Experiència i temps lliure

L'esperança de vida va experimentar un increment espectacular fa uns anys. Els que ja tenim una edat recordem que de petits els nostres avis eren persones de seixanta anys, amb algunes excepcions. Avui ens fem un tip de veure persones que assoleixen els cent anys. 

L'edat de jubilació per aquelles persones que tenen la sort de treballar està entre els seixanta i els setanta anys, això vol dir que la gran majoria de persones, una vegada deixen la feina tenen molts anys que poden destinar a tot allò que han somiat durant anys i que ara poden exercir, i també per dedicar-les als altres.

El coneixement adquirit durant la vida, tant en tel temps de lleure com en el professional, no es pot desaprofitar. S'ha de revertir a la societat, sigui formant a altres persones, acompanyant-les o oferint serveis que són necessaris i que no sempre es disposa de temps ni preparació.

Cada vegada hi ha més gent que s'apunta a activitats de tota mena, com a aprenents, però també com a ensenyants. Professors jubilats que donen classes de geografia, filosofia o llengua, que permet una segona oportunitat a aquells que no han tingut l'ocasió de seguir uns estudis, o bé que la seva elecció ha anat per una altra banda i ara és el moment d'ampliar coneixements.

Ens queixem de l'obsolescència programada dels electrodomèstics, però no ens adonem que nosaltres, els humans, també actuem sota la influència d'aquesta obsolescència. No té sentit que a partir d'una edat ja no siguem productius ni útils a la societat. Ens hi hem de rebel·lar i plantejar-nos el nostre futur d'una altra manera. 

L'Aula d'Extensió Universitària per a la gent gran, que avui en parlàvem en una tertúlia radiofònica, o l'activitat que programen els ateneus i altres entitats, són una demostració del que som capaços de fer i d'oferir, resistint-nos a acceptar que ja estem acabats. La gran sort de molta gent és la seva vitalitat i aquesta s'ha d'aprofitar al màxim. No ens quedarem a casa!

Copèrnic, 550 anys del seu naixement

“De revoltes amb Copèrnic” va ser el títol de la xerrada que va tenir lloc aquest divendres a la sala d’actes de la Biblioteca Pare Fidel Fita, i que va anar a càrrec del professor de l’Institut Els Tres Turons, Pere Novell, coordinador d’astronomia. Era la mateixa hora que a l’Ateneu Arenyenc tancaven un cicle de conferències i actes commemoratius del centenari de la mort de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Com que no es pot ser a dos llocs a l’hora, vàrem haver d’escollir.

Amb un format molt didàctic, Pere Novell ens va presentar Copèrnic, el seu pensament, la seva biografia i història, i també els interrogants que se’n desprenen i que han fet que no tothom pensi el mateix sobre les seves teories, el grau d’inventiva, i fins i tot el seu argumentari.

Durant les explicacions del conferenciant vaig tenir molt present les classes de filosofia de l’Ateneu, sobretot en relació al pensament i teories aristotèliques. De fet, és una bona experiència arribar a uns mateixos punts accedint-hi des de diferents perspectives i interessos. La importància de conèixer d’on venim, després de tants segles d’història, aporta una riquesa que no té preu. Massa sovint penso que si tots plegats ens interesséssim més per la cultura i el coneixement, de ben segur que viuríem més feliços i ens estalviaríem situacions dramàtiques com les que estan succeint no gaire lluny d’aquí.

La història del pròleg d’Andreas Osiander, a l’obra “De Revolutionibus Orbium Coelestium”, incorporat sense permís de l’autor, mereix un comentari a part. La Ciència i la Religió tenien les seves divergències, ho hem vist al llarg de tota la història, i posar en dubte creences gairebé dogmàtiques comportava els seus perills. En el aquest pròleg que Copèrnic no va autoritzar, però que sembla que sí va arribar a llegir abans de morir, Osiander afirma que el llibre tracta un conjunt d’hipòtesis útils per desenvolupar càlculs més precisos per fer prediccions, però que no se n’ha de fer gaire cas perquè no tenen res a veure amb la realitat. 

La veritat és que la xerrada m’ha despertat les ganes de conèixer més a fons l’obra de Copèrnic, emmarcant-la al seu temps i entendre millor l’evolució de l’astronomia fins als nostres dies. Un món, per a mi, força desconegut per no dir totalment. Segurament que em vaig perdre una conferència interessant, la de l’Ateneu, però estic molt content d’haver escollit Copèrnic en aquesta ocasió. La història ens brinda personatges amb una formació molt completa, i a vegades m'entren el dubtes si l'especialització, tan extrema amb que basem la nostra vida, és beneficiosa per al conjunt de la societat, si no ajuda a potenciar l'individualisme que ens comporta tants problemes a l'hora de conviure i entendre'ns. Però això seria un altre debat, per a un altre post.

