Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poder executiu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poder executiu. Mostrar tots els missatges

dilluns, 30 de desembre del 2024

És el jutge l'autor dels missatges?

He llegit al diari ARA que el Poder Judicial investiga un jutge de Madrid per uns comentaris a la xarxa social X contra el president del govern espanyol i la seva esposa. Segons diu la notícia el perfil de la xarxa porta el nom d'aquest jutge, però no queda clar que sigui ell realment l'autor dels escrits. És evident que cal una investigació per saber si és el jutge qui difama el president Pedro Sánchez i senyora, o bé algú es fa passar per ell per comprometre'l. 

Avui tot és possible. Pot ser que un jutge insulti el president del govern, sabent que tenen tot el poder del món i que es creuen els amos d'aquest món tan polaritzat. També és possible que hi hagi una suplantació de l'autoria, en un món de xarxes socials plenes d'anònims i de hackers. La conclusió a què arribes és que no et pots creure res i, en tot cas, seguir els esdeveniments per veure si es troben proves que puguin assegurar que les coses són com diuen.

Al marge d'aquest cas concret, però aprofitant l'avinentesa, és necessari canviar la manera d'actuar i no permetre que els jutges actuïn segons la seva ideologia i preferències polítiques. La famosa separació de poders, sembla que només s'exigeixi al Poder executiu i al legislatiu, però en quedi al marge el Poder judicial. Tenim prou proves per assegurar que hi ha molts jutges, perquè no podem dir que ho siguin tots, que aprofiten el seu poder per revertir la voluntat de la ciutadania.

Els catalans ho tenim clar des de fa molts anys. Un exemple clar és l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar i ens el varen retallar. L'actual, el que ens regeix, no l'hem aprovat i no passa res. Aquest no és l'únic exemple. El més recent és la no aplicació de la llei d'amnistia, perquè no agrada als jutges. I podríem anar continuant. Però ara ja no només som nosaltres els perjudicats. L'esquerra espanyola, que cada vegada està més desemparada, amb una Europa abocada a l'extrema dreta, se sent maltractada i la dreta i l'extrema dreta espanyoles es freguen les mans. No només tenen a favor la premsa, sinó que els jutges els proporcionen el que no obtenen a les urnes. 

Veurem si el cas que comentava al començament es confirma i resulta que és el jutge qui es dedicava a malparlar del president del govern. Per la nostra salut seria bo pensar que no és així, però ja no ens podem refiar de res ni de ningú.

dijous, 19 de setembre del 2024

Prescindir del Legislatiu

Mai havíem sentit a parlar tant de la separació de poders, com a base del sistema democràtic, com ara. La ingerència descarada del Poder judicial espanyol en temes purament polítics ha fet que ho tinguéssim molt present i poséssim en dubte la salut de la nostra democràcia. 

No sé si tot va començar quan el president del govern Mariano Rajoy va deixar en mans dels jutges la resolució dels problemes polítics que no va voler ni saber afrontar. Jo crec que ens hauríem de remuntar molt més enllà i probablement arribaríem a la conclusió que la transició democràtica es va oblidar dels jutges, i que per això som on som.

Sigui com sigui, sí que és cert que Rajoy els va envalentir i ara no hi ha manera d'aturar-los. No hi ha dia que no aparegui en els mitjans de comunicació alguna notícia on queda palesa aquesta força de les institucions judicials, i els mateixos jutges a títol personal, deixant en ridícul i sense efecte totes les lleis i acords presos pel Poder legislatiu. És per això que arribes al punt de dir que potser podríem prescindir d'aquesta pota i deixar que els jutges ho controlin tot. Fins i tot el Poder executiu.

Avui llegia que el jutge Llarena, que al meu entendre no para de prevaricar, i no li passa res!, no es creia l'informe dels Mossos d'Esquadra sobre la fugida del president català, i no només creu que varen ser uns inútils, sinó que es malfia si no hi havia una voluntat real de permetre-li la fugida. No dubta només de la seva professionalitat, sinó també de la lleialtat. 

Com que els ho permetem tot, ells no paren d'avançar en el camí de menystenir a tothom, considerant que només ells ho saben fer tot bé. Ni les institucions judicials europees actuen correctament, ni els altres poders espanyols fan bé la feina. 

