Rodoreda, un bosc

Aquest matí hem fet una escapada a la capital, en tren fins a la plaça Catalunya, sense incidències i amb puntualitat. Cal remarcar-ho, perquè no és cosa habitual i quan funciona, s'ha de dir. Hem anat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on hi ha l'exposició "Rodoreda, un bosc", dedicada a l'obra de Mercè Rodoreda, que es podrà visitar fins al 25 de maig.

 És una gran exposició, amb infinitat de referències a l'obra de l'escriptora catalana més important del segle XX. No és una exposició fàcil de seguir i, al meu entendre, per gaudir-ne plenament cal conèixer bé la seva obra i, a poder ser, haver rellegit darrerament les seves novel·les.

Els lectors de Rodoreda si no hi han anat, no s'ho poden perdre i m'agradaria que em diguessin què pensen de l'orientació de la comissària de l'exposició, la Neus Penalba. Estic convençut que si es plantegés un debat sobre la manera com s'ha preparat l'exposició, hi hauria opinions per a tots els gustos. Personalment, que no soc un gran coneixedor de Rodoreda, ni de bon tros, m'ha sorprès el to de l'exposició. Seria interessant recollir aquí opinions dels visitants.

Sigui com sigui, penso que no es pot perdre l'oportunitat de visitar l'exposició i recordar fets i textos de l'escriptora. També intentar situar-se en l'època i entendre què significa viure trenta anys a l'exili. Contextualitzar és sempre un bon exercici per entendre la gent i la seva obra.

No cal dir que els catalans podem sentir-nos orgullosos de Mercè Rodoreda i tot el que va escriure, que s'ha traduït a moltíssimes llengües, que permet que persones d'arreu del món coneguin detalls i circumstàncies molt nostrades i que a través de la seva obra traspassen fronteres.

Si no hi heu anat, feu-hi una escapada, i m'ho comenteu. 

A mi, ni fred ni calor!

No he estat mai als EUA tret d'unes hores tancat en unes dependències de l'aeroport de Miami, en trànsit, en el meu viatge cap a Mèxic, i tot fa pensar que trigaré a visitar-los. Trump ha anunciat que revisarà les opinions a les xarxes socials de totes aquelles persones que tinguin intenció de visitar el seu país i no autoritzarà l'entrada a aquells que, entre altres coses, siguin crítics amb el seu govern. La llibertat d'expressió està compromesa amb Donald Trump a la presidència.

Em consta que hi ha llocs molt interessants i dignes de ser visitats, però davant d'aquest panorama haig de confessar que no en tinc pas ganes, sobretot tenint en compte que el món és prou divers i atractiu, i em queden molts llocs per visitar i conèixer a fons.

L'acció de control està en la línia de la manera d'obrar i dirigir el país, més propi d'una dictadura que no pas d'un sistema democràtic. No us estranyi que el president se les empesqui per aconseguir tirar per terra la limitació de dues legislatures i es perpetuï en el càrrec. Coses més difícils s'han vist.

Per la informació que rebem, la societat nord-americana no està en els millors moments de la seva història. Les condicions de vida i atenció, sobretot en temes sanitaris i de dependència, són molt precàries, i no serà aquest president qui hi posi remei. Tots sabem els interessos de qui defensa, i no són precisament els de les famílies més vulnerables, encara que hagin pogut votar-lo com a president. 

I com que no tinc cap necessitat de viatjar als EUA, ja pot anar posant les traves que vulgui que a mi no em farà ni fred ni calor. Des d'aquest blog, i amb tota la humilitat del món, continuaré opinant sobre allò que consideri important i que afecta les persones, sobretot que ho fa de manera negativa per aquells que tenen menys defenses i estan més deixats de la mà de Déu.