Filosofia a l’Ateneu arenyenc

En més d’una ocasió he parlat en aquest blog de diferents activitats organitzades per l’Ateneu arenyenc. Hem d’agrair la seva tasca cultural i també social, que d’alguna manera omple un buit que de ben segur trobaríem a faltar si no existís. L’Ateneu té molta història, amb èpoques més dinàmiques que d’altres, sempre en funció del temps que es viu, però sobretot de la gent i els seus impulsors. En aquests moments tenim una junta molt engrescada, amb molta dedicació i amb una oferta d’activitats prou variada i interessant.

Enguany he assistit al curs de filosofia que imparteix en Joaquim Bretxa, dedicat als filòsofs hel·lenístics, amb una prèvia prou extensa sobre Sócrates i Plató. Gràcies a la meva situació de jubilat, m’ha estat possible participar-hi, i gaudir i aprendre una matèria que sempre m’ha interessat, però que mai hi havia aprofundit. Espero que el curs tindrà continuïtat a partir del mes d’octubre i que hi podré participar novament.

Ahir parlava de Cultura i la importància d’alimentar-la perquè crec sincerament que és l’única manera de ser persones de ple dret. Uns drets que no sempre són respectats, però sí lluitats i reivindicats. La ignorància és molt perillosa, per a un mateix, però també per a tota la societat. I doncs, conèixer els filòsofs i la seva doctrina i pensaments és una bona manera d’ajudar-te a conrear aquesta cultura que et farà lliure, i entendre moltes coses que passen avui, i adonar-te que malgrat el pas dels segles, hi ha coses que no canvien i actituds i maneres de pensar que són vitals per a una societat civilitzada.

Certament que la mateixa filosofia ha evolucionat moltíssim, i es fa necessària una reflexió de tota la trajectòria, i conèixer a fons la realitat actual i aprofundir en els coneixements dels nostres contemporanis, però crec que els grans pensadors pre-hel·lenístics sempre tindran alguna cosa a ensenyar-nos i els haurem de tenir molt presents per no equivocar-nos en les nostres decisions, i per ajudar-nos a reivindicar aquells drets bàsics per a tota societat democràtica. Vivim uns anys difícils per a la supervivència de la democràcia i estem obligats a lluitar per preservar-la i assegurar un futur adequat per als nostres fills.

Quina força tenen els nostres polítics?

L'ARA d'aquest divendres publica l'article de l'enginyer i exministre Joan Majó, a qui llegeixo sempre per l'interès que em desperten els seus escrits i opinió. Una vegada més estic d'acord amb tot el que diu, però em preocupa que les solucions no es corresponguin en res amb el que està passant ni amb el que els nostres governs, amb les limitacions que tenen, acaben decidint.

A la darrera classe del curs de filosofia que segueixo, el nostre professor ens va demanar que busquéssim similituds entre l'època hel·lenística i l'actual. Ell ho tenia més clar que no pas nosaltres, i per això vàrem sortir una mica d'estudi analitzant la situació actual comparant-la amb anys enrere, però sense anar a parar on en Joaquim volia. A mi em va donar peu a expressar la meva opinió sobre el poder actual dels nostres polítics que està totalment supeditat als poders fàctics que se serveixen d'ells per dirigir el món en benefici seu.

Tot això ho dic perquè llegint les set claus que exposa Joan Majó per aconseguir millorar el món, t'adones que per més interès que hi tinguin els polítics de torn, hi ha una pressió no governamental que els impedeix prendre moltes de les decisions que millorarien el món, sobretot si estem d'acord amb necessitats com reduir les desigualtats o integrar més persones en el desenvolupament sostenible de la societat. El gran capital continua dominant la situació i per això veiem que no hi ha tantes diferències entre governs conservadors i progressistes. Els primers ja els va bé, i els altres tenen greus obstacles per fer-hi front.

Puc entendre perfectament decisions com la d'aquesta setmana, de la primera ministra de Nova Zelanda, plegant perquè se li han acabat les piles. Demostra molta sinceritat i valentia. Malauradament hi ha massa polítics que esdevenen obsolets, però no tenen el valor ni l'honestedat de fer un pas al costat i donar el relleu a gent amb més il·lusió i no tan cremada.