Se'm fa difícil veure el final de tot plegat. No es tracta d'esperar la jubilació d'aquesta generació de jutges, conservadors i predemocràtics, perquè sembla que tot està prou blindat, a l'espera que els poders legislatiu i executiu tornin a mans dels conservadors, i d'aquesta manera fer pinya conjunta, amagant les baralles que no deixen de ser una pantomima que ens enreda a tots.

dilluns, 4 de desembre del 2023

Cinc anys caducat

Aquests dies he parlat un parell de vegades sobre la independència dels poders legislatiu i judicial, arran de totes les protestes que els jutges han protagonitzat, amb el PP al costat, en contra de la llei d'amnistia que el PSOE i els partits independentistes catalans han pactat com a penyora per votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Avui es compleixen cinc anys de la data de caducitat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i torna a ser motiu per parlar del tema.

Per què no s'ha renovat el Consell? Per manca d'acord dels dos partits polítics majoritaris. O sigui que, per entendre'ns, un tribunal del Poder Judicial no es renova perquè no ho volen els partits polítics que formen part del Poder legislatiu. És això separació de poders? No hauria d'anar cadascú pel seu compte i no voler interferir en els afers dels altres? Oi que els membres del Congrés de Diputats, els que legislen, no els nomenen els jutges? Per què els diputats han de nomenar els membres del CGPJ?

Formulades així les preguntes, es podria dir que em posiciono amb el PP que, ara que no té majoria absoluta a les dues cambres legislatives, s'avindria a renunciar a l'elecció dels magistrats, que sí veia bé quan podia decidir a qui hi col·locava. Jo ja m'entenc.

Ara el PP demana al PSOE de canviar les regles de joc i que siguin els jutges els que decideixin a qui col·loquen als seus tribunals. Uns tribunals que podran tombar allò que puguin decidir els altres dos poders, l'executiu i el legislatiu. Ah!, això ja els va bé als populars, però què hi veuen els socialistes? El tarannà dels jutges espanyols és totalment conservador, en la línia més extrema de la dreta. Per tant, si ells poden decidir qui hi col·loquen, està clar de quin color quedarà el Poder judicial. I ja som al cap del carrer!

Si la sobirania resideix en el poble, vol dir que els ciutadans d'un país són els que decideixen qui volen que els governin, per tant, qui ha de legislar i executar les lleis, però esclar, si resulta que el Poder judicial pot tirar per terra qualsevol decisió presa pels altres dos poders, on està la sobirania? Potser, i ho dic jo que soc totalment neòfit, la solució passaria perquè els ciutadans poguéssim votar els jutges. No seria més democràtic? I arribem on érem: si la solució passa perquè el poble voti els jutges, i nosaltres hem votat els nostres representants polítics, què té de dolent que siguin aquests els que decideixin quins han de ser els jutges escollits?

dijous, 30 de novembre del 2023

Qui es carrega la divisió de poders?

No sé si encara hi ha algú que es pregunti qui està atacant el principi de la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, o bé ja ho hem vist clar i tenim prou exemples per opinar al respecte, sense deixar-nos portar per ideologies, simpaties o fins i tot interessos. Diuen que el paper ho aguanta tot i potser per això és tan important la teoria de la divisió i independència dels tres poders, però tan irreal a la pràctica.

De fet, no estem parlant de cap novetat. Fa molts anys que la separació de poders es posa en dubte, i han estat moltes les agressions que uns i altres han provocat, deixant en evidència que els polítics intenten manipular la justícia i els jutges juguen a fer política. Darrerament, però, s'ha intensificat i ja ningú no es sorprèn ni li ve de nou. Els jutges surten al carrer en contra de les decisions polítiques. Critiquen unes lleis abans que estiguin escrites, només per interès d'una ideologia, l'extrema dreta, que és la que regna en el món judicial.

Fins fa uns anys els professionals de la Justícia ho dissimulaven, però se n'han cansat, probablement en el moment que han vist que la dreta no aconseguia recuperar el poder de l'Estat, i han decidit treure's de sobre les màscares i actuar obertament, utilitzant totes les eines a les seves mans per canviar la dinàmica que no els afavoreix, amb el suport de poders fàctics i els mitjans de comunicació, que són realment el quart poder.

L'acusació del Poder Judicial al Poder Polític d'estar obrant de manera fraudulenta per anul·lar la seva tasca, posant en dubte la seva imparcialitat a l'hora d'administrar la Justícia, pot tenir el seu fonament, però no és menys cert que els diferents tribunals de justícia han demostrat d'anada i tornada la manca d'objectivitat i la seva descarada imparcialitat a favor de la dreta i l'extrema dreta espanyoles.

Als neòfits no ens ha agradat mai, ni hem entès aquesta classificació de jutges progressistes i conservadors en els diferents tribunals, perquè ens ha semblat que era una manera de polititzar la justícia, i crec que és precisament aquí on rau tota la qüestió, que ens ha portat a un extrem perillós i de difícil solució.

