La fama no t'ho permet tot!

No tinc el gust de conèixer el senyor Timothée Chalamet, actor de cinema que està a punt de rebre l'Òscar a millor actor protagonista. Reconec que en qüestió de cinema estic molt al marge i això tampoc no és bo. Després de les seves declaracions sobre el ballet i l'òpera haig de dir que no tinc gens d'interès de conèixer-lo. Potser va ser un mal moment, però en tot cas quan dius segons què quedes en evidència i a mi, persones amb aquesta manera de pensar tan irreflexiva no m'interessen.

L'esmentat actor va afirmar que no volia actuar en el món de l'òpera o el ballet, dues arts moribundes, segons ell, amb l'afegitó: "Ei!, mantingueu-ho viu, encara que a ningú li importi, ja". No cal dir que la reacció de les persones d'aquests sectors han reaccionat criticant l'actor i manifestant el seu desacord.

Haig de dir que no soc gaire aficionat a l'òpera i al ballet, però mai se m'acudiria criticar-les i afirmar que ja no tenen vida. Valoro molt totes les persones que treballen i creen dins del món de l'òpera i el ballet, amb aportacions fantàstiques, i penso que s'ha de ser molt vulgar o no rodar fi, per fer aquestes afirmacions, sobretot una persona que es deu al públic i el necessita per al seu èxit personal i professional.

M'imagino que si és un candidat a un Òscar serà perquè ha fet prou mèrits per merèixer-ho, i no em disgustarà gens que l'obtingui. Cadascú lluita per allò en què creu, però seria desitjable que no es caigués en l'error de pensar que només allò nostre té sentit i vida, i que la resta s'aguanta pels pèls.

Unes declaracions desafortunades que suposo voldrà rectificar, tret que sigui prou superb i pretensiós per anar pel món amb aquest discurs i menyspreu pels altres. 

Val més caure en gràcia que ser graciós!

No sé per què m'ha vingut al cap aquesta frase quan pensava amb en Plácido Domingo i en Julio Iglesias. Segurament ho hauria d'enfocar diferent i arribar a la conclusió que els partits polítics, que són l'eina per fer rotllar l'engranatge de la democràcia representativa han assolit una força desproporcionada en àmbits que n'haurien d'estar al marge, un d'ells el judicial, però no només aquest.

Aquests dies llegíem les acusacions d'unes persones d'haver estat maltractades pel cantant Julio Iglesias i que probablement el portarà a judici, i no fa pas tant de temps que el protagonista d'històries semblants, em refereixo a maltractament a les dones, era un altre cantant, en aquest cas el senyor Plácido Domingo.

Tot i els molts testimonis sobre el comportament del cantant d'òpera, al final no va passar res, i el que és pitjor, encara va rebre aplaudiments i suport del públic, com si es tractés d'una víctima i no pas del presumpte violador.

M'imagino que una cosa semblant passarà amb Julio Iglesias. No hi ha res com tenir poder i fama i, sobretot, tenir el suport de partits polítics que ens han governat i ho tornaran a fer. És per això que comentava que els partits polítics actuen més enllà de la política i creen una xarxa d'autoprotecció encara que això representi menystenir possibles víctimes d'un abús de poder.

Mentre permetem que els poderosos puguin fer el que els plagui i encara els hi riem les gràcies, existirà gent oprimida i indefensa que ningú els farà cas, ni tan sols els tribunals de justícia. No podem avançar-nos als esdeveniments ni acusar sense proves suficients als presumptes assetjadors i abusadors, però una vegada demostrats els fets no hi pot haver cap excusa, i encara menys els diners i la fama, que els estalviï la pena. 

Si volem un món just, hem d'aplicar la justícia a tothom per igual, encara que ens hagin donat suport en campanya electoral o formin part d'un grup de persones selectes que es fan mirar. No podem caure en el parany de deixar-nos enlluernar per l'èxit, que no sempre és sinònim de bon comportament.

Fama, educació i intel·ligència

Aquests dies, arran de la victòria de l'equip espanyol a l'Eurocopa s'han sentit comentaris patriòtics que a mi m'avergonyeixen. Quan ets fora del país costa molt de fer entendre que a tu no et va res això de la selecció espanyola, i encara menys tots els comentaris fanàtics i fora de lloc que has d'escoltar. En situacions com aquestes es reafirma el meu sentiment catalanista.

