El discurs de l'odi de C's

Té tota la raó Albiach, de Comuns, quan diu que "es pot fer una oposició ferma sense tanta gesticulació, discurs d'odi i banalització del terrorisme", referint-se a C's. Perquè realment és això el que han practicat des del primer dia, desmereixent el respecte que hauria de tenir per a qualsevol ciutadà, el Parlament.

Però C's no sap fer res més que soroll, insults i mentides, perquè no té un objectiu clar per a Catalunya més enllà de posar pals a la roda i desprestigiar-la. C's també a nivell d'Espanya patirà una davallada important perquè la ciutadania no és ignorant i ha pogut veure que els ha mentit, que només han procurat créixer per arribar al poder i exercir-lo despòticament. No són un partit amb saba democràtica, sinó uns hereus de l'autoritarisme.

Les picabaralles internes de Podemos i l'excés d'orgull de C's farà tornar el bipartidisme anhelat pel PP i PSOE. Està vist i comprovat que aquest país no està preparat per a les coalicions, i els governs només funcionen si disposen de majoria, siguin de dretes o d'esquerres.

No he volgut seguir la jornada parlamentària de la moció de censura que ha presentat C's al president Torra, perquè no puc sofrir veure perjudicada la dignitat del Parlament, i això no té res a veure amb l'encert o no de la mesura, sinó a com acostuma C's a plantejar les coses des dels seus escons.

Per responsabilitat

És curiós sentir el candidat a president del govern espanyol demanar als grups de l'oposició que votin "per responsabilitat" allò que el beneficia a ell: aconseguir la presidència. Ho deia l'altre dia i és evident que aquest país no acaba d'entendre el sistema parlamentari i només sap jugar a una carta: la majoria absoluta.

En el moment que calen coalicions per formar govern, tot trontolla. No en saben, no tenen arguments per aconseguir-ho i han de passar al punt de les declaracions, exigir els altres que prenguin una resolució quan ells no són capaços d'atraure altres formacions polítiques.

Avui Pedro Sánchez no ha estat escollit president del govern, perquè no ha aconseguit la majoria absoluta dels vots, però amb els resultats d'avui tampoc ho aconseguiria en segona instància, perquè el nombre de paperetes contràries ha estat superior a les favorables.

Les negociacions no crec que estiguin acabades, i en tot cas hi ha un bri d'esperança que el sentit del vot de l'oposició canviï. Podemos podria sortir de l'abstenció per donar el sí, i ERC s'abstindria, no així JxCat. Caldrà doncs esperar què passa a la propera sessió parlamentària, però el que tenim molt clar els catalans, és que no som moneda de canvi i que no hi ha cap possibilitat que el govern entri a dialogar amb els partits independentistes. És evident, que el pas l'hem de fer des de Catalunya, i per això necessitem uns millors polítics.

El vot útil del PSC

Davant l'auge de l'extrema dreta a Espanya, ja sigui amb l'aparició de Vox, o amb la radicalització del PP de Casado i C's, fa que el PSC vegi en tot plegat l'estratègia electoral per al dia 28 d'abril a Catalunya: vendre als independentistes que és millor una victòria a Espanya del PSOE que no pas del tripartit d'ultradreta. El vot útil per a Catalunya és votar el PSC!

Haig de dir que és una bona estratègia per engrescar aquells catalans a qui no va agradar el comportament del PSC durant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, però que veuen com una amenaça real la pujada de la dreta més ultra dels darrers anys a Espanya. Deixar de votar els partits independentistes, per al Congrés i Senat espanyols, per evitar un mal major.

S'ha parlat de si la decisió dels partits independentistes catalans de no votar els pressupostos de Pedro Sánchez va ser una bona idea o no, per les conseqüències que ha tingut, la convocatòria d'eleccions, i les que pot arribar a tenir, si la suma dels partits de dreta aconsegueixen la majoria a Madrid. També s'ha dit que Pedro Sánchez tenia molt clar que volia avançar les eleccions i que l'actitud dels sobiranistes li va anar com anyell al dit.

Ara caldrà veure com es comporten els votants independentistes i no els elegits. Si l'opció serà de més 'seny' que els seus diputats a Madrid, o bé es manté la radicalitat, per una banda, i la voluntat de fer més forts els diputats sobiranistes al Congrés espanyol.

Com que encara no sabem quants partits catalans es presentaran, ni les coalicions que es formaran, si més no el dia d'avui, serem cauts a preveure què pot passar, però em fa l'efecte que l'estratègia del PSC, si es planteja bé, pot significar un auge del nombre de diputats catalans a Madrid i un benefici per als resultats generals de PSOE el dia 28 d'abril.

Què entenem per partit catalanista?