Barcelona deserta

No sé si aquest ha estat el cas, o bé hi ha gent que hi ha anat a visitar-la, però per la situació de la majoria de poblacions del país la impressió és que a Barcelona aquests dies no hi ha quedat ningú. Al Collsabra, una zona que conec bé, han hagut d'organitzar-se per situar cartells indicant que poblacions com Tavertet o Rupit estaven tancades, en el sentit que no hi cabia ningú més. També es feia difícil poder visitar la foradada a Cantonigròs.

El que és bonic de pobles com Tavertet o Cantonigròs és la quietud que hi pots viure, el silenci i canvi total respecte al dia a dia de la gran ciutat, però en dies com aquests no és el mateix. L'excés de visitants provoca un estrès que no t'ajuda a apreciar la bellesa de les poblacions. Ho dic perquè aquelles persones que hi hagin anat per primera vegada els recomano que hi tornin més endavant, quan la situació s'hagi normalitzat i hi hagi els visitants que hi acostuma a haver.

El cas de Rupit ja és més excepcional, perquè gairebé està fet perquè hi hagi massificació de visitants. De totes maneres, anar-hi entre setmana convida a gaudir del paisatge i l'entorn, i una escapada a Sant Joan de Fàbregas és obligada.

Nosaltres ens hem quedat a casa, que s'hi està molt bé i ens hem estalviat les cues a la carretera. Tenim la sort de no viure a la gran ciutat, tot i que al Maresme hi podria haver una mica més de tranquil·litat i encara s'hi estaria millor.

Escapada a l'Empordà

Avui ens hem escapat, després d'un any de gairebé no sortir de casa, i ho hem fet a prop de la capital del Baix Empordà, el municipi d'Ullastret. Hem dedicat el matí a visitar la ciutat ibèrica i el seu museu. El temps ens ha acompanyat, tot i que pel camí hem trobat pluja, que feia perillar la nostra matinal. Finalment, però el dia ha estat assolellat i hem pogut caminar tranquil·lament pel recorregut de la vila.

Ens ha agradat i hem passat un bon dia per sortir de la rutina diària que ens porta a moure'ns només per anar a la feina i a comprar. Us haig de confessar, però, que ahir tot preparant la sortida em venien ganes de quedar-me a casa. He arribat a assimilar tant el confinament, que se'm feia estrany pensant que passaria el dia fora de la llar.

Un repàs a la història de la nostra terra que ens ensenya l'evolució humana i d'alguna manera ens fa veure que som fruit dels nostres avantpassats. Les restes trobades entre les runes de la ciutat ibèrica ens demostren que tot i estar pensant en dos mil cinc-cents anys enrere, hi ha peces que tampoc han variat tant, elements que els eren útils i que ens continuen servint.

Hem dinat a la població d'Ullastret i hem fet una passejada pel centre de la vila, ben cuidada i amb molta pau. T'adones que la tranquil·litat és un bé preuat i que val tot l'or del món. Probablement aquests dies de Setmana Santa hi haurà aglomeracions a molts llocs del país, però pel que fa avui a Ullastret, la nostra invasió era pacífica i mesurada, i penso que haurà comportat més beneficis que inconvenients, als residents habituals d'aquesta bonica població de l'Empordà.

França recomana no visitar Catalunya

Una mala notícia per al turisme català i per a l'economia en general és l'avís de les autoritats franceses aconsellant la seva gent que no viatgin a Catalunya pels brots del coronavirus. És cert que la situació no és normal, o si més no aquesta nova normalitat no és la que desitjaríem, ja que hi ha persones afectades en molts llocs i el risc de contraure la malaltia és alt, però els consells del primer ministre francès no ens fan cap favor, sobretot a una economia que ja està molt tocada, i al turisme gironí, en particular, que rep molts visitants francesos al llarg de l'any, i sobretot ara l'estiu.

Ens les prometíem molt felices quan dèiem que hauríem de mirar si de cara a la tardor el coronavirus tornava a atacar, però pensant que durant els mesos d'estiu, la situació seria diferent, que ens deixaria respirar sense tenir por a contraure'l. No sé si és una situació lògica o és deguda a un mal comportament dels mortals, que ens hem envelat i deixat de prestar atenció a les mesures previsores anunciades. 

