El fracàs dels barons socialistes i de l'aznarisme

Garrido se'n va del PP, però el trànsfuga és Casado, que ha destruït el partit per convertir-lo en un "Vox blau". De fet resulta patètic veure i escoltar les declaracions del president del PP, el senyor Casado, i contrastar-les amb les anteriors a les eleccions. No entenc com es pot tenir tan barra de fer i dir el que ha dit i després no assumir la seva responsabilitat.

Casado ha fet un discurs d'extrema dreta durant tota la campanya, aliant-se amb Vox i C's, i una vegada comprovada la crisi de resultats, canvia de discurs i ens vol fer creure que no ha passat res. Que ara toca ser de centre-dreta. I el seu mentor?

Aquests polítics històrics que no saben callar i han d'anar incordiant els seus successors, han pogut veure que la seva estratègia és equivocada. Felipe González i la resta de barons socialistes s'han fet un tip d'atacar Pedro Sánchez. L'han acorralat i defenestrat, però ell ha ressuscitat i convertit el PSOE en guanyador, després de molts anys de travessa pel desert. Malgrat tot, podrem comprovar que els barons i el senyor González al capdavant, continuaran enviant consignes i no deixaran d'emprenyar Pedro Sánchez.

També hem pogut assistir a la defunció de l'estratègia d'Aznar imposada al senyor Casado. Aquest, no sé si per incapacitat intel·lectual, o per pressions dels que dirigeixen els fils des del darrere, canvia de discurs per intentar una recuperació que no li serà fàcil. Al senyor Casado se n'hi en foten els principis, la coherència i la responsabilitat. Ell ha nascut per estar manant i ho intenta de la manera més fàcil, aparentment, enganyant, insultant i ridiculitzant l'adversari. De moment, però, sembla ser que la jugada no li ha sortit prou bé.

Seria una sort per a tots que aquestes eleccions generals provoquessin la desaparició dels barons i exdirigents dels grans partits. Que els polítics actuals deixessin de mirar el retrovisor i veure's lligats de mans i peus. Llavors només caldria buscar bons polítics, una gesta, però que es preveu una quimera.

Licitada una obra pública farcida d'errors

De la lectura de la notícia de Ràdio Arenys sobre les obres de les feixes del Xifré se'n dedueix que l'Ajuntament d'Arenys de Mar va aprovar un projecte mal redactat que es va licitar posteriorment, i no ha estat fins al moment d'executar l'obra que s'han adonat dels errors que obligaran a modificar el projecte. Alguna responsabilitat?

Ja no es tracta d'excel·lència, sinó simplement de coneixements tècnics bàsics, que fa massa temps que es repeteixen en la nostra administració local. Algú no tant optimista diria que estem de sort si se n'han adonat abans d'acabar l'obra. Trist, patètic i denunciable. Ens ho agafem en broma, com si no tingués conseqüències, entre elles l'econòmica. Quants diners malgastats per no fer bé la feina? Què li passa al nostre Ajuntament?

Després de fer-se efectiva la moció de censura i el canvi de govern, vàrem conèixer la creació d'un nou lloc de treball, sense concurs públic en tractar-se d'un càrrec de confiança: Cap de protocol. En aquell moment ja ho vaig criticar, no tant per la persona escollida, sinó per la necessitat de cobrir aquest lloc de treball i no un altre més important i necessari en aquells i aquests moments: Gerent.

S'evidencia una gran desorganització tècnica i administrativa perquè no hi ha qui en sigui un responsable real i efectiu. Em comenten, però jo no ho he pogut contrastar, que aquest mes d'agost no hi ha cap arquitecte municipal treballant, sinó que tots són de vacances. Si això fos cert, seria un greu error de planificació i d'atenció ciutadana. 