S'ha confirmat la presentació voluntària del president Puigdemont i dels quatre consellers residents a Bèlgica, a la policia belga, després d'un pacte amb la fiscalia. Ara caldrà esperar a demà per veure què decideix el jutge, si els manté en presó preventiva o els deixa lliures amb mesures cautelars. Tots sabem quina seria la decisió si es tractés de la jutgessa Lamela, en aquest cas haurem d'esperar a demà dilluns.

Dimarts s'acaba el termini per presentar coalicions per a les eleccions del dia 21 de desembre. Aquest seria el cas del PDECat i ERC si tornessis a presentar-se en una mateixa llista, cosa que tot fa pensar que nos serà així, sinó que cada partit es presentarà per separat. Cal confiar que, si és així, durant la campanya electoral no es dediquin a criticar-se, sinó que es posin d'acord per atacar els partits unionistes que pretenen guanyar les eleccions per fer desaparèixer tots els anhels independentistes.

Continua essent interessant seguir els passos del PSC, cada vegada més desorientat buscant la manera de no baixar encara més. De moment ja tenen clar que el seu adversari és C's, un partit polític anti-català amb qui han anat de bracet per enviar a presó el govern legítim de Catalunya. Quan llegeixo Salvador Illa dient que el PSC és un partit catalanista, m'adono que la definició que jo en tinc no és exactament la mateixa. El PSC és, ara per ara, un partit lligat a la voluntat del PSOE, que no és res més que dir Amén a tot, al PP.

Es prepara una coalició d'esquerres per desbancar la dreta i el PSOE

Sense que hi hagi res resolt, tot sembla inclinar-se a la convocatòria d'eleccions generals el 26 de juny. Si més no els diferents partits polítics comencen a recuperar les eines electorals, que aquesta vegada tenien a prop i sense teranyines, i ja es comença a sentir a parlar de possibles coalicions, la més mediàtica és la de Podemos i IU.

Si és cert que els resultats electorals no han de ser molt diferents del 20 de desembre, la coalició d'esquerres superaria el PSOE i es convertiria en la segona força política. No sé si això facilitaria la formació d'un govern d'esquerres. Fins i tot si, com algú comenta, el PSOE i Podemos mateix tinguessin el risc de perdre vots, la coalició podria evitar que PP i C's sumessin majoria absoluta per governar. De fet això és el que ha pretès des d'un principi el senyor Albert Rivera.

Ha passat massa poc temps i cal esperar si es convoquen aquestes noves eleccions a veure què passa, però no seria gens estrany que aquest pacte teatralitzat del PSOE amb C's passi factura als socialistes i siguin els únics perjudicats.

La por a ser menjats per Podemos, podria fer-se realitat si es va a unes noves eleccions. És per això que tampoc seria estrany que a última hora rectifiquessin i accedissin a pactar la gran coalició amb PP i C's, i poder continuar liderant l'esquerra espanyola. Si fos així, però, la sotragada trigaria a arribar, però no la podrien evitar. 

Preparant les eleccions plebiscitàries del 27-S

A contra rellotge els diferents fronts polítics s'estan posicionant i intentant construir coalicions per ser més forts. Alguns, com ICV, per evitar desaparèixer, d'altres, per ser alguna cosa per primera vegada. En aquesta pugna hi són tots, les dretes i les esquerres, amb un PP immobilista, com si ja hagués llançat la tovallola.

A Catalunya, la primera prova de foc electoral, Podemos pretén fer un bon forat, unint-se a ICV, els quals ho cediran en tot per tal de no quedar al marge. Els dubtes són en el paper de la CUP, i què serà del Procés Constituent. El que sembla evident és que Teresa Forcades no agrada a Podemos i, per tant, s'haurà de sacrificar si finalment es presenten junts. Herrera ja ni s'ho planteja.

A la dreta hi tenim Unió, que cada vegada està més trencada, a punt d'expulsar el sector crític que ja s'ha posicionat defensant Mas davant les plebiscitàries del 27-S. La reducció d'Unió a la mínima expressió, pot compensar-se amb algun dissident del PP que, amb el ruptura de la Federació de CIU, veu bé votar Duran i els seus amics.

Caldrà veure quin mal li pot fer Podemos a ERC, que afrontarà sol les eleccions autonòmiques, convençut que encara està en fase ascendent, i a la CUP que no sembla interessar-li fer front comú amb la llista de les esquerres, probablement perquè no s'han compromès amb el sobiranisme, aspecte bàsic per donar-li a les eleccions un sentit plebiscitari.

El cas d'Unió Democràtica a Arenys de Mar mereixeria un capítol a part. Desconec en quin sector del partit es posicionen. Benet Maimí és de l'aparell del partit, però el regidor electe se l'ha vist amb el sector crític. Es tracta de pur safareig ja que després dels darrers resultats, Unió Democràtica ha passat a ser testimonial, encara que una mica més present que Convergència Democràtica.