Diuen que la culpa és de les festes i trobades nocturnes, i potser per això el govern català vol que no hi hagi aquesta activitat nocturna. Una patacada per als joves, que somien poder sortir de nit a passar-s'ho bé, i per als negocis que buscaven recuperar-se dels mesos que han tingut les portes tancades.

Hem d'assumir que ens toca conviure amb el risc i amb el coronavirus, però hem d'evitar posar-nos a la boca del llop. Cal prendre's seriosament les recomanacions per evitar els contagis, i també per no donar peu a governs, com el francès, que d'alguna manera ens tanquen les portes o limiten les visites dels seus ciutadans, que ens podrien ajudar a fer caixa.

L'Espanya que ens avergonyeix

Al final em faran creure que Catalunya interessa més enllà de les nostres fronteres. No sé si l'interès ens beneficia o ens perjudica, però el nom sona. Potser si torno a Rússia i dic que sóc català m'entendran millor que la primera vegada que els vaig visitar, gairebé trenta anys enrere.

He llegit a l'ARA les declaracions del president rus, a preguntes dels periodistes sobre la situació catalana. És curiós que una persona que té tants conflictes amb els pobles de l'antiga Unió Soviètica expressi opinió sobre Catalunya i Espanya, i defensi la fortalesa dels estats europeus. M'imagino que creu que aquesta és la manera de defensar una hipotètica reunificació dels estats de l'est d'Europa.

Entretant aquí estem cada dia més escandalitzats amb tot el que passa al voltant del procés, les declaracions dels fiscals i l'actitud del Tribunal Suprem. També de la decisió d'aquest sobre el trasllat de les restes del dictador, i la decisió de l'Audiència de considerar l'eutanàsia practicada fa uns mesos a Madrid, com a violència masclista. Tot plegat semblaria un acudit si no fos tan greu.

Realment el nostre país, l'Espanya post franquista, produeix vergonya aliena. No podrem sortir de casa nostra sense que ens caigui la cara de vergonya. Potser és la manera de justificar les nostres ganes de sortir-ne i esdevenir un país europeu independent.

Arenys obre el retaule als visitants

Les visites guiades del retaule barroc de l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar són un bon motiu per desplaçar-se fins a la nostra vila i gaudir de la bellesa del nostre retaule i aprofitar l'avinentesa per passejar pels nostres carrers i rials, visitar el cementiri i degustar un bon plat de peix en algun dels nostres restaurants.

És bo que es doni a conèixer el nostre patrimoni i acostumem la gent a sortir de casa per gaudir de l'art, i més ara que tots estem tan polititzats i vivim moments estressants, és bo compaginar-ho amb la contemplació de l'obra d'un artista que ha deixat petjada.

Arenys té racons prou interessants com per sentir-nos-en orgullosos i poder-los ensenyar a amics i forasters. Ens cal, això sí, tenir més cura i procurar que la brutícia que darrerament ha anat en augment desaparegui dels nostres carrers. No podem esperar només a què el nostre govern municipal ho netegi, sinó que hem de començar per ser més curosos i denunciar qui no té cap recança en embrutar l'espai públic.

La col·laboració de tots els vilatans en fer més atractiva la nostra vila, és també una manera de millorar la riquesa i economia de tots els vilatans. Les sensacions que siguem capaços de generar seran les que facilitaran o no la tornada dels nostres visitants i ajudaran o no el boca orella per engrescar més persones a visitar-nos. Nosaltres també som responsables del futur de la nostra vila.

Auf Wiedersehen, Wien

Adéu Viena, potser ens tornarem a veure, no se sap mai. Esclar que si haig de trigar els mateixos anys que des de la darrera vegada, les cames ja no m'aguantaran. Aquesta vegada ja ha anat just, perquè ens hem cansat força, però marxem de la capital austríaca molt satisfets, amb una mica menys de calor també hauríem estat bé, però la ciutat es mereix ser visitada, i si s'ha de passar calor també ho aguantem.

