Avui fa 32 anys

Avui hem recordat l'assassinat de Guillem Agulló, ara fa 32 anys, a Montanejos. I ho hem fet amb senzillesa, però amb dignitat. Un assassinat que s'afegeix al llistat de greuges contra els països catalans, amb la connivència de l'Estat espanyol.

Cap circumstància és igual, però els crims són tots reprovables, i la nostra motxilla cada vegada és més feixuga i res no canvia. No compararem, però sí que ens venen a la memòria moltes actituds que no fan més que distanciar-te de qui s'aprofita de tu. 

Avui, amb tot el que està passant arreu del món, ho relativitzem tot, i així anem assumint un destí que no ens agrada, però que sembla que no podem canviar. Estem cansats i desanimats. Desconfiem de tothom i no veiem líders polítics capaços d'afrontar el gran repte que fa vuit anys algú ens va posar a la boca, però va acabar fugint.

La mort, però és irreversible, i això és el que recordem d'en Guillem, un jove a qui li varen estroncar la vida, els anhels, els somnis, les ganes de ser lliure, de poder expressar tots els sentiments i escollir el seu futur. 

Va d'això. De poder triar què volem ser de grans, i escollir-ho democràticament, sense subterfugis ni excuses de mal pagador. L'11 d'abril de 1993 va ser un dia trist perquè es va materialitzar un fet que les forces feixistes varen aplaudir, i continuen tan tranquils i satisfets. Tot l'engranatge polític, disfressat de democràcia, fa conxorxa per emmudir el poble que vol ser lliure, culpabilitzant-lo de desestabilitzar el sistema. Un sistema que va bé a uns quants, a costa de la resta. 

El dret a fer-se ric

Com més hi penso més m'adono que tot allò que a la meva joventut considerava com els grans ideals a assolir, uns objectius plens d'obstacles atès el sistema política dominant al nostre país, avui han passat de moda. La societat no pensa el mateix ni prioritza els mateixos anhels, i això t'ajuda a acceptar que la vida en aquest món no sigui eterna. No ho podríem assimilar, ens feriríem.

Nosaltres crèiem que els diners no feia la felicitat, defensàvem el lema fes l'amor i no la guerra. M'ho ha recordat l'article d'Ignasi Aragay, avui al diari ARA. Un article que us aconsello llegir. I, com molt bé diu l'articulista, el nou paradigma és el dret a fer-se ric, i a exercir, sense escrúpols, el poder que això atorga. I ho podem veure no només en els exemples que esmenta, sinó també en casos més propers a nosaltres.

Jo també penso que en bona part en té la culpa l'esquerra moralista que no ha estat a l'altura i s'ha quedat en les paraules, sense anar a fons a transformar la societat, i ha permès que el pensament de l'extrema dreta, que predica una falsa llibertat, perquè només pensa en uns pocs, prengui les regnes del poder als diferents estats del món.

Aquest dilluns hi haurà el canvi de la presidència dels EUA, amb el retorn del senyor Trump, a qui agrada espantar la gent. Veurem si totes les amenaces es van complint. Tampoc és que la presidència de Biden hagi estat exemplar ni modèlica. Que ningú ho simplifiqui en una comparativa de bons i dolents. Quan l'extrema dreta es fa el poder no té tota la culpa. Si els actuals governs no són capaços de generar confiança ni resoldre els principals problemes de les persones, no poden aspirar a perpetuar-s'hi, i és fàcil que el discurs populista i enganyós, els substitueixi.

Reiteradament, en els meus escrits, he manifestat el meu convenciment de la necessitat de comptar amb governs forts, que puguin incidir en la societat per tal de regular allò que la lliure inèrcia no aconsegueix. Se n'ha de fer un bon ús, però, i sobretot no ens podem quedar en el discurs dialèctic. Calen obres i decisions al respecte. I aquí rau bona part de l'explicació de la transformació del món actual i el canvi de principis. 

Girem full?

