Contra el feixisme i la intolerància

Ahir vàrem recordar Guillem Agulló en el trenta-unè aniversari del seu assassinat. L'acte, emotiu, senzill, però contundent, va servir per denunciar una vegada més l'actuació de l'extrema dreta, en uns moments delicats per l'auge experimentat arreu, i d'una manera especial al País Valencià.

    La CUP d'Arenys de Mar va sumar-se a totes les entitats i moviments ciutadans que arreu dels Països Catalans han volgut fer memòria, un any més, d'uns fets que no varen tenir la sentència que calia esperar. Malauradament a casa nostra els delictes de l'extrema dreta quan no queden impunes les condemnes són lleus, mentre s'acusa de terrorisme simples manifestacions en defensa del dret d'expressió i dels ideals democràtics d'un poble que ha vist amenaçada la seva llengua, la seva cultura, la seva singularitat.

    L'acte va tenir lloc en un espai central de la nostra vila que sortosament no s'ha convertit en un gran aparcament, com passa a bona part de l'eix principal, la nostra Riera. Un espai on cada vegada s'hi concentren més activitats lúdiques i que necessita una adequació i millores, i que des de la CUP es vol demanar que es bategi amb el nom del jove militant independentista valencià de qui ahir recordàvem la seva injusta mort.

    El manifest pronunciat per la nostra regidora Pat Sillah, deixava constància d'una realitat que no se'ns fa tan estranya, vist tot el que ha estat passant els darrers mesos, que lluny de ser una excepció, compta amb el suport mimètic de l'evolució política i social d'Europa i del món occidental en general. 

    És bo que el record de la figura de Guillem Agulló es mantingui en el temps, no sé si per evitar situacions semblants en el futur, veient com van les coses, però com a mínim perquè ens uneixi en la crítica i la lluita contra la repressió que ataca les nostres llibertats i els nostres drets fonamentals. Hem de deixar constància de l'arbitrarietat de les decisions polítiques i judicials, que s'allunyen de la necessària imparcialitat i respecte a la diversitat. L'exemple d'Agulló ens ha de servir per agafar forces i no defallir en aquesta tasca que malauradament perdurarà en el temps. 

PP i Vox, els defensors del valencià

La hipocresia és una malaltia comú que afecta a molta gent, i en política hi té el camp abonat. Llegint la premsa no hi ha dia que no hi trobis algun exemple notable, però malgrat això la vida continua i ningú en fa escarafalls.

L'extrema dreta espanyola, que s'ha instaurat amb força al País Valencià i a les Illes Balears sempre ha menystingut la llengua no castellana, i ha fet el possible per retornar a l'època franquista quan només era permès expressar-se en castellà. Ho ha procurat posant tota mena d'obstacles a la llengua pròpia dels Països Catalans, canviant, quan han governat, totes les lleis de protecció del català, eliminant qualsevol tràmit que tingués en compte la diversitat lingüística, no només en el passat, sinó també ara que han recuperat el govern autònom.

En el moment, però, que la nova presidenta del Congrés de Diputats, pressionada pel pacte amb els partits independentistes catalans, ha declarat que permetrà l'ús del català a les sessions de la institució, han sortit els patriotes defensors del valencià, una llengua que ni utilitzen, ni estimen, però que agafen per diferenciar-se dels antipàtics catalans.

Perquè aquesta és la raó única de tot plegat: rebutjar qualsevol concepte que pugui fer entendre i suposar que Catalunya i la resta de Països Catalans parlem una mateixa llengua. Per a l'extrema dreta, i molts simpatitzants socialistes espanyols, el català és el gran enemic, no només d'Espanya, sinó especialment del País Valencià i també les Balears.

Sembla ser que per tranquil·litzar la situació es voldrà denominar la llengua com a català-valencià, i d'aquesta manera dissimular-ho. És absurd, però és una manera clara de deixar en evidència la hipocresia de PP i Vox, i molta altra gent, que ara surtin a defensar el valencià, com si fos cosa de sempre.