Avui ha estat una visita més d'exteriors, contemplant palaus i edificis nobles que embelleixen els carrers i places de la ciutat. Hem entrat, però, a la biblioteca nacional austríaca que és digna de veure, i la resta del dia ens hem passejat a peu o bé en tramvia per conèixer més punts d'interès.

El costum de les comparacions l'hem volgut aparcar i pensar en Praga i Viena, de manera separada. Cada ciutat té les seves coses que les fan atractives. La història dels xecs, que aquests dies recorden els cinquanta anys de l'ocupació russa, tirant enlaire la Primavera de Praga, i la història imperial de la casa dels Habsburg, es fan presents recorrent ambdues ciutats.

Aquest vespre hem anat al centre per darrera vegada en aquest viatge a dir-los a reveure, i moltes gràcies per haver-nos acollit tan bé. Demà a primera hora sortim cap a Budapest, la tercera capital imperial.

Una visita completa al Schönbrunn

Com acostuma a passar quan estic de vacances, la política al meu blog queda una mica al marge. En primer lloc perquè no la segueixo, no miro gaire les notícies (mentiria si digués que no sé res), em limito a llegir els grans titulars, i en segon lloc perquè la prioritat és gaudir dels dies de descans, si se'n pot dir descans anar de vacances.

Avui entre altres coses hem visitat el palau Schönbrunn. És impressionant! A diferència de l'anterior visita aquesta vegada sí que l'hem vist per dins. No sóc un gran amant dels interiors del palaus, però de tant en tant faig alguna excepció. Val la pena.

La reflexió d'avui seria al voltant del turisme i concretament del volum de persones que belluga d'un lloc a l'altre. M'agradaria parlar-ho amb en Xavier Roig, col·laborador els divendres al diari ARA, i molt crític amb tots els temes que tracta. M'agradaria saber si fa la mateixa crítica al turisme a Àustria que a Catalunya. A vegades penso que és massa crític amb les coses de casa, com si a fora es fes tot bé, i no sempre és així.

De la nostra experiència podria dir que no he vist estridències com passen al nostre país, però d'aquí on som, a Viena, no en tinc la mateixa informació que rebo de casa nostra i això fa difícil les comparacions.

A darrera hora ens hem llançat a l'aventura pujant a un tramvia desconegut, i no ens anat pas malament. Hem caminat una mica més del compte, però hem sopat la mar de bé. Aquí a Viena els plats són molts complets, fins al punt de tenir problemes per acabar-te'ls.

A reveure Praga

Avui he tingut problemes amb el wifi des de l'habitació. M'he canviat el lloc per escriure el post que vindrà a ser un a reveure Praga.

Tot i que hi ha molts altres llocs per descobrir mai no pots dir que ja no hi tornaràs, que ja ho coneixes. Segur que ara fa vint-i-nou anys no m'imaginava que un dia tornaria a visitar la ciutat de Praga, i aquí estic.

Hem anat a la plaça de la de la ciutat vella per dir-li l'últim adéu. En guardarem un bon record, tot i la calor que hi fa. A casa nostra també hem passat unes setmanes de molta calor i humitat, per tant no ens queixem tant!

Ens hem passejat en barco i hem visitat el nou cementiri jueu on hi ha enterrat Franz Kafka. Praga ha estat una capital que al llarg de la història ha atret personatges mundialment coneguts, i això vol dir que alguna cosa s'ha fet bé. Un país castigat pels nazis i també pels russos, que ha perdut moltes vides humanes per defensar la seva pàtria. 

En aquests moments que al nostre país vivim el procés, hi penses molt. No pot ser que els humans actuem tant malament i ens haguem de violentar per justificar els nostres sentiments i defensar-los. La història d'Europa, sense anar molts anys enrere, ha estat farcida de guerres, opressions, morts injustes... i no n'hem après. Probablement ens falta més cultura, més coneixement, viatjar més per adonar-nos que sovint actuem d'una manera molt estúpida.

