De Felipe González, per aquí m'entra i per allà em surt

Em vaig llegir la carta que ens adreçava l'expresident Felipe González a través del diari El País. Se'n va fer prou ressò a les xarxes socials que calia saber què ens deia, quina solució ens donava que ens fes desistir de demanar la independència.

Potser no la vaig llegir prou bé, per la pressió mediàtica, perquè no m'acabava d'agradar tot allò que deia, però sobretot per l'estil i l'insult injustificat que es desprenia del global de la carta. Penso que, al marge de la meva opinió sobre la necessitat de ser independents o no, el senyor Felipe González no té cap legitimitat ni moralitat per escriure una carta com aquella, ni tan sols opinar sobre els catalans.

Segurament que en algun moment de la història el senyor Felipe González va representar una bona part de catalans en la seva gestió a Madrid, però ja fa molt temps que va esdevenir un impresentable i, una persona que no representa ningú més que a ell mateix, cobrant de tots nosaltres i oblidant el seu passat socialista.

Cadascú actua com vol, sempre i quan el seu comportament no sigui denigrant per als altres, i es guanyi la vida honradament i sense privilegis. Però al marge de la seva situació social i econòmica, tampoc té dret a utilitzar un llenguatge fals i acusador, banalitzant el nazisme com ho fa qualsevol extremista de dretes.

El senyor Felipe González fa molts anys que va perdre els papers, i tot allò que ens pugui dir, ha perdut qualsevol prestigi, i la seva repercussió és mínima. Qui lloa el seu escrit caldria que s'ho fes mirar. Només ho fa qui no té arguments prou sòlids per desfer els arguments dels independentistes. Com ja he dit moltes vegades, qui m'asseguri un procés federalitzant a Espanya tindria molts vots a favor, un d'ells el meu, però de moment no hi ha ningú que em demostri prou garanties d'assolir, encara que sigui a mitjà termini, una solució federal per Espanya. González no ens dóna cap solució, només que abaixem el cap i continuem tres-cents anys més sota la prepotència dels successius governs espanyols.

"Veneçuela, en estat crític", al dossier Planeta de l'ARA

Ahir em referia al dossier dels dissabtes del diari ARA, sense entrar a parlar del tema tractat aquest darrer cap de setmana, cosa que vull fer avui. El dossier Planeta d'aquesta setmana es preguntava "Què en queda del chavisme?".

Us haig de confessar que mentre el llegia pensava en la Teresa Forcades i em preguntava què hi havia anat a trobar a Veneçuela, però sobretot em preocupava com havia pogut ser enganyada tan descaradament. Potser una manca de visió de futur? Si fos així hauríem de témer sobre les seves prediccions per al nostre país.

Crec que el treball de l'ARA sobre Veneçuela és correcte i no li veig cap intencionalitat, ni política ni social. Penso que les notícies que ens arriben d'allà són prou evidents que aquella no és la manera de fer política, encara que sigui per sortir d'unes situacions de desigualtats infames.

No vull caure en la simplicitat de parlar de Podemos i posar-los al mateix calaix. Desconec quina ha estat la responsabilitat dels membres de Podemos que hi varen anar, ni tan sols si es tractava d'una estratègia política o simplement financera. El cas és que la situació de la població veneçolana, tal com ens la presenta l'ARA, no és gens agradable i mereix tot tipus de reflexions.

Pressuposant problemes internacionals i ingerències, no es pot governar un país a base de disposicions autoritàries i ofegant l'oposició, ja sigui política o mediàtica. Esclar que a casa nostra l'exemple del PP no és gaire gratificant, ni modèlic. Tenim uns ministres del PP nefastos i d'una perillositat extrema per a la democràcia del país.

Probablement amb la pèrdua de Chávez, Veneçuela ha rebut una gran sotragada davant la incapacitat manifesta de Maduro de continuar la seva política. Es tracta, però, només de carisma? Ha pres Maduro decisions que hagin provocat una situació caòtica difícilment esmenable?

Us aconsello la lectura del dossier Planeta perquè, de la mateixa manera que en el cas de l'Islam, de l'altra setmana, t'aporta informació, criteris i relat, que t'ajuden a fer-te una idea d'allò que a vegades només llegim entre titulars.

La nostra responsabilitat en la mort de 126 persones avui a Sanà

La mort d'almenys 126 persones a Sanà per l'atac d'Estat Islàmic a dues mesquites xiïtes és una nova tragèdia provocada per aquest grup terrorista que no respecta la vida de la població innocent, amb l'excusa d'instaurar un sistema polític radical i gens d'acord amb l'esperit i la lletra de l'Islam.

Ahir llegíem la notícia de l'atac a Tunis, amb la mort d'una vintena de persones, la majoria turistes, passavolants, en un dels països del Magrib més occidentalitzats, on va néixer la primavera àrab. Avui, a la capital de l'Iemen la xifra provisional de morts és de 126, unes víctimes que es trobaven pregant.

Aquesta magnitud de víctimes només l'entenem després d'haver viscut experiències en el nostre món. La repercussió mediàtica és més forta si els atacs es produeixen a casa nostra, com si el que pugui passar en un país del món islamista no tingui la mateixa importància, potser perquè la freqüència d'aquests atacs ens deixa a tots insensibles, ja no ens sorprèn.

Por, impotència i molta ràbia s'acumula en tots nosaltres, sense saber què hi podem fer. Es tracta d'una situació nova en què els espavilats de sempre encara no hi hem sabut trobar remei. Les desigualtats del món han estat una de les principals causes del desori, però també l'error de tancar-nos en nosaltres mateixos i oblidar-nos que no estem sols. El fanatisme religiós ha existit sempre, i les conseqüències han anat de la mà i de la força i capacitat destructiva de les armes del moment.

Algú com Bush, Aznar o Blair es creia que tenia la solució per mantenir a ratlla els malvats terroristes que gosaven encarar-se a les grans potències mundials. És impossible saber què hauria passat si en lloc de decidir atacar Iraq s'ho haguessin pensat dues vegades, però el que sí que sabem és que l'atac va ser un nyap i que ho estem pagant i no sabem fins on ens portarà. És per això que no suporto el fatxenda del senyor Aznar, el més proper a nosaltres, que ha estat incapaç de reconèixer que el seu exercici de xuleria i orgull ens ha perjudicat enormement.