Girem full de tot, però. El president Illa, quan encara no era ni candidat a la presidència, demanava girar full i oblidar-nos d'una situació d'estancament, arran del Procés i la repressió política i judicial posterior. Ho tenia clar, però era un girar full parcial, o si més no, d'una part dels afectats, perquè els altres continuaven la tramitació de denúncies i sentències condemnatòries.

Potser sí que fora bo girar full, però hauria de ser una decisió unànime, i acompanyada de la dimissió o el pas al costat, que queda molt bé dir, de tots els càrrecs institucionals, tant polítics com judicials. Si no és així serà impossible que aquest girar full sigui real i efectiu. 

Tenim uns tribunals, amb uns jutges parapetats, que fan impossible tancar l'episodi. No es tractaria d'oblidar-nos dels anhels de la ciutadania, sinó simplement de començar de zero. Però tots!

Que pleguin els polítics significats amb tot el moviment. Els favorables a la independència de Catalunya, però també els contraris. Que ho facin també els jutges, fiscals i magistrats de totes les institucions judicials. Són persones intoxicades que no poden exercir el càrrec sense el pòsit que arrosseguen i que no els permet ser imparcials.

L'única manera que tenim de començar a creure i confiar en la política i el sistema judicial és veure un relleu en els personatges que han anat remenant les cireres fins ara. Algú encara es creu allò de la separació de poders? Santa innocència!

I sap greu, perquè el país no avança en cap sentit. Ni ho fa econòmicament, ni tampoc socialment. Tenim uns problemes que s'han de resoldre i que caldria que tots ens arremanguéssim minimitzant els posicionaments ideològics. És cert que cadascú té una manera de pensar diferent, però parlant la gent s'entén, i si s'aconsegueixen majories estables, es pot tirar pel dret.

Avui et fas un tip de llegir notícies sobre discussions entre institucions, que només fan que intoxicar l'ambient. A veure si aquest girar full es fa efectiu, sense haver de renunciar als nostres drets i aspiracions, però fent neteja de tota la brutícia que s'ha acumulat durant els darrers 10 anys.

S'enlaira l'Enxaneta

Aquests dies hem llegit la notícia sobre l'enlairament del primer nanosatèl·lit de Catalunya, l'Enxaneta, que ens ha omplert a tots d'una mica d'orgull. Suposo que és el que té ser un país petit que fa avenços científics i pot treure el cap entre els grans. A alguns els fa riure, com per exemple el PSC, que tot el que fan els altres són rucades. Només ells saben fer bé les coses adients.

Espero que el projecte tingui èxit i en vinguin molts més. En això ens hi trobaran a molts, i no amb tanta tonteria que endarrereix la posada en marxa del nou govern. Avui llegia declaracions de la consellera Budó, i també de la senyora Artadi, i em venien ganes d'engegar-les a totes dues a pastar fang. 

És fent projectes que progressarem com a país, i no discutint tot el dia sobre el mateix. Es va intentar i no va sortir bé, doncs canviem de tema i deixem-ho per a més endavant. Ara ens cal recuperar el lideratge del nostre país, sense renunciar als nostres drets i anhels, però sense que aquests ens tinguin aturats més temps.

És una llàstima que no tinguem una alternativa de país, sinó només un seguidisme de l'Estat espanyol. És una llàstima que no hi hagi objectius compartits entre els dos bàndols, que només discrepessin en la manera. Estem condemnats al blanc o negre, sense possibilitat de matisos, i això a vegades ens decanta cap a posicions que no triaríem, si la part contrària ens defensés com a poble sobirà i singular.

Hem rebut una bona notícia, l'enlairament de l'Enxaneta, però també una de dolenta, la mort de l'oncòleg Josep Baselga, una persona que ha fet mèrits per ser reconeguda mundialment. Ens falta més gent com el doctor i menys polítics mediocres que no ens porten enlloc.