I ho lligaria amb l'article del catedràtic d'economia de la Universitat Pompeu Fabra, el senyor Guillem López Casanovas, quan alerta sobre el projecte del Hard Rock, que el PSC posa com a condició per aprovar els pressupostos de la Generalitat per aquest any. Realment estan convençuts que és un bon projecte per a Catalunya? L'exemple de les Illes Balears no els serveix? Una de les set claus que exposa Joan Majó hi fa referència sense dir-ho.

Tant de bo els nostres polítics tinguessin l'encert d'escoltar veus de referència contrastada abans de prendre segons quines decisions, es traguessin de sobre la pressió que reben d'interessos privats que no beneficien la majoria de la població, i s'expliquessin millor davant de la gent que els ha escollit per dirigir la nació. Sovint ens hem de quedar amb la lectura d'uns bons consells, però amb el regust de veure que poca cosa es fa per seguir-los i aconseguir la millora del nostre món.

Una reflexió sobre ètica i moral

Al curs de filosofia d'avui hem acabat parlant d'una de les disciplines de la filosofia, l'ètica, i la seva relació amb la moral. Haig de dir que sempre m'ha interessat la filosofia, però soc un absolut neòfit i per això tot el que m'expliquen ho intento absorbir i retenir el més temps possible. 

M'ha semblat interessant l'explicació de com, al llarg de la història, es van separant de la filosofia les diferents especialitats que seran tractades per les diferents ciències que avui coneixem, deixant per a la filosofia el tracte d'aquelles disciplines que ningú se n'ha fet càrrec: la metafísica, l'estètica, la lògica...

Sovint parlem d'ètica i moral, i jo mateix ho posava en un mateix nivell. Avui se m'ha ensenyat la diferència entre una i altra i la seva interrelació. L'ètica és la reflexió filosòfica sobre les normes i les lleis que regulen la conducta de les persones, és a dir, sobre la moral. Es tracta d'una disciplina que avui citem freqüentment, dissortadament de manera negativa.

Al nostre país, sobretot arran del Procés per a l'autodeterminació de Catalunya, s'ha pogut constatar veritables problemes ètics en institucions, com els tribunals de justícia, que han posat en perill les bases de la democràcia de l'Estat. La interpretació interessada de les normes que ens hem procurat, ha servit per castigar d'una manera exagerada unes actituds que anaven contra la gran norma, la Constitució espanyola, que per alguns, sobretot els que hi varen votar en contra, ha esdevingut la sagrada escriptura inamovible, intocable.

Mentre parlàvem d'ètica i moral se'ns ha acabat el temps, i de ben segur que reprendrem la discussió la setmana vinent. Jo entretant pensava que seria bo eixamplar la conversa a moltes persones amb responsabilitat política i judicial, perquè s'adonessin que sense voler, o amb tota la intencionalitat, s'ha pervertit el veritable sentit de l'ètica. 

Segurament tenia raó el nostre professor quan ens comentava que molts postulats científics, dissimulats en la doctrina filosòfica de l'antiga Grècia, han resultat erronis. Al llarg de la història s'ha anat perfeccionant la teoria científica, nous descobriments han posat en evidència fets que en algun moment comportaven molts interrogants, però en tot cas el pensament filosòfic continua vigent i la seva doctrina ens fa obrir els ulls i ens explica moltes coses del nostre comportament humà.

Comiat a l'Andreu Majó

Ahir vàrem conèixer la mort de l'Andreu Majó, qui va ser alcalde d'Arenys de Munt en una llista independent que a nivell comarcal defensava ICV. Tot i que ambdós coneixíem el paper polític, en el meu cas de curta durada, la coneixença va venir més a partir del diàleg i debat, i d'unes sessions de filosofia que va impartir a través de l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran d'Arenys de Mar.

No vaig tenir moltes ocasions per parlar amb l'Andreu, però en totes elles vaig poder gaudir de la seva simpatia, amabilitat i senzillesa, però de fortes conviccions i molt temps donant-li voltes a les coses. 

L'Andreu era d'aquelles persones que pensaries que no pot tenir enemics, que és impossible, la qual cosa de ben segur no era certa pel simple fet d'haver dedicat uns quants anys a la política i haver pres decisions importants com alcalde del municipi veí.

Estic segur que a l'Andreu se l'ha estimat moltíssima gent i que molts hem plorat la seva mort, i ens ha tingut preocupats durant molt temps amb la seva lluita contra la malaltia que finalment l'ha vençut. 