Al final el que han aconseguit és que no confiem en els polítics, però tampoc en els jutges, i que tinguem por de caure a les seves mans i ser jutjats injustament, i condemnats només per pensar diferent. Hi ha moltes coses a resoldre, però hem d'aconseguir fer fora els corruptes, no només pensant en els diners que s'embutxaquen, sinó també en el mal ús de la justícia per beneficiar només a uns quants, sempre els mateixos.

dimecres, 23 de març del 2022

El Poder Judicial es menja la resta

Ara ha estat per les zones de baixes emissions, i per tant no només es tracta de temes relacionats amb l'independentisme que els diferents tribunals de justícia espanyols són cada vegada més protagonistes, deixant la política en un segon terme, judicialitzant la vida al nostre país. Es veia a venir que això no tindria aturador. Cada vegada els polítics, però també la societat civil, s'ha acostumat més a portar temes als tribunals de justícia, conscients que els jutges han pres el protagonisme als polítics. Per què?

Està bé que el Poder judicial vetlli perquè les decisions preses pels poders legislatiu i executiu no es passin de la ratlla, protegint la ciutadania de qualsevol abús de poder, però no està tan clar que el que estigui passant en aquests moments sigui legítimament bo i just.

Davant de la situació actual, penso que s'ha creat una inseguretat jurídica que no és bona per a ningú, i fa témer que els grans beneficiats siguin els de sempre, els grups d'interès que en contra de l'interès general, defensen la seva posició i es troben ben acompanyats d'uns jutges que tots sabem de quin mal pequen. Són persones que han guanyat unes oposicions i que no tenen cap vincle amb la ciutadania, ni els ha de donar compte de res. Atès que la transició política no va fer neteja de pensaments autoritaris, resulta molt evident quines són les decisions que es prenen, però no només en temes polítics, sinó, com és el cas d'aquesta setmana, en temes de sostenibilitat.

Se'm fa difícil preveure com es pot resoldre aquesta irregularitat que ha agafat tanta embranzida, i que no sembla que hagi de tenir un aturador, si més no a curt i mitjà termini. Els grans beneficiats, normalment de l'òrbita conservadora, no faran res per parar-ho, i l'esquerra, per més progressista que digui ser, tampoc es veu en cor, ni mostra gaire interès en solucionar-ho. És per això que haurem d'acostumar-nos a conviure amb aquesta prevalença del Poder judicial davant de tots els temes que es puguin presentar el dia a dia. L'esperança que molts teníem en Europa, potser a la llarga pot prendre-hi part, però de moment ens hem d'espavilar sols i acceptar, de mala gana, tot el que està passant.

dimecres, 3 de febrer del 2021

Ja he votat!

Sí, avui des de casa ja he exercit el meu dret a vot i ho he fet poc convençut de la decisió presa, però no tenia gaires opcions que em fessin dubtar. Mai he renunciat al vot, des de que he tingut oportunitat de fer-ho, i ara no havia de ser una excepció, encara que no trobi cap partit polític que s'ho mereixi de veritat.

He votat amb la comoditat de fer-ho des de casa i no haver de desplaçar-me ni a l'oficina de Correus ni a la mesa electoral, sobretot pensant en la situació de pandèmia que estem patint. He tingut la sort que no m'ha tocat anar a presidir cap mesa electoral, ni exercir de vocal, i que disposava de certificat digital.

Llegeixo que la Junta Electoral està preocupada per si es podran constituir totes les meses electorals. I doncs què es pensaven quan el govern demanava ajornar les eleccions? Que ho feien perquè no els agradava que coincidís amb Sant Valentí? Potser seria bo que tots els presidents, vocals i suplents no es presentessin a cap mesa electoral, i a veure com s'espavilen. Seria una resposta consensuada de la població, cansada dels polítics i els jutges.

En tot cas, jo la feina ja l'he fet i espero que el meu vot ajudi en l'objectiu pel qual l'he emès. No voldria que la meva abstenció ajudés els que poc estimen el país i que només lluiten per desestabilitzar-lo i treure-li competències. Aquells partits polítics que no estan d'acord amb la singularitat de Catalunya, els seus drets i institucions. Aquells partits que voldrien recentralitzar l'Estat i que tot es decidís des de Madrid. Ara ja passa amb els jutges, però després també passaria amb el Poder executiu i el legislatiu.

divendres, 29 de gener del 2021

Campanya electoral amb els presos polítics

La broma fàcil és dir que no cal organitzar votacions quan qui decideix és el Poder judicial. El problema és que és més seriós del que podria semblar. Hem començat una campanya electoral que ha decidit el TSJC, al marge de la majoria de partits polítics, que són els que de veritat ens representen.