El procés no està estancat, sinó que recula

No em posaré del cantó de C's en la seva activitat al Parlament català perquè ja he dit moltes vegades que amb el seu comportament no es mereixen formar-ne part. De fet deixen ben clar que no els interessa el Parlament, sinó que ells volen una Espanya única amb un sol parlament, el Congrés de Diputats, i un sol govern a l'Estat. Només així es pot entendre la seva poca educació i el comportament poc ètic que caldria esperar d'uns diputats electes.

Dic que no em poso al seu cantó, però entenc que el president Torra hi té una bona part de culpa. Els culpables són ells i ho són des d'abans de prendre posició el president Torra, però aquest ha provocat una situació molt més crispada fins al punt que ha situat els independentistes a un mateix nivell que l'extrema dreta i els unionistes. 

No són tots els independentistes els que fan bretolades i tanquen el pas de les autopistes o bé obren les barreres dels peatges, però fan que es posin tots al mateix sac. 

Els darrers dies el procés ha rebut una patacada important, i ha tirat per terra tots els valors que varen presidir les diferents manifestacions de l'onze de setembre des de 2010. Tots en tenim una mica de culpa, però quan és el president del país qui es comporta arrauxat, provoquen la gent i animant al desordre, els resultats són molt negatius per a les justes aspiracions del poble.

No he seguit el debat d'avui al Congrés de Diputats, però pel que m'han comentat, ha estat llastimós. Fins fa poc ens defensàvem amb el nostre assenyat comportament, però ara ja no tenim excusa i els nostres anhels resulten molt més complicats, per no dir impossibles.

Por a parlar descaradament de feixisme

L'atac perpetrat a l'Ateneu Popular de Sarrià, calant-hi foc i grafits amb referències feixistes i amenaces al CDR és un esglaó més d'aquesta violència que hauríem d'evitar. En aquest cas l'atac és en contra de col·lectius del costat independentista i caldrà veure la repercussió que tindrà. Caldria preveure que el delegat del govern a Catalunya, el senyor Millo, i els partits unionistes del PP i C's, s'hi manifestaran en contra reprovant aquest acte. No crec que siguin tan rucs de no aprofitar l'ocasió, encara que se'ls escapi el riure per sota el nas.

La violència mai és bona, i jo la pateixo i detesto més quan l'exerceixen col·lectius amb qui tens certa simpatia. D'alguna manera em desarmen i fan trontollar els meus anhels, posant en entredit els objectius per als quals lluites. Tot i això quan ve de l'altre costat, com és aquest cas, evidentment que ho critico però no em fa el mateix mal, encara que no ho utilitzo per justificar la meva defensa.

Aquests dies estic llegint el llibre de Rob Riemen "Per combatre aquesta època", de l'Editorial Arcàdia, que algun dia m'agradaria comentar en el bloc. Probablement quan me l'hagi rellegit atesa la densitat de pensaments que se'n deriven de la seva lectura. Són dues consideracions urgents sobre el feixisme, tal com ve subtitulat, i ens fa adonar de la desastrosa manera que tenim d'avançar com a societat. Us enllaço una referència que es fa del llibre a elnacional.cat

Ens falta reflexió i, per tant, saber-nos aturar per comprovar si ho estem fent prou bé. Als nostres polítics, una mica més d'humilitat, però sobretot bondat, responsabilitat i menys ànsies de poder.

Vivim uns temps complicats en què no sabem avui què passarà demà. La nostra vida depèn de tot el que s'està coent a nivell polític i judicial, però també depèn de nosaltres, i a vegades fa la impressió que ens n'oblidem. Les nostres decisions de cada dia, de cada moment, condicionen el nostre futur i el dels nostres familiars, amics i veïns. 

Espanya capital Ankara

No es tracta de posar-nos a comparar situacions i vivències entre estats, però sí que resulta interessant adonar-se que cada vegada ens resulta més creïble situacions de manca de llibertat i d'agressió als drets fonamentals que existeixen en altres països. Ho entenem més fàcilment perquè ho estem patint a casa nostra. El grau d'intensitat ja no té tanta importància com el fet d'acceptar que la democràcia al nostre país està malalta.

