Dolor i ràbia pel tràgic accident d'aquest matí

Avui ens hem despertat amb una tràgica notícia que ha ocorregut a la nostra vila. Un accident mortal a la carretera nacional, al mig d'Arenys de Mar, davant de l'estació de tren de Rodalies. Un conductor que anava begut ha envestit un motociclista que ha mort a resultes del cop. El conductor ha estat detingut acusat d'homicidi imprudent, però el motorista és mort, i la seva família l'ha perdut per culpa d'una persona que alguns titllaríem d'assassí.

Tots, quan conduïm un vehicle, tenim el risc de perdre el control i fer alguna maniobra que pot resultar tràgica. És el risc que assumim quan ens posem a la carretera. Pot ser culpa nostra o bé de l'altre, i les conseqüències poden ser fatals, com ha estat el cas d'avui a Arenys de Mar.

El risc l'hem d'assumir, i per això hem d'estar sempre molt atents a tot el que fem, i a tot el que els altres conductors puguin estar fent. No podem abaixar la guàrdia i hem de posar-hi tots els cinc sentits. No podem conduir distrets i pensant en altres coses, encara que el recorregut el coneguem de memòria. Dit això, però, no trobo cap justificació quan la persona que condueix un vehicle no està serè, sinó que ha begut i va drogat i, per tant, no és conscient del que està fent, posant en risc la seva vida i la dels altres.

Em fa molta ràbia i m'haig de contenir per no dir tot el que penso en situacions com les d'avui al matí. No puc entendre ni accepto que hi hagi tantes persones que siguin inconscients i assassins en potència, quan es posen al davant del volant sense tenir totes les seves facultats per fer front a qualsevol incidència, ja sigui pròpia o d'altres conductors.

Aquest matí hem patit una estona perquè a la mateixa hora el nostre fill sortia amb moto cap a la feina. Fins que no hem pogut parlar amb ell, les nostres pulsacions anaven disparades. Sortosament no hem estat nosaltres la família afectada, però n'hi ha hagut una altra que sí. Una família que recordarà sempre la data d'avui, com a tràgica per la pèrdua del seu ésser estimat. Una família a qui no se li ha donat cap opció per evitar la tragèdia. Una tragèdia provocada per un inconscient que haurà de pagar el delicte la resta de la seva vida, perquè ell haurà estat el causant de la mort del malaurat motorista. 

Vull manifestar el meu dol i ràbia pel succés d'aquest matí, i demanar que siguem tots plegats més conscients de la nostra responsabilitat quan agafem un vehicle. No podem jugar amb la nostra vida i amb la dels altres. El dolor que podem arribar a causar és immens i, a vegades, com avui, impossible de reparar.

Trobar-se malament

La meva reflexió va encaminada a parlar de la salut i del trobar-se malament. Voldria recordar les persones que pateixen dolor, encara que sigui puntual, i que no els permet fer una vida normal. I això ho faig perquè avui he experimentat un malestar durant un parell d'hores, que m'ha tingut preocupat, amb moltes ganes d'arribar a casa i estirar-me al llit.

No ha tingut més importància que un malestar per alguna cosa que he menjat per dinar i que no se m'ha posat bé, però aquesta petita cosa m'ha seperat de tot el que passava al meu entorn, amb moltes ganes de no saber ni entendre res. Potser és per això que, malgrat ja ha passat el pitjor, no tinc ganes de comentar algunes de les notícies importants que avui apareixien als diaris.

Quan passeges pel carrer i et creues amb altres persones, te les mires i penses qui sap com es troben, si tenen algun dolor que els preocupa, alguna malaltia més o menys greu que han de superar. A vegades ens pensem que nosaltres patim això o allò, i que els altres viuen tranquils sense problemes, però desconeixes la seva realitat.

Procurar relativitzar les coses és una bona medicina. Sempre hi ha un pitjor, i si es tracta d'una mala estona, pots estar-ne content. La ment hi té molt a dir. Demà, segur que serà millor dia.

Tamara absolta

Avui hem llegit que l'activista Tamara ha estat absolta. Llavors tot el tràngol que ha patit en què queda? Com se li treu tot el sofriment i càstig rebut? Algú em pot explicar per què pot passar això? Ha estat acusada inicialment i presa, perquè al final li diguin que no té culpa. Voleu dir que no es podrien fer d'una altra manera les coses?