Els diferents exemples d'obra pública mal feta, que ha provocat reformes posteriors són una mostra del descontrol tècnic del nostre ajuntament al llarg dels anys. Moltes vegades han estat els propis polítics qui han realitzat inspeccions o defensat propostes per sobre dels tècnics, que o bé se n'han desentès o se'ls ha silenciat. En cap cas qüestiono la capacitat dels nostres funcionaris municipals, que no poso en dubte, sinó de la mala organització interna. L'actual govern ha perdut una nova oportunitat de posar-hi remei.

El ministre d'Interior torna a resultar patètic

Una vegada més les declaracions del senyor Jorge Fernández Díaz són patètiques per no dir-ne un altre nom. La seva impotència argumental li fa dir disbarats i titllar els altres de tot allò que li passa pel cap, no sempre el més encertat.

Les seves paraules contra Josep Guardiola pel fet que aquest es presenta a la llista de Junts pel Sí, no podien ser més estúpides i només es poden entendre per la repercussió que la decisió de Guardiola té a nivell internacional i que molesta tant al ministre. 

Entenc que el senyor Guardiola té el mateix dret a figurar a l'esmentada llista que tinc jo, però és evident que no seria el mateix. Per començar, el ministre no hi perdria ni un segon a valorar el fet que jo hi fos, i sobretot perquè la repercussió seria a nivell de família i prou.

Per què li molesta tant al ministre que Josep Guardiola vagi a la llista? Per què li fa tan mal que l'insulta dient que només el mouen els diners? Qui s'ha cregut que és el ministre per jutjar els altres si actuen per diners o no, quan es tracta de professionals lliberals? Potser caldria valorar si els diners públics que cobra el ministre són ben guanyats o és un llast massa gran pels ciutadans que li paguen.

Els mediocres ho acostumen a ser en tot, i el ministre en qüestió ho ha corroborat més d'una vegada.

Es busca polític que doni la talla

No sé si ahir vàreu tenir l'oportunitat de veure el programa de TV3 ".cat", on una vegada més es va fer palesa la incapacitat de l'Ariadna Oltra per moderar el debat. Allò semblava una olla de grills i no hi havia manera que pogués controlar-ho i permetre que els televidents ens assabentéssim de tot el que estaven dient els tertulians.

Una altra cosa que vaig observar és la poca talla del representant del moviment Podemos, que sembla ser que aspirarà a presidir la Generalitat. Sense entrar a discutir la seva ideologia, resultava patètic com es defensava sense cap tipus d'argumentació mínimament intel·ligent. En aquest debat hi havia en Raül Romeva, que li passava la mà per la cara. És una llàstima que ICV se l'hagin deixat perdre.

Avui llegia l'article d'en Xavier Roig a l'ARA i l'he trobat molt encertat. Es queixava de la subordinació de l'esquerra catalana, en aquest cas ICV, als plantejaments espanyolistes de Podemos, tot defensant la valentia i coherència de la CUP. En certa manera és lògic que els hagin obligat a decantar en Joan Herrera, però és una llàstima que no tingui més protagonisme el seu eurodiputat Ernest Urtasun.

No sé com acabarà tot això de la llista única, ara sense polítics, ni si la CUP serà capaç de presentar una proposta prou interessant i amb suficient suport, per obtenir uns bons resultats. El que sembla cada vegada més difícil és que els parlamentaris sobiranistes superin el 50%, amb la qual cosa haurem d'esperar a veure què passa a finals d'any a les eleccions espanyoles. Una vegada més els catalans haurem fet el passerell.

A Arenys de Mar hi sobren llistes i hi falten persones

Llegint segons quines declaracions de membres de partits polítics locals t'adones que realment es veu millor la palla a l'ull de l'altre que no la biga en el propi. Resulta graciós que des d'una candidatura que, seriosament, no pot aspirar a més d'un regidor electe es critiqui la decisió de l'actual alcalde de presentar-se en un nou partit polític. 

No defenso ni critico el que pugui fer l'alcalde Fors, i puc entendre les paraules del secretari d'organització d'Unió Democràtica, l'arenyenc Benet Maimí, però gosar atacar-lo quan el que s'està fent és contribuir a saturar el nombre d'alternatives polítiques, demostrant les ànsies de protagonisme, és força patètic.