I l'hem començat amb els presos polítics participant-hi gràcies al tercer grau declarat per la Generalitat. Ja cal que ho aprofitin perquè no sé quant trigaran els jutges a revocar-ho. Està clar que la seva obsessió és trepitjar els catalans independentistes, sigui quina sigui la seva actuació. Per al Poder judicial res que vingui de l'executiu català té valor, i després parlen de separació de poders... haurien de parlar d'aniquilació de poders, si més no l'executiu català i ben adormit tenen el legislatiu espanyol.

És d'agrair el detall de la candidata de la CUP d'anar a saludar Junqueras, en el seu míting de campanya a Badalona. De ben segur que les dues formacions a qui representen se les tindran, però el gest és important i el suport a una situació injusta també.

Per cert, no sé si només m'ha passat a mi, però he intentat sol·licitar el vot per correu i no ho he aconseguit. He demanat ajut a Correus, però... suposo que és demanar massa que et responguin a temps. Els tràmits administratius són molt complicats, no pas per les dificultats tècniques, sinó per la resposta humana que tenim, i a tot això s'hi ha de sumar l'atac informàtic que va patir l'Ajuntament de la vila, perquè encara es compliqui una mica més.

No seguiré la campanya, més enllà del que m'arribi per distracció. Per una banda ha estat bé que el TSJC se n'hagi sortit amb la seva de no ajornar les eleccions, perquè d'aquesta manera acabarem abans. Farts estem de polítics, eleccions i inútils!

dijous, 9 de gener del 2020

El Tribunal Suprem ja ha decidit

Diuen que a ERC estan indignats per la sentència del Tribunal Suprem que treu la immunitat d'Oriol Junqueras i no el deixarà anar al Parlament Europeu, a la reunió del proper dilluns. Estan indignats? Que potser es pensaven que la sentència seria diferent? El senyor Marchena i companyia són molt espanyols i cap europeu els pot obligar a fer allò que no volen.
De moment ERC ja ha permès que Pedro Sánchez sigui president. Ja sé que els poders son independents, i una cosa és el poder executiu i l'altre el judicial, però a més el poder judicial no li farà cap favor especial al PSOE, perquè els senyors jutges són la dreta pura que s'ha mantingut des del franquisme, de pares a fills i amics.
Desconec els camins que poden emprendre els defensors, en aquest cas, d'Oriol Junqueras, però m'imagino que tot és a molt llarg termini. De moment la dreta ha aconseguit el que volia. No ho aconsegueix a les eleccions, però sí a través del poder judicial. És així de fàcil.
És indignant que es pugui reconèixer que no es va tractar Junqueras com es mereixia, però que ara ja és massa tard. Això és una burla pura i dura. I sortirem al carrer a exigir justícia, però no servirà per a res. Només essent fora de l'àmbit d'actuació del poder judicial espanyol, podrem pretendre ser un país lliure, on hi regni veritablement la justícia. Entretant, i amb el govern que tenim, molta paciència i a esperar que els nostres néts s'ho trobin millor.

dimecres, 30 d’octubre del 2019

L'amenaça de la vicepresidenta al govern belga

El PSOE ha decebut a molts que el consideràvem més equànime i amb criteris més encertats que no pas C's o el PP. No cal estar a favor del Procés per actuar amb intel·ligència i ètica. Tampoc cal ser barroer per guanyar vots de l'Espanya profunda. Ja ho entenem que estem en campanya electoral, però seria important que demostressin més bones formes.
L'amenaça de la vicepresidenta Carmen Calvo al govern belga, si no intervé perquè puguin extradir Puigdemont, és d'una ingenuïtat gairebé indescriptible. Com avançava ahir, al final del meu post, la vicepresidenta no s'adona que a fora d'Espanya els poders judicial i executiu són independents. Cadascú treballa lo seu i no s'interfereixen com passa a Espanya. Aquest és el nostre gran problema.
Els jutges s'han fet amos de la situació i substitueixen el polítics, que són els escollits pel poble. Els jutges, que tots hem comprovat que no han fet la transició, són els que dicten què s'ha de fer i deixar de fer. I aquí rau el gran problema sorgit arran de la sentència judicial del Tribunal Suprem. A partir d'ara un jutge podrà acusar de sedició qualsevol moviment tumultuós en contra d'una decret o sentència judicial. Posem el cas d'un desnonament.
Esperava que la ministra rectifiqués després d'haver posat la pota a la galleda, però sembla ser que no se n'ha adonat, o en tot cas és massa orgullosa com per reconèixer l'error. 
No sé com acabarà el tema, ni si Puigdemont serà extradit o no, però tinc la convicció que la resolució serà purament judicial, sense que el govern belga hi intervingui malgrat les amenaces de la senyora Calvo.