Praga ens ha ajudat a reflexionar i en marxem agraïts, desitjant-los que el seu futur sigui més tranquil, més just i no oblidin mai els errors que varen cometre, i ens traslladin el plany pels mals rebuts.

Retrobament de Praga

Certament avui era el dia per recordar els assassinats de Barcelona i Cambrils. Als catalans se'ns barrejaven moltes coses després d'un any mogut i remogut, amb decisions judicials injustes i ficades de peu inesperades. Avui fa un any de la matança i molts hi hem pensat encara que no haguem estat presents als actes organitzats. Com ja ens va succeir l'any passat, els fets ens han trobat lluny de casa i també de Barcelona.

No volia escriure el post d'avui sense recordar els fets del 17-A, perquè nosaltres hem tingut la sort de viatjar per una part d'Europa, unes ciutats que vaig visitar fa exactament 29 anys, cosa que hi ha gent que hi va perdre la vida o la dels seus familiars i amics.

No cal dir que la primera impressió en arribar a Praga ha estat de totalment desconeixement, com si fos una altra ciutat, tot i que a mesura que hem anat recorrent els carrers i places de la ciutat m'han vingut flaixos de la darrera vegada, sobretot el pont de Carles i la plaça de la ciutat vella. 

Quant a gent, circulació de cotxes, vies urbanes... no té res a veure. Ens hem cansat, com acostuma a passar el primer dia que arribes a una ciutat, però ens esperem dos dies de visita tranquil·la sense voler-ho veure tot.

Trist, molt trist el senyor Iceta

L'altre dia Iceta es lamentava de no poder anar a visitar els jordis a la presó, pels comentaris que això desencadenaria. Trist oi? 

Sempre hem comentat que els polítics fan per al que puguin dir els altres, per obtenir més vots que els adversaris, encara que no creguin en allò que prediquen, i això em sembla trist. Jo puc entendre que es busqui el vot, el militant, el simpatitzant, però això no s'ha de fer només quedant bé, sinó expressant allò que un pensa i fent allò que un creu que ha de fer.

Si Miquel Iceta vol de veritat visitar els presos, que no deixi de fer-ho i que tothom en tregui les conclusions que vulgui. Deixar de fer-ho pel què diran els altres a mi em dóna a entendre que vol acontentar els que els agrada que estiguin presos i, per tant, per la meva banda queda totalment desautoritzat.

Avui Jordi Cuixart el convidava a visitar-lo. Segur que en Jordi i la resta d'empresonats estarien contents de rebre Miquel Iceta i poder-li explicar què en pensen de tot això, i també escoltar del primer secretari del PSC les seves paraules sobre el procés i el seu empresonament. Iceta, però, sempre ha mogut els fils dins del partit socialista, sense donar la cara, i quan finalment surt i es posa al davant de tots, deixa de fer coses pel què diran. Trist, molt trist el senyor Iceta.

Una aproximació a Josep Pla

Aquest dissabte del mig del pont ens hem deixat caure a Llafranc, i ha estat per casualitat, doncs aquesta no era la nostra intenció. El motiu del viatge era visitar la Fundació Josep Pla, de Palafrugell i després anar a dinar. A Llafranc ens hi hem trobat després d’engegar a rodar el GPS del cotxe que no ens deixava marxar de Palafrugell.

Haig de dir que no recordo haver estat a Llafranc en temporada d’estiu. La darrera vegada que recordo haver-hi anat, també es trobava pràcticament buit, amb la majoria de persianes avall. Un silenci que avui era més remarcat que mai, pel dia grisós, mig ventós i força fred.

No cal el brogit de la gent perquè un poble d’un racó de l’Empordà t’agradi, però és cert que en aquesta època sents certa melancolia. Et sembla que no et trobes en el seu estat natural i fàcilment t’entristeix. Les roques i el mar t’agraden veure-les silents, però no les cases, els restaurants o les gelateries. Malgrat tot, la passejada mig abrigats i un bon dinar a pocs metres de la sorra, ens ha deixat com nous.