La seva mort ha coincidit amb un desgraciat accident d'un jove de si fa o no fa l'edat del meu fill, en una baixada amb esquís a Andorra. Un jove que es troba a cures intensives i que desitjo de tot cor que superi aviat la situació i es pugui recuperar, per ell, que té molts anys per endavant, i per la seva mare, la Mireia, que és una gran persona, que només fa el bé i estima, i es fa estimar. Ni la Mireia ni el seu fill es mereixien aquesta desgràcia i és per això que prego perquè tingui un final feliç i quedi tot plegat en una anècdota, difícil d'esborrar, però finalment superada. Adéu Andreu! Ànims Mireia!

Ha mort un patriota

Arenys de Mar està de dol per la mort d'un lluitador, un home vital, una persona que no ha escatimat esforços per aprendre i donar-ho a conèixer. Autodidacte, observador i savi. Joan Bibolas ha lluitat tota la seva vida per ampliar els seus coneixements en nombroses disciplines, des de l'enginyeria, la cultura, la història, el pensament, els idiomes, la filosofia. Amb en Joan Bibolas sempre aprenies alguna cosa. 

Fins que les seves forces li ho han permès, en Joan ha estat present en tots els actes socials i culturals de la vila, però no com un simple espectador, sinó participant-hi activament i aportant els seus coneixements.

Sempre he considerat en Joan Bibolas, una persona amb molt de caràcter, de fortes conviccions, però al mateix temps una persona super amable, que sabia escoltar, encara que et pogués donar mil lliçons del tema que estaves tractant. 

En Joan Bibolas ha estat un sobiranista convençut, que hem trobat al capdavant en totes les etapes de la història de Catalunya, des de l'autonomista fins a l'actual amb el procés per a la independència. I ha estat generós, sense demanar res a canvi, amb total gratitud.

Al costat, en Joan ha tingut una gran dona, la Rosa, que l'ha estimat, l'ha acompanyat i li ha donat suport, i que ha fet possible que l'activitat d'en Joan fos tan enèrgica, constant i valuosa per a totes les persones amb qui ha compartit coneixement i lleure. Gràcies Joan per haver-te conegut. 

Què entén per consens el president Rajoy?

Avui llegia que el president Rajoy no està obert a modificar la Constitució sempre i quan hi hagi el consens de l'any 1978. Jo em pregunto què entén per consens el senyor Rajoy i tota la gent del PP. Si ens fixem en la seva manera de fer, consens vol dir fer allò que el PP vol. El principal problema del nostre país és que no tenim entesa la cultura del pacte i el consens. Només ens sabem moure amb majories absolutes. Quan aquestes no hi són, tot trontolla.

En aquesta legislatura, de majoria absoluta del PP, ja veiem com s'aproven les lleis. A la seva manera d'entendre la democràcia, tenen absoluta llibertat de fer el que vulguin, sense justificar res ni escoltar a ningú. Amb aquesta filosofia, se'm fa molt difícil pensar que el consens que interpreta Rajoy sigui realment un consens com entén qualsevol persona de base sòlida demòcrata.

Afegit al problema de les majories, l'Estat espanyol ha conreat un terreny molt agressiu i contrari a Catalunya, que de ben segur hi hem ajudat molt des d'aquí, però no per això hem d'acceptar que tingui justificació. Dir que Catalunya vol separar-se d'Espanya perquè és una nació rica, com hem escoltat, vol dir no entendre res. És cert que el factor econòmic té la seva incidència, però més aviat es tracta d'actitud, història, cultura i llengua.

Actitud emprenedora i menys depenent de la subvenció, tot i que Déu n'hi do on hem anat a parar. Història que ens ha portat a ser el que som i volem continuar sent, ni millors ni pitjors, sinó simplement diferents. Cultura, que tot i l'agressió soferta per les decisions governamentals, manté la seva manera de ser i les seves fites que l'han conduit fins aquí. Llengua, com a element diferencial, defensada durant molts anys, per l'atac visceral de la dictadura, que ha recuperat força sota les urpes del ministre Wert a l'empara del govern del PP.

Ho veig difícil, encara que m'agradaria pensar que és possible canviar la Constitució, per continuar junts un mateix camí, sense que ningú trepitgi a ningú. Repeteixo que ho veig difícil, per no dir impossible. Les últimes decisions del govern del PP són totalment agressives per a Catalunya, i se'm fa molt difícil pensar que tot pot canviar, d'un dia per l'altre. Digueu-me mal pensat.