dimarts, 27 de novembre del 2018

La manca d'ètica entre els polítics

Un dels greus problemes que envolten el món de la política al nostre país és la manca d'ètica en molts polítics amb responsabilitat de govern, ja sigui municipal, autonòmic o estatal. Parlem de corrupció i trobem prou casos indecents que corroboren la seva existència en el nostre sistema polític, però tampoc no hi ha ètica.
L'actuació del ministre d'exteriors espanyol, el senyor Borrell, a qui l'han condemnat a pagar una multa de 30.000 euros, és un exemple del que no hauria de passar i que, si tingués un mínim d'ètica, el faria dimitir. Al nostre país això no succeeix. Hi ha massa casos de corrupció que ni tan sols han estat jutjats, ni els culpables han dimitit. 
I això passa perquè els corruptes i els mancats d'ètica es troben arreu, entre els diferents partits polítics, i aquests es protegeixen entre ells. Això passa perquè el poder judicial no és independent, sinó que fa conxorxa amb el poder executiu, però al mateix temps, perquè també està corromput. En tenim prou exemples.
El nostre país no anirà bé mentre la classe política actuï més per interessos personals i de partit que no pas per al bé de la població a qui diuen servir. Si no som capaços de trobar uns polítics nets i amb ganes de trencar amb aquesta corrupció permanent, encara que aconseguíssim la independència, no aconseguiríem un món just, un país on es respectin els drets dels més febles.

dimarts, 17 de juliol del 2018

Passarà molt temps abans no tornem a confiar en la Justícia

Encara que les aigües tornessin a mare, caldran molts mesos o potser anys perquè el ciutadans d'aquest país arribem a confiar en la Justícia. Els jutges i el poder polític li han fet molt mal. Han passat massa coses com perquè ens arribem a creure que la Justícia és igual per a tothom, i que ha deixat d'estar intoxicada. La mateixa petició del ministre Borrell feta al govern belga perquè intercedeixi a favor del jutge Llarena és una clara demostració que no han entès res i que continuen manipulant la justícia des del poder executiu.
Em direu si estic encertat o no, però jo considero que sentenciar en funció de l'ús que en faci la persona sentenciada no és una bona praxis de la Justícia. La sentència l'entenc una vegada analitzats tots els fets i trobada o no la seva responsabilitat. No hi té res a veure el benefici que en pugui treure l'acusat. Aquest és el joc que no s'entén i que emmascara encara més la Justícia i tots els seus protagonistes.
La impressió que tenim molts és que els jutges implicats en el procés català, estan buscant desesperadament motius per acusar els nostres polítics i càrrecs públics, per carregar-los el nombre més alt d'anys de presó que sigui possible. Si no surt bé per un cantó se'n busca un altre, o sinó s'inventa. Això jo en dic revenja i prevaricació en l'exercici de la justícia.
És per tot això que retorno al començament, i asseguro que haurà de passar molt de temps perquè els catalans tornem a confiar en la Justícia.

dissabte, 23 de juny del 2018

Hem banalitzat la democràcia

Entre tots hem banalitzat la democràcia i això ens afecta més als que vàrem viure els anys de la dictadura franquista i que somiàvem en desempallegar-nos-en, que no pas a aquelles persones que han nascut dins d'un sistema democràtic. 
Si ens fixem en tot el que passa a diferents estats declarats demòcrates ens adonem que no tots actuen de la mateixa manera. No en tots aquests estats la democràcia té les mateixes connotacions, ni són les mateixes les sensacions de llibertat, participació i transparència. 
Hem arribat a un punt en què definim un estat democràtic aquell que convoca eleccions per escollir els seus dirigents. És per això que considerem estats demòcrates Turquia, Rússia, Alemanya, Grècia... per què no ho han de ser si el poble ha escollit lliurement Erdogan, Putin, Merkel...?
Hem oblidat que no només convocant eleccions podem declarar un estat com a democràtic. No tenim en compte la llibertat dels seus ciutadans per formar una candidatura i presentar-s'hi, ni les facilitats per donar-se a conèixer... però també deixem de fixar-nos en la independència dels poders judicial i legislatiu, de l'executiu. Potser alguns catalans som especialment sensibles a aquests elements, però caiem en el perill de la generalització o de només mirar-nos el melic.
Avui parlar de democràcia no ens diu res, perquè hem arribat a la conclusió que no és garantia de res. Se sobreentén que l'estat és democràtic i a partir d'aquí es construeix tot, encara que s'entri en contradiccions amb la pròpia definició de democràcia. És per això que molts hem perdut la il·lusió, i hem obert els ulls i ens hem adonat que havíem idealitzat la democràcia. Sens dubte que havíem de sortir de la dictadura, però una vegada fora, ens trobem desemparats i amb pocs recursos per avançar per a un món més just i igualitari.

diumenge, 1 d’abril del 2018

Bona Pasqua President!