He pensat amb en Josep Pla, la seva experiència de vida, prou moguda i viatjada. He pensat que havia de treure’m de sobre molts prejudicis i intentar llegir-lo per entendre’l millor. Crec que la meva generació, en general, no va estimar Pla. En l’època de més rebombori i identificació en la societat va coincidir amb la sortida del franquisme, i Pla no ens semblava la millor escapatòria.

Sovint som massa simplistes a l’hora de valorar les persones i les seves accions. Ens deixem portar massa per estereotips. La vida és molt més que tot això. Avui m’he proposat entendre Pla. A veure si me’n sortiré!

El retrocés de la glacera del Grossglockner em transporta quaranta anys

Tot i que la notícia no és bona, m'ha cridat l'atenció i m'ha recordat l'experiència viscuda ara fa quaranta anys quan una avaria del cotxe ens va deixar set dies atrapats a la petita població de Heiligenblut, molt a prop d'on s'acaba la llengua del glaciar del Grossglockner. Les fotografies comparatives del glaciar mostren la impressionant reducció en el temps. Tot això com a conseqüència d'allò en què no creu el president dels EUA, ni tampoc el cosí del president espanyol: el canvi climàtic.

Tornàvem d'una Setmana Cantant a St. Moritz (Suïssa) i fèiem una volta per Àustria amb la intenció de visitar Salzburg i gaudir del Tirol austríac, érem tres cotxes i al nostre, un Seat 127, se li va quedar el canvi de marxes bloquejat en la quarta (la directa, en dèiem). Els altres dos cotxes varen continuar el viatge amb la confiança que ja els atraparíem. No els vàrem veure fins a Vic.

Després d'una setmana anant a banyar-nos els peus al riu, va semblar que ja teníem el cotxe llest per continuar el viatge. Dos-cents quilòmetres més enllà el cotxe va repetir la jugada, però en aquest ocasió es va bloquejar en la segona marxa. Què fem? L'Enric, que n'era el conductor, va dir que es veia en cor d'arribar a Vic circulant sempre en segona, i la Pilar i jo hi vàrem accedir.

En segona des d'Àustria fins a Vic! I sense roda de recanvi, que havia quedat al taller de Heiligenblut, i amb pana travessant la ciutat de Berna, un diumenge! I aturats per la policia quan circulàvem per la ciutat d'Olot, perquè l'Enric es va oblidar de treure els llums llargs!

No oblido aquest viatge tot i que han passat quaranta anys; el camí cap al riu, el B&B; el patir perquè al cotxe no li passés res més; l'haver d'empènyer-lo per fer marxa enrere... I el Grossglockner!

Uns anys més tard vaig poder visitar Salzbourg, i el cotxe de l'Enric es va incendiar en un taller de pintura.

Deconnectat 3

I ja en van tres. Avui tocava que plogués, però tot just m'ha esquitxat les ulleres. Molt de vent i potser per això els núvols no s'estaven quiets. Sense notícies del món ni de la canalla. Tot fa pensar que va bé.

Cansats, força cansats, i és que les vacances esgoten. Després caldrà recuperar-nos. De l'est a l'oest, atravessant el mur imaginari. Avui hem començat amb els museus. Diuen que n'hi ha uns set-cents. Només n'hem fet dos i demà caldrà continuar. No els farem pas tots. Visitar museus és esgotador, sobretot si tens llargues explicacions per a cada objecte. Les auto-guies van molt bé, però allarguen l'itinerari.

Després més passejades per diferents racons de la ciutat. Hem tornat a sopar al barri jueu, i em seguit novament un tram del riu. No tenen platja, però se la imaginen. Col·loquen les amaques al costat del riu i somien.

Avui més desconnectat que mai. Ja m'ho explicareu.