I amb això tampoc nego el dret de Solidaritat Catalana per la independència de presentar-se a Arenys de Mar. Que cadascú faci el que cregui més oportú i, si pot ser, el més interessant per a la nostra vila, però que deixi els altres tranquils.

Si es confirmen les 9 o 10 candidatures a l'alcaldia d'Arenys seria bo que tots plegats ens ho féssim mirar. Creieu que és necessari? Si no són capaços de consensuar llistes operatives per a Arenys, creieu que sabran consensuar un govern estable? 

Què pot aportar de diferent Solidaritat Catalana que no ho pugui fer la CUP? Quina millor gestió pública podrà fer la gent de l'actual alcalde que no pugui fer la gent de Josep Manel Nogueras? La gent d'ERC i ICV no podrien consensuar una llista? Tot això són exemples que podria presentar en l'ordre invers. Que ningú hi faci una lectura que no s'escau.

Si ens creiem que en un poble de 15.000 habitants compten més les persones que no pas els partits, per què aquestes ganes de presentar tantes llistes, sabent que com a molt podran sortir elegits els tres primers?

Us haig de dir que aquestes eleccions em fan una mica de mandra i això que no he deixat mai de votar des de que em varen permetre fer-ho. Tant de bo poguéssim votar amb llistes obertes, però ben obertes. Hi hauria algun cap de llista que s'emportaria alguna sorpresa desagradable.

Quan la lectura de la premsa va del sainet a la tragèdia

Hi ha dies que després de llegir el diari no saps si plorar o riure. Normalment rius, encara que el que seria més lògic fóra arrancar a plorar. L'actitud del govern espanyol és patètica. La persecució de tot allò que fa o organitza el govern català és d'una mediocritat alarmant. Les trampes que s'inventa el govern català per treure's de sobre la pressió de l'espanyol són unes filigranes que surten gràcies a l'enginy que els ha obligat a desenvolupar.

Llegir tot això, no em digueu que no sigui patètic i deplorable. Però no és només el govern espanyol, sinó que la premsa i televisió també són ridículs, si més no als nostres ulls. Avui, per exemple, he llegit els escarafalls de la premsa espanyola per l'obsequi del president del Barça al Papa Francesc d'una samarreta amb el nom "Francesc". Si són tan escrupolosos a l'hora de conservar el nom d'origen, perquè als anteriors papes els anomenaven Juan Pablo II i Benedito XVI? S'ho han preguntat?

Em direu que són tonteries, però hi ha un rerefons important i uns objectius clars i unes estratègies ben estudiades. Es tracta de contaminar i posar-nos com els dolents de la pel·lícula.

El següent atac del govern espanyol és portar al Tribunal Constitucional les ambaixades catalanes i la llei catalana d'acció exterior. Es tracta de tallar i impedir totes les iniciatives del govern català, per aconseguir convertir l'autonomia, el Parlament, i el govern català en pura joguina, amb unes competències mínimes i insignificants, i continuar xuclant els nostres diners per malbaratar en quilòmetres d'AVE, sense passatgers, mantenint unes rodalies saturades i obsoletes, i aparcant el corredor del Mediterrani, només per posar alguns exemples.

Això i molt més, i perquè no crec en la voluntat espanyola d'acceptar un model federal, que cada vegada tinc més clar que només ens pot salvar el fet de sortir d'aquest Estat opressor i gelós fins a l'extrem de caure en la paranoia i la venjança judicial. M'agradaria que algú m'ho fes veure de manera diferent, però fins ara no hi he sabut trobar cap resposta millor.

A qui interessa la visita de Rajoy a Catalunya?

El problema de Rajoy en les seves visites a Catalunya és que només el van a veure els quatre militants i simpatitzants del PP català. El fet que a Catalunya sigui un partit residual, menor, no fa possible que les seves arengues siguin multitudinàries. Per això no val la pena tant d'esforç i ho podria continuar fent darrere una pantalla de plasma.