He llegit molt poca cosa de tot el que s'ha dit, i per tant no puc fer una anàlisi exhaustiva de la situació, però sí que m'han arribat proclames nacionalistes, en defensa de Gibraltar espanyol, i sembla que un tal Carvajal es va passar molt amb les seves declaracions. Només vaig poder llegir uns comentaris d'admiració com a jugador, desconec el seu nivell, però decebedors com a persona.

Perquè algunes persones es creuen que en ser famós ja pots dir el que vols, i fins i tot hi ha qui creu que els declarants tenen molta raó. Desconeixen que la fama, l'educació i la intel·ligència no sempre van de bracet, i en el món del futbol, és ben clara aquesta divergència, la qual cosa no vol dir que tots els futbolistes siguin uns ignorants.

Sap greu que segons quines imatges i paraules quedin registrades i serveixin per identificar-nos. És llavors quan has de fer l'esforç de separar les coses, i intentar fer entendre que a tot arreu hi ha de tot, i molt.

No ens creguem que nosaltres som millors, però és evident que en qüestió de patriotisme tenim moltes diferències. I aquí rau la importància de no deixar-se portar ni per tòpics ni per generalitzacions, que no són mai bones. Tampoc els catalans ens hem de creure que anem junts i que ens trobem en una bassa d'oli. Més d'una vegada ens pugen els colors a la cara.

La conclusió és que cadascú de nosaltres tenim prou feina per demostrar allò que som i sentim. No cal anar de prepotents, però sí que ens haurem d'avergonyir sovint de segons quins comentaris. Ni la selecció, ni els seus jugadors em representen. Ja s'ho faran. 

La vicepresidenta que no estima els catalans

Alguns diaris s'han fet ressò d'unes declaracions de qui serà la vicepresidenta d'Argentina, la senyora Victoria Villarruel afirmant que és molt millor Madrid que no pas Barcelona, perquè allà no hi ha catalans. De fet, estem molt acostumats que personatges d'arreu ens estimin d'aquesta manera, però això no només ve de la mà de persones foranes, sinó que tenim molts catalans que també ens dediquen floretes d'aquestes. En el món de la faràndula hem escoltat les paraules d'Albert Boadella, i també de José Corbacho.

No soc ningú per començar cap campanya en contra de ningú, perquè tothom és lliure de pensar i actuar com millor li plagui, i probablement és millor no fer cas de segons quins comentaris, que de fet ja es desmereixen per ells mateixos, i deixen al seu lloc els seus protagonistes. Sí, però, que m'estranya que els catalans siguem tan mesells, i que a sobre que ens insultin encara els hi riguem les gràcies.

A Corbacho, que li agrada molt Barcelona, però no els barcelonins, el pots entendre perquè sembla que no té l'èxit que havia tingut, i ha hagut d'anar a Madrid a guanyar-se la vida. És una cosa molt normal que si uns et paguen per la feina els hi estiguis agraït, i que els prefereixis als altres, a aquells que sembla que t'han deixat una mica de banda. Ja sabem que això de la fama és una mica efímera, i només uns pocs privilegiats són tan potents que la mantenen durant tota la seva vida.

Tornant amb la vicepresidenta d'Argentina, tampoc és cap insult veient quin és el seu tarannà, i les seves simpaties. Es manifesta com una entusiasta de Vox, i aquí sí que ja marca força diferències, tot i que el partit té votants i simpatitzants a casa nostra. No sé si també ens odien tant, o s'odien a ells mateixos, en tant que catalans, a no ser que no s'ho considerin, més enllà d'un accident en el moment de néixer o venir a guanyar-se les garrofes.

En el fons de tot, és una manca de respecte als altres, als que no pensen com tu, als que potser en un moment donat han estat crítics amb tu o amb tot allò en que tu creus. Si no som capaços de respectar la diversitat i saber-hi viure, és un problema nostre, i no dels altres, encara que al final hi sortim tots perdent.

Desitjo tota la sort del món als argentins que han decidit trencar amb el passat i optar per una nova força política, que fa una mica de basarda, però sembla ser que volen el bé de tothom. A mi no m'agradaria que els seus amics de Vox fossin els que marquessin la política del meu país, però ells ho ha patit fins ara, i potser no tenien cap altre remei que optar per un canvi total. Que tinguin molta sort!