Llegim a vegades que deixen anar presos, després de molts anys de captiveri, reconeixent que són innocents i que per no sé quina raó varen ser acusats erròniament. Algú els ho pot compensar? Hi ha alguna manera de compensar aquests errors?

Alguns casos són exactament errors, però a casa nostra descobrim que no són errors, sinó maliciosament confeccionats per escarmentar algú. La presumpció d'innocència no existeix per a qualsevol independentista, sinó tot el contrari. D'entrada és culpable, i el que cal buscar és la innocència. El món al revés.

Celebro que hagin absolt la Tamara, però em preocupa com ha anat tot plegat, i també les altres persones que hauran viscut casos semblants. Em dol i em repugna que hi hagi hagut intencionalitat a l'hora d'acusar una persona, simplement perquè allò que defensa no agrada. És molt perillós que la policia pugui prejutjar i enrajolar una persona que acabarà sent absolta, fins i tot per uns tribunals que tenen molt que desitjar, i que no brillen per la seva objectivitat.

Una institució que per a molts fa nosa

Cada vegada sabem més la veritat del que va passar i no ens serveix de res. En el cas de la corrupció del rei emèrit i els possibles vincles del rei Felip VI, anem coneixent nous episodis i fets que l'involucren en la corrupció, però sabem que no servirà per encausar ningú. Això més aviat provoca impotència i ràbia. A vegades penses que potser seria millor no saber-ho i continuar vivint enganyats, abans que indignats per no poder fer res per carregar-los les culpes.

A totes aquestes notícies s'hi ajunta la visita que els reis actuals estan fent a tot el país, i que aviat tocarà a Catalunya. No són ben rebuts per a moltes persones, però els hem d'aguantar. Ells ho fan com un deure i nosaltres ho vivim com una obligació. El millor seria, en les circumstàncies actuals, que es quedessin a casa i ho deixessin per a més endavant.

Hi ha qui veu en tot això el principi de la decadència, però jo, que en aquests temes sóc molt pessimista, penso que només es tracta d'un parèntesi negre de la institució reial, a l'espera de temps millors, sobretot aquells en què passen més desapercebuts. 

A tot això només faltava la coincidència de la celebració de l'aniversari, en números rodons, del Tribunal Constitucional, per acabar d'embolicar-ho tot i, per a molts, acabar de maleir la situació que estem patint. No es pot lloar un Tribunal com si es tractés d'alguna cosa sagrada quan depèn de la voluntat dels seus membres, que en cap cas garanteixen l'objectivitat en les seves decisions. Estem en mans d'un poder que té la lliçó ben apresa i que res els farà moure del camí traçat. El concepte de democràcia i respecte als drets humans és totalment ignorat per uns defensors de l'estatus quo, basat en la defensa a ultrança de la unitat d'Espanya.

Indignació davant la injustícia i la barbàrie

Com ja hem comentat moltes vegades, els continuats atemptats terroristes, sobretot a Síria i Iraq, fa que ens convertim en persones menys sensibles. Esdevé una rutina i fa més difícil posar-nos a la seva pell, experimentar el seu dolor i neguits per aquesta inestabilitat i inseguretat que no té fi.

És molt difícil parlar-ne sense indignar-te i queda clar que els ciutadans de peu són els grans damnificats per aquest injust repartiment del capital. No cal anar gaire lluny per adonar-te'n, però és cert que geogràficament podem determinar qui té més números per patir l'abús del poder.

A Espanya continuem indignant-nos per la immoralitat de molts polítics que no assumeixen mai les responsabilitats i, malgrat totes les conseqüències, continuen exercint càrrecs públics i cobrant alts salaris. Aquest és el problema de viure en un Estat on no es castiga la corrupció, sinó el dret d'expressió. ¿On són les accions denunciadores de la corrupció i els corruptes que tan predicaven des de C's? Han trigat molt poc temps per demostrar que tot era falç i que són com els seus amics del PP a qui varen donar el suport per governar igual que ho ha fet sempre. I el PSOE no està lliure de culpa. Amb aquest panorama, de qui ens hem de refiar?