Ara diu que vindrà a Catalunya a explicar-se millor, però ja ens avisen que el seu discurs no canviarà res, simplement utilitzarà altres paraules. És per això que el que ens pugui venir a dir no ens interessa gens i s'ho podria estalviar. Rajoy està acabat i durarà el que allargui la legislatura, i això ho sap.

Patètic tot el que està passant amb el PP i el fiscal general, que no troben la manera de presentar la querella. Tots sabem que poden imposar allò que vulguin, però fins i tot en això no estan de sort, no ho poden dissimular: la seva actuació sempre és a base d'imposicions i de valer-se de la majoria absoluta. Després s'afarten de proclamar que estan oberts al diàleg, però tenen els conceptes equivocats, per al PP diàleg és monòleg. Estan disposat a escoltar tothom amb una única condició, i és que parlin d'allò que el president vol, i demanin allò que el president està disposat a donar. Aquest és el diàleg del PP i del senyor Rajoy.

Sumant corrupció, incompetència i trets dictatorials, obtenim el sistema polític espanyol, i llavors es lamenten que arribin veus crítiques com les de Podemos, i que a més la gent se'ls cregui. Al PP i al PSOE se'ls està acabant el viure de la rifeta. Ja hi ha qui busca amistats dins de Podemos, simplement per continuar vivint de la política, encara que no es tinguin capacitats ni ganes de treballar. El futur d'Espanya no és gens clar, mantinguin o no Catalunya subjectada.

Les reaccions dels constitucionalistes espanyols

Podríem parlar del ministre Margallo i les amenaces al govern català, i de la resta del govern amb Rajoy al capdavant, però resulta més patètic i esperpèntic sentir la líder del PP català amenaçant la societat civil. Decidint què és sedició, què és inconstitucional. És evident que la paella pel mànec la té el govern de l'Estat amb el suport incondicional del PSOE, però no és menys evident que la qualitat democràtica d'Espanya està sota mínims, però tenim la confiança que la veu del poble haurà de prevaldre davant d'uns polítics que ens neguen la paraula.

El govern català ha de caminar amb seny i demostrar que la raó està de la nostra part. De la part dels que volen la independència de Catalunya i de la part dels que volen votar-hi en contra. Només negar el dret a opinar, que no a decidir, és la pitjor cara de la democràcia espanyola que ens fa pensar en els anys de la dictadura que alguns vàrem viure i patir. De fet, els que ens neguen el vot són els hereus directes del franquisme. La frase no és gratuïta ni demagògica, només cal fixar-se en els noms i observarem el parentiu amb procuradors, ministres i polítics franquistes.

És una llàstima que el PSOE no estigui, com a mínim, a l'altura del PSC. Al marge de la constitucionalitat de les lleis i decrets, s'ha de defensar el dret a decidir, però el PSOE es comporta d'una manera impròpia. No és només en la defensa del dret a decidir, sinó també en una política clara d'esquerres, que el PSOE falla. Es posa al costat del PP a l'hora d'utilitzar les lleis per tapar la boca del poble, en lloc de posar les lleis al servei de la ciutadania.

Esperant els resultats d'Escòcia

Desconeixem com acabarà aquest enfrontament entre els governs català i espanyol, però una cosa sí que hem pogut veure: l'entorn és molt més favorable a la consulta que no pas fa un temps enrere. L'immobilisme de Rajoy cada vegada és més patètic i anima els sobiranistes a arribar fins al fons per aconseguir votar el dia 9-N.

Avui el PSC ha vist com una vegada més unes diputades desobeïen la consigna del partit i votaven de manera contrària, donant suport a la resolució conjunta de la consulta. El PSC està a favor de la consulta, però no de la manera que els partits sobiranistes la plantegen, sinó pactada amb el govern de l'Estat.