Avui diumenge de Pasqua, commemorem la resurrecció de Jesús, després d'haver patit el seu calvari. Vos president, sense intenció de fer cap paral·lelisme, també esteu vivint un calvari des de fa mesos, i aquests dies que molts de nosaltres hem gaudit de vacances, esteu confinat en una presó alemanya, a l'espera de què decideix la justícia d'aquest país.
No cal dir que tots estem a l'expectativa i la nostra confiança en el vostre alliberament rau en la creença que la justícia alemanya no està conxorxada amb el poder executiu, com passa a Espanya. Confiem en què el jutge s'adonarà que el càrrec de rebel·lió no està fonamentat i que tot és un muntatge de l'estat espanyol, amb jutges i polítics agafats de la mà, per tal de fer-vos pagar l'atreviment d'haver organitzat un referèndum en contra de la seva voluntat.
Els catalans, una bona colla de catalans, estem desorientats i no acabem de veure l'entrelligat de totes les decisions que es prenen, i veiem dues realitats que van lligades, però que poden actuar per separat. En primer lloc no podem deixar de lluitar per recuperar els nostres polítics presos a Espanya o a l'exili, i per l'altra banda necessitem un govern català fort que recuperi les institucions. No podem viure més temps en la situació actual i en cap cas la proclamació d'un nou president ha de suposar l'oblit de qui ho ha donat tot per al nostre país.
La recuperació de la normalitat trigarà i mai tornarem a la situació anterior, sinó que esperem millorar-la. Hem de treballar perquè així sigui, i procurar que la vida dels nostres polítics encausats per les males arts polítiques i judicials espanyoles siguin les més favorables per a una vida on prevalgui la justícia i la defensa dels drets fonamentals de les persones.

dimarts, 30 de gener del 2018

Catalunya en estat de xoc

La decisió d'avui del president del Parlament català ha deixat el país en estat de xoc. Ningú no s'ho esperava, encara que alguns estan contents. Què ha passat? Ha fet efecte la resolució del Tribunal Constitucional? És aquesta institució la que decideix qui es pot presentar i qui no? A qui poden votar els diputats electes i a qui no?
Sembla que la CUP i JxCat són els més emprenyats i els que han qüestionat més la decisió del president. Ha estat una decisió personal? Algú l'ha pressionat? Ha estat ERC qui li ha suggerit l'ajornament del ple?
Segurament que ho anirem descobrint, però de moment la gent està molt esverada i continuem amb la incògnita de què passarà. Emprenyats per l'ajornament, però sobretot per la crisi de la democràcia a Espanya. La submissió del poder judicial i legislatiu al poder executiu ha arribat a uns nivells que ningú no es podia imaginar. És impossible en aquests moments endevinar què més pot passar. Jo crec que, si els partits independentistes continuen ferrucs i el president del Parlament ho permet, el següent pas serà l'exèrcit al carrer. No ho voldria mai, però no se m'acut res més, venint de qui ve, tenint a qui tenim al govern de Madrid i als tribunals judicials.
Seguirem de prop els esdeveniments, amb la màxima calma i serenitat, però la ràbia per dintre no l'atures i la impotència que et fan sentir va en augment. Tristos moments de la història d'Espanya.

dimarts, 16 de gener del 2018

Tot a punt perquè torni a actuar el Tribunal Constitucional

Podré estar equivocat, però ningú no em convencerà que el Tribunal Constitucional no actuï en benefici del govern del PP, és a dir, del poder executiu. Totes les decisions que pren posen en evidència la conxorxa contra el govern i el parlament de Catalunya. És massa transparent com per fer pensar que són imaginacions nostres.
Hi havia un temps que podies pensar que els membres del TC eren una mica parcials i que ens tenien com l'ase dels cops. Ara, però ja no hi ha cap dubte que les institucions judicials i el mateix Tribunal Constitucional hi són per anul·lar qualsevol decisió del govern o el parlament català, i que això durarà fins que aconsegueixin canviar el color dels partits guanyadors fins ara a Catalunya.
Voldria pensar que el meu judici, o opinió, és esbiaixada i que ho hauria de mirar des d'un altre angle, però ho sento, no em fareu canviar de idea. Hi ha massa evidències que ho corroboren i com a mínim vull mantenir la llibertat d'opinar i manifestar allò que és perceptible als ulls de tothom.
Avui, per cert, he vist que el bufó del rei, el Boadella, continua fent bufonades. És bo mantenir en forma la capacitat d'imaginació, i respecto tot el que pugui fer i dir. Només em sap greu que no admeti crítiques, sobretot quan se li diu que s'ha convertit en el ninot de la dreta més rància de l'Espanya actual.