Pels carrers de Varsòvia en la memòria d'ara fa setanta anys

Aquests quatre dies a Varsòvia m'han ajudat a entendre la facilitat en què ens creiem que som els millors del món. Ho critiquem dels nostres dirigents, però també ens ho hem d'aplicar a nosaltres mateixos. Com totes les ciutats, Varsòvia té els seus defectes, però també els seus encants, però el que més em crida l'atenció és com t'obren els ulls i la ment el veure la realitat i la compares amb la idea que te n'havies fet, o més que tot, que t'havien retratat.

No puc dir que m'hi hagi trobat com a casa, perquè no és cert, però sí que no m'hi he trobat estrany. Em fixava en les fesomies i pensava que les podia trobar a casa nostra. La moda, els costums, el bellugueig de la ciutat no diferia tant de les nostres. Sí, en canvi, he trobat una gran diferència, i ja ho vaig comentar ahir o abans d'ahir, que és la netedat dels carrers i places. No era pulcritud, perquè la ciutat té vida i també hi conviu gent incívica, però era neta. Es netejava i la gent ho respectava. No hi havia caguerades de gos, i això no només en els llocs cèntrics i més curiosos, sinó tampoc en barris com el de Praga, que té menys bona fama. 

A Arenys som bruts. Ni netegem bé, ni respectem la vila. Per què?

Ens queixem molt dels corruptes i ara de Jordi Pujol. Tenim raó per protestar contra les retallades mentre hi ha gent que s'embutxaca els diners o bé no els declara ni paga els impostos corresponents, però després tampoc ens apliquem els deures que tenim com a ciutadans, i un d'ells, que no hauria de ser tan difícil, és la netedat.

Una altra reflexió ha estat sobre el litigi entre jueus i palestins a Israel. Aquests dies he trepitjat el gueto de Varsòvia, on hi va patir i morir tanta gent pel fet de ser jueus. M'ha entristit llegir tot el que va passar allà per culpa dels nazis, que els russos no varen millorar, i després he pensat en Gaza. La crueltat dels atacs dels israelians contra la ciutat plena de gent, i he imaginat la duresa de viure allà en aquesta situació. La història ens mostra pàgines cruels de la vida, els homes i dones som incapaços d'aprendre de la història i dels nostres errors. Fins quan ha de durar aquesta guerra? Fins quan plorarem tantes morts absurdes? Com ho podem evitar?

Amb el papa Francesc arriba el reconeixement a Joan XXIII

Haig de confessar que, tot i la meva creença religiosa, això de les canonitzacions no em van, i les veig més com a farciment que res més, encara que accepto que pot ajudar en la fe a altres persones i per això ho respecto. El mateix que deia sobre les processons de Setmana Santa.

És per això que l'acte de demà, en si mateix, no em motiva especialment, però sí que em sap greu una cosa, i és que es posi en el mateix nivell els dos papes. No sé si heu llegit l'article "De sant, res de res", de Maureen Dowd, periodista premi Pulitzer, de The New York Times, amb traducció de Lídia Fernàndez Torrell, al diari ARA. Hi estic força d'acord.

El reconeixement a Joan XXIII li arriba tard, per culpa de la marxa enrere que els papes Joan Pau II i Benet XVI, sobretot el primer, varen ocasionar a l'Església Catòlica. El papa polonès va arribar amb un component de repressió molt fort, per tot el que va haver de patir la religió catòlica al seu país, i això va fer que s'abracés al conservadorisme extrem i evités qualsevol posició que li pogués comportar canvis difícils d'acceptar personalment. Un autoritarisme exagerat, permès per tot la Cúria romana i l'església en general.

Els que vàrem viure i creure en el Concili Vaticà II i en el seu artífex, ens va saber molt greu l'evolució posterior i va deixar moltes persones fora de l'Església. Amb l'arribada del papa Francesc ha brotat una certa esperança, potser més volguda que real, però amb ganes de recuperar tot el temps perdut.

Francesc no podia evitar la canonització de Joan Pau II, ni tampoc sé si aquesta hauria estat la seva intenció, però sí que ha volgut desencallar la del papa Joan XXIII. Al marge, doncs, de si creiem o ens agrada o no les canonitzacions, ens podem fixar en el reconeixement a la persona del papa Joan XXIII, i com a mal menor la de Joan Pau II. A fi al cap personatges prou reprovables del món mundial han rebut honors immerescuts i no ens hem esquinçat les vestidures.