El calendari va avançant i es confirma que divendres hi haurà el Ple del Parlament per aprovar la Llei de consultes, la que té tots els números per ser recorreguda al Tribunal Constitucional i, per tant, ser suspesa fins a conèixer la sentència. Després continuarà el camí cap al 9-N.

Els ajuntaments adherits a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) convocaran els seus plens municipals per aprovar la moció en defensa de la llei de consultes i la convocatòria del 9-N. Tots els passos preparats aquí, i també a l'altra banda de l'Ebre. És la competició per veure qui aguanta més i millor. És una llàstima haver de perdre tantes energies per poder exercir el dret a decidir, i no dedicar-les a defensar la independència o la unió amb Espanya, que tindria molt més sentit. Demà els escocesos voten. El resultat sembla molt igualat. Tots estarem a l'espera de conèixer el resultat i cadascú en farà la seva lectura i imaginarà la repercussió a casa nostra.

Un patètic González Pons que ens avergonyeix

El post d'avui l'escric des de Vic, observant com el sol se'n va a la posta reflectint-se al vessant nord del Montseny, ben bé a l'altra banda d'Arenys. I ho faig després de llegir les declaracions de González Pons, que m'ha produït vergonya aliena. Ho he dit moltes vegades i és molt trist que en política hi hagi persones tan ignorants o mal intencionades. Aquesta manera d'obrar de molts polítics espanyols és el que em fa sentir diferent i em provoca sentiments independentistes. Ja s'ho faran!

Els verificadors, una denominació nova en el meu diccionari particular, no deuen entendre res. No és només aquest líder destacat del PP el que els deu sorprendre, sinó també l'Audiència Nacional i per tant l'estat espanyol. Segur que es pensen que som un país endarrerit, de segona o tercera categoria, si més no aquesta és la imatge que projectem.

Que González Pons declari que "els verificadors internacionals treballen per a ETA i no per a Espanya", que "han vingut a mentir" i a "explicar-nos una història que no és la de la derrota dels terroristes", fa pena i vergonya. Com es pot ser tan patètic? A qui vol prendre per babaus i ignorants? Això és indigne d'una persona que cobra diner públic. Això és una clara demostració del poc sentit democràtic de González Pons i del Partit Popular. Això és la demostració de la república bananera que és Espanya.

Senyor Jorge Fernández, quina pena de ministre!

No només és incompetent, ruc, indecís i avorrit, sinó que a més és llastimós. Ja no es tracta de criticar-li la seva visió política, sinó la pena que fa quan pretén criticar l'anhel sobiranista amb uns arguments tan ridículs. Segur que es pensa que així la gent tirarà enrere, però està ben equivocat, perquè el que provoca són més ganes de marxar d'aquesta Espanya de ministres patètics que només hi són per amistat i no pas per mèrits.

A la meva família sempre hem pensat políticament de manera diferent, i mai hem deixar de sopar plegats, perquè hi ha una cosa que s'anomena respecte, que predomina a casa, i ningú està per sobre de ningú quant a pensaments, ideologia i preferències.

La teoria del ministre, si és que podem parlar d'alguna teoria, és que amagant el cap sota l'ala, sent submís i creient a tot el que dicta el poderós, ens fa viure més units, encara que això suposi renunciar als nostres drets com a persones lliures i sobiranes.

De fet jo el podria entendre si estigués d'acord amb ell en que en temps d'en Franco, el dictador, es vivia més bé perquè hi havia un pensament únic. El problema és que només podien pensar uns quants, els que tenien el poder, i la seva unanimitat els salvava. Tot això demostra el seu poc sentit democràtic i les seves arrels franquistes, conreades dins d'un partit polític, el PP, que passarà a la història com el partit que va imposar la involució democràtica i social a l'Espanya del segle XXI.

Declaracions de polítics, que fan pena

Si feu l'exercici de llegir en titulars les declaracions de molts polítics, segur que arribareu a la mateixa conclusió de que són de plànyer per la llàstima que fan. N'hi ha dues de recents que em vénen al cap sense repassar els diaris, que són les dels senyors Xavier Sabaté i Enric Millo.