dijous, 14 de desembre del 2017

El perill del delicte imaginari

L'article a l'ARA del catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, el senyor Javier Pérez Royo, m'ha semblat molt interessant. De fet tot el que escriu resulta interessant perquè aprens, cosa que no ho pots dir de tothom ni de tots els articles que trobes als diaris. Parla del delicte imaginari.
El podeu llegir i em direu si no és interessant, però al mateix temps alarmant, i això que defujo de notícies que em posin la pell de gallina. Segons Pérez Royo, la sedició i rebel·lió que hi veu el jutge del Tribunal Suprem està en la seva imaginació, i per al catedràtic, és molt pitjor i perillós un delicte imaginari que no pas un delicte real. Perquè el delicte real té límits ja que està tipificat en el Codi Penal, cosa que no passa amb el delicte imaginari.
Els que no hi entenem en la terminologia judicial, el nostre sentit comú ens fa veure que el que està passant des de fa un temps a Espanya, en el camp de la Justícia i les seves institucions, no és normal i que se n'ha de desconfiar, de la mateixa manera que desconfiem del poder executiu espanyol.
És trist i dolorós, però aquesta és la realitat que vivim, i se'm fa difícil veure'n la sortida perquè hi ha massa maldat al darrere, massa hipocresia, odi i ganes de venjança. Els més perillosos són els que tenim més a prop, C's i PP, però no són els únics ni els que tenen més poder. La tergiversació de les coses fa que no tinguis on agafar-te, amb un mínim de garanties justes i democràtiques.

dissabte, 4 de novembre del 2017

L'Estat i el Poder Judicial actua per venjança

Aquesta és una afirmació contundent que cal analitzar. L'actuació de l'Estat espanyol i de tot el Poder judicial s'emmarca, aparentment, en una posició de venjança contra l'atreviment del poble català que ha gosat posar en perill l'statu quo d'un país corrupte, amb uns polítics imputats i culpables que no entren a la presó per amiguisme i complicitat política i judicial.
Són moltes les proves que et porten a aquesta deducció i nuls els arguments que t'ho podrien qüestionar. L'actuació de l'Estat a través de la seva policia i poder fiscal i judicial és exactament el que recomanava evitar el president del Consell Europeu, Donald Tusk. Fins i tot que consideréssim justos els motius de les detencions dels membres del govern cessat, la manera com s'han tractat no poden considerar-se de cap manera objectives ni imparcials, ni respectuoses amb els drets humans. Tots han actuat d'una manera grossera sense respectar ni lleis ni la pròpia Constitució que tant veneren, amb l'únic objectiu de venjar la humiliació patida el dia 1 d'octubre.
Només un govern corrupte que ja no pot ensenyar les seves mans, brutes de tan manipular els fils del poder, pot aconseguir continuar governant de manera dèspota contra la voluntat d'un poble no violent,   que només demana poder expressar la seva veu amb totes les garanties democràtiques que se suposen en un Estat de dret, en l'Europa democràtica del segle XXI, però que s'ha trobat amb la desaparició de la independència dels poders legislatiu, executiu i judicial, i amb el suport vergonyós del PSOE, i del partit d'extrema dreta espanyola actual, C's.
Avui hem gaudit de la bellesa dels paratges del Baix Empordà, això sí, mentre dos líders cívics i mig govern legítim català és a la presó, i l'altre meitat a l'exili. Calia recuperar forces per continuar denunciant les males arts del govern de l'Estat espanyol.