M'imagino que nosaltres, els habitants del Principat, tampoc hem estat sempre encertats a l'hora de parlar de la cultura i la llengua dels Països Catalans, i probablement n'hauríem de treure conclusions per millorar les nostres relacions. Això no treu, però, que puguem denunciar aquesta hipocresia tan fastigosa d'uns partits polítics i els seus representants, que continuen pensant de manera autoritària, sense respectar la diversitat de tot tipus, en aquest cas, la diversitat lingüística.

Neguen l’ús del català entre els països catalans

Una vegada més queda demostrat que a l'Estat espanyol li molesta més un català que un basc. Li molesta més que existeixi una cultura i una llengua catalana que no pas una banda armada. Queda demostrat amb tot el conjunt de declaracions i actuacions contra Catalunya i el català. No poden amb la seva ànima i no ho poden amagar.

La darrera notícia és la declaració de l'advocacia de l'Estat que el govern valencià no es pot adreçar al govern català i el balear, en català, sinó que ho ha de fer en castellà. No és només un atac a la llibertat d'emprar la llengua pròpia, sinó que al mateix temps és una absurditat. Oportunament la Generalitat valenciana ha respòs que continuaran fent-ho en català. Com ha de ser!

El govern socialista espanyol torna a insistir en voler ser més papista que el PP. Sembla que lluitin per veure qui és més agressiu contra Catalunya, i en aquest cas, els països catalans. Mentre manifestin l'odi contra el fet diferencial català, ens tindran a l'altre costat i amb més ganes que mai de fotre el camp. 

Avui llegia que el ministre Borrell, que és català per accident, està treballant fort a l'exterior per demostrar que Espanya és un país demòcrata, preparant-se contra els efectes de la sentència condemnatòria als nostres presos polítics. No s'adona que és una feina efímera, que de seguida es veu el llautó. És cert que ens obliga a fer-nos-hi més, però simplement hem de demostrar allò que som, allò que volem i la democràcia que estimem i posem per davant de tot, també de les lleis, que no són dogma de fe.

Una festa de Sant Joan diferent

Mig dissimulat en un cap de setmana de juny, hem celebrat la festa dels Països Catalans, la festa de Sant Joan, més d'incògnita que de costum. Acostumats amb els ponts o aqüeductes, el fet de caure en diumenge ens ha passat més desapercebuda, malgrat els actes que són tradicionals amb l'arribada de la flama del Canigó com a punt àlgid.

La festa de Sant Joan és la porta d'entrada a l'estiu i a tot el que representa. Des d'un punt de vista festiu, a tot el conjunt d'actes que celebrem al carrer, amb revetlles, festa major i vot de vila, en el cas d'Arenys. Acostuma a passar, que venim d'un període més o menys llarg de mal temps i de fer més vida casolana, i comencem a sortir al carrer per celebrar amb els amics i coneguts, diferents actes festius.

Enguany, però, la festa de Sant Joan ha vingut precedida per uns actes que no són habituals. Des de fa molts mesos la vida al carrer és més activa per tots els moviments i conseqüències del procés independentista. Fa molts mesos, massa mesos, que sortim a denunciar l'empresonament d'unes persones que encara no han estat jutjades i que són a la presó com a venjança per la derrota del dia 1 d'octubre passat.

La incapacitat del govern de l'estat espanyol, amb totes les seves forces polítiques i judicials al costat, d'evitar la celebració del referèndum, va provocar que de manera barroera i forçada, s'empresonessin unes persones acusades de violència quan ha quedat palesa la seva actuació pacífica en la reivindicació del dret a decidir.

Aquesta necessitat de sortir al carrer a denunciar la situació en què viuen els nostres presos polítics, ha fet que la festa de Sant Joan no hagi estat, enguany, la primera sortida massiva al carrer amb un únic objectiu.