Espanya, territori judicial

Està vist i comprovat que Espanya és territori judicial. Són els jutges i els seus tribunals els que marquen l'itinerari a seguir per sobre de qualsevol altre poder establert. I això no és nou d'ara, encara que darrerament ha augmentat exponencialment. 

Els de la meva generació recordem molt bé jutges com el senyor Garzón, que després va caure en desgràcia, però que durant molts anys feia i desfeia i sortia a les primeres pàgines dels diaris. Avui en tenim uns quants que són estrella per sobre de cantants, artistes i, evidentment, polítics.

No seré jo qui digui si tal jutge o tal altre té raó o no. Ho deixo per a les persones que hi entenen més que no pas jo. Tampoc seria objectiu. Em fixo simplement en el fet de la transcendència, de la publicitat i protagonisme dels jutges, encara que si em permeteu una indiscreció, sempre segons la meva manera de veure les coses, la seva actuació acostuma a estar esbiaixada cap a un mateix cantó. Per què serà?

Els catalans, en el moment que aixequem la veu, hem estat a ull de l'huracà, però després n'han vingut d'altres. Avui tot són ulls dirigits cap als socialistes, aprofitant que ostenten el poder polític a Madrid. I em permetré una altra llicència: pequen de memòria i no recorden tot el que varen fer els altres, aquells que estan esperant amb candeletes les eleccions per tornar al poder. Bé, el poder refrendat, perquè el real no l'han perdut mai.

M'agradaria que els jutges fossin com els bons àrbitres de futbol. Aquells que no recordes ni el nom. Que acaben d'arbitrar un partit i ningú se'ls posa a la boca. Quan els àrbitres són els protagonistes, o com és el cas dels jutges, crec que alguna cosa no està funcionant prou bé. El principi d'objectivitat i transparència han desaparegut i la confiança vers ells ha desaparegut. Soc conscient que sempre critiques aquell que et porta la contrària, però quan es fa d'una manera tan descarada... no saps què pensar. 

A Espanya qui remena les cireres és el jutge. Un personatge que ningú no ha escollit ni votat.

Empastifar gratuïtament

Avui no em refereixo als grafitis que estem acostumats a veure als trens de Rodalies i que ahir era notícia l'enduriment de les sancions als seus artistes, sinó al costum cada vegada més arrelat de denunciar els altres, sovint sense gaires arguments i encara menys proves, per intentar difamar i que en tot cas ja quedin esquitxats.

Hi ha molts exemples, la majoria dins de l'àmbit de la política, amb el concurs d'unes entitats que ja comentava l'altre dia, es bategen amb uns noms que ens porten a l'engany. Penso en el Sindicato Manos Limpias o els Abogados Cristianos. Els jutges, o una bona part d'ells, els hi fan prou cas.

Llegia avui les declaracions de membres de l'Associació Espanyola d'Àrbitres de Futbol que pensen denunciar al Real Madrid i el seu president per les constants crítiques i atacs al col·lectiu arbitral. Jo no entenc gaire de futbol i tampoc no el segueixo gaire, però penso que la tàctica del senyor Florentino Pérez consisteix a criticar els àrbitres i el Barça per justificar els mals moments que passa el seu equip de futbol.

Cada vegada, doncs, és més freqüent veure aquests atacs i denúncies, la majoria de les quals acaben en no res, però que d'entrada ja fan mal a la persona o entitat afectada. Perquè tots sabem que les denúncies surten als titulars dels diaris, però la rectificació acostuma a expressar-se en lletra menuda en un racó de les pàgines del final.

La generalització no pot ser excusa de res i caldria trobar la manera de sancionar aquells que tenen com a pràctica habitual l'insult i la denúncia sense arguments, i al mateix temps estirar les orelles als tribunals de justícia que són massa permissius amb aquesta pràctica. Cal ser seriós i honrat!