El primer quan relaciona les persones ofegades a la costa catalana amb l'organització de la cadena humana del dia onze de setembre, i el segon quan es creu que el PPC pinta alguna cosa en algun lloc. 

Les declaracions de l'exconseller són realment patètiques i no tenen cap sentit. M'imagino que les persones més properes al polític, senten, en aquests moments, vergonya aliena. Se'n poden dir moltes de coses, i buscar cinc potes al gat de moltes maneres, però cal una mica de dignitat i sentit del ridícul, per no acabar fent riure a tothom.

La posició del senyor Millo es pot entendre més. Fa molts anys que el Partit Popular a Catalunya ha volgut ser alguna cosa, sobretot quan els seus socis han governat a Madrid. M'imagino que la seva voluntat seria fer d'intermediaris entre el govern del senyor Mas i el president Rajoy, però ni abans amb Aznar ni ara amb l'actual president han passat de ser simples comparses del ball que els ha fet jugar Espanya. En fa gràcia, però, quan intenta justificar actuacions o no actuacions del senyor Rajoy, com si ell en sabés res. Va quedar ben clar, durant les negociacions o discussions sobre la reforma de la llei d'educació, quan Alícia Sánchez-Camacho pretenia intermediar amb el ministre Wert.

Però n'hi ha més. Recordeu la sortida que va tenir la senyora Cospedal parlant del sou del senyor Bárcenas. Ha sortit a l'APM, perquè és una frase digne dels germans Marx i que sóc incapaç de reproduir. N'hi ha també que són de nivell i fetes en grup, com ara l'aprovació del Parlament aragonès del nom de la llengua que es parla a la Franja de Ponent, el LAPAO. Ja sé que hi ha intencionalitat política, però no em digueu que no és de ridiculesa màxima.

Podria continuar i crec que seria un bon exercici fer un resum de totes aquestes declaracions patètiques, i editar-les en un llibre que els senyors i senyores diputades podrien llegir durant les sessions parlamentàries enlloc de fer el sudoku.

Un ministre patètic i no parlem de Fernández Díaz

Ahir ho comentava entremig d'altres notícies. El senyor Margallo és patètic. De fet, tot el govern espanyol és patètic i nosaltres les seves víctimes.

M'agradaria recordar les vegades que el ministre ha hagut de disculpar-se per haver ficat la pota fins a baix de tot. Ara, una vegada més, haurà de demanar perdó per haver decidit unes mesures extraordinàries i excessives de vigilància a la frontera amb Gibraltar. Al final els perjudicats han estat els pobres espanyols que cada dia es desplacen a Gibraltar per treballar, atès que al seu país, el nostre, no tenen feina.

No entenc com es poden prendre decisions sense que prèviament s'estudiïn els efectes que poden tenir. No es pot anar decidint i seguidament rectificant ordres. Cal ser més eficient i intel·ligent, dues virtuts que, sens dubte, el ministre Margallo no té.

És reflexionant sobre fets com el que comento que em sorgeixen les pors sobre quin model de país podem arribar a tenir si assolim la independència. Algú s'ho ha preguntat? Volem un país de pandereta com l'espanyol? Serà un estat ridícul? un estat amb polítics corruptes, com el que tenim ara? un estat que deixarà de banda els més necessitats?

Llegia que CDC proposava una coalició de partits per al dret a decidir, de cara a les eleccions europees. Tindria sentit? Entenc que el discurs polític no pot ser el mateix, encara que els uneixi un objectiu: la consulta, però que poden defensar-la des de cada punt de vista. És que sinó ho barregem tot i no hi ha qui ho entengui. No ens pot ser el mateix votar CIU o ICV. Alguna cosa diferent hi hem de veure.

La por de tot plegat és que entretinguts amb el dret a decidir, ens descuidem d'exigir un govern més proper a les persones, i sobretot a les persones més vulnerables.