Casal d'estiu per a tothom

Amb motiu de l'aprovació dels nous preus del casal municipal d'estiu d'Arenys de Mar, que encara s'ha de licitar, caldria analitzar la coherència en la presa de decisions i esbrinar si realment hi ha criteris preestablerts o bé s'improvisa constantment. La sensació és aquesta, la improvisació, però potser no és així, sinó que el govern municipal té una intencionalitat política que no sabem apreciar.

És evident que tot servei genera uns costos que s'han de cobrir, sigui a través dels usuaris o bonificat per l'administració pública i, per tant, assumint-ho tots a través dels nostres impostos. En el Ple d'aquesta setmana els grups municipals de l'oposició varen manifestar el seu desacord, sense conseqüències atesa la majoria absoluta del govern, per l'excessiu augment de preus. Si bé és cert que els preus estaven congelats des de fa anys, quan s'incrementen és bo tenir en compte què pot originar un augment exagerat.

Estem d'acord que els arenyencs ens mereixem un casal d'estiu de qualitat i no una simple guarderia, entesa com un contenidor de criatures. També és cert que a més serveis i activitats el cost per dur-ho a terme s'incrementa. En això no hi ha cap dubte ni discrepància. La qüestió està en si el cost d'aquest servei l'ha d'assumir totalment les famílies o bé pot entrar en el paquet de serveis sufragats en part per l'Ajuntament. 

Un altre element, que no s'ha tingut en compte, és la tarifació social, és a dir, pagar en funció dels ingressos familiars, facilitant que les famílies més vulnerables puguin accedir al servei, i no quedin al marge per problemes econòmics. L'aplicació de la tarifació social no és fàcil, i el control del bon ús, evitant picaresques, tampoc, però és un pas cap a la justícia social, que hauria de ser un primer objectiu de l'administració pública. 

I la comparativa amb altres serveis que presta l'administració també és un punt important a tenir en compte. I aquí és on podríem analitzar si la diferència en l'aplicació de la subvenció municipal en uns serveis i no en uns altres és premeditada o fruit de la casualitat, la improvisació o la manca de planificació. Molt temem que les coses s'estiguin fent a la babalà, sense ordre ni concert.

El desvergonyiment de JxCat

Com no havia de ser d'una altra manera, avui tot han estat comentaris sobre el desacord entre ERC i JxCat sobre la composició de la taula de diàleg amb el govern de Madrid. He comprovat que la majoria de comentaris han estat molt queixosos amb el comportament de JxCat, i crec que tenen molta raó. Segueixen la línia iniciada tot just coneguts els resultats electorals en què per primera vegada ERC superava JxCat, i per tant tenia totes les opcions per presidir el govern català.

JxCat va fer l'impossible per posar les coses molt difícils a Aragonès, fins al punt de humiliar-lo tant com varen poder. No havien paït haver quedat per sota d'ERC i això és el mal que patirem tots els catalans mentre duri la legislatura. És una llàstima que no tinguem manera de fer-ho pagar des de la ciutadania, perquè crec que els catalans no ens ho mereixem.

Agradi més o menys, la voluntat popular va donar els vots que va voler, i el pacte entre partits independentistes va fer que no fos la força vencedora, el PSC, qui es quedés amb la presidència de la Generalitat, sinó fruit del pacte dels tres partits polítics independentistes. Com era de suposar, el més votat dels tres tenia l'opció d'ocupar la presidència.

No pot ser que aquesta lluita partidista afecti com ho fa a la dinàmica política del nostre país, que no ens beneficia en res, sinó tot el contrari, i fa que el govern espanyol es fregui les mans. El mal no és fàcil de superar, i tot fa pensar que en tenim per temps, si és que algun dia es pot arribar a resoldre.

De moment la crisi està vigent i el país en rep les conseqüències. Si jo fos un líder de JxCat em cauria la cara de vergonya i no gosaria tornar-me a presentar mai més. El problema és que els nostres polítics són força desvergonyits, i els preocupa molt poc què dirà la gent. Volen mantenir la poltrona al Parlament, i no acceptaran mai la seva derrota en front d'ERC. Per la meva part, no tindran mai el meu suport, i desitjaria que molts dels que probablement els varen votar, els giressin l'esquena a la propera ocasió que tinguin.

Finalment hi ha un problema polític

Aquest podria ser un titular després de les converses entre el PSOE i ERC. S'ha passat de problema de convivència a polític, tal com, des de Catalunya, es reclamava que s'entengués. La pregunta que jo faig és si realment podem creure'ns les paraules del president del govern espanyol en funcions, o bé és una estratègia més per canviar-la quan li convingui?

Ja he dit en moltes ocasions que Pedro Sánchez és un especialista a canviar de discurs quan li interessa, quan el beneficia. Si necessita vots de C's llavors ens amenaça amb el 155, però ara que vol l'abstenció d'ERC ens explica que tenim un problema polític, ens dóna per la llossa!

