L'espontaneïtat que ens traeix

Avui tenia intenció de parlar de la pluja que tant anhelem i que sembla que arribarà, encara que potser no amb la quantitat que caldria, i amb el perill que acabi fent mal. Aquest estiu vaig passejar-me pel nord del continent i, malgrat que es veia més sec que altres vegades, la riquesa de l'aigua era present i només tenies al cap la manca d'aigua de casa nostra. Ahir vaig fer una escapada a la vall de Núria i també vaig veure que no a tot arreu tenim els mateixos problemes de sequera. De ben segur que hi plou menys que abans, però l'aigua hi és present, i segur que aquests dies hi caurà una bona pluja.

Deia al començament que volia parlar de la pluja, i de fet ho estic fent, però no vull oblidar-me del cas més mediàtic d'aquests dies, com és el comportament del president de la Federació Espanyola de Futbol, però també de tots els seus aliats, amics i coneguts, i de moltes persones i entitats que no han estat a l'alçada que calia esperar i desitjar.

No parlaré tant del senyor Rubiales, que ja ho vaig fer i crec que va quedar prou clar, sinó d'aquelles persones que han reaccionat a favor d'ell, o bé aquelles que han mig callat i només ara, quan sembla que el futur del senyor Rubiales és lluny de la Federació, comencen a dir alguna cosa per desmarcar-se'n i quedar bé. Però ja és tard.

L'espontaneïtat és a vegades perillosa, però té la virtut de ser sincera. Davant d'uns fets deplorables, només aquelles persones que es varen escandalitzar i reclamar responsabilitats poden quedar lliures de culpa. La resta, no per acció, però sí per omissió, són culpables d'una xacra massa estesa a casa nostra. El masclisme i la grolleria són dues taques que embruten a molta gent i a la nostra societat en general. 

És cert que són molts anys d'haver mamat una cultura masclista i haver-nos deixat portar per la grolleria i vulgaritat, però ja vindria essent hora de canviar el xip i comportar-nos com a persones civilitzades. És difícil amagar els sentiments davant de moments d'emoció, i acostumem a ensenyar el pitjor de nosaltres sense excusa. Són aquests moments els que descobreixen la veritat de les persones. És molt fàcil preparar una exposició, una manifestació, unes declaracions, però no ho és tant d'actuar correctament quan al fons hi ha un mala educació i poc sentit de l'honor i el respecte cap a les altres persones.

Hi ha persones del món de l'esport que caldria que fessin una reflexió davant del fet que comentem, però sobretot davant la seva reacció espontània que, com he dit al començament, no està a l'alçada de la representativitat que exerceixen. Potser també ells haurien de fer un pas al costat i deixar que d'altres, amb més educació i respecte, es posin a dirigir les institucions esportives del nostre país.

Nit de reis, nit de naps i cols

Un any més i estem a les portes de la nit de reis, la nit de les il·lusions dels més petits, i també dels seus pares, que només esperen veure les cares dels seus fills quan es trobin davant dels obsequis i comencin a obrir els paquets.

A Arenys la nit també és una nit especial per als nostres adolescents. La tradició ha fet que el jovent pengi naps i cols als balcons de la vila, i els més inspirats hi acompanyin algun vers, picant o amorós. Una tradició que tothom la viu a la seva manera, però que hi ha encara qui treballa perquè no es perdi i sigui plaent.

També és una nit de reivindicacions diverses, amb un pes polític, però sobretot, els darrers anys, amb molta força de les nostres joves que encara són víctimes del masclisme predominant a la nostra societat.

La mainada sortirà a rebre els reis mags, amb la il·lusió d'aconseguir alguns dels seus somnis, i que per això han escrit la carta. La generositat d'uns quants farà possible que famílies amb problemes econòmics també puguin veure somriure els seus fills. Aquest voluntarisme és important i trenca una llança a favor d'un món massa egoista i poc altruista.

No tothom veu bé una cosa ni l'altra. Cada vegada hi ha més gent que qüestiona la idoneïtat d'enredar els nostres infants amb el somni dels reis mags. Tampoc hi ha qui consideri la festa dels naps i cols una bona tradició, hi veu incivisme i grolleria. Hi ha d'haver gent per a tot, però el més important és veure en totes les nostres accions i tradicions, la bona voluntat, les ganes de fer feliç els altres, i si això es fa amb tocs reivindicatius, tampoc no fa cap mal. A vegades ens cal rebre alguna sotragada per adonar-nos que potser no ho estem fent prou bé.

Desitjo que fets reprovables que han passat en nits com aquesta, ara ja fa uns quants anys, no es tornin a repetir, i confio en els joves d'avui, que tenen ganes de mantenir aquesta tradició i gaudir de la festa. Hi ha prou circumstàncies adverses com per no desitjar passar-ho bé tots plegats, encara que sigui a base d'il·lusions innocents. Que tinguem tots una bona nit i que el nostre despertar sigui amable i feliç!

L'autocensura és viva

A l'entrevista a Carles Sans, al diari ARA, es fa palès un canvi en la manera que té l'audiència d'acceptar la sàtira, que obliga als protagonistes a autocensurar-se per no complicar-se la vida. Avui ens trobem que qualsevol comentari passa per la censura de polítics, jutges i societat civil, i fa més difícil que els artistes es puguin manifestar.

Si analitzem què passava fa uns anys estarem d'acord amb l'opinió d'en Carles Sans. Hi ha discursos que avui no s'acceptarien i en canvi, quan es varen produir, feien gràcia i els aplaudíem. La pregunta que em faig és si ens trobem en una situació millor o pitjor que abans.

L'autocensura no és bona perquè limita l'originalitat i l'espontaneïtat, però és cert que no es pot dir qualsevol cosa i cal pensar-ho una mica, sobretot si el que vas a dir pot ferir un col·lectiu determinat. Què passava abans? Ho acceptàvem tot? Permetíem riure'ns de tothom i tot?

La grolleria és inacceptable, per decència i bon gust, però enriure's del mort i de qui el vetlla no hauria de comportar cap sanció, ni haver de passar per davant de cap jutge, encara que es mofin d'un rei o un president de govern. En aquests moments, però, tenim rapers a la presó o a l'exili. Un senyal que al nostre país no acaba de funcionar.