dissabte, 9 de setembre del 2017

Els partits polítics han ensenyat les cartes

És injust acusar el govern català de fracturar el país, quan els acusadors han deixat sistemàticament una part de la població marginada i amb els seus drets fonamentals congelats o en perill. Puc entendre el joc entre legalitat i legitimitat, i les picabaralles que hi pugui haver, però ni accepto l'acusació de fraccionadors ni tampoc la cèlebre frase "patada a la democràcia".
Què és democràcia per al senyor Rajoy? ¿Recollir signatures per deixar sense efecte un Estatut d'Autonomia aprovat pel Parlament català, retallat pel Congrés de Diputats i referendat pel poble de Catalunya? Això és la democràcia que ell defensa?
¿Entén per democràcia recentralitzar el poder i limitar les competències de les institucions catalanes? Posar en perill la política d'immersió lingüística i de passada la nostra llengua pròpia? Això és democràcia?
¿La democràcia del senyor Rajoy és permetre que els corruptes continuïn manant i que ell, president del partit polític més corrupte de tota la història del país, no dimiteixi per responsabilitat i honorabilitat? ¿La democràcia del senyor Rajoy li autoritza deixar sense efecte la divisió dels tres poders i posar a mercè del poder executiu tota la maquinària judicial?
Si aquesta és la democràcia que defensa el senyor Rajoy, jo li dono de gust una bona guitza a la democràcia, perquè els meus principis són molt diferents, i per això lluito per aconseguir una societat més justa i demòcrata, però no a la manera del senyor Rajoy. No sé si la República Catalana ens ho podrà garantir, però el que sí sé és que mai podrà venir de la mà del PP, C's i PSOE, uns partits que ja han demostrat quins valors defensen i la manera com ho fan. Ara coneixem els polítics que han donat la cara.

dimarts, 25 d’abril del 2017

El procés queda eclipsat per la dinàmica de la corrupció

Fa uns mesos, quan ja estàvem tips de corrupció, no ens acabàvem de creure aquelles veus que amenaçaven d'estirar la corda, o la llengua, perquè quedava molt per descobrir, i ves per on, tenien raó, els casos han augmentat i ara tots estem convençuts que la cosa anirà a més. 
Aquests darrers dies han aparegut noves actuacions delictives que impliquen a més gent, però també d'altres actuacions corruptes que s'afegeixen a personatges que van sumant delictes. El PP és el gran acaparador d'actuacions corruptes, però no només ells, i sembla també que darrerament els jutges s'hagin conjurat per ser més expeditius, farts potser de llegir crítiques a la falta d'independència del poder judicial respecte al poder executiu.
Tinc contactes amb polítics de tots colors i no es mereixen tenir com a companys a persones que han jugat amb la confiança de la gent i s'han enriquit descaradament. No pot ser que el senyor Rato, mentre exercia de ministre, o de president de l'FMI, estigués acumulant diners de manera fraudulenta. És inadmissible, i per més que la Justícia faci el seu camí, et sents impotent veient que és tan lent tot, i que viuen alegrament tot i el seu passat delictiu.
Fins i tot confiant en la Justícia, que avui és demanar molt, la seva lentitud i la manera d'actuar, en funció de qui hi ha al davant, provoca ràbia, i això no és bo. Diem molt que som en un Estat de dret, però no acabem d'entendre què vol dir això. On són i com són respectats els drets dels més febles, dels que no tenen contactes ni diner per aconseguir favors ni beneficis?
Tots plegats hem perdut la dignitat, perquè aquí no dimiteix ningú, tret d'Esperanza Aguirre, que ho ha fet tres vegades, fent-se la gran víctima, la qual cosa no és creïble. Rajoy, tot i haver guanyat les eleccions, ha demostrat que no és la persona capaç de treure l'Estat espanyol d'aquest merder de la corrupció, perquè ell mateix hi ha conviscut i no li ha interessat posar les coses clares. La Transparència és inexistent, i tot gira al voltant d'una conxorxa entre jutges, polítics i mitjans de comunicació, no tots!, però Déu n'hi do!


divendres, 13 de gener del 2017

Poders Executiu i Judicial contra el Legislatiu

A Espanya, no només no hi ha independència entre els tres poders (legislatiu, executiu i judicial), sinó que, ara que no hi ha majoria absoluta del partit del govern, l'executiu busca l'empara del judicial per deixar fora de joc el legislatiu.
Es tracta d'agafar-se en un punt de la lletra de la Constitució per dir que les lleis que aprova el Congrés de Diputats contra la voluntat del govern del PP provocarien un augment del pressupost, i amb això queden tan amples. O sigui que si domines l'executiu i ets amic del judicial no cal que pateixis per les decisions del legislatiu, ja que tot serà paper mullat. 
Tenim un cap d'Estat que diu i fa el que li mana el president del govern. Tenim un poder judicial que està en mans de l'executiu. Tenim un legislatiu que no pot aprovar lleis en contra de l'executiu, perquè el judicial via Tribunal Constitucional el deslegitima. Serà molt simplista la meva argumentació, però penso que és força preocupant. 
Si tot funciona d'aquesta manera, qui pot imaginar-se que hi pugui haver un referèndum pactat per la independència! És totalment absurd i una pèrdua de temps anar-hi donant voltes. 
I permeteu-me que digui que la ministra d'Ocupació i Seguretat Social menteix i ens enganya. No és cert que no perdem poder adquisitiu i les estadístiques que presenta són interessades. És lògic que l'increment de noves feines a Europa sigui alt a Espanya, perquè venim de molt avall.