Tenim sort que encara podem llegir escrits com el d'en David Fernández, avui al diari ARA. Tal com van les coses ens podem trobar que aviat no es puguin publicar i tinguem dificultats per trobar premsa que no estigui directament implicada amb el règim de la repressió a la nostra llibertat.

I tot això passa mentre un partit amb història de defensa del treballador i també dels anhels de llibertat del poble català, s'ha situat a l'altre bàndol, al cantó dels repressors i no per casualitat, sinó que ho justifica i es defensa atacant-nos de desestabilitzadors. Ara resulta que un partit d'esquerres no accepta que el poble es reveli contra l'status quo. On s'és vist això?

Els nostres polítics estaran més o menys encertats, hauran errat en la seva estratègia, ens agradarà més o menys la lluita per la independència, però mai hauríem de negar el dret al respecte a la persona i a la llibertat d'expressió. Es pot estar en contra de la independència, però mai a favor de la repressió i l'empresonament per les idees que un pugui defensar. Això no és democràcia, i no ens pot deixar d'estranyar tot allò que Erdogan està fent a Turquia. Ells no poden entrar a la Unió Europea, però Espanya potser n'hauria de sortir-ne.

I si repassem el PAM 2016-19?

Ha estat un dia d'endreça fotogràfica. Amb les fotografies digitals et trobes que en fas moltes i deixes per un altre dia organitzar-les. Se t'acumula la feina fins que un dia et decideixes a posar-hi ordre, però el més trist de tot és que després de moltes hores t'adones que no has arribat ni a la meitat.

Aquest dia primer de l'any, que havia de ser molt ventilat, l'hem passat a casa sense ni tan sols treure un peu al carrer. T'adones que a casa hi estàs molt bé, i llavors penses en totes aquelles persones que no en tenen, o bé que no hi poden passar l'estona. També en els polítics que tenim escampats en presons o a l'exili. Una vergonya que els carcellers no pateixen perquè no saben què és això.

Per no saber què ha passat, ni tan sols hem escoltat les notícies del dia. Els hem donat festa, com als diaris que se l'han pres. Si no penses tant en el que passa a fora, tens més temps per pensar en el que tens a dins. Primer per agrair que tinguis tanta sort, després per plantejar-te accions a realitzar, si no et vols quedar enrere. Aquest 18 hauria de portar la majoria d'edat de totes aquelles accions adolescents que hem comès, i mirar de trobar-hi solució.

Sabem que a l'altra banda hi ha un mur estúpid que només pot desmuntar-se amb el pas del temps i el canvi de les persones, però podem mirar d'estudiar què cal fer des del nostre costat. Una primera decisió, i en això hi estaríem tots d'acord, seria recuperar l'actualitat i mirar de solucionar aquells problemes més immediats. Això no treu que mantinguem els nostres principis i anhels, però cal que deixem d'obsessionar-nos en un únic tema i no deixar res enrere. De la mateixa manera que avui he posat una mica d'ordre al meu àlbum fotogràfic digital, caldria posar ordre als nostres ajuntaments. Obrim els ulls i mirem la feina què s'ha fet fins ara, i la que es podrà fer durant aquest any i mig que queda de mandat. Repassem el PAM?

Les calúmnies converteixen els ignorants en carn de canó

Diem sempre que la ignorància és atrevida i en trobem fàcils exemples. Jo diria que no només és atrevida, sinó que pot arribar a ser perillosa. Per què dic això? Doncs, perquè he vist el tuit de la dona canària criticant l'alcaldessa de Barcelona perquè només actua com a tal per als independentistes catalans, i planyent els pobres castellanoparlants barcelonins. La dona no s'havia adonat que les paraules de l'alcaldessa eren en italià. 

