anys d'un poble en defensa de la seva llengua, cultura, tradicions i jurisprudència, no té més sentit que sembrar la discòrdia. Són ells que acusen els altres de trencar la societat, però caldria que reflexionessin a fons, i no cal que ens diguin el resultat a què arriben, sinó simplement que hi pensin.

dilluns, 2 de juliol de 2018

No ens equivoquem, el seu lloc és a casa!

Els diaris anuncien que entre avui i demà sis dels nou presos polítics viatjaran a Catalunya per ingressar en una presó del país. Sembla ser que la resta ho faran els propers dies. Tot i ser una bona notícia, no podem oblidar que aquest trasllat no resol el problema on ens va ficar el govern del PP i els seus jutges amics. El lloc dels nostres polítics presos és a casa seva i al capdavant dels càrrecs d'on se'ls va fer fora.
Hem d'estar contents per les famílies que durant tants mesos, massa mesos, han hagut de desplaçar-se a Madrid per poder veure els seus estimats, però cal dir ben alt que cap d'ells hauria d'haver estat empresonat, i ara, que seran a Catalunya, tampoc no haurien de continuar a la presó.
Tard o d'hora es reconeixerà que el jutge Llarena ha prevaricat. Que Espanya és l'únic estat que ha condemnat abans de judici uns polítics amb uns càrrecs que ningú més ha vist justificats. Aquesta injustícia no és més que la venjança d'un Estat corrupte que no va saber aturar democràticament el poble de Catalunya, i que es va veure ridiculitzat el dia 1 d'octubre.
La història d'aquest país recordarà l'arrogància i la injustícia d'uns homes que han actuat lluny dels paràmetres democràtics que s'espera d'un país europeu del segle XXI.
Ràbia i impotència en veure la incapacitat de dialogar i d'arribar a acords polítics, utilitzant l'arma de la força i d'una interpretació injusta de la llei i antidemocràtica.
Desitjo que arribi aviat el dia en què els presos polítics del nostre país deixin de ser-ho, i surtin lliures d'on no havien d'haver entrat mai.

diumenge, 1 de juliol de 2018

Jo ho sóc més que tu, elis!

Com de pati d'escola hem pogut llegir les baralles entre el PDCAT i ERC per demostrar qui ho ha fet millor, o gràcies a qui estem on estem. De fet, a vegades sembla que valdria més la pena passar desapercebut i no voler ser protagonista del lloc on ens trobem.
Pere Aragonés parla de les finestres d'oportunitat i que aviat en vindran més. Que les coses no surten perquè sí. En això últim hi estic del tot d'acord, però hauria d'afegir, que és bo saber d'antuvi què pot passar si fem aquella o aquella altra acció. La impressió que tenim molts és que, sigui qui sigui qui va portar la veu cantant, no havia estudiat prou la continuïtat.
Els nostres polítics tenen la sort que el poble és al darrere, i que aguanta més del que calia suposar. A hores d'ara hi ha massa incògnites sense resoldre i les expectatives es troben en un punt mort. Només falta que els dos principals partits independentistes es tirin els trastos pel cap, només per aconseguir protagonisme.
El que convé és que defineixin estratègia, però sobretot objectiu, perquè no torni a quedar interromput a mig fer, i amb moltes persones a presó i esperant judici.