Xavi Hernández s'equivoca de nou

Una vegada més, Xavi Hernández l'ha pifiat. El concepte que té de les coses, més enllà del futbol, sembla que no és gaire apropiat, si més no xoca amb la mentalitat de molts de nosaltres. Probablement l'error que cometem sovint és que creiem que les persones que destaquen en alguna cosa, com pot ser el futbol, necessàriament són persones amb qui ens podem emmirallar, però després descobrim que també hi ha misèria.

La reacció sobre la conducta de Dani Alves, que no va ser espontània, no ha estat gens encertada, com tampoc ho varen ser les seves manifestacions sobre Qatar o Aràbia Saudita. Deixa molt que desitjar la seva opinió sobre la democràcia i el funcionament autoritari d'aquells països, i ara tampoc el deixa bé parlar de la manera que ho ha fet, referint-se a Dani Alves.

Jo no començaré a malparlar de Dani Alves, perquè no conec els fets, ni soc ningú per jutjar els altres, i puc entendre que Xavi Hernández, per la relació que ha tingut amb el jugador, hagi pogut quedar sorprès, però això no treu que a l'hora de parlar-ne públicament, hauria de tenir en compte totes les parts. Si vol parlar del jugador, també ho hauria de fer de la presumpta víctima de les agressions sexuals.

Si és capaç de posar-se a la pell del jugador, que ha estat empresonat acusat d'haver agredit una noia, també fora bo que es posés a la pell de la persona agredida i entengués que a la vida no es pot anar pel món agredint a la gent, i encara menys aprofitant-se de la fama i el reconeixement per menystenir els altres.

Suposo que Xavi Hernández ha estat un molt bon jugador, i probablement podrà acabar sent un bon entrenador, però jo li recomanaria que fos més humil i discret, i en temes que potser no domina tant, deixés d'opinar tan alegrament, a no ser que accepti que la gent l'acabi definint com una persona poc sensible, i defensora de la repressió, ja sigui política o sexual. Crec que en Xavi Hernández s'ha equivocat i convindria que es disculpés. Potser la seva empresa, que tampoc queda gaire ben parada, li ho hauria d'aconsellar.

El distanciament de la ciutadania, per Collboni

Collboni retreu a Mas que no s'adoni que la veritable desconnexió es troba entre el govern i els ciutadans. I aquest és realment un problema que ha provocat la desafecció famosa de què parlava fa temps el president Montilla quan es dirigia al president Zapatero. 

Tenen raó en dir que hi ha desconnexió i falta de transparència i, per tant, desconfiança dels catalans en vers les institucions, i en vers els partits polítics també. I d'això n'hauria d'estar molt al cas el mateix Collboni, doncs, que jo sàpiga, és això el que més mal ha fet al PSC i per això els va tan malament elecció rere elecció. Trenta anys a l'alcaldia de Barcelona i el darrer sondeig els dóna tan sols cinc regidors.

És per això que els nostres polítics haurien de parlar menys i treballar més. Si veuen que el president Mas i CIU no ens tenen en compte, el que haurien de fer és demostrar que ells sí que compten amb nosaltres i deixar de criticar, si més no fins que no ho practiquin.

El PSC, que em sap greu que estigui on està, no té cap legitimitat per criticar els altres partits de poca sintonia amb els ciutadans, perquè han tingut prou ocasions per governar i el resultat no cal que us l'expliqui.

A nivell local, a Arenys, el PSC és el que més ha fet per tenir en compte els vilatans, encara que hi hagi altres partits que s'emportin la fama. I ho dic amb ple coneixement de causa. Ara cal confiar en la CUP que sembla ser que ho té molt clar, si més no el recent nomenat alcaldable a les eleccions del mes de maig i actual regidor.

Un bon resultat de la CUP a Arenys, amb companyia d'altres regidors i regidores que potser hi poden fer alguna cosa més que el que han fet fins ara, potser sí que podem veure-hi un canvi. La transparència ens l'ha de donar la nova llei 19/2014 de transparència, accés a la informació i bon govern, però els regidors i regidores hi han de posar de la seva part i nosaltres els ho hem d'exigir.