És ignorància alimentada per la mala llet de la premsa i molts polítics espanyols que provoquen el rebuig als nostres anhels. Puc acceptar molts errors i a vegades posicions extremes que caldria evitar, però fixeu-vos que només se'ns estima quan ens mantenim submisos i mai quan procurem fer valdre els nostres drets a la singularitat, la llengua i la cultura.

Els que hem viscut el franquisme i reconeixem certs tics dictatorials a governants de l'era democràtica, ens fa molt mal quan ens culpen de provocar l'enfrontament dels catalans, tot defensant la nostra llengua i cultura, la nostra història i la nostra economia. Ens deien que els catalans de les pedres en fan pa. Això per a uns era un elogi, però acabat sent una crítica com a garrepes i usurers. 

A tot arreu hi ha gent que treballa i persones que són uns ganduls. A moltes terres espanyoles la dictadura no els va ajudar gens a treballar la riquesa i esdevenir un poble avançat, però això no en tenim la culpa nosaltres.

Hi ha molta mala llet quan es confon espanyols que nosaltres som uns insolidaris i que només pensem en nosaltres. El més trist de tot és quan això es fa des de dins, i aquí hi té molta culpa el PP i, sobretot, C's.

Patrimoni Festiu de Catalunya

La Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Cultural ha decidit incloure la festivitat de Sant Roc dins del Catàleg Festiu de Catalunya com a festa catalogada. Haig de reconèixer que no estic al cas de l'esmentat catàleg i de ben segur que a molta més gent li passa el mateix, però això no treu que no haguem d'estar contents pel reconeixement obtingut. 

Els arenyencs, també els que no hem nascut a la vila, ens sentim molt orgullosos de la Festa, del seu significat, i de les ganes en què els macips any rere any surten a complir amb el vot de vila, i la manera com els vilatans els rebem a casa.

Les tradicions creen llaços de pertinença a una comunitat, amb tots els seus defectes, però també els anhels i projectes. Diuen que qui perd els orígens, per la identitat, i això enllaça perfectament amb les tradicions. Aquelles festes que des de petits, o en el meu cas des de fan més de 30 anys, hem viscut i hi hem participat, ens acosten als nostres veïns, però constitueixen al mateix temps, una part del nostre ADN.

Des d'aquí felicito totes les persones que ho han fet possible, i molt especialment els macips, macipes i macipets, la seva junta i responsables de l'entitat. Felicitats!

ERC s'equivoca novament

La història d'Esquerra Republicana de Catalunya és un cúmul d'errors que els ha fet fluctuar més que a cap altre partit polític, amb una desfilada continuada de dirigents, sense aconseguir l'estabilització. Ara, amb Oriol Junqueras i amb un objectiu clar i a més validat per una majoria social activa important, tot feia pensar que ERC hauria aconseguit assentar el cap i plantejar una bona estratègia, però sembla ser que tampoc no serà així.

ERC no ha sabut veure que l'únic soci en l'aventura actual cap a la independència era CDC, i que calia ser molt humil i reconèixer que sense el paper que ha liderat el president, posant en perill la continuïtat de la federació de CIU, mai no s'hauria mobilitzat tants catalans demanant la independència. Aquest error, fruit en part de l'excés d'orgull i prepotència, però en bona part a la miopia tradicional d'aquest partit, pot acabar amb els anhels de molts catalans, que una vegada més vegin frustrades les seves il·lusions.

Avui moltes mirades estan posades a la CUP que, tret de fets aïllats, ha provocat força més confiança, reconeixent el paper del president, al mateix temps que defensant una altra concepció de la política i país.

Potser ERC és el veritable mirall de Catalunya i és això el que ens mereixem tots plegats, però ERC com a moviment polític havia d'adonar-se que en un moment com l'actual en què PSC i ICV han desestimat l'opció sobiranista, només de la mà de CDC podia avançar cap a la independència. 

Falten encara uns mesos i entremig hi ha les eleccions municipals, i per tant encara hi som a temps a replantejar estratègies. No sé si ERC ho sabrà fer. Potser li cal una lliçó d'humilitat i aquesta li pot venir el dia 24 de maig.