Avui llegia algun comentari molt optimista al respecte, però jo hi continuo desconfiant. Penseu que mentre tot això està passant, els presos polítics continuen empresonats i els judicis paral·lels van avançant. Que ningú es confiï més del compte, que acabarà frustrat.

Sóc poc optimista respecte el resultat de les converses entre el PSOE i ERC, però també crec que han de continuar fins que hi hagi un acord, o bé un desacord final. Parlant la gent s'entén, i d'això es tracta: d'entendre's.

La dreta pressiona perquè l'acord de progrés no tiri endavant, i amb la dreta hi ha l'església espanyola i també barons socialistes. Fins i tot personatges com Borrell, que han avalat Pedro Sánchez davant d'atacs de socialistes històrics, en aquests moments no ho té tan clar. Això de dependre dels independentistes, que són tan dolents...

Hi ha vida més enllà de la Unió Europea

El resultat del referèndum a la Gran Bretanya estableix una data històrica per a Europa i, d'una manera especial, de la Unió Europea. Ara, coneixent què han votat els britànics és molt fàcil opinar i repartir responsabilitats, però no deixa de ser interessant comentar-ne alguna.

D'entrada ningú pot negar que la decisió dels britànics és un fracàs dels dirigents europeus per aconseguir una unitat real i positiva per a tots els seus membres. Els catalans, que vam somiar durant tants anys obscurs del franquisme, per unir-nos a l'Europa democràtica, ja fa temps que començàvem a desconfiar de la bondat d'aquesta Unió.

La darrera crisi econòmica ha estat un element clau de descontentament de les classes treballadores, i s'ha vist clar que els britànics que més fervorosament han votat per sortir de la Unió són els que configuren les classes baixes de la societat, on hi ha més depressió i es consideren menystinguts per les lleis que emanen de Brussel·les.

Sortir d'Europa no serà necessàriament la solució per aquestes persones amb problemes d'atur i competència europea sense límits, però sí que el seu vot ha estat una manera de manifestar la seva protesta i desacord.

Escòcia ja reclama un nou referèndum d'independència per la significació totalment diferent de la majoria britànica sobre la sortida de la Unió. I la principal temença és el suport de l'extrema dreta xenòfoba a la sortida de la Gran Bretanya. No podem confondre la bondat o no de decidir sortir de la Unió amb la bondat del discurs xenòfob d'una extrema dreta envalentida i que pot marcar el futur de molts estats europeus, a dins o a fora de la Unió.

Caldrà veure l'acord bilateral que establiran la Gran Bretanya i la Unió Europea, si és el model suís, noruec o canadenc, però en tot cas de ben segur que quedarà demostrat que hi ha vida més enllà de la Unió. 

Del diàleg entre Mas i Junqueras en podem treure molta informació

Diada de reis tranquil·la amb dos esdeveniments tradicionals: la Pasqua militar, presidida, però per un rei nou, i el sorteig del "Nen" que ha repartit alguna quantitat de diners a Catalunya, tot i que el primer premi ha anat a Madrid.

Els militars estimen Catalunya i ens volen obrir un museu militar perquè en puguem gaudir. No seria el primer museu militar que visitaria, però us haig de dir que no és l'estil de museus que m'agrada visitar. De totes maneres no hi tinc cap inconvenient. El que no sé, però és si les ganes d'obrir aquest museu són perquè de veritat compten amb nosaltres, o bé és una manera de contrarestar l'efecte del sobiranisme. Potser creuen que obrin el museu frenaran la nostra dèria de sortir d'Espanya.

Ahir es varen reunir el president Mas i en Junqueras i sembla ser que continuen en desacord. Algú està molt neguitós per aquest temps que considera perdut i donen la culpa al president. Jo, a la meva manera de veure-ho, si hi ha culpable considero que són els dos, perquè cap d'ells accepta la proposta de l'altre. De totes maneres són opinions que circulen i que en algun cas inquieten.

Jo penso que la pausa o parèntesi d'aquests dies no és negativa, i ho penso perquè crec que tots els moviments realitzats fins ara han anat acompanyats d'un excés d'optimisme, per part del sobiranistes, i ara potser servirà per posar els peus a terra.

Una cosa és el dret a decidir i l'altra el resultat del referèndum. El dret l'hem de defensar passi el que passi i segur que ens hi ajudarà més gent que la dels partits sobiranistes. Els resultats d'un referèndum sobre la independència són molt dubtosos. No està gens clar que el Sí, Sí tingués majoria en aquests moments. No sóc dels qui creuen que falta diàleg amb Madrid abans de prendre la decisió de convocar el referèndum o les eleccions plebiscitàries, sinó que penso que no s'ha treballat suficientment a casa nostra. Que ICV no hi estigui a favor és senyal que l'objectiu no està prou madur.

Ja m'està bé que Mas i Junqueras continuïn negociant, i així d'aquesta manera veurem realment què volen i quin paper pretenen jugar en el futur del nostre país. Potser al final ens adonarem que totes les mogudes ciutadanes han estat un engany en mans dels nostres polítics. Temps al temps.